ROSELL IMPUTAT?

Avui en dia el F.C. Barcelona té un problema davant informacions com l’última del fitxatge de Neymar en mitjans d’escassa credibilitat com la del Mundo (recorden els papers de Mas?) o d’Eduardo Inda (sí, el mateix que va titllar als jugadors del Barça de dopar-se). I és que el president Sandro Rosell i la seva junta directiva, sembla ser gaudeixen del mateix grau de confiança entre molts dels seus socis. Si no, tot el debat i dubtes envers els gestors del club, no faria a cap.

O és que hi hauria culé capaç d’imaginar que la seva directiva anuncia un fitxatge de 57 milions quan n’ha costat realment 95? Què no pot explicar-lo fil per randa tot i no haver-hi, segons últimes informacions, les clàusules de confidencialitat a les que s’havia agafat?

O què el prestigiós F.C. Barcelona pagaria 9 milions d’euros per jugar dos amistosos amb el Santos? Tal vegada, hi ha qui es podria creure que la junta i Ramón Pont, han decidit prescindir de la Fundació en la gestió de 2,5 milions d’euros dedicats a fins socials pels nens de les faveles de Sao Paolo confiant en els Neymar? És més, oi que seria d’il·lús acceptar que han compromès 2 milions d’euros més al pare de Neymar per a descobrir promeses del Santos? I dedicar 4 milions per captar publicitat amb empreses brasileres amb l’aprovació de Manel Arroyo? Ai la! o què tot això hauria estat per tapar el veritable preu del fitxatge existint una comissió de control i disciplina vetllant pel codi ètic? O què darrere de similar import estigués el beneplàcit de Xavier Faus? Que me’n diuen: impensable no? Doncs no. Hi ha qui creu que és possible.

Com s’ha arribat fins aquí? Durant aquests darrers anys i davant de fets inacceptables, denúncies falses, informacions tendencioses no confirmades o decisions de club, la política comunicativa hauria d’haver estat sempre impecable i contundent, si un és conscient de la seva innocència. Sí, amb aquells valors que tant anunciava el llavors candidat Rosell com a irrenunciables: transparència, veracitat i informació al soci; en segons quins casos fins i tot aportant documents a manera de desmentiment. La credibilitat no s’anuncia, és guanya.

Quin han estat els fets objectius? En la junta del Sr. Rosell tot això ha brillat per la seva absoluta absència des de bon inici (són quatre ja els directors de comunicació?). L'opacitat, les mitges veritats o mentides, la manca de transparència o la més absoluta absència en la defensa del club i els seus membres, han estat a l’ordre del dia.

No cal, o tal vegada sí, recordar ara les explicacions sobre els processos oberts contra la seva persona a Brasil, oi? O la solitud de Guardiola davant l’acarnissament de la caverna mediàtica madrilenya? O els motius, mai explicats del comiat del millor entrenador de la història? I els casos Abidal, Pete Michael o Emili Ricard? N’hi ha més: la nocturnitat i improvisació mostrada en l’anunci de la prohibició d’entrar menors al Camp. I vaig a la més recent: la del Camp Nou. De quina credibilitat pot gaudir una junta que fa poc renunciava a un projecte de remodelació per 250 milions sota argument de car i ara presenta la seva proposta de 600?

Doncs personalment, a la consulta de remodelació votaria no. Aquesta junta avui en dia m’ha generat tal grau de desconfiança com per no posar en les seves mans hipotecar el club. Guanyi-s’ho! Sr. Rosell. No seré jo qui l’acusi d’haver actuat deslleialment o de manera delictiva. Que treballi la justícia. Però faci honor als valors que predicava i recuperi la confiança de molts socis que actualment l’han perdut en vostè. I no tan sols per posar el camp al dia. La seva credibilitat, però especialment la del club, estan en joc. I si no és capaç o és imputat, dimiteixi. Oi que estima el Barça? Doncs això.

Per cert, molt fan d’aquests socis que a “títol personal” vetllen pel club i que s’han fet un lloc en el dia a dia barcelonista.

AI, CAÑAS, CAÑAS

Richard Fleischer dirigia l’any 1949 el film “Atrapados”. Una producció que a Espanya també es va comercialitzar sota el títol d’acorralats. I es preguntaran sobre el motiu de similar referència,  no? Doncs mirin, recórrer al passat serveix per adonar-se que el temps passa però les actituds perduren. O no es continua defraudant i enganyant a hisenda avui en dia com reprodueix la pel·lícula de llavors?

Quan això passa, i és reiteratiu i a tots els nivells, el desig general és que atrapin als infractors. Per això serveix la justícia. Per això existeixen els inspectors d’hisenda. Per enxampar-los i aplicar la llei. Ara bé, atrapar a qui ha comès un desfalc només es produeix quan aquest s’ha explicat i ha estat condemnat. Fins llavors únicament és sospitós. I tan sols la sentencia en ferm, és la que confirmarà el delicte.

Per això, tot i l’anhel de molts a declarar culpable al diputat de Ciutadans, Jordi Cañas, aquest mereix la presumpció d’innocència més enllà de ser qui és i de ser com és. No senyors, encara no és culpable. Ni tan sols ha estat imputat (ho serà). El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’ha declarat competent per investigar-lo com a presumpta implicat en un frau de 429.203,45 euros en l'impost de societats mitjançant un entramat de societats del sector immobiliari. De moment no hi ha més.

Ara bé, dit això, a qui li estranya que sigui acorralat (tornem a la pel·lícula) per aquells que li tenien jurada? Un és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. I Jordi Cañas ha estat un cridaner desmesurat i alliçonador envers les corrupcions o les fosques sospites d’altres. Ha rebaixat el discurs polític a la desqualificació gratuïta, el Parlament l’ha utilitzat com a circ, del debat n’ha fet eina de discussió, de l’argument, atac virulent. Convertir-se en el nou messies de l’honorabilitat, la credibilitat i la transparència obliga a ser exemple de les bones pràctiques sense donar peu al mínim dubte. I ara la incertesa sobre ell ha obert la caixa de Pandora dels arguments de tants adversaris com ha anat creant.

O hi ha a qui estranyi que ara se li llenci a la cara, un cop consumada la denúncia, la violència i populisme escrit? És més, avui, tanta demagogia agafa una nova dimensió. 
Valguin a tall d’exemple: es pot criticar que TV3 gasti 24.000 euros en cadires i ser investigat per defraudar 429.203,45 euros en impostos d’on surten les beques menjador?

Es pot titllar a un govern de morós que reserva diners per a una consulta separatista en lloc de pagar medicaments mentre es neguen recursos públics?

O tal vegada haurem d'afegir al "Roma ladrona" o l'Espanya ens roba" el "Cañas ens roba".

D’on pensava aquest senyor que sortien els diners del benestar social davant la sospita que el 2005 deixava d’ingressar aquesta quantitat a les arques de l’estat? Per què són d’aquest Estat que ell tant defensa. No, no estava practicant encara insubmissió fiscal a la hisenda catalana. Llavors hauria estat més coherent amb la seva persecució i acarnissament envers el procés. Ep! Anem en compte: vés que en aquella època no fos tot per amor com la Infanta. Això es pot presentar com atenuant.

No, jo no haig d’atrapar a Jordi Cañas. No, jo no el jutjaré. Però sí m’agafo l’opció d’acorralar-lo tot recordant-li la demagògia que ara emergeix davant el dubte i especialment aquesta declaració per, arribat el cas, demanar-li sigui coherent amb les paraules pròpies.

Diu que ell ho serà. Està, moralment, obligat a ser-ho.

SR.NAVARRO, NO M’ENGANYI MÉS

Aquest pobre ciutadà, Sr. Navarro, pot pensar que vostè i el seu partit, el PSC, estan equivocats. Que el federalisme tan sols el trobem a Catalunya i requereix canvis constitucionals pels quals cap partit Espanyol vol assumir els costos electorals que significarien; i menys avui en dia que es veuria com una concessió al fet diferencial català. Que anar en contra de la independència és negar el futur per un país cansat de reivindicar-se i justificar-se. Que convertir-nos en un Estat sobirà i independent és ja l’únic camí per magnificar la paraula dignitat. Què…Són tantes coses per justificar la cosa que no perdrem el temps doncs ja les coneix.

Però aquestes i d’altres consideracions són personals. Cert, és la meva opinió. No la seva, ho veig. Vostè i el seu partit són lliures de defensar posicions contràries a aquesta. Això és la democràcia. No seré jo qui els negui similar dret. És més, defensaré que la puguin exhibir i argumentar arreu.
Ara bé, el que com a ciutadà no puc permetre és que un representant públic i a sou del Parlament, m’enganyi. Recordi: vostès sempre van donar suport a una consulta legal i pactada amb Espanya. Això significa ser capaços d’oferir una solució dins la Constitució espanyola per a conferir legalitat i aprovació estatal a la mateixa. En això està el Parlament. En això haurien d’estar vostè i el seu partit. L’article 150.2 de la Carta Magna, que suposo coneix amb escreix, diu literalment: “El Estado podrà transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante ley orgànica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros así como las formas de control que se reserve el Estado”. I si no és susceptible de transferència ja ho diran. Però suposant, que és molt suposar, transferís les competències per a la consulta, aquesta seria legal i pactada. Oi que sí?

Doncs sigui clar i no m’enganyi més. L’actual direcció del PSC no vol una consulta per preguntar sobre la independència. Aquesta ja la van treure fa temps del Manifest Socialista del 1976 on deia: "... Nosaltres treballadors, homes i dones de Catalunya, provinents dels sectors i de les tendències més diverses, aplegats sota l'objectiu comú de la lluita, la lluita indispensable pel procés de transformacions revolucionàries de la societat, la lluita per l'alliberament de tots els treballadors de Catalunya, la lluita pels drets de la nostra nacionalitat, per l'ús de les nostres institucions de govern i pel dret d'autodeterminació de tots els pobles...". Tot dit i fet llavors; tot el dret a dir-ho i fer-ho també ara. Van començar donant suport al Dret a Decidir per passar al compromís d’abstenir-se en totes les votacions referents a la cosa i acabar votant no. Aquesta incoherència ni abans ni ara. Sí fins i tot fa tocar el violí a l’alcalde Mayoral quan allò seu són les abraçades.

Miri, em va enganyar. I tan sols m’atreveixo a proposar-li una reflexió: “no visquis mai de la mentira que al final tot serà revelat”. I com què això de revelar es feia abans, vagi en compte no canvii el vermell pel blanc i negre en un partit que havia estat imprescindible per Catalunya i comença a ser residual. Miri amb qui la balla últimament i s’adonarà d’on se situa. Amb similars companys pocs brindis farien la majoria de socialistes catalans.