WERTGONYA. ATAC A LA CULTURA

Era previsible què aquell dit, en forma corba damunt l’ull que molts artistes van mostrar en l’anunci en suport a Zapatero, passés factura. Ja ha arribat. El govern de Mariano Rajoy a aixecat ben erecte el dit del cor i ha donat pel sac als de la cultura amb una pujada de l’IVA del 8% al 21%. La venjança és un plat que es serveix ben fred i molts s’han quedat glaçats al veure que pagaran molt cara la seva gosadia. D’altres, que ni van participar ni se’ls esperava i viuen del seu art, en patiran les mateixes conseqüències.

I és que aquest augment en l’impost sobre el valor afegit suma al descens de les subvencions i portarà al sector a una situació molt complicada. S’ha de fer una reflexió important sobre una política d’ajuts que havia creat una dependència exagerada als diners públics i ha enverinat l’opinió de molts ciutadans, expressada en fòrums i comentaris, davant el rebuig total del món cultural a aquest increment impositiu.

Però el discurs anterior no pot obviar que la cultura no és un privilegi i ni tan sols pot ser tractada de la mateixa manera que qualsevol article de consum. El conreu dels coneixements i les facultats dels éssers humans a través de la música, el cine, el teatre, la dansa, i qualsevol de les arts, contribueixen a percebre la vida, expressar i educar en el que som deixant-ne constància.

Quaranta entitats i associacions culturals catalanes s’han unit per evitar-ho i presentar alternatives al ministre espanyol d’educació, cultura i esport, Sr. José Ignacio Wert. Àrdua tasca fer comprendre de la importància de la cultura a un personatge que menysprea als músics amb declaracions incendiaries que demostren desconeixement com “els músics han de cobrar menys”. Recordo aquella entrevista a la revista “Rolling Stones” on diu “el dissabte vaig esta prenent varies copes “com si això el disculpés davant tots els de la “movida madrilenya” destacant que “va estar molt encertat un dels seus referents intel·lectuals al dir que el que parla d’ella, o no hi era o menteix, ja que anaven molt col·locats”. Sí, aquest senyor és el mateix que declarava “fa segles que no vaig a un concert” o essent d’un partit contrari a la immersió lingüística i la defensa numantina del castellà afirmava “m’inclino per artistes en anglès”. 

Molt difícil s’intueix una retirada d’aquesta pujada tan negativa pel sector cultural amb un personatge capaç de fer similars declaracions de significativa manca de sensibilitat i desconeixement cap a l’art, els seus executants i la indústria. Esperem pel bé de tots que facin marxa enrere i s’adonin que la cultura no és un privilegi; però aquella cella fa molt mal.

De moment, un únic aspecte positiu d’aquest canvi: les corrides de toros continuen amb l’IVA reduït. Això és la confirmació que no són ni cultura ni art.

Salut

PENSAR CREATIVAMENT

Us proposo avui un joc llegit el diumenge. En un full en blanc d’un qüestionari qualsevol per ocupar una plaça de treball vacant ens proposen el següent dilema:

Vostè va conduint en un dia de llamps i trons. En una parada d’autobús observa tres persones:

1.- Una senyora d’avançada edat apunt de morir

2.- Un vell amic que en una ocasió li va salvar la vida

3.- La dona/home de la seva vida

Respongui a la pregunta:

A qui portaria vostè en el cotxe sabent que només hi ha un lloc?

 Què contestaríeu?

Continua sota la imatge

El responsable dels recursos humans va escollir la següent resposta:

“Donaria les claus al vell amic per què portés la senyora d’avançada edat a un hospital i em quedaria a la parada amb l’home de la meva vida”.

I el candidat va ser escollit per la seva creativitat, la solidaritat mostrada i la manera de prioritzar les urgències sense renunciar a donar solució a totes les necessitats possibles i no perjudicar a ningú.

I ara ve la gran pregunta:

Creieu que els hi van fer aquesta pregunta als candidats a governar-nos?

Aquí jo si que contesto sense dilació ni dubte: NO! I si un d’ells va contestar segur que va salvar a l’amic.

Salut

FOC, DOLOR, ORGULL I VERGONYA

Dolor, molt dolor davant un cel roent en senyal d’alarma. El cor encongit veient el fum ofegar sol i estrelles o les flames esfereïdores en connivència amb un tret característic de la zona: la tramuntana. Por davant la immensitat d’un foc desafiant la vida i les il·lusions de sers humans que lluiten cos a cos contra un enemic amb intencions de destruir el màxim possible de la meravella de país que tenim.

Hectàrees de natura destrossades. Arbres calcinats i convertits en cendres luctuoses de negació a l’oxigen necessari per a l’existència. Columnes vermelles criminals de moltes il·lusions de gent que veuen com es crema tot, fins i tot la seva manera de subsistir. I el pitjor, el més desolador, ignició assassina que ja acumula tres morts al seu recorregut.

El cor palpita angoixat però amb molt d’orgull. Orgull per la solidaritat de molts catalans voluntaris. Orgull per la professionalitat i coratge dels bombers que no pensen en les retallades sinó en el país i en la defensa de la terra. Orgull per uns ADF que els acompanyen i es tornen imprescindibles o per uns serveis d’emergència disposats a qualsevol imprevist. Orgull de tots aquells que s’enlairaran, amb un perill immens, per simular una pluja que seria rebuda amb els braços oberts. Orgullós de saber que el millor de Catalunya, són els catalans.

El cap, què sempre reflexiona més que el cor, avergonyit. Avergonyit de què em defineixen com a similar d’un imbècil que llença una puta i fastigosa burilla a Portbou. D’un miserable inconscient que per pur plaer i vici, i una gran manca de responsabilitat, avui veu les conseqüències de la seva estupidesa. Però avergonyit també, de nou, de la política, d’aquesta política de les retallades en recursos humans i mitjans que han abandonat els nostres boscos a la seva sort, tal i com estan fent amb les persones. Sí, el foc i el vent han fet la feina, però el combustible l’han deixat créixer ells.

Ara el discurs es conegut. No han estat les retallades i no hi ha diners per fer més contractes. Però aquesta és la resposta de qui no gaudeix de la creativitat suficient per a trobar solucions a les mancances dels vulgars, no dels millors.

I no em serveixen les competències d’uns i altres. Els recursos humans hi son i els estem pagant. O no paguem el munt d’aturats o presoners que hi ha al país i a qui els hauríem ofert una tasca d’ajut il·lusionant fent-los sentir útils i necessaris? Menys pensar a retallar berenars i prestacions i més creativitat per fer sortir endavant una Catalunya, i uns catalans, a qui aquest foc els recordarà el que esta passant en tot: què fa olor a cremat.

I ara el que diuen els budells: indignat per alguns mitjans de comunicació i alguns espanyols, que vull pensar no representen a la majoria, i que escriuen i publiquen comentaris com: “por mi que se queme Catalunya entera y su contendio”. Més  imbècils que no saben què demà pot ser casa seva la que es cremi.

Salut

L’OASI CATALÀ ERA UN TOLL PLE DE MERDA

L’anomena’t oasis polític català ha estat sempre un miratge irreal amb nom de bellesa natural però que no era més que un toll ple d’aigües tèrboles que de tan immòbils, per no destapar el que hi havia al fons, ara han vessat la merda que contenien omplint de ferum els voltants.

I quan es remena la merda aquesta brolla esquitxant a dojo i deixant al descobert la putrefacció i les misèries que amagava, desemmascarant als miserables que per acció o omissió o les dues coses, mai es van preocupar de netejar.

Miserables són aquells que mereixen el menyspreu i la indignació per la seva abjecció i vilesa. La política catalana actual esta immersa en la misèria absoluta i es mereix el grau de descrèdit i desafecció que la ciutadania li atorga. Els partits, més representants de la partitocràcia absolutista què no de la democràcia participativa, són lluny de la societat i juguen una partida d’escacs on es creuen els reis d’una torre catalana exprimida utilitzant els cavalls per les seves batalles i movent els alfils amilletats per acabar fotent als peons convertits en súbdits i fer sostenible el seu tauler de joc on  es reparteixen els privilegis entre ells i els seus amics. No són tots, però pel que sembla són masses.

I als últims fets em remeto. Convergència i Unió ha de respondre a la notificació oficial del jutge que investiga el cas Palau de la Música sobre la fiança de 3,2 milions d'euros que li ha imposat com a responsable civil "a títol lucratiu" del saqueig. Però el que no haurà de fer és comparèixer el president de la Generalitat i de CDC, Artur Mas, per donar explicacions pel suposat finançament irregular gràcies a la conxorxa trobada amb Esquerra Republicana de Catalunya que ha votat també en contra d’aquesta presencia al Parlament. Cal recordar que ERC ha vist els últims dies com un exconseller de governació i administracions públiques de la seva formació era posat a presó sota acusació de traficar amb tabac.

Mentrestant el Partit Socialista de Catalunya cometia un error i no estava al cas al votar a favor del corredor central i com a conseqüència en contra del corredor mediterrani. Que petita es fa la C de Catalunya davant les O i E del PSOE que fins i tot els encega i els despista.

Gairebé a l’uníson el portaveu del govern, Francesc Homs, qualificava a Montoro de “macarra”, era ràpidament rectificat pel pactista Duran i Lleida i el Partit Popular demanava la seva dimissió sense recordar el famós “que se jodan” pel qual no van obrir boca acabant tot plegat amb la rectificació del portaveu.

A Catalunya tenim un problema, i no és únicament Madrid o l’altisonant 3% de Maragall. Hi ha tota una generació de polítics i un sistema de partits absolutament perduts i mancats de la credibilitat suficient per liderar el país cap a la sortida del toll que cada vegada l’ofega més. Emmerdats en les seves guerres, esmaperduts per trobar sortides a la crisi sense retallar i retallar, teoritzant sobre un pacte fiscal impossible i buscant complicitats per amagar les presumptes misèries que els ha fet perdre ideologies, continguts i formes.

No, no tot es culpa d’Espanya. A Catalunya, país de diables del foc, s’ha de cremar molt per començar de nou i arribar a ser allò que volem i necessitem.

Salut

L'ARTICLE D'AVUI A E-NOTICIES

L'article d'avui el podreu llegir a E-noticies. Clic damunt l'enllaç:
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/llibertat-dhoraris-comercials-66481.html

NO, NO ÉS CULPA NOSTRE

Assegut a la cadira penso: per què ho hem fet? Com hem estat capaços d’abusar fins a aquest punt de la sanitat, l’educació, les prestacions de l’atur o les pensions? Per què hem deixat el país en la misèria hipotecant el futur dels nostres fills? Som uns desgraciats! Clar que si, a retallar! Molt bé senyors Rajoy i Mas, Mas i Rajoy que com diuen a les Espanyes, “tanto monta, monta tanto...”.

Assegut a la cadira repasso notícies. Del color roig de la meva avergonyida cara passo al violat de la més absoluta indignació per les vergonyes d’altres. Me l’estan fotent! L’oratòria de les retallades és una fal·làcia, una absoluta i demencial mentida, una de les moltes mostres de què en aquest país la culpa és sempre de l’altra.

L’AVE a Galícia seran 25.000.000.000 milions d’euros per a una ruïnosa rendibilitat.

Espanya és el país del món amb més cotxes oficials (22.500) i 958 conductors. El cost aproximat és de 1.200.000.000 anuals.

Els ajuts a la tauromàquia són de 600.000.000.

El Senat espanyol (si aquell que només pot instar, recomanar, aconsellar) és el més poblat d’Europa i ens costa 53.214.437 euros.

La Generalitat subvenciona amb 5.000.000 milions al grup Godó per ampliar la seva planta d’impressió.

A l’aeroport de Castelló l’escultura amb l’únic avió fins ara vist per aquelles latituds, i posat sobre el cap del Sr. Fabra, 300.000.

Grans i petites. Importants i les mal anomenades xocolates del lloro. I totes prescindibles en la seva totalitat o en part. I sumen ni més ni menys que 26.858.300.000 milions d’euros. ¿Algú em pot assegurar que la medicació de la població espanyola genera 26.858.300.000 receptes?.

Fart de viure en un país amb 445.568 polítics (300.000 més que Alemanya i el doble que a França o Itàlia) que m’estan fent creure que la culpa és meva.

Assegut a la cadira foto un bot i crido: fins els pebrots d’aquest engany! Ja n’hi ha prou! Fins quan! I m’adono que foto el ridícul. Estic sol?

Salut 

EUROVEGAS FUCK OFF

Obrim-nos de mans per abraçar al gran i nou mecenes del catalanisme polític convergent. Agenollem-nos davant els seus enviats per merèixer l’honor, en un futur pròxim, a ser anomenats una de les capitals del joc al món. Posem-nos a la seva disposició, amb catifa vermella si cal, per sortir victoriosos en aquesta subhasta amb el gran rival: Madrid. Oblidem-nos dels propòsits anteriors de nous model productius basats en la investigació i el desenvolupament, dels discursos negant l’especulació més corrosiva, o la creació de llocs de treball qualificats o de la qualitat del turisme. 

El govern català ja ho té decidit i utilitza de nou el discurs de la por, les fal•làcies i el xantatge amb la finalitat de justificar l’instal•lació del complex Eurovegas. En les mans del Sr. Adelson està convertir el Baix Llobregat en el flamant Macao europeu. I per si l’escolli’t és el nostre petit país, l’artilleria governamental ja justifica la decisió. 

Ens hem de creure que sense el magnat americà no hi ha sortida a la crisi. Hem de reconèixer que Catalunya és incapaç de crear llocs de treball per si mateixa i sense haver de recórrer a una nova especulació urbanística lligada al joc. Hem de pensar que és el mateix que Port Aventura (que ja va crear debat) o Disneyland (que va marxar a Paris); que els casinos són una part poc important del negoci; que lligat al joc no hi ha ni prostitució ni drogues o alcohol; que això és el que li manca al país per ser referent turístic mundial i crear llocs de treball amb l’embranzida de les convencions.

Posats a fer, ¿per què no instal•lar la indústria d’armament més potent del món? (quan en un altre lloc es matin sers humans ja mirarem cap un altre costat) o ¿convertir Barcelona en el prostíbul més gran mai vist? (el sexe és bo encara que sigui pagant) o ¿deixar que Rasquera es converteixi en una gran plantació de marihuana? (que tot i il•legal té raons terapèutiques). 

Darrera d’aquest discurs l’únic que s’amaga és la incompetència d’un govern què només retalla, no té solucions a la crisi i s’ha d’agenollar davant qualsevol olor a creixement encarà que sigui més aviat d’una enorme pudor fètida. 

Eurovegas és repetir els errors ja coneguts oferint diners avui amb hipoteques per demà. Però el pitjor de tot: si acaba aquí, el nostre país serà més vulgar i brut. Per cert, segons ells ens portarà molts beneficis, però jo pregunto quan ens ha costat fins ara? Viatges pagats per anar-nos a oferir i ara 67.850 euros per a l’arquitecte Mercè Berengué a qui li han encarregat tres propostes d’encaix urbanístic del macrocomplex al territori. Som nosaltres qui li proposem dibuixets de com quedarà? Un cop acabat està previst que viatgi a EEUU per presentar-lo i segur que serà en classe bussines i hotel de luxe. Quina vergonya!!! 

Jo ho tinc clar: senyors d’Eurovegas si m’escolten, fuck off!!!. Salut

ARA MÉS QUE MAI

El Sr. Xavier Sala Martin, economista català i catedràtic de la Columbia University, ens explica el significat, segons el MoU (memorandum of understanding) publicat el 9 de juliol i què conté la lletra petita del rescat bancari espanyol, el significat del banc dolent o el que ell denomina “empresa gestora dels actius immobiliaris del sistema bancari”. 
Veure article http://www.salaimartin.com/randomthoughts/item/375-lhellenitzaci%C3%B3-despanya.html

I descrita aquesta fórmula no queda més remei que adonar-se de la gran estafa del sistema capitalista (especulatiu) actual, de la injustícia dels contractes hipotecaris i de la vergonyosa submissió de la política al mon financer.

Sempre segons XSM, “es crearà una gestora anomenada “banc dolent” que, amb diners d’Europa, comprarà aquests immobles pagant un “preu just de llarg termini”. És a dir, un preu que els auditors pensin que es pot aconseguir una vegada la crisi hagi acabat. L’entitat gestora es quedarà aquests actius per vendre’ls”. És el mateix que es fa en els processos d’embargament de milers de ciutadans? En absolut, a les persones se les esprem al màxim fins a la negació més absoluta a una segona oportunitat.

Transformem la frase quan es tracta de persones i no bancs. “els bancs compren aquests immobles pagant “un preu taxat segons mercat actual”. És a dir, un preu que els taxadors pensen que es pot aconseguir en plena crisi. El banc es queda aquest actiu immobiliari per vendre’l pagant un 60% del preu taxat (i ja rebaixat per un taxador amb la credibilitat que li confereix que amb les vaques grasses el sobrevalorés) i el client respon de la resta del deute fins a la totalitat de la hipoteca prestada en l’època en què no hi havia crisi”.

Si comparem la proposta política pels bancs i la resposta dels governants enfront la greu situació de les persones ens adonem de la gran estafa, de la vergonya que hem de sentir davant els qui ens representen i de la mentida de la responsabilitat privada en els beneficis i les pèrdues d'aquest capitalisme de fireta.

Estem en mans de veritables bandolers polítics venuts al sistema financer i disposats a abusar de les persones, no donant format de llei a la dació en pagament, mentre enginyen mecanismes per afavorir als bancs de manera traïdora amb el concepte ideològic de capitalisme.

Sí, ara més que mai la ciutadania ha de reclamar la dació en pagament com a obligació a uns governants escollits per ells i no per la banca.

Salut

Señora diPUTAda Fabra:

Si lo de “que se jodan” hace referencia a la primera definición del diccionario de la Real Academia Española en la que define el acto de joder como el de “practicar el coito” sepa que en ningún caso me ha molestado. Así lo haremos, eso si, en la generalización me reservo el derecho de elección de compañeras/os. Gracias por la proclama de ayuda a buscar complicidades. Si en una de esas jodiendas nos encontramos, no lo dude, póngase a cuatro patas que haré como ustedes con nosotros: darle por culo.

Si lo dicho hace referencia a la segunda definición, “molestar, fastidiar” sepa que no molesta o fastidia quien quiere si no quien puede. Y alguien como usted, descendiente de quien desciende, no molesta. Espero que los 5 millones de parados no se sientan ofendidos por la ofensa que su persona de por si ya significa. Si señora diPUTAda su imagen me resulta ofensiva.

En la tercera definición “destrozar, arruinar, echar a perder” ahí si que usted llevaba razón. Están destrozando el país, arruinando a los ciudadanos y con sus semejantes han echado a perder el crédito que para algunos podía suponer su llegada al poder. Pero lo peor, su actitud como partido aplaudiendo las medidas de recorte, echan a perder cualquier sentido de responsabilidad y empatía para y con los españoles.

Joder es utilizado también para expresar el enfado que ha provocado con su actitud chulesca, prepotente, falta de educación y especialmente intolerante. Joder significa a la vez provocar la irritación en tantas personas que han visto perder sus ilusiones y expectativas por un sistema bancario y político inepto y/o corrupto, del cual, y no se donde colocarle, es usted un claro ejemplo.

Para acabar, yo voy a ser más claro por que me queda la duda de en que contexto poner su “que se jodan”. Yo a usted le voy a decir: VAYASE USTED A LA MIERDA!

Hoy más que nunca mis convicciones, gracias a su actitud, niegan acercarme a su partido. Versionado a Groucho Marx:

“Nunca seria de un partido que aceptase a alguien como usted en sus filas”.

Salud

EL CAOS: ÚNICA VIA?

Ens han declarat batalla i hem de sortir a la lluita. Sota confiança del nostre dormitar i amb el discurs de la por, fa temps que els exercits dels mercats de valors, aliats amb la reraguarda política, disparen munició econòmica contra els nostres drets per posar sota cobert els seus privilegis. És la nova cara de les guerres als països del primer món executada fins ara amb bombes a d’altres indrets (Iraq...). Allà, maten civils i destrueixen el país generant negoci a la indústria de les armes per després enviar les grans constructores a reconstruir-lo. Aquí, amb aquesta nova estratègia, destrueixen la forma de vida de les persones per empobrir a la majoria i generar noves especulacions als més rics.

Amagats darrera una, a qui anomenen prima, i pujant i baixant accions i interessos, ja no utilitzen armes ni munició balística. Disparen bits des dels seus flamants Mac’s de color blanc (no virginal) i 24 pantalles. Asseguts, en qualsevol oficina del lloc més remot, ataquen als països més dèbils bombardejant les seves defenses, molt afeblides per ells mateixos, i emprovin, directament o indirectament, als civils que acaben víctimes de la pobresa o la misèria més absoluta.

Mentrestant les forces de la suposada resistència (polítics i governs) es veuen incapaços de defensar als seus per l’atac ferotge de forces tan invasives i per què ja fa temps que han estat segrestats per les mateixes venent l’ànima a aquests diables i convertint-se en els nous Judes pels seus electors.

Desprès de l’aparició del Sr. Rajoy, què mentre retallava era aplaudit pels seus com un heroi, possiblement estàvem dient adéu a la pobresa per donar la benvinguda a la misèria. I és que sota l’excusa d’aquesta guerra virtual, els vandàlics posseïdors del poder financer i polític s’han proposat acabar amb la classe mitjana d’aquest país i afegir-la a la llista dels que ja són al llindar de la pobresa.

I aquí, tot i ser més, perdrem. Des de casa, asseguts i utilitzant com a únic element els dits damunt el teclat, tot fent abús d’unes xarxes socials i d’altres medis en què ni tan sols es pot cridar, no guanyarem. És al carrer, amb accions no violentes però generadores del caos més absolut, on la societat civil catalana pot demostrar que la força de tot aquest sistema, anomenat capitalista (en realitat especulatiu), la tenim nosaltres, els ciutadans.

I en aquest país, Catalunya, per ensortir-nos-en ha arribat l’hora d’acabar amb l’Escanya que ens ofega i els nostres dirigents (fotocopia embolicada amb la senyera) que els ajuden.  Les idees més esbojarrades a vegades són les úniques armes que tenim a la nostre disposició i que si no es pensen és quan es fan possibles.

Per què no una insubmissió fiscal i la negació a pagar crèdits i hipoteques amb una retirada massiva de diners del sistema bancari. Un cop lliures de pagaments, una vaga general indefinida amb manifestacions al carrer? Ocupar pacíficament parlaments i pujar al faristol per dir que així no! què hi ha d’haver-hi una altra forma possible. Per què no enderrocar el govern, crear una assemblea constituent, posar-nos de nou a treballar per aixecar el país i proclamar la independència tot construint entre tots la nova Constitució Catalana fent possible un nou ordre mitjançant les primeres eleccions generals a l’Estat Català. I després sí, aixecar-nos ben aviat, ben aviat que hi ha molta feina a fer.

Sí, crear el caos, la substància bàsica segons la mitologia grega, de la qual va néixer l’univers. Fer net i començar de nou. Som més de set milions.

Però el més possible és que com a societat no estiguem preparats per desaprendre els alliçonaments rebuts, unir-nos deixant diferencies de costat i crear sinergies personals pel bé comú.

Ara em quedarà durant dies la pregunta: el caos és l’única via que tenim els ciutadans?
Por cierto Sra. Fabra: Jódase usted idiota. Ui perdó!

Salut

LES 8 VERITATS D’AHIR EN 8 FRASES

El què es va viure ahir al Congrés dels Diputats és un nou atemptat contra la ciutadania i en especial contra la classe mitjana. En aquest país hem eradicat per fi el terrorisme ideològic per caure en les xarxes del terrorisme econòmic. I aquest no selecciona una sola víctima com el maleït tret a la nuca. La seva metralla, tot i què selectiva, forada a la immensa majoria.

I del que hauríem de ser conscients és que ahir es van entreveure 8 veritats que les resumeixen amb precisió 8 frases d’aquelles que s’acumulen en qualsevol manual de dites:

1.-La de la democràcia espanyola:

“La diferència entre una democràcia i una dictadura és que en la primera votes abans d’obeir”

2-La del govern espanyol:

“Un que no sap governar-se a si mateix, com pot governar als altres?”

3-La de Rajoy:

“Digues alguna vegada la veritat per què et creguin quan menteixis”

4-La del govern i els polítics catalanistes:

“Un fracassat és aquell que ha comés un error i no ha estat capaç de convertir-ho en un aprenentatge”

5-La dels votants del PP:

“El pitjor no és que us hagi mentit; el pitjor és que partir d’ara ja no el podreu creure”

6- La de la majoria dels ciutadans:

“El dia que la merda sigui valuosa, als pobres ens fotran fins i tot el cul”

7-La de tots els que no formen part dels privilegiats:

“Quan l’estafa ja és enorme agafa un nom fins i tot decent”

8-La de la societat:

“La primera vegada que m’enganyis serà culpa teva; la segona ja serà culpa meva”

Salut

10J

Ahir feia dos anys de la gran manifestació en rebuig a la sentencia de l’estatut i pel dret a decidir. Als carrers es va respirar una onada independentista plena de senyeres i reivindicacions per un dret democràtic com és el de l’autodeterminació. 

Però aquella gran manifestació del 10 de Juny no va canviar res del substancial. És cert que l’independentisme a Catalunya és en un procés de creixement. Però no obviem l’entorn en què es mou aquesta evolució i que la pot situar més en una resposta a les necessitats d’unes escurades butxaques que a una reclamació democràtica de qui pensa amb el cor per un país amb personalitat, cultura i llengua pròpies. Això sí, alguns han despertat i som més.

No ens van escoltar ni ens van voler veure. Ni els d’allà, ni els d’aquí. D’un costat, Espanya centralitza més sota l’excusa de la crisi i ens ataca virulentament la immersió lingüística o els drets adquirits pel parlament durant tants anys de lluita constant. Són cecs? Mentrestant, que fan els nostres representants? Pensar en clau de partit i barallar-se per un pacte fiscal de clares reminiscències a l’estatut pel què sembla d’utopia abocada al fracàs. Son sords?

En aquests dos anys el que ha quedat clar és un fet irrefutable: el federalisme ha mort. Aquelles proclames per un canvi en profunditat del model de l’estat espanyol no gaudiran d’una millor oportunitat. El dau es va llençar sobre la taula, i l’as no va sortir.

Ara tan sols queden dos camins: l’acceptació a ser una comunitat cada cop menys reconeguda (més Espanya) o la independència (més Catalunya). I cadascú s’ha de situar en un lloc a l’altre.

Sí, el 10 de Juny, ara fa dos anys, el carrer reclamava més unió i coratge pel dret a decidir. Dos anys després continuem igual. No, no ha canviat res. És el de sempre: la ciutadania parla i la política ignora.

El país és darrera, que deia Josep Maria Puyal I jo pregunto: però hi ha algú davant?

Salut

CAC(a)

El CAC(a), és a dir el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, què fot? Jo ho desconec, digueu-me ignorant. Pregunto a d’altres: pocs saben que fa. I penso què quan un organisme públic amb un pressupost aproximat als sis milions d’euros i prop de 100 treballadors és un desconegut, tenim un problema: o no serveix o no fot res. En qualsevol de les dues hipòtesis i en època de retallades, ens el podem permetre?

El “Big Brother” del periodisme català, sí, només del català tot i els 100 treballadors i els sis milions, actua com a departament d’assumptes interns de la policia amb la finalitat de “defensar la llibertat d'expressió i d'informació, el pluralisme, la neutralitat i l'honestedat informatives, així com de la lliure concurrència al sector". És a dir, no confiem en els mitjans ni els seus professionals.

Veient la definició molts podríem pensar en un CAC(a) amb càrrecs plens d’experiència i professionalitat de tan lloable ofici. Doncs no. Per a tal menester, i veient l’eficiència dels polítics per exemple en el sistema bancari, els partits hi col·loquen molts dels seus rebutjats o (pre)jubilats. Tots ells de reconeguda experiència en el sector de la informació (des d’aquí records al senat espanyol). 

Senyors, no hi ha diners ni per la salut. Mentrestant paguem sis milions i mantenim 100 treballadors per evitar quatre tetes en horari infantil. Demagògia i fal·làcia? Potser si. Ara bé la mateixa que escolto constantment sobre la meva culpabilitat en les teranyines a la caixa de la Generalitat.  El CAC(a) és una constatació més de què Catalunya, espoliada per Espanya, també sabria arruïnar-se sola amb tanta estructura i burrocràcia.

Com a ciutadà, a qui li han apujat l’IRPF, li han baixat el sou, li cobren un euro per recepta, li retallen en salut o educació i encara haurà de veure, potser aquest dimecres, com li pugen l’IVA, els impostos especials, li congelen pensions o li cobren per visita al metge, demano als meus governants que acabin amb aquesta pantomima del CAC (oi que retallem en tot allò dels ciutadans, doncs tisorada aquí també). Per cert, mirin bé què trobaran moltes pantomimes estructurals encara més importants per reduir despeses.

Salut

FÀSTIC DE SER HOME, DE SER HUMÀ.

Asseguda. Esperant l’execució. D’esquenes, per no veure els ulls de l’executor ni el covard faedor armat, els seus. Embolcall al cap, com marquen els cànons de la religió desmesurada convertida en estúpida doctrina. Sis trets per l’esquena, amb la traïdoria latent en tot acte de superioritat amb un similar. Crits de satisfacció davant un cos que jeu a terra testimoni de la barbàrie.

Es deia Najiba, tan sols havia fet 22 anys i va “agafar el camí equivocat” (segons proclama) de l’adulteri. Tan sols una hora després era apressada (judici?) per ser executada mentre el seu amant es donava a la fuga.

Les paraules esdevenen insuficients per denunciar, rebutjar i demanar solucions davant la xacra masclista que assassina dones impunement sota raons interpretatives de llibres sagrats convertits en dogmes religiosos de caire sectari.

Fàstic de ser home davant mascles antropològicament subdesenvolupats que disparen per l’esquena o es donen a la fuga imposant la seva llei a cop de fusell. Aversió cap a les institucions internacionals capaces de justificar la força per petroli o gas i no per actes injustificables. Intolerant davant les religions de la intolerància. Basqueig de formar part de la societat que ens aixequem en armes contra la tauromàquia a les xarxes socials i que mirem cap un altra costat en això.  

A vegades sento fàstic de ser home, de ser humà.

PER UNA ÚNICA VEGADA: GRÀCIES ROSA DÍEZ

No, no m’he tornat boig. Ho sembla, però no. Quan hi ha seriosos dubtes d’apropiació indeguda, administració deslleial, falsedat en balanços i maquinacions varies per alterar els preus, la justícia ha d’actuar. Per això la notícia de l’admissió a tràmit de la querella interposada per Unión, Progreso y Democràcia (UPyD), tot i ser ells, l’hem de catalogar com a positiva. El partit de Rosa Díez no m’agrada, però ha assolit portar al Sr. Rodrigo Rato, i 29 gestors més de l’entitat financera, a fer declaració. De moment només han estat cridats a declarar. Això no hauria de significar cap renúncia a la seva presumpció d’innocència. La justícia ha de fer el seu camí.

Però un país no es pot permetre la vergonya financera de Bankia i mirar cap a un altre costat mentre, dels diners públics, marxen mils de milions d’euros per tapar el forat d’unes decisions si més no arriscades, i uns sous i indemnitzacions desorbitades, sense ni tan sols obrir una investigació i aclarir si hi ha responsabilitats o no.

I encara pitjor. Indigna un país que permet una vergonya política com aquesta. Bankia i les caixes han estat víctimes de la politització extrema de les seves cúpules directives creant un lligam entre els dos poders plens d’hipoteques. Algunes, fins i tot, maquiavèl·licament tramades en escenaris com la llotja del Bernabeu.

I un cop rebentat el sistema, ¿ha de ser una formació petita com UPyD qui engegui els ventiladors per mirar de veure d’on ve la merda i saber si hi han responsables d’escampar-la fins tacar-nos a tots? Va home va!

El PP i el PSOE, amb els bolquers posats i cagats de por, han impedit una comissió d’investigació, han negat la necessitat d’aquest procés i surten en defensa dels processats. Potser han remenat també de la merda? La negació a l’aclariment fomenta el dubte, i per tant haurien de ser els primers interessats en què surti la veritat. Qualsevol altra posició els fa perdre credibilitat (si encara en tenen).

Si senyors, contra la meva voluntat, avui aplaudeixo a la Sra. Rosa Díez i li dono les gràcies, tot i que sovint desitjaria com a mínim la seva jubilació anticipada. Només per això paga la pena aguantar-la. I per què ho entengui bé: muchas gracias Rosa. Ara segur que li agrada més.

Salut

NOU ARTICLE A L'ARA VALLES

AQUESTA DECISIÓ NO ÉS TAN SOLS ECONÒMICA, ÉS UNA PROPOSTA DE CANVI DE MODEL DE PAÍS.


Fa 30 anys que em defineixo com a un petit comerciant de barri, convençut dels valors del comerç de proximitat i ciutadà. Sí, sóc d’aquells que modestament han contribuït a la personalitat de les ciutats i pobles de Catalunya; dels petits botiguers que s’han implicat, fins on ha estat possible, amb el teixit ciutadà i les propostes socials i solidaries de l’entorn. Dels que han donat suport a l’esport local o la cultura de ciutat. ...


Segueix llegint a...


http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1381/mes-hores-de-consum-menys-pais

EM DIC JORDI ALBA, I NO PATIU JA EM CONEIXEREU.

M’acaben d'agafar en una nova feina. Sóc un privilegiat. A la millor empresa del món, amb un sou que mai hauria imaginat i fins i tot han pagat la meva indemnització a l’anterior multinacional. Sí, sóc un privilegiat. No han posat cap impediment per acabar una obligació com autònom, fa pocs dies, que m’ha significat una distinció. I ara, quan els he demanat per incorporar-me més tard al lloc de treball per ajudar a uns altres, no han dit res, ni tan sols em deixaran de pagar el salari. Em fa molta il·lusió aquest nou repte en una empresa tan benèvola.

En sóc conscient, sóc un privilegiat. La nova empresa assumeix que no baixaré el meu rendiment a l’inici tot i aquest desgast extra; que sóc jove i no ho notaré; que la meva ment ho aguanta tot; que conec a la perfecció el mètode de treball i amb la meva empatia ràpidament seré acceptat pels altres treballadors.

La nova feina és el meu gran repte, la meva gran oportunitat, però és que aquesta possibilitat de viatjar de nou i treballar encara un cop més per l’altre em fa molta il·lusió. Per cert, ara recordo que a l’agost hauré de demanar uns dies de festa: tinc un compromís. Segur que de nou em faran costat.

Sí, sóc un privilegiat. Em dic Jordi Alba, i no patiu u dia o altre ja em coneixereu.

Salut 

EL VENDING HUMÀ DEL PP

Els autònoms i petits comerciants s’han posat en contacte amb la Universitat Politècnica de Catalunya per dissenyar màquines de vending. I és que davant la liberalització d’horaris comercials del govern del PP, imaginació diuen. Amb aquesta mesura creixerà l’economia: reformes dels locals, inversió en investigació i desenvolupament, fabricació dels nous dispensadors, més consum elèctric i augment dels ingressos. Això, o treballar més hores que un xinés.

Com a consumidor podria aplaudir la mesura. Com a gran multinacional també. Com a petit botiguer o autònom del comerç no. Però, independentment d’aquesta visió més econòmica, com a català, el no és rotund. A ben segur aquesta norma és un nou atac a les competències de la Generalitat, que en paraules del seu Director General de Comerç ja ha amenaçat amb portar-ho al Tribunal Constitucional i a la llarga canviarà el marcat caràcter comercial del país (ja molt deteriorat) i la fisonomia de pobles i ciutats.

Com a ciutadà i treballador haig de ser conscient que el meu consum no va lligat a les hores d’obertura de les botigues sinó als diners disponibles. I mentre reclamo per a mi més conciliació dels horaris laborals i personals no puc desitjar el contrari pels similars. A la vegada hauria de rebutjar l’absoluta manipulació del discurs favorable al canvi quan aquest no reclama el mateix per un munt de serveis tant o més necessaris (que fàcil és legalitzar amb el temps i els diners dels altres i pensant nomes amb qui ve de fora).

Els governants que tanquen serveis, redueixen els horaris d’atenció i rebaixen plantilles, ara demanen als comerciants que obrin més temps i augmentin el nombre de treballadors? Oi tant que si, ells poden, s’estan enriquint molt amb la situació actual.

No senyors. Als que venen aquesta idea com una forma d’encarar el futur, jo els remeto al passat. O no recordem la situació de fa molts anys? Alguns han de renunciar als drets laborals adquirits en aquest temps? Potser sí, però segur que jo als meus no, oi?

I una pregunta, qui creieu que són els amics dels senyors del PP? La Maria de la carnisseria, el Josep de la ferreteria o les grans multinacionals i cadenes comercials? Ai que em sembla que els segons.

Eurovegas, llibertat d’horaris, aposta pels grans centres comercials...Tenim clar el país que estem dissenyant?

Potser si que molts escolliran lliurement quan tanquen, però serà per sempre.

Salut

INDEPENDENTISME DE BUTXACA

Alguns es despertaven amb cants de sirena no fa masses dies. La segona onada de l’any del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO), convertit en un d’aquells personatges femenins de veu benèvola, encantadora i sensual, reflectia un suport del 51,1% (1276 sobre una mostra de 2500) a votar si en un hipotètic referèndum per decidir la independència de Catalunya.

Però, com si de la mitologia clàssica grega es tractés, ahir les sirenes vestides de vermell per foradar xarxes, van mostrar el seu cant de monstre marí per fer reflexionar sobre aquestes dades. La victòria de la selecció espanyola va fer present al carrer una realitat diferent, una realitat més espanyolista.

És cert que el document del CEO, en la pregunta 39, presenta aquest resultat. Extrapolant la mateixa de la resta, la conclusió és fàcil: el independentisme és majoria. Però un repàs més general genera dubtes sobre la fiabilitat i els motius d’aquesta aposta favorable al secessionisme. 

Els enquestats veuen com a principals problemes de Catalunya en l’actualitat, l’atur 57,3% (1433), l’economia 52,0% (1299) i la política 23,7% (592), quedant el sistema de finançament de Catalunya el quart 14,4% (592) i les relacions entre Catalunya i Espanya el quint 12,0% (tan sols 299). Posicions que es repeteixen en considerar quin és el més important.

Davant la situació econòmica present a Catalunya, el 81,9% (2047) la qualifiquen de molt dolenta o dolenta i sospiten que empitjorarà el 75,9% (1897). Al mencionar la mateixa pregunta per Espanya el 94,2% (2354) consideren també que és dolenta o molt dolenta. La situació econòmica personal dels enquestats segueix igual o pitjor en un 94,4% (2360) dels casos.

Referent a la política un 62% (1548) creu que viu un moment dolent o molt dolent, no esperant, en un 47,6% (1129), que cap partit polític sigui capaç de donar una resposta a la crisi.

I per acabar, i la més sorprenent, 1775 enquestats (71%) es situen en una definició que inclou tan el sentiment de pertinença a Catalunya com Espanya, en una o altra prioritat. Quan són preguntats per si es senten més espanyols o catalans, únicament el 22,7% (567) només català o catalana.

La independència de Catalunya hauria de ser una certesa basada en el cor, el sentiment i les emocions. Una identificació envers el caràcter, la cultura, les tradicions i la llengua del país. Estudiant les dades, a un li queda el dubte de quina part d’aquest 51,1% respon influenciat més per la situació econòmica, la desafecció envers la política o l’empobriment personal.

Som davant d’un independentisme més de butxaca que de convicció, i això s’intueix conjuntural. Farien bé els defensors de la ruptura amb Espanya de llegir bé els resultats i anar per feina.

Salut