No em puc
permetre ser educat ni tan sols correcte al parlar d’ell. No ho he estat mai
des de la pèrdua de l’amic a mans d’aquest fill de puta anomenat càncer. Sí, un
veritable malparit que abraça la mort per seccionar vides escollides amb
iniquitat i satisfer la necessitat d’aplicar la màxima crueltat de la qual és
capaç. Ahir la mort de Tatiana Sisquella obria de nou la caixa de Pandora dels
records d’aquells angoixants mesos d’un comiat massa llarg, massa dur,
excessivament violent i cruelment injust viscut al costat del Toti. D’un desgast col·lectiu pel patiment individual, d’una
última llàgrima esma i esgotada de tant plorar. D’una Mitja Marató de
Granollers tenyida de cian per lluitar solidàriament contra similar enemic
mentre recordàvem al Toti, més tard a la Maria i enguany al Miquel. Puto càncer!
No, no
coneixia personalment aquella veu que des del Tatimòbil ens
acostava l'actualitat del carrer ni era de la tribu més propera a la jove
periodista de 35 anys. Com tampoc coneixia a Ignasi Pujol, periodista econòmic
de l’ARA de 32 anys. De la mateixa manera que desconec el nom i vides dels
molts que dia sí dia també i des de l’anonimat més absolut, cauen en mans
d’aquesta xacra. Però i què? En aquesta lluita contra la maleïda malaltia no hi
ha desconeguts. Tan sols ella és capaç de generar similar grau d’empatia amb
víctimes, familiars i amics. Únicament la paraula càncer ens uneix amb un
objectiu comú: acabar en un futur el més proper possible amb la superioritat i
domini amb què actua. Celebrar plegats una gran il·lusió: la seva sepultura,
l’única que desitgem. Sí, amb ell em reconec venjatiu: no puc oblidar tot el
dolor aplicat damunt infants, joves i adults. Tots els comiats prematurs i els
adéus inesperats. No, la memòria no ens la podrà prendre mai. Sempre
quedarà qui ho recordi tot, qui els recordi a tots.
Per això, per
què no oblidarem tota la malanança de la qual és
capaç hem de seguir lluitant per evitar retallades en investigació, col·laborar
per recaptar fons per l’atenció dels malalts i la seva curació i no deixar sols
als qui pateixen. No podem defallir en memòria del Toti, la Maria, el Ignasi, el Miquel, la Tatiana… Jo ho he fet
durant un temps afectat per una situació summament estressant per la qual no estava preparat. Però el càncer no
ha descansat. I tot i que sóc plenament conscient que el que pugui fer és
insignificant, avui torno a reconèixer que és summament important que ho faci.
Que ho faci jo, que ho facis tu; nosaltres i vosaltres; tots.
I no deixem
caure en l’oblit l’aprenentatge que la marxa precipitada de tants ens ha
ensenyat: no som propietaris del temps que vivim però sí de viure aquest temps gaudint
d’allò veritablement important.
