¿QUI ERA EL MORT?

Granollers a 31 d'octubre del 2011

Demà toca record als morts, és Tots Sants, festa cristiana d’origen romà, basada en tradicions celtes, i que el papa Bonifaci IV va instaurar a primeries del segle VII. El 1 de novembre ens agafem un dia de festa per retre homenatge als avantpassats i coetanis, que de forma sobtada o fruït de la lògica, ens han deixat. Dia de record als morts, morts oblidats en molts casos durant 364 dies que no tots són laborals.

En Jordi, fa uns dies que somriu, sap que fins dimarts no haurà d’anar a cole. Està content però no li agrada gens això d’haver d’agafar el cotxe i, ram en mà, visitar un desconegut cementiri en què es veu que hi reposen les restes d’una àvia que no va arribar a conèixer. Només serà l’àvia, l’avi és enterrat a Girona i cau massa lluny per fer el mateix.

El pare, per ordres estrictes de la mare, ha de carregar amb l’escala, el cos habita en un tercer pis i sense aquesta eina és inaccessible. La baralla amb un cotxe, poc preparat per a servir de contenidor d’elements per  reparacions, deixa al pare esgotat abans de començar. Tan sols lligada al sostre arribarà a lloc, lloc al que no és segur que hi arribi lligada amb aquests cordills.

En Jordi veu com a l’entrar al cotxe degolla una de les flors i s’endú la primera bronca del dia, però si la iaia no la trobarà a faltar? Un cop assegut amaga l’etern somriure i s’adona de la poca gracia que li fa aquesta sortida per visitar morts. De cop i volta el seu imaginari li evoca aquella carbassa de l’escola que un cop apagades les llums restava il·luminada per dins, com si d’un monstre qualsevol es tractés, i decideix que li agrada més la castanyera de berruga peluda catalana.

Arribada al cementiri, un munt de gent, serà un Port Aventura? S’ho mira sorprès, altres vegades ha passat per davant per anar a la deixalleria i no hi ha mai ningú. L’aparcament serà complicat i ja veu al pare carregat amb l’escala i amb cara de pocs amics pel munt de tros que haurà de fer el ridícul. Ell amb el ram haurà de vigilar de no trencar cap més capullo o acabarà sense DS durant uns dies.

No entén la discussió. No troben a la iaia. Era cap a la dreta, allà al fons. Ho veus ja t’ho deia jo, a l’esquerra. Vols dir que no era allà dalt? No aquí hi ha un tal José. Doncs a darrera. Si, mira és aquí. Però que no havien vingut abans?

Veu gent parlant, altres cridant. Nens i nenes corrent, gent gran que no corra perquè no pot. Uns tenen sort i el seu és a la planta baixa, d’altres com el pare han d’escalar o posar l’escala pel seu. Hi ha un senyor que ajuda a tothom i recull els rams i altres decoracions que no agraden per velles, algunes fins i tot passades ja de moda.

En Jordi mira la casa de la iaia. Sort que hem vingut, no sap que està més mort si la iaia o el ram que decora l’entrada. El pare col·loca l’escala. El mira i li dona el ram. Vés amb atenció no el facis malbé! La mare podria haver demanat que sigui el pare el que no es faci mal, no?  Esglaons amunt, agafa el ram difunt i el llença a terra, és massa mort per què li faci mal la caiguda. Col·loca el nou i quan és a punt de baixar, la mare fica la mà dins la bossa i treu un drap i una ampolla de KH7. No baixis! Què vols ara? Neteja una mica el marbre! Cal? Amb aquests crits, hauràn despertat a la iaia o un dels seus veïns?

El pare, poc donat a netejar res, no ho fa prou bé i ha de ser la mare qui emprenyada acabi pujant per deixar-ho brillant. Sembla que tot ha quedat prou maco. S’ho miren i la mare tanca els ulls. Mou els llavis, està dient quelcom en veu baixa. En Jordi no és capaç d’escoltar-ho, massa soroll i observa la foto de la desconeguda iaia, en blanc i negre, segur que era molt vella. Arriba l’hora de marxar.

Un cop dins del cotxe en Jordi pregunta:

-          Papes, els morts ja aguanten aquest enrenou?

-          Si Jordi, estan contents de veure’ns.

-          Després de tant de temps?

-          No ens obliden.

-          I heu de vindre tots el mateix dia?

-          És avui la festa.

-          I l’avi?

Els pares callen i en Jordi pensa que als morts tot això no els agrada. Que segurament els il·lusionaria més  que els visitessin sovint i de manera més pausada. Que tot aquest soroll, aquesta neteja, aquestes flors noves o les escales violen la seva intimitat, no hi deuen estar acostumats. Per cert, li agradaran aquestes flors a la iaia? Al menys són vives!

I acaba per pensar que si mai té un mal moment anirà al cementiri, li comencen a fer més por els vius que els morts.

Salut

ATUR, POTSER QUE HI FEM QUELCOM

Granollers a 29 d'octubre del 2011

ATUR

L’atur a Espanya supera la barrera dels 5.000.000 parats. Segons les dades del Ministeri d’Economia, que no tenen en compte l’estacionalitat en aquest càlcul, la xifra s’ha traspassat en 95.200 persones. Aquest 5 al davant era, segons representants del govern, inassolible, com abans també ho era el 4. Ens enganyaven o no en tenien ni idea del que estava passant? Per cert, els que estan fent formació ja compten en aquesta estadística?

La preocupant xifra d’aturats significa un 21,52% de la població activa. Una desocupació que aquest tercer trimestre de l’any s’ha mostrat més severa en els llocs de treball femenins perduts (114.000) que en els masculins (32.800). També és destacable que ja es perd més ocupació en el sector serveis (45.900) que en el de la construcció (26.000). Tan sols queden a Espanya 18.156.300 persones que gaudeixen d’una situació laboral favorable. Aquest nombre de gent treballant s’intueix insuficient per amortitzar el cost de la que no té lloc de treball, ja no treballa, estudia o no pot fer res.

Atur corrosiu, demolidor, insostenible i generador de frustracions i angoixes en tots i cadascun dels que el pateixen. Són molts, masses, els que no disposen ja de sosteniment econòmic per seguir endavant, per disposar del que ja sembla començar a ser un privilegi, menjar. I a Madrid encara proposen multar als que cerquen viandes als contenidors amb 750 euros inexistents a les seves butxaques. Que lluny estan del dia a dia!

MESURES EQUIVOCADES

La inoperància i tardana reacció del govern, amb mesures més dirigides a solucionar els problemes de les entitats financeres, veritables governadors a l’ombra, que a les persones i les empreses, ens esta abocant al precipici. Entre elles la fluixa llei de reforma laboral, ideada per no acabar d’emprenyar a ningú, s’ha mostrat absolutament inútil, les xifres parlen per si soles.

L’atur no disminuirà sense l’ajut d’una contractació més àgil, menys arriscada i més ajustada a les noves realitats. Però això requereix de valentia política i renuncies a un costat i l’altre per adoptar mesures antipopulars.

REFORMES LABORALS

A ben segur no agradarà, políticament serà incorrecta, però el cost dels acomiadaments s’ha de revisar, la dictadura dels empresaris era negativa, ara amb la nova situació, els drets dels treballadors poden ser també abusius. Aquest país no pot crear normatives d’àmbit laboral per discursos de relacions contractuals de multinacionals i grans empreses. El nostre teixit de petita i mitjana empresa s’allunya molt dels conflictes existents en aquestes. No es tracta de fer una lloança al lliure acomiadament però tampoc ens podem permetre perdre empreses, que amb menys treballadors serien viables, que acaben en un concurs de creditors per manca de recursos per fer front a les indemnitzacions o autònoms que han de fer un crèdit per pagar-les.

De la mateixa manera la temporalitat actual de moltes de les relacions laborals ha de ser facilitada per no suposar un càrrec excessivament costós per molts negocis que viuen de l’excepcionalitat dels treballs.

La prestació per atur ha de ser una solució temporal d’emergència i en cap cas uns diners per agafar-se un temps sabàtic. Ha d’anar lligada a una forta formació i acotada en temps a la realitat de qui la rep. El PER ha de ser revisat i adaptat a l’actualitat. La renúncia a llocs de treball sota segons quin supòsits ha de ser limitat.

PERSECUCIÓ DEL DELICTE I ELS PRIVILEGIS

A la vegada tot això ha de ser acompanyat d’una impecable persecució de la mà d’obra i el treball en negre, així com de l’economia submergida i els paradisos fiscals.

Privilegis com les SICAV han de ser eliminats.

AJUTS A LA CONTRACTACIÓ I ALS AUTÒNOMS

Des del govern s’ha d’eliminar l’excessiva burocràcia i normatives encara existents per iniciar un projecte empresarial. Les contractacions de personal per a les empreses ha de significar, durant un temps acotat, una bonificació important en les quotes a la seguretat social sigui quina sigui la modalitat, l’edat o la situació de la persona contractada. Un treballador aturat té excessius costos econòmics, personals i socials com per no veure que és més econòmica la bonificació. Tanmateix la realitat dels autònoms s’ha de veure recompensada amb una protecció major, han de deixar de ser els idiotes del grup, ja que o són treballadors camuflats o són creadors d’empreses i llocs de treball.

FOMENT DEL CONSUM

És trist, però encara avui funcionem així, sense consum no hi ha producció, sense producció no hi ha llocs de treball, sense llocs de treball no hi ha diners, sense diners no hi ha consum. Sense empreses no hi ha treballadors, sense treballadors no hi ha empreses. O ens comencen a posar les piles o anem de cap al precipici. Ara jo no es tracta de veure qui guanya sinó de què no ho perdem tot tots. Ara toca arranjar la urgència, després caldrà una àmplia reflexió sobre el que i el com volem ser en un futur.

L’Impost del Valor Afegit (IVA), necessita d’una reducció important, afavorint la baixada de preus dels productes i iniciant una recuperació del consum. Sí, això significaria menys recaptació estatal, però si hi ha més consum es necessitarà més fabricació i a mitjà termini es crearan llocs de treball i per tant l’Estat haurà d’abonar menys diners per l’atur. I en el supòsit de gravar quelcom fer-ho més en productes com ara el tabac, l’alcohol, els cotxes de luxe, la restauració amb estrelles Michelin...

NACIONALIZATCIÓ D’ENTITATS BANCÀRIES

Els bancs o caixes en què la participació de diners públics és ja pràcticament total s’han de nacionalitzar, creant una banca ètica, sense abusius beneficis i que afavoreixi les obtencions de crèdit a les empreses i a les persones, facilitant la producció o el consum.

PER ACABAR UNA ÚLTIMA REFLEXIÓ

Les dades també deixen una alarmant xifra: 1.425.000 llars a Espanya tenen tots els seus membres actius a l’atur. Moltes d’elles amb hipoteques pendents a les que no podran fer front i hauran d’entrar en un procés d’embargament i posterior desnonament inequitable de la seva llar. I aquí és quan apareix una de les grans preguntes: no es podien haver vinculat les ajudes públiques a les entitats financeres amb la possibilitat d’evitar desnonaments? Aquí si que hauríem d’enviar a algú a l’atur!

Salut

PECES-BARBA: VERBALITZANT REALITATS

Granollers a 28 d'octubre del 2011

El temps dóna perspectiva i ajuda a la comprensió de fets passats. Les declaracions ahir de Gregorio Peces-Barba, polític, jurista i catedràtic espanyol, a la desena edició del Congrés de l’Advocacia que aquests dies es celebra a Cadis, han posat al seu lloc a un dels pares de la Constitució Espanyola. Membre del Partit Socialista Obrer Espanyol va verbalitzar: “Sempre dic de broma què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans. Potser ens hauria anat millor”, jajajaja, quina gran broma!

Quina classe de Constitució podia imaginar un personatge que pensa així? Ni més ni menys que la que tenim, aquella que de forma soterrada amaga un ampli consens en contra del reconeixement de la diversitat dels pobles que conformen l’estat, en especial Catalunya. La norma suprema de l’ordenament jurídic que nega la denominació de Nació a Catalunya, que posa en dubte la immersió lingüística i aquella que omple d’arguments el dèficit fiscal dels catalans i tantes altres realitats.

La frase demostra a la vegada la gran vocació espanyola de negar un apropament a l’Europa més avançada per abraçar als similars. Preferir un país com Portugal, rescatat per Europa, a un com Catalunya, un dels motors més importants de l’Estat, em recorda la creació de l’AVE    Madrid-Sevilla abans del que ens hauria d’haver unit amb França o la dificultat per posar en marxa el corredor del mediterrani.

Ha verbalitzat una realitat, la frase pot estar dita en broma però el temps i les actituds transformen la gracia en una asseveració. I defensar-la com a contrapès a unes del senyor Duran i Lleida és poca justificació.

Ara, la part de les declaracions que més em preocupa és aquella en la que afirma: “Aquesta vegada no caldrà bombardejar Barcelona”. Amb això, senyor Peces-Barba sobra qualsevol broma. L’apologia, amb cert to d’amenaça, d’un esdeveniment de 41 hores, 12 atacs massius i el llançament indiscriminat de 44 tones de bombes sobre població civil amb la conseqüència de 4726 morts i un nombre incalculable de ferits, no fa cap riure. I, si a vostè n’hi fa, revisi els seus valors.

Segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió un 45,4% dels catalans enquestats votarien a favor d’un procés de secessió d’Espanya. Estranya? Avui, amb la inestimable col·laboració del senyor Peces Barba, aquest percentatge ja deu voltar el 50%.

I si capgirem l’afirmació? “Sempre dic de broma què hauria passat si ens haguéssim quedat sense els espanyols i haguéssim estat només catalans. Potser ens hauria anat millor” Si tots els espanyols pensen com vostè, avui estic més segur que si!

Salut





Potser un dia els camins ens separan





XANDALL HORTERA, ADIDAS L'HA CAGAT!

Granollers a 26 d'octubre del 2011

Esculpit de gimnàs, dopat de múscul, drogat de ment. Decorat de pell, pelat de cap, d’ulls sortits i boca seca. Cotxe “tunejat”, brillant, acabat de sortir del tren de rentat per començar la ruta del “bacalao”. Vidres avall, música d’exposició veïnal, “chunga-chunga”... i tant xunga. Ulleres d’aviador fosques, amagatall d’uns ulls que voldran escapar de les seves òrbites d’aquí a unes hores. Mitjons blancs, sabatilles esportives i xandall brillant amb tres franges característiques, Sí, és el “neng”, el seguidor d’Adidas, la marca més elegant entre els horteres.

Adidas representa un estil, una manera de vestir, una forma de concebre l’existència. Fins i tot en les còpies no deixa de costat el seu estil, qui no ha vist una burda imitació Adidash amb la seva fulla de marihuana? Ho sabíem, érem conscients, però la marca alemanya s’ha superat. La seva última creació, el “Adidas torero superstar”, significa portar al màxim el significat d’horrorós al vestir.

Jaqueta vermella i puntes negres, pantalon pirata amb tirants ben ajustadets. Imagino el meu cos allà dins, collons marcats, uns collons que avui amb això són més plens que mai,  i no voldria veure’m reflectit en un mirall. Com no podia ser d’altra manera ja hi ha hagut qui la lluït, el tenista Verdasco. Com diu la dita, a la casa del Senyor hi ha d’haver-hi de tot, ara no tothom pot pagar la ridícula xifra de 600 euros per fer el ridícul d’aquesta manera.

Al veure’l em venen al cap un munt de mots: hortera, horrible, horrorós, horripilant, espantós, esgarrifós, detestable, lleig, fastigós, repulsiu, malgustós, desagradable, desagradós, avorrible,  antipàtic,..

Però em preocupen més d’altres paraules de significat més conceptual que em suggereix: hostil, inhumà, maltracta, tortura, sang, humiliació, utilització, inhumanitat, espectacle mortal...

I és que aquest vestuari es defineix com un homenatge a la festa dels toros, empra la macabra acció de la tauromàquia, com diu el Divinity.es, com a significació dels èxits esportius espanyols.

Senyors d’Adidas, primera equivocació: NO! No tots estem a favor. Imaginar que a Espanya l’aprovació envers les corrides és global intueix desconeixement absolut de la realitat. Segona: posar la festa dels toros al mateix nivell que d’altres esports, NO!, no és un esport, aquest espectacle s’allunya molt dels valors presents en qualsevol activitat esportiva. Tercera: definir al torero com a una “superstar” és exagerar la consideració. Quarta: pensar que en aquest país tenim tan mal gust, NO!, fins i tot els seus seguidors vull creure que no els faran costat.

És probable que en època de rebaixes algú en compri un per fer-se veure a les graderies d’un partit de la “roja”, però poc més.

De moment el que vostès han fet és apologia del maltracta animal, de l’aplaudiment gratuït davant el vessament de sang, de la utilització d’un ser viu per  diversió. Han resumit en un tros de tela la visió d’una execució convertida en espectacle. S’han lluït, l’han cagat!

Proposo a Custo que imagini un vestit en honor als alemanys en que quedi reflectida la quantitat d’alcohol que mamen a Lloret i en que les vomitades, les baralles i la mala educació hi siguin presents.

Salut

TINC UN SOMNI

Granollers a 25 d'octubre del 2011

Somio en un primer son planer i gentil, un REM esperançador i serè, un son sincronitzat de descans agraït, un adéu a un ahir pitjor que el demà .

Somio en un despertar millor, un obrir d’ulls plens, un somriure immens, una sortida de sol donant llum a un nou dia virtuós de virtuts retrobades, un present millor que el passat.

Somio en un retorn a la pau nocturna de serenitat guanyada, de responsabilitats exercides, d’il·lusions per un demà encara millor.

Somio en gaudir durant molts anys d’un petó i una abraçada, de benvinguda diürna i de comiat nocturn, de la petita de la casa. Un somni que hauria de ser possible per tots els petits de qualsevol casa sigui quin sigui el seu emplaçament.

Somio en una infància amb possibilitats d’exercir la seva pueril forma de ser, Un despertar al món juganer, innocent, il·lusionant. Descobriment de tot, un tot ple de justícia i drets. Infantilisme de vivències benèvoles, experiències benignes, actituds positives per enfrontar amb garanties una etapa adulta de reptes importants. Necessitat d’un creixement pausat, de digestió suau i lenta.

Somio en un món en què el color dels ulls d’un nen siguin més importants que el de la pell, en què la vàlua d’una nena es qualifiqui per la ment abans que pel cos, en què les seves possibilitats de supervivència i superació es basin més en les seves capacitats que en el seu lloc de procedència.

Somio en una nova societat en què la fam no exerceixi de nefast regulador del creixement demogràfic. Un món en què no hi hagi indrets on els infants es morin de fam i d’altres en que pateixin d’obesitat, superant així imatges de cossos massa petits per semblar cadàvers i d’altres exageradament menuts per servir de contenidor d’excessos. Somio en una infantessa de drets alimentaris.

Somio en una victòria damunt un càncer que ha trobat en els més petits la seva vessant més cruel o en què les farmacèutiques responguin més a interessos humanitaris no deixant morir a menors en segons quins llocs per malalties ja insignificants en d’altres, o d'estudi de les malaties que afecten a uns pocs i no són rentables. Somio avançar en garantir la salut infantil d’infants de tot arreu.

Somio en un món on les pistoles en mans infantils nomes siguin una joguina, en què ningú faci servir les armes en mans massa precoces o els utilitzi com escuts per no notar les conseqüències dels trets. Somio en què els conflictes armats s’acabin per nosaltres, però en especial per ells, els més febles.

Somio que el poder d’alguns adults no serveixi per exercir la prostitució o l’explotació laboral infantil. Que el sexe sigui decidit per ells en la forma i el moment adequat o que el treball sigui un dret després de la seva educació, una educació garantida per tots, els d’aquí i els d’allà, sense exclusions.

Somio en una crisi que sigui capaç de diferenciar qui l’ha provocada, culpant a uns adults capaços de superar-la i  en la que els menors no han de ser víctimes d’una pobresa extrema creada per uns majors de fantasioses virtuts especulatives. Somio en retrobar un camí racional de bonança econòmica per tothom.
Somio en què aquí els desnonaments no tanquin els ulls dels fills i filles de tantes famílies davant un entorn desconegut, uns ulls que pels d’allà haurien d’obrir-se per ser conscients del que significa disposar d’una llar. Somio en un sostre per a qualsevol.

Somio en uns adults capaços de reiniciar un camí perdut obrint noves rutes satisfactòries per un futur que és d’ells, dotant-los d’un millor present i ensenyant les equivocacions d’un passat que ens ha portat fins aquí.

Somio en l’habilitat de tots per canviar, per deixar un llegat més sostenible, igualitari, just i solidari en què els nostres fills i filles, els vostres, els de tots, ens recordin com els seus grans protectors i acompanyants en la felicitat.

Somio en què tot això deixi de ser una utopia.

Gràcies Martin Luther King per servir-me de guia per aquest article, ja ho veus tan de temps i hem de continuar somiant.

Salut

SIMONCELLI, CIAO BAMBINO

Granollers a 24 d'octubre del 2011

Vagi per endavant el meu condol a tots aquells que formaven part de l’entorn més proper o a tots aquells seguidors del motociclisme que s’identificaven amb ell.

2,4 segons fatídics, 24 dècimes de segon per acabar amb una vida de nomes 24 anys. El pilot italià Marco Simoncelli va perdre ahir la vida al circuit de Sepang, Malàsia, com a conseqüència dels cops rebuts en l’accident sofert en la segona volta de la cursa de moto GP. Al sortir d’una corba, la moto perd l’equilibri, ell es resisteix a perdre el control, s’aferra al manillar i la inèrcia el desplaça cap a l’asfalt. Si s’hagués produït a l’entrada de la mateixa possiblement hauria anat cap a l’escapatòria i ara seria viu, una mala jugada del destí.   La invasió de la trajectòria dels pilots que anaven darrera, producte de la caiguda, Valentino Rossi i Collin Edwards, produeix que aquests colpegin contra el seu cos, fent-li saltar el casc, el que denota la força del cop a més de 200 km/h. El cos resta ja inconscient. Trasllat a l’hospital i confirmació a les 16:46 del seu decés. DEP.

Aquest accident mortal recorda molt el de Shoya Tomizawa al circuit de San Marino l’any 2010. Ben cert és que la seguretat de les curses ha evolucionat molt amb el transcorre dels anys. La seguretat 100% en esports de risc és impossible i accidents com els d’aquests dos pilots són fruit de l’atzar. Un atzar però que en el cas de Marco Simoncelli semblava premonitori d’un desenllaç tràgic a tenor de les paraules escrites per Jorge Lorenzo fa un temps en el seu blog: “ qui no escolta consell no arriba a vell”.

Super Sich, com era conegut carinyosament a Itàlia, era un pilot especial, d’aquells que no deixen indiferent a ningú. La seva imatge, de melena espectacular i la seva forma de vestir marcaven diferencies. Però també la seva manera de pilotar semblava comportar un perill constant. El seu accident amb Dani Pedrosa en què el català va veure com es quedava amb la clavícula trencada, va provocar moltes reaccions demanant un sanció exemplar que fes reflexionar al pilot, sanció que no es va produir, ¿hauria evitat la tragèdia?

Alberto Puig, molt enfadat amb la topada d’aquell dia va declarar: “... fa temps que es parla de què aquest noi és un perill”. Valentino Rossi, intim amic, deia: “...crec que Marco ha estat molt dur... Potser ha estat massa agressiu...” o novament Lorenzo: “ si no canvia, un dia tindrem un problema”.  La lectura de moltes declaracions apunten a què el pilot italià conduïa la moto per damunt del que la seguretat d’ell i els altres permetia.

Els que no ho van veure a temps van estar els de la Comissió de Seguretat. En les seves mans estava el fer reflexionar al pilot amb una sanció. No ho van fer, ara ja no hi seran a temps. Com en tantes altres ocasions s’ha de lamentar la inoperància, l’omissió de responsabilitats, girar la vista cap un altre costat davant els fets, d’alguns. No és culpa seva l’accident, però podien haver treballat per intentar evitar-lo davant les evidències que veien alguns dels que hi entenen.

Una mort massa jove, un adéu massa aviat, una família destrossada, unes amistats que ploren la pèrdua, un col·lectiu que s’adona i reflexiona sobre la perillositat de la seva professió. Un òbit producte de l’eventualitat, una eventualitat que segons sembla es veia a venir.

Esperem que serveixi això per, en una propera vegada, actuar de diferent forma. La vida de qualsevol val massa per no protegir-la.

Salut

BENVOLGUT GERARD QUINTANA,

Granollers a 22 d'octubre del 2011

“Bona nit malparit”. Me agradó que por fin te posicionaras en referencia al derecho universal de una declaración de independencia para Catalunya, que te significaras como independentista. Debo suponer que es de corazón, llegaste tarde, mejor tarde que nunca, me hubiera gustado cantarlo contigo hace ya mucho tiempo, oportunidades tuvimos. Cualquier sociedad, de forma democrática y con un amplio consenso social y una mayoría política suficiente, debe reclamar la facultad para decidir su identidad y su futuro.

Me declaro, al igual que tu independentista, no por ir en contra de nada ni de nadie, en absoluto suposición de superioridad, sencillamente por ir a favor de mis sentimientos i ser coherente con mis ideas. Cierto es, que otra España, mas diversa y tolerante, con un mayor reconocimiento a las diferentes realidades existentes y con una pluralidad social, económica i política verdadera, significaría un estar en ella más cómodo que igual rebajaría mis pretensiones. Los continuos ataques y negaciones de sectores españolizadores no ayudan, cada día escoran y reafirman más mis posiciones.

Catalunya responde a un conjunto de verdades que no por negadas, des de amplios sectores del nacionalismo español más radical, dejan de serlo. Una de ellas es la lengua propia, una diferencia idiomática que no es comprensible para sus oídos ni entendida desde su perspectiva de Estado. Allá muchos proclaman uniformidad lingüística, uniformidad que desde aquí debemos negar. Alegan la supuesta debilidad del castellano, debilidad que en realidad es propiedad de la lengua minoritaria, el catalán. Defender su existencia es deber de los estamentos públicos, no ceder ante la inmersión ligüística su obligación. Trabajar para una mayor presencia del catalán en los medios de comunicación, en el cine, en los comercios y en cualquier actividad requiere de dialogo entre las instituciones y los agentes sociales y económicos. No debemos dar un paso atrás en la supervivencia de la riqueza del bilingüismo y ello significa proteger al menor, el catalán. La sociedad también debe jugar su papel, es el de mayor importancia.

Ahora bien, imponer la utilización de uno u otro idioma en la intimidad, me parece caer en sus propias provocaciones, dejarnos llevar por sus argumentos excluyentes, intentar responder con los mismos discursos intolerantes. Eso deseamos, ser como ellos?

¿Si hablara en castellano con mi hija un día cualquiera, dejo de ser catalán? ¿Si en casa, demos por supuesto, utilizáramos el castellano, debo considerarme menos independentista?  ¿Si, por tendencias, escucho música en castellano, reniego de la música en catalán? ¿Si no me apetece bailar la sardana significa que me gustan los toros? Por supuesto la respuesta debería ser NO.

Gerard, yo hablo, pienso y siento  en catalán en todas partes, a todas horas, en cualquier lugar. Cambio cuando es necesario, si es necesario. Por mi, tu hazlo en la lengua que desees o te sea posible y en lugar y momento en que te sea preciso una o otra. Eso no te hace ni menos catalán, ni más español, llanamente eres más rico lingüísticamente.

No dejes de decir  que la independencia de Catalunya es posible aunque lo digas en castellano, no deixis de dir en català que creus que la independència de Catalunya és possible. Dos idiomes, una mateixa reclamació. Si nosaltres no som capaços de reconèixer la realitat del país, com reclamarem que la coneguin més enllà?

Por cierto tenía necesidad de expresarlo en castellano, quiero y puedo, un querer y poder que debemos seguir disfrutando sin renunciar a nada. I ara torno al català, em surt més natural.

Salut

ETA PETA

Granollers a 21 d'octubre del 2011

20 d’octubre del 2011

ETA anuncia el cessament definitiu de la seva activitat armada.

El País Basc, la immensa majoria, avui celebra la notícia. Amb ells, tots els que creuen en la democràcia i la pau també mostren la seva satisfacció. No pot ser d’altra forma, 53 anys d’amenaces constants, assassinats, segrestos i extorsions poden haver arribat al seu final ¿?.

La barbàrie viscuda amb 858 víctimes en total, personalment, em transporta a tres moments en especial que segurament serveixen per resumir els altres:

20/12/1973 Mort de Luis Carrero Blanco

19/6/1987 Atemptat al centre comercial Hipercor

13/7/1997 Execució de Miguel Ángel Blanco

Són molts més els morts, són moltes les famílies que han hagut de patir la pèrdua sense sentit d’un o varis familiars, aquests tres els signifiquen tots. A elles cal sumar-hi les baixes reconegudes en les seves propies files.

Una nova data per apuntar als llibres d’historia, una historia de la que haurem d’esperar als dies després per ser conscients de les conseqüències reals i del paper dels diferents protagonistes per arribar de veritat a la dissolució de la banda armada ETA (Euskadi Ta Askatasuna).

¿Què pot haver desencadenat aquesta declaració?

D’un costat l’11 de setembre americà va significar un abans i un després en la lluita antiterrorista sobretot pel que fa a la persecució de la mateixa per part dels Estats Units. D’un altre la col·laboració entre França i Espanya en els darrers anys ha donat un salt qualitatiu en les detencions. La persecució policial ha estat determinant per sumir a l’organització en un desgast absolut i una important manca de recursos.

El posicionament de l’esquerra abertzale, cada cop més desmarcada de fer política amb el temor de les armes com a suport i l’ampli rebuig de la societat basca han significat un desarrelament social i polític que ha debilitat als terroristes.

Però del manifest publicat em quedo en dues reflexions: en primer lloc ¿hi havia molta pressa en fer públic el comunicat?, ho dic per què el comunicat coincideix amb la mort de Gaddafi, un fet que internacionalment farà ombra a la notícia. En segon, en les paraules escrites no es fa referència en cap moment a la que ha estat la seva gran reivindicació: l'exigència de l'independència d’Euskal Herria. ¿Quins han estat els motius per no haver sabut ni marcar el temps dels esdeveniments ni continuar exigint els seus objectius?

Ara queda molt per parlar, el paper dels familiars de les víctimes, la possibilitat de l’apropament dels presos, la situació dels que encara estaven actius... Entre tots hauran de trobar el to, la sensibilitat i el diàleg suficients per fer possible una Euskadi diferent. La via de la lluita armada no ha servit, servirà la democràcia?
I per últim, segons quina forma agafin les decisions polítiques i els pactes en aquest marc, com afectarà això a les reinvidicacions de Catalunya?

Salut

LES MOTXILLES

Granollers a 20 d'octubre del 2011

El primer dia, del nou curs escolar de la meva filla, em va sorprendre desagradablement el pes de la motxilla. Indignació amb la quantitat de càrrega que a la seva edat, i amb les noves tecnologies envaint tot el nostre entorn, li feien portar. Indignat amb aquells que treballen per una millor educació de la infància  sense pensar en els riscos d’un sobrepès com aquell en un cos tan feble.

Ara m’adono que no és l’única motxilla plena. A la Diputació de Barcelona, i sempre segons informacions, entre 54 alts càrrecs van arribar a portar 1,3 milions d’euros en les denominades motxilles dels diputats, suposo que no devia ser en monedes, Unes motxilles que asseguraven la diferencia de salari, en cas de continuar treballant a la Diputació i en una funció menys retribuïda. amb el nou sou, Això sí, cada any es deduïen un 10% fins a que la xifra s’equiparava a la nòmina de la nova responsabilitat, gràcies. Indignació amb la quantitat de diners, i amb la situació que estem vivint, que alguns es van emportar. Indignat amb aquells que treballen per nosaltres buscant una millor societat sense pensar en els riscos d’un sobresou com aquest en unes arques tan febles.

A diferencia de la motxilla de la meva filla, que era igual al de tots els de la seva classe, les de la Diputació nomes eren pels dels cursos superiors. Al menys la meva filla no va ser discriminada.

Al final suposo que van optar per la mateixa solució que nosaltres, posar rodes a la motxilla, les van posar com a dietes?

A dia d’avui no hi ha dictamen sobre la legalitat d’aquests suposats privilegis, legalment li correspon a la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat dictaminar, però jo modestament dictamino,  si s'acava confirmant el fet, que em sembla alegal. Alegal pel que significa de privilegi d’uns servidors públics que no acceptem el marc laboral normal en què ens movem tot el públic pel que treballen. Alegal pel que significa d’utilitzar fons de l’erari de tots per guanyar el mateix fent menys o disminuint les responsabilitats del lloc de treball. Però també dictamino que personalment em sembla immoral per la discriminació que comporta entre treballadors del mateix organisme públic, dotant de privilegis a uns que els hi són negats a d’altres.

Ignoro quants serveis dels propis d’una Diputació, de la qual també ignoro si serveix, s’haurien pogut prestar amb 1, 3 milions d’euros tan malgastats. I després es queixen si molts ens postulem amb la seva dissolució, la desaparició de la Diputació de Barcelona de moment ja hauria significat aquesta xifra d’estalvi. Senyors amb actituds com aquestes cada dia serem més els que no veiem la necessitat de la seva burocràcia.

Salut

AVUI POSAT EL LLAÇ ROSA A LA FOTO DE PERFIL

Granollers 19 d'octubre del 2011

19 d’octubre, Dia Mundial de la lluita contra el càncer de mama.

Mes de tons ocres, terrosos, rogencs, de grocs envellits. Mes d’enyorança a la disbauxa estival. Benvinguda al descobriment de les fulles caduques, melangiós acomiadament al florir constant. Octubre nostàlgic, de recolliment, d’introspecció.

La necessitat inventa un nou octubre tenyit de rosa, li fem un llaç i li conferim categoria d’esperances de tardor renovades, d’il·lusions contingudes, d’acompanyament a qui pateix el costat més fosc del color. Octubre convertit en musa profètica d’una victòria final en la lluita contra el càncer de mama.

Octubre rosa, color emocionalment relaxant, amb influencies amables, suaus i profundes. Rosa d’amor, de protecció, d’afecte. Tint que, en contraposició sexual amb el vermell de la passió, reclama amor profund, veraç i altruista. Tonalitat que dona sentit a paraules de contingut majúscul: innocència, entrega, ajuda al pròxim, acompanyament i solidaritat. Rosat, color de feminitat, d’expressions plàcides. Rosa magnànim.

Coloració suau que dissimula una important i esgotadora lluita. Rosa guerriller enllaçat, pigment milicià de rebel·lia, indignació i força. Arquer resistent de fletxes enverinades de superació i esperança enfront l’enemic, un enemic massa fort per enfrontar-lo elles soles.

Càncer selectiu, racista, intolerant, masclista vulgar que renega de l’existència femellenca i creu que la seva superioritat es basa en la crueltat i la imposició de les seves inhumanes raons. Càncer de similituds amb els similars, càncer més desigual que la majoria. Malaltia d’individualitat donívola, de lluita personal d’un sol sexe, malanança de necessari suport i acompanyament masculí pel triomf col·lectiu de dos que són un tot, dones i homes, homes i dones.

Experiència personal: fa anys vaig ser operat de “ginecomàstia”, un desenvolupament anòmal i benigne de les glàndules mamàries masculines. Era adolescent i em produïa un rebuig enorme veure els meus pectorals amb aparença femenina. Trauma de joventut, joventut d’amargor davant el trauma. Pas per quiròfan i solució a un senzill problema estètic, estètica que s’havia convertit en un problema.

Antinòmia de la vivència de qui perd un pit o ambdós davant l’atac d’un càncer amb poc de benigne, sinònima comprensió dels sentiments de les conseqüències prèvies o posteriors d’un mateix fet.

Afortunadament la lluita contra el càncer de mama és de les que assoleixen més altes quotes de supervivència. Solució invasiva del problema de salut, problemes amb els rastres posteriors d’una invasió massa dura. Gairebé tot té solució, però tot necessita del seu temps i procés, temps i processos en ocasions de lentitud extenuant i desgastadora davant una ment que prioritza esgotada. Conseqüències físiques doloroses, dolor psíquic davant una societat com la que tenim, amb un sexe femení massa estereotipat, massa pressionat per estàndards de bellesa que hauríem d’anar eliminant. Massa valor al com som, poc al que realment som.

El Facebook, poderosa arma divulgativa, avui ens brinda l’oportunitat a tots de fer més present que mai el llaç rosa de la lluita contra el càncer de mama. Ensenyem a les pantalles quans som, mostrem-li al gran enemic quina quantitat de gent formen part de l’exèrcit que lluita contra ell. Dones, homes, homes i dones, posem-nos tots el llaç rosa com a foto de perfil. És un gest petit, un gran gest d’acompanyament a totes aquelles que han de fer front a un enemic com aquest. SOM-HI!. Cada dia hi som més a prop, però el camí que encara manca no deixem que la facin soles.

EL PARE SEMPRE HO FA MALAMENT

Granollers a 18 d'octubre del 2011

La professió de pare requereix d’infinitat d’aptituds, una de les quals és tornar-se insensible a algunes preguntes i afirmacions que deuen ser pròpies al càrrec que has decidit agafar.

Deu ser que la paternitat porta implícit entrar en convulses contradiccions amb qui forma part de la dualitat imprescindible pel teu propòsit: la dona.  Si les discussions no havien fet mai acte de presència, què millor que aquesta ocasió per començar? Si les diferències de criteri no eren a l’ordre del dia, hi ha una oportunitat com aquesta per fer-les presents? Si no t’havies sentit mai exclòs del nucli familiar, de dos ara convertit en tres que semblen més que mai dos, per què no ara? Si mai t’havia retret els defectes, potser esperava reforços?

Discussions, enfrontaments, deliberacions  que per absurdes esdevenen importants.

No li aixequis tan el biberó, la crema a la vulva de dalt a baix, els bolquers els has posat massa tensats... com és que ja ho sap tot ella ? Vols dir que has mirat bé la temperatura? 37, aquesta nena té febre, això no va bé, al menys no sóc l’únic que no va bé! T’ho havia dit, de 8 cereals, l’has portat de cinc, collons els trobarà a faltar? Veus ja plora, plora molt sempre, té gasos, li fas un massatge a la panxa, massatge que no fas bé, fins i tot estudis d’això té!

Fa calor, tinc fred, posa-li el jersei a la nena, però si s’ofegarà! Aixeca-li una mica el cotxet que va massa estirada, però si està plorant per què no pot dormir, plora per què la molestes. Llàgrimes als ulls i braços enlairats, vol que l’agafis que va cansada, sempre esta cansada ens pren el pèl, és que tot et fa mandra!  

Arribes a casa, s’han discutit, ella vol que la renyis, tu penses per què i ara? La renyes, ella pregunta per què, per què m’ho ha dit la mare! Vols dir-li a la teva filla que apagui la tele!, però si fa vint minuts que la mira! li podries dir tu, a mi no em fa cas, a mi si?,  al final la nena emprenyada amb tu. Papa, puc jugar al mòbil, sí, està castigada! sempre fas igual, i jo que sabia!

Però últimament n’hi ha una que s’ha posat molt de moda. Que la nena deixa la roba mal posada, ets cagada al teu pare! Que la nena s’ha deixat la carpeta dels deures a l’escola, ets igual que el teu pare! Busca la joguina que no sap on ha deixat, t’assembles tan al teu pare!  Li cau un tros de truita al terra, és que fas com el teu pare!, acostat. 

Com a pare agrada que la filla se t’assembli, però sempre ha de ser quan ho fa malament?

Salut

17 D’OCTUBRE DE 1986. FA 25 ANYS

Granollers a 17 d'octubre del 2011

“Le Comité International Olympique, réuni dans sension plenieur à Lausanne, à attribué l'organisation des Jeux Olympiques des XXV Jeux Olympiques, mille neuf cent quatre-vingt-deux, au vila de, un moment...au vila de Barcelone”. Juan Antonio Samaranch.

D’això fa vint-i-cinc anys. Era un 17 d’octubre del 1986 quan el president del Comitè Olímpic Internacional pronunciava aquestes paraules al “Palais de Beaulie de Lausanne”. Abraçades i llàgrimes entre l’expedició desplaçada per a l’ocasió, Pasqual Maragall, Narcís Serra... Plaça de Catalunya plena, senyeres al vent, globus, salts. braços aixecats per agafar el que semblava inabastable, emocions i il·lusions a flor de pell. Somriures, petons, sentiment de ciutat i país necessitat de reconeixement, un reconeixement digne de fer un pas endavant. Primera sensació d’haver avançat al gran rival: Madrid, un Madrid, en representació espanyola, que havia fet costat a la candidatura de forma solidaria.

Barcelona aixecava el cap, Catalunya ensenyava la pota, es feien presents en un món que els havia obviat. Anys per endavant de constants obres, de continuats canvis, de reformes i novetats, de necessitats que es feien realitat. Obertura de Barcelona al mar, torres bessones noves, estadi remodelat, vila olímpica, rondes, ciutat vella d’aspecte nou, jocs de compromís de país, un país que veia com al voltant de la capital es notava la pròxima arribada dels jocs: Granollers, Terrassa, Sabadell, Banyoles...

Presentació d’en Cobi, viatja de la torxa, i arribada d’un esperat 25 de Juliol de 1992 en que començava el gran repte. ¿Seríem capaços d’aprovar amb nota? 60.000 voluntaris intuïen cert èxit. Presencia real en un acte realment imponent, ¿potser per què era el nostre? No, aquest va marcar un abans i un després en el disseny de les festes d’inauguració. Representació imponent de l’escena mitològica d’Hèrcules, separació dels continents d’Europa i Àfrica, creació del mar Mediterrani, mar de significació del nostre caràcter. Escenificació del naixement de la ciutat. Llums, colors, multitud de gent, moviments programats de programació matemàtica. Freedy Mercury, absent per la virulència d’un desconegut de nom SIDA, i Montserrat Caballé, aixecant les veus per entonar la cançó oficial dels jocs. Entrada d’una torxa plena de disseny, començava una nova  “Barcelona fashion ”, en mans d’un conegut, i vist ara jovenívol, Herminio San Epifanio, a la captura de l’arc del desconegut Antonio Rebollo. Encesa de la fletxa de l’esperança, sortida de l’arc i peveter en flames, encara avui està en dubte si la va encertar de ple.

Competicions esportives, 9356 atletes de 169 països, la desfeta Unió Soviètica sota el nom d’equip unificat, competint en 28 esports i 257 especialitats. Ciutats engalonades, plenes de gent, turistes voltant, esportistes i organització passejant per les Rambles amb el distintiu penjat del coll. Esperit de tolerància, companyonia, imprescindible pels autòctons servir als forasters.

Dies de joia, il·lusions, esperances, solidaritat, esperit esportiu posat en el dia a dia. Jocs Olímpics declarats els millors de l’historia. Orgull de sentir-se barceloní, granollerí, sabadellenc... Orgull de sentir-se català.

15 d’octubre del 2011, dos dies abans de celebrar la efemèrides 25 anys després. Vint-i-cinc anys en els que tot sembla haver fet un pas enrere. Torna la gent als carrers, però és gent que reivindica de nou aquell sentiment perdut d’orgull, aquella sensació d’anar tots a una, aquella esperança d’un pas endavant. Varem sortir a celebrar, ara sortim a reclamar. Passejàvem per carres engalonats per la festa, trepitgem carrers de missatges contra la negació de drets, a favor d’un canvi de sistema, contra l’abús de les entitats bancàries o l’especulació dels mercats de valors. Inauguràvem edificis, ahir ocupaven vells edificis per donar-los a qui s’ha quedat sense. Ens ho varem creure tot, ens van deixar pensar que tot era veritat , ara resulta que tot era mentida.

¿Què ha passat? Si us plau doneu-nos uns nous Jocs Olímpics, o millor dit doneu-nos un nou ordre social, econòmic i polític que reflecteixi l’esperit esportiu.

Salut

24 HORES, 365 DIES, ¿NOMÉS ELLS?

Granollers a 15 d'octubre del 2011

Esperanza Aguirre té la intenció d’aprovar la llibertat d’horaris dels comerços petits de la Comunitat de Madrid que disposen d’una superfície de fins a 750 m², ¿un comerç de 749 metres quadrats és petit?. Segons ella aquesta mesura beneficiaria de manera clara als comerços minoristes, reactivaria el consum i el turisme.  Tanmateix vol posar en marxa una llicencia temporal de dos anys per obrir el negoci mentre l’emprenedor tramita tots els permisos. Certes premisses del govern madrileny coincideixen amb les de la Comissió Nacional de la Competència que recomana la llibertat d’horaris comercials i l’obertura en dies festius.

El petit i mitjà comerç ha d’estar agraït a la senyora Aguirre per preocupar-se per la seva viabilitat però, ¿han consensuat la mesura amb ells?, ¿s’han preocupat d’escoltar els problemes reals que viuen i no els que ells imaginen? Hem de suposar que no, doncs el discurs habitual de les seves sectorials s’allunya bastant d’una decisió com aquesta.

Els consumidors, l’altre gran argument de justificació, potser també li agrairan, o ella així ho pensa. Però segons el baròmetre del CIS (centre d’investigacions sociològiques)  el 87% dels espanyols es signifiquen poc o gens perjudicats amb els horaris comercials existents i la majoria és partidària del sistema actual. Potser també s’ha descuidat de consultar-los, o no esta interessada en el que diuen.

Per acabar, l’actitud de l’executiu madrileny, cerca la creació de nous llocs de treball. Qualsevol client habitual de comerç petit, ciutadà o minoritsta haurà vist que quan aquests obren en diumenges o festius qui els atén és el mateix que dilluns passat. Aquesta és la realitat, qualsevol altre és il·lusa. Només les grans cadenes poden suportar els costos laborals de creació de llocs de treball per un dia d’aquests, o tants com proposa d’aquests.

El sector comercial minorista significa un 25% dels autònoms del país, 1,8 milions de persones són ocupades pel sector, i dada important, un 60% dels llocs de treball són femenins. Anem amb molta cura amb com l’organitzem.

L’obertura indiscriminada dels comerços comportarà destrucció de teixit productiu, més pèrdua de llocs de treball que no pas creació, centralitat en grans grups de comercialització, dificultat en la conciliació  laboral i familiar de molts treballadors i treballadores, apujada dels preus dels productes davant l’augment dels costos d’explotació del negoci. I el més preocupant, darrera hi ha un canvi de model social, un canvi cap a un model més americà, menys mediterrani.

A la senyora Esperanza Aguirre li diria que com a consumidor de serveis públics i degut a la meva realitat horària de treball, agrairia a les oficines d’atenció dels ajuntaments, les comunitats o l’estat obrissin les 24 hores. Que la judicatura no descansés, potser assoliríem que es posessin al dia.  Que els hospitals, els CAPS i altres servies mèdics, enlloc de tancar més hores com està passant, n’obrissin més. Que els serveis de transport públic em transportessin en tot moment sense restriccions. M’aniria de meravella que els museus públics obrissin de matinada, o els pavellons i piscines municipals  em permetessin organitzar partits o gaudir de l’esport a qualsevol hora de qualsevol dia. Que les instal·lacions públiques d’oci i esbarjo pels joves no anessin en contra dels seus horaris nocturns generant altres formes d’oci i aportant nous valors a un jovent d’oci pervers...

Tanmateix necessitaria que les entitats bancàries estiguessin a la meva disposició els 365 dies de l’any 24 hores al dia, si ja ho se, puc treure diners del caixer automàtic però em cobren. Que les notaries em deixessin firmar en qualsevol moment, o l’INEM es passes tot el dia i la nit buscant feina pels que no en tenen.

Això també significaria creació de llocs de treball, afavoria el turisme al prestar un millor servei públic, i donaria satisfacció als consumidors i clients.

¿Aquest és el model que volem? No es pot fer servir nomes al comerç com a gran salvador de la situació i l’únic capaç d’assumir la negació  dels drets adquirits amb tant de treball i esforç durant anys, és demagògia. El comerç és un servei, hi ha molts sectors que són de servei, en especial el públic. El que serveix pel comerç també hauria de servir per ells. Però aquests els paga ella i ja no són lògiques les lògiques que aplica per altres. Au va! prediqui primer amb l’exemple que ¡carregar sobre les espatlles d’altres la responsabilitat és molt fàcil!

Això sí, la felicito  per intentar treure burocràcia i facilitar la creació de petites empreses. Aquesta és una bona mesura que escolta les necessitats reals.

Salut

DUES NOTÍCIES

Granollers a 13 d'octubre del 2011

143 Ajuntaments de Catalunya amenaçats de no cobrar de l’estat: el Ministeri Espanyol d’Economia ha amenaçat a 143 ajuntaments catalans de no transferir els ingressos que els hi corresponen per no haver presentat la liquidació del 2010. Aquest no és un fet banal si es té en compte que l’import significa en ocasions fins un 25% dels ingressos pressupostats de molts municipis de tresoreria actualment paupèrrima.

Segons declaracions, “la presentació dels comptes per molts ajuntaments petits es tasca realment complicada davant les realitats de molts organismes locals”. I la de qualsevol de nosaltres també ho és, i si no la presentem a temps, no només no cobrem sinó que ens sancionen.

Intentem fer un acte de solidaritat, potser tenen raó, però immediatament ens hauria de passar pel cap l’existència de Consells Comarcals i Diputacions, anomenats l’ajuntament d’ajuntaments. Els 41 consells i les 4 diputacions ¿no haurien d’haver fet costat als 143 municipis per ser capaços de presentar a temps els comptes?

Cada Consell disposa d’entre 19 i 39 consellers, les diputacions estan formades per 130 diputats, no oblidem tot l’equip de treball de cadascuna, un munt de gent. I, ¿no son capaços d’arribar, entre tots, a temps a la presentació de les obligacions fiscals com fan tantes persones a títol individual o empreses? O no s’han ajudat o els ajuntaments en qüestió no ho han demanat, però sigui per inacció o omissió el que ha sobrat és tanta burocràcia mal utilitzada. Fem resum del que paguem, Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació, Generalitat, Estat. I en segons quins llocs hi hem d’afegir corporacions i d’altres. ¿No són masses?

Renuncia a les pagues dobles: no solucionaran res, però és un gest d’agrair davant tants gestos sense agraïment. La dita, “l’educació mitjançant l’exemple és infinitament més ràpida que a través de les paraules”, és ben certa i aquesta renuncia és predicar amb l’exemple. Sol·licitar a funcionaris no cobrar la meitat de la paga extra de Nadal i qui ho sol·licita rebre la remuneració en la seva totalitat, no és ètic.

El Govern així ho farà, el Parlament de Catalunya deixarà de cobrar la propera i l’Ajuntament de Barcelona s’hi apunta. Els únics que han declarat la seva negativa a aquest acte de solidaritat són els presidents de les Diputacions. Veurem que passa amb els Consells Comarcals.

Només un apunt apart, jo proposaria també reduir dietes. Les dietes de desplaçament d’un parlamentari són d’un import mig de 25.000 euros anuals. Si un any disposa de 365 dies dels que 31 són d’agost, 12 festius i 96 de cap de setmana, suposant que treballin tots els altres, el resultant és d'uns 110,00 euros per dia de 226 dies treballats. Si això es dedica a alimentació i desplaçament, ¿on mengen i quin mitjà de transport utilitzen? M’hi apunto!

L’administració pública catalana ha demostrat disposar d’un excés d’institucions, institucions de dubtosa complementarietat, dóna la impressió que es solapen en les seves funcions. La manca d’acompanyament o informació entre elles dignificaria un estudi per suprimir-ne algunes, probablement no totes, però si moltes. Més que mai, el cost de l’excessiva burocràcia administrativa catalana és inassolible pels ingressos públics. I resulta curiós que a diferencia de la realitat del país, en què la classe mitjana és la que ha de patir més retallades, en els organismes públics les institucions del mig, les Diputacions, són les que no en volen assumir una. ¿I llavors es queixen de què se les posa en dubte?

Una dada més, segons estimacions, el cost dels Consells Comarcals a Catalunya és de 556 milions d’euros anuals. Una altra xocolata del lloro, però és que amb tanta xocolata i tants lloros hem quedat enfarfegats.

Hauríem d’anar retallant abans estructures que no sanitat o educació. També seria predicar amb l’exemple per, si és necessari, després actuar sobre aquests sectors de vital importància, una importància que es veuria menys retallada amb els retalls fets abans.

Molts, quan estem sans presentem els papers a temps, ara hem de mirar no posar-nos malalts doncs potser tardaran a curar-nos gràcies a alguns que tot i gaudir de salut i ser molts més, fan tard. Quelcom no estem fent bé.

Salut

D’ON VENIM, ON SOM I ON ACABAREM...¿A LA MERDA?

Granollers a 11 d'octubre del 2011

No ens pensàvem que tornaríem a escoltar la paraula, una de les que com tantes altres, creiem que havia entrat a formar part dels mots en desús. Paraula maleïda, cíclica i de conseqüències imprevisibles. Cinc lletres, una sola paraula, grans significats: desolació, pessimisme, drama social, econòmic i polític.

La crisi és, des de fa quatre anys, la nostra companya d’habitació, la nostra parella de ball, l’amor odiós què ha entrat a casa nostra. I ha vingut per quedar-se durant un llarg temps. És com el vici, que provoca una primera visita de turista per quedar-se com a llogater i transformar-se finalment en propietari. Costarà molt la desintoxicació.

No valen excuses, tots en som responsables. Diferents graus, variats motius, diversos nivells de responsabilitat. Però des de l’individualitat personal fins a l’organisme de major concentració de poder, tots en som per acció o omissió, culpables.

Hi ha dades que signifiquen la magnitud de la tragèdia, tragèdia magnànima de la que encara no som prou conscients. Decisions equívoques, dades inapel·lables, accions i actuacions regides per la improvisació de qui no hauria d’improvisar, mesures poc raonades que donen raó de continuïtat a la situació.

Espanya se’n va la merda. Aquesta és la realitat, la podem obviar, disfressar, però és més real que mai. Negar l’existència d’una situació de recessió absoluta va estar el primer gran error del govern. La gestió de quelcom que es nega, és impossible. Temps perdut, impossibilitat de recuperar el temps, temps que, per escàs, provoca reaccions inútils. La solució sempre passa per l’acceptació de la realitat.

La màniga l’hem fet més llarga que el braç. Ens va agradar imaginar-nos rics, ens van facilitar pensar-nos rics, érem més pobres del que imaginàvem. No fem servir més la imaginació, tots en som còmplices, encara que només ho paguem uns.

Productivitat de país basada en la construcció, construcció utilitzada no per la generació de riquesa mitjançant la producció sinó per l’especulació més agressiva per fer-se ric. Via esgotada. Turisme de quantitat mancat de qualitat, ingressos inferiors a d’altres models turístics i una àmplia generació de problemes. Dificultat de modificació. Mà d’obra barata i poc especialitzada que s’ha transformat en cara i prescindible. Poc a oferir. ¿A què ens dedicarem?

L’entorn més proper, Grècia i Portugal,  no ajuda, el llunyà, Alemanya i França, mira pels seus propis interessos. Europa, el soci més important ni és ni deixa ser, ajuda a pagar deutes que es transformen en un deute major per l’ajuda, i mira de reüll uns EEUU que ja en tenen prou amb la seva realitat. Grècia, mal ens pesi, haurà de marxar de la unió i devaluar la seva moneda, serà bo per ella, a la llarga serà bo per tots.

Els mercats de valors, a la baixa constant i de moviments d’atracció adrenolítica de parc temàtic, provoquen pèrdues de capitalització per un munt de persones que hi tenen estalvis i veuen com l’especulació més agressiva i irracional els ha empobrit degut a quatre que viuen de provocar pobresa per atacar als pobres.

Un sistema bancari agafat amb pinces, on amb diners públics s’estan nacionalitzant de forma encoberta entitats, masses entitats de possibles ruïnoses fallides en el moment que hagin de posar els seus actius immobiliaris a preu de mercat. ¿Què passarà amb els diners de cadascú? Ajudats amb una ingent quantitat de diners de tots per, inicialment,  ajudar-nos a molts, només s’han ajudat a elles mateixes.

De gener a setembre 101819 empreses, 101695 pimes i  124 grans companyies, han aturat la seva activitat amb el que significa de pèrdua de riquesa econòmica i atur. Un atur, que deixa aturat. Gairebé 5000000 de persones, un 20,89%, del total de la població activa no disposa de treball i ha deixat o deixarà de rebre ingressos. Un, dos o tots en una mateixa família han vist com la seva contribució al sosteniment dels seus ha desaparegut. ¿Quants d’ells no podran ser retornats al nou model productiu?

Sense ingressos s’acaben les possibilitats de pagament. En el primer semestre d’aquest any s’han produït 15546 desnonaments, un 36,8% més que en el mateix període del 2010. El segon s’ha superat i ha posat la xifra en 16464, un 21,2% superior a l’equivalent del 2010. ¿Fins on arribarem i com solucionarem la deute restant provocada per un bé immobiliari que ja no es té?

El dèficit dels organismes públics és del tot insalvable a curt termini, passaran anys abans no ho posem al dia. Tensions de tresoreria en tots ells provoquen intuïció d’insolvències properes, manca de diners per pagar i dedicar a inversions públiques que retardaran la recuperació.

L’economia ha de ressorgir però les retallades són constants, no deixaran de ser-ho, i el poder adquisitiu dels veritables protagonistes de les compres, els consumidors, cada cop són més escasses. Retallades de sous públics i privats, menys poder adquisitiu, menys consum, menys fabricació, nous acomiadaments.

Retallades en la possibilitat esperançadora de futur: l’educació. Retallada en la sanitat que ens ha d’assegurar la salut per treballar i pagar l’assegurança dels que ja no treballen. Vellesa de retallades constants en la seva prestació, prestació que ja era en molts casos prou retallada... I anar fent.

No hi ha dubte, això se’n va a la merda, veurem qui, com i quan estira la cadena per fer neteja. Una neteja que s’haurà de produir ja que la resistència dels tres pilars que fins ara han evitat una fractura social més guerrillera i conflictiva, benestar social, economia submergida i famílies, s’està acabant.

De les tres la que més interessa és l’última, la família. La recuperació dels valors tradicionals que significa el terme són els únics que poden estirar bé de la cadena i depurar definitivament aquesta escatològica situació. Aquesta crisi és el resultat d’una mala gestió econòmica, política i social, sí, però aquestes són conseqüència d’una crisi major, més important, la dels valors, valors que haurien d’estar representats a la família. Disposarem de menys recursos, haurem de ser més imaginatius, més solidaris, més actius. Haurem de ser més per assolir el mateix amb menys, un menys que hem d’evitar que generi exclusió. Necessitat de ser més pobres per acabar essent tots més rics.

I això nomes serà possible si, com a societat, som capaços de recuperar paraules com ètica, transparència, veracitat, esforç, treball, justícia, valor, solidaritat, respecte, civisme... Pensem en quelcom més gran: amor, amor als teus, als seus, als dels altres, a tu mateix. Amor al que és de tots, amor al que és d’un. Amor per el que ets no per allò que et diuen has de ser o volen que semblis ser. Amor pel que ho prova, amor pel que ho aconsegueix, amor per qui no se’n surt. Amor al que fas no al que te’ns. Amor, amor, amor.

No necessitem només canvis econòmics, necessitem un canvi de societat. Una reflexió individual per provocar la col·lectiva. Si no demà tornarem a caure en els mateixos errors i no haurà servit de res tirar de la cadena per fer marxar la merda.

És l’article més llarg però és que això serà llarg.

Salut.