TOTS PER A UN, UN PER A TOTS

Somriures per qui conviu amb les llàgrimes. Il·lusió en qui abraça el desencís. Alegria pel que ha de dissimular tristors. Esperança en qui viu envoltat de pors. Sensació de companyonia per aquells que reconeixen habitualment la soledat. Retorn altruista a una professió solidaria. Amor que es veu compensat amb amor. Vitalitat per qui treballa amb la mort. Això es va veure i va passar ahir.

Ho heu assolit. A vegades manquen paraules per descriure imatges; visions que són difícils de reflectir en paper. Ahir les expressions facials, les mirades i els somriures dels professionals de la Unitat de Cures Pal·liatives de la Fundació Hospital/Asil de Granollers durant la inauguració de la remodelació dels espais, i realitzades gràcies a la campanya ciutadana i de ciutat la Mitja la correm pel Toti i pels que ens han deixat o lluiten contra el càncer, signifiquen una injecció d’esperança envers l’esser humà i són indescriptibles. I ho són per què no expressen una satisfacció per la millora personal de cadascun d’ells sinó per la convicció en ells de la solució a mancances pels veritables protagonistes de tot plegat: els malalts, els seus grans protegits. Ahir les il·lusions del primer dia es transformaven en material tangible per un avui i demà millors.

Una paraula ens feien arribar que recollíem en nom de tots: gràcies. I em permeto la llicencia de parlar per molts: no, gràcies a vosaltres. És relativament fàcil vendre guitarres, fer signar assegurances, aixecar avions, imprimir mapes o escriure quan et compares amb qui treballa amb la mort, conviu amb ella, el seu desgast i encara disposa de forces per acompanyar als familiars i amics.

Demanar disculpes a tots ells: no, no hem acabat amb la merda del càncer, ja ens hauria agradat. La nostra tan sols ha estat una petita aportació per a la millora assistencial dels malalts. Però guanyarem. D’aquesta guerra en sortirem victoriosos amb professionals com els que tenim treballant en investigació, tractaments i atenció. No serà fàcil, ens queden moltes llàgrimes per gastar davant tant desgast. Però ho farem.

Com va posar Alejandro Dumas en boca dels tres mosqueters: “tots per un, un per tots”. Son temps difícils i aquells que ens van assegurar la nostra sanitat ara es fan enrere i travessen les línies vermelles que mai s’haurien de posar en qüestió. Però què no es preocupin els nostres professionals, sortirem en el seu rescat. ARA, més que mai tots hem de fer possible l’atenció encara que sigui per un. Ara més que mai aquest un i les seves necessitats ens han de marcar el camí a tots. Imaginació, solidaritat, altruisme, esforç i treball. No hi ha una altra, no ho faran per nosaltres.

Gràcies al Toti, al Xavi, al Marcel, al Kike i al record de tants altres per fer-ho possible. Gràcies a l’Ajuntament de Granollers, al diari ARA, a Gran Centre Granollers i a la Mitja, però sobretot a tots i cadascun de vosaltres. Felicitats i a continuar.

I no defallim mai per recordar-li al càncer: VES A LA MERDA! FOT EL CAMP, NO ETS DELS NOSTRES!

Avui més que mai...

Salut

ES DEIA JOAN, I NO, NO EL CONEIXIA.

Es deia Joan. Tenia 22 anys i no el coneixia, tot i la proximitat que la vida en una ciutat com Granollers ofereix. Es deia Joan, nomes tenia 22 anys i ja no el coneixeré per un puto i virulent accident de transit. Sí, es diu Joan i els qui el coneixien ara el ploren víctimes d’una absència que tan sols el temps omplirà amb records dels moments viscuts en companyonia i plenitud.

No, no el coneixia. Com tampoc coneixia els quatre joves morts a la carretera en un accident a Vilobí d’Onyar el dissabte 16 de Juny, els dos de Sant Pere de Ribes o tants d’altres que amb el seu inesperat òbit han convertit aquesta xacra en la primera causa mortal entre el jovent de 15 a 24 anys. La perfecció en seguretat no existeix, però quelcom estem fent malament.

No, no els coneixia. Però no puc deixar de pensar en la tràgica ruptura del seu trajecte vital quan començava a ser escrit, quan el que s’havia d’escriure era pràcticament tot, i quan el que escrivies encara es podia rectificar. Massa joves per agafar el camí cap a una eternitat involuntària en la memòria dels qui els estimaven.

No, no els coneixia. Però això no evita que els calfreds i l'angoixa envaeixin el meu cos pensant en els pares del Joan i de tots els altres. Sí, ells que ens ofereixen AMOR en majúscules. Sí, ells que ens ho han donat tot, que han sacrificat part de la seva vida per les nostres; que han estat els únics que quan no quedava ningú obrien la porta per abraçar-nos fent veure que no passava res.

Sí, ells que han posat somriures a les tristors i llàgrimes a les alegries. Que han estirat la mà quan ens havíem quedat manxols o fet de llit quan hem caigut. Sí, ells que a ben segur serien els únics a posar-se entre el projectil i nosaltres. Sí, a ells, als que haurien volgut anar sols en el cotxe en aquell moment tot i ser coneixedors del que passaria.

Sí, a ells, als pares del Joan (i de tots els Joans) tan sols una abraçada ben forta d’un pare que no els coneix però els ofereix comprensió i acompanyament.

Salut

SANT JOAN: PIM, PAM, PUM!

Petards, petards i més petards: pim, pam, pum!. Petites dosis de pólvora embolicada de tronar emprenyador: Bum, boom! Metxes de camí a l’explosió més traïdora provocant salts i esglais: Ai,ai,ai! Riures sorneguers de malifeta assolida: Hahahaha! Gossos estressats en peu de guerra: Guau,guau! Soroll i més soroll. Pum, boom, ai, hahaha, guau! I de nou pum!. Com m’agrada el Sant Joan!!!.

A les nou, a les dotze i a les tres d’una nit màgica en què les bruixes surten i els més malparits les ajuden. El dia abans ja va passar, per Sant Joan és pitjor, a l'endemà hi tornen. Petits piròmans en potencia armats d’ataronjades tires de capullo encès. Adults portadors de bosses de plàstic plenes de petites bombes disposades a explotar. Plaça obligada a suportar la crema de tota la pirotècnia a l’abast d’aquest exercit d’energúmens addictes a les explosions controlades (més els val) .

Son allà, projectil en mà. Riuen, encenen, corren i patapum. Quina gràcia! Acaben de començar. Ufff! El repertori és divers. Uns fan només pim; els altres pam; els més forts patapum. N’hi ha que roden com granades, volen com bales o surten disparats com míssils. Altres fan llums de colors per acabar, un cop estàs despistat, foten un boom més fort que els anteriors. Calma, durarà poc!

Els agrada provar noves sensacions. Els posen a terra, al mig de la plaça; damunt del banc o dins el contenidor; a l’ampolla d’aigua, dins l’aixeta de la font o a la persiana de la botiga. A veure qui la fa més grossa! Es miren, riuen, el teu si que és guapo! Imbècils!

I arriba el millor moment de tots. Quan els diners ja no arribaven els ha donat per acabar fent una compra compulsiva de quatre caixes de cent petards xinos, si d’aquells petits, i enlloc de regalar-nos la traca final, els tiren un a un!!! Una hora seguida del mateix pim a cada deu segons. Pim...pim...pim.... Burros!

Un cop abandonat el lloc del crim, aquest sembla un terreny minat, ple de merda i amb clars rastres del paper, plàstic i embolcalls de colors varis que han estat utilitats per a tanta disbauxa petardera. I després molts d’aquests es queixaran del botellon . Au va, colla d'incívics i porcs!

Salut

ÚLTIMES VOLUNTATS

Quan naixem, comencem a morir. És inevitable, un dia morirem. Tots morirem. I aquell dia tots serem bons, molt bons, fins i tot excel·lents. Ho diu el manual de les bones practiques davant el difunt. Allà postrats, dins l’últim llit, veurem passar a tothom: als familiars i amics; als menys amics i coneguts; alguns que hauríem volgut conèixer i als qui no hauria estat malament no arribar a conèixer mai; a la germana dels diners i a la que pels diners va deixar de ser germana; a la dona que ja no era i a la que era la teva dona; fins i tot algun desconegut que declararà haver-nos conegut o a aquella iaia que es troba amb la nostra cerimònia molestant les seves pregaries.

Quiets dins la caixa, reconeixerem als que han parlat bé de nosaltres i als que no, fins i tot aquells que mai n’han parlat; a qui treballava amb tu i al que treballava per fotre’t a tu; al que va quedar amb tu dies abans i al qui diu que hi hauria d’haver quedat; a qui recordarà les hores d’esport junts i a qui no trobava mai el moment d‘estar junts ni per fer esport. 

Escoltarem paraules, fins i tot pensaments: la vida és injusta (no hauria d’haver nascut); massa aviat (ja era hora); era una gran persona (un fill de puta era); el recordo de jove (ja l’havia oblidat fins avui); ho sento molt (poc)...

Allà, sense habilitat per moure’ns, ens abraçaríem a molts però també seriem nosaltres, i no pas el capellà, els que donaríem l’hòstia a més d’un. Per això jo vull fer l’acte de les meves últimes voluntats: una llista de convidats. Al meu comiat ningú està obligat a assistir. Ha de ser una cerimònia per pensar en mi (ho dic amb humilitat) no pel que pensaran de tu si no vens. Jo t’eximeixo d’aquesta obligació. Si ho vaig fer per casar-me per què no per morir-me? És probable que siguem quatre gats, però això m’hauré guanyat.

Salut

MOLTS VOLEM SER LAPORTA

No senyors. Em nego a muntar a la tartana de descrèdit a Laporta utilitzant instantànies de la festa posterior a un enllaç matrimonial que no m’interessa, ni conec als interessats, per més que la imatge de l’expresident blaugrana intueixi cert estat eufòric de qui no té líquid al fre sinó al fetge.

No, em nego a caure en el parany del butlletí propagandístic del Rosellisme exponencial (mundo de Rosell) , publicació esportiva godoniana (grup Godo).

Fent introspecció, molts voldríem ser un Laporta qualsevol per un moment (no masses vegades, però una si). És més, molts hem estat Laporta’s durant algunes hores en un dia qualsevol dels molts viscuts. Fins i tot m’atreviria a assegurar: a molts l’enveja ens corromp davant les il·lusions creades d’una estona d’alienació, envoltat de bulímiques menges, desenfrenades consumicions alcohòliques, riures i càntics i acompanyats d’una dermatòloga de “celebritis” amb nom ignominiós, Chantal Sciuto. Només unes hores, però collons quines hores en hores de desànim com les que vivim (teràpia de descompressió de recomanació en qualsevol llibre d’autoajuda).

No senyors del grup Godo. En això no els acompanyo per què: 1.no tinc sana la meva ànima per jutjar i vostès tenen la seva venuda 2. no m’interessa la vida privada del Sr. Laporta 3. continuo pensant que ha estat el president més productiu del Barça 4. sóc ignorant però no estúpid i aquesta publicació coincideix massa amb l’anunci d’un retorn a candidat a la presidència del club blaugrana 5. per què si el senyor en qüestió vol que parlin d’ell, que pagui com els de la secció contactes (estan segurs que no s’hi va posar bé?) i 6. i més important, per què vull un festival així; ara tan poc cal que sigui una boda (no vull mal pels amics).

En mi no han provocat rebuig, han provocat l’efecte contrari, diria que gairebé admiració. I consti que jo també em represento a mi mateix. Però saben què: per unes hores de festí no sóc ni millor ni pitjor. El dia a dia diu qui sóc.

Salut

CAPERUCITA ROJA Y EL LOBO FEROZ

Dice el cuento que Caperucita Roja era una niña muy bonita, dulce y entrañable. La madre, que pasaba mucho tiempo en casa desde que se quedó sin trabajo, diariamente le preparaba un tuper con la comida del mediodía. Antes se la hacían en el colegio pero de repente el lobo feroz decidió que hasta ahí habíamos llegado, no dio más ayudas y no contento con esto también echo al padre, minero, a la calle.

La madre cuidaba de su abuela, a quien prometieron atender con unas ayudas a la dependencia que nunca llegaron. Por ello pidió a Caperucita le llevara una cesta con algo de las ya pocas existencias disponibles en la despensa. Eso sí, antes de salir le recomendó que vigilara con el lobo, aquel ser maloliente de dientes afilados i abundante pelo en barba i bigote. “Manipula, engaña y te quitara lo poco que nos queda haciéndonos creer culpables de todos los males”, le dijo.

Caperucita cargo con la cesta y anduvo hacia el bosque, tranquila, sabiendo que encontraría a sus amigos de la escuela que desde hacía un tiempo salían antes al no disponer de la sexta hora o escapaban por falta de profesores. El lobo había decidido que recortar en la educación de todos ellos les haría presas fáciles más adelante.

Saludó a diestro i siniestro y al pasar cerca de la choza mayor recordaba cuando empezaron a construirla. Dejó ir las lágrimas ante semejante dejadez a medio hacer y tanta promesa incumplida de diversión en semejante espacio. ¿Como el lobo había permitido construir tal cantidad de nuevas viviendas dejando que alguien pusiera el dinero alegremente?

Se sorprendió al pasar ante aquella gente del dinero, los mayores les llamaban banqueros. Su casa había cambiado de nombre pero no de maneras. Por aquella puerta veía entrar i salir a señores vestidos de negro con grandes sacas de billetes marcadas con una enorme E (estafa pensó). Eran los protegidos del lobo y su inocencia le llevo a pensar por que no lo repartían entre todos.

Al adentrarse en el bosque todo oscureció y recordó a su madre: “cuidado con el lobo”. De repente apareció tras un árbol ya visto por ser de los que dan sombra a los muertos. Con voz grave y las manos señalando, cerradas, con los dedos unidos hacia el suelo, se pusieron a hablar:

-          ¿A donde vas niña? Te pareces mucho a mi célebre sobrina.

-          A casa de mi abuelita.

-          No vayas por este camino. Este es el que nos ha llevado al desastre. Coge el atajo, te prometo que es mas corto y mejor. Llegaras antes.

Caperucita, a pesar de lo dicho por su madre, le hizo caso. Parecía que cumplía sus promesas. Mientras, el lobo a sabiendas que la solución propuesta a la niña no era ni veraz ni la mejor, llegó antes. Llamó a la puerta se abalanzó sobre la cama y devoró a la anciana siguiendo los consejos de una amiga suya que le dijo que ahora vivíamos demasiado.

Al llegar Caperucita abrió la puerta y se echo encima de la abuela para darle el primer beso. La noto áspera.

-          ¿Por qué rascas tanto?

-          Me han bajado la pensión y no tengo ni para depilarme. (jajajaja he sido yo)

Al mirarla con atención le volvió a preguntar:

     -Abuelita, abuelita, ¿porque no te has tomado las medicinas hoy?

     -Por falta de un euro (jajajaja que gran idea el copago)

Al fijarse en sus ojos le espetó:

    -Abuelita, abuelita, ¿estas llorando?

    -Sufro por tus padres. Hoy puede aparecer el lobo por casa, (jajajaja la que les va a caer cuando vaya)

Ante semejante trozo de carne tierna (así los veía el lobo), decidió esperar y acabar su tarea en casa de los padres. Caperucita de regreso a casa, el lobo ya había llegado gracias al montón de vehículos disponibles, divisó un montón de gente y a sus padres gritando mientras eran arrastrados por los suelos. Les estaban echando de casa. Lo estaba viendo a diario en otros, ahora les tocaba a ellos.

Corrió presta hacia el lugar de los hechos. Lloró, grito pero acabo tirada en el suelo de un manotazo de alguno de los del casco. De nada sirvió. Eran más fuertes. Allí quedaron los tres sin saber donde ir. Poco a poco los cazadores, los pocos que se habían acercado hasta allí con pancartas de dibujo extraño (PAH), también marcharon cabizbajos.

El lobo cerró a cal i canto la casa y junto a sus protegidos marchó sano y salvo.

¿Os gustó? Si queremos podemos hacer una nueva revisión del cuento. Tan solo en nuestras manos está escribir uno mejor, más justo, más solidario. No podemos ni debemos permitir semejante estafa. Pero restando sentados en casa a verlas venir, el lobo y sus esbirros siempre saldrán ganadores y seguirán con sus privilegios mientras protegen a los del dinero y devoran a los más débiles negándoles derechos.

Salud

NO PUC AMB LA ROJA!

Assegut en una d’aquelles bicicletes que et fan pensar, de tan estàtiques, si ets imbècil allà parat i fotent una quantitat ingent de cops de pedal per acabar anant enlloc, omplint amb un munt de llàgrimes de suor el mateix tros (mostra del teu pèssim estat físic) i posant la vista fixa en una pantalla què, per acabar-ho de rematar, escup imatges del partit de la selecció espanyola. Sí, sóc imbècil!, però no pels pedals.

Ja em disculparan els seguidors de l’excelsa i patriòtica roja, però jo no puc. Què collons foto mirant això! Els entenc, els respecto, però de veritat, jo no puc. Intento raonar, però en l’amor les raons sucumbeixen al cor i els seus raonaments. I jo no estimo a la roja. Jo n’estimaria una altra si fos possible. No us equivoqueu, l’utòpic amor que processo, no és millor ni pitjor que el seu; és diferent. I no puc ser infidel, no m’ho permeto.

Intento mirar-la amb afecte indulgent per oblidar els desafectes bàrbars i paleolítics que representa. Hi poso esforç, però no puc. Sota la samarreta roja s’amaguen masses negatives per què jo decideixi dir si. No! a deixar-me estimar a qui jo vull (seleccions catalanes); no! a un estatut que entre tots havíem votat; no! al català com a vehicular; no! a gaudir dels meus diners i donar el que cregui convenient; no! a gestionar l’aeroport...

Sota el color de la sang, del foc i la fúria tèxtil de la roja, hi reconec atacs verbals constants contra el que sento propi, el que sóc i el que voldria ser. Massa soroll durant molt de temps per ser capaç d’ometre la desconfiança acumulada, la ràbia mastegada o la pudor a ranci que alguns d’allà transmeten en tot moment i més quan es juguen quelcom fotent patacades a una pilota. Cada cop que la miro em transmet imposició, espoli, negació i injustícia cap a Catalunya.

Ho sé. Em direu que jo ho faig amb el Barça. Però ni jo em comporto igual ni tan sols el Barça és la selecció del meu país. Això sí, amb el blaugrana si que puc. Me l’estimo. I no em feu trampa: no conto els jugadors catalans ni culés que es posen damunt la roja. No em serveix.

Que guanyin, si poden i s’ho mereixen. Tinc més amics i coneguts que es posarien la samarreta roja espanyola que la blava italiana o qualsevol altre (espero que no el tricorni com dilluns lluïa un). Però si guanyen que no em facin explotar petards ni em passin a buscar per sortir a cardar bocinazos , bandereta en mà, i cridar Viva Espanya. Jo, ja em disculpareu, no puc. Digueu-me Judes, però de veritat, no puc.

Per cert, els jugadors seleccionats ja deuen ser dels pocs d’Espanya als qui els han apujat els incentius en 60.000 euros més per cap que per guanyar el mundial fa quatre anys. Potser és la ràbia, però ho anoto com un motiu més, tot i que amb les seleccions catalanes podria passar el mateix.

Ei tranquil! Segurament no parlo de tu. Parlo de molts altres. Però amb aquests no puc.

Salut

ÉS UNA PUTA ESTAFA

Avui l'article a l'ARA VALLÈS. 


Però sabeu què? Si no somiem i ens despertem ens quedarà clar que és una puta estafa...


(feu clic a l'enllaç)


http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1375/es-una-puta-estafa


Salut

SEMPRE QUEDEN ELS PARES

Veure notícia relacionada: “L’impacte de la crisi en les persones grans” de l’Observatori de Vulnerabilitat de la Creu Roja (esfereïdor)

Ho sabem. 

Us varem prometre que s’havia acabat; que la paga setmanal ja ens la guanyàvem nosaltres amb la feina trobada; que la casa la podíem pagar amb les dues nòmines, l’ajut del banc i les seves facilitats per disposar també del cotxe i el viatge; que seríem responsables dels nostres fills, com vosaltres havíeu fet amb nosaltres, amb l’avantatge de disposar de la seva educació de manera gratuïta; què ens estalviàvem l’assegurança mèdica i els diners els posàvem en unes accions segures i preferents...

Què sí, que ens feia molta il•lusió el projecte de vida independent i en comú. 

Ho sabem. 

Us varem oferir fer la vostra. Us tocava gaudir del que us havíeu guanyat durant anys. Fora preocupacions, fora compromisos, més oci i atenció personal. Fins i tot us varem assegurar que no us preocupéssiu davant qualsevol imprevist; allà seriem nosaltres per fer-vos costat. Us varem prometre viure en plàcida felicitat el que havia de ser el trajecte final d’un camí vital sinuós. 

Què sí, que no us demanaríem res més.

Ho sabem. 

Hem viscut en una tremenda mentida i som més pobres que mai. Ens hem enganyat i ens han enganyat. I us ho assegurem: abans de recórrer a vosaltres, ens hem girat buscant, però no queda ningú, ningú dels que ens havien ajudat. Hi són. Però, de veritat, s’ajuden entre ells. 

Que sí, que només quedeu vosaltres, els de sempre.

Ho sabem. 

Us hem de demanar perdó. Perdó per ocupar de nou la vostra llar; perdó per esperar, amb ansietat i la mà oberta, a l’assignació setmanal; perdó per violar, a mossegades necessitades, un altre cop la vostra dispensa. 

Que sí, mal ens pesi ja hi tornem.

Ho sabem.

I per això venim amb el cap cot, els ulls tancats i la boca petita a demanar-vos de nou ajut. Humiliats, resignats, emprenyats i sols. Us necessitem més que mai davant aquesta estafa que ens ha provocat un empobriment que en poc temps pot esdevenir misèria. No en sou culpables, en som responsables, hi ha més responsables. 

Que sí, que les conseqüències són per nosaltres i de retruc vostres.

Ho sabem.

Us hem de donar les gràcies. Gràcies per estirar la mà i aixecar-nos la mirada amb un somriure. Gràcies per les abraçades de companyonia generosa i ajut solidari. Gràcies per ensenyar-nos que els diners no són el que semblen i què abans som nosaltres que el vostre oci, els vostres privilegis o, fins i tot, l’escalfor de la llar o les vostres dents maldestres . Gràcies per ser-hi i recordar-nos la immensitat de les paraules família i amor. Que sí, que gràcies pel vostre rescat, l’únic que rescata persones. 

Ho sabem i no oblidarem.

Pares i mares; mares i pares; pare i pare o mare i mare; pare; mare (qualsevol de les formes d’amor veraç als fills serveix): gràcies en nom dels molts fills que us necessitem més que mai. Gràcies en nom d’una societat que sense vosaltres avui tornaria a lluitar per una engruna de pa.

Que sí, que sou els nostres pares. 

Gràcies.

Salut

SINGULARS

El programa Singulars del Canal 33 d’ahir, presentat i dirigit per Jaume Barberà, va evidenciar que davant aquesta estafa, anomenada crisi, hi ha dues visions a les desitjades solucions: 1.- seguir treballant des de l’òptica del sistema establert, les polítiques especulatives dels mercats i els mateixos protagonistes o 2.- canviar-lo per complert amb solucions que tinguin en compte també a les persones i amb nous representants.

Això no és una crisi, és la disfressa del nou format d’enfrontament bèl·lic amb el que s’imposen els diners i el poder als febles del primer món. Enlloc d’armes, mercats financers; enlloc de bombes, deute sobirà; enlloc de soldats, especuladors... La propera diana: Itàlia. Això sí, la majoria de víctimes dels danys col·laterals continuen essent els més innocents (o menys culpables).

La Sra. Ada Colau va representar la segona opció. Amb oratòria clara i contundent, va dir el que molts pensen i que defenso en molts dels articles escrits darrerament. Resumim-ho en 10 punts (algunes apreciacions les afegeixo en clau personal):

1.- Els qui han de prendre decisions sobre solucions són els mateixos que han estat els principals causants de la crisi, per acció o omissió. No pot ser. Dimissió del govern actual, assemblea constituent, i regeneració democràtica on el poder resideixi de nou en els ciutadans. Noves organitzacions polítiques i agents socials menys partitocràtics, transparents i participatius. Més democràcia real.

2.- Obligació i vigilància sobre la fluïdesa del crèdit a famílies i empreses dels bancs rescatats. En cap cas, amb la virulència poc lògica de temps passats.

3.- Depuració de responsabilitats davant la justícia pels directius de les entitats financeres que han de ser rescatades.

4.- Obligada responsabilitat social de les entitats rescatades amb actuacions com la d’adquirir amb els diners del rescat actius immobiliaris organitzant una oferta pública de lloguer social amb opció de compra per aquelles famílies desnonades o en fase d’embargament i necessitat d’ajut.

5.- Dació en pagament ja! retroactiva i amb una bona llei que eviti també els possibles fraus i excessos (en cap cas com a recomanació i tant restrictiva com el que s’ha intentat fer).

6.- Canvi contundent en el model productiu. I això no és possible sense una major inversió en investigació i desenvolupament o educació i formació. Hi ha altres llocs on retallar sense hipotecar el futur.

7.- Control dels moviments especulatius dels mercats financers. Canvis impositius en les SICAV (i d’altres als més rics) i persecució impecable de l’evasió de divises i el diner negre.

8.- Dret a decidir sí, i si es decideix independència, també.

9.- Més Europa amb un únic supervisor bancari, una única política fiscal i un BCE amb més funcions.

10.- Més mobilització social davant aquesta gran estafa. Són necessàries més iniciatives i amb més suport ciutadà com la de les PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), el 15MpaRato (iniciativa popular per dur-lo davant la justícia), etc...

Tot està per fer, tot és possible. Però no ens quedem quiets. Ja fa massa temps que tot era possible i encara està per fer.

Gràcies Sr. Barberà per donar veu als qui moltes vegades són emmudits.

Salut

PLOU O HI HA QUI PIXA?

Anem xops. La humitat damunt la roba entumeix els ossos. Mirem al cel, no plou. Observem amb atenció i el líquid és brut, molt brut. D’un brut irracional, groller, injust, maliciós, mesquí i fal·laç. No plou, se’ns pixen a sobra.

Aquest cap de setmana ha estat la confirmació: això no és una crisi, és una estafa. El capitalisme no era veritat. Ha estat un frau d’uns que hem de pagar tots per acabar beneficiant als causants sota explicacions de joc semàntic enganyós i actuacions de mofa. El capitalisme era pels beneficis d’uns quants sense retorn. Ara, per les pèrdues actuem sota les premisses del comunisme d’alguns capitalistes que no retornaran res.

És una secreció constant d’estafa irracional: primer el poder dels diners després les persones; de grolleria insultant al menyspreu de qui escolta; severament injust en el repartiment de les responsabilitats i les seves conseqüències; maliciós amb les solucions; mesquí davant la manca de qualitat moral de qui pren decisions i ens representa; fal·laç en les explicacions.

A aquests, els hauríem d’explicar que fal·làcia és amagar la realitat d’un rescat fent servir altres paraules. Que estafa és negar diners per prioritats públiques i assolir-ne quantitats ingents per sanejar empreses privades. Que una acció és dolosa quan dota de liquiditat a un sistema bancari obviant les necessitats de qui és desnonat o embargat per hipoteques o crèdits. Que un engany és suposar que aquests arribaran a les famílies i empreses obviant la poca responsabilitat social mostrada per qui els rep. Que és d’imbecil creure que retornaran i que seran els bancs els responsables del deute sense que aquest afecti al dèficit públic.

Que és d’una astúcia pèssima negar constantment avui el que passarà demà. Que es mostra deslleialtat al càrrec no sortint a donar explicacions en primer lloc i primera persona. Que es fa mofa del representat al ser rescatat per altres i sortir a la foto del dia després rient i aplaudint un gol i plorant per no ser present a un partit de tenis. Que no senyors, que a molts això ens fa plorar.

Confirmat: això no és un crisi, és una estafa. I no, no plou se’ns pixen a sobre.

Salut

ON ÉS RAJOY?

El ministre d’economia, Luis de Guindos, ha comparegut per confirmar que Espanya ha sol·licitat l’ajuda financera a Europa per salvar el seu sistema bancari. Un ajut que s’ha realitzat en una reunió de videoconferència amb l’Eurogrup. En joc, segons informacions, 100.000 milions d’euros. Insignificant quantitat si es pot fer a través d’unes noves tecnologies que no s’utilitzen habitualment i són substituïdes per fastuosos viatges, hotels i menjars. Tranquils, a la majoria ens angoixa la xifra, però no deu ser tan important i explica què les quantitats de Bankia es tractessin amb tan poc rigor (recordem primeres previsions 7.000 milions; actualment parlen de 23.500).

En tot moment el titular de la cartera d’economia ha parlat d’ajut i mai de rescat. Ens prenen per imbècils? Ja prou de jocs semàntics i manipulació en l’oratòria!. A Europa no son estúpids i posaran condicions. Però és més, continuen fent-nos combregar amb rodes de moli: el ministre ha assegurat que “com a conseqüència d’aquesta injecció de capital, els bancs que rebin les ajudes seran més solvents i tornaran a concedir crèdit a les famílies i les empreses que es beneficiaran d’això”. Perdoneu l’expressió: vagi vostè a la merda! Aquest discurs ja ens el varen fer fa un temps. I res de res. El pitjor de tot és que en aquesta frase encara deixa entreveure que els grans beneficiats serem les famílies i les empreses. Gràcies per tot però ja veurà com no feia falta i nosaltres continuarem patint.

Per cert, on és el president del govern, Don Mariano Rajoy? Esperant per marxar a veure la roja? Espanya te un líder que s’amaga. Ho va fer amb les retallades a la sanitat i l’educació. Ho ha fet ara davant el rescat del sistema bancari del país. Demà el veurem amb allò realment primordial: el partit de l’Eurocopa?

Amb aquest senyor el joc d’on és Wally ha tornat a les prestatgeries. Com aquell, demà, per fer-ho fàcil, ¿es posarà el vestit de lidia, enlloc del barret i el jersei de ratlles, i mostrar a tot Europa l’orgull espanyol?

Avui més país de pandereta que ahir. Hauria fet bé Europa de rescatar els bancs d’Espanya i a Espanya del seu govern.

Salut

L’AVI SAVI

L’avi va néixer el 2 de gener de 1939, en ple esclat de la Guerra Civil espanyola. Sempre deia que havia nascut d’un tret de munició miserable i carregat de pobresa, tristesa i desencís. Recordava la seva infantesa amb extrema necessitat d’oblit. Eren pobres i evocava les cues del racionament, la lluita per les engrunes, la manca de vestuari, l’escassetat d’espai a casa amb tanta gent. Mirades de desconfiança entre similars, disputes per un tros de pa, negatives a les llibertats més bàsiques, inexistència de benestar social. Mai va exercir de nen.

Explicava que d’adult va creure en els canvis. Amb 36 anys la mort del dictador li obria pas a noves esperances. Amb el transcorrer del temps es sorprenia de la quantitat de prestacions a les quals tenia accés. Estava orgullós de pensar i actuar en llibertat, tant si parlava en castellà com en català; somiava en comunisme o capitalisme, en blau o vermell. Cofoi parlava dels beneplàcits de disposar d’una salut pública universal i una escola per a tothom; de la solidaritat de país amb els serveis socials pels més desfavorits. I tantes millores que de petit no hauria pogut ni figurar-se.

Es jactava orgullós d’haver construït entre tots el benestar social. Però també d’haver trobat una feina digna de permís a gaudir del dret a la habitatge, d’un vehicle i de ser responsable dels seus fills. Això sí, sempre feia esment a què com a fill de la guerra mai havia estirat més el braç que la màniga.

A la vellesa va haver d’acceptar que li aprovessin l’ajut a la dependència per l’atac de la desgastadora malaltia de l’oblit. Molt al principi pensava que seria a temps de què les inversions en investigació l’acabessin sanant. Però fos com fos afirmava que gaudia de la sort de viure en un país que pensava i cuidava d'ell.

L’avi va morir fa un parell d’anys. La crisi havia explotat i tot anava enrere. Mai oblidaré la seva última frase lúcida: “vaig néixer en guerra i pobre i moriré ric i en pau. Vosaltres vigileu que no revertiu el camí”. Encara avui hi penso.

CORNUTS I A PAGAR EL BEURE

És sabut que les grans fortunes no es generen en oficis de pocs beneficis i carregosos suplicis. És a través de l’especulació, l’armament, les drogues i la prostitució on els diners s’acumulen sense compassió. Només enganyant, matant, traficant o follant s’han creat grans bosses de diners negres amagats que ara algú pensa que de les seves obligacions han de ser perdonats. A aquells delinqüents que no haurien de ser dignes d’entrar a casa nostra, el nou messies espanyol, tan sols els diu una paraula (amnistia fiscal) i serà sana la seva butxaca.

Mentre l’estat es declara impotent per enxampar als malfactors, la majoria cornuts i a pagar els deures. En plena declaració de la renda, dels més legals o porucs, beneplàcit als més atrevits i estafadors. Mentre uns paguen el que toca, als altres els toca la possibilitat de pagar menys havent deixat durant temps de pagar. Uns són agraciats amb el retorn de diners que havien prestat, altres han viscut de prestat i ara poden blanquejar els diners sense pràcticament pagar.

Perillós camí el d’aquesta aprovació al frau. Temerari posar en dubte la igualtat en les obligacions i la justícia. Beneficiar al malvat és castigar a l’honrat. Renunciar a les creences (necessitat de pagar impostos) davant una situació econòmica desfavorable és pa per avui i gana per demà.

En propers anys la porta al frau fiscal està més oberta que mai. Com en el conte del pagès mentider, els dubtosos ja no es creuran el discurs de la por. La memòria és selectiva, i davant la disjuntiva, l’honrat pot caure fàcilment en un pecat que en qualsevol moment serà perdonat. És més, si demà els cornuts proposen una insubmissió fiscal, serà perseguida sota quin precepte just i moral? (sancionaran a aquell grup que s’ha equivocat d’agència tributaria però ha pagat?).

Deia Sigmund Freaud: “existeixen dues maneres de ser feliç: fer-se l’imbècil o ser-ho”. Demà molts preferiran semblar imbècils per no pagar que no pas ser els imbècils que sempre paguen.

Salut

PROHIBIR L’ENTRADA ALS NENS?

Davant la tendència “Adults-only-holidays.com” (vacances només per adults) necessitem emprenedors amb una idea de negoci més veraç, el “freestupidparents-holidays.com” (vacances lliures de pares estúpids). I és que darrera un nen molest sempre hi ha un adult mirant cap un altre costat. Negar l’entrada als més petits a hotels, restaurants o centres esportius és la solució fàcil per amagar moltes mancances de progenitors adults (tot i que generalitzar és injust).

Arribada a l’hotel. Menjador de buffet lliure. Bandeja a les mans amb got i estris diversos (comença a ser difícil respectar l’equilibri). Bulímia davant l’estesa de menja a triar. Plata plena, massa plena. De cop atropellat per un grup de nens que corren i criden. El paviment resta convertit en un mural de malbaratament d’aliments. Mirada assassina de l’atacat. A la taula els pares els observen. Ara s’aixecaran i els explicaran (o esbroncaran) mentre ajuden a recollir. Giren la mirada i continuen bevent i rient (quins collons!).

Esperant per pujar a l’habitació amb l’ascensor (sempre que esperes ha d’estar ocupat?). Observes espantat l’arribada d’una família temerària (quatre fills). Arriba l’ascensor. Atapeïts en aquell reduït espai, comença la guerra per qui dels petits truca el número del pis. Empentes, baralles i crits. Els pares ho pararan però semblen educar-los en la llei del més fort. Al final un plora, dos criden emprenyats, i al guanyador només manca que els pares el felicitin. Els grans callats observant.

Visita al gimnàs. Disposats a gaudir d’una estona d’exercici físic. Esforç damunt una bici que no es mou, carrera per no moure’t a la cinta. A punt per la tranquil·litat de la sauna i el jacuzzi. Intenció d’arribar a la taquilla entremig d’un munt de mudes escampades per terra. Miro de posar la bossa al banc però és impossible. Hi deu haver-hi un exercit que ho ha ocupat tot. Tovallola a la mà i zona d’aigües. Nens fent submarinisme i salts de trampolí amb les bombolles. El pare és dins l’armari de fusta suant (segur que són els de l’ordre). L’adult, ni puto cas al rebombori dels petits diables. Surt i es dirigeix cap a la piscina amb els fills. Que no es dutxa abans? Doncs no! (porc). Un cop m’ha fet dubtar de qui eren els inconscients, agafa l’espuma d’afaitar i torna a entrar a la sauna (ho embrutarà tot!). És més, hauria estat bé tancar l’aixeta o haurem de tornar a portar aigua en vaixells. Cinc minuts i mirant-se al mirall es rasura la cara. Que fot ara? No pot ser!!!. S’està afaitant la calba i el pectoral. Què això no és un centre d’estètica! Ni les mans em veig capaç de rentar-me després. Ha deixat la pica, que sembla el Matagalls, nevada i bruta. Es dutxa. Per cert, desitjo que no tingui fongs als peus i vagi escampant-los arreu sense les xancletes.

Impossible vestir-me al costat de tots ells. És la tercera guerra mundial. I el gran tan tranquil.

Surto de tot plegat amb la sensació de que haurien de prohibir l’entrada a l’hotel d’adults mal educats i pèssim exemple dels seus fills. Què es pot esperar d’aquests nens? Doncs el que els han ensenyat per acció u omissió el seus pares.

És per experiències com aquestes que la idea “Adults-only-holidays.com” esdevé equivocada prenen accions com les del poder actual: afavorir a qui té els diners i culpar a l’innocent més dèbil.

“És millor educar a un infant què castigar a un adult”. Amb alguns adults ja hem fet tard i erròniament castiguem als menuts.

Salut

ABANS TOROS QUE TREBALL

Som el que volem i tenim el que ens mereixem. I per això ens hauríem de sorprendre de l’existència encara del dubte de si Espanya ha de ser intervinguda per Europa. No és tan sols un tema econòmic, què també. Principalment és una necessitat de retornar a l’ordre i fer-nos recuperar les prioritats de uns valors perduts durant l’opulència de nous rics en la que continuem immersos. Intervenció ja!!!

“Todavia somos muy jovenes para trabajar y en la feria nos divertimos mucho” (font 20 minutos). Així de contundent és la resposta de Raquel i Irene, 17 anys, justificant el seu vot favorable a malbaratar 15000 euros del pressupost municipal de Guijo de Galisteo (Càceres-Murcia) a tres actes taurins enlloc d’invertir-los en crear tres llocs de treball a eventuals. L’ocupació ha perdut el referèndum per 242 vots a 181 davant l’edificant valor nacional dels toros. És necessari remarcar que la taxa d’atur al municipi supera el 25% i la juvenil a Espanya el 51%. Algú els hi ha dit?

El referèndum provoca angoixa, i el seu resultat vergonya, indignació i repulsa. D’un costat preocupa l’omissió de responsabilitats dels governants; aixopluguen una decisió supèrflua a la voluntat dels ciutadans mentre mai els fan exercir aquest dret sobre temes vitals. De l’altra, reflecteix el caràcter espanyol de festa, pandereta i manca de solidaritat.

Mentre uns prefereixen la sanguinolenta festa de la tauromàquia, altres visiten nenes de cinc anys amb els calçotets del seu pare, mostren un somriure sense dents o devoren afamats als menjadors socials (Periodico avui). Mentre uns subvencionen sostres per matar braus, altres ploren desconsolats davant la pèrdua de la llar. Mentre unes pensen ser massa joves per treballar, altres surten a la carrera per arribar dels primers a la cua de l’oferta d’un treball. Mentre uns prefereixen encara riure negant la realitat, altres vessen llàgrimes per una realitat desesperant.

Puto país aquest que escull generar sang als animals enlloc de lluitar per parar l’hemorràgia d’humans. Merda de societat aquella que permet la misèria dels similars becant a uns quants miserables de vestit marca paquets i armats per executar vides. Indignant justificació la dels llocs de treball generats per l’assassinat davant la creació d’ocupació que no esdevé mort.

Espanya és el que volen els seus ciutadans. Espanya és això. Espanya no és tan sols els seus governants. Espanya som tots (ens agradi o no). I aquesta Espanya em molesta, millor dit, em repugna. Avui més que mai Espanya em provoca arcades i no em representa.

Decisions com aquesta (banal però de gran significació) demanen amb urgència que vingui qui ens posi a lloc. Serà dur, però és necessari.

Salut

COLOREXIA (ANOREXIA DE COLOR)

Carrer central de grisor insípida i cansosa en homenatge a carrers de tediosa solitud en les nits somortes i fosques. Trepitjades de cec en paviments monòtons. Places dures de verdor anecdòtica i ombra fruit de construccions artificials. Edificis de singularitat executada per la rigidesa d’una normativa cromàtica de negació a la diversitat natural. Locals mimèticament franquiciats de renúncia a peculiaritats històriques.

Granollers sembla molt gris, massa gris per alguns ulls inquiets. En aquesta anorèxia de coloració ens pregunten: qui té por del color? Demanen que imagini un Granollers amb + color. Insomni davant la invitació. Imagino amb uns ulls que somien en color, una ment grisa plena d’il·lusions primàries, de sensacions secundaries, de visions afins. Fantasies en color per una ciutat de NODO.

Pinto fanals vermells plens de calidesa i passió o els albiro en liles de toc extravagant i jovenívol. Trepitjo cares i insígnies en amagatalls tonals. Separo espais amb tendals multicolors, invito al recolliment en cadires de groc solar o incito a la gola en taules d’un rosa festiu. Levito per parets blaves d’onades fictícies, volo al mig d’un blau cel en finestres suggestives, reconec la terra en verds i marrons de portes que obren expectatives. Relacions consumistes d’un carbassa en parets de castells botiguers o embolcalls d’exposicions d’un verd en record a l’honorable valor del treball. Un museu en groc intel·ligent; una oficina d’atenció al ciutadà d’orientacions positives en turquesa; un hospital de blau protector; un quatre camins de control a l’agressivitat en fúcsia; una Porxada d’unió taronja. Acabo decorant amb pinzellades florals vermelles, grogues, verdes, blaves, taronges, morades.

Obro els ulls, desperto i sóc envaït per un gris ominosament present i una reduïda coloració de soporíferes sensacions.

No, no tinc por al color. Necessitava que algú m’ho preguntés. 300 membres hem estat viatjant virtualment i gràcies al grup del Facebook (imagina’t un Granollers amb + color) per espais, ciutats i racons bulímics de pigmentacions diverses. Hem gaudit de construccions i objectes policromats. Hem visualitzat que una altra gestió del color a la ciutat és possible tot i la impossibilitat actual.

El proper dimarts 5 de Juny es presenta l’exposició, qui té por del color?. A partir de 2/4 de vuit del vespre la llibreria la Gralla s’omplirà amb un recull de propostes per reivindicar un debat obert sobre els colors de la ciutat. Seran tots els llibres de color gris? Doncs som-hi!

Salut