Crec en la democràcia. Sóc defensor del dret a vot. Reclamo més participació en les decisions que ens afecten. No comparteixo l’abstenció, és una opinió personal, tot i que la respecto. Entenc a la classe política quan es preocupa, o dissimulen preocupació, al llegir la baixa participació en unes eleccions. No conec un altre camí que el de ser part implicada en la construcció del país. I per això s’hi ha d’anar quan et criden. Ho fan poques vegades, no les desaprofitem.
Ahir vaig veure tots els meus arguments de defensa llençats per terra. He anat a votar sempre, tot i que m’he sentit absolutament ignorat per aquells a qui votava. Alguns em direu, doncs no contribueixis al sistema. Però em nego, no conec un sistema millor. Millorable sí, millor no. Per mi, és motiu suficient.
I ara resulta que gent a qui podem votar es reconeix ignorat i no vota, no participa, s’inhibeix davant una decisió. CIU, amb un argument que signaríem tots els del poble, no va votar. Va trencar amb el pilar que dona sentit a la democràcia participativa. Les seves raons tindrà, però com tots.
Jo no voto per què els partits no tinguin opinió o no exerceixin la seva responsabilitat de posicionar-se. No vaig, només, cada quatre anys per assignar cadires de privilegiats. Ho faig amb la intenció de ser representat, de disposar de gent que defensi els meus interessos, aquells que coincidien amb el que proposava el seu programa electoral.
Senyors de CIU, l’han cagada. Han omplert de raons als que en tenen per no votar. Ells també estan indignats per sentir-se ignorats. Ara, ¿amb quina autoritat moral ens sol·licitaran que participem en la propera votació?. Vostès han renunciat a fer-ho. Han exercit de mal exemple. Avui, contràriament al que mostra el seu anagrama, jo no ric.
“Força, equilibri, valor i seny”. Força per aguantar, equilibri per no caure, valor per afrontar els reptes i seny per embolcallar-me de realisme. Quatre ítems que hauria de ser capaç d’aplicar a la meva vida i que representen la Bíblia del món casteller. Ho escriuré en un paper, ho penjaré a la meva habitació i m’aplicaré per mirar-ho cada dia abans de començar amb la rutina.
La veig allà dalt, petita, innocent, tendra i plena d’il·lusió. Quins pebrots per fer front al repte!. Encara, observa i puja per l’estructura com si d’una serp es tractés. S’agafa fort a les faixes, les camises li serveixen de suport. Escala posicions, mira a dalt, mai a baix, continua aferrant-se als cossos dels seus predecessors. Veu la cadira, estÀ cansada i amb ganes de trobar el suport final a tant de desgast. Té pressa, però ha de pujar a poc a poc. Assoleix el cim, s’ajup, aixeca la mà. L'anxaneta ho confirma: carregat.
Ara sí, mira a baix, no pot ser atacada pel vertìgen. És molt amunt i comença el descens. Repetició de moviments. L’estructura és sòlida però no para de moure’s. Ella marca el ritme, amb cada esglaó superat, un de menys. Camp base assolit. Ràpidament aixeca la mirada, busca la complicitat del seu èxit en el de tots. Lentament es desmunten els pisos. El castell aguanta dret i cada cop és menys alt. La pinya descansa, s'ha quedat sola. Descarregat.
L’anxaneta riu, la pinya canta, les gralles i els timbals sonen com mai. Munió de gent en la celebració. Hora de compartir la consecució de l’èxit assolit.
Construccions humanes, simbologia del que som, millor dit del que hauríem de ser. Il·lusió d’un, molts d’il·lusionats. Objectiu personal, molts buscant el mateix objectiu. Esforç i treball intransferibles per treballar de forma col·lectiva. Por solitària amb esbufec de força enmig de tants forçuts. Irracionalitat pròpia esvaïda pel seny de tot el col·lectiu. Es donen les mans, s’abracen o acaricien i es toquen, tot per acabar formant una sola pinya. Riuen i ploren plegats. Canten i ballen davant l’èxit o entristeixen enfront el fracàs junts, sempre junts. L'individu posat a disposició del grup. El col.lectiu per davant de la individualitat. Construeixen entre tots i desconstrueixen si va malament de forma solidària. Més tard reconstrueixen a l’uníson el que s’havia fet malament. Finalment l'estructura és sòlida i el castell aixeca ferm. Així són els castellers. Una forma d’oci, una filosofia de vida. ¿No podria la societat reflexionar i treure un aprenentatge dels castells? ¿Si com a espècie poséssim el mode “casteller” enlloc del “jo”, no ens aniria molt millor? Vigilem no sigui que al final hàgim de posar l'"off".
Ahir diada de Sant Fèlix, el sant joiós i afortunat i la reina de les diades castelleres junts. Vilafranca del Penedès ens va mostrar els castells en el seu màxim esplendor. Cinc construccions de gamma extra. I penso que hauríem d'haver-hi anat tots i estudiar com fer reformes en la nostra destruïda construcció social. Hauríem d’haver agafat notes de l’arquitectura, de les instruccions del cap de colla, de com treballa un pel bé de tots, i començar a construir el nostre nou castell. En necessitem un de nou, millor, més sòlid i solidari. Busquem els caps de colla vàlids per ensenyar-nos el camí. Hem de començar una nova vida en una casa millor. Hem d'inciar una nova època, una època millor. Hi som a temps, de temps però, en queda poc. Podem fer-ho. Salut
1. Ens ha deixat. Adéu amic 2. El dia de demà el viurem per tu 3. Festa Major de Granollers. Capitol 7 4. Festa Major de Granollers. Capitol 6 5. Festa Major de Granollers. Capitol 1 6. Riiiiiiiiiiiiiiiiiiing! Inbècil de mi. 7. Masturbació masculina 8. Festa Major de Granollers. Capitol 5
Estem a punt de matar el mes d’agost. El mes de la mort d’un amic, de l’amic. Agost d’enyorança i records, de sensació de solitud davant l’absència, d’indignació enfront l’injusta crueltat de la malaltia que se l’ha endut. Trenta dies per passar pàgina dels moments viscuts amb ell darrerament amb tristesa i dolor. Ara una trentena més per plorar per la pèrdua, encara no he estat capaç de fer-ho. Ignoro per què em passa sempre. Vindrà el setembre, després l’octubre i així els veuré anar-se consumint. Ell, a poc a poc, anirà ocupant l’espai que li tinc reservat a la memòria. Així ha de ser. El temps ho posa tot al seu lloc.
Dies de llarga duració davant la incertesa amb la salut del meu pare. Viatges pagats amb ambulàncies, hores d’insomni a urgències de l’hospital, operació urgent per salvar-li la vida. Vida de més llarga duració gràcies al marcapassos posat. I m’adono del que veritablement és important.
Ha estat un agost sense vacances. La crisi no ens abandona i si ha de ser, tot i que no hi ha ningú. Horari laboral reduït davant la desocupació de la ciutat o de la ciutat dels desocupats, com tantes altres. Eructo lletres contra la banca i els ajuts rebuts per no ajudar a evitar els desnonaments de les famílies. No em crec els “Stress Test” i em repugna que a Portugal i Espanya les retallades les paguem els usuaris de la sanitat pública o l’educació pública i concertada. La situació per la que passen alguns els porta a portar gent sense llicencia, i em recorda Cuba i els seus taxis il·legals. Descobreixo que el contenidor de sota casa m’ha servit de baròmetre de la manca de recursos d’uns quants, de més i últimament de masses. Reflexiono sobre el que realment s’ha posat en crisi i em preocupa la crítica situació dels cal i can tradicionals. No accepto, per exagerades les anunciades retallades a l’aprenentatge musical.
Decideixo començar a deixar de fumar. Sí, ja ho sé que això és una promesa de fi d’any, però jo m’ho prometo en ple estiu. Vaig complint. I m’adono com ens abandonem, algunes vegades, davant les addicions. La del mòbil, la de la masturbació que ens fa baixar, als homes, el cervell al “pitu”. I quan em ve el “pitu” al cap penso en com som de porcs i maldestres davant l’orinal.
I entre mig tinc temps per emprenyar-me amb les mostres de despesa innecessària de l’església catòlica, amb el senyor Duran i Lleida per pensar en clau de Madrid, amb els de la seguretat ciutadana que creen inseguretat o amb els “apagafocs” espanyols que s’emprenyen pel foc innocent d’una estelada. M’indigno davant el maltracta als indignats de la capital d’Espanya o al parc de la Ciutadella, i denuncio l’indignant nivell de la televisió. Protesto per la connivència dels poders públics amb el futbol i els seus deutes, amb els futbolistes i les seves reclamacions i reclamo al senyor Mourinho un mínim de decència i veracitat. Per cert que es foti el dit al cul!
Comparteixo, el cap de setmana a l’Hotel Ciutat de Granollers per la patilla, amb tothom. Proposen un sorteig al Facebook i tenen la mala sort de què el guanyo jo. Sóc molt ben tractat. Fins i tot m’obsequien amb un concert matinal de cançons de lloança a Jesús per part d’un grup de joves de pas cap a Madrid.
Filòsof ignorant, escric per menjar l’orella als altres sobre els tres pilars, la realitat del món a Facebook, del córrer o la injustícia de la metàstasis alimentària a la banya d’Àfrica. Merda de país i de món que permet això i es permet perruquers a 11.000 euros mensuals.
I, ¿què seria un agost sense la Festa Major de Granollers?. Setmana de disbauxa i alegria desmesurada. Dies i hores d’activitats, de seguir als Blancs i els Blaus, de ballar, cantar, menjar i gaudir amb els amics i la família. Inconsciència de l’últim dia abans del retorn al seny diari. Relat oficiós, que no oficial, del que visc de forma frenètica a cada jornada.
Evoco els escrits sobre la meva filla que un llibre em va permetre difondre. M’adono de quan d’important és ella en la meva vida. Anomeno a la meva dona en alguns escrits i també reconec la seva importància. Escriure m’ha servit per reflexionar sobre les prioritats. Només per això ja ha pagat la pena.
Si nois i noies, l’ignorant ignorat es a un pas de celebrar el seu primer mes de vida. Qui l’ha parit!, qui ho havia de dir. Han estat 30 dies, 720 hores, 43.200 minuts i 2.592.000 segons de constant sorpresa personal. Encara ara me’n faig creus. ¿A qui pot interessar el que escric?, em preguntava amb la primera columna. I encara avui en dia em pregunto ¿és interessant el que escric?. El volum de lectures en aquest mes em supera (més de 4.000), però no vull ser hipòcrita, també m’enorgulleix. Conseqüència: major responsabilitat per millorar dia a dia. Us ho dec i davant el meu “guardiolisme”, compliré.
Espero no haver decebut als que durant aquest post-part m’heu seguit. Espero continuar escrivint el que penso, tant si compartiu el que escric com si no: vaig prometre transparència i veracitat i busco ser coherent amb mi mateix. Això sí, desitjo que en els molts escrits fets hàgiu trobat un moment de complicitat amb l’opinió, una estona per somriure o un instant per solidaritzar-vos amb un sentiment que potser coincideix amb el que havíeu experimentat vosaltres.
Estic segur que en d’altres m’heu tractat de boig, d'ignorant (ja ho sé), inclús maldestre en la redacció i els errors ortogràfics (ho continuo treballant). Per això us agreixo la confiança immerescuda, el suport altruista i la teràpia oferta gratuïtament que m’heu donat en tot moment.
Em feu feliç i això no té preu. Intentaré retornar-vos la felicitat que experimento a l'escriure per ser llegit, amb el vostre fruir al llegir el que he escrit.
Com dirien des del balcó de l’Ajuntament el dia del veredicte: MOLTES GRÀCIES A TU, MOLTES GRÀCIES A ELL I ELLA, MOLTES GRÀCIES ALS ALTRES, A TOTS.
Benvolguts bombers de Cataluña (Queridos bomberos de Cataluña),
No tiene mayor razón quien más aúlla. No es verdad la mentida por repetida i gritada que sea. El abucheo y los insultos dan la razón a quien calla. I quien calla no otorga, simplemente educa. La democracia intuye, y a veces solo intuye, el estado de derecho y la libertad de expresión individual o colectiva. Pero de la intención al hecho hay un trecho.
No hubo errores en el hecho, si en las intenciones de algunos. Mostrar la catalanidad, la simbología del país al que se pertenece y la tradición cultural del mismo, no es una equivocación, es un derecho. Equivocados son y están aquellos que quieren manipular el sentimiento de arraigo. Convencer mediante imposición no da resultado. Acallar sin razonamientos, utilizando ruido y mediando con el ultraje, la mofa, el improperio o la afrenta, es un camino erróneo. Intuye falta de argumentos.
Montar un “castell”, tradición catalana, y mostrar la “senyera”, bandera de Cataluña, no está tipificado como delito. Desplegar un símbolo independentista no es ilegal. Los compañeros del resto de España deberían conocer, como empleados públicos vinculados a la seguridad de todos, un poco de legalidad. Puede no ser del agrado, pero en todo caso debe ser respetado.
"Bombers", comprendo vuestra necesidad, es la mia. Cataluña debe estar en todo momento reclamando su identidad, sus derechos y libertades. Necesita de reconocimiento ante tanta negación de su realidad. Los catalanes necesitamos mostrarnos, ser vistos ante tanta ceguera. Acciones como las protagonizadas reconfortan a quien se siente ignorado.
Me invade una enorme sorpresa ante la misma necesidad de los reconocidos. Gritos de “soy español, soy español”, demuestran debilidad, necesidad de significarse. Ellos, pertenecen a un estado que es el suyo, ampliamente aceptado por los organismos internacionales y con todos los derechos que su estatus le otorga. ¿A que viene semejante grito?
Soy catalán, me siento catalán, vivo como catalán y pienso en catalán. Y no voy a pedir ni permiso ni perdón por ello. Les guste a sus compañeros o no. Y me diferencia de ellos que, cuando demuestren su españolidad, ni los voy a insultar ni tan siquiera abuchear, porque por encima de catalán, soy educado y respetuoso. Con compañeros de professión como estos, estoy encantado de ser autónomo y trabajar solo.
No poden ser ni un ni dos, tampoc quatre o cinc. Tres és la xifra màgica, l’adequada, aquella que ens portarà a donar el màxim de nosaltres a cada un d’ells i que en cap cas ens deixarà orfes de suport si algun dels tres ens deixa. Hi son, a vegades no sabem on. Els hem de buscar, és imprescindible trobar-los. Ens en falten per arribar a tres, no hem buscat bé. Ens en sobren, no hem prioritzat adequadament. No podem fer servir els dels altres, són personals e intransferibles. Són genèrics, cadascú ha de trobar-los en les petites grans coses que l’envolten.
Davant la velocitat dels esdeveniments, que no ens deixen veure més enllà del que passa ara i aquí, semblen pura anècdota, innecessaris. En la societat del “Carpe Diem” descuidem, fins i tot oblidem, els suports en què ens recolzarem en cas de caiguda. Immersos en el consumisme especulatiu més aberrant, ens distraiem en allò superflu i no abracem, per agafar fort, els béns menys materials però més importants que ens envolten. En aquests, els últims, són on podem trobar els tres pilars.
Ens cuidem per fora, ens descuidem per dins. Ens pensem que tenim un munt de temps, potser demà no hi serem a temps. Ens creiem forts, en algun moment potser ens notarem febles. Acumulem propietats, no veiem possibilitat de perdre-les. Bulímica quantitat de benestar material, manca de temps per gaudir de tot. Ara, tot i ràpid. Jo i només jo. Haig de ser el més, el que més i el millor. Afirmacions que porten a un munt d’actituds que ens allunyen dels pilars.
Som capaços d’aguantar-ho tot en la soledat, no necessitem de ningú. Riem sempre acompanyats, habitualment ens obliguem a mostrar fermesa i plorem sols. Compartim fàcilment la felicitat, no repartim les tristeses, mostraríem debilitat. No entenem les pèrdues i les injustícies però callem i acceptem, no tenim temps de lluitar. Acumulem amics, oblidem l’amistat de veritat, és més ràpid. Ens discutim amb la parella i ho engeguem a rodar amb suma facilitat, en trobem una altra, tornem a discutir. Anem a dormir sense resoldre l’última disputa amb la filla, demà ja ho farem. Als pares ja els veuré la setmana vinent, estic ocupat.
De cop i volta quelcom ens sacseja. Es produeix la pèrdua, ens perdem davant l’absència. L’enfonsament és inesperat, dur i de conseqüències imprevisibles. Ja no som els que ens esperàvem ser. Teníem molt, potser hem perdut poc, ens sembla haver-ho perdut tot. Creiem ser a temps de gaudir-ne, ara ja no ho trobo. Demà anava a veure’l, ens ha deixat.
Ara si necessitem companyia per plorar, però de tant amagar el plor, si aquest és llarg, ens quedem sols. Necessitem que ens abracin, ho fan però només un moment, volen riure amb nosaltres. Cerquem amics, només trobem coneguts. Mirem de trobar complicitats en la parella per superar el moment, però és massa nova per localitzar-ne les suficients. Parlaré amb la filla, despista per manca de costum. Busco els pares, han marxat, no sabia que ho fessin tan sovint. Comencem a ser conscients que no hem estat atents als tres pilars. Ens hem perdut en les banalitats, les mentides, la superficialitat i hem deixat de costat allò imprescindible.
Més tard, reacció equivocada. Em preocupo i no me n’ocupo. No puc, no ser com fer-ho. Em sembla que tot es fa gros, jo empetiteixo. Caiem, continuem en descens, toquem fons i no hi ha res on agafar-nos. Els pilars no hi són.
Caurem, és llei de vida, i per aixecar-nos, hem de mantenir vius els tres pilars, amor, salut i família. Són pilars molt grans però es troben en les petites grandeses diàries.
No són imprescindibles els tres però haurem de disposar dels tres. Un dia el destí en pot reclamar un, fins i tot dos. Serà l’altre el que ens abraçarà per recuperar-nos a poc a poc. Per això han de ser tres. I si cauen tots, més no ens haurien servit, els hauríem descuidat.
Si encara hi ets a temps troba’ls. Si ja els te’ns cuida’ls. Si no ets capaç de buscar-los, demana ajuda.
La Festa Major de Granollers ens fa oblidar que demà toca treballar. La ciutat abandona la seva fúnebre solitud estival i dona pas a un brogir immens de gent d’aquí i d’allà, de pell d’un color, del color d’una altra pell, de qualsevol ideologia i religió, de cultura coneguda o d’una desconeguda incultura. Amb l’excusa de ser Blancs o Blaus compartim il·lusions, espais, idiomes i tradicions. L’estiu agonitza, durant aquests dies l’acabarem de matar.
i s’acosta anar a currar...
Sí, les colles “curren”, i molt. No es veu, no s’escolta, fins i tot a vegades ni s’intueix. Però el divendres abans ja són per tot arreu. Ara un decorat, ara una barra, ara un espectacle. Monten aquí, desmonten allà. Posen aquesta decoració a la plaça, o decorem de plaça el carrer. Cop de martell aquí, encintada allà, broca del 3, tornavís de creueta. Jo m'hi poso a les 7h, tu a les 10h, ell a la tarda. I tot això per un simple somriure dels molts que els seguiran.
Granollers fa festa...
No en fa, és la festa. No n’hi ha un altre d’igual. Potser no sóc imparcial però se me’n fot. Igual que en l’amor, com la meva dona, cap. Participativa, engrescadora, fascinant i fascinadament diversa. Seductora amb la gent, gent seduïda de tot arreu. La seva crida atrau una munió impensable, una riuada que munyeix la ciutat. ¿Hi cabrem tots? Estirem la corda, passem rajoles, juguem a dómino, ballem i saltem. Ens enlairem ajudant a fer castells o ens ajupim per què no ens cremi el foc. Fonem l’Ajuntament i ens fonem esperant la ració de paella. Botifarra a la boca, bocabadats davant de tantes coses a fer. Seguim als rajolers, omplin un pavelló habitualment massa buit, fem l’onada i comptem per acabar descomptats amb el resultat. Àrbitres de gris, que segons l’any, semblen haver-se posat el Blau o el Blanc. I acabem esperant la sortida al balcó del resultat final.
i no pensa en l’endemà...
No cal, ja ens hi faran pensar. Ara tocar gaudir, omplir la ciutat de diversió, de reptes, d’alegria. Som i serem de la disbauxa, del poc seny, de tancar les vacances com cal. Ballarem, demà ens la faran ballar. Riurem, potser demà plorarem. Competirem de forma sana, insana competició demà a la feina. Ens acomiadarem de l’oci, donarem la benvinguda a la rutina. I ho farem pensant que amb molts “endemàs” tornarem a ser avui. Però això serà l’any vinent.
Quan l’agost culmina...
Tots hem de tornar. És igual si hem estat a Platja D’aro, Salou, Les illes Balears o les Balears del Pacífic. Hi hem de ser, és massa especial com per notar la nostra absència. Ja ho fèiem, ara no ho volem fer. La Festa Major ens imanta allà on som. Grans, petits, no tan grans ni tan petits, tots a Granollers, és Festa Major.
i comença a fresquejar...
No ho he notat. Potser les temperatures marcaven baixada, però la calor de la multitud invita a treure’t la roba. Les altes temperatures del foc dels diables o la cremada de l’Ajuntament només s’apaguen uns minuts durant el “correaigua”. Suem amb l’estirada de corda o ens acalorem pensant en què no ens caigui una rajola. El sol aclapara, la pluja ens visita però no s’atreveix, només amenaça una estona.
la gent es transforma...
Es col·loca les vestimentes de les seves colles. Mocador blanc, camiseta blava. Barret dels diables, faixa dels xics. Es vesteixen de dames de foc o de bastoneres. El blau cel dels geganters o la indumentària dels MacHagum. Van de guapes blanques o de dracs i draguets. Es posen sota bèsties i bestioles, toros o torets, capgrossos i gegants o gegantones. Tot és del color de la transformació.
tant se val qui guanyarà...
És el millor d’aquesta festa. La competitivitat basada en laparticipació. Això sí, al final alegria o desencís. Uns a revalidar títol el proper any, els altres a pensar en com canviar l’últim resultat.
Visca els blancs, ei! ei! ei! ei! ei!
Si visca! Blancs de virginitat perduda, perduts enmig de tantes activitats com generen. Sempre diuen són menys, sempre semblen més dels que diuen. Mans de plàstic, barres de so percutit, percussions de tota mena. No heu guanyat, però ni molt menys heu perdut. Ho sabeu, el proper any la clau pot ser vostra.
visca els blaus, ei! ei! ei! ei! ei!
Si visca també! Marea blava per tot arreu. Els acompanya una imatge de nocturnitat despreocupada, però es preocupen com els altres per posar la festa a dalt de tot. Han bufat com mai, i amb els desplegables manuals han deixat clar a qui pertany la festa d’aquest any. Sí, la paraula va sortir del balco, i amb l’aire va bufar el nom d’un guanyador: Blaus. Gestioneu bé la victòria i penseu que l’any que ve serà més complicat.
blancs i blaus ara és l’hora d’estripar...
Alguna camiseta de donzella blanca o sirena blava estriparia més d’un que ha estripat la seva samarreta davant l’assetjament de la multitud. Ho hem estripat tot més que mai.
Anirem a ballar a la Porxada...
O a qualsevol carrer o plaça. Música per tot arreu. D’orquestra, de grup de rock, de gralles i timbals. Melodies d’avui, d’ahir, de sempre, esperem que algunes de mai més. Sons de partitura elaborada, crits d’elaboració etílica que també sonen per part d’algun sense partitura. Música laica a la plaça catòlica, catòlics han quedat alguns veïns amb el volum.
i de festa, de festa...
Sí, sense parar. Tot és ple de festa. Cerca un racó qualsevol i la trobaràs. És per tot arreu. Aprofitem l’ocasió, això només passa un cop a l’any. Després la ciutat dorm al tanatori de la tristor diària, de les nits de vetlla silenciosa per la mort.
ballarem fins a la matinada...
Encara que hàgim de matinar. Ballarem amb la música, ens la faran ballar la munió de desitjos, desitjarem no haver de ballar tant. Matinarem per ballar a primera hora, hores en què no s’hauria de ballar, ens mourem.
i veurem sortir el sol...
Amb els serveis de neteja intentant fer desaparèixer la multitud de rastres de l’orgasme nocturn. Recolliran llaunes, caixes de pizzes, cartrons de la menys noble de les sangries, papers i paperassa de la més diversa consideració. A cop de mànega lliscarà l’aigua buscant al desmanegat que va confondre’s d’orinal. Posarem el que no sabem per desenganxar excrements que només tenen del gos, la cara del seu amo.
I després a la “plaça del cony”...
Cony de plaça, mira que és lletja. I de la seva lletjor en fem santuari de lletges perversions. Ens “enconyem” amb algun cony que “s’enconya” amb allò del que els acudits han fet tanta conya.
vinga a beure i a beure...
Barres de l’onanisme alcohòlic arreu. Gots reutilitzables, Blancs i Blaus, amb els beuratges més diversos. “Mojitos” de ràpid resultat econòmic i horrorosa qualitat gustativa. Alcohols de garrafa barrejats sense sentit amb “litrones” de refresc. Begudes que et donen ales o ales que et fan marxar de segons quines begudes. Això sí, degustem bon cava i millors gins tònics.
ja veurem qui seran els millors...
¿és important? ¿no ho són tots? La festa els proclama millors als dos.
el diumenge ho diran al balcó...
Els de sempre. En aquesta ciutat les cares són les mateixes fa temps. Serà per què ho fan bé, si més no en això de la Festa Major. I us diran el que signem tots: MOLTES GRÀCIES BLANCS. MOLTES GRÀCIES BLAUS. MOLTES GRÀCIES BLANCS I BLAUS.
Em declaro oient incondicional de RAC1. M’agrada la “Competència” dels Oscars. Segueixo, quan puc, el “Versió” de Toni Clapés. “La Nit” em valora els successos diaris i el “Barça juga a Rac1” o el “Tu diràs” em mantenen informat sobre el Barça. Em defineixo com a “Rac1maníac”. I li agreixo una cosa, m’ha allunyat de la cada vegada més impresentable televisió.
Llegeixo que l’emissora ha emès un comunicat. Friso per un programa nou, confirmar en l’escrit que la dona d’en Pou ja està recuperada, li envio una abraçada des d’aquí, o tal vegada que el Barça ha conquerit un títol nou que desconeixia. Però no, en ell, l’emissora expressa la seva disconformitat amb la decisió de la Lliga de Futbol Professional de fer pagar per retransmetre els partits. És lògica la seva negativa, a mi tampoc m’agrada pagar per tot, ho haig de fer, però a vegades és il·lògic no fer-ho. I explico la versió d'un ignorant.
La LFP (Lliga de Futbol Professional) té tot el dret d’esprémer fins a la sacietat les seves possibilitats d’ingressos. Els clubs necessiten donar la rendibilitat màxima al seu producte. Pels jugadors és imprescindible que tot plegat generi més diners per cobrar o cobrar-ne més. Entre tots ells fabriquen un producte de consum, el posen a l’aparador, li marquen un preu i el venen. Així ho van fer amb la televisió. Així ho faran amb la ràdio. Els estadis són espais privats. Els seguidors paguen per veure en directa imatges dels partits i no en treuen cap benefici més enllà de gaudir del plaer de la victòria dels seus o del desencís de la derrota. Els clubs paguen als jugadors per fer possible les imatges. Els anunciants paguen per anunciar-se als estadis, mentre les marques de roba esportiva paguen per convertir als equips en anuncis vius. Les teles paguen per retransmetre els mateixos, nosaltres mateixos paguem per veure'ls a la televisió. Aquí tothom paga. Mentrestant, les ràdios ens expliquen el que hi passa i de forma sibil·lina ingressen uns diners amb la publicitat. ¿Han de ser aquestes últimes les úniques amb condonació de l’impost de la pilota? És cert que per escoltar les emissions de ràdio no pago ni necessito de cap abonament. Però no és menys cert també, que sóc bombardejat constantment per un munt d’anuncis de variats anunciants que deuen pagar per sortir. Al bell mig d’una jugada de “Messi”, una veu m’invita a obrir una “Estrella Damm”, per més tard incitar-me amb la necessitat de fer-me una assegurança amb Regal Auto o provocar-me baveig amb un tall d’ibèric de “jamones el Charro”. És, per tant, evident que les ràdios fan negoci amb les retransmissions dels partits de futbol. ¿Tan descabellat és que els de la pilota vulguin fer negoci amb les retransmissions de les ràdios dels seus partits de futbol? Suposo que al final com sempre, la castanya acaba repercutint en els més dèbils, jo m’hauré de preguntar: ¿ara em volen fer pagar per escoltar la ràdio?
Això sí, senyors de la LFP, qualsevol retribució econòmica hauria de comportar una negociació, un pacte, unes converses. Anunciar-la de forma unilateral, sense previ avís i negant l’entrada als estadis dels locutors i per tant del dret a la informació dels seus oients de forma sobtada, no és la millor manera.
I per acabar en referència al dret a la informació dels ciutadans, personalment crec que fa un munt d’anys que és vulnerat. I no depèn només dels diners. Aquest dret s’hauria de fonamentar en la difusió indiscriminada de la informació de forma veraç i imparcial. Avui en dia el que es fa amb aquest dret, en la majoria de les ocasions, és utilitzar-lo per manipular i condicionar l’opinió de la majoria. Darrere de cada publicació impresa o mitjà audiovisual hi ha un lobby de pressió amb interessos propis. Cadascú disposa del seu color polític, econòmic o esportiu. I en la defensa de les posicions o interessos als que responen escullen els seus directors, presentadors, redactors, col·laboradors o tertulians. No imposen censura però ja s’han assegurat amb anterioritat que no hauran de fer-ho. Això no és dret a la informació, això és manipular amb la desinformació.
Només l’arribada d’Internet ha obert l’espai a l’esperança, ha variat una mica el panorama. Veurem.
Diumenge 28 a les vuit del matí. M'he aixecat aviat. Vaig al repte de cada any, esmorzar amanida amb cap i pota. Massa aviat però la il·lusió pot amb mi. És curiós com es converteixen en tradició alguns actes que, de forma espontània, inicies un dia qualsevol. Com si de pagesos del mercat del dijous es tractés, això si un diumenge de Festa Major, els amics fem un desdejuni de forquilla a la Fonda Europa. És una sensació estranya i especial, suposo que per inhabitual.
Flairança històrica en les parets on encara semblen existir ombres dels antics traginers. Em sorprenen aquell cambrer vestit d’altres èpoques o la taula parada amb tots els estris necessaris per àpats innecessaris. Em deixo seduir per l’olor a cultura d’aquella foto d’en Pla o m’omplo de records amb les fotos de les cartes de tapes. M’enamoren els efluvis del munt de plats, propis de migdia o nit, que passegen cap a les taules de bon matí.
De sobte apareix el causant de la fascinació del moment. Abraçat amb bata blanca, deixa entreveure tota la seva esplendorosa melena de color vermell fosc que en la simbologia antiga representa la terra; ¿estaré a punt de fer un homenatge als rajolers?. Intento besar-lo amb el pa, descobreixo el tacte gelatinós de la seva pell. Passo la mà pels cabells sedencs i esbrino el sabor de la primera mossegada. Acabo deixant-me de tonteries que es refredarà, agafo la forquilla i assassino cada tros de la menja amb les dents.
Comparteixo menjador amb una taula plena de Xics. Em sento culpable. Avui no podré ser a la tradicional trobada amb els castells humans per assistir a un enterrament al tanatori. Però haig de prioritzar i acompanyar a uns amics, és abans. Espero que els hi vagi molt bé amb els de set o els de vuit, amb el pilar i la folra.
Després del comiat torno a casa. Desganat decideixo anar a córrer pel parc firal. Fot una calor que ofega. A l’arribar a l’edifici que li dóna nom, descobreixo un munt de llançadors de coets a qui uns operaris de pirotècnia els estan carregant la munició. Recordo que al vespre hi ha el castell de focs.
Dutxa i cap a viure la última tarda dels Blancs i Blaus. Agafo la nena i a seguir el seguici fins el pavelló olímpic. I dubto si a la ciutat se’ns ha fet més gros aquest o el recinte firal. Em dona la impressió que tots dos.
Estic a punt de fer-ho. Ho he volgut fer durant molts anys. La cortina es vol obrir i estic segur que est abarrotat de gent. Gelós dels esportistes d'èlit, seduït per la bulímia d’aplaudiments a l’aparèixer, vull fer una entrada triomfal. Allà davant hi diviso en Mayo i l’Alba.
La cortina fa moviments. Sí! Ja s’obre. Escolto el soroll del públic. Estic apunt de saludar, però tinc clar que jo no sóc el protagonista. Són les colles, això ho provoquen els Blancs i els Blaus i es mereixen aquest reconeixement.
Per cert, reconec l’escenari. És el dels partits de l’handbol Granollers. No diviso l’habitual solitud de les grades. I penso que el club més emblemàtic de la ciutat hauria de fitxar a les colles. Amb un suport així en els enfrontaments, encara podríem optar a quotes esportives més altes i mirar d’eixugar els deutes.
Primera observació: m’han canviat el rajoler blanc. Continua essent de la saga dels Gali, però no és el mateix. Em poso a la zona dels blancs. Són molts, em semblen menys quan passo a la dels Blaus. Empunyen mans obertes de plàstic de l’immaculat color de la virginitat, tot i que jo sempre l’he associat a la d’un club que m’emprenya anomenar. Els altres, despleguen i tanquen una mena de cortina blava que en lletres ben grosses deixa clara la seva predilecció.
Els rajolers es repten fent una mostra de cada una de les tres creacions que més tard hauran de construir a camp contrari. Mentrestant en Pep Callau anima la festa i converteix les grades en una onada gegant. Tot es a punt. Cinc minuts per cada rajola. La meva filla al·lucina: em demana remenar el fang. Hi ha una nena que ho està fent. Suposo que és una familiar, li dic. Més tard un nen, també li explico que deu ser un
altre familiar. Em mira estranyada i es pregunta per què és familiar meva.
El marcador dona un resultat ajustat en cada una de les dos primeres tandes, sempre amb un avantatge de dos pel rajoler Blanc. Entre actes muntatge de les colles. Uns fan un discurs de benvinguda al nou rajoler, però em fan por vestits a l’estil de la pel·lícula “Eyes Wide Shut” de Nicole Kidmann i Tom Cruise. Els altres fan una parodia musical en què s’ha de reconèixer que el cantant té uns pebrots importants per sortir davant de tanta gent sense, suposo, ser un professional. Últims cinc minuts de vida pel rajoler Blau.
No recupera. Resultat final: BLU 92 BLC 93. Blancs guanyadors.
Ui! Les 23:49. Ho sento però deixo d’escriure. Haig d’anar al veredicte de la plaça de la Porxada.
¿Indignats on sou? No us he vist a la Porxada, he trobat a faltar la vostra carpa informativa. Aquest era el vostre moment. Tan de temps demanant-ho, tantes hores d’espera. ¡L’Ajuntament està en flames, l’hem cremat!. Foc i ¿flama nova?.
Ho hem fet.¡Visca la revolució!, cridàvem els presents. Era el crit unànime d’una plaça a rebentar d’indignats. La “partitocràcia” més absolutista consumida per bengales de color vermell. Hem brasejat la corrupció, els privilegis, l’autisme en què es troba immersa la classe política. Tot el sistema polític actual ha estat reduït a un munt de cendres. I ho hem fet bé, creant una imatge bucòlica d’homenatge al foc. Bengales, petards, cortines i castell de coets han donat per tancat un cicle. Les brases estant del vostre costat. Llàstima que ha estat una “performance”. Haureu de tornar més tard per recordar a tothom que això d’avui era un simulacre i que s’ha de continuar lluitant pel canvi, però no el que propugnen ells, si no el real, el de tots.
Abans hem passat rajoles, alguns deixaven entreveure intencions de fotre-li al cap a algun polític dels que participen del sistema que cremaríem, simbòlicament, més tard. Grans i petites, infants i adultes. La munió de passadors feia pensar en què hi érem tots, no mancava ningú. Granollers, disposat a la reconstrucció per una democràcia real, ajuda a portar les rajoles del nou edifici. Guarnits per l’ocasió de Blanc i Blau, els colors dels nous partits, les files es donen l’esquena, ¿s’han enfadat ja i actuen com els seus antecessors? Les faccions més joves són els primers. Van ràpid, tenen pressa, el futur és seu i el present no els hi ofereix grans expectatives. De moment hi ha més paperetes dels Blancs.
Aquesta és una votació en dos sufragis. Ara toca als adults. Més gent té dret a votar. El futur per a ells és present i ara mateix no estan còmodes. Comença la jornada electoral i la participació ràpidament dona un alt percentatge. S’acosta l’hora del tancament de les meses. Majoria de vots escrutats: Blancs. Manca encara el recompte final i les al·legacions però, ¿seran ells els nous governants pel proper any?
Toca retirada. Són les 2:30 de la nit i la nena comença a estar cansada. ¿Com puc caminar entre aquesta multitud? La Festa Major és de regal i això es nota en època de crisi. Surto de la plaça de la Porxada i arribo a la religiosa de l’església. Un grup tocant, la nena revifa. Vol ballar amb el pare. Jo estic esgotat però penso que d’aquí a molt poc temps no voldrà viure la celebració amb mi, els amics i amigues hauran passat per davant. Haig d’aprofitar i faig l’esforç. Una salsa, un tango i acabem amb un Cha-cha-cha. Ara si cap a dormir.
Per cert la veu ja tornava a ser aquí. Després d’anar amb l’amant ha tornat a casa. I pregunto: ¿Cal que tot el volum de la Festa sigui tan elevat? ¿És la nova forma d’evitar els discursos antisistema que es puguin generar de forma espontània davant les moltes trobades de la ciutadania? Demanaria el proper any gaudir de parlar amb qui em vaig trobant.
Els Déus celestials volien apagar les forques de Lucífer i la diablessa. Els seus enviats, disfressats de gotes d’aigua beneïda, van estar a punt de portar al fracàs la festa de foc dels missatgers de l’Infern. Es van desplaçar tots, eren molts i molt forts. Van fer aliança amb el vent desplegant totes les seves armes i virulència. Els trons recordaven el bombardeig. La tempesta liquida de la salvació humana enfront el satanisme, per moments semblava s’alçaria amb la victòria. Però l’exèrcit cèlic va arribar massa aviat. L’esgotament davant el temps que restava els va fer anar perdent violència fins a la derrota final. El diabolisme podia emergir de les tenebres. Lucífer i la diablessa van gaudir de la visió d’en Bailo per perpetrar la seva amenaça. Els seus seguidors van empunyar les armes. Granollers començava a cremar, cremaria durant estona, havien arribat les forces del mal.
Ho cremaran tot, no ens cremen gens, en saben molt. Foc, soroll, timbals i coreografies satàniques que hipnotitzen a un munt de gent. Gent vestida per la guerra: res inflamable, barret i mocadors de protecció enfront els trets de les forques. Foc per dalt, a dreta i a esquerra. Vigila ens disparen per terra. Mou-te, no paris, balla. Deixa’ls passar que ells no paren, et sents abatut. Els de la caputxa són més forts. La diablessa ensenya el cul als de dalt. Al final arribada triomfal a la Porxada. El mal ha guanyat i els adversaris fa temps que han tocat a retirada. Els infernals es volen donar un homenatge: bengales per acomiadar als perdedors ja absents, la pluja i el cel.
Abans Granollers ha estat acordonada per l’estirada de corda. Allà el mig, impassible, el senyal. La ratlla que jutjarà qui és el guanyador. A un costat els menuts dels Blancs, a l’altre els més petits dels Blaus. Cares de concentració, somriures còmplices, cants a favor d’uns i altres.
La corda s’erigeix en la passió de moltes mans guarnides de guants per mimar-la, o mimar-se la pell. Algun, massa menut, ha de ser deixat a la banqueta. Un altre any serà. Tensió, es mou una mica cap aquí, ara una mica cap allà. Els representants Blancs, tot i les cares d’esforç són arrossegats. Trepitgen la línia inviolable. ¿Com us atreviu? Veredicte: Blaus guanyadors.
La corda no en té prou. Ara repta als grans. Protocol calcat, cossos amb major dimensió, mans més grosses que l’espremem més fort. Si jo l’estiro fort per qui i tu l’estires fort per allà, al final la corda els arrossegarà, hauria d’haver cantat en Lluís Llach. Al final els Blaus donen per acabada la seva resistència i es deixen portar per la força de la colla Blanca.
Una gran absència es va fer notar. No ens podia deixar. No ens ho podies fer Pep. Ja han estat molts els anys en què el poder blaugrana ens ha robat promeses esportives. Ara tu també t’has deixat seduir per la colla culé i has abandonat les dels blancs i els blaus. La teva veu s’ha deixat d’escoltar a Granollers per cridar a Mònaco. T’has posat la bufanda blau i grana i has deixa’t de costat els mocadors blancs i blaus. Després de tants anys, i entenen el teu deure com a professional, estic decebut. Visca el barça però encara més, visca els Blancs i els Blaus.
I ara a consumir les activitats de dissabte. Ja friso esperant el tradicional desdejuni de diumenge al matí amb els amics. Fa anys que el fem: cap i pota, amanida i vi a la Fonda Europa.
Sona el mòbil. S’activa el senyal d’alarma que em posa en situació d’alerta absoluta. Per un moment el món sembla haver frenat i res del que fins al moment era important, ara importa. Pressió sobre el botó verd i expectació sobre qui hi ha a l’altre costat. No surt el nom a la pantalla, és algú que no està disponible. Si no està disponible ¿per què truca?
M’adono que no és ell qui no disposa de temps, sóc jo qui poso el meu temps a la seva disposició sense que reconegui el seu número entre els molts de l’agenda. M’aixeco de taula i busco lloc amb cobertura. La cobertura de xocolata del gelat m’esperarà d’on marxo. Em moc jo, moc el terminal, la línia del senyal encara és curta.
Passejo en direcció al carrer repetint cada cop més fort la pregunta més repetida a tots els carrers: ¿digui’m? Recopilo mirades de molts, la mirada d’un es pregunta on vaig. Per fi reconec una veu a l’altre costat. "Señor..." Merda! Quan em tracten de senyor per telèfon amb veu femenina i edulcorada ja em puc anar preparant per ser bombardejat, des de qualsevol país sud-americà, per promocions dels més variats estils. No puc tallar-la, m’ha agafat per sorpresa i ara ja ha engegat la gravació automàtica en què s’ha convertit. Opto, després de les mil i una excusa, per penjar el telèfon amb pèssima educació. La reacció ha estat massa lenta per fer servir l’escapatòria de sempre: no el senyor Borràs va morir fa una setmana, si vol li dono el nou número. Si, ho sé, lletja, però et deixen en pau immediatament.
Retorn al lloc d’origen. Demano perdó, a l’anterior interlocutor, modulant la veu al volum habitual. Podia haver-ho fet en el moment d’aixecar-me. La tensió de saber-me trucat ha fet que me n’oblidés. Gelat desfet i xocolata freda. Costa reprendre la conversació que ens feia riure, ens hem perdut.
¿És necessari? Disposar d’un telèfon mòbil ens ha fet donar un pas endavant en la mala educació. Prioritzem l’interlocutor virtual al present. Hem augmentat el volum de la veu convertint les conversacions en públiques. Cridem assassinant la intimitat dels que ens envolten. Moren conversacions reals que ens interessen per assistir al part d’altres que no seran, amb molta probabilitat, gens interessants. Rebem un avís, algú ens ha escrit, baixem la vista per no veure qui tenim davant. No escoltem el que ens diuen, massa pendents de mirar el teclat per enviar un missatge de resposta. Ens declarem en absència per visionar una foto que ens arriba de la nena recollint la caca de l’acabada d’estrenar mascota de casa. Ens aixequem de taula, atropellem la del costat, hem de fer servir com sigui la càmera de no sabem ni la quantitat de megapixels que porta. Ens perdem en el temps mirant qui ha acumulat més Apps de les més diverses tonteries: el radar antimosquits, el desfigurador de cares, el cercador de metalls...
Entrem a la botiga i preguntem per una existència. Li sona el telèfon, ens fa perdre el temps, un temps que perd quan ens vol contestar i ens han trucat a nosaltres. “Mamà sóc a la porta ja pujo”, sofregit cremat. “Nena baixa que ja sóc aquí”, tornem a començar el pentinat que m’he despistat.
Melodies que sonen. Una per les trucades, una altra pels missatges, una més pels correus. Hòstia! ara no ser de què m’avisa, però tothom sap que m’està avisant. Comparteixen amb mi cançons pel carrer, flamenques o de reggaeton, recordant-me l’impertinent sonoritat de les ràdios d’abans i a un volum que sembla invitar-me a ballar.
Massa mòbil, massa addicció, massa necessitat. ¿Serà el nou tabac del segle? ¿Haurem d’acabar prohibint el seu ús als locals tancats? ¿Necessitarem que les autoritats regulin com, quan i a on fer-los servir?¿Disposaran d'un lloc destacat en la llei de contaminació acústica? ¿Serem capaços de fer-ho nosaltres abans que ho facin per nosaltes?.
Reclamo, dins el “Manual de uso”, pàgines dedicades al “uso correcto de su terminal”. Però no necessito que m’informin de si el puc submergir a no se quina distancia o la neteja imprescindible que li és necessària. Parlo de què m’orientin sobre l’ús cívic, racional i intel·ligent del mateix. Millorarà la meva salut, la de tots.
Un, ja en edat avançada, comença la Festa Major el dia del pregó. És l’inici oficial, extraoficialment fa dies que s’ha iniciat. Digueu-me protocol·lari, ¡protocol·lari!, no cal que crideu. Fins que en Mayo no surt al balcó i dona el toc de corneta, jo quiet. La feina també mi obliga.
Primera nit. Em deixo portar, qui m’acompanya sap a on hem d’anar. D’aquí una estona em deixarà sol, fa guàrdia per la recollida de la filla ja adolescent.
Primera parada: carrer Anselm Clavé. Les guapes blanques em proposen una “flash move”. La definició de “flash” em va bé, la de “move” em fa por.
Flash move a rebentar
Dit i fet, m’ho temia: a ballar. En una pantalla penjada comencen a sortir imatges. Em diuen que és l’escalfament. Braç amunt o braç avall. Ajupit, estirant les mans cap a dalt. Saltant o de genuflexió. Tot apagat resulta que s’han fos els ploms. Descans momentani. Torna la llum. Sant tornem-hi. Repetició de moviments per tornar a la foscor. Em preocupo, ¿fallarà en el moment més inadequat la infraestructura?. I experimento un sentiment d’aflicció solidaria. Tanta feina prèvia i ara ¿tot en orris?. No és just, però la justícia sempre massa lenta, es posa del seu costat i repara l’averia. Un altre cop.
Tornen a sonar les cançons. De les actuals en desconec varies, de les d’abans les recordo totes. Coreografia treballada que en ocasions, degut a la meva descoordinació en el ball, em costa seguir. Giren a la dreta, jo cap a l’esquerra. La multitud va endavant i jo ballo cap enrere. Aixequem el braç dret, semblo tonto i el confonc amb l’esquerra. Em nego a imitar les guapes durant la Macarena, és superior a mi. Em noto ridícul davant tantíssima gent. És Festa Major i m’és igual. Sona Grease, recordo el moviment, ens l’ensenyen. Braç estirat i dit assenyalant. ¿Seré Mourinho buscant l’ull de Tito? Minoro els moviments, el cos flaqueja. No veig el final, m’han esgotat. Aguanto com puc i haig d’arribar fins l’últim segon. M’encanten les imatges de tancament. Abraçades gratuïtes. Ho hauríem de practicar més sovint. Esbufego, m’ho he passat molt bé, sóc feliç. D’això es tracta.
S’acomiaden de mi, ha arribat l’hora límit de les nenes. Em quedo sol. Decideixo anar cap a la Porxada. No hi cap acte. M’arribo fins la plaça de la religió. Concert laic. Intento moure’m, no puc, ja he ballat pel que dono. M’agrada el que sona, no m’acaba de satisfer com sona.
Última estació: la plaça de les Olles. Sala Apelo. Evoco altres èpoques.
Sala Apelo
Decoració que em porta a reviure moments i il·luminació que em recorda situacions viscudes fa temps. Estic per intentar lligar com feia, no ho haig de fer. Gaudi visual de l’impecable decoració, quina feinada, mentre veig Alaska per la pantalla. Observo les tarimes dels privats amb l'' accés resguardat per cordes i el segureta exigint el VIP. Estic per prendre una altra copa, però els dos mojitos ja em fan sentir perjudicat. Cap a casa.
Sensació de felicitat, alegria i disbauxa. Avui em ficaré content al llit.
¿On és la màgia de la nit? No he estat capaç de distingir les bruixes de somnis bruts, no he pogut somiar amb idíl·liques dames de llum. No he vist els cavallers de paraula fàcil ni la facilitat de paraula de bruixots afectats per pocions màgiques. He trobat a faltar la boira tòxica de les nits de fum. Em noto incapacitat per reconèixer “elfos” dansaries o fades encantadores que de forma innocent acabaven pervertint-me. L'uniformitat en el vestuari, blanc o blau, confereix a la foscor poca varietat. ¿Què ha passat durant tot aquest temps d’absència consentida?
He estat jo. Jo he canviat. Els beuratges extraordinaris d’efectes sobrenaturals ja no m’afecten de la mateixa forma. Ahir vaig sortir multitudinàriament sol per Granollers. Carres plens, places ocupades per un munt de gent, gent per qualsevol racó del centre o espais ocupats per les colles. Poques salutacions, cares desconegudes, potser no hi eren, és possible que no els veiés, ¿canvi generacional o la majoria de fora?. Barres fixes que em portarien a ser ignominiós o de temps limitat per no recordar la meva possible infàmia. Petició expressa del potatge mexicà. Mojito a la mà. Massa rom barat, poca llima i menta anecdòtica. Beguda amb qualitat de benefici econòmic ràpid. Moviola i repetició posterior de la jugada. Ho prometo, només dues vegades.
Sensacions estranyes. Això em passava en quantitats més altes. Somnolència, embarbussament de paraules i sensació d’Ettin. Un tros demana a la dreta, l'altre cap a l’esquerra. Vés cap aquí o torna cap allà. Mira això i no deixis d'observar allò. ¿Tinc dos caps jo o els altres estan repetits? Conclusió: cap a casa, estàs afectat.
Pel camí convenciment de què la ingesta de líquid comença a provocar raons per la retirada ràpida. Una part de mi reclama neteja i expulsió del superàvit líquid. Caminar de pingüí, moviment accelerat. Sóc cívic, haig d’arribar a casa. L’ascensor sembla lent, les escales no són opció, la clau no entra. Sensació d’explosió.
Reconec el camí, hi arribo. Allà el veig, sol, esperant-me impertorbable. Mi acosto, sap de les meves intencions però no protesta. Veig que és dels blancs. Jo porto el mocador blau, ¿em farà boicot?. Descordo, trec, em posiciono. Obro la tapa, una veu em diu, el collaret també! Em sona repetitiu, ho he sentit abans. Em flexiono, aixeco l’orla forada. Intento governar allò en forma de mànega, es impossible, em significo com un polític amb el país entre les mans. Apunto, intento encertar. Obro l’aixeta, direcció del flux erràtica. El forat semblava gros, s’ha fet petit, ¿tancat?. No ho entenc, això em dona la impressió que es mou. Ho he tornat a fer: la diana era massa difícil. Apareix per art de màgia la cara de la meva dona, m'ho repeteix, ja m’ho ha dit abans, ara hi torna: Porc!
Agafo paper, eixugo, netejo, elimino el rastre de la meva delinqüència. Vaig al llit sentint-me culpable.
I em pregunto. ¿Algú del sexe masculí ha trobat una solució?, que la publiqui. I no em serveix la de fer-ho assegut, ja agafo la posició per un altre menester i no em veig llegint el diari per orinar. Sembla fàcil, és difícil. Els homes no hi érem el dia que van explicar la punteria. No ens la van posar o ens la van negar. Estem dissenyats per errar en el llançament. I el pitjor de tot és que avui tinc excusa, però ¿demà?
I me n’adono que en això, com en tantes altres coses, no ens entendran mai. Orinant, elles ho tenen més fàcil.
Ahir vaig fer una tímida incursió per la Festa Major. Sóc encara de començar-la el dijous. No dono per tants dies seguits, ni tantes hores de
desgast continuat. Tanmateix sóc antic i treballo fins el dia abans de la jornada marcada com a festiva en el calendari.
Sobre les 20.30 de la nit m’acosto fins a la Plaça de la Corona on havia quedat amb la família i els amics. Asseguts en una taula i vigilant de reüll els fills, no fos que es perdessin enmig de tanta calor humana, diviso una de les imatges que em veig obligat a guardar. Si, la guàrdia urbana s’apunta a la festa i reparteix globus entre la canalla. Al poc temps m’adono de l’equivocació. Estaven requisant els estocs d’un dels molts que aprofiten aquesta ocasió per omplir les llars de les famílies de cavalls d’una sola pota, de kitty’s deformades o dofins de colors amb manca de veracitat. Llàstima, la imatge era bucòlica.
I penso en les moltes imatges que any rere any acaben formant part del meu calaix cerebral i on amb Dymo posa: Festa Major. Sempre m’ha fet por aquell colom blanc de màscara sado acostant-se cap a mi amb aires de males intencions. Em fan patir, i molt, els gegants quan són pràcticament estirats a terra, me’ls trobaré damunt del cap!, sóc de posar-me a primera fila. La fila que fan els MacHagum, amb les faldilles. L’aigua dels petits aspersors dels capgrossos, que no se si són per putejar o m’acaba putejant que no em toquin a mi. La il·lusió dels petits draguets o les cuques d’aigua petites. Tinc idealitzat en Bailo, ha estat l’escolli’t per la meva filla en el primer lloc de l’imaginari pòdium dels personatges imaginats. Imagino que l’atrau el mimetisme que te amb mi la seva lletgesa. M’agrada veure La Porxada plena de bengales per fer ballar el Drac o les mostres de cul de la diablessa que són de tot menys eròtiques. De cop les retines s’obren fins a l’extenuació per donar cabuda als dos inhumans humans, un de cada color, que estiren la corda situats al capdavant. Cara de decepció d’algun massa petit quan els de les colles els hi passen aquella mena de regle i no donen la talla per participar en la passada de rajoles. La del pavelló pràcticament ple per veure fer rajoles, rajoles que no s’acaben de fer mai en una cerimònia un pèl llarga. Sembla impossible visualitzar-la, però la calor habitual de l’arrossada em provocarà un dia una lipotímia que ja la veig venir. La suor dels que fan entrepans al Parc o el bocata ¿amb suor? que acabo fotent-me al Parc. El got, oblidat a casa, un de nou, ja el tornaré, es queda per sempre entre nosaltres, un euro de pot per la Festa. En Mayo a tot arreu, em dona la impressió que ens l’han clonat.La melena, impecablement engominada, d’en Pep Callau. Segurament me’n deixo moltes, són masses per una columna com aquesta.
Però la imatge que cada dia em sorprèn més és la de la quantitat de gent que omple la ciutat. Aquesta és la imatge de veritat: la de l’èxit de les colles, de l’Ajuntament, de tots els que fan possible la festa i de la possible festa que tots els ciutadans acaben decidint fer.
