L’ANY SE’M VOLIA FOLLAR I L’HE ACABAT DONANT PEL CUL.

Poques hores abans d'acabar un vell any. Un any més dels molts que d’un temps ençà han intentat violar i esquarterar les meves esperances, il·lusions i anhels. Tres-cents seixanta-cinc dies de reconèixer a Satanàs i Llucifer, diables i monstres, serps i vampirs. Sí, un exèrcit de criatures sobrenaturals, embolicades en cossos reals, violant i xuclant a sang i fetge, sentiments i sensacions, aspiracions i velles confiances. I no han estat els primers, ni seran els últims. Però intueixo que em comencen a enviar la rereguarda. Ells estan més desgastats que jo. Aquest ha estat l’any, que un cop m’havien despullat els anteriors, se'm volia follar del tot. Però he reeixit de les tenebres per acabar donant-lo pel cul. Avui puc dir que no defalliré i això sortirà bé.

Cinc anys d’una gran estafa en què les bòfies, badomeries i falsedats, creades de tota mena durant la plenitud, han quedat al descobert. Les pròpies i les alienes; les meves, les teves, les seves; las de tots. Sí, inserits en aquesta vida de mirall ens havíem deixat guanyar pel reflex de tenir abans de ser, del jo per damunt del nosaltres, de la prepotència insultant a la humilitat. Havíem begut del pou de l’opulència i ens hem trobat de ple en la realitat de la subsistència. Vivíem en una bombolla fictícia que un cop explotada ens ha mostrat amb total crueltat i virulència, la feblesa de les nostres bulímiques possessions de peus de fang. Ens han enganyat, estafat, venut fum. Ens hem enfonsat, atemorit i fins i tot entregat. Cadascú en el seu grau. Cada un de nosaltres amb la intensitat que s’ha pogut permetre. I ara què?

Em toca començar un nou any. No mirar enrere. Buscar espai per tornar a imaginar colors a tot allò que s’ha anat tenyint de blanc i negre. Recuperar l’alè que permeti respirar fons per convertir tot aquest anhídrid carbònic en oxigen. Explorar els nous horitzons que les renúncies han obert a les ignorades oportunitats. Gaudir d’allò pel que paga la pena viure oblidant l’espiral de mentides que, amagades de vivències, semblaven donar sentit a tot plegat. Desaprendre per ser més intel·ligent en les eleccions. Escollir valorant la mesura del realment important. Créixer per tornar a ser conscient que mai hauria d’haver donat tanta importància al que tenia obligant-me a ser el que volien. Ser molt més per necessitar tenir molt menys.

A la merda tanta porqueria. No abdicaré! Guanyaré! A partir d’avui, res serà igual, tot serà millor. Queden molts cims per escalar; molts paranys per superar; moltes esses sinuoses que sortejar. Però aquest any m’ha ensenyat que amb valor, sinceritat i esforç, tot és possible. Hauré perdut molt pel camí. Però cap venjança, cap malvolença ni animadversió; ni un segon perdut en retrets. Tan sols un desig:

als que he guanyat pel camí i als que he perdut; als qui han acceptat a qui els escriu i als qui no; als que amb comprensió han escoltat i als qui sense escoltar m’han cridat; a aquells que comparteixen el que penso i als diametralment contraris; als que han posat pedres al camí per no perdre’m i als qui llençaven rocs per fer-me entrebancar; als que m’han ensenyat el millor del ser humà i als que han mostrat la cara oposada; als que no m’han jutjat i als qui m’han engarjolat; a qui ha posat un somriure substituint una llàgrima, una il·lusió negant el desencís, una alegria tapant una tristesa; a tots, amics, coneguts, saludats i desconeguts, fins i tot alguns a qui no cal conèixer, però molt especialment a la meva filla, la meva dona, la gossa i la família donada o escollida:

Bon any nou i molta salut i felicitat pels 365 dies vinents. Ep! Sobretot a tu!

Guanyaràs al 2013 i els seus amics?

EL CANT DE LA SENYERA I LA IGNORÀNCIA

Que en són d’incultes alguns. Com els agrada la crítica fàcil víctima del desconeixement. Quin borreguisme intueix la demagògia al servei del discurs quan utilitza la forma i no aprofundeix en el fons. Que n’és d’estúpid el judici del continent obviant el contingut. Quina imbecil·litat quedar astorat davant l’exhibició de símbols en moments d’exaltació de reivindicacions nacionals mitjançant una composició musical. I és que no hi ha pitjor ignorant que el que ignora la seva pròpia ignorància.

O això, o manipulen perversament la realitat en benefici propi. Ben pensat de tot hi ha a la casa del senyor. A uns caldrà oferir-los la benevolència de la ignorància tot i l’existència d'Internet. I és que una senzilla cerca ens ofereix la lletra del Cant de la Senyera. A destacar dos moments: “au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat”; “per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel”. Un cant prohibit pel règim franquista donant lloc als fets del Palau de la Música Catalana del 19 de maig del 1960 al ser exclòs del repertori uns dies abans pel governador Civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga. Davant la prohibició va estar el públic qui la va interpretar. Arran d'aquells fets es varen produir aldarulls i detencions, entre elles la de Jordi Pujol més tard president de la Generalitat. LLibertat? Sobirania? Prohibicions? Detencions? I doncs… que esperaven? Banderes espanyoles? Au va, home, va!

Ara bé el que no mereix generositat en la valoració ha estat la manipulació (sense ignorància) de La Vanguardia: “i en el públic s’han vist algunes estelades”. Algunes? Els mitjans de comunicació tradicionals encara obvien la força de les xarxes socials per deixar en ridícul operacions estètiques. Tots hem vist les imatges. En pocs dies el nou director, Màrius Carol, deixa clara la seva línia editorial. Res a dir sempre que no s’alteri voluntàriament la informació. I en aquest cas s’ha actuat de mala fe.

Vaja, tot plegat és com si jo, imitant a alguns, m‘emprenyés i molt, per l’exhibició de senyeres en qualsevol manifestació contra l’avortament, a favor dels matrimonis gais o qualsevol altre en què no hi fóssim tots. Algun exemple de ser-hi tots? És més, per què collons hauríem de deixar plaça qualsevol per fer costat a la Constitució mostrant banderes espanyoles i catalanes, fins i tot algunes pre-constitucionals. No ens representa a tots.

Però en creure en la llibertat d’expressió sempre que sigui de manera pacífica i respectuosa… per mi que facin el que vulguin. I deixin fer el que els sembla als altres.O és que potser tan sols els és permès a ells dir i ensenyar el que desitgen on desitgen? D’això, donat el supòsit, se’n diu totalitarisme i censura. Agradi o no. Menys demagògia senyors ja sigui sota ignorància o manipulació.

inFAUSt per Messi

El diari El Mundo titulava el passat dia 16: “investigan al padre de Messi por blanqueo de dinero de la droga”. I deien en frases (o farses?) interiors: “examinan su relación con una red de lavado de dinero procedente del narcotráfico”, “la Unidad Central Operativa de la Guardia Civil (UCO) investiga (...), “la investigación está bajo secreto de sumario” o “según fuentes cercanas al caso”... Vaja, tot molt contrastat. Els transporta benvolguts lectors a uns informes de temps ençà?

Doncs mirin, sempre resulta que hi ha algú, que mai se sap qui és, que filtra vés a saber què trencant el que hauria de ser un secret de sumari (guaita! reservat, confidencial i inviolable) on s’acusa a tercers per finalment acabar essent totalment o parcialment desmentit, fins i tot negat, per la part investigadora. Oi Sr. Mas?

Però, que es pot esperar d’una caverna mediàtica incapaç de digerir, i exquisidament retratada en aquella roda de premsa al Santiago Bernabeú, el domini blaugrana de l’etapa Guardiola (el gran dic de contenció davant la inacció de la directiva), d’un Leo Messi convertit en gran referent en el futbol mundial, d’una selecció espanyola mimètica en l’estil al del Camp Nou i farcida de jugadors del Barça guanyant títols mai somiats? Doncs això. Molta irascibilitat, ràbia i incontinència verbal i escrita, en forma de joc brut.

El més preocupant emperò, és què l’actiu més valuós, el referent esportiu actual, acabi ensenyant el seu enuig amb el, ja podem utilitzar inFAUSt?, vicepresident econòmic de la directiva de Rosell. Messi parla poc i planerament, vaja no diu res, però aquest cop ha estat contundent: “el senyor Faus és una persona que no sap gens de futbol i vol manejar el Barça com si fos una empresa, i no ho és. El Barcelona és un dels equips més grans del món i ha de ser representat pels millors dirigents també. I a part li recordo que ni jo ni ningú del meu entorn demanem mai cap augment ni renovació i ell això ho sap molt bé". Ai las!, la crisi no havia agafat el pont aeri?

La cosa Messi fa temps que esta enrarida, com tantes altres al club (i la llista és llarga). Serà capaç el president Rosell de donar resposta a similars atacs i reconduir la situació generada? O amb el temps, la llista dels Cruyff, Guardiola, Emili Ricard, Abidal ... (poca broma amb els noms) haurà de comptar amb un nom més: Leo Messi (collons quina venda no?). Ep! no cal omplir el Camp Nou (o el que serà un nou camp, #SÍSÍ, gràcies a l’estalvi en fotocòpies) de màscares d’exaltació a l’egocentrisme d’un individu. Però fer de Rajoy amb el tema Leo, com si fos la consulta, podrirà la relació. És hora de què Rosell es faci present i de manera tan contundent com ha fet l’astre argentí envers Faus, deixi clar que Messi no es toca. En sabrà? L’historial invita al pessimisme. Albert Rivera diria d’ell que està fracturant i dividint la societat (calla! que això ja és un mal endèmic blaugrana; i català també). Res de nou. 

L’@AZOTELIBERAL EM MATA. I AMB RAÓ.

Hi haurà qui després d’aquest article posarà la meva cara en un Tió qualsevol per fotre’m cops de bastó i alleugerir l’esgotament davant la reiteració argumental ja molt “sobada” entre lletraferits i piuladors varis (oi @azoteliberal?). Però renoi, tots els camins porten a Roma i m’hi fan pensar amb això de la cosa catalana dia sí, dia també. Fins i tot els més valedors del matrimoni, ai las! i representants terrenals d’un Déu que mai va parlar de votar, s’atreveixen a dir-me immoral. Clar que veient algunes de les immoralitats que s’han comès sota sotana, ep! i segueixen essent perpetrades, gairebé prefereixo ser el depravat de les urnes.

Vol vostè que Catalunya sigui un Estat? Quantes vegades hem fet una versió d’aquesta pregunta aquells que hem tastat el que és dona en el matrimoni. Les relacions bilaterals sempre són difícils, complicades, tal vegada inclús impossibles. “Hem de parlar més, la feina ens absorbeix i no deixa temps per nosaltres, et posiciones com a perseguidor/a i em converteixes en víctima, la motxilla ja vessa i un dia explotarà… Hem de canviar l’Estat de les coses”. Guaita! Ja ho tenim. I felicitats a qui se'n surt. Apa a brindar com el Pere Navarro i deixar de fer el "borrego" amb tants hackers que volen dinamitar el matrimoni.

I si és així, vol que Catalunya sigui un Estat independent? Vaja que “si hem de seguir igual foto el camp. O la relació esdevé diferent o agafo la porta i aquí et quedes. Estic fart! Estàs fins als nassos! Això no hi ha qui ho aguanti. Així què proposo que ens separem.”

I no parlem de quan el matrimoni es converteix en família amb fills (altrament dites 17 comunitats autònomes). Les discussions es fan presents pràcticament cada dia i pugen de to. Tot es complica per què les parts no poden dialogar amb la tranquil·litat de la intimitat amb tants plors, crits i fressa amb intencions de cridar l’atenció.

Però davant la disjuntiva cal fer-se preguntes. “Canviar l’Estat cap a on? En això hem d’estar d’acord els dos? Què m’ofereixes I a què et compromets? Seràs capaç de complir al que t’obliguis? Acceptaràs la meva parcel·la d’individualitat?”

Per què, separar-se és una decisió unilateral que només comporta el repartiment de béns, saber on vas a viure, amb qui i què comptes i com s’ho prendran els pares i la família real o política, no?

Doncs això. Espanya ha de posar cognoms al primer nom de la pregunta. Altres ja l’hem posat a la segona. Mourà fitxa el govern espanyol per salvar el matrimoni o esperarà al trencament definitiu de la relació fent veure que no passa res?

Molt em temo que ja podem començar a buscar advocat, procurador i jutge. Per què al final serem pèssims companys de llar, la família renegarà de nosaltres i haurem fins i tot (els que hi creuen) d’apostatar. Valgui’m Déu!

A LA MERDA LA PREGUNTA I A CAGAR LES POSSIBLES RESPOSTES.

Com estan benvolguts lectors? Ja han superat la transició necessària per acceptar la tan esperada pregunta de la cosa? I què, què? Com els ha quedat el cos? Els ha agradat? L’accepten i prou? O els produeix sensació d’estafa? Aquestos dies he vist, llegit i escoltat, més versions al seu voltant que cites de Nelson Mandela. I mira que de les últimes tothom n’ha estat expert.

Doncs mirin, jo després d’haver passat pel confessionari d’aquesta altra cosa anomenada església, els faré una revelació: he deixat l’addicció que l’espera m’havia creat al Tranquimazin i amb perill de sobredosis amb la menjada de coco per comprendre el que ha passat. Allà postrat, mentre el mossèn m’escoltava, he rebut confidència celestial de conclusió inequívoca. A la merda la pregunta i a cagar les possibles respostes. Estic molt més tranquil.

Encara veig aquella aurèola lluminosa encerclant ésser desconegut. I escolto les seves paraules profètiques: “no perdis ni un segon més en l'estudi de l’anunciat o les combinacions matemàtiques de probabilitats incertes de les diverses respostes. És molt més senzill del que sembla. Tan sols preguntat per què així? i... voilà, t'adonaràs que tot ha estat concebut per garantir una única guanyadora possible, si hi ha collons (ell no va utilitzar aquesta paraula agafada de collita pròpia davant l’oblit): el Sí i Sí”. I abans de ser capaç d’interrogar-lo va fer cap a lloc llunyà (desconec si era el cel o l’avern). Jo li desitjo via directa al costat de Llucifer amb la nit que m’ha donat.

Per què? Per què? Per… Malparit, té raó! Quina importància té una, dues o cent preguntes i la/les resposta/es d’una consulta que no es farà si depèn de l’Espanya de N’Alejo Vidal Quadras i tants altres similars a dreta i esquerra? Cap. Ni una. Zero. I a aquesta Espanya no li veig cap intenció de variació. Per això és tan inclusiva, per què en serem exclosos tots. Uns per què ja han decidit que no votaran; d’altres per què no els deixaran.

I afectat per l’aparició començo a patir efectes al.lucinògens i confereixo als de la foto del pacte títol de Grans Mestres en això del tauler d’escacs en què es juga aquesta apassionant partida (potser m'estic passant en donar-me plaer solitari amb el què imagino?) Saben que l'escac i mat està en portar fins a l'absurd intolerable al govern espanyol i conseqüentment a l’Estat Espanyol. Es tracta de què prohibeixen la consulta i en els pitjors dels supòsits intervinguin la Generalitat, fins i tot empresonin al President Mas o... ui, ui, ui... retirin les urnes si s'arriben a col·locar a peu de carrer. Guaita! Ja tenim els “feixistes”, els colpistes, o vés a saber quin adjectiu s’emprarà, negant el vot als catalans. Ja tenim la imatge que donarà la volta al món.

Aquesta posada en escena (diguin-li pregunta) és summament intel·ligent, estratègicament impecable i meravellosament imprevisible. Està tan ben estudiada que justificarà les plebiscitàries i (si hi ha collons, recorden?) la DUI (ep! cal advertir que és el pitjor dels escenaris però aquell al que l’Estat ens volen fer arribar). Ai las! Vés que no arribi a fer possible fins i tot la consulta segons pressions d’una Europa que veurà Espanya en un carreró sense sortida (l'esperança en la democràcia ha de ser l'última víctima colateral de tot plegat encara que la promoguin de fora). 

Apa, esperarem, com ja fa temps que fem. Però la independència amb unes plebiscitàries està conquerida... si hi ha collons!

HABEMUS PREGUNTA

Mentre els unionistes estaven engrescats en discursos contraris al simposi “Espanya contra Catalunya”, la Camacho amenaçant amb un “simposi de la veritat” (qui no el vulgui que posi en marxa un Verkami per 80000 euros i tal vegada, com en el cas Mètode3, els perdonarà) i suposo que Albert Rivera alliçonant per alguna televisió espanyola... SÍ, SÍ, quan tots articulaven oratòriament llamps i trons de similar aberració històrica…ZASCA! Va i s’anuncia la pregunta i la data. Ai las! "habemus fumata" inclusiva i estelada. La data: el 9 de l'11. Ep! que si li donem la volta queda curiosa: l’11 del 9. (Diada Nacional de Catalunya). I enorme perplexitat: no és una pregunta; són dues. I trobo que personalment podré dir poques vegades SÍ, SÍ.

No és la meva pregunta, ja ho avanço, però és la pregunta de més gent (democràticament impecable) i jo hi podré votar el que vull. Per tant la dono per bona. Ens fa arribar a tots els favorables al dret a decidir (menys al PSC) en aplec fins a la consulta. Però és més: és una pregunta estratègicament brutal. Únicament deixa fora als qui volen negar la votació o s’agafen a una Constitució de protocol impossible per a donar cabuda a una reivindicació d’aquest nivell. Ara m’adono de què segurament el Sr. Navarro ja la sabia i per això va marxar, cames ajudeu-me amb foto de “momentazo”, abans de posar títol a allò fins ara anomenat “la cosa” i per fi convertida en un referèndum per l’autodeterminació amb possibilitats de votar pel federalisme. Per això haver arribat fins el dia d’avui no li hauria permès excloure’s de la mateixa. SÍ i SÍ, felicitem-nos! La cosa ja té nom i cognom. Decepció per molts dels que fins ara escrivien que tot era una fal·làcia per manca de complement directe acompanyant aquest “invent” del dret a decidir. Ara sí, ara ho entendran a tot el món (es pot traduir clarament). Ep! i fins i tot tenim data oi? Guaita! ERC al govern!

Bé, veurem fins on arriba tot plegat. Però l’obligació del govern català és posar les urnes al carrer. I si l’espanyol vol, que les retiri. Probablement no els quedarà cap més opció amb l’històric de declaracions fins avui realitzades. Mentre veiem de nou el TC deliberant, nosaltres a allò veritablement important: seguir treballant, i més que mai, per augmentar les possibilitats de la doble resposta afirmativa. La majoria social envers el SÍ, SÍ, ha de créixer. Però comptem amb un gran aliat: l’Estat Espanyol. Segur que actuarà en favor d’aquesta opció.

I no ens deixem enganyar: les declaracions dels contraris demostren que avui s’ha fet un nou pas mal els pesi i semblin dissimular. Jordi Cañas ja no parla de sí som majoria o no al Parlament; ja s’aferra a que som minoria al Congreso. I aquells que fins fa unes hores reien i comentaven la jugada de la pregunta (i jo ho he fet per esgotament XD) ara ja diuen que la consulta no es farà. Ells també ho saben.

DRET A DECIDIR A CAN BARÇA

Catalans i catalanes, posem-nos dempeus. Alcem-nos davant el gran repte de les consultes. Aixequem-nos ben d’hora imaginant soroll d’excavadores, topadores, grues i piconadores; arquitectes, aparelladors i paletes. Catalunya fot tuf d’obres.

I és que els dos més alts representants d’aquest país han decidit, en poc temps, preguntar si els deixem posar potes amunt Catalunya amb un únic propòsit: canviar la casa de dalt a baix. Generalitat i Futbol Club Barcelona, ai las! poca broma amb qui són els protagonistes, han pres consciencia de ser presoners d’edificacions d’antany. Les parets ara assimilen murs de contenció pel creixement, les possibilitats econòmiques i la credibilitat d’ambdues institucions. Ja ho diuen: renovar o morir.

De la cosa catalana n’hem parlat, en parlem i, quan tinguin a bé dir-nos la pregunta per saber exactament de què va, en seguirem parlant. Avui cal centrar-nos en l’anunci d’un nou referèndum, en clau culé, pel dret a decidir que fer amb l’estadi: reformar-lo o fer-ne un de nou. Ep! fins i tot caldria pensar en no fer gairebé res. Vaja, un "remendu" que deien els avis. Ara per ara però, moltes intencions i pocs detalls. Bé això dels detalls, quan parla Toni Freixes, sempre sol deixar un regust a poc o gairebé gens. I un cop ha parlat...cal que surti un vicepresident portant la contraria amb les molèsties als socis? No ha d’estranyar doncs els tres directors de comunicació devorats per aquesta junta. Molta sort al quart!

Però davant la presumpta magnitud de similar proposta m’envaeixen diferents preguntes:

no es va fer marxa enrere al projecte Foster per manca de diners? O tal vegada era per l’autoria del Sr. Laporta? No estàvem tan malament com per haver de fer fotocòpies en blanc i negre? Si era veritat, qui pagarà similar inversió? Qatar? Després de vendre la samarreta, molt més important, el nom del Camp ja té preu oi? Les millores significaran un increment dels abonaments de cara al 2016? Hi haurà clàusules de confidencialitat en els pressupostos, projectes i pagaments? És podran votar les dues opcions o tan sols una? L’opció de no fer res, es posarà a la butlleta? Per cert, tot i que no ho van fer públic: quina han escollit com a junta? Per què ja la tenen oi?

Ah! i fent un paral·lelisme amb la cosa catalana, altres dubtes: la pregunta serà clara i la resposta binaria o inclusiva estil qüestionari? El dret a vot el tindran els socis barcelonistes o tots els socis dels diferents clubs espanyols? Han preguntat als organismes internacionals si això podria provocar la imminent sortida dels mateixos? I sobretot, què hi diu ICV?
Casum dena! Una última advertència. No oblidin als de sempre: el Camp Nou o Nou Camp uneix i la proposta divideix, això enfonsarà el club, té tics autoritaris d'altres temps, la gespa serà atacada per plagues vaires, el sostre caurà o fins i tot alguna amenaça de presó per al president Rosell o de bombardeig si es posa l'estelada com a senyal de finalització de l'obra. Així és que... molt de compte amb aquesta votació.

ADÉU PSC! I BON VENT

El Partit dels Socialistes de Catalunya ha decidit baixar del tren del dret a decidir. Navarro va assolir arrasar els crítics amb un 83,5% de suport dels membres del Consell Nacional (tot i que fonts parlen de l’absència de fins a un 28% dels mateixos). Un resultat aclaparador que reflecteix amb claredat la posició de l'òrgan màxim de decisió del partit entre congressos. La seva funció és definir les grans línies d'acció política entre cada congrés i controlar l'acció de la Comissió Executiva del Partit. I allà, aquest diumenge, es va renunciar a la consulta com a estratègia política (agradarà a tots els votants?). A destacar el que sap Navarro: “no hi haurà consulta sense acord". I coherència no n’han demostrat, però en això són llestos i molt conscients: no hi haurà acord. Les negatives constants rebudes en primera persona els han fet adonar de la realitat. Per tant ara no volen la consulta fent bona la dita de què una retirada a temps és una victòria (al principi van imaginar que la victòria era al costat dels qui hi eren inclosos). Consumat el fet, diumenge em sorgia una pregunta: qui som d’altres per negar el dret d’un 83% amb una etiqueta com #forapsc quan legitimem un 80% a favor de la consulta?

Ara bé, la legitimitat no amaga que el PSC ha fet el ridícul i el passerell. El moviment social i la reivindicació d’una consulta pel dret a decidir, que no és altre que pel dret a l’autodeterminació ( se’n van adonar?) els ha passat per sobre i el joc de la puta i la ramoneta els ha anat consumint. Ho sumem a la preocupació per uns Ciutadans clars i contundents que han anat agafant espai polític? El PSC sempre ha optat pel federalisme i la pregunta clara de resposta binaria no els interessa. I així ha de ser o significarà un frau de votació. Vet aquí la renúncia. Ep! Per això i un absolut pànic a trencar amb la versió espanyola (PSOE) que ja els va negar, en un clar avís, incloure la consulta a Granada. Han topat amb l’Espanya que no s’esperaven des de bon principi: la de la negació absoluta al procés. Van confiar en una complicitat que no és possible. I demà picaran contra el següent mur: una Constitució, que mal els pesi a ells, és irreformable protocol·làriament per canviar el model territorial d’Espanya.

Antoni Balmón declarava: "els crítics no estan en el present, viuen del passat". Quanta raó! Manifest Socialista del 1976: "...nosaltres treballadors, homes i dones de Catalunya, provinents dels sectors i de les tendències més diverses, aplegats sota l'objectiu comú de la lluita, la lluita indispensable pel procés de transformacions revolucionàries de la societat, la lluita per l'alliberament de tots els treballadors de Catalunya, la lluita pels drets de la nostra nacionalitat, per l'ús de les nostres institucions de govern i pel dret d'autodeterminació de tots dels pobles...". Doncs això és el passat escombrat pel present. Si es pensen que les lluites, les revolucions i l'autodeterminació de Catalunya, es fan en guants de seda, els socialistes han fet bé de retirar-se. Com era allò? "Si creus que és impossible, deixa treballar als qui ho volen fer possible".

Avui el dret a decidir està emprenyat i els diu: adéu PSC i bon vent!

“S” DE SANDÀLIA

Benvolguts lectors, recorden la pel·lícula “las sandàlies del pescador”? Vés per on, de sobte s’ha manifestat en mi. Quaranta cinc anys més tard evoco un Anthoni Queen convertit en Kiril Lakota, un bisbe ucraïnès condemnat a treballs forçats en una presó soviètica i més tard proclamat com a Cirili I, el nou Papa. El dia de la seva coronació i enfront de la multitud reunida a la Plaça de Sant Pere, es llevà la “tiara” i anuncià al món l'alienació de tots els béns materials de l'Església catòlica amb l'objectiu de pal·liar la fam del poble xinès (la cúria vaticana faria bé de prendre nota de similar acte altruista). La seva decisió va ser aclamada a tot el món.

El gest de David  Fernàndez ensenyant  la sandàlia davant Rodrigo Rato ("tiara" no en porta i ben cert, l’acció sembla més pròpia d’altres contrades i religions) em va fer retrobar de nou amb aquell Cirili d’un poble indefens i oprimit per una crisi en què els veritables responsables passegen per comissions guardant absolut silenci, presentant el desconeixement com a justificació o defensant les decisions engegades com a única mesura de contenció per a mals pitjors davant la situació. Pura comèdia que necessitava una rebolcada. El que provoca fer volar la imaginació no?

I vet aquí que de cop i volta molts converteixen un acte simbòlic, en violent, un gest al·legòric, en una amenaça i una simple gesticulació, en tot cas de mal gust o discutible educació, en una mostra de radicalisme intolerant. Aila! no ha agradat a tothom com en Cirili. En això, el calçat de sola assegurada al peu amb cordons o llenques de cuir, ha posat d’acord als qui darrere hi veuen un independentista d’esquerres i un partit en creixement: el grup Godó, ICV, 13TV, Duran Lleida, el progressisme acadèmic, tertulians conservadors, ABC, El Mundo, unionistes varis... Portades, articles, posts, piulades i un munt de propaganda. En màrqueting ja ha guanyat el cooperativista.

I és què en el fons l’incordi no és la sandàlia; molesta el que representa: trencar amb el protocol establert per denunciar als del poder. I què esperaven de la CUP? Correcció política absoluta? Això demostra que molts els consideraven una anècdota i no una proposta treballada i amb contingut. David Fernàndez es va proclamar com el que vol ser: la veu dels més indignats i desvalguts.

Davant les evidències, si haig d’escollir entre mostrar una sandàlia o estafar amb productes bancaris, enfonsar bancs, gaudir de sous immorals o posar tot un país en dubte, ep! i sota perill de ser mal educat, abans em descalço. Cap pudor de peus és similar a la de la merda de les preferents i d’altres atacs als més dèbils. Una sandàlia, fins on jo sé, no provoca desnonaments, ni estafes, ni envia a la misèria a un munt de gent.

Mirin, l’únic que em fa certa recança és que, molt a pesar d’equivocar-me, David Fernández  ja portava aquestes sandàlies el dissabte i sense mitjons. Uffff. Tret d’això, aquesta possible fortor d’una pell amb excés d’ús, personalment aplaudeixo el gest. Li suen molt els peus? A mi el que me la sua molt i una mica més amunt  (XD), és que alguns es quedin, per interessos, amb la forma abans que el fons.

Sigui com sigui acceptaria sandàlia com a exhibició "S" i a Rato com a "X". Enfonsar en la pobresa a milers de persones, és molt més pervers i pervertit.

PAÍS DE PARTITS

El debat independentista esta deixant en evidencia les vergonyes del país. Ens hem fotut a tort i a dret en un merder de dimensions còsmiques, desafiant a tot un Estat, i arribada l’hora de la veritat ens adonem que anem de mal borràs amb un país de partits en comptes d’uns partits de país. Enfront tan descomunal repte com el del dret a decidir i un rival de record a Goliat (més pel que tenim nosaltres de David que pel que significa en l’actualitat de gegant Espanya) els partits de l’arc parlamentari català i els líders polítics, s’han agafat el dret a diferir, discernir i discutir en públic en una estratègia que aparenta intentar apostar per aspirar al dret a dividir als qui es van unir de mans; ja sigui a la Via Catalana o a l’encerclem La Caixa. L’espectacle és dantesc, surrealista i vergonyant. El partidisme per damunt del que reclama una àmplia majoria de la societat catalana.

Dels qui sempre han pensat en clau espanyola, ja ens ho esperàvem. Què el PP(C) i C’s dinamitarien tant com els fos possible cap intenció de referèndum que “atemptés” contra l’Estat indivisible per mandat de la Sagrada Constitució, era sabut. El seu argumentari sobre la benedicció de pertànyer a Espanya, la seva benevolència en sortir a l’ajut d’una mal gestionada Catalunya i la negació absoluta de cap dèficit en el tracta al conjunt dels catalans, de manual.

Però que de retop ens topéssim amb la manca d’alçada de mires en els partidaris de la consulta i, aila!, a voltes representants del 80% dels qui van votar a les anteriors eleccions del 25N, no és de rebut. Anar a les palpentes, cadascú per on enfila i vetllant pels propis interessos, pot significar que el que no es paga amb diners s’acabi pagant amb dinades i l’alt preu del desencís i esgotament d’una bona part dels afins, faci efecte.
I és que contradiccions en la data o la pregunta; ara al setembre o més tard, a l’octubre o... Una resposta binaria, o tal vegada en format enquesta. Que si un federalisme exclusivament català o una moció per fer-ho a la valenta. Ara no entrem al govern però demà si s’escau sí. Ho volem tot o no ens cal. I l’última, la logística; una excusa immoral davant els que van assolir travessar Catalunya agafats de la mà amb una participació de gairebé 1.500.000 persones en un èxit organitzatiu sense precedents. Au va, home, va!

I essent conscients de la dificultat, molts poden pensar que no hi haurà referèndum i per això veuen les eleccions europees com una oportunitat única per sumar vots favorables a la independència i presentar-los a la comunitat internacional. Resposta fins avui? La candidatura unitària esdevé més inversemblant que mai. Ni això.

No, avui en dia el gran parany per consultar al poble català no és Espanya; són uns partits que encara pensen en clau interna i no en el país. Els catalans som com aquell sabater que és qui va més mal calçat mentre els seus polítics es posen les botes. O ens vestim bé pels peus marcant data i pregunta i assolint la complicitat en les europees, o això no hi ha per on agafar-ho i ens calçaran d’altres. Estem arreglats nois.

LA GRAN PEÇA ÉS TV3

Deia Walter Lippmann: “el periodisme lliure no és un privilegi sinó una necessitat orgànica per a qualsevol societat que vulgui ser gran” (diari ARA d’avui). Escoltant les denúncies dels professionals de l’ens valencià, un intueix que en aquesta cadena la llibertat va ser coartada fa temps. I de segur, si haguessin estat fidels a la cita, avui la societat valenciana no seria una mica més petita davant la pèrdua d’un canal públic en llengua materna que hauria d’haver servit a la ciutadania i no al poder polític.

Paulo Freire, en la seva Pedagogia de l’Oprimit, ja advertia: “la manipulació, en la teoria de l'acció antidialògica, com la conquesta al fet que serveix, ha d'anestesiar a les masses amb l'objecte que aquestes no pensin.” I a això s’ha dedicat el govern del Partit Popular amb Canal 9. Tot i haver estat utilitzada com a eina propagandística, ara l’anulació de tot allò que no obeeix a les directrius recentralitzadores i d’atac sistemàtic al català endegats temps ençà, l’havien convertit en una molèstia.

Canal 9 ha estat dinamitada des de dins pels de fora: això sí, amb la convivència de    qui havia de garantir la seva imparcialitat i qualitat en defensa del codi deontològic periodístic. Polititzada, sobre dimensionada, folkloritzada, arruïnada i ara tancada per manca de diners per a serveis essencials. I pregunto: aquests són la Fórmula 1, el València CF o els 16 assessors, tres conductors oficials i cuiner personal del president Fabra? Ep! o tal vegada l’aeroport de Castelló o els seus 82000 euros anuals en un falconer de protecció a avions inexistents?. Au va, home, va! No hauríem de picar l’ham de similar simplificació intencionada.

I anem en compte. En aquesta cacera la peça més cotissada, més anhelada, és TV3. A València ja va ser abatuda. I a Catalunya Albert Rivera ja en va demanar el seu tancament amb la demagògia habitual que el caracteritza per defensar en aquell moment a la gent gran. Ara, sempre que pot hi assisteix per fer arribar el seu missatge (em recorda aquells partits del meu poble contraris al Butlletí Municipal però que hi van escrivint a cada nova entrega).

No val a badar! TV3 està en cerca i captura. Estem avisats.

LA PREGUNTA

Aila!, després de moltes hores, gairebé diria dies, crec que he trobat la pregunta que hauria de fer possible l’acord entre tots els grups de l’arc parlamentari català favorables al dret a decidir.
Benvolguts lectors, agafin aire, i som-hi:

Vol vostè un referèndum legal, tolerat, d’amagatotis o a la babalà i a tot estirar en un temps prudencial i moderadament radical per decidir què Catalunya esdevingui un estat propi confederal i independent dins un marc federal, vulgui Espanya o si us plau a la força més pacífica i cívica, republicanament monàrquic i amb enquadrament legal dictat per norma suprema constitucional redactada per especialistes o mitjançant un procés constituent que declari el nou estat com lliure, associat o depenent de sistema capitalista, socialista i tendenciosament comunista, basat en una nova llei electoral i de sistemes de partits a mida dels existents, d’ateisme catòlic i islàmic, energies renovables gestionades per elèctriques, banc públic de gestió privada, sanitat universal en mans de mútues, escola pública amb subvencions a les privades, lliure de transgènics locals i producció de Km.0 oberta a les importacions, seleccions catalanes espanyolitzades, on el Barça jugui la lliga espanyola o qualsevulla altre, La Vanguardia gaudeixi de l’exclusiva de les enquestes polítiques o no, Gonzalo Bernardos sigui més omnipresent, es demani fervorosament a Lara que no marxi i un cop fet ja està fet ves-te’n Anton que el que es queda ja es compon?

I, cercant un alt grau de consens, les respostes també les he pensat:

Sí, potser, a vegades, hem de canviar-ho tot, podria interessar-me, no, tant me fa o “mande?”.

Ja ho tenim oi?

"CATALUNYA ES DE ESPAÑA"

Deia Esperança Aguirre no fa molts dies: “Catalunya es de España”. La preposició (de) col·locada en la frase no és banal, intueix propietat. I en dret la propietat és el poder directe i immediat sobre un objecte o bé per la qual s'atribueix al seu titular la capacitat de disposar del mateix sense més limitacions que les que imposi la llei. I així veu Espanya (concepte, no ciutadans) a Catalunya: com una propietat a la qual mitjançant la llei es pot permetre el luxe d’assimilar anul·lant capacitat de decisió, identitat i aspiracions. Ha estat així habitualment però la sentència de l’Estatut del 2006, el govern en majoria del Partit Popular, la Llei Wert i el repte de la consulta (entre d’altres) han deixat clar que l’”amo” vol exigir més la seva capacitat de propietari. Si s’hagués imposat el Catalunya és Espanya sense el “de", avui dia potser no ens trobaríem en aquesta situació.

I arribats aquí, el propietari amenaça amb la llei per no veure alterada la seva possessió. La Constitució va ser redactada per defensar aïradament la unitat d’Espanya i conseqüentment evitar qualsevol procés, ni que fos democràtic, de ruptura d’una de les parts. Reformar la Constitució en aquest article, com argumenten alguns, és un parany impossible degut al protocol necessari.

Deia Alejandro Gándara: “La diferencia entre un esclavo y un ciudadano es que el ciudadano puede preguntarse por su vida y cambiarla”. Molts catalans han decidit preguntar per canviar la seva vida, la seva situació i la seva pertinença a una Espanya cada vegada més recentralitzadora i menys plural que usa una legalitat que els impedeix la legitimitat. I com deia l’escriptor espanyol, si això Espanya no ho fa possible, haurem d’entendre que considera als catalans esclaus i no ciutadans.

No és qüestió de reformar la Constitució. És una decisió de voluntat política que ni govern ni oposició espanyola estan disposats a mostrar. El “Congreso” ja ho va deixar clar l’altre dia a l’aprovar una moció d’UPyD (imaginin del partit de Rosa Díez) de negació absoluta al dret a decidir i que proclamava que "sota cap concepte una part de la ciutadania pot decidir sobre l'organització territorial de l'Estat". Els vots favorables, els de PP, PSOE i UpYD. Gairebé res. Espanya no dialoga, guanya o perd.

És per això que portarà al límit als representants catalans davant les seves aspiracions negant qualsevol consulta i obligant-los a una declaració unilateral d’independència. Per què? Doncs per què allà no ho veuen possible. Confien en la perpètua moderació de la puta i la ramoneta per aixecar-se amb la victòria. Serà així al final? 

MODERATO

El Moderato és un tipus de moviment musical de velocitat mitjana. Entre les 80 i 108 negres per minut ja és considerat com a tal. En música és imprescindible controlar els tempos per interpretar bé la peça. I aquests es mesuren en pulsacions per minut (ppm o bpm en anglès). Aila! no en pulsions com ha fet últimament La Vanguardia.

I és que el mitjà del Grup Godó, molt habituat a interpretar peces Andantes (molt més lentes) ha escrit últimament al so de les pulsions del carrer (ep! no pulsacions) i d’una CDC en mans de Mas, Homs, Turull, Rull i d’altres. A les cinc línees del pentagrama diari ha estat escrivint un Allegro poc característic de la seva idiosincràsia habitual.

Imaginant que la nova simfonia significaria una peça celestial, es van passar de rosca, i a voltes fins i tot a tempo de Prestissimo, van acompanyar el procés creatiu. Qualsevol bon compositor els hauria avisat de la complexitat de generar una obra nova. El co-director a l’ombra, Duran i LLeida, en un principi també va accelerar massa. Ara tot s’allarga i resulta summament complicat compaginar el concert en que hi havia de participar l'altra orquestra, la de més enllà de l’Ebre, que no va al compàs que s’esperaven. I mira que no serà que des de l’ombra no s’hagi intentat. Toca cridar a l’arranjador per tornar a posar el metrònom al tempo conegut, el Moderato, altrament dit la “puta i la ramoneta” a Catalunya. En aquesta línia va l’editorial d’ahir.

Però molts en aquest país s’han adonat de què l’habitual ritme de l’statu quo català únicament beneficia a certa burgesia benestant i als qui viuen del pont aeri. Mas no pot tornar al Moderato després d'incitar al ritme de l’Allegro per molt que ho demani La Vanguardia. 
Pel col•lectiu seria una gravíssima equivocació que acabaria en una oda fúnebre. La peça s'ha d’interpretar tant sí com no. Ep! i ja val només de tocar el violí que alguns comencen a donar cops a la bateria. 

PARLAR PELS FEDERALISTES

Després de la Via Catalana l’hostilitat entre governs ha augmentat més. L’èxit de la cadena humana va preocupar, i més del que demostren, a un govern espanyol que fins aleshores havia negat, obviat i menystingut el canvi de la centralitat política de Catalunya cap a un moviment independentista que aquest cop havia convençut a la classe mitjana. Ja no era residual, ni tan sols de la radicalitat que l’aïllament provoca. Ara, la força del col·lectiu, nombrós i divers, imposa el civisme i la pacificació en un moviment fins fa pocs anys massa emmirallat en el model basc. Les noves incorporacions socials han generat un patró propi que fins i tot repulsa els excessos dels intolerants.

I d’això, l’estat, aquest cop n’és conscient. S’han adonat que no s’enfronten a quatre eixelebrats d’idees utòpiques, a un únic messies il·luminat o a la rauxa d’un partit. Infravalorar a l’Estat per les declaracions, és anar amb el lliri a la mà. Aquest cop la ressonància internacional d’un gest democràtic, pacífic i massiu, com el del passat onze de setembre, ha disparat les alarmes. Els últims gestos protocol·laris són una mostra més d’aquest increment virulent de les posicions (pressupostos, impagaments, incompliments, atac sistemàtic a la llengua...) que ja no es discuteixen des del diàleg i la política, sinó de la imposició del més fort. Ara, el govern espanyol ha decidit exigir també la seva prevalença en l’ordre protocol·lari; el català reacciona exigint dignitat a la seva representativitat.

El de Madrid ve a parlar i al d’aquí no el deixen. Surrealista situació. Rajoy acaba utilitzant l’argument d’unitat davant un grup de dirigents de l’arc mediterrani quan sempre ha defensat que això és un assumpte intern que no interessa internacionalment; Mas, a qui si li interessa internacionalitzar el conflicte, no pot parlar i tan sols apareix per saludar i marxar sense escoltar. I el pitjor de tot, és que un i l’altre acaben parlant i gesticulant pels convençuts. Una realitat que s’està traslladant a gairebé tots els àmbits comunicatius (medis, xarxes socials, etc...).

Atenent a la segona onada del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) d’aquest any respecte a la independència, el 47,0% es mostrava a favor de l’Estat propi, el 21,2% de l’Estat federal, el 22,8% de la Comunitat autònoma i el 4,6% de la Regió. Entenen que la hipotètica pregunta al suposat referèndum hauria de ser: vol vostè un estat independent per Catalunya? i les respostes sí o no, el resultat es jugarà al camp dels federalistes. Convèncer als qui creuen en l’opció federal serà bàsic, més ben dit imprescindible. La pregunta comportarà el posicionament a un o altre costat, dels que encara creuen en una via anomenada tercera i morta a les primeres de canvi.

És per això que l'independentisme ha de fer un gir important en la seva relació amb els federalistes. No ha de cometre el mateix error que l’espanyolisme. Desinstal·lar el mode vèncer per activar el convèncer. Emprar l’escarni públic, l'insult o la reducció a l’absurd, a tots ells o als seus representants, és una greu equivocació. Arguments, passió, seguretat, il·lusió i per damunt de tot respecte. Espanya ha estat darrerament el gran aliat en la generació d'independentistes. No cometre la mateixa errada pot significar la victòria. Comencem a parlar pels federalistes.

DE FUNDACIONS I CIUTADANS

I avui en la ploma d'Àngel Guillén cap auto critica al seu bloc d'E-Notícies. Tot es culpa dels altres, de la persecució mediàtica dels mitjans afins al sobiranisme i la independència, de la importància que les enquestes donen a Ciutadans, d'una mena d'escarni premeditat. Estranya i molt, que sí és això, i tan sols això, Jordi Cañas ahir demanés disculpes per l"error" fruit de l'"inexperiència". Victimisme?

Veure article al bloc d'Àngel Guillén

Nova actualització al bloc:
Segons el diari ARA, Ciutadans, mitjançant el seu portaveu Jordi Cañas, admet que el partit "no va obrar de forma adequada" i sembla que Hisenda tramita una sanció.

Veure última notícia aquí

Actualització última hora:

Tot va a una velocitat meteòrica. A poques hores d’escriure aquesta article Ciutadans presentava de forma voluntària els comptes a la Sindicatura. Ara bé, aquest gest que aplaudeixo, no contesta a cap, repeteixo cap ni una, de les preguntes que en l’article formulo. Seguirem esperant explicacions clares. 
Els comptes presentats aquí. 

Benvolguts lectors, el garbuix generat envers la Fundació Tribuna Cívica, l’associació Egara Civitas i Ciutadans (partit, no concepte) no m’ocupa. No estic en disposició d'investigar fins al fons les diferents acusacions, difamacions o informacions, ni disposo dels recursos per engegar una denúncia en el supòsit de delicte comprovat. Per això ja ens vàrem dotar de les instàncies pertinents que paguem entre tots. Dit això, com a ciutadà (concepte, no del partit) sí que em preocupa i molt, el finançament dels partits polítics, la transparència del mateix i la veracitat de la informació sobre subvencions i aportacions. I és que en aquest país ja en tenim el cul escaldat de suposats finançaments il·legals, corrupcions vàries i prohoms convertits en presumptes marxants de diners públics. Podriem citar-ne molts, però centrem ara l'article en aquesta última bomba peridística i mediàtica. És per això que més enllà d’acusacions imaginàries, em ballen pel cap algunes preguntes que agrairia al Sr. Rivera, o persona pertinent, tingués a bé respondre.

La Fundació Tribuna Cívica va ser creada el 13 d’Abril (segons publica el dimecres 6 de maig del 2009 el BOE N.110 Sec.III. Pag.39335) al Registre de Fundacions del Ministeri de Cultura segons el que disposa la llei 50/2002 de 26 de desembre de Fundacions, en el reglament de Fundacions de Competència Estatal i aprovat per Reial Decret 1611/2007 del 7 de desembre.

En aquesta els antecedents de fet, diuen en apartats primer i segon:

I aquí personalment obro tres preguntes: 
1.- És aquesta una fundació orgànica del partit?
2.- Per què la mateixa és creada a Barcelona i registrada la seu social a Madrid tenint en consideració que fins avui únicament ha actuat a Catalunya?
3.- Una Fundació constituïda a Catalunya per un partit polític català no hauria de possibilitar la fiscalització per part de la Sindicatura de Comptes en bé de la transparència i la veracitat?

Però tinc més qüestions a plantejar davant la lectura d’aquesta inscripció:

Sobre els fonaments jurídics destacats es declara que és d’aplicació la llei del 26 de desembre de Fundacions. La 50/2002. Anem a veure que diu en l’aspecte de comptabilitat, auditoria i pla d’actuació:

Fer clic damunt les imatges per veure millor

Segons lectura, auditoria a ben segur no (?), però els comptes i plans d'actuació sí.

Doncs sembla que no ha estat així. Fins i tot l'article al bloc de la locomotora catalana aporta dos documents del Ministeri d’Educació, cultura i esport.

Amb aquestes afirmacions pregunto:
Esta realment obligada la Fundació Tribuna Cívica a presentar comptes i plans d’actuació al Registre?
La llei de finançament de partits del 2007 li permet saltar-se aquesta presentació fins al 2011?
I si està obligada i no ho ha fet, quina és la justificació?

Però del partit de la regeneració política i la transparència esperava ser capaç de trobar més informació de l’associació Egara Civitas (segons informacions lligada a Ciutadans). Aquesta sí ha cobrat subvencions públiques (fonts apunten fins a 65.000 euros). Una associació sempre m’ha fet més por que una fundació pel que fa als controls. Únicament he trobat aquest bloc. I ja veuen. 

A més a més, després del tsunami creat i la publicitat gratuïta per a Ciutadans, les explicacions per part del partit són una breu nota de premsa i les declaracions d’un Albert Rivera apel·lant al i tu més amb el cas Palau o posant en dubte els òrgans de control.

Com a ciutadà (res a veure amb el partit) no em convenç aquesta posició de qui abandera la transparència, la persecució inviolable de la corrupció, el canvi radical del sistema i l’atac sistemàtic a qualsevol dubte generat envers els altres.

Senyor Rivera, explicacions ràpides, presentació de la documentació que faci falta i si és veritat que tot plegat és una manipulació dels que els veuen ja com a ferms enemics i un perill factible, transparència real i no sopars de duro (ara euro) i excuses fàcils per esvair dubtes. Si no és així, molts pensaran que això de canviar el sistema és una fal.làcia per prostituir-se com els altres. A mi, per moltes altres coses no m'agraden, no els crec. Però molta altra gent sí veuen en la seva representació una bocanada d'aire fresc. Els hi deuen.

Fonts: ARA, El País, El Periódico, La Vanguardia, Locomotora Catalana, BOE, Ciudadanos-cs.org.