GRANOLLERS JA ÉS TAMBÉ ROSA. Èxit rotund de l’Open Night Granollers A12.

Gent sorpresa buscant blaus i blancs, blancs o blaus. Milers de persones incapaces de distingir castellers, diables, McHagum’s, bastoneres o dames i dametes blanques. Cap gegant ni capgròs, bé, d’aquests últims sempre n’hi ha arreu. Res de diables i barrets de palla o timbals i gralles. On és el foc i l’aigua, el rajol o els rajolers? I en Pep Callau? Ni rastre. Ahir Granollers era rosa, ni blanca ni blava. El rosa escollit com a simbologia de l’Open Night Granollers A12. Un nou pigment que va omplir, encara no fa 24 hores, els carrers de la ciutat amb la mateixa intensitat que els de la Festa Major.

Defineixen el color com la sensació causada per la llum quan aquesta interactua amb l'ull, el cervell i la nostra experiència. Ahir es necessitava d’uns ulls ben oberts per obligar al cervell a processar un munt de visions i gaudir d’una experiència engrescadora de benvinguda a un oasi primaveral de rebuig a la mena de tardor constant en què la situació actual ens obliga a viure.

Inauguració oficial a les set. Tallada simbòlica d’una cinta rosada que donava la benvinguda i obria les portes de la ciutat als milers de persones disposades a convertir-la en un esbufec il·lusionant. Representants de l’Ajuntament, Gran Centre i el Gremi d’Hostaleria fusionats al voltant d’unes tisores que aquest cop no retallaven si no intuïen generació de noves dinàmiques.

El gris de la zona de vianants i la tristor d’un centre nocturn habitualment solitari, es va anar omplint de matisos i vida, d’activitats i coneguts o desconeguts. Música en directe I disc-jockeys utilitzant música per fer el seu directe, dins o fora dels comerços. Classes de ball a la Corona o unes Olles convertides en un bar qualsevol, d’altres localitzacions, ple de country. Teatre de carrer, bici estàtica i fins i tot una noia en bodypainting. Fideuà o gambes? mojito o caipirinha? Aparadors vivents sense ser pessebres.. I com deia el nom d’un grup de joves músics: perill d’allau amb tanta gent.

Botigues convertides en platós fotogràfics, fotografia que es mereixerien els carrers inundats, les places ocupades, les terrasses plenes, els bars a rebentar o les botigues amb presència d’un element vital absent fa massa temps: alegria, il·lusió i esperança. Instantània d’un somriure facial en un munt de gent que assistia atònita a una acció combativa amb la situació. 

Sí, Granollers ara també és rosa, el rosa d’una nova dinàmica ciutadana i social que proposa plantar cara a la rabiosa realitat depressiva de la crisi econòmica fent emergir noves maneres de fer i actuar: la de la unió, l’acompanyament entre iniciativa pública i privada, la de fer i no esperar a que facin.

Llàstima que només sigui un dia i unes hores. Però a ben segur aquest model de ciutat Low Cost tampoc és viable més enllà d’aquest breu espai de temps. Un Low Cost, aquell encapçalat pel Zara, que ahir es va amagar davant l’ímpetu del comerç tradicional i de proximitat, en una nova mostra del seu allunyament a l’entorn proper i a les ciutats que cada dia ocupen més. Ahir, un cop més, les multinacionals no van estar protagonistes d’un esdeveniment de ciutat i dels ciutadans.

Per cert, seria injust acabar aquest article sense agrair la responsabilitat de la gent de l’Assemblea del VallèsOriental en escoltar les explicacions de molts davant la manca d’informació que els feia plantejar una mobilització en contra d’aquesta proposta. És molt fàcil a vegades criticar-los, ara toca reconèixer la voluntat de comprensió i rectificació.

Arribarà l’hora de fer valoracions per part dels organitzadors i visualitzar noves propostes per una suposada propera edició. I cap dubte: ahir Granollers estava de festa, no la Major, però si prou important com per haver transformat aquesta ciutat per unes hores.

Salut

POSSIBLE BOICOT A L'OPEN NIGHT GRANOLLERS A12

" Esquitxar merda sobre un objectiu equivocat per manca d’informació, embruta l’objecte de l’acció, però especialment a qui l’esquitxa..."

per llegir tot l'article fes clic AQUÍ

EL MEU 29M

Foto robada de l'Elisenda Cuquet

Avui vaga general. Respecto i entenc les reivindicacions de tots els que han secundat aquesta mobilització, tot i què no comparteixo alguns posicionaments. Però això ja ho té la democràcia. En cap cas, per haver exercit el meu dret a treballar, respectant el d’altres a no fer-ho, em considero ni individualista, ni mesquí, ni egoista com apuntava algun post al Facebook.

A les 9:30 del matí, Viena obert. Primer cafè d’una jornada diferent. Cafè posat. Certa tensió en la mirada constant de l’encarregat cap a la porta. Cafè entomat sense incidències.

Al sortir primera notícia de pany amb silicona molt proper a la cafeteria. No és l’únic. Intents, aplicant calor, de desfer l’entrebanc per accedir a la botiga en qüestió. Aquesta acció ja esdevé una tradició en qualsevol vaga que es vulgui fer valorar. Però no per tradicional deixa de ser criticable.

Caminada tranqui-la per la zona de vianants. Botigues obertes. Un reduït grup de gent amb símbols de la CNT a la plaça de la Corona. No son molts. Seran més amb el pas de les hores?

Decidit a exercir el meu dret a treballar. Obro amb la mateixa tranquil·litat que qualsevol dia. No serà un dia qualsevol.

Miro el rellotge.11:00 del matí. Sento sorolls de xiulet. Imagino piquets. Observo la porta i entenc a l’encarregat del Viena. Un grup de dues noies i tres nois amb distintius vermells miren cap a la botiga i segueixen el seu camí cap a la manifestació del centre sense mostrar cap animadversió cap a mi. Estava equivocat en la definició i la sensació de por.

Encuriosit tanco i marxo cap a la Plaça de la Corona. Un munt de senyeres amb les lletres CCOO. Unes, poques de CNT. Furgoneta de cridòria a la revolució en la que em causa curiositat la paraula “soldados”, però sóc incapaç d’entendre el missatge següent. Saludo coneguts i amics. Observo desconeguts.

Camino. Botigues absolutament tancades. Però no estaven obertes abans? Cordó de sindicalistes obrint pas al vehicle i cridant consignes. La manifestació quan comença ja és un èxit de participació. La més gran que jo recordo a la ciutat.

Un munt de gent pel carrer més enllà de la situada darrera les pancartes. I sense bosses ni aquelles patates d’olor impertinent però d’incitació a la bulímia. Així és que suposo efecte vaga i atur davant un carrer de similituds al dissabte tarda.

Caminen. Camino. Arriben a la Porxada. La capçalera amb el munt de senyeres darrera fa patxoca a l’ocupar el primer gir. Ja en tic prou. Sona el telèfon. Resumint:

-Hòstia han vingut els piquets!

- I què?

- Res hem parlat i han marxat.

Retorn a la botiga amb la sensació de gran convocatòria, xifres oficials parlen entre dos mil i tres mil assistents, i de civisme viscut personalment.

Obro el Facebook. Un gimnàs ha estat atacat amb ous. Un jove denuncia que no l’han deixat entrar al treball amenaçant-lo de cremar-li el cotxe...

Generalitzar és injust i jo no ho faré. Però ho tinc clar, prefereixo quedar-me amb la meva vaga. Aquella en que he respectat i m’han respectat. La que permet reflexionar i optar per la posició escollida de manera personal i lliure. La meva vaga m’ha agradat.

Salut

SER PARE O MARE, ET POT CONVERTIR EN ACTOR?

A vegades bé de gust comentar notícies positives enmig de tanta negativitat com ens envolta. La merda rendeix molt més què la brillantor; el desencant és més fàcil que la il·lusió; el decaïment més còmode que la motivació.

Però no hem d’oblidar què estem envoltats de gent que és capaç de produir petits oasis enmig d’aquest desert en el que ens trobem. Son persones actives, fins i tot hiperactives, implicades, compromeses i amb un punt, suposo, d’innocència infantil.

Ahir vaig assistir a la primera representació d’aquesta temporada del teatre de pares i mares de l’Escola Pia de Granollers (Teatria). Una activitat no professional que mou més de 90 pares i/o mares, dividits en 6 grups que responen als diferents nivell d’escolarització als qui va dirigida l’obra; de P3 fins a tercer de primària.

Aquest projecte va néixer ara fa cinc anys de la mà d’un grup d’entusiastes i novells progenitors que varen veure en el teatre un mitjà per compartir una estona amb els seus fills dins l’entorn escolar. La direcció de l’escola i l’AMPA els van fer costat aportant logística, infraestructures i una petita aportació econòmica que en cap cas superava la d’una sortida familiar qualsevol de les programades durant l’any. Les tutores també participaven activament.

El grup dels més grans, impulsors de tot plegat, expliquen que el passat any varen representar per primer cop l’obra amb la participació de 40 infants de les classes. Una experiència que valoren com a única i que cap al juny tornaran a repetir amb 48 possibles futurs actors. Tres anys esperant fer-ho amb ells i ja ho han assolit.

A dia d’avui, es sorprenen davant les xifres amb les que es pot tancar l’any: més de 16 representacions fetes, 600 infants gaudint de les representacions, 6 obres de guions originals, escenificades i amb els vestuaris necessaris fets.  Per què tot ho fan entre tots. Escriuen, dibuixen, pinten, construeixen i maquillen.

Ahir vaig comptar amb el privilegi de ser present en la representació de P5. Sota el nom dels “Jobs’n’Roll van de concert”, fent honor al nom de les classes que fan referència a professions, un munt de personatges desfilaven pel passadís del gimnàs i l’escenari. Pirates, La Cruela Devil, Peter Pan, Gargamell i els barrufets, Capità Garfio, campaneta...

Un parell de vaixells, per cert, fets amb carretes de supermercat decorades i, robades?, un munt de decorats i escenografia per dibuixar somriures i crits en els més petits amb lluites que acabaven com havien d’acabar: amb els bons guanyant.

Però el millor de tot el que vaig observar van estar els rostres i les expressions dels menuts. Quin goig! Atents, somrients quan tocava, quan tocava cridant a petició de l’actor.

Manifestant desacord amb els dolents, aplaudint als bons. Fins i tot en la sortida d’algun personatge es podia escoltar: és el pare de..., o la mare de.... Tot per acabar junts: pares, mares, familiars, nens, nenes i tutores ballant plegats a manera d’acomiadament. Es pot demanar més? No, en aquest cas no. Centre escolar, AMPA, famílies, professorat i alumnes agafats de la mà en una mateixa activitat.

Marxo havent vist la cara de felicitat dels nens al sortir, la de les tutores al fer-los acomiadar i sobretot la dels pares i mares un cop es van quedar sols. Per una estona havien compartit felicitat amb el que més estimen.

Diuen les estadístiques que la paraula més escoltada pels petits és crisi. Què hi hagi  pares i mares, més o menys afectats per ella, què siguin capaços de transformar-se, posar-se barret i disfressa i acabar fent una obra per a gaudi dels seus fills, filles o amics, obviant la situació, mereixia un article com aquest.

Paga la pena què cadascú trobi la fórmula per compartir amb els seus fills una estona al centre escolar de forma desenfadada i participativa. Ells t’ho agraeixen i el retorn és immillorable.

Us ho diu algú que enguany portarà cinc anys fent teatre a l’Escola Pia. Si abans de ser pare li haguessin proposat, els hauria titllar de bojos. Ara, no fer-ho amb i per la meva filla esdevindria de boig. Com canviem no?

Salut

JA N’HI HA PROU DE DONES APLAUDINT!

Fernando Alonso va guanyar ahir el Gran Premi de Malàisia. D’aquesta manera es col·loca, inesperadament, líder de la classificació general amb el seu Ferrari. Un cop més demostra que  és en aquests moments el millor pilot del circ. L’asturià va convertir un cotxe que semblava dissenyat, segons ells mateixos, per passar els dies perdent el menys possible de punts davant els rivals, en el més vàlid per les condicions existents. Fins i tot en el moment de major pressió per part de un sorprenent Sergio Pérez, amb Sauber, va imposar la seva condició d’excampió i no es va deixar avançar, provocant una sortida de pista del mexicà per acabar-se imposant. A mi la cursa em va agafar corrent a la cinta del gimnàs. Allà, fent kilòmetres sense avançar ni un metre, veia en pantalla gegant una competició que no acabo de comprendre. I és que no entenc una carrera en la que es guanya més quan s’està parat que en cursa; en què és més important el canvi de rodes que els avançaments; on els boxes guanyen interès a la pista.

Em reconec ignorant de la mecànica que envolta aquests cotxes, una mecànica que no em genera cap passió, i suposo que simplifico i banalitzo molt la competició. Però ara que hi penso, avançar depenen de com i quan estàs parat, és tant surrealista com això de córrer per no moure’t de lloc en la màquina que utilitzo.

Sincer amb mi mateix confirmo que no m’acaba d’agradar això de la Fórmula 1. Però ahir em va generar fins i tot repulsa i vergonya aliena. Ho havia vist altres vegades, però pensava que els de la FIA haurien modificat comportaments des de l’última ocasió en què vaig seguir aquest espectacle. Suat i amb necessitat de pressionar STOP a la cinta, diviso a l’Alonso pujant escales en direcció al podi. De cop i volta un seguit de noies a dreta i esquerra l’aplaudeixen. Totes elles ben curtetes i ajustades per a l’ocasió convertint-se en objecte de desig de necessitats primitives.

La visió del cos femení sempre ha estat un plaer. La sexualitat de la femella una fortuna gaudir-la. Però que serveixi com a missatge subliminar, una aberració. La dona aplaudint la superioritat del mascle, a un costat i l’altra, oferint-li gairebé submissió i complaença. L’home obviant la seva presencia, ni un gest, ni tan sols una mirada. La virilitat, de vestuari lunar vermell, encegada per la peça en forma de trofeu i obtinguda amb esforç antropològic de caçador; la feminitat aplaudint l’arribada segura de l’ésser protector i benefactor dels béns més preuats.

La demostració de masclisme que genera la imatge vista ahir al circuit m’indigna. Una imatge que també em produeix repulsa quan subjecten el paraigua, amb aquell somriure servicial, mentre l’home es concentra per sortir a la lluita. Una discriminació de gènere que no és patrimoni únic de la Fórmula 1; també les motos practiquen clares pautes del masclisme més innecessari o es constata en aquella fotografia, que quasi mai es publica, de les dues noies fent el petó al ciclista...

Si els seguidors de la Fórmula 1, les motos o el ciclisme, ho veuen normal i/o els agrada, els altres hauríem de posar-hi remei. Sinó, som uns hipòcrites quan critiquem a l’església i la seva puta mania de què les dones només serveixen per netejar i fer serveis domèstics. A mi em sembla tant preocupant una actitud com les altres i demanaria la seva eradicació.

Salut

EL DISCURS D'AHIR EN NOM DE L'ASSOCIACIÓ

Gran foto. Resum del per què de tot plegat.

Font: Vallèsoriental.com

Paraula sinònima de por, angoixa i sofrença. Càncer prové del llatí i significa cranc, nom que fa honor a la similitud de les potes d’aquest crustaci amb les venes que envolten al tumor. Un cranc de mil cares i formes; inhumà, malèvol, autoritari, il·lògic, irrespectuós, erosiu... El veritable monstre de molts dels nostres contes actuals. Una gita de bruixa a la que encara no hem atrapat a la xarxa per fer-la desaparèixer definitivament.

Qualsevol de nosaltres l’ha vist, l’ha patit, ha notat la seva crueltat a prop. Molts hem estat testimonis de la seva ira, del desgast que produeix en les víctimes, de la injustícia que provoca la seva aleatòria fórmula de selecció. Ens ha obligat en moltes ocasions, i una ja és massa, a acomiadar-nos sobtadament d’aquells als que estimem. Ens ha fet vessar llàgrimes per grans, joves, i el pitjor de tot, menuts que disposaven encara de massa pàgines del seu llibre vital per escriure.

El 16 d’agost passat ens va dir definitivament adéu. Després de llarg temps acomiadant-se de tots, en Jordi Vinardell, Toti, va dir prou. Marxava massa aviat, li quedava molt, no era el moment. No hi havien preguntes a fer, no disposaven de respostes. Va lluitar envoltat dels seus, va estar acompanyat fins a l’últim instant dels qui l’estimaven. Encerclat de tanta gent va veure la recompensa a l’amor i amistat oferta durant anys.

La malaltia havia guanyat. El càncer aixecava victoriós el seu triomf. Però la seva inconsciència no li deixava veure que patiria la pitjor de les derrotes. Estàvem entrant en el terreny dels records, i aquí, tot i la seva despietada maldat, no podria. Una historia amb nom i cognoms que es repeteix constantment amb masses canvis de protagonista.

El luctuós desenllaç s’havia de reconduir per fer guanyar a l’amic. I de l’inconformisme i la rebel·lia d’una vivència inesperada, en va néixer la iniciativa “els 21 els correm pel Toti i pels que lluiten o ens han deixat víctimes del càncer”.

Una única pretensió: recordar a l’amic posant-nos una samarreta amb la seva foto durant la Mitja Marató de Granollers, somrient com sempre. Les xarxes socials, la sensibilitat i la solidaritat de tots envers els que pateixen, van convertir un senzill gest en una demostració de què el càncer esta sol, que acabarà perdent, i el més important que mai ens farà oblidar als que ens estimem.

Mesos de realitat virtual d’un grup al Facebook, de coneguts desconeguts, de missatges encoratjadors, de desencís amb el pas enrere, d’alegria pel que significava un avenç. Cites emotives, imatges provocadores d’ànims, sensacions i sentiments posats en paraules. Un neguit constant, en Kike, un comiat cruel, en Xavi, una gran alegria esperada, en Marcel. Pel mig noms i cognoms que escrits en el grup rebien el merescut record a una lluita amb punt i final.

Durant un munt de dies, un seguit de col·laboracions i activitats, un coixí d’esperança constatant què junts podrem. I un únic objectiu: recordar a l’amic, a l’amic o familiar de cadascú i acompanyar a qui pateix, tot recaptant diners per la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Granollers.

De cop un naixement: la samarreta cyan, camiseta amb una silueta i moltes cares. Un teixit que s’ompliria de gotes de suor com a metàfora a les llàgrimes vessades per l’absència. Un repte: convertir 21 kilòmetres en un munt d’homenatges, el què cadascú necessitava fer.

Una gran foto i més de 3500 samarretes de color cyan, inundat els carrers durant la Mitja per cridar junts i ben fort: fot el camp, no ets dels nostres, ja n’hi ha prou. Una gran onada blava de rebuig al càncer i d’esperança per un demà millor.

A dia d’avui hem demostrat a l’enemic que nosaltres hem acabat guanyant: en Toti torna a ser present, d’una altra manera, però tal i com era, no com ens el va deixar. No és suficient, però significa molt. I un desig: què tothom hagi trobat el mateix consol i hagi convertit el seu Toti personal en un guanyador.

La solidaritat, l’amor i l’amistat quan s’ofereixen de manera generosa no requereixen de reconeixement. Però fins i tot aquest va estar present el dia de l’esport de Granollers en un senyal de què la feina s’havia fet bé per part de tots. Això sí, es va recollir en nom de tota aquella gent que ha estat o segueix al front d’una guerra tant desigual.

“Els 21 els correm pel Toti i pels que ens han deixat o lluiten contra el càncer” s’ha convertit en el contenidor  de l’esperança a recuperar els valors que ens guiaran cap a la victòria final. Solidaritat, altruisme, esforç, treball, unió i companyonia davant l’adversitat. Junts som invencibles, en solitari esdevenim febles. D’un costat hem elevat a la màxima expressió la dita de Gandhi: “el que fem és poc important però és molt important que ho fem”. D’un altre hem demostrat que davant la situació que vivim som capaços d’aprendre a necessitar menys ja què durant molt de temps no disposarem de més i haurem de donar resposta amb molt d’ajut a la nova realitat  de qui més ho necessita.

Avui tanquem mesos, dies, hores i 5 o 21 kilòmetres plens de contingut i amb un retorn econòmic què millorarà l’assistència dels malalts i familiars a la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Granollers.

Però no ens equivoquem: la cursa continua. El rival és fort, resisteix i en qualsevol moment pot fer un nou canvi de ritme per deixar-nos enrere. Només si continuem en grup, creient en el significat subliminar d’una samarreta que es presta a fer-li front sense defalliment, pot arribar un dia en què abandoni definitivament la competició. Queden moltes curses per endavant, però cada dia són més a prop de veure’l pel retrovisor. Ell, serà l’únic d’aquesta desagradable historia que acabarà essent oblidat.

En nom de l’Associació d’Amics d’en  Jordi Vinardell moltes gràcies a tots per haver fet possible aquesta il·lusió. 

PASSAREM MOLT DE TEMPS AGENOLLATS DAVANT LA TASSA D’UN WÀTER PLE DE MERDA.

“Tinc un parell de sabatilles esportives; en voldria dues però hauria de treballar més i no podria córrer. Llavors perquè les vull?“ Aquesta frase, pronunciada per un amic en una tertúlia qualsevol, provoca reflexió. I és que si ens la llegim detingudament i fem un acte d’abstracció, canviant objectes i situacions, explica moltes de les nostres actuals misèries.

Imaginem per un moment: tinc un cotxe, en voldria un de millor però hauria de treballar dissabte i no el podria gaudir. Llavors perquè el vull?; tinc una dona fantàstica, però m’atrau el morbo de disposar d’una amant; gaudir d’això significa que me l’haig de jugar i puc perdre la família. Llavors perquè la vull?; visc en un pis, voldria una casa amb piscina però necessito diners i haig de viatjar molt per vendre més. Llavors perquè la vull?...

L’amic, davant la disjuntiva, ha escollit extenuar les sabatilles què té i seguir corrent més que treballant. Molts van optar per la possibilitat contraria, oferint la seva ànima al diable de la societat del consumisme més depredador que segurament hem conegut al llarg dels anys. Molts van canviar la pregunta retòrica per l’afirmació: és igual, la vull!!! obviant les conseqüències.

Ens han ofert de tot, ho hem desitjat tot, ho hem adquirit gairebé tot. Hem necessitat ser els millors, els més opulents, els menys necessitats. Fins i tot ens han convertit en petites societats limitades de competència constant amb l’empresa veïna. No podíem ser menys, havíem de ser més, sinó no érem res.

I per fer-ho hem precisat del preuat diner. Un munt de bitllets de bulímic passat i anorèxic present. Ens varem creure rics i en realitat no érem més que pobres de prestada riquesa. Això no ha estat només una nit d’alcoholisme abusiu i ressaca dolorosa de 24 hores. Estem davant la crisi més gran i llarga d’un abús excessiu i dilatat.

Ara, com en qualsevol orgia plena de graus, queda vomitar-ho tot i tirar de la cadena. Passarem molt de temps agenollats davant la tassa d’un wàter ple de merda, i de res servirà si la propera vegada que visualitzem el cubata davant, no recordem l’escabrositat de les arquejades, les doloroses contraccions de l’estomac i el fàstic d’haver d’expulsar-ho. Haurem d'evocar el mal de cap sofert, els mareigs desconcertants i la pèrdua de consciència provocada per la propera vegada beure amb molta mesura.

Això sí, aquesta és un borratxera col·lectiva en la què molts no recuperaran la verticalitat mai més. Tots haurem de prendre consciència d’això i agafar-los per sota el braç per ajudar-los a caminar de nou, sinó els carrers s’ompliran de vòmits perjudicials per qualsevol. És per això què qui pensa què ell no ha begut i no necessita actuar, ja pot anar canviant de parer.

El meu amic no deia res que la coneguda frase de desconegut autor assevera: “no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita”. Tots haurem d’aprendre a necessitar menys ja què durant molt de temps no disposarem de més i haurem d’ajudar amb molt.

Salut

DIUMENGE CYAN: EL NOSTRE, EL DE TOTS ELLS

Càncer prové del llatí i significa cranc, nom que fa honor a la similitud amb les potes d’aquest crustaci que agafen les venes que envolten al tumor. Un cranc de mil cares i formes; inhumà, malèvol, autoritari, il·lògic, irrespectuós, erosiu... El veritable monstre de molts dels nostres contes actuals. Una gita de bruixa a la que encara no hem atrapat a la xarxa per fer-la desaparèixer definitivament.

Qualsevol de nosaltres l’ha vist, l’ha patit, ha notat la seva crueltat a prop. Molts hem estat testimonis de la seva ira, del desgast que produeix en les víctimes, de la injustícia que provoca la seva aleatòria fórmula de selecció. Ens ha obligat en moltes ocasions, una ja és massa, a acomiadar-nos repentinament d’aquells als que estimem, a renunciar de les companyies que encara ens eren imprescindibles. Ens ha fet vessar llàgrimes per grans, joves, i el pitjor de tot, menuts que disposaven encara de masses pàgines del seu llibre vital per escriure.

El passat 16 d’agost ens va deixar en Toti, un més en la seva llarga llista de guanys. La responsabilitat de fill, marit, pare i amic trencada de cop, per un cop exageradament fort. El cranc aixecava de nou els braços en senyal de victòria, una victòria que no duraria gaire. El luctuós desenllaç s’havia de reconduir per fer guanyar a l’amic. I del inconformisme i la rebel·lia d’una vivència inesperada, en va néixer la iniciativa “els 21 els correm pel Toti i pels que lluiten o ens han deixat víctimes del càncer”.

Cap pretensió més enllà de recordar a l’amic posant-nos una samarreta amb la seva foto, durant la Mitja Marató de Granollers, somrient com sempre. Les xarxes socials, la sensibilitat i la solidaritat de tots envers els que pateixen, van convertir un senzill gest en una demostració de que el càncer esta sol, que acabarà perdent, i el més important que mai ens farà oblidar als que ens estimem.

Mesos de realitat virtual d’un grup al Facebook, de coneguts desconeguts, de missatges encoratjadors, de desencís amb el pas enrere, d’alegria pel que significava un avenç. De cites emotives, d’imatges provocadores d’ànims, de sensacions i sentiments posats en paraules. Un neguit constant, en Kike, un comiat cruel, en Xavi, una gran alegria esperada, en Marcel. Pel mig noms i cognoms que escrits en el grup rebien el merescut record a una lluita amb punt i final.

Durant mesos, un munt de col·laboracions, un seguit d’activitats, un coixí d’esperança constatant què junts podrem. I un únic objectiu: recordar l’amic, l’amic o familiar de cadascú i acompanyar a qui pateix tot recaptant diners per la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Granollers. Un naixement: la samarreta cyan. Camiseta amb una silueta i moltes cares. Un teixit ple de gotes de suor de metàfora a llàgrimes per l’absència. Un repte: convertir 21 kilòmetres en un munt d’homenatges.

Més de 3500 samarretes de color cyan van inundar els carrers durant la Mitja per cridar ben fort: fot el camp, no ets dels nostres, ja n’hi ha prou. Una gran onada blava de rebuig al càncer. Un dia d’amagades esperances, de sentides il·lusions per un proper final feliç, per  un demà millor.

A dia d’avui hem demostrat a l’enemic que nosaltres hem acabat guanyant: en Toti torna a ser present, d’una altra manera, però tal i com era, no com ens el va deixar. No és suficient, però significa molt. I un desig: què tothom hagi trobat el mateix consol i hagi convertit el seu Toti personal en un guanyador. Cert, ens ha separat dels que estimem però sempre continuarem junts estimant-nos, vulgui ell o no.

Aquest diumenge veurem el resultat de tot plegat. La iniciativa arriba al seu punt àlgid, aquell en què l’esforç de tots començarà a agafar forma de millora pels que més ho necessiten. En un acte de cloenda obert a tothom i amb diferents activitats, es farà donació a l’Hospital del recaptat. Uns diners que en poc temps han de significar l’adquisició de recursos tangibles per a fer possible una millor estància de les persones i familiars a Pal·liatius augmentant la dignitat de la dolorosa permanència en un servei de grans professionals i ple d’amor i companyonia. Tanmateix inaugurarem l’exposició fotogràfica “L’altra Mitja. Els 21 kilòmetres més solidaris”. Aquest serà el millor regal que tots i cadascú de nosaltres rebrem per haver fet costat a aquesta iniciativa.

Us esperem a tots per agrair-vos haver fet possible aquesta iniciativa i recordar com deia Gandhi “que el que fem és poc important però és molt important que ho fem”. Els petits gestos, amb el temps, contribuiran a la gran derrota de l’enemic. Ell serà l’únic d’aquesta desagradable historia que acabarà essent oblidat.

Per tot: gràcies en nom de l’Associació d’Amics d’en Jordi Vinardell.

Us esperem:

Diumenge 25 de març

18:00 hores

Saló Catalunya de l’Hotel Granollers (costat estació de servei de Palou)

Entrada lliure

Recordo un dels primers vídeo que vaig penjar al grup i que em segueix posant els pèls de punta

OPEN NIGHT GRANOLLERS=4

A Granollers el comerç, hotels i restaurants de la ciutat, mitjançant Gran Centre i amb la complicitat de l’ajuntament i el Gremi d’Hostaleria del Vallès Oriental, han organitzat pel proper 3o de març una iniciativa sota el nom OPEN NIGHT GRANOLLERS. El gran protagonista de tot plegat és el numero 12. Es podrà dormir a la ciutat o menjar en qualsevol dels restaurants i hotels adherits per 12 euros. Els comerços posaran a la venda articles a 12 euros o amb el 12% de descompte de 8 a 12 de la tarda-nit. La ciutat serà engalonada per un munt de concerts i activitats mentre la companyia Milnotes recorrerà la ciutat amb un espectacle itinerant. L'ajuntament de Granollers obrirà l'Adoberia, el centre d'interpretació medieval, per a tots aquells que vulguin combinar comerç i cultura durant la nit.

Aquesta idea no té el do de la inventiva, d’altres ciutats ja han proposat similars ofertes, però si que ha estat singularitzada a la realitat que pot oferir la ciutat. Però el més interessant és la unió i companyonia que intueix la fusió entre ciutat, comerç, hostaleria i cultura per fer front a una situació de crisi que afecta a tots els sectors i que requereix de noves fórmules per incentivar un consum a la baixa.

Em meravella que OPEN NIGHT GRANOLLERS en numerologia equival a les característiques del 4. Un número de creació en tots els àmbits de la vida, en allò relatiu a la professió, la vida familiar o les relacions socials. Respecte l’ordre i les lleis. Fonamenta la seva existència en la sinceritat i l’honestedat evitant la traïció. Sempre està disposat a oferir un consell veraç i adequat a qui requereix del mateix. Així és el comerç i el servei de proximitat.

Tanmateix el 4 defineix un sòlid criteri de la realitat, els reptes i els problemes, aixecant la mirada amb motivació i utilitzant tot el seu potencial per obtenir els seus objectius i encarar les dificultats. Així és aquesta iniciativa.

Aquest número és el dels viatgers constants, aquells que busquen un impuls aventurer d’emocions fortes. Aquesta proposta invita a una nit diferent.

I el que més sorprèn és que el 4 destaca en activitats comercials, en vendes i relacions públiques. Aquest és l’esperit de tots aquells que hi participen.

La numerologia és habitualment una qüestió de fe. En aquest cas reflecteix una veritat. Granollers es prepara per oferir la seva hospitalitat a tot aquell interessat en rebre-la de manera més econòmica que mai. Granollers respon amb il·lusió a una situació difícil que necessita de nous recursos. Granollers vol esdevenir, per un dia i unes hores, en centre de totes les mirades. A Granollers ningú hi perdrà la sabata com la ventafocs; a les dotze s’haurà acabat.

Això sí, no puc estar de dir-ho: entre els promotors escollir el nom segons la numerologia em sembla del tot improbable, per tant, havia de ser en angles?

Salut

OPEN      NIGHT      GRANOLLERS

6+7+5+5  +  5+9+7+8+2 +  7+9+1+5+6+3+3+5+9+1

103

1+0+3=4


Si vols saber més mira la noticia a VOTV

29 DE MARÇ VAGA GENERAL. NO M’HO CREC

Fer vaga esdevé un dret constitucional segons l’article 28 de l’any 1978 i significa la suspensió col·lectiva de l’activitat laboral per part dels treballadors amb la finalitat de reivindicar millores en les condicions laborals o manifestar-se per retallades en les prestacions socials.

Coherents amb aquestes premisses, la vaga del proper 29 de març és de ple dret i es justifica pels continguts davant la nova reforma laboral i les retallades. Però jo no la secundaré, no sortiré a manifestar-me. M’hi sento exclòs i no me la crec.

M’aixecaré a la mateixa hora, obriré la botiga i posaré la il·lusió de sempre per fer possible continuar treballant en el negoci de tota la vida intentant ingressar quelcom més necessari que mai. Son temps virulentament complicats i a molts el que el dia d’avui ens dóna, serveix per pagar el que demà necessitem. Lluitem per evitar la roda viciosa dels impagats en la que estem inserits tants.

Sóc autònom, molts ho confonem amb empresari, i no em representen ni sindicats ni patronal. Els primers no ens coneixen, desconeixement que els segons, dedicats al grans, també tenen. Uns argumenten els drets d’uns treballadors entre els que no hi som; els altres promouen mesures per uns empresaris molt allunyats de les nostres realitats. Em noto sol i no els vull acompanyar.

Aquesta vaga no me la crec. Fa temps que crido, reclamo i lluito pel que crec que és just. I de què ha servit? De res. Sempre retorno al lloc d’origen amb la veu afònica i segur de què tot seguirà igual. O no disposo de prou volum o les orelles dels qui m’han d’escoltar pateixen sordesa. Contra la guerra d’Iraq, en defensa de la immersió lingüística o del dret a decidir, amb els del 15M... I on som? Allà mateix. Cansat.

No em crec els sindicats, agents convocants. On eren quan l’amic Zapatero? Ara, amb l’enemic Rajoy es volen fer veure. Ja fa temps que de motius per convocar una vaga general n’hi ha hagut i molts. O és que gairebé 5000000 d’aturats, 200 desnonaments diaris, retallades en sanitat, educació, benestar social, ajuts a les entitats bancàries, la corrupció i molts altres, no els semblaven suficients? Aquesta vaga fa tuf polític. Per cert també sembla ser que hi ha el rerefons d’unes retallades a les subvencions a les organitzacions sindicals. Potser és això?

No crec en l’autocrítica del govern ni imagino un gir en la seva política. Alçarem la veu, tancaran les oïdes. No manen ells, són marionetes d’una Europa que marca les directrius. No disposen de marge per negociar davant una Merkel enrocada en la idea de què només amb retallades de béns i drets ens en sortirem.

No crec, davant la realitat actual, que sigui el més prudent paralitzar el país, provocar conflicte social i generar unes expectatives de millora que qui les ha de materialitzar no ho pot fer. És més dubto que ho vulgui fer.

No m’acabo de creure a mi mateix. El 29 de març em proposa una dicotomia. Per un costat no m’agrada com s’està prioritzant en què s’ha de retallar; de l’altre no em desagrada la reforma laboral. Hem de tornar a créixer per crear llocs de treball, i flexibilitzar l’organització dins les empreses és un primer pas, no és l’únic, però és un dels imprescindibles. Per cert, no hauríem de fer tant soroll per l’abaratiment de l’acomiadament i guardar les forces per reclamar millors sous. És dret del treballador cobrar bé pel seu esforç i no hauria de ser obligació de l’empresa fer plans de pensions. Però ja estic fart de retallades en allò bàsic per molts mentre reservem privilegis per uns quants i injectem un munt de diners als bancs.

Al final no sortiré per incrèdul i necessitat. Només em resta un dubte: defenso el dret de tots els que estan convençuts a manifestar-se el proper 29 de març, però podré jo obrir la botiga segur del meu dret a no fer-la i sense por als piquets? No crec.

Per cert, no em creure les xifres de manifestants, ni dels uns ni dels altres. Que fins i tot en això ens manipulen.

Salut

AMAGAT SOTA LA CAIXA

"...Etimològicament el grec clàssic ens diu que la paraula deriva de hypó ὑπό, (sota de), i thēk(ē) teca (caixa), i és conegut que allò que s’amaga sota la caixa no acaba de ser net. El nom en si mateix ja ha representat un primer parany lingüístic..."
Parlem de hipoteques? De dació de pagament? Ha estat tot un engany?
Nou article a l'ARAVALLÊS.CAT

Clica aquí. AMAGAT SOTA LA CAIXA

#TENIMUNPROBLEMA: ESPANYA #TENIMLASOLUCIÓ

Una nova mostra de l’Animadversació Bestial cap a Catalunya (ABC) que mostren les faccions més radicals del nacionalisme espanyol davant el nacionalisme català ha posat en peu de guerra les xarxes socials. Per cert, hi ha diferencies entre un i altre nacionalisme? Un mitjà de comunicació s’ha superat i en una portada d’èxit diu que tenim un problema. I no diuen cap mentida.

Però no és exactament el mateix problema: uns volen una Catalunya que no els agrada; d’altres no volen una Espanya que no els agrada. Els segons, a primer cop d’ull semblen més coherents. Ara bé, és innegable què tots dos treballen en un mateix objectiu: assolir més independentistes a Catalunya. A hores d’ara ningú dubte que la portada de la Ñ de l’ABC generà més independentisme entre un munt de catalans, d’aquí i d’allà, absolutament fastiguejats de la negació i persecució de tot allò que olora a català.

Es rebutja un Estatut aprovat pel Congreso de los Diputados i el Parlament, sobirania popular. Es degraden simbologies importants com la Diada argumentant la commemoració d’una derrota. Es posa en dubte la immersió lingüística avalada per tothom excepte l’estat què diuen és el nostre. No permeten l’ús del català al Parlament europeu i el volen eliminar del senat. Es continua permeten un espoli fiscal desconegut a Europa i ens deuen uns diners que no paguen mentre ens acusen d’un desfasat dèficit. Es barra qualsevol possibilitat de vols transoceànics a l‘aeroport de Barcelona, endarrereixen el corredor mediterrani i ens donen unes rodalies que fan fàstic... Posen en dubte el dret del poble a votar lliurement el pacte fiscal, a decidir... No permeten seleccions esportives catalanes i fins i tot acusen al Barça de dopatge. Adjectiven als catalans constantment de insolidaris, avariciosos, rates...Res és impune a la seva acció constrictiva cap el país català, a la seva actitud atacant i a una verborrea fàcil, reiterativa i insultant. Fins i tot l’anonimat deixa escriure afirmacions com la de fer sortir l’exèrcit al carrer per solucionar el problema català. I el pitjor de tot és que alguns dels nostres encara els necessiten i els fan, i es deixen fer, costat.

Fa masses anys del discurs de la Ñ que es trenca o de l’Espanya en perill què el ranci nacionalisme espanyol utilitza. Què més voldrien els independentistes més radicals catalans que això. Ni Espanya s’ha trencat ni Catalunya s’ha independitzat.

Però, com a català, ja n’estic fins els collons. Ja n’hi prou imbècils, per sort no tots però amb un de sol ja son molts. Hi ha qui diu : “España es una, grande i libre”. Cert, encara és una, gran segur que no, però lliure?...una merda! Aquest una s’està ensorrant, a Catalunya cada cop queda més clar que Espanya no ens accepta, ens nega i si ens vol només és amb una actitud de submissió que es inacceptable. Gran és sinònim de justa, democràtica, plural, diversa i tolerant i l’Espanya de la portada és autoritària, injusta, i amb aires racistes. Però sobretot intueix por, una por que hauria de ser patrimoni del petit. I lliure? És una fal·làcia, aquesta és una Espanya que encara no ha superat el franquisme i a la que li queda molt per passar de les paraules als fets per ser verdaderament lliure.

L’ABC, i els seus, avui han assolit fer nous independentistes. Cada cop som més. En poca estona  #tenimlasolucio i #tenimpressa han estat la resposta a Twitter. Quina és la solució  a la què es vol arribar ràpid? La independència. La provocació d’aquest diari avui hi ha ajudat.

Ara resta en les nostres mans ser més valents, adonar-nos que el peix al cova i la responsabilitat envers Espanya no ens han servit de res. La resposta política i social davant la manipulació, les mentides i l’assetjament ha de ser democràtica però contundent i ferma. JA N’HI HA PROU!!! SI NO ENS VOLEN QUE ENS DEIXIN MARXAR EN PAU!!!

Salut

MAYORAL I EL COMPTE DE BARCELONA

Digueu-me, si us plau, que provoca tan desgast i apatia en qui s’havia significat garant del pas i l’alegria. Digueu-me que produeix similar tristor on abans el transit provocava fervor. Digueu-me a què respon tanta somnolència, deixadesa i decadència quan en temps passat havíeu estat de millor presència. Digueu-me, compte del carrer Barcelona, a què es deu la ruïna d’un comptat que enveja havíeu generat.

Les tropes d’Anselm Clavé, aliades amb els més reconeguts mercaders locals, m’han fet malbé. El seu atac era esperat i, sota el pretext de deixar els cavalls a l’entrada i fer la guerra a peu sense deixar roda marcada, han engalonat un tros de la ciutat amb el gris del seu abanderat. Fins i tot m’han volgut ofegar, tancant algun carrer que en un principi no era d’esperar, sota preticions d’algun marxant de terrassa entrant.

De res m’ha servit l’escut protector de ser abans el més important en la meva funció. Si fins i tot Alfons IV la vil·la com a carrer Barcelona va declarar; d’això fa 594 anys i ara se’m vol anular. No s’ha decretat judici ni dictat sentència, però semblo haver estat acusat i l’oblit del meu territori ha estat despietat.

Surto de la fortificació i puc ser penjat del coll per un munt de fils d’atemptat visual per la seva col·locació. Ja fa dies que no agafo el cavall, no se si anar amunt o avall, és un autèntic terrabastall. Els súbdits ja no porten prebendes, és impossible carregar per voreres tan tremendes. Són tants els entrebancs que la comtessa es nega a portar els néts sabedora dels esborrancs. De dia em noto sol, tot i el sol, de nit la lluna esmorteix en un color groguenc que fereix. He estat condemnat a una mort si no canvia molt la meva sort.

Deien: és la tendència, però ara se’n paga la conseqüència. Poc es podien esperar els de la proximitat que unes tropes amb noms anglosaxons acabarien ocupant tan apreciat i nou centre de la ciutat. És època de vaques flaques i la gent s’ha quedat sense el diner tan desitjat. Alguns, sota la cuirassa franquiciada, a poc a poc han anat fent fora als de tota una vida a la venda dedicada. Han assistit amb impotència a unes rendes que als propietaris els han ofert amb especulativa indecència i ells no les poden pagar ni fent beneficència. I ara que queda? una zona de la ciutat de similitud angoixant amb la del costat. I en l’horitzó fem atenció a un exèrcit xinés treballador que cada cop és més proper a on hi ha el merder.

I aquí resta la meva abandonada propietat, cada cop estic més acabat i em significo incapaç de dibuixar un traç de solució a una decadència que allunya a la gent i provoca absència. Com a carrer voldria ser terra de nous mercaders o exiliats marxants; acolliria caminants o mares amb infants; fins i tot sota la meva capa blava vigilaria vehicles, però m’infla els testicles no disposar de condicionants per tornar a fer els dies il·lusionants. 

Només queda encomanar-me al noble Mayoral i que la seva força astral invoqui la pluja i netegi les meves pastures ara plenes de malures, retornant part del seu ramat a una zona que mai hauria d’haver abandonat. El seu poder és gran i a qual unicorn blanc ho esta fent en un altre flanc. Comença a ser hora d’actuar en un comptat massa deixat, canviar dinàmiques i donar a la ciutat una nova oportunitat. Amb vehicles o sense, amb vianants compartint o amb la comoditat de l’exclusivitat assolint, però posant al carrer la infraestructura de la que esta necessitat per no acabar víctima de la mancança d’activitat.

Tancar el centre i fer-lo millor no té discussió, ha estat una decisió de la plana major, però no m’agrada ser dels últims de la nova fornada i veure com va marxant el poc que quedava. Penseu en mi noble senyor, no vull trobar-vos a faltar amb enyor.

Salut  

“O DÓNA-LI A LA DONA. ÉS FEINA SEVA”

El passat 8 de març es va celebrar el Dia Mundial de la dona. És innegable que en els darrers temps s’ha avançat molt en els drets femenins i en la igualtat de gènere. Resta molt camí per endavant. Ho veiem a diari amb la xacra de la violència masclista, en la retribució salarial rebuda per un mateix treball per unes i altres, en els llocs de poder públics o privats... I aquesta és la cara més amable de la injustícia. En molts països traspassa la línia vermella dels drets humans i la submissió femenina és delictiva, intolerable i abominable.

Em declaro ferm defensor d’una lluita desigual marcada per una cultura històrica masclista, una societat pensada amb la polla, i amb molts homes que es miren el melic i neguen la nova realitat. Ara bé, també em preocupa el feminisme extrem, aquell que porta les reivindicacions al límit del ridícul. No senyores, no cal que siguin els nous mascles, repeteixin equivocacions i enlloc de canviar continguts i maneres canviem només formes. Allà on s’equivocaven un parell de collons, no cal que ho facin un parell de pits.

Pensava què havíem avançat molt...

Però aprofitant una notícia us narraré una historia. Dissabte 9 de març, dia de compres. Sí, allò que tant m’agrada. Zona de vianants, botigues a dreta i esquerra, munió de gent buscant aquella peça tèxtil que estilitza, unes botes amb aires sadomasoquistes, uns calçotets de tira gruixuda per sortir fora dels pantalons. Miro un aparador i observo un tanga que imagino posat, una maleta amb la bandera anglesa, unes gomes d’esborrar amb forma de càmera de fotos que no se si esborren.

La dona s’encaparra amb la meva manca de pantalons. Comença el safari per trobar la peça desitjada. Pujats damunt un imaginari Jeep recorrem infinitat de paratges plens d’animals afamats per la captura del desig enmig de bucòliques imatges naturals de mil colors, formes i textures. Ella ja apunta, ha vist quelcom, ens acostem i tret. Ja els té a les mans. I el millor de tot: al provador. Ja m’aniran bé! Què no! Posats. I penso si no els haurem de dissecar per evitar el podriment.

Li agraden, ja m’agraden. És la solució per acabar amb el suplici. Escollits. Els torna a mirar. Treu l’etiqueta. La llegeix. Què cony busca? Llegeixo. És en anglès però sona a xinés. Resumint: “Rentar en calent. No utilitzar llegiu....”. I penso que per ser coherent un dia hauré de rentar la roba ja.

De cop i volta els seus ulls s’obren. Li conec aquesta mirada. És la mateixa que quan els calçotets a terra o la gota d’oli a la vitro, per no parlar d’aquelles gotes en un altre lloc. Sí, esta furiosa. Què deu haver trobat? I llegeixo: “O dóna-li a la dona. És feina seva”. Reacció: un ampli somriure es dibuixa en el meu rostre.

Passats breus segons, els meus ulls pateixen la mateixa transformació observada poc abans en ella. Com es pot tolerar? Quina colla d’imbècils, estúpids i desgraciats aquests de Madhouse! No senyors, no és una broma. Les bromes es fan a peu de carrer, entre amics i coneguts. I una com aquesta moltes vegades és producte de la ingesta del tercer cubata en sopar d’escapada de quarentons.

Pèssima elecció de missatge. Sobtadament el torna a deixar al prestatge. Jo callat com un mut. Aprovo la seva reacció, no el comprarem. Imagino al redactor de l’etiqueta rient un cop escrita i sense adonar-se del grau d’alcoholèmia que devia portar, del perillós que és fumar segons què i del descontrol en què té una testosterona desequilibrada. Imagino als directius veient com posicionarien la marca amb missatges irònics. Tot plegat d’una estupidesa demencial.

Al sortir de la botiga i sense uns pantalons que evitarien haver de tornar a començar, penso que encara queda molt, molt més del que em pensava. Dónes, seguiu la lluita, paga la pena, davant d’aquestes constatacions.

Salut

ANC SÍ, SI NO ES DEIXA PROSTITUIR

Haurà d’arribar el dia d’un comiat en què la menuda necessitarà volar d’un estat familiar de model acabat. Han estat anys de turbulenta convivència, ara ella necessita autosuficiència i comença a demanar permís per gaudir d’allò que caminar sola li pot oferir. Ho veu en amigues properes, aquelles que amb un discurs clar (què no català) ja han fet les passes primeres i tan sols ho han de formalitzar. I no en té dubta: se’n sortiran, de casa el camp fotran i sortiran endavant. Ella vol fer el mateix, sense crits ni grans sorolls, i ho demanarà aquí, amb escreix, per què ho escoltin allà demà mateix.  Més de 7000 persones, amb senyera i estrella en mà, han començat a treballar deixant de costat un partidisme què no ha sabut articular el independentisme.

Fins ara per assolir tan legítima reivindicació, la petita ha demanat passar d’una setmanada de pèssima assignació a un pacte fiscal de transició. Però la mare, sempre a ella tan agafada, es resisteix a donar uns diners d’amagada llibertat després. La lluita és ferotge, però el temps passa, si un mira el rellotge. La nena és conscient que sense diners la independència una utopia esdevé, li manca el calé. La mare sap que amb aquests la petita obrirà el sac del mal son d’un adéu esperat.

Indignada, també reclama el retorn d’uns bitllets que intueix on son. Amb esforç cada any reuneix uns fons que la mare recull per fer, segons ella, bones accions. Ara els necessita, no tan sols per marxar, sinó per funcionar i deixar de retallar allò que ja no pot pagar.

I cada dia, la petita Catalunya, és pregunta més si necessita els diners abans de la independència o podrà fugir i fer-los després. Espanya ho té clar, no els hi donarà i així s’haurà de quedar. Però que no dubti el matriarcat què la independència no és basa en la raó ni l’economia feta ciència; és una opció del batec d’un cor ple de passió.

Mentre discuteixen per una separació complicada, què no s’oblidin que en època de vaques flaques no en queden de sagrades, comencen a veure’s al carrer estomacades per unes retallades que amb els diners, que uns generen i altres reparteixen, podrien ser més mesurades, fins i tot liquidades. Això sí, la petita república de casa nostre haurà de buscar millors gestors, ella és de mà lleugera i sempre pot aparèixer un nuvi que robi com els anteriors.

Per molts ja no queda altre solució, la llibertat de Catalunya és l’única opció. No serà un camí planer sinó un corriol ple d’entrebancades, per això ha de ser un país més guerrer i llançar-se a imaginaries barricades. La independència esdevindrà una utopia amb governants de discurs poc sobirà, que s’amaguen aquí i es destapen en una Europa que queda massa enllà. Precisarà el país de ser conscient que de més forts en necessitarà per cridar ben alt el desig de marxar. I pensem que només amb educació, treball, esforç i il·lusió, ens podrem aixecar un dia, ben aviat, per anar a la tan esperada votació per donar-hi una solució. L’Assemblea Nacional de Catalunya pot significar un aire nou per posar en marxa l’enrenou sinó es deixa prostituir per que els de sempre puguin seguir.

Qui guanyarà? La democràcia hauria de deixar parlar, l’assemblea per això treballarà i el poble ja dirà. I un cop el resultat haurà sortit, a respectar-lo tots, que sinó no haurà servit.

Salut 

CATALANS, A TRINXERES!

Catalans a trinxeres! Ells avancen, continuen amenaçant! Ni un pas enrere! No fem cas a les declaracions del nostre president: no ens hem quedat igual que abans! Insubmissió, aixecament nacional, resistència, mobilització social! No queda altre remei si volem una bona educació pels nostres fills! Aviat ser castellanoparlant oferirà uns drets negats als de parla catalana.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que per cert s’ha espolsat el problema de sobre, avala el català com a llengua vehicular en el sistema educatiu però reconeix el dret a una atenció personalitzada per aquells que sol·licitin l’escolarització en castellà, demanant al govern de Catalunya que en sigui garant. L’ambigüitat de la sentència, que envia el problema al Tribunal Suprem i és conegut pel peu que calça envers Catalunya, no deixa content a ningú.

Però a molts, ens hauria d’indignar. Què vol dir atenció personalitzada? Dos xarxes educatives? Escoles especials nomes per ells? Aules amb menys alumnes? Professors dedicats només a uns quants? Mestres de reforç? Més ordinadors disponibles a l’hora d’informàtica?... Necessitem que tota aquesta colla de jutges ens ho expliquin bé per què sembla què amb el temps hi haurà qui podrà disposar d’una educació a la carta sota el paraigua, avui de la llengua, demà, de la religió?

Molts volem una atenció més personalitzada pels nostres fills en un sistema educatiu massificat a les aules i mancat de recursos. Ara ja no es tracta només d’una qüestió idiomàtica, què també, ara aquesta sentència reafirma l’anterior intuint un futur problema de selecció de persones, personal i mitjans a la seva disposició. És previsible una nova versió de la diferenciació segons gènere a través de l’idioma. Ruptura social, conflicte ciutadà, discriminació infantil segons la parla. Això volen?

És ridícul posar en entredit un sistema educatiu avalat per organismes europeus i lloat per molts, pel caprici de tres famílies, demà en poden ser cent, que fent bandera del dret dels seus fills emanen la ràbia dels seus progenitors. Mentrestant a València, cent vint-i-cinc mil infants han sol·licitat ser escolaritzats en català i ningú els té en compte. Tan febles ens veuen als catalans?

A Catalunya no existeix cap problema. Això sí, uns pocs el volen generar fent molt de soroll i sota raonaments polítics amagats. Potser que sortim al carrer per cridar més que ells, per reclamar que la llengua vehicular és el català, que en cap cas volem renunciar al castellà, però que, com en tants altres aspectes, els catalans sempre ens solidaritzem amb el més feble, i aquí i ara és el català, amb l’afegitó de que és part de la nostra identitat.

Però no ens quedem amb la rabieta a casa, escrivint missatges al Twitter o posant la foto de l’escola en català com a perfil al Facebook. Això és massa fàcil, els catalans habitualment som massa fàcils. Inundem carres, places i jardins. Ens hi va molt.

Per què davant d’aquesta sentència que fa pudor a privilegis, molts pares, prioritzant l’educació dels seus fills i en conseqüència el seu futur, ¿no utilitzaran la mentida per declarar-se castellanoparlants de la mateixa manera que canvien empadronaments? Es pot arribar a pensar en aquesta possibilitat? Fins on hem arribat.

Una última idea: sistema de traducció simultània a classe, al menys no hi hauria diferències entre alumnes. Ah no! Ells això no ho volen al “Congreso de los Diputados” i pretenen eliminar-ho del senat (càmera de representació territorial).

Demagogs!!!

Salut

SR. RIVERA: A PASTAR FANG (EUFEMISME)

Benvolgut Sr. Rivera,

Com a advocat i polític li reconec, no sempre és possible fer-ho, oratòria hàbil. Representant d’una formació minoritària (veritat), i molt allunyada dels meus posicionaments, ha escollit el camí de la confrontació basada en la provocació (insult) i amb l’únic objectiu de guanyar presència en mitjans de comunicació i xarxes socials, en especial a Twitter, on amb només 140 caràcters les afirmacions no s’han de justificar amb arguments (demagògia).

Posa qualsevol diàleg polític al nivell d’un “sálvame” i es converteix en una Bélen Esteban més, però a diferència d’ella, vostè no és el subjecte de l’operació estètica sinó l’objecte manipulador. Qual bisturí agressiu, dels d’intencions malignes, utilitza (símils) ofensius, denigrants, injustificats i impropis a qui se li hauria de suposar coneixement, educació i tolerància.

És vostè un eunuc amb necessitat de mostrar virilitat mal gestionada per la boca? Per què si no és així, tot es redueix a una campanya de publicitat perillosa. No m’agraden ni comparteixo les seves idees, però li respecto. Al contrari de vostè, em declaro ferm defensor de la immersió lingüística, del català i del dret a decidir. No veig perill de desaparició del castellà al nostre país i si que denoto cert interès a abolir un sistema de llengua vehicular reconegut arreu.

Això sí, tot i la seva radicalització no utilitzaré mai substantius per definir-lo què oloren a barbàrie, destrucció, morts, violència i violació dels drets humans,. Adjectivar a ningú com a talibà o nazi, o articular un haghstag com #Kukluxcat en aquest país, és parlar sense consistència ni serietat (frivolitat) i utilitzar paraules de significat massa cruel per ni tan sols ser recordades.

O vostè iguala un discurs independentista fet en un país lliure? com el nostre, per radical que sigui, a una acció amb sang i òbits injustificables? O potser li sembla talibà reclamar un estat propi amb una llengua pròpia? O tal vegada li recorda al nazisme intentar demanar una votació democràtica als ciutadans, a tots, per visualitzar el suport a la independència? Jo de tot això en dic democràcia.

Crec que qualsevol d’aquestes reivindicacions, compartides o no, són legítimes en un país avançat. I si vostè fa servir aquestes desqualificacions, no per tots sinó només per uns quants, sàpiga que s’està posant al seu nivell i per tant es significa igual que ells.

Jo no em sento al·ludit per les seves qualificacions però considero que utilitzar talibà, nazi o atribuir pertànyer al Ku klux klan, és un insult pitjor que molts dels que els seus contrincants utilitzen. Prefereixo ser un imbècil què un nazi, un cabró què un talibà o un idiota que portar cucurutxo al cap, tot i que molts d’aquest són tot això i més.

Però en quelcom he descobert que avui estic d’acord amb vostè. A la capçalera de la seva pàgina de ciutadans em pregunta si sóc conscient de què a Catalunya hem de pagar més impostos a causa del malbaratament nacionalista (per cert malbaratament va amb b, no amb v). Clar que sí, i molt, ara bé, un malbaratament anomenat dèficit fiscal del nacionalisme espanyol. 

.

MARCEL, GRÀCIES!!!

Enmig de tant desànim, de tanta porqueria, de tant desencant i angoixa, engolits per una devastadora crisi i atacats per un munt de missatges a quin més negatiu, un marrec captivador de cinc anys ens mostra el camí, ens omple de felicitat i ens demostra què una lluita molt més dura i important que la que estem patim la majoria, és superable. Aquest camí no sempre és així però només així pot acabar bé.

Fa un temps en Marcel va ser cridat a una batalla desigual contra la crueltat desgastadora del càncer. Una leucèmia va trencar el seu cicle vital d’infantessa per posar-lo a prova, negant-li la diversió, la innocència i el goig innat de la seva edat. Massa petit per haver d’enfrontar semblant tràngol.

Obligat, segurament no va acabar de comprendre un adéu als seus amics de l’escola per saludar a unes noves amistats més grans ni el viatge a un nou país deixant enrere el seu, encara massa nou i desconegut. Va haver de canviar la protectora llar familiar per una nova família a una llar de vestits blancs; es va veure tancat dins un petit habitacle quan el que volia era jugar en la immensitat del parc; es va treure les seves millors vestimentes per posar-se el pijama a diari.

En aquest temps ha hagut de canviar el cabell per la gorra; la pilota del barça per la bossa de sèrum; el io-io pels tubs; els playmòbils per les medicines. El juguem, s’ha transformat en un complicat, quiet!, xuta-la en un difícil, para! Ha substituït paraules del vocabulari habitual: gaudir per patir, riure per plorar, casa per hospital, aula per habitació, en definitiva, salut per malaltia.

Però després de molt de temps, avui deixa enrere aquelles quatre parets d’ofec constant. FELICITATS! Avui fa un pas endavant d’enorme significat i recompensa a l’esgotadora erosió provocada per la defensa del dret a viure davant la bulímica intenció, del maleït cranc de mil potes i cara de maldat, per endur-se’l. Avui, diu adéu a l’hospital. Imaginem llàgrimes d’alegria, crits de felicitat, abraçades plenes d’amor. Avui la victòria sobre la injustícia, d’una travessa per un fil massa prim entre la vida i la mort quan no toca, es fa present. Tots ens sumem a l’alegria i joia de tan excels moment.

Així mateix, és avui quan aquest encantador mocós, com tants d’altres, ens dóna una lliçó què no hauríem de deixar d’anotar al nostre bloc personal i col·lectiu. Als cinc anys ha hagut d’enfrontar-se a un repte que hauria d’estar vetat als menors. La seva reacció, segurament sense disposar encara de la consciència adulta de la voluntarietat, ha estat la de posar l’esperança, l’esforç, el treball, el compromís i la il·lusió necessària per fer-hi front. Som sempre capaços de fer-ho? Ha entès que significa el veritable altruisme de la mà del germà i la seva medul·la. Per quines bajanades deixem de tenir germans a vegades no? Ha gaudit de la capacitat de rebre les forces que l’amor de pares i família li han entregat sense defalliment. Com és que ens oblidem de dir t’estimo tan sovint als nostres? S’ha deixa’t abraçar per tots aquells que l’estimen agafant aire en cada contacte. En quin moment varem deixar de contactar sovint amb qui ens estima? Ha estat agraït per les atencions de metges i servei sanitari que li han fet costat. Com podem posar en dubte la seva professionalitat i les seves necessitats que son les nostres? I molts hem estat al seu costat, aprofitant-nos de les noves tecnologies, per fer arribar a tots ells innumerables mostres d’acompanyament. Com és que moltes vegades plorem sols on abans havíem rigut tan acompanyats?

Ens varem posar la samarreta cyan també per ell; per ell varem córrer o sortir al carrer; amb ell hem patit i ens hem angoixat, mostrant somriures i plors, felicitat i tristesa; per ell, altres què no han guanyat, han enviat vitalitat des d’allà per ajudar-lo. Tots ens hem unit per un mateix objectiu. Perquè no és sempre així?

Esperança, il·lusió, compromís, esforç, treball, unió, acompanyament, suport, solidaritat i altruisme, paraules que han fet possible el què en alguns moments es mostrava com impossible. On son en moltes ocasions?

Ara queda continuar, el pas està fet, però l’enemic es traïdor, ho hem vist en d’altres, i no podem perdre aquests valors que l’han, i ens han, portat fins aquí. Què hem fet amb tots ells que apareixen en tan poques vegades?

Avui el sol ha brillat esplendorós per rebre en Marcel al carrer. Ha estat a un pas de perdre el més important: la vida. Avui aixecarà el puny en senyal d’un pas endavant per acabar guanyant definitivament. I a ben segur, quan sigui gran, d’aquesta experiència li quedarà la claredat amb què ho hauríem de veure sempre tots, tot: res mereix més importància què la salut, la família i els amics. Amb aquests tres pilars tot és possible, sense, cap pèrdua és prou important.

Què en som d’estúpids quan veiem núvols i llamps en petits entrebancs, d’imaginària grandesa, mentre gaudim de la salut i la gent necessaris i perdre-les ens sembla impossible.

Marcel,

Avui estic content, ahir estava radiant. Com tants d’altres hem estat esperant aquesta notícia dia sí, dia també. Avui es produeix i ens omple de felicitat imaginar-te de nou exercint d’infant a casa. I t’ho asseguro, és probable que no ho comprenguis, què no ho hagis fet conscientment, però t’haig de donar les gràcies per demostrar-me que és possible sortir endavant, tot i la dificultat del teu repte, i educar-me en el difícil món de saber separar el gra de la palla.

Continuem, estem amb tu!

Salut