Dos col·lectius cara a cara esperant l’espurna que ho
faci saltar tot pels aires. Uns tenen l’oficialitat d’emprar la força com a
mandat per garantir la seguretat. Els altres estan segurs que els seus drets no estan garantits i veuen en l'ús de la força l’expressió de la
protesta. Uns criminalitzen les actuacions dels altres i a l’inrevés. Mentrestant, la
majoria assisteix atònita i avergonyida davant el lamentable
espectacle que ja ha començat. Imatges de baixesa ciutadana. Furgoneta de TV3 cremada,
vidres d’un mitjà de publicació com la directe trencats o una periodista
agredida. Containers en flames, barricades cridant a la guerra, lleteres amunt
i avall, orelles rebentades i detencions. Mossos vestits de robocops o manifestants tapats
fins a les orelles. Fins i tot sembla que projectils de goma similars als que “no” van rebentar l’ull d’Esther Quintana. Foc, destrucció, violència,
ràbia, odi i per a molts, la majoria, vergonya, molta vergonya en constatar què
de país normal aquest, res de res.
I com
en tot, necessària informació. Aquí i aquí un repàs a Can Vies. Sentiments contradictoris.
La presencia de violència, embruta els
raonaments i on posaries la raó les formes et neguen. Però comences a fer-te
preguntes. Imprescindible. Per què s’ha demorat 17 anys la solució? Per què un
espai, fins al moment dedicat a usos socials i ciutadans, de sobte es
desallotja per interessos de l’Ave i la construcció d’habitatges privats? Per què
més habitatge privat amb el sobrant què hi ha
actualment i no social? Sempre ha de sortir pel mig la pervertidora sentència de “revalorització d’espais i
edificis”? Enderrocar una edificació amb 135 anys d’història? Quina
responsabilitat té una grua? Cal apedregar fotògrafs? La força oficial quan esdevé gratuïta és també violència? I
així anar fent.
Personalment mai podré donar suport a l’okupació d’espais privats. No és el cas. El màxim accionista de TMB, propietari de l’espai, és l’Ajuntament de Barcelona. Altra cosa és la d'espais públics què, com és el cas, fa 17 anys que resta abandonat sense donar servei a la ciutadania davant la passivitat, per inacció o interès, de l‘administració. Mai justificaré la violència per defensar principis. No actuaré amb la irresponsabilitat de posar en dubte tot el cos dels mossos d’esquadra i únicament demanaré que s’investiguin possibles responsabilitats per actuacions fora de protocol i revisió dels mateixos.
Dit això, confeso que el tema Can Vies m’ha afagat fora de joc. Molts dels de fora de Barcelona mai n’havíem escoltat dir res. I és això el què em genera una última pregunta: què estaven fent malament els okupes quan en tot aquest temps molts no érem conscients d’aquesta situació fins al moment que la política s'hi posa pel mig i es genera aquest fastigós i dantesc espectacle dels dos últims dies?
Personalment mai podré donar suport a l’okupació d’espais privats. No és el cas. El màxim accionista de TMB, propietari de l’espai, és l’Ajuntament de Barcelona. Altra cosa és la d'espais públics què, com és el cas, fa 17 anys que resta abandonat sense donar servei a la ciutadania davant la passivitat, per inacció o interès, de l‘administració. Mai justificaré la violència per defensar principis. No actuaré amb la irresponsabilitat de posar en dubte tot el cos dels mossos d’esquadra i únicament demanaré que s’investiguin possibles responsabilitats per actuacions fora de protocol i revisió dels mateixos.
Dit això, confeso que el tema Can Vies m’ha afagat fora de joc. Molts dels de fora de Barcelona mai n’havíem escoltat dir res. I és això el què em genera una última pregunta: què estaven fent malament els okupes quan en tot aquest temps molts no érem conscients d’aquesta situació fins al moment que la política s'hi posa pel mig i es genera aquest fastigós i dantesc espectacle dels dos últims dies?
No és
això Sr. Trias. Can Vies és el
fracàs de la política i el diàleg. És la ineptitud de qui ha de cercar
l’equilibri entre la defensa d’allò privat i el que repercuteix en el bé social.
Can Vies se l’ha d’anotar en la columna dels deures i no de l’haver. En un país
normal que vol Dret a Decidir, no és podia preguntar als veïns implicats la seva opinió?
Personalment crec que sí. En aquesta imaginària nova
Catalunya, ha de ser imprescindible noves maneres de fer. En el viatge cap
Ítaca haurem de donar més d’un cop de colze per llençar al vell mig de
la immensitat marítima velles formes, antiquades polítiques i pèssimes praxis.
De tot
plegat també em quedo amb una imatge: la de David Fernández davant els mossos o
fent guàrdia enfront de la seu de La Directa. Puc estar
d’acord o no amb ell, però aplaudeixo, no us imagineu quan, que no tan sols aparegui quan la foto és agradable. Sempre he
estat defensor de què la política es fa al carrer. I és al carrer on els vull,
no tan sols fent-se presents per inaugurar edificis, entregar medalles o posar en
escena la pregunta parany d’una consulta per si hem de ser Estat o no,
independent o no. Altres faran els seus discursos ara. Tan sols un en podrà parlar en primera persona. I m’agrada.Dificilment les coses són blanques o negres. I en situacions com aquesta mai són innocents. Que s'amaga darrera Can Vies? Per què ara que som enmig d'un procés com el que Catalunya ha engegat?
