dijous, 31 d’octubre del 2013

"CATALUNYA ES DE ESPAÑA"

Deia Esperança Aguirre no fa molts dies: Catalunya es de España”. La preposició (de) col·locada en la frase no és banal, intueix propietat. I en dret la propietat és el poder directe i immediat sobre un objecte o bé per la qual s'atribueix al seu titular la capacitat de disposar del mateix sense més limitacions que les que imposi la llei. I així veu Espanya (concepte, no ciutadans) a Catalunya: com una propietat a la qual mitjançant la llei es pot permetre el luxe d’assimilar anul·lant capacitat de decisió, identitat i aspiracions. Ha estat així habitualment però la sentència de l’Estatut del 2006, el govern en majoria del Partit Popular, la Llei Wert i el repte de la consulta (entre d’altres) han deixat clar que l”amo vol exigir més la seva capacitat de propietari. Si s’hagués imposat el Catalunya és Espanya sense el “de", avui dia potser no ens trobaríem en aquesta situació.

I arribats aquí, el propietari amenaça amb la llei per no veure alterada la seva possessió. La Constitució va ser redactada per defensar aïradament la unitat d’Espanya i conseqüentment evitar qualsevol procés, ni que fos democràtic, de ruptura d’una de les parts. Reformar la Constitució en aquest article, com argumenten alguns, és un parany impossible degut al protocol necessari.

Deia Alejandro Gándara: “La diferencia entre un esclavo y un ciudadano es que el ciudadano puede preguntarse por su vida y cambiarla”. Molts catalans han decidit preguntar per canviar la seva vida, la seva situació i la seva pertinença a una Espanya cada vegada més recentralitzadora i menys plural que usa una legalitat que els impedeix la legitimitat. I com deia l’escriptor espanyol, si això Espanya no ho fa possible, haurem d’entendre que considera als catalans esclaus i no ciutadans.

No és qüestió de reformar la Constitució. És una decisió de voluntat política que ni govern ni oposició espanyola estan disposats a mostrar. El “Congreso” ja ho va deixar clar l’altre dia a l’aprovar una moció d’UPyD (imaginin del partit de Rosa Díez) de negació absoluta al dret a decidir i que proclamava que "sota cap concepte una part de la ciutadania pot decidir sobre l'organització territorial de l'Estat". Els vots favorables, els de PP, PSOE i UpYD. Gairebé res. Espanya no dialoga, guanya o perd.

És per això que portarà al límit als representants catalans davant les seves aspiracions negant qualsevol consulta i obligant-los a una declaració unilateral d’independència. Per què? Doncs per què allà no ho veuen possible. Confien en la perpètua moderació de la puta i la ramoneta per aixecar-se amb la victòria. Serà així al final? 

dilluns, 28 d’octubre del 2013

MODERATO

El Moderato és un tipus de moviment musical de velocitat mitjana. Entre les 80 i 108 negres per minut ja és considerat com a tal. En música és imprescindible controlar els tempos per interpretar bé la peça. I aquests es mesuren en pulsacions per minut (ppm o bpm en anglès). Aila! no en pulsions com ha fet últimament La Vanguardia.
I és que el mitjà del Grup Godó, molt habituat a interpretar peces Andantes (molt més lentes) ha escrit últimament al so de les pulsions del carrer (ep! no pulsacions) i d’una CDC en mans de Mas, Homs, Turull, Rull i d’altres. A les cinc línees del pentagrama diari ha estat escrivint un Allegro poc característic de la seva idiosincràsia habitual.
Imaginant que la nova simfonia significaria una peça celestial, es van passar de rosca, i a voltes fins i tot a tempo de Prestissimo, van acompanyar el procés creatiu. Qualsevol bon compositor els hauria avisat de la complexitat de generar una obra nova. El co-director a l’ombra, Duran i LLeida, en un principi també va accelerar massa. Ara tot s’allarga i resulta summament complicat compaginar el concert en que hi havia de participar l'altra orquestra, la de més enllà de l’Ebre, que no va al compàs que s’esperaven. I mira que no serà que des de l’ombra no s’hagi intentat. Toca cridar a l’arranjador per tornar a posar el metrònom al tempo conegut, el Moderato, altrament dit la “puta i la ramoneta” a Catalunya. En aquesta línia va l’editorial d’ahir.
Però molts en aquest país s’han adonat de què l’habitual ritme de l’statu quo català únicament beneficia a certa burgesia benestant i als qui viuen del pont aeri. Mas no pot tornar al Moderato després d'incitar al ritme de l’Allegro per molt que ho demani La Vanguardia
Pel col•lectiu seria una gravíssima equivocació que acabaria en una oda fúnebre. La peça s'ha d’interpretar tant sí com no. Ep! i ja val només de tocar el violí que alguns comencen a donar cops a la bateria. 

dijous, 24 d’octubre del 2013

PARLAR PELS FEDERALISTES

Després de la Via Catalana l’hostilitat entre governs ha augmentat més. L’èxit de la cadena humana va preocupar, i més del que demostren, a un govern espanyol que fins aleshores havia negat, obviat i menystingut el canvi de la centralitat política de Catalunya cap a un moviment independentista que aquest cop havia convençut a la classe mitjana. Ja no era residual, ni tan sols de la radicalitat que l’aïllament provoca. Ara, la força del col·lectiu, nombrós i divers, imposa el civisme i la pacificació en un moviment fins fa pocs anys massa emmirallat en el model basc. Les noves incorporacions socials han generat un patró propi que fins i tot repulsa els excessos dels intolerants.
I d’això, l’estat, aquest cop n’és conscient. S’han adonat que no s’enfronten a quatre eixelebrats d’idees utòpiques, a un únic messies il·luminat o a la rauxa d’un partit. Infravalorar a l’Estat per les declaracions, és anar amb el lliri a la mà. Aquest cop la ressonància internacional d’un gest democràtic, pacífic i massiu, com el del passat onze de setembre, ha disparat les alarmes. Els últims gestos protocol·laris són una mostra més d’aquest increment virulent de les posicions (pressupostos, impagaments, incompliments, atac sistemàtic a la llengua...) que ja no es discuteixen des del diàleg i la política, sinó de la imposició del més fort. Ara, el govern espanyol ha decidit exigir també la seva prevalença en l’ordre protocol·lari; el català reacciona exigint dignitat a la seva representativitat.
El de Madrid ve a parlar i al d’aquí no el deixen. Surrealista situació. Rajoy acaba utilitzant l’argument d’unitat davant un grup de dirigents de l’arc mediterrani quan sempre ha defensat que això és un assumpte intern que no interessa internacionalment; Mas, a qui si li interessa internacionalitzar el conflicte, no pot parlar i tan sols apareix per saludar i marxar sense escoltar. I el pitjor de tot, és que un i l’altre acaben parlant i gesticulant pels convençuts. Una realitat que s’està traslladant a gairebé tots els àmbits comunicatius (medis, xarxes socials, etc...).
Atenent a la segona onada del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) d’aquest any respecte a la independència, el 47,0% es mostrava a favor de l’Estat propi, el 21,2% de l’Estat federal, el 22,8% de la Comunitat autònoma i el 4,6% de la Regió. Entenen que la hipotètica pregunta al suposat referèndum hauria de ser: vol vostè un estat independent per Catalunya? i les respostes sí o no, el resultat es jugarà al camp dels federalistes. Convèncer als qui creuen en l’opció federal serà bàsic, més ben dit imprescindible. La pregunta comportarà el posicionament a un o altre costat, dels que encara creuen en una via anomenada tercera i morta a les primeres de canvi.
És per això que l'independentisme ha de fer un gir important en la seva relació amb els federalistes. No ha de cometre el mateix error que l’espanyolisme. Desinstal·lar el mode vèncer per activar el convèncer. Emprar l’escarni públic, l'insult o la reducció a l’absurd, a tots ells o als seus representants, és una greu equivocació. Arguments, passió, seguretat, il·lusió i per damunt de tot respecte. Espanya ha estat darrerament el gran aliat en la generació d'independentistes. No cometre la mateixa errada pot significar la victòria. Comencem a parlar pels federalistes.


dimarts, 22 d’octubre del 2013

DE FUNDACIONS I CIUTADANS

I avui en la ploma d'Àngel Guillén cap auto critica al seu bloc d'E-Notícies. Tot es culpa dels altres, de la persecució mediàtica dels mitjans afins al sobiranisme i la independència, de la importància que les enquestes donen a Ciutadans, d'una mena d'escarni premeditat. Estranya i molt, que sí és això, i tan sols això, Jordi Cañas ahir demanés disculpes per l"error" fruit de l'"inexperiència". Victimisme?

Veure article al bloc d'Àngel Guillén

Nova actualització al bloc:
Segons el diari ARA, Ciutadans, mitjançant el seu portaveu Jordi Cañas, admet que el partit "no va obrar de forma adequada" i sembla que Hisenda tramita una sanció.


Actualització última hora:

Tot va a una velocitat meteòrica. A poques hores d’escriure aquesta article Ciutadans presentava de forma voluntària els comptes a la Sindicatura. Ara bé, aquest gest que aplaudeixo, no contesta a cap, repeteixo cap ni una, de les preguntes que en l’article formulo. Seguirem esperant explicacions clares. 
Els comptes presentats aquí

Benvolguts lectors, el garbuix generat envers la Fundació Tribuna Cívica, l’associació Egara Civitas i Ciutadans (partit, no concepte) no m’ocupa. No estic en disposició d'investigar fins al fons les diferents acusacions, difamacions o informacions, ni disposo dels recursos per engegar una denúncia en el supòsit de delicte comprovat. Per això ja ens vàrem dotar de les instàncies pertinents que paguem entre tots. Dit això, com a ciutadà (concepte, no del partit) sí que em preocupa i molt, el finançament dels partits polítics, la transparència del mateix i la veracitat de la informació sobre subvencions i aportacions. I és que en aquest país ja en tenim el cul escaldat de suposats finançaments il·legals, corrupcions vàries i prohoms convertits en presumptes marxants de diners públics. Podriem citar-ne molts, però centrem ara l'article en aquesta última bomba peridística i mediàtica. És per això que més enllà d’acusacions imaginàries, em ballen pel cap algunes preguntes que agrairia al Sr. Rivera, o persona pertinent, tingués a bé respondre.

La Fundació Tribuna Cívica va ser creada el 13 d’Abril (segons publica el dimecres 6 de maig del 2009 el BOE N.110 Sec.III. Pag.39335) al Registre de Fundacions del Ministeri de Cultura segons el que disposa la llei 50/2002 de 26 de desembre de Fundacions, en el reglament de Fundacions de Competència Estatal i aprovat per Reial Decret 1611/2007 del 7 de desembre.


En aquesta els antecedents de fet, diuen en apartats primer i segon:



I aquí personalment obro tres preguntes: 
1.- És aquesta una fundació orgànica del partit?
2.- Per què la mateixa és creada a Barcelona i registrada la seu social a Madrid tenint en consideració que fins avui únicament ha actuat a Catalunya?
3.- Una Fundació constituïda a Catalunya per un partit polític català no hauria de possibilitar la fiscalització per part de la Sindicatura de Comptes en bé de la transparència i la veracitat?


Però tinc més qüestions a plantejar davant la lectura d’aquesta inscripció:

Sobre els fonaments jurídics destacats es declara que és d’aplicació la llei del 26 de desembre de Fundacions. La 50/2002. Anem a veure que diu en l’aspecte de comptabilitat, auditoria i pla d’actuació:
Fer clic damunt les imatges per veure millor

Segons lectura, auditoria a ben segur no (?), però els comptes i plans d'actuació sí.
Doncs sembla que no ha estat així. Fins i tot l'article al bloc de la locomotora catalana aporta dos documents del Ministeri d’Educació, cultura i esport.





Amb aquestes afirmacions pregunto:
Esta realment obligada la Fundació Tribuna Cívica a presentar comptes i plans d’actuació al Registre?
La llei de finançament de partits del 2007 li permet saltar-se aquesta presentació fins al 2011?
I si està obligada i no ho ha fet, quina és la justificació?


Però del partit de la regeneració política i la transparència esperava ser capaç de trobar més informació de l’associació Egara Civitas (segons informacions lligada a Ciutadans). Aquesta sí ha cobrat subvencions públiques (fonts apunten fins a 65.000 euros). Una associació sempre m’ha fet més por que una fundació pel que fa als controls. Únicament he trobat aquest bloc. I ja veuen. 


A més a més, després del tsunami creat i la publicitat gratuïta per a Ciutadans, les explicacions per part del partit són una breu nota de premsa i les declaracions d’un Albert Rivera apel·lant al i tu més amb el cas Palau o posant en dubte els òrgans de control.


Com a ciutadà (res a veure amb el partit) no em convenç aquesta posició de qui abandera la transparència, la persecució inviolable de la corrupció, el canvi radical del sistema i l’atac sistemàtic a qualsevol dubte generat envers els altres.


Senyor Rivera, explicacions ràpides, presentació de la documentació que faci falta i si és veritat que tot plegat és una manipulació dels que els veuen ja com a ferms enemics i un perill factible, transparència real i no sopars de duro (ara euro) i excuses fàcils per esvair dubtes. Si no és així, molts pensaran que això de canviar el sistema és una fal.làcia per prostituir-se com els altres. A mi, per moltes altres coses no m'agraden, no els crec. Però molta altra gent sí veuen en la seva representació una bocanada d'aire fresc. Els hi deuen.

Fonts: ARA, El País, El Periódico, La Vanguardia, Locomotora Catalana, BOE, Ciudadanos-cs.org. 

dijous, 17 d’octubre del 2013

MOVIMIENTO CIUDADANO

Pasadas las 11:30 de hoy, Albert Rivera, Juan Carles Girauta y Antoni Asunción, presentaban, en las instalaciones del NH Eurobuilding de Madrid, la plataforma Movimiento Ciudadano. Un documento que refleja las directrices genéricas del proyecto y refleja en el redactado cierta tendencia a la improvisación o urgencia por generar tendencia. Vayan ustedes a la web y entren a la explicación del movimiento. Nada.

Aplaudo cualquier movimiento que pretenda movilizar a la ciudadanía a través de la independencia, el reconocimiento transversal de la sociedad y su libertad de expresión y participación directa. Dicho esto, y a modo de primera impresión, creo que no se dan dichos supuestos en esta iniciativa. Vayamos a realidades: Albert Rivera ostenta la presidencia del partido C’s (ciudadanos), Juan Carles Girauta es abogado, periodista y muy cercano al mismo partido y Antoni Asunción, ex ministro socialista de interior, el pasado verano participó en la escuela de C’s o en el 2011, según El Mundo, pretendía crear un nuevo partido político (que en el momento de escribir estas líneas no soy capaz de recordar si llegó a ser realidad).  

A tenor de lo expuesto parece necesario precisar que lo que hoy ha nacido es un movimiento en formato encuesta para la posible expansión del partido de Rivera en el ámbito nacional. Todo muy lícito, democrático y posible. Pero, ¿independiente y ciudadano (concepto, no nombre) cuando quienes toman la palabra forman parte, o se mueven en el entorno, de un partido político? ¿Transversal cuando dicho partido tiene líneas claras de actuación? ¿Con libertad de expresión o participación cuando el manifiesto ya está redactado? (ha habido participación real de ciudadanos plurales y verdaderamente libres? Alguna votación al redactado?) Pues parece ser que las únicas respuestas deben ser negativas. No, no y no. Ante los datos, absoluto respeto a la iniciativa, pero nada nuevo más allá de un partido político con intenciones de aumentar poder generando falsas expectativas a la ciudadanía y tergiversando conceptos.

Regresando al manifiesto de titulares que muchos, sin lo antes reflejado, podríamos firmar, me propongo hacer una lectura en clave catalana. Parecen remarcables algunos aspectos. El documento aparece encabezado con un “ciudadanos españoles”. Independentistas excluidos ya. Los nacionalistas deberían pensárselo mucho: un “que ponga en riesgo nuestro futuro unidos” en manos de ciudadanos (partido, no concepto) el significado del término "unidos" es bien conocido. Y acabamos este recorrido con dos diamantes que ante el proceso abierto en Cataluña sorprende hayan sido aceptadas: 1.- “los problemas de la democracia se resuelven con más democracia”. ¿Luego, votamos? responderán muchos. 2.- “en un Estado de derecho, lo legítimo es legal” consecuentemente la legalidad que impide legitimidades no es justa. ¿Les suena eso?

Por cierto que Albert Rivera, político en activo, pida la adhesión a un documento que afirma “la mayoría de ciudadanos ha dejado de confiar en los políticos” es simple y llanamente una burla.

Lo de hoy es un reflejo real de las dudas que genera la expansión de un partido catalán, con líder catalán, en una España que ya dio su parecer a Miquel Roca Junyent y sus intenciones de llegar a presidente del gobierno español a través del Partido Reformista (Jordi Pujol era muy hábil para apartar rivales). Esperaremos pues a ver en que acaba todo. 

dimecres, 16 d’octubre del 2013

EL SANDRO MÉS ANTICULÉ


Agraeixo no ser una de les rodes del poder, sinó una de les criatures que són aixafades per elles” (Rabindranath Tagore). La cita s’escau al veure com ahir Sandro Rosell aixafava el dret històric de les criatures blaugranes (menors de set anys) per accedir als partits sense entrada. Les rodes de poder del president blaugrana van utilitzar la llei i la por, per mercantilitzar i deshumanitzar de nou el club. Cop de porta a imatges entranyables de nets o fills asseguts damunt progenitors i assaborint de ben petits la pertinença al sentiment cule. I això de la mà de qui va anunciar horaris familiars pels partits. Suposo que la derrota en aquest camp l’han portat a veure innecessària la presència de menors a l’estadi.

Però no és d’estranyar una actuació similar de qui va arribar a la presidència prometen un club més democràtic, humà, transparent o modern i on els “ismes” entressin a formar part de la seva història, però que ha obrat maquiavèl·licament des de llavors en sentit contrari. Club social comença a semblar un oxímoron blaugrana.

Una de les primeres accions va reviscolar el laportisme. De nou partidaris d’un i altre; de cop i volta divisió entre defensors i detractors. Això sí, sempre sota el paraigua democràtic d’una assemblea de compromissaris poc representativa i sobre el paper poc demòcrata. Seguim: l’orgull solidari de socis i anterior directiva, mostrant Unicef a la samarreta, va ser esclafat per un Qatar Foundation que va reduir l’anagrama 
de l’organització internacional d’ajut a la infància (al cul per ser exactes) mentre soterradament s’esperava l’arribada de Qatar per acabar empaperant l’estadi. A tot això declaracions desafortunades de sota mà i habitualment a través dels mitjans de comunicació afins, donaven peu al naixement d’un nou “isme”: el guardiolisme. Ni les promeses ni les formes es van guardar en l’adéu a un mite de la superació personal com Abidal, provocant una nova fragmentació de bàndols. La Grada Jove, un fracàs absolut envoltat de dubtes sobre negociacions amb els violents desterrats del Camp Nou i que en el seu moment va significar fins i tot amenaces al llavors president Laporta. Sí, aquest club és líder mundial en xarxes socials, però tan tecnològicament avançat que per actualitzar el cens obliga a fer-ho de manera presencial. Però no acaba aquí: l’ultima assemblea de compromissaris, serà legal atenent als estatuts del club, però la seva representativitat és absolutament ridícula. 300 persones de 160.000 socis decidien canvis sobre la “Constitució” blaugrana. Senzillament depriment.

I ahir el club expulsa als infants. Sembla que tornen els violents i s’aparta als nens i nenes. Una vergonya per molt que s’amagui sota disposicions legals o preteses situacions de perill que ara mateix no recordo hagin succeït. Aquest club cada cop és menys dels socis, menys social, menys democràtic... i transparent? Quan aclarim causa Brasil i presumpta implicació de Sandro Rosell, el perquè del tema Abidal o Pete Michael o la marxa de Victor Valdés, en parlem. Mentrestant, cada dia assimila més opac. I estiguem molt amatents a la reforma o nova construcció de l’estadi. A aquest pas fins i tot el nom del mateix acabarà en mans d’un patrocinador. 

Aila! Acabo d’escoltar en boca del president i al matí de CatRàdio: “prefereixo un titular que digui, Rosell no deixa entrar un nen, que un altre que digui, Rosell ha matat un nen”. Miri president, de moment el que ha assassinat vostè és la il·lusió de molts infants i el mínim seny amb aquesta declaració demagògica.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

MAJORIA ABSENT

Jordi Borràs, un magnífic fotògraf del Nació Digital, em posa els pèls de punta amb la seva galeria d’imatges del 12O més feixista a Plaça Espanya. Uns 200 representants de diverses organitzacions ultres, acordonats per la Brigada Mòbil dels Mossos, exhibien banderes preconstitucionals, camises blaves, jou i fletxes o simbologia nazi com SS o 88.

Caps rapats, tatuatges, ulleres d’aviador, mans alçades i molta testosterona i substància dopant de musculatura treballada al gimnàs. Reminiscències de la transició de l’oblit i d’un record, transformat en celebració, de la conquesta d’Amèrica on les execucions, les massacres, les violacions i les mutilacions, eren a l’ordre del dia. I si ho canvien pel dia de la Constitució? Primer pas cap a la normalització.

Gairebé al mateix temps, una foto d’Àngel Guillem, amb Josep Luis Cerro i Dani Pinto al Twitter, em mostra l’altra cara de la jornada a Plaça Catalunya. Somrients, sota bandera espanyola constitucional i abraçats, gaudeixen d’una jornada reivindicativa i lúdica. No reclamem la mateixa sobirania ni tan sols compartim ideologia, però sí la igualtat del dret fonamental a manifestar-nos. I barrejar a uns i altres, tot i que els de Plaça Espanya o similars ho intentin, és una injustícia.

Ara bé, les justificacions dels unionistes davant el fracàs de la convocatòria són histriòniques. Valorar la presència d’unes 30.000 persones, en un moment de màxima emotivitat, com un èxit, és propi de qui reconeix haver perdut esdevindre el centre d’atenció mostrant auto dramatització, teatralitat i una manera d’expressar-se superficial. Inclús el victimisme de les justificacions denota ferida en la teoria del solipsisme (valgui a tall d’exemple histriònic el de n'Alícia Sánchez Camacho).

La conclusió més vàlida de les imatges hauria de ser que el 12O no interessa a la majoria. Una majoria anomenada silenciosa que el que va demostrar és que de moment vol seguir essent absent. La seva manipulació interessada ha posat damunt la taula la realitat: uns continuen essent amos del seu silenci tot convertint en esclaus de les seves paraules als qui que se n’havien apropiat.


Ara bé, els independentistes som lluny de la victòria. Hem guanyat al carrer, però el no és molt més present del que va acudir a Plaça Catalunya. Únicament les urnes seran vàlides per mesurar forces. I cal treballar molt per explicar-ho millor. Cert, la Via Catalana té Giga foto; la mani del 12O "fotomatón". Però anem en compte. Queda molt per sortir al carrer i explicar les raons que sumen i no resten. Seguim treballant amb respecte pels diferents. Aquí pot radicar tot plegat.