divendres, 28 de setembre del 2012

DINERS PER GUANYAR TEMPS...



El programa de TV3, El Convidat, sempre ha basat el seu interès en l’habilitat comunicativa i gestual de l’amfitrió, en cap cas del presentador. Sempre neutre, previsible, quasi transparent, i l’altre dia fins i tot maldestre. Potser aquesta és la gran habilitat de l’Albert Om: passar el més desapercebut possible. I de totes elles, la de maldestre al caminar sobre la neu i sobreviure a muntanya, era, probablement, la més desconeguda de totes. La comparació era odiosa: compartir amb el campió del món de curses i esqui de muntanya dos dies i la seva inevitable nit, és un salt al buit del que no va sortir venturós.
Killian Jornet és un afortunat: fa el que vol, on vol i com vol, el que no vol dir que sigui ni el millor a fer ni el més desitjable ni tan sols la forma més saludable de fer-ho. Però tampoc ho és treballar vuit hores, fent el mateix gest i acabar estirat al sofà consumint un paquet diari de tabac i injectant-se alcohol a les venes. I entre un i l’altre: el primer. La seva vida personal tampoc és idíl·lica, tot i que a ben segur la pública esta idealitzada. Això sí, la seva passió per l’entorn muntanyenc resulta indiscutible.
Ara, de tot el que va dir, i en va dir unes quantes, em quedo amb la màxima expressió de l’holocaust en què s’ha inserit el ser humà per contradicció: “és més important utilitzar els diners per guanyar temps que utilitzar el temps per guanyar diners”. I això no ho hem fet bé com a societat.
Parlem del diner, aquella riquesa material que ha segrestat i violat persones, que ha matat il·lusions i esperances, que ha excusat malvolences, dictadures i guerres. En llocs, amagat en forma de bitllets, ha permès explotacions infantils, esclavituds humanes, tràfic de dones i òrgans. En d’altres, disfressat de monedes, ha disculpat desforestacions, sacrifici de la natura i extenuació de recursos humans. I arreu ha agafat la pitjor cara de totes: transformat en bits, de PC’s o MAC’s luxosos, s’ha reinventat com el nou armament que mata drets i llibertats. Sí, l’acumulació desmesurada de diners s’ha demostrat nociva i provocadora del que pot ser l’holocaust del ser humà per acceptar un consumisme extrem que es paga amb diner.
Hem caigut a la trampa: et coneixeran pel que tens no pel que ets. A més possessions materials, o acumulació de diners, més reconeixement. Convertits en societats limitades hem lluitat per gaudir d’una casa amb piscina (millor climatitzada), per aparcar un cotxe més ostentós que el del costat, per mirar una televisió més gran que l’estadi, per pagar molt per menjar molt poc, per què ens posin flors al Gin Tonic o pagar mitja mensualitat en una peça de roba per l’escut.
Inserits en  la voràgine consumista i especuladora hem oblidat ser. El tenir ens ha encegat. Hem esmerçat tot el nostre temps en posseir per damunt de les nostres possibilitats de gaudi mentre pel camí malbaratàvem temps d’allò realment important. I ens hauríem de preguntar: perquè som més pobres avui que ahir? La nostre misèria actual nomes és de diners? O és que avui, més que mai, el que realment ens angoixa és que no sabem que som sense els maleïts diners?
Killian Jornet encertava en el propòsit. Un amic, sense la popularitat del millor, em va dir una vegada: “ hauria de comprar més sabatilles per córrer; però per fer-ho hauria de treballar més i no podria córrer tant”. Aquest és el camí: tenir menys per ser més. Ser mes per gaudir amb menys. I sobretot, invertir el temps en ser feliços en com som i amb el que tenim.
Com es fa? A dia d’avui no ho se i jo també estic angoixat. Sóc més capaç d’escriure un llibre d’autodestrucció que d’ajuda individual. Demano disculpes.
Salut


dilluns, 24 de setembre del 2012

MASSATGE INDEPENDENTISTA

Fa dies que no dormo bé, el cansament s’ha tornat omnipresent i la formació reticular del meu encèfal s’ha hiperactivat a causa de la sobre-estimulació de l'entorn i la meva incapacitat per disminuir l'estat d'alerta. Pateixo l’estrès de l’independentista accelerat que mirava d’atrapar un horitzó utòpic...

Segueix llegint a l'enllaç:
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/massatge-independentista-68243.html

dijous, 20 de setembre del 2012

EL NOU ESCENARI



Deia l’escriptor anglès Chesterton: “ no pots fer la revolució per gaudir de democràcia; has de tenir democràcia per fer la revolució”, i aquest és el camí que escollirà el president de la Generalitat, Sr. Artur Mas, per engegar un procés cap a l’Estat propi per Catalunya. Les eleccions anticipades seran convocades en breu, molt breu. El president s’explicarà on toca: al Parlament. Missatge cap Europa de democràcia i de la importància de la institució catalana.
Seria simplista analitzar aquesta decisió única i exclusivament en clau de dignitat de país i com a conseqüència de la reunió d’avui. Tot i l’acceleració dels esdeveniments producte de la Diada i que han encunyat el ja popular MASGAS, a CiU són molt conscients de la situació de la tresoreria catalana i de l’entorn polític.
Suportat tot el programa en el pacte fiscal, mort al néixer, el govern ha estat incapaç d’articular respostes, ni amb les retallades, per donar sortida a la crisi. El deute català és quasi de 44.000 milions d’euros amb un augment aproximat de 1.500 en aquest segon trimestre tot i l’austeritat. Tanmateix s’acosten venciments de xifres ingents i als que no se sap com fer front properament. El govern no té liquiditat, està en fallida i davant el caire dels esdeveniments no espera ajut de l’Estat espanyol.
Tanmateix dins la federació són molts conscients de la situació dels diferents partits polítics amb qui hauran de competir pel vot. El gran adversari, el PSC, no disposa de líder creïble, no troba encaix entre el missatge del carrer i el seu posicionament federalista inexistent a Espanya, saben que el posicionament els podria apropar massa a les tesis del PP i la data escollida l’agafa amb el peu canviat en el projecte de primàries. Però és més: les enquestes continuen fent caure els socialistes en el resultat. Alícia Sánchez Camacho i el partit popular ja donen per descomptat perdre la tercera posició davant les retallades del seu homòleg espanyol, les promeses incomplertes i el desgast propi de governar en època de crisi. Esquerra Republicana olora a creixement exponencial; Oriol Junqueres ha tallat les divisions internes i ha articulat un discurs creïble i encoratjador amb les bases que el poden convertir en el gran aliat de CiU. Per Iniciativa per Catalunya s’obre una fase també d’augment del suport ciutadà, però haurà de debatre molt sobre el dret a decidir que monopolitzarà el discurs amagant les retallades i la gestió del govern. SI i C’s creixeran però seguiran en una posició de poca incidència en possibles pactes.
CiU no podrà pagar en breu i aposta per la il·lusió que genera la proposta de l’Estat propi per no patir en excés el desgast de la seva actuació al front de la governabilitat de Catalunya, és conscient de la desastrosa situació actual del seu principal contrincant i coneix el possible creixement d’ERC, el gran aliat de demà. Tanmateix avui ha quedat clar que suport d’Espanya, cap, ni ara ni demà.
A algú li estranya que Mas convoqui eleccions? Això sí, avui orgullós del meu president per com ens ha representat i acompanyant-lo amb dos hagstags: #totsambelpresident i #tenimpresa. 
Salut

dimecres, 19 de setembre del 2012

SENSE ESPERANZA, ESPERANÇATS

"Aguirre ha estat un animal polític dels que no deixen indiferent. Un depredador de la imatge pública, del populisme cap als qui sabia que l’escoltaven i devoradora de majories absolutes. Una administradora de la cosa pública que, a similitud  de Stoitxkov o Hugo Sánchez, omplien a cabassos veneració i menyspreu, ràbia i complaença, amor i odi."

PER LLEGIR L'ARTICLE COMPLERT
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/sense-esperanza-esperancats-68032.html

dimecres, 12 de setembre del 2012

AMB L’ÀNIMA I EL COR S’ESCOLTA?

Volem cap a la independència?

L’estelada onejava a primera hora al balcó. Com en tantes ocasions el què significava estava agafat amb pinces i mirava al cel en record de l’àvia Quimeta què, amb paciència va retallar les teles de color, va obrar del res un triangle blau i una estrella blanca i a punxada d’agulla va crear aquella senyera de l’Estat Català pel nét més radical que filla seva havia parit (això era ser i declarar-se independentista). Era convergent però no entenia al sonat del Jaume. D’això fa més de trenta anys.
La situació era inèdita, impressionava la visió general del barri. No, no estava sola com en tantes altres ocasions. Un munt de similars l’acompanyaven a dalt i a sota, a dreta i esquerra. Triangles blaus o grocs, en horitzontal o vertical, amb pal o sense. I totes amb un missatge clar: convertir un dia històric en la demostració del canvi de mentalitat d’una societat que pretenia posar definitivament la independència en el centre del debat polític sense extremismes, honorant la democràcia i de manera transversal i pacífica.
El recorregut cap a la capital era reflexa de les sensacions viscudes unes hores abans. Un munt d’autocars, cotxes i moltes més estelades a l’arribar a Barcelona. I dic estelades, no senyeres. Fins i tot una patrulla dels mossos la lluïa a la finestra. Assegut en un bar el moviment de gent presagiava que les sensacions d’èxit eren inequívoques. Mai els pèls se m’havien posat de punta com en aquell moment.



El Passeig de Gràcia era un tsunami de ciutadans orgullosos de lluir l’estelada. Persones de tota mena, de totes les procedències, de totes les edats. Sols, en grup, en família o agrupats a l’entorn d’unes sigles. I tots amb una única il·lusió: crear un nou Estat d’Europa. No, no vaig veure missatges federalistes, ni de suport al pacte fiscal o de necessitat de millorar l’autogovern. La cridòria era clara: cap a la independència (qualsevol altra interpretació és demagògica). I una nova actitud: no era un crit ni cap Espanya ni pels espanyols ni tan sols contra ells: era un encàrrec cap a les institucions del nostre país.


Obviar que no tothom hi ha arribat de la mateixa forma ni a la mateixa hora seria il·lús. Però negar que el moment, per un motiu a l’altre és històric, també. Molts catalans, d’aquí i d’allà, estan esgotats i imaginen la llibertat del país com a solució. No és tant fàcil, però és ara o mai. I a Espanya ho saben: o ignoren (TVE i el PP) o exerceixen el dret a l’abrupte (president extremeny) o utilitzen el discurs de la por (Coronel Alamán). Pocs arguments.
Més d’un milió i mig de persones segons fonts, 600.000 segons la delegació del govern. Sóc incapaç de determinar la xifra. Però a ben segur més de les que previsions optimistes es podien imaginar. No son tots els catalans, però són molts. I interpretar el que pensen aquells que es van quedar a casa és de tarotista d’Antena 3 a les dues de la matinada.
I ara què? Aquesta és la pregunta del milió. Ara és l’hora de la política en majúscules. En mans del MHP Sr. Mas, el govern del país i els partits democràtics, nacionalistes i independentistes del Parlament està marcar el full de ruta. Però en qualsevol país amb democràcia adulta i vocació de servei al poble que representa, el president hauria de crear la hisenda pròpia (el pacte fiscal va néixer mort) dotant de recursos al país (part del gran empresariat català ja està convençut i només manca La Caixa), generar dinàmiques amb l’exterior per crear complicitats, convocar eleccions anticipades, presentar-se amb el dret a decidir i el referèndum per l’autodeterminació en el programa (CiU i els que hi creuen) i acabar preguntant al poble que vol ser. Això o proclamar la independència de forma unilateral i validant la decisió dels resultats de les eleccions (si aquests donen una majoria suficientment independentista al Parlament).
És l’hora dels valents, la democràcia i la política. I en mans de Convergència, guanyador de les últimes eleccions i amb el pinyol més independentista al capdavant, està donar el pas i cercar les complicitats d'altres (ERC, ICV, SI, Laporta i fins i tot potser PSC?). Faran com la meva àvia Quimeta i no entendran als milers de ciutadans que hi havia ahir al carrer? O escoltaran (desitjo que ser-hi present en ànima i cor permeti escoltar) i agafaran consciencia de què els molts Jaume que hi havia no eren ni radicals ni sonats sinó ciutadans amb un anhel?
Una gran part de la societat ha agafat el tren d’alta velocitat. Els polítics aniran amb rodalies? Veure’m. Però sobretot pensem que a l’endemà de la independència tocarà treballar, no ser rics.
Salut 

DE CATALUNYA A EUROPA. EL FUTUR EN UNA SOLA IMATGE

dimarts, 11 de setembre del 2012

PER UNA CATALUNYA LLIURE #11S2012


Ara o mai. Catalunya té el dret a decidir lliurement quin ha de ser el seu paper en una Europa en procés de reconstrucció. Els catalans han de parlar i esvaí d’una vegada per totes els dubtes sobre el suport que un procés de secessió, mai preguntat a través de les urnes, té entre tots els qui han nascut, viuen o treballen en aquest país.
El procés cap a la independència ha de ser democràtic, pacífic i liderat per les institucions polítiques, què escoltant la voluntat dels ciutadans han de gestionar el resultat d’un sistema democràtic que ha de permetre totes les opcions.
Avui viurem una de les manifestacions més multitudinàries que s’han vist en els darrers temps a Catalunya. Seran molts els qui reclamaran la independència estelades en mà o a pulmó obert. Però encara restaran molts a casa poc o gens convençuts de la possibilitat d’un Estat Català lliure. A partir del dia 12 quedarà molta feina a fer per convèncer a una part de la població que serà decisiva en el supòsit d’un referèndum per l’autodeterminació.  
“A tots aquells que no vareu néixer a Catalunya, als que teniu vincles familiars fora del país o als qui encara us manca fluïdesa per parlar en català però també en teniu prou, us sentiu estafats i sou conscients de l’ofec què Espanya exerceix cultural, socialment i econòmicament a Catalunya, només dir-vos que la il.lusió de la manifestació de l’onze de setembre, i de la majoria dels assistents, és per una independència assolida de forma democràtica, mitjançant mètodes pacífics i per damunt de tot inclusiva, tolerant, respectuosa amb la diversitat i generadora de riquesa. No, no som millors catalans per haver nascut aquí; no, no sou pitjors catalans per haver nascut en altres indrets. Som catalans tots aquells que sentim el país, l’estimem i el volem millorar per un futur diferent pels nostres fills i un present més engrescador pels qui encara en podem gaudir. Sols no ho farem i us necessitem. Ajudeu-nos a crear un país nou, diferent i en el que tothom es sàpiga important. Personalment així ho penso, així ho crec i això aniré a reclamar avui. M'és igual si ens fotem una botifarra amb seques, uns callos, una paella o unes migas mentre ens les fotem tots plegats en qualsevol indret d'aquest nou país anomenat Estat Català.”
Però també necessitem agafar consciència de la necessitat de lligar complicitats arreu del món fent comprendre el sentiment nacional català. Sense el suport internacional al procés aquest és inviable. Per això l’externalització del fet diferencial català i de les il·lusions per esdevenir estat  ha de ser una de les tasques prioritàries del govern, dels partits nacionalistes i dels convençuts de tota mena.
“Catalunya vol esdevenir un nou estat dins la Unió Europea. I ho vol ser com a resposta a un creixent sentiment nacional arrelat al llarg de l'historia convençut de què aquesta és l’única possibilitat de donar resposta a les necessitats culturals, socials i econòmiques urgents. Però també per col.laborar en la construcció d’una Europa creïble i viable inserida com a motor d’un món millor. Catalunya vol decidir el seu futur per esdevenir un país nou, demòcrata, divers, tolerant, inclusiu i pacífic en què els drets humans i socials validin les polítiques que el guiïn. Catalunya no s’aixeca en contra de res. Catalunya es proclama en defensa d’uns valors propis que no la fan ni millor ni pitjor; únicament diferent. Per això demanem als organismes internacionals que col·laborin en fer possible un referèndum per l’autodeterminació reconegut en el dret internacional.”
Hem de ser realistes. A partir de demà quedarà molta feina a fer. Avui no proclamem la independència. Avui el que molts farem és reclamar que el sistema democràtic escolti i posi en marxa els protocols necessaris per un referèndum que permeti a Catalunya decidir lliurement el que vol ser. Demà ens aixecarem i els que tenim sort anirem a treballar com qualsevol dia, això sí, amb una il.lusió nova per haver demostrat que en un temps no massa llunyà el que volem es fer servir la democràcia en majúscules per escoltar i respectar a la majoria.
Salut

dilluns, 10 de setembre del 2012

CATALUNYA ESTAT 30?


Demà serà un dia històric, tot i què alguns l’han intentat convertir en un dia histèric. No senyors, ni serà pel pacte fiscal, ni pel federalisme ni per reclamar més autogovern. El missatge és clar: Catalunya nou Estat d’Europa. No hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar i la gran majoria dels assistents no caurem en el parany estudiat d’alguns per crear histèria envers el que volem. Demà reclamarem el dret a decidir i la possibilitat d’assolir l’independència de manera cívica, democràtica i pacífica.
La ciutadania catalana ha fet un pas endavant. Tan sols cal aixecar els ulls i mirar balcons i finestres i adonar-se que no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure. La massiva presencia d’estelades, d’un color o l’altre, és un crit a l’esperança d’aquells que ens significàvem com a sers estranys, fa no gaire temps, davant una solitud esfereïdora. Aquelles quatre barres de triangle i estrella assenyalaven algunes cases convertides en repúbliques independents. Això avui ha canviat i són moltes les llars proclamades repúbliques i demanant una independència que ja no fa por aquí i comença a crear pànic allà. Ja no ens distingeixen ni cognoms, ni procedències ni ètnies. Parlem en català, castellà o en qualsevol altre idioma. Som de dretes, de centre o d’esquerres. Empresaris, treballadors, autònoms, pensionistes o aturats. Homes i dones, nens i nenes, avis i àvies. Ara sí, l’independència reflecteix la diversitat del país, la seva tolerància davant la diferència i la comunió davant l’objectiu de fer un estat nou i millor.
Però no siguem il·lusos: el dia després no serem independents i hi haurà molta feina a fer. No n’hi ha prou en declarar-nos lliures, tot i que sense la llibertat la utopia d’una Catalunya millor és impossible ja que l’hem de compartir amb una Espanya que ni ens deixa ni vol. Aquest no serà un camí fàcil, ni ens ho faran fàcil. Però és impossible? Estic segur que no. En els últims 100 anys s’han creat 29 estats a Europa. Catalunya serà el proper? Demà en començarem a ser més conscients.
I el més important: la política catalana continuarà al darrere de la societat civil o es posarà a la seva alçada i treballarem plegats?
PD: “com que sabíem que era impossible ho vàrem aconseguir” Mark Twain
Salut i fins demà