Actualització

"El Barça és més que un club". Aquesta frase ens distorsiona a vegades les raons i ens posiciona al costat del cor. A mi m'ha passat. I en això estic ara mateix. Reflexionant, pensant, interpretant converses, diàlegs, trucades de telèfon. Per què també es basa en agafar la màxima informació possible i aquesta mai la trobaràs tancat únicament en les teves opinions.
De l'article què podeu trobar tot seguit, avui dia ho signo gairebé tot. Ara bé després de reflexionar, el punt 1 avui el veig diferent. 
Per què hem de negar la denúncia d'un suposat delicte pel sol fet de ser un club de futbol? Pensaríem el mateix sí aquesta denúncia fes referència a una empresa qualsevol? El Barça està per sobre de la llei i els seus àmbits de control? Què hi hagi una mà negra seria prou atenuant per a negar el delicte? Els socis poden obviar les irregularitats atemorits per les conseqüències i deixant via lliure per què els gestors, els uns i els altres, utilitzin el club sabedors de la inexistència de responsabilitats?
Avui dia encara dubto de si el gran perjudicat, en cas de confirmació del delicte, serà el club o els signants del contracte de Neymar. Desitjo que acabi pagant qui ho hauria de fer. És més, si acabés pagant el Barça quelcom a la justícia no esta ben resolt. Però... i què? Un dia o altre s'haurà d'acabar amb la impunitat que sembla oferir accedir a la direcció del Barça. Arreu, justificar per inacció el delicte d'ahir i el d'avui, permet el de demà. Així és què, independentment del nom del denunciant, si és un o més, si hi ha mà negra o no, hi ha dubtes més què raonables sobra la possibilitat d'un delicte; per tant la denúncia és vàlida.
Això sí, #Rosellexpulsió, #Bartomeudimissió, i #eleccions. Ah què no m'oblidi, #Zubizarretadimissió.

I mira no m'han caigut els anells per rectificar. Feu-ho si creieu què alguna vegada és necessari. En ocasions no és té tota la raó.

ABDICACIÓ A CAN BARÇA

De nou el Barça acusat. Aquest cop per delicte fiscal de 9,1 milions d'euros en el fitxatge de Neymar. L'Agència Tributària ha enviat un informe al jutge de l'Audiència Nacional, Pablo Ruz, on considera que el F.C.Barcelona ha comès evasió d'impostos. Ara serà fiscalia qui cridi a declarar al club i a l'expresident Sandro Rosell; sí, el del "no us fallaré". En saber iniciat el procés, la junta directiva va presentar una declaració complementaria de 13, 5 milions d'euros tot i assegurar que no hi havia irregularitats en el fitxatge; oh, wait!. Regularitzar la seva situació fiscal per via administrativa no eximeix de responsabilitat penal, però la sanció econòmica pot ser menor. I per molt què ho dissimulin significa dubte raonable sobre la innocència defensada. OMG! Déu ens empari (i no parlo de Messi), ja que en la versió més alta aquesta multa arribaria fins i tot a sis vegades la quantitat defraudada, és a dir 55 milions. Guaita!, gairebé un 10% del Nou Camp Nou "Qatar". Això descartant que fossin capaços de dissoldre l'entitat que també està contemplat. Però fem cas d'allò de l'opi del poble i no s'atreviran.

Serveixin aquests punts per mostrar la meva opinió:

1.- Cal "agrair" a Jordi Casas haver portat al club fins aquesta situació per una batalleta d'infant de primària. Segons informacions, ara demanarà també la imputació de Bartomeu i possiblement de Javier Faus sota consideració què dels pagaments realitzats en aquesta operació n'haurien de ser responsables a títol personal i en cap cas el club. Però, no estava segur de què seria així? I si no és així i el F.C.Barcelona ha de fer front a tot plegat? Doncs miri, ja li avanço, gràcies per tan d'amor altruista als colors blaugrana. Haurà estat pitjor el mal que el remei. Felicitats!
2.- Demanar a la directiva la dimissió immediata. Ja n'hi ha prou de veure el club a la banqueta dels acusats. No recordo haver viscut tants processos judicials posant en dubte la credibilitat del FCBarcelona com des de l'arribada de Rosell, la seva abdicació i la coronació d'un nou president posat a dit legalment però amb poca legitimitat democràtica. Un president que en roda de premsa va mentir als socis dient que el contracte de Neymar era legal i no hi havia irregularitats.

3.- L'expulsió com a soci del Sr. Rosell (si es contempla segons estatuts). Per què de la mateixa manera que aplaudeixo la dels Boixos Nois que embruten la imatge d'un club que dels valors en fa bandera, l'expresident ha llençat porqueria com no ho ha fet cap altre. De la seva fugaç estança al capdavant de l'entitat en quedarà la pèssima imatge institucional, el dubte de la legalitat de les seves accions, la persecució de l'anterior president, la judicialització permanent, el comiat de Pep Guardiola, d'Abidal, de Pete Michael o de Valdés sense cap explicació convincent, l'enuig de Messi o la destrossa del millor equip de l'historia. I la llista és pot ampliar.

4.- Per què no veig Jordi's Casas al Madrid i a altres clubs? Per què els organismes oficials, tant tributaris com esportius, no actuen d'ofici en altres casos similars? Com és que de sobte volen fer aparèixer a l'entitat catalana més important i de major ressò internacional com a la malèfica del món del futbol quan ningú dubte que el podriment és arreu?

Aquesta directiva, més enllà d'imaginar mans negres o no i tal com li passava al Rei d'Espanya, no té credibilitat. Cap, nula, zero. I seguint l'exemple del monarca, haurien d'abdicar. Vaja!, si realment estimen el Barça. I amb ells també podria marxar Zubizarreta. Però aquest per aspectes esportius

ESCAC MAT AL REI

Ho deia el 19 de desembre de l'any passat en aquest article a l'E-Notícies. Destaco: "davant la nova situació creada damunt el tauler de joc, el Rei (Juan Carlos) ha de començar a ser conscient que l’escac i mat és una amenaça real (més real que ell mateix)" o " de moment l’únic il·lès de tot plegat és el príncep Felip. Per això i davant el que pot ser un imminent escac i mat, al Rei només li resta una solució per evitar la desfeta de la monarquia espanyola: abdicar a favor del seu hereu...". No em repetiré, però ahir es confirmava l'escac al rei en un intent per què la degradació de la imatge i la pèrdua de suports no signifiquin el mat a la monarquia. En no més de trenta dies, Espanya coronarà un nou Rei, no hi ha cap dubte. Aquesta abdicació no és un moment d'hiperactivitat reial víctima de la improvització. El rei ha estat sotmés a un "escrache" i ha cercat l'acord per plegar i assegurar la successió. Esta tot lligat i ben lligat amb les dues forces majoritàries, encara avui dia, a l'Estat.

Personalment, i m'agafo el dret a l'equivocació doncs aquest no requereix de consentiment constitucional, aquesta abdicació respon a dues coordenades prou clares, deixant de banda edat i estat físic: el procés català i el resultat de les europees. Els dubtes generats envers el bipartidisme en les últimes eleccions al parlament de Brusel.les o Estrasburg també podrien canviar majories al "Congreso" envers un referèndum pel dret a decidir monarquia o república. La coronació de Felipe significa una oportunitat per recuperar suports socials.

D'altra banda el repte sobiranista engegat pel procés català jo no és per un rei en decadència. Massa pòsit per ser creïble. Tan sols un nou monarca pot liderar resposta a un dels desafiaments més importants de la recent història de l'estat Espanyol. Felip VIè recuperarà la simbologia de la tercera via. Gestos, paraules, intencions... Una via que sempre ha estat en construcció però on molts dels catalans mai han acabat de veure l'estació del destí final fins que la sentència de l'Estatut va destrossar rails i confirmar què amb aquest tren no s'arribaria a l'anhel de la consideració total. Imagino una frase del discurs del dia de la coronació: "(...) Prometo trabajar i trabajaré, por una España que des del proyecto común entienda, acepte y respete, la diversidad que nos hace más fuertes (...)".Per repetides i escoltades, no creïbles ja. En resum, una nova cara per una tercera via que a Catalunya ja molts no s'empassen.

Des d'aquestes línies vull mostrar la meva simpatia amb tots aquells que s'han manifestat bandera republicana ESPANYOLA en mà. Però personalment aquesta lluita avui en dia ja no és la meva. L'estelada porta implícita la república en el seu anhel. I en això estic. Sort als qui durant aquests dies demanaran el Dret a Decidir sobre monarquia o república. La necessitaran. Ep!, nosaltres també i tant o més. Ho tenen tot lligat i ben lligat. Vaja!, com sempre.

CAN VIES

Dos col·lectius cara a cara esperant l’espurna que ho faci saltar tot pels aires. Uns tenen l’oficialitat d’emprar la força com a mandat per garantir la seguretat. Els altres estan segurs que els seus drets no estan garantits i veuen en l'ús de la força l’expressió de la protesta. Uns criminalitzen les actuacions dels altres i a l’inrevés. Mentrestant, la majoria assisteix atònita i avergonyida davant el lamentable espectacle que ja ha començat. Imatges de baixesa ciutadana. Furgoneta de TV3 cremada, vidres d’un mitjà de publicació com la directe trencats o una periodista agredida. Containers en flames, barricades cridant a la guerra, lleteres amunt i avall, orelles rebentades i detencions. Mossos vestits de robocops o manifestants tapats fins a les orelles. Fins i tot sembla que projectils de goma similars als que “no” van rebentar l’ull d’Esther Quintana. Foc, destrucció, violència, ràbia, odi i per a molts, la majoria, vergonya, molta vergonya en constatar què de país normal aquest, res de res.

I com en tot, necessària informació. Aquí i aquí un repàs a Can Vies. Sentiments contradictoris. La presencia de violència, embruta els raonaments i on posaries la raó les formes et neguen. Però comences a fer-te preguntes. Imprescindible. Per què s’ha demorat 17 anys la solució? Per què un espai, fins al moment dedicat a usos socials i ciutadans, de sobte es desallotja per interessos de l’Ave i la construcció d’habitatges privats? Per què més habitatge privat amb el sobrant què hi ha actualment i no social? Sempre ha de sortir pel mig la pervertidora sentència de “revalorització d’espais i edificis”? Enderrocar una edificació amb 135 anys d’història? Quina responsabilitat té una grua? Cal apedregar fotògrafs? La força oficial quan esdevé gratuïta és també violència? I així anar fent.
Personalment mai podré donar suport a l’okupació d’espais privats. No és el cas. El màxim accionista de TMB, propietari de l’espai, és l’Ajuntament de Barcelona. Altra cosa és la d'espais públics què, com és el cas, fa 17 anys que resta abandonat sense donar servei a la ciutadania davant la passivitat, per inacció o interès, de l‘administració. Mai justificaré  la violència per defensar principis. No actuaré amb la irresponsabilitat de posar en dubte tot el cos dels mossos d’esquadra i únicament demanaré que s’investiguin possibles responsabilitats per actuacions fora de protocol i revisió dels mateixos.
Dit això, confeso que el tema Can Vies m’ha afagat fora de joc. Molts dels de fora de Barcelona mai n’havíem escoltat dir res. I és això el què em genera una última pregunta: què estaven fent malament els okupes quan en tot aquest temps molts no érem conscients d’aquesta situació fins al moment que la política s'hi posa pel mig i es genera aquest fastigós i dantesc espectacle dels dos últims dies?

No és això Sr. Trias. Can Vies és el fracàs de la política i el diàleg. És la ineptitud de qui ha de cercar l’equilibri entre la defensa d’allò privat i el que repercuteix en el bé social. Can Vies se l’ha d’anotar en la columna dels deures i no de l’haver. En un país normal que vol Dret a Decidir, no és podia preguntar als veïns implicats la seva opinió? Personalment crec que sí. En aquesta imaginària nova Catalunya, ha de ser imprescindible noves maneres de fer. En el viatge cap Ítaca haurem de donar més d’un cop de colze per llençar al vell mig de la immensitat marítima velles formes, antiquades polítiques i pèssimes praxis.

De tot plegat també em quedo amb una imatge: la de David Fernández davant els mossos o fent guàrdia enfront de la seu de La Directa. Puc estar d’acord o no amb ell, però aplaudeixo, no us imagineu quan, que no tan sols aparegui quan la foto és agradable. Sempre he estat defensor de què la política es fa al carrer. I és al carrer on els vull, no tan sols fent-se presents per inaugurar edificis, entregar medalles o posar en escena la pregunta parany d’una consulta per si hem de ser Estat o no, independent o no. Altres faran els seus discursos ara. Tan sols un en podrà parlar en primera persona. I m’agrada.
Dificilment les coses són blanques o negres. I en situacions com aquesta mai són innocents. Que s'amaga darrera Can Vies? Per què ara que som enmig d'un procés com el que Catalunya ha engegat? 

#NONO SR. BARTOMEU

La meva filla em mira en rebre la informació. Papa que diuen que els culers hem de votar? Però … què fan exactament al Camp Nou? Li canvien la pell? Ah, ho renoven tot? I quantes escales mecàniques posen? No ho saps. On dius? A diferents llocs suposo. I que milloren dels lavabos? Ni idea. I on aniran a parar els socis que hauran de ser recol.locats? A un lloc o altre. Ah, que hi cabrà més gent? Crec que no cal però es veu que sí. Que serà tot cobert? Pels dies que plou. I si ho cobreixen tot, ja han assegurat que no ens apujaran les quotes a partir del 2016? Home!, no ho faran (o si?). Papa coi, no saps res! I mira, em recorda de fora al projecte aquell d’en Laporta i en Foster, tot i que molava més amb els altres colors. I sortia més "baratet", no? Ai las papa, que diuen les males llengües que pagarà Qatar? Com sempre l’entorn pervers que vol embrutir el club! Ja saps que no hi entenc massa papa, però veient el que passa últimament a Can Barça, el nom a l’entrada de l’estadi i al cul dels seients, gairebé puc encertar el cognom què portarà si es fa.

Aturo la conversa. Diuen que els infants i els borratxos no menteixen. I davant la gran quantitat de preguntes que em formula la meva filla i que no puc contestar, arribo a la conclusió que aquest referèndum blaugrana és una autèntica cortina de fum en mans d’una directiva en fals i un president no escollit pels socis. Una consulta segrestada a unes presses que no caldrien quan es tracta d’hipotecar el futur del club en una decisió posada en mans d’uns socis a qui han ofert un nivell d’informació i transparència absolutament indignants. 

600 milions? Però no havíem quedat que no hi havia un euro? A qui li vendrem el club? De moment l’únic cert és que qui vol emprendre aquesta reforma de 600 milions és una directiva que de l’opacitat i la manca d'informació n’ha fet senyera des del primer dia. Una junta que ha judicialitzat com mai el club i que fins i tot ha vist com el seu president havia de dimitir. El Sr. Bartomeu, president posat legalment a dit, pot demanar liderar similar acció sense haver estat escollit i en un moment on el club comença a mostrar debilitats arreu?

Però és més, si jo anés borratxo (els altres que no enganyen) i escrivís víctima de dos gins tònics amb aroma de tifarada de vaca i entrebancs de rastre de gos d’amo mal educat (quin fàstic de moda) fins i tot podria arribar a transcriure els meus dubtes a què tot plegat no sigui una més de les moltes obligacions que el contracte amb Qatar comporta. Ep!, però no m'ho tinguin en compte que només seria en cas de borratxera i grossa, per què d’això de Qatar tampoc en sabem gairebé res.  

Per tot això, la meva filla votarà NO a aquesta remodelació. Però serà també i especialment, un NO a fer-ho amb aquesta directiva, aquest president i la informació rebuda. Sr. Bartomeu, primer legitimitat (presenti’s candidat en unes eleccions), després molta concreció en el projecte i un enorme desgast explicatiu per què arribi a tothom el que realment proposen. Llavors, i tan sols llavors, tal vegada sí. Per què reformes, el que són reformes, són necessàries.

Vaja!, ara que hi penso, la nena és menor. Doncs facin tots vostès, socis, un favor al club: votin NO.

 I una última pregunta? Hi ha un mínim de participació per a validar el resultat?

 Per cert que no se m’oblidi: #Zubizarretadimissió

POSEU-ME A UNA LLISTA

Dóna la impressió que certs sectors de l’unionisme comencen a estar absolutament desequilibrats. I és que tan sols es pot comprendre la reacció de Cristina Fallarés en el seu article a El Mundo imaginant una nit de malsons amb diables i monstres paranormals fent entrar en follia a la protagonista. Únicament sota els efectes dels mals records d’aquella suor freda, del despertar sobtat pel perill inventat o de l’excés d’estat d’alerta per la defensa, és possible entendre el recel de la senyora en qüestió davant la llista d’Agustí Colomines. Guaita!, la llista és aquí. I no, no és purament una llista. És un text on per defensar certa argumentació es donen uns noms a manera de demostració empírica del fet. En cap cas s’etiqueta a ningú de mal català.

Alguns estem ja molt cansats de les acusacions de pensament únic, de boicot a les tesis unionistes (bé, si és que van més enllà de les amenaces i la por), del Sr. Rivera fent-se la víctima amb TV3 o CatRadio, de demagògics discursos de silenciar a representants de la diferencia i la discrepància a la majoritària veu independentista. I quan fas un recorregut per les diferents cadenes i mitjans de comunicació i il·lustres la confirmació de què la representació de veus discordants amb el procés i la independència hi son i molt possiblement per damunt de la seva representativitat electoral… ai las!, ja has fet una llista de catalans botiflers. Doncs no. En aquest cas, no. Vaja, no si és que qui ho veu així no pretén més que tornar-se a fer la víctima distraient al personal amb noves i malaltisses persecucions.

Però diré més: tots els qui surten a la llista es guanyen la vida amb això de les tertúlies i els articles d’opinió públics? Cobren per donar la seva visió del procés? Viuen de tot plegat? Doncs mirin: si no els agrada sortir en una llista, de professions n’hi ha i moltes. A mi, quan vulguin em poden posar a la llista dels independentistes que van per les ones i el paper defensant la seva posició. Això sí, cobrant. Que l’altre dia em van posar en una de Twitter sota el nom de "separatas" i encara no he vist ni un euro. En català diem: qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Apa, doncs això. 

PUTO CÀNCER

No em puc permetre ser educat ni tan sols correcte al parlar d’ell. No ho he estat mai des de la pèrdua de l’amic a mans d’aquest fill de puta anomenat càncer. Sí, un veritable malparit que abraça la mort per seccionar vides escollides amb iniquitat i satisfer la necessitat d’aplicar la màxima crueltat de la qual és capaç. Ahir la mort de Tatiana  Sisquella obria de nou la caixa de Pandora dels records d’aquells angoixants mesos d’un comiat massa llarg, massa dur, excessivament violent i cruelment injust viscut al costat del Toti. D’un desgast col·lectiu pel patiment individual, d’una última llàgrima esma i esgotada de tant plorar. D’una Mitja Marató de Granollers tenyida de cian per lluitar solidàriament contra similar enemic mentre recordàvem al Toti, més tard a la Maria i enguany al Miquel. Puto càncer!

No, no coneixia personalment aquella veu que des del Tatimòbil ens acostava l'actualitat del carrer ni era de la tribu més propera a la jove periodista de 35 anys. Com tampoc coneixia a Ignasi Pujol, periodista econòmic de l’ARA de 32 anys. De la mateixa manera que desconec el nom i vides dels molts que dia sí dia també i des de l’anonimat més absolut, cauen en mans d’aquesta xacra. Però i què? En aquesta lluita contra la maleïda malaltia no hi ha desconeguts. Tan sols ella és capaç de generar similar grau d’empatia amb víctimes, familiars i amics. Únicament la paraula càncer ens uneix amb un objectiu comú: acabar en un futur el més proper possible amb la superioritat i domini amb què actua. Celebrar plegats una gran il·lusió: la seva sepultura, l’única que desitgem. Sí, amb ell em reconec venjatiu: no puc oblidar tot el dolor aplicat damunt infants, joves i adults. Tots els comiats prematurs i els adéus inesperats. No, la memòria no ens la podrà prendre mai. Sempre quedarà qui ho recordi tot, qui els recordi a tots.

Per això, per què no oblidarem tota la malanança de la qual és capaç hem de seguir lluitant per evitar retallades en investigació, col·laborar per recaptar fons per l’atenció dels malalts i la seva curació i no deixar sols als qui pateixen. No podem defallir en memòria del Toti, la Maria, el Ignasi, el Miquel, la Tatiana… Jo ho he fet durant un temps afectat per una situació summament estressant per la qual no estava preparat. Però el càncer no ha descansat. I tot i que sóc plenament conscient que el que pugui fer és insignificant, avui torno a reconèixer que és summament important que ho faci. Que ho faci jo, que ho facis tu; nosaltres i vosaltres; tots.

I no deixem caure en l’oblit l’aprenentatge que la marxa precipitada de tants ens ha ensenyat: no som propietaris del temps que vivim però sí de viure aquest temps gaudint d’allò veritablement important.

ROSELL IMPUTAT?

Avui en dia el F.C. Barcelona té un problema davant informacions com l’última del fitxatge de Neymar en mitjans d’escassa credibilitat com la del Mundo (recorden els papers de Mas?) o d’Eduardo Inda (sí, el mateix que va titllar als jugadors del Barça de dopar-se). I és que el president Sandro Rosell i la seva junta directiva, sembla ser gaudeixen del mateix grau de confiança entre molts dels seus socis. Si no, tot el debat i dubtes envers els gestors del club, no faria a cap.

O és que hi hauria culé capaç d’imaginar que la seva directiva anuncia un fitxatge de 57 milions quan n’ha costat realment 95? Què no pot explicar-lo fil per randa tot i no haver-hi, segons últimes informacions, les clàusules de confidencialitat a les que s’havia agafat?

O què el prestigiós F.C. Barcelona pagaria 9 milions d’euros per jugar dos amistosos amb el Santos? Tal vegada, hi ha qui es podria creure que la junta i Ramón Pont, han decidit prescindir de la Fundació en la gestió de 2,5 milions d’euros dedicats a fins socials pels nens de les faveles de Sao Paolo confiant en els Neymar? És més, oi que seria d’il·lús acceptar que han compromès 2 milions d’euros més al pare de Neymar per a descobrir promeses del Santos? I dedicar 4 milions per captar publicitat amb empreses brasileres amb l’aprovació de Manel Arroyo? Ai la! o què tot això hauria estat per tapar el veritable preu del fitxatge existint una comissió de control i disciplina vetllant pel codi ètic? O què darrere de similar import estigués el beneplàcit de Xavier Faus? Que me’n diuen: impensable no? Doncs no. Hi ha qui creu que és possible.

Com s’ha arribat fins aquí? Durant aquests darrers anys i davant de fets inacceptables, denúncies falses, informacions tendencioses no confirmades o decisions de club, la política comunicativa hauria d’haver estat sempre impecable i contundent, si un és conscient de la seva innocència. Sí, amb aquells valors que tant anunciava el llavors candidat Rosell com a irrenunciables: transparència, veracitat i informació al soci; en segons quins casos fins i tot aportant documents a manera de desmentiment. La credibilitat no s’anuncia, és guanya.

Quin han estat els fets objectius? En la junta del Sr. Rosell tot això ha brillat per la seva absoluta absència des de bon inici (són quatre ja els directors de comunicació?). L'opacitat, les mitges veritats o mentides, la manca de transparència o la més absoluta absència en la defensa del club i els seus membres, han estat a l’ordre del dia.

No cal, o tal vegada sí, recordar ara les explicacions sobre els processos oberts contra la seva persona a Brasil, oi? O la solitud de Guardiola davant l’acarnissament de la caverna mediàtica madrilenya? O els motius, mai explicats del comiat del millor entrenador de la història? I els casos Abidal, Pete Michael o Emili Ricard? N’hi ha més: la nocturnitat i improvisació mostrada en l’anunci de la prohibició d’entrar menors al Camp. I vaig a la més recent: la del Camp Nou. De quina credibilitat pot gaudir una junta que fa poc renunciava a un projecte de remodelació per 250 milions sota argument de car i ara presenta la seva proposta de 600?

Doncs personalment, a la consulta de remodelació votaria no. Aquesta junta avui en dia m’ha generat tal grau de desconfiança com per no posar en les seves mans hipotecar el club. Guanyi-s’ho! Sr. Rosell. No seré jo qui l’acusi d’haver actuat deslleialment o de manera delictiva. Que treballi la justícia. Però faci honor als valors que predicava i recuperi la confiança de molts socis que actualment l’han perdut en vostè. I no tan sols per posar el camp al dia. La seva credibilitat, però especialment la del club, estan en joc. I si no és capaç o és imputat, dimiteixi. Oi que estima el Barça? Doncs això.

Per cert, molt fan d’aquests socis que a “títol personal” vetllen pel club i que s’han fet un lloc en el dia a dia barcelonista.

AI, CAÑAS, CAÑAS

Richard Fleischer dirigia l’any 1949 el film “Atrapados”. Una producció que a Espanya també es va comercialitzar sota el títol d’acorralats. I es preguntaran sobre el motiu de similar referència,  no? Doncs mirin, recórrer al passat serveix per adonar-se que el temps passa però les actituds perduren. O no es continua defraudant i enganyant a hisenda avui en dia com reprodueix la pel·lícula de llavors?

Quan això passa, i és reiteratiu i a tots els nivells, el desig general és que atrapin als infractors. Per això serveix la justícia. Per això existeixen els inspectors d’hisenda. Per enxampar-los i aplicar la llei. Ara bé, atrapar a qui ha comès un desfalc només es produeix quan aquest s’ha explicat i ha estat condemnat. Fins llavors únicament és sospitós. I tan sols la sentencia en ferm, és la que confirmarà el delicte.

Per això, tot i l’anhel de molts a declarar culpable al diputat de Ciutadans, Jordi Cañas, aquest mereix la presumpció d’innocència més enllà de ser qui és i de ser com és. No senyors, encara no és culpable. Ni tan sols ha estat imputat (ho serà). El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’ha declarat competent per investigar-lo com a presumpta implicat en un frau de 429.203,45 euros en l'impost de societats mitjançant un entramat de societats del sector immobiliari. De moment no hi ha més.

Ara bé, dit això, a qui li estranya que sigui acorralat (tornem a la pel·lícula) per aquells que li tenien jurada? Un és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. I Jordi Cañas ha estat un cridaner desmesurat i alliçonador envers les corrupcions o les fosques sospites d’altres. Ha rebaixat el discurs polític a la desqualificació gratuïta, el Parlament l’ha utilitzat com a circ, del debat n’ha fet eina de discussió, de l’argument, atac virulent. Convertir-se en el nou messies de l’honorabilitat, la credibilitat i la transparència obliga a ser exemple de les bones pràctiques sense donar peu al mínim dubte. I ara la incertesa sobre ell ha obert la caixa de Pandora dels arguments de tants adversaris com ha anat creant.

O hi ha a qui estranyi que ara se li llenci a la cara, un cop consumada la denúncia, la violència i populisme escrit? És més, avui, tanta demagogia agafa una nova dimensió. 
Valguin a tall d’exemple: es pot criticar que TV3 gasti 24.000 euros en cadires i ser investigat per defraudar 429.203,45 euros en impostos d’on surten les beques menjador?

Es pot titllar a un govern de morós que reserva diners per a una consulta separatista en lloc de pagar medicaments mentre es neguen recursos públics?

O tal vegada haurem d'afegir al "Roma ladrona" o l'Espanya ens roba" el "Cañas ens roba".

D’on pensava aquest senyor que sortien els diners del benestar social davant la sospita que el 2005 deixava d’ingressar aquesta quantitat a les arques de l’estat? Per què són d’aquest Estat que ell tant defensa. No, no estava practicant encara insubmissió fiscal a la hisenda catalana. Llavors hauria estat més coherent amb la seva persecució i acarnissament envers el procés. Ep! Anem en compte: vés que en aquella època no fos tot per amor com la Infanta. Això es pot presentar com atenuant.

No, jo no haig d’atrapar a Jordi Cañas. No, jo no el jutjaré. Però sí m’agafo l’opció d’acorralar-lo tot recordant-li la demagògia que ara emergeix davant el dubte i especialment aquesta declaració per, arribat el cas, demanar-li sigui coherent amb les paraules pròpies.

Diu que ell ho serà. Està, moralment, obligat a ser-ho.

SR.NAVARRO, NO M’ENGANYI MÉS

Aquest pobre ciutadà, Sr. Navarro, pot pensar que vostè i el seu partit, el PSC, estan equivocats. Que el federalisme tan sols el trobem a Catalunya i requereix canvis constitucionals pels quals cap partit Espanyol vol assumir els costos electorals que significarien; i menys avui en dia que es veuria com una concessió al fet diferencial català. Que anar en contra de la independència és negar el futur per un país cansat de reivindicar-se i justificar-se. Que convertir-nos en un Estat sobirà i independent és ja l’únic camí per magnificar la paraula dignitat. Què…Són tantes coses per justificar la cosa que no perdrem el temps doncs ja les coneix.

Però aquestes i d’altres consideracions són personals. Cert, és la meva opinió. No la seva, ho veig. Vostè i el seu partit són lliures de defensar posicions contràries a aquesta. Això és la democràcia. No seré jo qui els negui similar dret. És més, defensaré que la puguin exhibir i argumentar arreu.
Ara bé, el que com a ciutadà no puc permetre és que un representant públic i a sou del Parlament, m’enganyi. Recordi: vostès sempre van donar suport a una consulta legal i pactada amb Espanya. Això significa ser capaços d’oferir una solució dins la Constitució espanyola per a conferir legalitat i aprovació estatal a la mateixa. En això està el Parlament. En això haurien d’estar vostè i el seu partit. L’article 150.2 de la Carta Magna, que suposo coneix amb escreix, diu literalment: “El Estado podrà transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante ley orgànica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros así como las formas de control que se reserve el Estado”. I si no és susceptible de transferència ja ho diran. Però suposant, que és molt suposar, transferís les competències per a la consulta, aquesta seria legal i pactada. Oi que sí?

Doncs sigui clar i no m’enganyi més. L’actual direcció del PSC no vol una consulta per preguntar sobre la independència. Aquesta ja la van treure fa temps del Manifest Socialista del 1976 on deia: "... Nosaltres treballadors, homes i dones de Catalunya, provinents dels sectors i de les tendències més diverses, aplegats sota l'objectiu comú de la lluita, la lluita indispensable pel procés de transformacions revolucionàries de la societat, la lluita per l'alliberament de tots els treballadors de Catalunya, la lluita pels drets de la nostra nacionalitat, per l'ús de les nostres institucions de govern i pel dret d'autodeterminació de tots els pobles...". Tot dit i fet llavors; tot el dret a dir-ho i fer-ho també ara. Van començar donant suport al Dret a Decidir per passar al compromís d’abstenir-se en totes les votacions referents a la cosa i acabar votant no. Aquesta incoherència ni abans ni ara. Sí fins i tot fa tocar el violí a l’alcalde Mayoral quan allò seu són les abraçades.

Miri, em va enganyar. I tan sols m’atreveixo a proposar-li una reflexió: “no visquis mai de la mentira que al final tot serà revelat”. I com què això de revelar es feia abans, vagi en compte no canvii el vermell pel blanc i negre en un partit que havia estat imprescindible per Catalunya i comença a ser residual. Miri amb qui la balla últimament i s’adonarà d’on se situa. Amb similars companys pocs brindis farien la majoria de socialistes catalans.