L’ANY SE’M VOLIA FOLLAR I L’HE ACABAT DONANT PEL CUL.

Poques hores abans d'acabar un vell any. Un any més dels molts que d’un temps ençà han intentat violar i esquarterar les meves esperances, il·lusions i anhels. Tres-cents seixanta-cinc dies de reconèixer a Satanàs i Llucifer, diables i monstres, serps i vampirs. Sí, un exèrcit de criatures sobrenaturals, embolicades en cossos reals, violant i xuclant a sang i fetge, sentiments i sensacions, aspiracions i velles confiances. I no han estat els primers, ni seran els últims. Però intueixo que em comencen a enviar la rereguarda. Ells estan més desgastats que jo. Aquest ha estat l’any, que un cop m’havien despullat els anteriors, se'm volia follar del tot. Però he reeixit de les tenebres per acabar donant-lo pel cul. Avui puc dir que no defalliré i això sortirà bé.

Cinc anys d’una gran estafa en què les bòfies, badomeries i falsedats, creades de tota mena durant la plenitud, han quedat al descobert. Les pròpies i les alienes; les meves, les teves, les seves; las de tots. Sí, inserits en aquesta vida de mirall ens havíem deixat guanyar pel reflex de tenir abans de ser, del jo per damunt del nosaltres, de la prepotència insultant a la humilitat. Havíem begut del pou de l’opulència i ens hem trobat de ple en la realitat de la subsistència. Vivíem en una bombolla fictícia que un cop explotada ens ha mostrat amb total crueltat i virulència, la feblesa de les nostres bulímiques possessions de peus de fang. Ens han enganyat, estafat, venut fum. Ens hem enfonsat, atemorit i fins i tot entregat. Cadascú en el seu grau. Cada un de nosaltres amb la intensitat que s’ha pogut permetre. I ara què?

Em toca començar un nou any. No mirar enrere. Buscar espai per tornar a imaginar colors a tot allò que s’ha anat tenyint de blanc i negre. Recuperar l’alè que permeti respirar fons per convertir tot aquest anhídrid carbònic en oxigen. Explorar els nous horitzons que les renúncies han obert a les ignorades oportunitats. Gaudir d’allò pel que paga la pena viure oblidant l’espiral de mentides que, amagades de vivències, semblaven donar sentit a tot plegat. Desaprendre per ser més intel·ligent en les eleccions. Escollir valorant la mesura del realment important. Créixer per tornar a ser conscient que mai hauria d’haver donat tanta importància al que tenia obligant-me a ser el que volien. Ser molt més per necessitar tenir molt menys.

A la merda tanta porqueria. No abdicaré! Guanyaré! A partir d’avui, res serà igual, tot serà millor. Queden molts cims per escalar; molts paranys per superar; moltes esses sinuoses que sortejar. Però aquest any m’ha ensenyat que amb valor, sinceritat i esforç, tot és possible. Hauré perdut molt pel camí. Però cap venjança, cap malvolença ni animadversió; ni un segon perdut en retrets. Tan sols un desig:

als que he guanyat pel camí i als que he perdut; als qui han acceptat a qui els escriu i als qui no; als que amb comprensió han escoltat i als qui sense escoltar m’han cridat; a aquells que comparteixen el que penso i als diametralment contraris; als que han posat pedres al camí per no perdre’m i als qui llençaven rocs per fer-me entrebancar; als que m’han ensenyat el millor del ser humà i als que han mostrat la cara oposada; als que no m’han jutjat i als qui m’han engarjolat; a qui ha posat un somriure substituint una llàgrima, una il·lusió negant el desencís, una alegria tapant una tristesa; a tots, amics, coneguts, saludats i desconeguts, fins i tot alguns a qui no cal conèixer, però molt especialment a la meva filla, la meva dona, la gossa i la família donada o escollida:

Bon any nou i molta salut i felicitat pels 365 dies vinents. Ep! Sobretot a tu!

Guanyaràs al 2013 i els seus amics?

EL CANT DE LA SENYERA I LA IGNORÀNCIA

Que en són d’incultes alguns. Com els agrada la crítica fàcil víctima del desconeixement. Quin borreguisme intueix la demagògia al servei del discurs quan utilitza la forma i no aprofundeix en el fons. Que n’és d’estúpid el judici del continent obviant el contingut. Quina imbecil·litat quedar astorat davant l’exhibició de símbols en moments d’exaltació de reivindicacions nacionals mitjançant una composició musical. I és que no hi ha pitjor ignorant que el que ignora la seva pròpia ignorància.

O això, o manipulen perversament la realitat en benefici propi. Ben pensat de tot hi ha a la casa del senyor. A uns caldrà oferir-los la benevolència de la ignorància tot i l’existència d'Internet. I és que una senzilla cerca ens ofereix la lletra del Cant de la Senyera. A destacar dos moments: “au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat”; “per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel”. Un cant prohibit pel règim franquista donant lloc als fets del Palau de la Música Catalana del 19 de maig del 1960 al ser exclòs del repertori uns dies abans pel governador Civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga. Davant la prohibició va estar el públic qui la va interpretar. Arran d'aquells fets es varen produir aldarulls i detencions, entre elles la de Jordi Pujol més tard president de la Generalitat. LLibertat? Sobirania? Prohibicions? Detencions? I doncs… que esperaven? Banderes espanyoles? Au va, home, va!

Ara bé el que no mereix generositat en la valoració ha estat la manipulació (sense ignorància) de La Vanguardia: “i en el públic s’han vist algunes estelades”. Algunes? Els mitjans de comunicació tradicionals encara obvien la força de les xarxes socials per deixar en ridícul operacions estètiques. Tots hem vist les imatges. En pocs dies el nou director, Màrius Carol, deixa clara la seva línia editorial. Res a dir sempre que no s’alteri voluntàriament la informació. I en aquest cas s’ha actuat de mala fe.

Vaja, tot plegat és com si jo, imitant a alguns, m‘emprenyés i molt, per l’exhibició de senyeres en qualsevol manifestació contra l’avortament, a favor dels matrimonis gais o qualsevol altre en què no hi fóssim tots. Algun exemple de ser-hi tots? És més, per què collons hauríem de deixar plaça qualsevol per fer costat a la Constitució mostrant banderes espanyoles i catalanes, fins i tot algunes pre-constitucionals. No ens representa a tots.

Però en creure en la llibertat d’expressió sempre que sigui de manera pacífica i respectuosa… per mi que facin el que vulguin. I deixin fer el que els sembla als altres.O és que potser tan sols els és permès a ells dir i ensenyar el que desitgen on desitgen? D’això, donat el supòsit, se’n diu totalitarisme i censura. Agradi o no. Menys demagògia senyors ja sigui sota ignorància o manipulació.

inFAUSt per Messi

El diari El Mundo titulava el passat dia 16: “investigan al padre de Messi por blanqueo de dinero de la droga”. I deien en frases (o farses?) interiors: “examinan su relación con una red de lavado de dinero procedente del narcotráfico”, “la Unidad Central Operativa de la Guardia Civil (UCO) investiga (...), “la investigación está bajo secreto de sumario” o “según fuentes cercanas al caso”... Vaja, tot molt contrastat. Els transporta benvolguts lectors a uns informes de temps ençà?

Doncs mirin, sempre resulta que hi ha algú, que mai se sap qui és, que filtra vés a saber què trencant el que hauria de ser un secret de sumari (guaita! reservat, confidencial i inviolable) on s’acusa a tercers per finalment acabar essent totalment o parcialment desmentit, fins i tot negat, per la part investigadora. Oi Sr. Mas?

Però, que es pot esperar d’una caverna mediàtica incapaç de digerir, i exquisidament retratada en aquella roda de premsa al Santiago Bernabeú, el domini blaugrana de l’etapa Guardiola (el gran dic de contenció davant la inacció de la directiva), d’un Leo Messi convertit en gran referent en el futbol mundial, d’una selecció espanyola mimètica en l’estil al del Camp Nou i farcida de jugadors del Barça guanyant títols mai somiats? Doncs això. Molta irascibilitat, ràbia i incontinència verbal i escrita, en forma de joc brut.

El més preocupant emperò, és què l’actiu més valuós, el referent esportiu actual, acabi ensenyant el seu enuig amb el, ja podem utilitzar inFAUSt?, vicepresident econòmic de la directiva de Rosell. Messi parla poc i planerament, vaja no diu res, però aquest cop ha estat contundent: “el senyor Faus és una persona que no sap gens de futbol i vol manejar el Barça com si fos una empresa, i no ho és. El Barcelona és un dels equips més grans del món i ha de ser representat pels millors dirigents també. I a part li recordo que ni jo ni ningú del meu entorn demanem mai cap augment ni renovació i ell això ho sap molt bé". Ai las!, la crisi no havia agafat el pont aeri?

La cosa Messi fa temps que esta enrarida, com tantes altres al club (i la llista és llarga). Serà capaç el president Rosell de donar resposta a similars atacs i reconduir la situació generada? O amb el temps, la llista dels Cruyff, Guardiola, Emili Ricard, Abidal ... (poca broma amb els noms) haurà de comptar amb un nom més: Leo Messi (collons quina venda no?). Ep! no cal omplir el Camp Nou (o el que serà un nou camp, #SÍSÍ, gràcies a l’estalvi en fotocòpies) de màscares d’exaltació a l’egocentrisme d’un individu. Però fer de Rajoy amb el tema Leo, com si fos la consulta, podrirà la relació. És hora de què Rosell es faci present i de manera tan contundent com ha fet l’astre argentí envers Faus, deixi clar que Messi no es toca. En sabrà? L’historial invita al pessimisme. Albert Rivera diria d’ell que està fracturant i dividint la societat (calla! que això ja és un mal endèmic blaugrana; i català també). Res de nou. 

L’@AZOTELIBERAL EM MATA. I AMB RAÓ.

Hi haurà qui després d’aquest article posarà la meva cara en un Tió qualsevol per fotre’m cops de bastó i alleugerir l’esgotament davant la reiteració argumental ja molt “sobada” entre lletraferits i piuladors varis (oi @azoteliberal?). Però renoi, tots els camins porten a Roma i m’hi fan pensar amb això de la cosa catalana dia sí, dia també. Fins i tot els més valedors del matrimoni, ai las! i representants terrenals d’un Déu que mai va parlar de votar, s’atreveixen a dir-me immoral. Clar que veient algunes de les immoralitats que s’han comès sota sotana, ep! i segueixen essent perpetrades, gairebé prefereixo ser el depravat de les urnes.

Vol vostè que Catalunya sigui un Estat? Quantes vegades hem fet una versió d’aquesta pregunta aquells que hem tastat el que és dona en el matrimoni. Les relacions bilaterals sempre són difícils, complicades, tal vegada inclús impossibles. “Hem de parlar més, la feina ens absorbeix i no deixa temps per nosaltres, et posiciones com a perseguidor/a i em converteixes en víctima, la motxilla ja vessa i un dia explotarà… Hem de canviar l’Estat de les coses”. Guaita! Ja ho tenim. I felicitats a qui se'n surt. Apa a brindar com el Pere Navarro i deixar de fer el "borrego" amb tants hackers que volen dinamitar el matrimoni.

I si és així, vol que Catalunya sigui un Estat independent? Vaja que “si hem de seguir igual foto el camp. O la relació esdevé diferent o agafo la porta i aquí et quedes. Estic fart! Estàs fins als nassos! Això no hi ha qui ho aguanti. Així què proposo que ens separem.”

I no parlem de quan el matrimoni es converteix en família amb fills (altrament dites 17 comunitats autònomes). Les discussions es fan presents pràcticament cada dia i pugen de to. Tot es complica per què les parts no poden dialogar amb la tranquil·litat de la intimitat amb tants plors, crits i fressa amb intencions de cridar l’atenció.

Però davant la disjuntiva cal fer-se preguntes. “Canviar l’Estat cap a on? En això hem d’estar d’acord els dos? Què m’ofereixes I a què et compromets? Seràs capaç de complir al que t’obliguis? Acceptaràs la meva parcel·la d’individualitat?”

Per què, separar-se és una decisió unilateral que només comporta el repartiment de béns, saber on vas a viure, amb qui i què comptes i com s’ho prendran els pares i la família real o política, no?

Doncs això. Espanya ha de posar cognoms al primer nom de la pregunta. Altres ja l’hem posat a la segona. Mourà fitxa el govern espanyol per salvar el matrimoni o esperarà al trencament definitiu de la relació fent veure que no passa res?

Molt em temo que ja podem començar a buscar advocat, procurador i jutge. Per què al final serem pèssims companys de llar, la família renegarà de nosaltres i haurem fins i tot (els que hi creuen) d’apostatar. Valgui’m Déu!

A LA MERDA LA PREGUNTA I A CAGAR LES POSSIBLES RESPOSTES.

Com estan benvolguts lectors? Ja han superat la transició necessària per acceptar la tan esperada pregunta de la cosa? I què, què? Com els ha quedat el cos? Els ha agradat? L’accepten i prou? O els produeix sensació d’estafa? Aquestos dies he vist, llegit i escoltat, més versions al seu voltant que cites de Nelson Mandela. I mira que de les últimes tothom n’ha estat expert.

Doncs mirin, jo després d’haver passat pel confessionari d’aquesta altra cosa anomenada església, els faré una revelació: he deixat l’addicció que l’espera m’havia creat al Tranquimazin i amb perill de sobredosis amb la menjada de coco per comprendre el que ha passat. Allà postrat, mentre el mossèn m’escoltava, he rebut confidència celestial de conclusió inequívoca. A la merda la pregunta i a cagar les possibles respostes. Estic molt més tranquil.

Encara veig aquella aurèola lluminosa encerclant ésser desconegut. I escolto les seves paraules profètiques: “no perdis ni un segon més en l'estudi de l’anunciat o les combinacions matemàtiques de probabilitats incertes de les diverses respostes. És molt més senzill del que sembla. Tan sols preguntat per què així? i... voilà, t'adonaràs que tot ha estat concebut per garantir una única guanyadora possible, si hi ha collons (ell no va utilitzar aquesta paraula agafada de collita pròpia davant l’oblit): el Sí i Sí”. I abans de ser capaç d’interrogar-lo va fer cap a lloc llunyà (desconec si era el cel o l’avern). Jo li desitjo via directa al costat de Llucifer amb la nit que m’ha donat.

Per què? Per què? Per… Malparit, té raó! Quina importància té una, dues o cent preguntes i la/les resposta/es d’una consulta que no es farà si depèn de l’Espanya de N’Alejo Vidal Quadras i tants altres similars a dreta i esquerra? Cap. Ni una. Zero. I a aquesta Espanya no li veig cap intenció de variació. Per això és tan inclusiva, per què en serem exclosos tots. Uns per què ja han decidit que no votaran; d’altres per què no els deixaran.

I afectat per l’aparició començo a patir efectes al.lucinògens i confereixo als de la foto del pacte títol de Grans Mestres en això del tauler d’escacs en què es juga aquesta apassionant partida (potser m'estic passant en donar-me plaer solitari amb el què imagino?) Saben que l'escac i mat està en portar fins a l'absurd intolerable al govern espanyol i conseqüentment a l’Estat Espanyol. Es tracta de què prohibeixen la consulta i en els pitjors dels supòsits intervinguin la Generalitat, fins i tot empresonin al President Mas o... ui, ui, ui... retirin les urnes si s'arriben a col·locar a peu de carrer. Guaita! Ja tenim els “feixistes”, els colpistes, o vés a saber quin adjectiu s’emprarà, negant el vot als catalans. Ja tenim la imatge que donarà la volta al món.

Aquesta posada en escena (diguin-li pregunta) és summament intel·ligent, estratègicament impecable i meravellosament imprevisible. Està tan ben estudiada que justificarà les plebiscitàries i (si hi ha collons, recorden?) la DUI (ep! cal advertir que és el pitjor dels escenaris però aquell al que l’Estat ens volen fer arribar). Ai las! Vés que no arribi a fer possible fins i tot la consulta segons pressions d’una Europa que veurà Espanya en un carreró sense sortida (l'esperança en la democràcia ha de ser l'última víctima colateral de tot plegat encara que la promoguin de fora). 

Apa, esperarem, com ja fa temps que fem. Però la independència amb unes plebiscitàries està conquerida... si hi ha collons!

HABEMUS PREGUNTA

Mentre els unionistes estaven engrescats en discursos contraris al simposi “Espanya contra Catalunya”, la Camacho amenaçant amb un “simposi de la veritat” (qui no el vulgui que posi en marxa un Verkami per 80000 euros i tal vegada, com en el cas Mètode3, els perdonarà) i suposo que Albert Rivera alliçonant per alguna televisió espanyola... SÍ, SÍ, quan tots articulaven oratòriament llamps i trons de similar aberració històrica…ZASCA! Va i s’anuncia la pregunta i la data. Ai las! "habemus fumata" inclusiva i estelada. La data: el 9 de l'11. Ep! que si li donem la volta queda curiosa: l’11 del 9. (Diada Nacional de Catalunya). I enorme perplexitat: no és una pregunta; són dues. I trobo que personalment podré dir poques vegades SÍ, SÍ.

No és la meva pregunta, ja ho avanço, però és la pregunta de més gent (democràticament impecable) i jo hi podré votar el que vull. Per tant la dono per bona. Ens fa arribar a tots els favorables al dret a decidir (menys al PSC) en aplec fins a la consulta. Però és més: és una pregunta estratègicament brutal. Únicament deixa fora als qui volen negar la votació o s’agafen a una Constitució de protocol impossible per a donar cabuda a una reivindicació d’aquest nivell. Ara m’adono de què segurament el Sr. Navarro ja la sabia i per això va marxar, cames ajudeu-me amb foto de “momentazo”, abans de posar títol a allò fins ara anomenat “la cosa” i per fi convertida en un referèndum per l’autodeterminació amb possibilitats de votar pel federalisme. Per això haver arribat fins el dia d’avui no li hauria permès excloure’s de la mateixa. SÍ i SÍ, felicitem-nos! La cosa ja té nom i cognom. Decepció per molts dels que fins ara escrivien que tot era una fal·làcia per manca de complement directe acompanyant aquest “invent” del dret a decidir. Ara sí, ara ho entendran a tot el món (es pot traduir clarament). Ep! i fins i tot tenim data oi? Guaita! ERC al govern!

Bé, veurem fins on arriba tot plegat. Però l’obligació del govern català és posar les urnes al carrer. I si l’espanyol vol, que les retiri. Probablement no els quedarà cap més opció amb l’històric de declaracions fins avui realitzades. Mentre veiem de nou el TC deliberant, nosaltres a allò veritablement important: seguir treballant, i més que mai, per augmentar les possibilitats de la doble resposta afirmativa. La majoria social envers el SÍ, SÍ, ha de créixer. Però comptem amb un gran aliat: l’Estat Espanyol. Segur que actuarà en favor d’aquesta opció.

I no ens deixem enganyar: les declaracions dels contraris demostren que avui s’ha fet un nou pas mal els pesi i semblin dissimular. Jordi Cañas ja no parla de sí som majoria o no al Parlament; ja s’aferra a que som minoria al Congreso. I aquells que fins fa unes hores reien i comentaven la jugada de la pregunta (i jo ho he fet per esgotament XD) ara ja diuen que la consulta no es farà. Ells també ho saben.

DRET A DECIDIR A CAN BARÇA

Catalans i catalanes, posem-nos dempeus. Alcem-nos davant el gran repte de les consultes. Aixequem-nos ben d’hora imaginant soroll d’excavadores, topadores, grues i piconadores; arquitectes, aparelladors i paletes. Catalunya fot tuf d’obres.

I és que els dos més alts representants d’aquest país han decidit, en poc temps, preguntar si els deixem posar potes amunt Catalunya amb un únic propòsit: canviar la casa de dalt a baix. Generalitat i Futbol Club Barcelona, ai las! poca broma amb qui són els protagonistes, han pres consciencia de ser presoners d’edificacions d’antany. Les parets ara assimilen murs de contenció pel creixement, les possibilitats econòmiques i la credibilitat d’ambdues institucions. Ja ho diuen: renovar o morir.

De la cosa catalana n’hem parlat, en parlem i, quan tinguin a bé dir-nos la pregunta per saber exactament de què va, en seguirem parlant. Avui cal centrar-nos en l’anunci d’un nou referèndum, en clau culé, pel dret a decidir que fer amb l’estadi: reformar-lo o fer-ne un de nou. Ep! fins i tot caldria pensar en no fer gairebé res. Vaja, un "remendu" que deien els avis. Ara per ara però, moltes intencions i pocs detalls. Bé això dels detalls, quan parla Toni Freixes, sempre sol deixar un regust a poc o gairebé gens. I un cop ha parlat...cal que surti un vicepresident portant la contraria amb les molèsties als socis? No ha d’estranyar doncs els tres directors de comunicació devorats per aquesta junta. Molta sort al quart!

Però davant la presumpta magnitud de similar proposta m’envaeixen diferents preguntes:

no es va fer marxa enrere al projecte Foster per manca de diners? O tal vegada era per l’autoria del Sr. Laporta? No estàvem tan malament com per haver de fer fotocòpies en blanc i negre? Si era veritat, qui pagarà similar inversió? Qatar? Després de vendre la samarreta, molt més important, el nom del Camp ja té preu oi? Les millores significaran un increment dels abonaments de cara al 2016? Hi haurà clàusules de confidencialitat en els pressupostos, projectes i pagaments? És podran votar les dues opcions o tan sols una? L’opció de no fer res, es posarà a la butlleta? Per cert, tot i que no ho van fer públic: quina han escollit com a junta? Per què ja la tenen oi?

Ah! i fent un paral·lelisme amb la cosa catalana, altres dubtes: la pregunta serà clara i la resposta binaria o inclusiva estil qüestionari? El dret a vot el tindran els socis barcelonistes o tots els socis dels diferents clubs espanyols? Han preguntat als organismes internacionals si això podria provocar la imminent sortida dels mateixos? I sobretot, què hi diu ICV?
Casum dena! Una última advertència. No oblidin als de sempre: el Camp Nou o Nou Camp uneix i la proposta divideix, això enfonsarà el club, té tics autoritaris d'altres temps, la gespa serà atacada per plagues vaires, el sostre caurà o fins i tot alguna amenaça de presó per al president Rosell o de bombardeig si es posa l'estelada com a senyal de finalització de l'obra. Així és que... molt de compte amb aquesta votació.