NADALA FÀCIL D’ANY NOU

Granollers a 31 de desembre del 2011

Brindem per un nou any ple d’esperança,

cridem a noves il·lusions,

allunyem-nos de la malaurança,

entonem felicitacions.

Recordem als que ens falten,

retrobem-nos amb els que encara hi són,

mirem al cel amb enyorança,

no ens deixem guanyar pel malson.

Riem amb qui plora,

plorem amb qui riu,

ha arribat de nou l’hora

de què tothom es signifiqui viu.

Guardem la salut,

guarim a qui l’ha perdut

protegim als infants del decés,

treballem per una vida escomesa en plenitud.

No ens deixem guanyar,

la lluita és i serà ferotge,

però ningú podrà parar

la vitalitat del nostre rellotge.

Va per uns i els altres,

per ell i ella, per tu i per mi,

per nosaltres i vosaltres,

a tothom us vull dir:

BON ANY NOU

què seguiu tal com sou

i no perdeu la invitació

a celebrar el Cap D’Any, un dia ple d’il·lusió.

Salut

ODISSEA 2012

Granollers a 30 de desembre del 2011

Demà Cap d’Any, i amb ell el comiat d’un 2011 que passats els 365 dies del 2012, es significarà com a indulgent. Sí, avui el veiem com a cruel, el temps ens el presentarà com a benèvol. I és que la propera anualitat atacarà a la nostra societat com un tsunami devastador amb ànsies per arrasar amb aquells que encara resisteixen i acabar d’ofegar als que ja han estat engolits per les onades anteriors que els havien deixat amb respiració assistida.

Molt m’agradaria errar en les previsions d’un observador de la realitat sense estudis d’economia, però avui en dia el millor optimista és el pessimista que davant la realitat optimitza les seves previsions. I per fer aquestes previsions s’ha de llegir i estudiar dades, cert, però el més important és escoltar, mirar i llegir el carrer, on la realitat moltes vegades s’allunya de xifres fetes en despatxos dedicats a la macroeconomia o en ministeris obsessionats pel deute públic i l’euro.

Preparem-nos per la gran massa líquida, per una primera onada menys destructiva que la següent que serà millor que la tercera... Posem-nos a cobert i que cadascú prepari el seu propi salvavides, i si un cop salvaguardats queda lloc, ajudem a d’altres per no ofegar-nos tots. No siguem càndids, no exercim de Zapatero qualsevol i neguem la propera veritat. Només essent conscients de la possible gravetat de la situació serem vàlids per posar en marxa mesures pal·liatives.

Les previsions no enganyen. Espanya entrarà en una més que possible recessió. Rajoy haurà d’aplicar severes retallades i es veurà obligat a una pujada de les taxes impositives. Una nova reforma laboral aproparà els llocs de treball una mica més a la precarietat, els sous seguiran tendint a la baixa, la inversió pública continuarà en descens i la privada es guardarà al calaix per a properes èpoques millors, senzillament perquè no queden diners. El crèdit continuarà tancat tan a empreses com a particulars, el consum es reduirà ostensiblement de nou i la producció de béns i serveis caurà augmentant l’atur. La construcció continuarà el seu òbit, el turisme dependrà de si les revoltes socials d’altres llocs finalitzen, i en el comerç i la indústria queden moltes persianes per baixar.

Espanya pot rallar els 5.800.000 aturats, Catalunya superarà les 300.000 persones sense cap mena de ingrés durant el primer trimestre i en tota la península més de 1,5 milions de llars patiran l’atur de tots els seus membres.

El més preocupant però, és que aquelles primeres onades van quedar relativament lluny, tota l’aigua no va arribar a la porta de casa de tothom, gràcies a tres murs de contenció bàsics: benestar social (s’acaba), economia submergida (a la baixa), i famílies (ja no poden més). Ara els tres pilars bàsics de defensa, i que han amagat la realitat, s’estan esquerdant per tot arreu i l’efusió líquida de la crisi es comença a estendre.

El carrer parla, mostra la ferocitat de la situació de molts i s’aixeca com a indici del que arribarà. L’angoixa es transformarà en desesperació, la desesperació en emergència i davant d’una emergència les reaccions personals són imprevisibles. La seguretat es veurà alterada per una inseguretat a l’alça i una seguretat pública amb menys recursos per lluitar-hi. Els serveis socials i les entitats d’ajut als més necessitats poden ser col·lapsades. Els abraonaments damunt els contenidors aniran a més i la presència als carrers de pidolaires i cercadors de cartrons i ferralla es farà més present. Els desnonaments continuaran i el retorn a casa de la família serà cada cop més difícil transferint el problema a la via pública i fent-lo més visible. Els cartells d’es lloga o es ven taparan locals i naus industrials, les pancartes de què tal no paga decoraran murs d’empreses.

El que va començar com una crisi financera i es va transformar en econòmica, durant aquest 2012, esdevindrà més cruel i ens afectarà de ple fent-se molt present en els carrers i en els nostre funcionament diari. Arriba la gran crisi social.

L’odissea 2012 està en marxa. Però una odissea no és més que un seguit de peripècies, d’aventures, de desgràcies i d’esforços soferts abans d’aconseguir el que hom es proposa, i això obre pas a l’esperança del més enllà del 12.

Si no ens equivoquem en la proposta, desaprenem del que érem basats en el que teníem, si decreixem de forma conscient i pausada, si som capaços de ser més disposant de menys, si entenem que no som un sinó molts i acabem formulant una societat i sistema econòmic més sostenibles i justos, d’aquí a uns anys segurament els nostres fills gaudiran de futur. La utopia és l’única sortida.

Però això serà després del 2012 i si ho fem bé. Demà serà un altre dia, brindaré per l’esperança, demanaré salut i espero sentir-me millor.

Salut

SANTA INNOCÈNCIA O IMBECILITAT?

Granollers a 29 de desembre del 2011

Ahir vaig esdevenir un dels molts innocents; un dels tants amb la facultat de ser fàcilment manipulat amb l’enganyifa sense malícia d’un grup d'”amics” capciosos. Era una de les accions de la commemoració del 28 de desembre, dia en què jo mereixeria ser santificat per càndid.

Innocentada de 24 hores, acció sense malícia, broma d’algú lliure de perversió. Al final rialles en uns, cara de tonto en mi.

No em preocupa la d’ahir, per ingènua i acotada en el temps; em fastiguegen les innocentades de la resta dels 364 dies de l’any, aquelles que amaguen un nou concepte darrera: el de donar pel cul sense previ avis ni tan sols per agafar la vaselina. Això sí, en aquestes no estic sol, aquí, víctimes la majoria, botxins uns pocs.

Ahir un exemple clar, ja em trec el cinturó, els sous dels membres de la Casa Reial, o no ha de ser una broma? A partir d’ara estic decidit a netejar el meu sou i declarar només els diners que ingresso un cop deduïdes les despeses; actuaré com ells per semblar més auster.

Això em fa pensar en altres sous que amb els temps actuals també semblen de broma i haurien de formar part exclusiva de l’ideari del 28 de desembre.

Em baixen els pantalons el President de Catalunya (144.300) i la del Parlament (130.011). Començo a notar certa fricció imaginària, però dolorosa, amb els dels Consellers (144.030) i això que tots ells enarboren la mateixa senyera que jo, tot i què en mi no s’ha transformat en negoci.

Em posen en posició de quatre, el president de la Diputació de Barcelona (115.670), un sou més elevat que el del president del Govern Espanyol, i els seus diputats amb unes dietesous (23.000 anuals) de Casa Reial.

M’obren de cames el president del Tribunal Suprem (130.152) i el del Constitucional (129.271), aquest últim causant de les retallades de l’Estatut segons una Constitució que en canvi permet l’espoli fiscal de 20.000 milions d’euros a Catalunya.

Finalment culmina l’acte, la part de més sofrença, la penetració final i fins el fons del Defensor del poble (115.376). Jo per això els defensaria fins i tot a ells.

Però no acaba aquí: l’acte es transforma en violació quan parlen de la publicació d’aquestes xifres com un acte de transparència. S’obliden que ser transparent en aquest cas seria acompanyar aquestes quanties amb el munt de dietes, privilegis i despeses de representació que signifiquen un sobresou que ni tan sols cotitza. No només s’ha de semblar honrat, també se n’ha de ser.

La veritat és que sóc incapaç de visualitzar si aquests emoluments són molts o pocs, això sí, em semblen massa si ens atenem a la descripció de sou: “remuneració assignada a un individu en contraprestació al treball o servei efectuat”. Són, per tant, els diners donats a professionals per la seva dedicació i vàlua. I pregunto: totes aquestes xifres s’adapten a la professionalitat i els serveis prestats per cadascun dels beneficiaris en els darrers quatre anys i davant la que han liat? Han estat vàlids?

Davant una violació com aquesta i pel darrera, em declaro fins els collons de ser innocent, de que siguem innocents. I estic molest per ser tan innocents tots nosaltres com per ni tan sols aixecar-nos per cridar en contra d’aquesta barbaritat. No hem sortit al carrer de forma massiva, no hem fet caure governs i governants. Què més manca per fer-ho? NO!, ja no em significo com a innocent, em reconec imbècil.

Hauríem d’aprendre quelcom d’Islàndia.

M’agraden més les bromes dels meus amics del dia 28 de desembre. Aquestes em deixen seure tot l’any.

Salut 

FINS ELS COLLONS!!!!

PER NADAL, ENTREVISTA A JESÚS

Granollers a 25 de desembre del 2011

Jesús de Nazaret és Fill de Dèu, la seva encarnació. Déu, divinitat, ser superior. No és humà, representació sagrada i màxim mandatari de la teocràcia. De nom divers, Al.là,  Jahvè,  Elohim,  Santísima Trinitat,  Anu,  Ngai,  Déu... és infinit, immutable i perfecte i gaudeix de la possibilitat de ser omnipotent, savi, bondadós i repartir justícia. Les religions que processen la seva adoració poden esdevenir monoteistes (divinitat única) o politeistes (de diferents divinitats).

Jesús de Natzaret, nascut a Betlem, va ser un predicador jueu que va viure al començament del segle I a les regions de Galilea i de Judea i que va ser crucificat a Jerusalem pels volts de l'any 30, sota el govern de Ponç Pilat. Segons la creença un cop mort va ressuscitar i amb aquest acte va redimir el gènere humà.

La figura de Jesús de Nazaret i el seu missatge han esdevingut un dels fets de més influencia de la civilització occidental durant els darrers dos mil anys i de les seves vivències i ensenyaments en neix la Bíblia una recopilació de texts religiosos del cristianisme, un llibre escrit en un període de 1600 anys, en el decurs de 60 generacions i redactada per més de 40 autors.

Jesús, com qualsevol, no deixa indiferent a ningú i gaudeix tan de fidels seguidors com de convençuts detractors.

Avui és Nadal i viatjo al més enllà per entrevistar al meu Jesús, a ben segur diferent al de molts, però en el meu imaginari aquest és en el que crec.

1- Déu va crear l’home i la dona i ràpidament van caure en el pecat ¿error de Déu?

En absolut, Déu era molt conscient que la seva creació era imperfecta. La poma no era més que una representació dels molts entrebancs que a partir d’aquell moment Adan i Eva es trobarien. I molts d’ells eren tant atractius què possiblement cometrien equivocacions, era hora de començar a aprendre dels errors.

2. Són creats al sisè dia ¿per què?

Sense un lloc on viure, un entorn que els permetés respirar i els procurés menjar i veure no haurien sobreviscut. Primer la terra on situar-los, després la llum i la foscor. L’atmosfera i l’aigua eren imprescindibles així com la terra i el mar, o la vegetació i les plantes. Al quart dia, el Sol, la Lluna i els planetes per crear durant el cinquè dia les criatures aquàtiques i les aus. I al sisè dia els animals terrestres, entre ells l’home i la dona.

3. El veig preocupat...

Els últims en arribar s’ho estan carregant tot. No són conscients que Déu va crear una existència equilibrada en la que no és possible la supervivència d’un element sense els altres. L’home i la dona en són un més, i aquest més  només perdurarà respectant els altres.

4.- Com valora l’actual església catòlica apostòlica romana i els seu màxim representant, el Sant Pare i el vaticà?

És evident que la tasca de l’església és de vital importància en l’actual societat. Els valors catòlics serien acceptats per la immensa majoria dels sers humans, catòlics o no. Una altra valoració mereix el posicionament davant les dinàmiques socials dels seus representants. Aquí m’agradaria diferenciar la base, de la punta de la piràmide. Agraeixo de tot cor la difusió del meu missatge però evidencio un apropament a la societat dels treballadors i un clar distanciament dels superiors. Cada cop més, observo missatges adaptats a les noves realitats dels qui en nom de l’església treballen amb els més desvalguts, en països subdesenvolupats o en guerra i denoto cert allunyament d’aquest en els màxims representants, el Vaticà i el Sant Pare. Sóc conscient que ells només vetllen per seguir els meus dogmes però m’agradaria que pensessin que jo vaig néixer fa 2014 anys. No era tot molt diferent? Necessiten d’una reflexió profunda, no entenc una església allunyada dels nous models socials i de les seves noves necessitats i circumstàncies.

5- Que el sorprèn més?

Què en tan temps els set pecats capitals, és a dir, els vicis esmentats en les primeres ensenyances cristianes i catòliques semblen ser més presents i vàlids que mai. La luxúria, la gola, l’avarícia, l’accídia, la ira, l’enveja i la supèrbia s’han apoderat dels essers humans i fan ombra a d’altres actituds presents de més vàlua. Els pensaments i desitjos obsessius de naturalesa sexual com les violacions, els abusos a menors o la prostitució i el tràfic sexual segueixen a l’alça. L’excés de menjar s’ha encomanat al consumisme bulímic de qualsevol article i mentre uns abusen de plaers altres han de morir de mancances. El benefici personal s’ha imposat per damunt del col·lectiu afavorint la cobdícia com a raó de ser millor comparativament a l’altre. Davant les moltes frustracions generades pel invent del sistema especulatiu, que no capitalista, l’odi, l’enuig i el rebuig s’han apoderat de molts i l’enveja ha fet acte de presencia en gairebé tots. La supèrbia es practica constant, tothom desitja ser el més important. L’accídia, l’allunyament de mi i les meves prescripcions per a la consecució de l’eterna salut, són cada cop més evidents.

6- Quin miracle s’ha de produir per canviar la situació actual?

Miracle cap, entre tots ho heu espatllat massa. Ara toca desaprendre per començar de nou, recuperar els valors que vaig defendre i em van costar la vida per renéixer i redimir els vostres pecats. El Pare era coneixedor de les vostres debilitats però mai hagués pensat que les portaríeu a aquest extrem. Déu no ha perdut encara la confiança en vosaltres però aquest cop necessita un senyal per continuar fent-vos costat. Sou vosaltres i només vosaltres els que heu de canviar. Heu de retornar a les virtuts: la castedat, entesa avui com una sexualitat basada en els respecte mutu, la temprança o moderació en els plaers i l’ús dels béns creats i disposats, la generositat per preocupar-nos dels nostres però també dels altres, la diligència per superar l’accídia, la paciència per comprendre i compartir evitant la ira, la caritat davant l’enveja o la humilitat per deixar de superbs. És imprescindible que ho feu sinó alguna de les profecies sobre el final s’acomplirà. I no serà per mandat diví, els responsables gaudiran de noms i cognoms. Aneu tard però hi sou a temps.

7- Un desig...

Desitjo que el ser humà recobri la saviesa, l’honestedat, la veritat i assumeixi com a seus valors que s’han perdut: igualtat, solidaritat, amor i respecte. Només així el futur està assegurat. Avui penseu en dir Bon Nadal als vostres però també als seus. Pot ser un primer pas.

Com sempre la paraula de Jesús és plena de saviesa. Ara només manca que els seus deixebles, i els que no ho són, prenguin nota i actuïn en conseqüència.

Salut

EL PESSEBRE ÉS LLEIG

Granollers a 23 de desembre del 2011

S’acosta Nadal, és tard, i s’ha de fer el pessebre. Reunits en família abracem la tradició i amb il·lusió fiquem mà a una capsa que restava guardada feia un any. Apartem fotos, records i dos regals del dia de l’enllaç amb la dóna que ja haurien d’haver estat també ficats en caixa. Fem espai en un espai cada cop més reduït per començar la creació d’un món imaginari.

La més petita de la casa no pregunta, els més grans fem intenció d’explicar significats, historia i tradició. Ja ho sé!, ho saben tot aquests petits!

Primer el continent, després el contingut. Dibuixem sobre el paper i marquem on anirà el portal, el riu, la muntanya... Agafem molsa comprada, que recollida ja no es pot en una prohibició entre tantes prohibicions, molsa que si parlés preguntaria que estem fen amb el nostre entorn, per què l’estem maltractant, quina necessitat ens mou a destruir-lo. Amb paper de plata simulem un gran riu, riu que trigaria anys en reciclar un paper com aquest i tantes altres coses que aboquem a les nostres aigües. La muntanya la fem alta, potser massa, i per un moment penso posar-hi bombones d’oxigen, restes d’una expedició, ampolles de begudes isotòniques o marques de qualsevol vehicle dels molts que hi van a fer cap de setmana. Toca el portal, casa de condicions inacceptables en que va néixer Jesús, i per un moment hi veig a tantes d’aquestes persones desnonades que a ben segur gaudirien amb un sostre qualsevol on passar nits fredes d’hivern. Per acabar dibuixem un cel, cel que intueixo gris i ple de llamps, el gris d’un aire irrespirable ple d’elements tòxics produïts per un excés de producció i ones llampegants d’avanços tecnològics que violen el nostre cos. El detall final, l’estrella que ja no brilla, hem perdut el camí correcte i no té clar cap a on anem.

Hora del continent. Posem primer a Josep, fuster i treballador que ara estaria a l’atur. Era autònom? Després a la Verge Maria, encara reclamant el seu dret de paritat i igualtat. Al nen Jesús ben abrigat, i la nena fa la gran pregunta: estarà bé? Em quedo sense arguments per explicar que la seva felicitat depèn del lloc on va néixer o de quin color és la seva pell. Posem l’ase i recordo als responsables de la situació que vivim, masses protagonistes per una sola figureta, i el bou, que crec demana no ser víctima d’una festa tradicional o reclama respecte pels animals.

Omplim l’entorn amb els pastors, record d’un sector productiu en desaparició; el pescador, potser li hauria de canviar el peix del final de la canya per una bota; la filadora d’un taller de Mataró que ja no existeix; el forner vestit de Repsol; una dóna netejant roba i demanant per quan el seu reconeixement laboral i per acabar nens jugant, que és el que haurien de fer.

Manquen animals: les gallines, símil nostre de manca d’ous per reformar un capitalisme que ha fracassat; ovelletes que és com ens sentim tractats la majoria; aneguets lletjos en record a com ens volen fer veure als que no paguen les abusives hipoteques i porcs a qui els hi poso moltes cares conegudes.

A dalt de tot de la muntanya tres pastors anuncien que hem de canviar, millor que els fem cas en un futur proper. Per acabar els Reis, fan mala cara després de saber el que ha fet el gendre. Manca el gran protagonista d'aquest any: el caganer. Un caganer que em fa pensar en les gavines que acaben d’arribar, animals promiscus al cagar, i que espero que pateixin restrenyiment per no repartir més merda.

Ens retirem una mica per gaudir d’una vista panoràmica de la creació. A la nena li agrada el pessebre, ho veu amb els ulls de la innocència, a mi em preocupa i molt, ho veig amb una segona mirada.

A ella aquest any ja li va bé veure una societat imaginària, jo esperaré al proper en què potser no hi veuré la real.

Salut

CARTA ALS REIS MAGS

Granollers a 21 de desembre del 2011

Editorial a "The look Magazin"

Benvolguts Reis de l’Orient,

sí, els de l’Orient, els d’Espanya, amb el que ens sagnen i el gendre que tenen, deuen estar molt necessitats per sol·licituds.

Us escric amb la felicitat d’un esperat adéu al vell any i de benvinguda al nou. Vull celebrar el comiat de la decrepitud de l’ancià que deixem enrere per acollir amb abraçades d’esperança al nouvingut.

Res de peticions individuals, no les necessito. Sóc feliç, disposo de menys, la crisi m’ha ensenyat a cercar la felicitat en allò que realment importa: salut, amor, família i els diners imprescindibles per gaudir de les necessitats bàsiques. Ho he après: no és més ric qui més té sinó qui menys precisa.

Això sí, molt a demanar per tots. Durant anys hem desendreçat i espatllat el que som, el que tenim. Ara toquen peticions magnànimes per recuperar  la rectitud d’un camí traçat de manera sinuosa, turmentosa. La vostra màgia precisa d’enorme generositat davant la grandesa de les sol·licituds.

Bé, reflexiono i apareix la cara més egoista, faré una petició personal: no us repenseu la salut dels meus, ni la meva, en especial la de la meva filla. Torno a l’altruisme: doneu-li a qui no en té i respecteu-li a qui la gaudeix. Porteu el beuratge màgic que retorni la lògica als òbits: primer els de dalt, després els de baix. Destruïu la crueltat de la mort d’un fill, del patiment infantil i adult de malalties insensibles, dels adéus inesperats de tots aquells que no han viscut el suficient per tancar encara un llibre farcit de pàgines per escriure. Eixugueu les llàgrimes dels que han de recordar, poseu un somriure a qui és recordat.

Necessitem joguines per tots, pels que encara riuen, però en especial per aquells  als qui l’any, els darrers quatre anys, els han girat l’esquena i el Nadal ni tan sols farà aturada a casa seva. Fabriqueu versions actualitzades per una actualitat diferent i necessitada de novetats amb valor afegit.

Sorpreneu amb “Nancys” desbordants d’humanitat i “Barbies” que ja no pateixen anorèxia ni malnutrició, siguin blanques o negres. Regaleu pistoles de munició únicament solidaria, “Bakubans” terrorífics plens d’amor o “Madelmans” que ajuden en ONG’s i duen la Creu Roja al pit. Deixeu en molts llocs Legos que retornin llars perdudes, “Monopolis” per assolir diners per què no en falti a ningú  i “ruletes de la sort” per què girin per tothom sense mirar si són d’aquí o d’allà. Doneu-nos un “Magia Borràs” per fer desaparèixer l’explotació infantil o la fam. 

Feu arribar el joc de “Quién es el más burro” a tots els especuladors, els banquers sense escrúpols o les agencies de qualificació. “El Cazafantasmas” a casa dels polítics que amb les retallades ens fan sentir la necessitat de posar a la carta el “Set médico” per si no trobem obert el nostre CAP o la col·lecció complerta de l’”Erase una vez” per complementar una educació a la baixa. Als eurodiputats un mapa d’Europa on vegin que el continent està tot unit. El “Pasapalabra” als dictadors que creuen que la seva és l’única veritat o aquell “Aprendo formes i colores” als xenòfobs i intolerants.  Necessitem també un perfum per posar un altre aroma a tanta ferum que ens envaeix l’aire.

I no us oblideu per tots nosaltres del nou abecedari de l’esperança: Amor, Bondat, Cooperació, Dignitat, Esforç, Felicitat, Generositat, Honor, Igualtat, Joia, soLidaritat, LLar, aMistad, Noblesa, Opitmisme, esPenrança, eQuitat, Raó, Salut, Treball, Urbanitat,Valors, Xamba, Zel.

Ho sé, m’he descudiat la K, les K’s anàrquiques de quina “KaKa” de món tenim. Unes K’s que s’aixequen per dir-nos que sense Konsideració envers l’entorn, Konstància per aixecar-nos en cada caiguda i un profund Kanvi de valors i prioritats, no ens en sortirem.

Acabo amb tan majestàtica carta: urgent un “GPS” per retrobar el camí correcte després d’agafar la direcció errada i que el retorn ens faci sortir a tots un somriure permanent com el dels “Playmòbils”. Si el pot portar el Pare Noel, que ve abans, millor.

I versionant a Therion:

“Un, primer creu en els Reis Mags, després perd la fe en ells i acaba essent els Reis Mags”.  Tot està en les nostres mans.

Moltes gràcies i salut.

PARLEM DE MERAVELLES

Granollers a 19 de desembre del 2011

Parlem de meravelles, cosa que colpeix admiració per la seva bellesa, grandesa... Organitzem votacions per proclamar les millors, redactem llistes sobre allò que s’ha votat i elevem a la màxima distinció entre set i vuit de les escollides per transformar-les en patrimoni de tots i admiració de molts.

Gran Piràmide de Giza, Jardins penjants de Babilonia, Temple d’Artemisa, Estàtua de Zeus a Olimpia, Mausuleu d’Halicarnaso, Colós de Rodas i el Far d’Alexandria. Aquestes eren les vuit meravelles antigues del món. Res a dir.

La Montanya de la Taula, Cascades de l’Iguazú, Selva Amazònica, Badia de Ha Long, Illa Jeju, Parc Nacional de Komodo i el Parc Nacional del riu subterrani de Port Princesa. Les set meravelles naturals del món. N’hi ha més però aquesta elecció em sembla impecable.

Chichén Itzà, Coliseu Romà, Crist Redemptor de Rio de Janeiro, Gran Muralla Xinesa, Machu Picchu, Petra i Taj Mahal. Les set noves meravelles del món. Cadascú en canviaria alguna, però arquitectònicament aquesta és indiscutible.

He estat repassant on situar la nova meravella del món. I és que repetint la definició de meravella, cosa que colpeix d’admiració per la seva bellesa, grandesa, etc..., el joc blaugrana de l’etapa de Guardiola hi té clarament cabuda. Però honorant a la veritat aquestes llistes fan clara referència a excel·lències arquitectòniques o naturals. I tot i l’admiració que desperta el nou fenomen, i que és reconegut arreu del món, no és ni una cosa ni l’altre.

Però hem de trobar on situar-lo. Aquest equip s’ho mereix, el seu joc ja és patrimoni de la humanitat, part de la historia moderna i el volum de títols (13 de 16) i resultats trenca qualsevol record conegut. El futbol el van inventar els anglesos, el Barça l’ha reinventat, el que veiem practicar dia rere dia  és una altra cosa.

Estic sota els efectes d’una transfusió de sang blaugrana provocada per la bulímica ingestió de títols, l’últim aquest diumenge, victòries, l’última  ahir, gols i espectacle, en sóc conscient, però veure, llegir i escoltar arreu del planeta lloances, amb excepció d’un reduït nombre de mitjans de Madrid, em reafirma.

Molt s’ha parlat ja dels mèrits de l’actual plantilla, del seu entrenador i del model de club, no seré reiteratiu, però m’agradaria no passar per alt les últimes virtuts reconegudes: inventar-se cada tres dies (recordeu l’agosarat 3-7-0?) i jubilar les paraules descriptives als periodistes que han esgotat qualificatius (tapant la boca fins i tot als pocs contraris que quedaven a la capital de l’Estat com el Marca)

Pintura, teatre, literatura, arquitectura, dansa, escultura i música. Les set arts, art com a habilitat, destresa a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’abnegació (sacrifici voluntari de si mateix amb finalitat altruista), i aquí no faig demagògia amb altruisme; no em refereixo a diners sinó a posar el benefici col·lectiu per damunt del individual. En aquesta llista si que li trobo a faltar, el futbol de l’actual Barça hauria de ser-hi. Sí senyor, és art, però en aquest cas fins i tot és l’art fet meravella, per tant si fos per l’arquitectura de les seves formes o per la naturalesa amb què ho fan jo els posaria fins i tot a les altres.

Salut

UN SOMRIURE, MOLTS SOMRIURES

Granollers a 16 de desembre del 2011

Som en època de carències, frustracions, necessitats i melancòlica enyorança d’un ahir significat com a millor. Renúncies a privilegis, necessitats bàsiques en retallades constants. Però ens podem permetre negar-nos un somriure de clara provocació de tants altres?

Avui dissabte 17 de desembre a les 20:30 i a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers, Jazzoguina ens proposa riure i assolir fer somriure a un munt d’infants a qui aquest any la màgia dels Reis Mags els serà negada. Amb el senzill gest de portar una joguina nova o reciclada en bon estat, anirem al circ de la mà de la Vajezz Big Band i l’escola de circ, dansa i teatre Llançadora. Música i circ en un mestissatge solidari amb l’únic objectiu de donar el màxim possible de joguines a la Fundació Hospital/Asil de Granollers que les repartirà entre infants ingressats i entitats d’ajut als més necessitats.  I avui em permeto fer la meva carta.

CARTA ALS REIS MAGS

Benvolguts,

En un dia com el de demà, serem presents a un Jazzoguina de significat protagonisme infantil, em converteixo en un Peter Pan qualsevol i us escric, confiant en l’última esperança de la que disposo, la vostra màgia.

Poso paraules a la felicitat d’un esperat adéu al vell any i de benvinguda al nou. Vull celebrar el comiat de la decrepitud de l’ancià que deixem enrere per acollir amb abraçades d’esperança al nouvingut.

Res de peticions individuals, no les necessito. Sóc feliç, disposo de menys, la crisi m’ha ensenyat a cercar la felicitat en allò que realment importa: salut, amor, família i els diners imprescindibles per gaudir de les necessitats bàsiques. Ho he après: no és més ric qui més té sinó qui menys precisa. Bé, reflexiono i apareix la cara més egoista, faré una petició personal: no us repenseu la salut dels meus, ni la meva, en especial la de la meva filla. Torno a l’altruisme: doneu-li a qui no en té i respecteu-li a qui la gaudeix. Porteu el beuratge màgic que retorni la lògica als òbits: primer els de dalt, després els de baix. Destruïu la crueltat de la mort d’un fill, del patiment infantil, també  adult, de malalties insensibles, dels adéus inesperats de tots aquells que no han viscut el suficient per tancar encara un llibre farcit de pàgines per escriure. Eixugueu les llàgrimes dels que han de recordar, poseu un somriure a qui és recordat.

Molt a demanar per tots. Durant anys hem desendreçat i espatllat el que som, el que tenim. Ara toquen peticions magnànimes per recuperar la rectitud d’un camí traçat de manera sinuosa, turmentosa. La vostra màgia precisa d’enorme generositat davant la grandesa de les sol·licituds.

Però no em preocupen els adults, ja ens en sortirem, m’horroritza pensar en els més innocents; els més indefensos; aquells en qui la injustícia, i l’actual crisi, hi troba la millor possibilitat de mostrar la seva cara més cruel, més dolorosa.

Us demano que la vostra màgia arribi a tots ells. Necessitem joguines per tots, pels que encara riuen, però en especial per aquells als qui l’any, els darrers quatre anys, els han girat l’esquena i el Nadal ni tan sols farà aturada a casa seva. Fabriqueu versions actualitzades per una actualitat diferent i necessitada de novetats amb valor afegit.

Sorpreneu amb “Nancys” desbordants d’humanitat i “Barbies” que ja no pateixen anorèxia ni malnutrició, siguin blanques o negres. Regaleu pistoles de munició únicament solidaria, “Bakubans” terrorífics plens d’amor o “Madelmans” que ajuden en ONG’s i duen la Creu Roja al pit. Deixeu en molts llocs "Legos" que retornin llars perdudes, “Monopolis” per assolir diners per què no en falti a ningú  i “ruletes de la sort” per què girin per tothom sense mirar si són d’aquí o d’allà. Doneu-nos un “Magia Borràs” per fer desaparèixer l’explotació infantil o la fam.  Necessitem també un perfum per fer marxar tanta ferum com hem posat a l’oxigen de tants infants d’arreu.

Sí, porteu joguines, satisfeu necessitats i sobretot repartiu felicitat a una infantessa que, en un futur,  ha de ser la  responsable d’un món millor, més just, més solidari i respectuós amb tot i tothom.

I una petició final: demà ompliu al màxim possible el Jazzoguina. Nosaltres us ajudarem, no ho dubteu.

I versionant a Therion:

“Un, primer creu en els Reis Mags, després perd la fe en ells i acaba essent els Reis Mags”.  Tot està en les nostres mans.

Salut

AVUI NO HI HA COLUMNA. PERQUÈ?

Avui no hi ha columna, no és dia de barrejar projectes, accions, activitats. He actualitzat el “banner” i els botons, però des de “la mitja la correm per tu....” demanem a tots aquells que disposen de perfil al Facebook i són sensibles al record del Toti, de tots i cadascún dels Toti's, i el que significa aquesta iniciativa de solidaritat amb  la lluita contra el càncer i el suport a qui pateix cruelment les conseqüències d’haver estat cridat a la guerra de manera aleatòria, que ES COL·LOQUIN LA FOTO DE LA SAMARRETA, objecte de tot plegat, COM A IMATGE DE PERFIL.

Personalment no em vull agafar la llicencia de posar una columna al costat d’aquesta fotografia plena d’esperances, il·lusions i companyonia, barrejant formes però sobretot continguts. Demà serà un altre dia.

I us demanaria un senzill gest, un gest molt gran. Si te’ns perfil al Facebook i creus que qualsevol iniciativa contra el càncer és motiu suficient per rebre el teu suport, posat la foto, que adjunto a sota, com a imatge de perfil. 

Salut

Info iniciativa contra el càncer:

Grup al Facebook

Blog

TOMAS RONCERO: IMBÈCIL, ESTÚPID, IDIOTA...

Granollers a 13 de desembre del 2011

TOMAS RONCERO: IMBÈCIL, ESTÚPID, IDIOTA...

Tomas Roncero és un imbècil, paraula que em permeto utilitzar per ser acceptada pel diccionari de la llengua catalana. Utilitzo la segona accepció, la d’estúpid, es a dir, molt curt d’enteniment, que molesta, irrita, etc, per la seva manca d’oportunitat, de discreció, per la seva presumpció... Li confereixo d’igual manera la patologia de la idiòcia, estat de dèficit d’intel·ligència en el qual l’individu posseeix una edat mental que no sobrepassa els tres anys, i no pot comunicar-se per la paraula ni comprendre les expressions dels altres, és com diu el diccionari, un idiota.

És arrogant, manifesta constantment arrogància, orgull agressiu, insolent, de qui s’atribueix una importància, un valor, una dignitat,un poder excessius i dogmàtic, qualsevol cosa que afirma ho creu indiscutible. És de boca facinerosa, malfactora, comet actes criminals amb les seves paraules.

No mira cap ni cara, no guarda respecte a ningú, té el cap espès i dur, poc clar  i amb dificultat per comprendre les coses,  i infla el cap, amb explicacions o raonaments exagerats, tendenciosos, etc... Es creu un cap de brot, el millor en la seva espècie, el més eminent, però no és significa com res més que un cap d’ase (utilitzo aquí una accepció que no existeix al diccionari)

Fa catúfols, repapieja, ja que deu, tindre les facultats mentals deteriorades a causa de l’edat. És un cagador, aquell que fa cagades, errades, acció d’un èxit desgraciat contrari al que hom esperava.

Però el què més greu em sap, és veure com alguns descentrats,  desequilibrats, guillats, darrera seu, a Punto Pelota, li donen corda, animar-lo en les seves inclinacions i especialment incitar-lo a prosseguir parlant, tot rient-li les gràcies.

En Tomas Roncero és un dat pel cul (no ho he trobat al diccionari però em permeto, finalment, la llicencia de fer servir una expressió popular que el defineix a la perfecció)

PD: quasi tot és acceptat pel diccionari manual de la llengua catalana.

Salut

GRANOLLERS: LA GRAN ONADA CYAN

Granollers a 12 de desembre del 2011

Blau cyan, blau clar, color primari que nomes es pot barrejar amb els similars. I és que aquest blau, a partir d’ara, es nega a compartir espai amb el seu gran enemic: el càncer, la maleïda malaltia que ens ha fet posar el negre en massa ocasions en senyal de dol per les seves víctimes. Un cyan que busca el mestissatge per convertir-se en un negrenc en senyal de respecte i record als nostres, que per moments han estat seus, però que la memòria sempre ens retorna sans.

Blau celestial, blau marí, cel i mar. Blau de tranquil·litat, la que es necessita per enfrontar un diagnòstic ple d’angoixa. Color de vibració relaxant i estimulant, estimulació que precisa l’esperança, relaxació que ha de derrotar les pors. Tonalitat de confiança en les pròpies possibilitats per sortir guanyador d’una lluita que s’intueix llarga i dura; de curació i salut, obsessions i objectiu de qualsevol. Pigment de la concentració necessària per no desviar l’atenció del veritablement important: sortir victoriós d’aquesta pugna.

Blau d’amistat i generositat dels qui estem al costat. Blau corporatiu de poder, el que demostrarem amb el temps per imposar les nostres raons davant les seves injustícies, i d’intel·ligència, la que necessitem per acabar sabent els seus punts dèbils.

Cyan de fe, veritat i eternitat. Un color que a partir d’avui ha de ser nostre. Cert, color amb certes connotacions que poden no agradar, oi colla dels blancs?, però que s’intueixen poc importants davant la grandesa de la seva proposta: servir de coloració a una samarreta solidaria. 

Una samarreta de record al Toti, de record a tants Toti’s que havia de fer possible que tothom la identifiqués amb el seu familiar i amic. Correrem amb ella, ens la posarem per fer els cinc o els 21 kilòmetres, o tan sols per sortir al carrer i dir-li al càncer: PROU, FUIG, MARXA, NO ETS DELS NOSTRES! Sí, necessitem recordar-lo, però necessitem que a tots us faci recordar als vostres, a qualsevol que hagi format part important de la vostra vida i sobretot que junts hi veiem la part solidaria de suport a qui es troba immers en aquesta tremenda lluita.

El dia 5 de Febrer Granollers i la seva Mitja Marató, s’han de convertir en la GRAN ONADA CYAN CONTRA EL CÀNCER. De tots plegats depèn, nomes amb aplec li demostrarem rebuig. El que farem és poc important, davant la magnitud de l’enemic, però és molt important fer-ho.

Salut

Més informació al

Blog

Grup de Facebook

PER QUÈ? PER MOLTES COSES!

Granollers a 11 de desembre del 2011

El Barça actual és millor que el Reial Madrid. Ahir va quedar novament demostrat. Les esperances blanques de destronar a l’actual millor equip del món van diluir-se en el seu propi estadi. Un cop més. El Madrid present és millor que el passat, però a ben segur els resultats a la lliga els enganyen en les seves possibilitats. La diferencia entre aquests dos clubs i la resta del seus rival a Espanya els ha de portar, en un àmbit de normalitat, a guanyar el 98% dels partits i molts d’ells per amplia diferencia. Però el paper d’uns i altres en les darreres Champions haurien de baixar les expectatives madrilenyes en els seus enfrontaments amb el gran rival.

Per què? Perquè és millor el Barça. I és que les diferencies són de concepte, d’estructura i de funcionament:

L’estructura de club: una es reconeix sòlida, l’altra fa aigües per tot arreu. Al cantó blaugrana una directiva que, no és perfecta, deixa en mans de l’entrenador les decisions tècniques. Un tècnic intervencionista, treballador i amb l’oratòria i el missatge correcte. Uns jugadors implicats amb el club i el treball col·lectiu. Un líder que es significa com un més. Un pes important dels de casa integrador dels que són vinguts d’altres clubs i filosofies. A Madrid no se li reconeix directiva, l’entrenador no només marca les directrius tècniques i l’equip és un conjunt d’individualitats amb un líder de passarel·la que desintegra sempre el conjunt i es desintegra ell sol en les grans ocasions.

Cantera o cartera: cada cop la legitimat d’una estructura blaugrana basada en jugadors de casa es va imposant a la bogeria de la cartera madrilenya. La coneixença del club, de la seva realitat i del treball de la filosofia de joc des de la base es reconeix més vàlida. I això és útil tan per jugadors com equip tècnic.

Equip: A un costat el millor del món, a l’altre el segon; en un la humilitat, en l’altre l’egocentrisme. En un equip 8 campions del món, a l’altra no més de 4. Els blaugranes amb aplec, els madridistes amb baralles soterrades. Uns juguen per agradar, altres corren per si s’agraden. Uns la toquen, la mimen, la mouen per terra: són artistes del futbol. Els altres la xuten, la fan volar i la busquen per si la troben: atletes de curses amb pilota.

Entrenador: no es pot negar que Pep Guardiola és absolutament intervencionista davant les peculiaritats que el transcorre dels partits ofereix. No tan sols estudia als rivals, engoleix imatges sobre la tàctica i el joc que l’adversari intentarà imposar o demana assessorament abans dels 90 minuts, també durant l’enfrontament, observa, reflexiona i pren decisions. Mou és un gran entrenador d’atletisme en proves de velocitat. Sap fer córrer als seus jugadors, però si la pista s’omple de glaç li queden pocs recursos més enllà de confiar en la qualitat individual i la duresa.

Tàctica: El Barça es basa en l’atac tocant, el Madrid la toca per si poden atacar. Els blaugranes busquen la victòria més en els seus encerts, els blancs en aprofitar els errors aliens. No li cauen els anells al Pep per canviar el plantejament inicial per un de nou. Ahir sorprèn amb la suplència de Mascherano i posa de titular a Puyol. Tanmateix, més previsible, asseu a Villa per donar entrada a Alexis. Tàctica inicial amb defensa de quatre per ràpidament passar a tres. Però el gol, als 22 segons, canvia la situació. Marxa enrere i retràs en la variació defensiva. Cerca l’estabilitat i seguretat davant l’ensurt d’un gol tan prematur i després dona instruccions per un canvi que suposa, a poc a poc, un gir espectacular del partit.  Mourinho va fer canvis, però de noms, devia estudiar però no deu ser prou aplicat per trobar en tant de temps la solució.

Discurs: les paraules de l’actual màxim representant del club català, l’entrenador, busca concòrdia, exerceix el respecta al rival i genera il·lusió. Al costat, el del Madrid, utilitza paraules que els enfronten amb els contrincants, generen enemics i els fan perdre respecte.

Els altaveus: l’únic lloc on el Barça perd. Els mitjans de comunicació afins al Reial Madrid disposen d’una potencia inigualable i la seva submissió a Don Florentino, l’anomenada “central lechera”, els fa perdre el nord. Ells són qui parlen cada cop de sortir com a favorits, els que traspassen les informacions sortides a la desesperada del club i els que generen falses expectatives als afeccionats.

Així, els resultats continuaran acompanyant als catalans i a Madrid només el quedarà esperar un miracle en forma de canvis o la jubilació anticipada d’aquest grup campió, el millor de la historia blaugrana.

Només dir, versionant Lluis LLach:

“per tot això i coses que us amago, ara caldria agrair-vos tan temps que fa que sou com sou”. Oi que si MOU!

No canvieu, a nosaltres ens afavoreix.

I als culés: a qui torni a dubtar d’aquest equip, li tallem....

Salut

AVUI EL CLÀSSIC. DIA DE CLÁSICO.

Granollers a 10 de desembre del 2011

Queridos merengues,

Pésimo dormir, no es únicamente responsabilidad vuestra, pero no ayudáis. Despertar de ansiedad pacífica, desayuno de nerviosa tranquilidad, inicio de una jornada laboral que deseo acabar cuanto antes. Afronto horas matinales de lentitud agobiante para llegar a esos minutos nocturnos que pasaran con exasperante velocidad. Tardará en llegar, marchará demasiado deprisa.

Llega el clásico, el partido del siglo, el espectáculo deportivo por excelencia; Barça-Madrid, Madrid-Barça, blancos i azulgranas, culés y merengues, desgraciadamente para algunos, catalanes contra madrileños, senyera contra la "rojigualda".

Soy, pienso y hablo en catalán; no me siento, ni pienso ni deseo ser español. Independentista convencido, algunos habéis ayudado a que cada día lo sea más, siempre defiendo mi catalanidad intentando no atacar vuestra españolidad. Los sentimientos y el arraigo no son discutibles ni menospreciables, ni los míos ni los vuestros por eso soy catalán, no antiespañol. Respeto vuestro origen, mi origen necesito sea respetado. En esta disparidad de criterios uno debe posicionarse a favor de y nunca en contra de.

Pero debo confesar que el fútbol, lo más importante de lo que no tiene importancia como lo definió Valdano, me radicaliza. Sí, soy barcelonista pero aquí también me considero antimadridista. Posiblemente la anécdota de un partido de fútbol entre dos clubes, a pesar del intento de algunos por elevarla a categoría, me lo permite. Deseo nuestra victoria, anhelo vuestra derrota. Afán por que los míos suban al cielo, intento de que los vuestros caigan en el infierno. Aplaudo nuestras sonrisas, sonrío ante vuestros lloros.  Esta es la única batalla en la que me permito ignorar piedad ante el adversario. Dudo si mi necesidad por salir vencedor obedece más a mi significación como culé o a mi posicionamiento contra lo que huele a merengue. Y esto me ocurre especialmente en los últimos tiempos.

La afición madridista me merece todo el respeto, la historia del club la admiro, su palmarés lo aplaudo y su nacimiento a manos de un catalán lo hace mas humano. Necesitamos de vuestra existencia para justificar la nuestra, de vuestros colores para realzar el nuestro, de que gritéis para intentar silenciaros.

Consideración diferente merecen quienes dirigen el club y en especial vuestro entrenador. Don Florentino por omisión y Mourinho por acción han dilapidado el supuesto señorío habitualmente proclamado. Uno calla, el otro chilla, uno silenciado el otro insultante, aquel sin aparecer, este apareciendo cuando le apetece.

Los lloros por supuesta persecución arbitral suenan a equipo pequeño, las insinuaciones de posible dopaje del rival, a mal perdedor, la manipulación del calendario no justifica los malos resultados, el porqué? pone en evidencia debilidad i desconocimiento. Atacar por la espalda i introducir el dedo en  ojo ajeno de un compañero de profesión significa un acto de cobardía y deslealtad.  Descargar la responsabilidad de la rueda de prensa, anterior al partido de máxima rivalidad, en el segundo entrenador, un desaire a los clubes, los aficionados i los medios de comunicación. 

Impulsar, no la dureza, sino la violencia i disimularla esgrimiendo artes teatrales una vileza. Denunciar la belleza de la supuesta plasticidad artística del teatro, incultura. Apostar por la cerrazón ante portería un desprecio a la potencialidad de la propia plantilla.

Ante esto nosotros presentamos credenciales diferentes: respeto al adversario, humildad, educación, silencio arbitral y juego de ataque con carácter propio. Es cierto, nuestro presidente en ocasiones no da la talla pero es ocasionalmente.

El Real Madrid se merece esta comparación? Es precisamente esto lo que hace que hoy desee una victoria en el último minuto y con pena máxima injusta. Esperaré ansioso las declaraciones de uno y el silencio del otro. I si al final no ocurre lo que espero, aplaudiré vuestra victoria, os felicitaré con desgana i empezaré de nuevo a pensar en lo verdaderamente importante: salud, familia i trabajo.

Salud

SÓC AIXÍ, AGRADI O NO

Granollers a 9 de desembre del 2011

Sóc imperfecte, imperfecció que em fa ser com sóc, intento ser el més perfecte que puc.

M’agrada escoltar veritats, no dic mentides.

Dic veritats, no escolto mentides.

Guardo silenci per respecte, silenci que no atorga respecte a segons quins crits.

Parlo amb qui crida amb raó, callo davant de qui el mou el crit de la desraó.

M’agrada parlar de realitats, no escolto invencions.

Invento sobre realitats, renuncio a crear ficcions.

Crido per allò que és just, tanco les oïdes als crits instal·lats en la injustícia.

Les injustícies em fan treballar, les justícies aplaudir.

Ideo, formo, m’implico i m’esforço per portar endavant les idees, idees que no dono per què siguin treballades per altres.

Parlo quan treballo, callo quan només sóc capaç de mirar.

Admiro la solidaritat, no necessito ser admirat per solidari.

El que faig ho considero poc important, però considero molt important fer-ho.

M’agrada el protagonisme, rebutjo ser protagonista.

Aprenc amb les caigudes, m’aixeco amb la lliçó apresa, intento aprendre sense caure.

Ric amb qui plora, ploro amb qui riu, riem junts, plorem plegats.

Estimo a qui m’estima, estimo a qui m’odia, odio que no estimin.

Sóc segons allò que crec, crec segons allò que sóc.

Faig i m’equivoco, estaria equivocat si no fes.

Presto atenció a les crítiques constructives, obvio la construcció de crítiques obsessives.

Obsessió per ser feliç a diari, felicitat que hauria de ser l’obsessió de tots cada dia, obsessiono un dia feliç per tots.

No dispararia ni amb armes ni amb paraules contra ningú, ningú podria evitar els meus trets si em toquen a la família o als amics , aquesta és la línia vermella.

Sóc com sóc, i tot i que sóc així prefereixo això a ser com és algú.

I per cert aquest algú no farà canviar la meva manera de ser, seguiré essent com sóc encara que a aquest algú li agradaria que fos com ell insinua.

Com deia la meva terapeuta: “si a algú no li agrada com ets, el problema el té ell”

Teniu algun problema? Te’ns algun problema?
I per cert, sí, sóc un venedor de flautes, llàstima que a diferencia de la flauta d'aquell d'Hamelin, la meva no fa marxar les rates!

Salut

DOPATGE COMERCIAL

Granollers a 8 de desembre del 2011

Un mateix terreny de joc, una mateixa pista, un mateix estadi, una muntanya igual, dos contrincants. Una sola competició esportiva, unes normes prèvies iguals per ambdós. Al final un guanyador. En quantes ocasions hem descobert la trampa? el guanyador havia utilitzat substancies prohibides segons normativa per millorar els seus resultats. En aquest supòsit el títol, el trofeu o el reconeixement els hi són retirats.

Comercialment, i a nivell global, passa quelcom similar. Molts competeixen en un mateix terreny de joc i comparteixen espectadors, però en aquest cas les normatives si que són diferents i això fa que un surti “dopat” i l’altre no, deixant a aquest últim en inferioritat de condicions.

Grocs

Una empresa de fabricació de sabates catalana ha de respectar la dignitat laboral dels seus treballadors dotant-los d’un salari adient, pagar la part corresponent a la seva seguretat social el que li proporciona a ell protecció i permet assumir les despeses dels que ja no treballen. Tanmateix ha d’assumir uns costos en riscos laborals i protecció de dades que s’han convertit en una quota més. A això s’han de sumar les obligacions dineràries que generen les normatives mediambientals o les diferents normatives de producció nacionals o europees. Ha de fer front als impostos pel bé del col·lectiu i a una multitud de taxes per fer possible l’inici o manteniment de la seva activitat... És així, ha de ser així, un així que possiblement podria ser menys si tots els diners col·lectius es gestionessin d’altra manera.

Vermells

Una empresa de fabricació de sabates en segons quins països no respecte cap dignitat laboral dels seus treballadors, treballadors que a vegades no estan ni en edat laboral.  No paga cap mena de seguretat social per proporcionar la segurança de tots ells o oblida absolutament a qui ja no treballa.  Els riscos laborals no els coneixen o la protecció de dades és quelcom oblidat que no es protegeix quan ni tan sols es digne de protecció la persona. Les normatives mediambientals no existeixen, ni les nacionals ni cap. No disposen d’impostos pel bé del col·lectiu ja que en ocasions és el mateix xeic qui decideix que significa aquest bé de tots i el paga. Les taxes són inexistents... És així, no hauria de ser així, un així que possiblement hauria de ser canviat.

Estadi

Finalment grocs i vermells acaben coincidint en un mateix terreny de joc. Allà posen els seus productes a disposició dels espectadors. Els vermells guanyen, la seva oferta és més atractiva. Els grocs surten derrotats. Alguns els intenten animar parlant del valor afegit del seu joc, però en moments de crisi en què es valoren els resultats més que d’altres aspectes, condemnen als grocs a la seva desaparició. Els jugadors han de buscar equip nou, si el troben.

¿Quan serà capaç la Comissió de Dopatge Comercial de marcar unes normatives que permetin als diferents contrincants disposar d’igualtat de possibilitats quan es troben en un mateix estadi? No es pot demostrar que els vermells s’estan dopant?

A les lligues nacionals la globalitat poc té a fer però quan es tracta d’un Mundial, o els fem fora o els sancionem per què quan entrin al camp els seus arguments no es basin en la trampa que els permet la seva situació d’origen. I tot això no és només proteccionisme nacional, és també posar en valor, a segons on, els valors que aquí hem donat per assumits.

Salut