dilluns, 30 d’abril del 2012

S’HA ACABAT EL “VAMOS NENA, LAS BRAGAS BARATAS”!


Pensar que Granollers disposa actualment del millor mercat setmanal de venda ambulant dels voltants, és pensar molt. Vendre que els dijous la ciutat esdevé una mostra elegant i prestigiosa d’aquest model de comerç, és viure de la supèrbia que el record d’un històric esdeveniment, documentat ja el 1040, pot comportar. L’encant de l’època en què l’activitat havia donat nom a places com la de l’oli, la de les olles i els cabrits, encara existents, o a les ja oblidades del bestiar i la del gra o porcs, és propietat del passat.
L’evolució del mercat actual de Granollers en general, ho sento, no m’agrada: els ànecs els compren els xinesos, que veuen diferencies entre el blanc i el gris, i un cop adquirits son encabits de qualsevol manera en caixes de cartró foradades per acabar degollats en llocs inapropiats; les parades de l’estil de tot a un euro, i viva imatge de qualsevol basar, proliferen deixant constància de la victòria dels productes asiàtics sobre els locals; em sorprenen els xoriços penjats a la intempèrie o els formatges suant amb la calor i omplint d’olor? els carrers; sovint els cotxes de joguina gairebé m’atropellen o els de veritat també semblen intentar-ho a l’arribar tard a muntar parades; parades que necessiten d’un exercit de neteja per deixar de continuar essent pressents un cop han marxat; reconec racons convertits en lavabos improvisats o places de pícnic de demolició al civisme.
És cert, no tot em provoca desencís, però és presenta poca cosa. L’actual Porxada i les parades autòctones de bolets i fruita, algunes de roba, flors o estris de la cuina, ens ajuden a evocar el que havia estat un important centre comercial en una ciutat de trànsit.
Qualsevol venda ambulant necessita de l’existència d’un reglament amb la normativa de drets, deures i obligacions imprescindibles. L’Ajuntament és l’encarregat de redactar-lo, i finalment aprovar-lo en el ple municipal. I sobretot, fer-lo complir, que som un país poc normal de moltes normes i pocs recursos per perseguir a l’infractor.
El passat 24 d’abril, es va aprovar inicialment la modificació del Reglament dels Mercats Setmanals de Granollers amb els vots favorables del PSC i Acció Granollers i l’abstenció de CiU, PP i ICV-EUiA. Si en el termini de trenta dies hàbils no hi ha al·legacions, suggeriments i reclamacions, s'entendrà aprovat definitivament.
Desitjo que algú representatiu presenti al·legació a la prohibició per emetre crits per part dels paradistes amb possibilitat de sanció. El consistori, seguint una norma europea, vol acabar amb el so característic del mercat, un símbol que forma part del seu caràcter i una de les majors tradicions d’un mercat ja poc tradicional. Però el pitjor de tot és que de nou l’intervencionisme exagerat dels poders públics baixa a la misèria, a l’anècdota, al ridícul més irrisori. Em recorda, guardant distàncies, el comportament de la tenebrosa SGAE i els seus intents de cobrar a perruqueries de barri i altres petits establiments.
Que pretenen, controlar-nos fins i tot el volum de la veu? Doncs jo vaig arreglat per sortir al carrer! Imagino la grotesca imatge d’un guàrdia urbà multant un venedor per cridar el preu d’unes bragues quan a ben segur té altres tasques més importants.
Europa ens ha de dir fins i tot com cridar als nostres mercats? Agrairia marxa enrere per seguir amb la banda sonora d’una activitat que ens la volen emmudir. Segons alguns la ciutat és gris de dia, deserta de nit i ara, diran, muda el dijous.
Salut

divendres, 27 d’abril del 2012

QUE TINGUEM SORT I GRÀCIES PEP


Que tinguem sort, tema mític de Lluís LLach, s’intueix cançó de capçalera pel barcelonisme des de les 13:30 d’avui. Sort pel nou entrenador, Tito Vilanova; sort a Pep Guardiola; sort al club i a l’afició. Però sobretot, sort al model instaurat per no acabar essent criticat i engolit per la manca de resultats si aquests no acompanyen les expectatives.
Emotiva roda de premsa de resum en 8 punts:
1.- Pep Guardiola, elegant com sempre, i demanant perdó en primer lloc pel retard de la seva decisió. Cap retret, cap atac, educat i conciliador. La seva sort: gaudir de l’oportunitat de marxar quan un està cansat i desil·lusionat. A ell, tant sols gràcies per aquests anys. Gràcies per posar al Barça com a referent en títols i model de joc al món. Gràcies per fer historia i fer oblidar l’historia del gran rival. Gràcies per haver-te buidat pel club.
2.- Sandro Rosell, acceptable com a moderador, negat com a orador. Un únic gran moment de la seva intervenció: el nomenament de Tito Vilanova com a substitut. Ara s’entén tan silenci inexplicable en tantes ocasions. Se l’ha trobat a faltar en molts moments, gairebé podríem dir que avui ha sobrat.
3.- Andoni Zubizarreta: hauria d’haver agafat els torns de paraula de Sandro. Emotiu, transmeten la importància del moment i fent servir una oratòria fluida per donar resposta a les preguntes dels periodistes.
4.- Lionel Messi: el gran absent. Minuts després, en un post al Facebook, expressa agraïment a Guardiola i excusa la seva presencia tot escrivint: “...lejos de la prensa, sobre todo porque sé que ellos buscarán los rostros de pena de los jugadores y esto es algo que he decidido no demostrar”. Jo li recordaria aquella frase “riem acompanyats, plorem sols” a la vegada que imagino que de petit li varen ensenyar que els homes no demostren que ploren, i això es dolent. 
5.- Tito Vilanova convertit en el nou protagonista. Serà el proper entrenador, si no ens han enganyat amb una cortina de fum, amb el gran repte de fer passar desapercebut el comiat de Guardiola. No ho té fàcil però seria bo recordar la desconfiança en el Pep minuts després del seu nomenament en el càrrec. Per cert és de confiança, recordem com a Villarreal Guardiola consultava per mòbil, amb qui? amb l’absent Tito.
6.- El club és fort i creu en el projecte dels darrers anys mirant cap a casa enlloc de buscar fora. Aquesta elecció significa continuïtat en els continguts, possibles variacions pròpies de la novetat i canvi en les formes: Vilanova ha d’imposar la seva personalitat i no esdevenir una fotocopia.
7.- Els silencis possibles de Guardiola: ens parla de desgast, d’esgotament, de notar-se buit. I és comprensible. Únic defensor de la credibilitat del club sabedor d’un president absent enfront els atacs desbocats del Madrid i la seva “central lechera”. Les relacions amb la directiva han estat, si més no, sinuoses: van provocar el retorn de la medalla d’honor al seu intocable Johan Cruyff i han lluitat per portar a l’expresident que va confiar en ell, Joan Laporta, davant la justícia. El vestuari no és el que sembla, amb un Alves nou després de la separació, un Piqué descentrat i que ha sortit contestatari o un Pedro que ja ha donat tot el que podia. Ara hauria d’aplicar una sèrie de mesures de renovació esgotadores mentalment quan els actors de l’acció són els jugadors que l’han acompanyat en el millor Barça de la historia.
8.- Marxar quan un és a dalt: és el suficientment intel·ligent com per a marxar en plenitud i no esperar a què els resultats acabin per fer-lo fora. Li queda l’oportunitat de la Copa del Rei, i l’heroïcitat del que seria un final de lliga utòpic, per marxar com a mínim amb quatre, sinó cinc, títols aquesta temporada (Supercopa d’Espanya, Supercopa d’Europa, Mundialet i Copa del Rei, i lliga?). I a pesar dels aplaudiments i càntics de l’afició aquesta setmana coneix perfectament el caràcter de la massa social blaugrana.
En definitiva canvi de cicle en la direcció de l’equip confiant en què tinguem sort i no acabi per significar un canvi de cicle com el que esperen a Madrid. I més enllà de tot: GRÀCIES PEP!
Per cert, que despengin la samarreta del Sr? Urdangarin del Palau i pengin la de Guardiola, aquest sí, senyor, al camp Nou.
Salut

DESMUNTANT EL TÒPIC DE LA LIBERALITZACIÓ HORARIA DEL COMERÇ


El mot tòpic designa aquella expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit. La societat és plena de clixés: país de toros, sol i flamenc; totes les guapes són estúpides; els negres la tenen gran; els catalans son avars; a Andalusia ningú treballa... Un munt de descripcions que responen a generalitzacions molt simplistes i amb nul·la o escassa base científica que gairebé tots hem emprat en una o altra ocasió.
Últimament la frase, que un estudi converteix en farsa, “la liberalització d’horaris comercials comportaria creixement econòmic i creació de llocs de treball”, hauria de ser declarada candidata a entrar en aquesta llarga llista de tòpics. Una comparació sobre l’impacte de la crisi en el comerç de Catalunya, Madrid i la resta d’Espanya desmunta l’argument i obre les suposicions sobre els veritables motius d’una decisió com aquesta.
Les dades, sempre segons la Confederació de Comerç de Catalunya (CCC), semblen contundents: entre el 2008 i el 2010 la pèrdua de negoci a Espanya és del 8%, a Catalunya del 4,91% i a Madrid del 17,34%; el tancament de locals comercials segueix la mateixa tendència: a Catalunya en aquest període baixada de persianes del 2,94% de locals; a Madrid el 7,97%; finalment en llocs de treball, Madrid ha perdut el 13,7% d’ocupació mentre que Catalunya només el 0,1%. Aquests números refusen els arguments més utilitzats per a la seva aplicació.
Ni aporta més negoci, ni crea més ni millor ocupació. I el que ens hem de preguntar és, a quins interessos respon aquesta suposada necessitat? D’una banda el poder i interessos de les grans multinacionals i cadenes del comerç semblen ser molt presents amb la finalitat d’imposar un model comercial que els afavoreixi i signifiqui la major destrucció de petit comerç possible assolint la major quota de mercat. D’altra, la suposada necessitat de temps per dedicar a les compres d’una ciutadania mancada de suficient informació del veritable canvi en el model de ciutat implícita en una decisió com aquesta.
A ben segur aquest és un debat obert d’interessos creuats i posicions diverses de difícil consens. Però aquí no estem tan sols proposant un canvi de model comercial; estem abocant per un canvi de model social i d’estructura de ciutats. I a mi personalment la proposta de les multinacionals pels noms anglesos, la monotonia dels locals i el passeig, el tracte generalista enfront del personal, el desarrelament del compromís comercial envers l’entorn i la precarietat dels llocs de treball, no m’agrada.
Millor seria per fer créixer el sector, una bona política administrativa amb menys traves i més àgil o crèdits tous.
Salut

dimecres, 25 d’abril del 2012

CANVI DE CICLE? SÍ, PERÒ NO ESPORTIU


Mai és fàcil despertar d’un bell somni per caure en la desagradable realitat que et desperta. Però, és precisament en el desagraït desvetllar quan es reflecteix la veritable mesura de la dificultat de tan llarg i plaent dormir. Ahir el sopor en què el Chelsea va convertir el partit els hi va donar la victòria davant la proposta dels de Guardiola. Els anglesos disputaran la final de Munic de la Champions League. El Barça serà el gran absent.
Les desgràcies mai venen soles i aquesta derrota suma a la de dissabte, de virtual comiat a la lliga d’enguany i enfront el gran rival. Queda la Copa del Rei, però, en honor a la veritat, per aquest equip sona a conquesta menor. Estàvem molt ben acostumats: en l’època Guardiola només cinc títols perduts (13 de 18) en quatre temporades. Impossible digerir la pèrdua de dos en quatre dies. S’ha acabat un cicle?
Sí, el partit d’ahir va ser l’adéu a un cicle. Però no ens equivoquem. La sèrie esportiva segueix vigent, és el club i la seva afició la que han tancat una etapa històrica. El comportament al final dels 90 minuts de l’afició blaugrana demostra la nova idiosincràsia instal·lada en el conegut entorn inventat per Johan Cruyff. El mateix Pep es preguntava en alguna roda de premsa el que passaria davant la derrota: doncs ja té la resposta. Cants i aplaudiments davant el fracàs en els objectius. Insòlit!
En temps no gaire preterits, aquesta sèrie de desenganys seguits haurien submergit l’entrenador, l’equip i el club en la misèria, fruit d’una visual mocadorada i una sonora xiulada del Camp Nou. Avui escoltaríem sonors tambors de canvi, dimissions i nous fitxatges il·lusionants. Des de l’entrenador fins als pals de paller de l’equip o el president, serien objectiu del desencant.
Però la proposta dels darrers anys per un joc d’atac, el compromís de l’entrenador i la predisposició de l’equip a donar-ho tot, son motiu d’orgull en els culés. I ahir els hi van agrair amb càntics i aplaudiments de reconeixement i suport per facilitar una aixecada ràpida davant la caiguda.
Ara, només queda la renovació de Guardiola per demostrar l’estabilitat i credibilitat del projecte més enllà dels resultats. Si aquesta es produeix, tornaran els temps dels somnis tot i la mala nit passada. Mal pesi a molts, aquest Barça no ha acabat d’escriure la seva historia, la millor en tota la seva existència.
Salut

dimarts, 24 d’abril del 2012

EL PARE, UN DESASTRE?


L’article d’avui a l’aravalles.cat. Parlem del pare.
“El pare ho sap, ella en sap més. No té constància de quan ni on va estudiar, però se li nota titulació. Resignat, espera convertir-se en un bon estudiant i encara que no cobri, fer-ho bé. Almenys evitarà sentir-se inútil.”
Per veure l’article fes clic AQUÍ
Salut. 

dilluns, 23 d’abril del 2012

EL NOSTRE SANT JORDI HA DE SER VALENT


Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v.270–Nicomèdia, Bitínia, 303), va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.
Sant Jordi és el patró de Catalunya però també d’Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Djobouti, etc... A Catalunya, es van estendre les llegendes segons les quals sant Jordi intervé en batalles al costat dels comtes catalans: Borrel II, Jaume I, etc.; també és invocat pels almogàvers enmig de les lluites.
La llegenda més coneguda, i versió de la recollida per Joan Amades en el Costumari Català el 1904, dóna peu a una de les característiques més importants de la diada d’avui: la rosa. Una rosa fruit de la sang que brolla del cos del Drac quan és ferit pel cavaller i acaba morint.
- “No patiu jove donzella. Si sóc aquí és perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.”
Aquesta frase la pronuncia el cavaller Sant Jordi en la llegenda i per ella no passen els anys. La petita donzella, de nom Catalunya, intueix ser més amenaçada que mai davant un Drac que treu foc de la seva fètida boca. Dia sí, dia també, la petita Catalunya, desproveïda de Rei que la protegeixi, veu com la mena de gavina de dues potes i ales pretén posar en dubte la seva cultura, les seves tradicions i la seva llengua.
Amagat al poble de Madrid, el Drac actual, té un fort alè de foc, capaç de rostir totes les esperances dels vilatans catalans. Tanmateix és capaç d’emetre una fètida pudor de poders per podrir qualsevol argument amb la ferum que fan les manipulacions habituals en el seu discurs. I el pitjor és que les seves maneres han despertat després de llarg temps demostrant llarga vida i la capacitat de mirar a través de les parpelles, fins i tot quan dormia. Semblaven oblidades.
En les llegendes, l’actuació dels sants aconseguien amansir-los sovint, fins a tal punt que es morien de llàstima. Però aquests sants eren valents, disposaven de coratge i no s’amagaven sota discursos de jocs semàntics, ensenyant a cor obert les seves intencions.
Avui és dia de roses i llibres. Jornada de cultura i amor. Però faríem bé de començar a pensar en un Sant Jordi real que defensi Catalunya de l’atac previst del Drac espanyolitzador que pretén un retorn a la centralitat de l’Estat obviant la singularitat d’aquest territori. No cal cap llança, tant sols decisions fermes i un objectiu, com diem aquí, clar i català. I aquest cop no escrivim una llegenda, hem d’escriure una nova veritat.
Salut

diumenge, 22 d’abril del 2012

LES TROPES, EL REI I SANT JORDI: AHIR VAN FALLAR


No havia de ser així, podia ser així, ha acabat essent així. La lliga serà del Reial Madrid després de guanyar ahir al camp del F.C.Barcelona per 1 a 2. Ni el guionista de la casa reial hauria estat capaç d’escriure una conjunció d’astres tan negativa pels interessos blaugranes. Ahir, tot es va significar en contra del conjunt català excepte l’afició.
Propers a Sant Jordi, les tropes blaugranes no van trobar la manera d’enderrocar la muralla d’un drac blanc especialment preparat per a la defensa del seu territori. Les habituals tècniques d’atac de l’escamot local no van servir i la princesa, de nom lliga, haurà d’esperar per caure en braços de qui millor la tracta.
El Rei Guardiola, sabedor de què la princesa era més propera a ser devorada per l’enemic, aquest cop va actuar de manera desconcertant. Ja de bon inici la configuració de les tropes va estar estranya. La no presencia de l’armat Piqué obria peu a les especulacions sobre els motius de la seva absència. Posar a primera línia de foc a Alves, acostumat a la reraguarda, tampoc era la tàctica habitual. Però el més sorprenent en ell va ser la manca de decisions en el transcurs de la batalla.
El veritable Sant Jordi, Lionel Messi, ahir no va agafar el cavall per cavalcar i donar la victòria. No va ser capaç de clavar la llança a la xarxa de l’enemic i haurà de reaccionar per dimarts on els seus gols semblen imprescindibles. Els deu aliats del valent cavaller, després de remuntar cap a la victòria final, van estar impotents per culminar l’esforç fet i continuar amenaçant les intencions del drac, un drac que amb la sortida al camp d’Alexis per un moment va veure perillar la seva menja. Però la reacció semblava arribar tard.
Hi va haver-hi un moment d’il·lusió davant l’empat en les forces exhibides, però el monstre va treure l’urpa i ràpidament va contestar amb una ferida ja insuperable al cor dels aliats. Allà la derrota dels bons ja era inqüestionable.
La princesa és en mans del malefactor. Tan sols un descuit impensable podria fer-la tornar salva i sana. Ahir tot allò que no havia de passar, i què en els darrers anys no havia passat, va passar.
Però el contingent català va deixar clares les seves pràctiques habituals: els vilatans els fan costat, la proposta és pel joc d’atac i gaudeixen d’elegància en la derrota. Faria bé el Drac de prendre nota de les formes per no caure sempre en la trampa de treure foc de la seva fètida boca per justificar les derrotes.
La lliga està perduda, en el Barça ahir la corneta va tocar retirada. Però s’ha de preparar pel proper atac i no ha de tenir por: a Munich i contra el Reial Madrid. Dimarts nou episodi.
Salut

divendres, 20 d’abril del 2012

#NOVULLPAGAR ACCIÓ DIRECTA CONTRA ELS PEATGES


Sóc afortunat, gaudeixo del privilegi de no utilitzar el cotxe per anar a treballar. Però això no em pot eximir de la responsabilitat de denunciar l’abús al que es veuen sotmesos milers de persones cada cop que han d’afrontar el pagament d’un peatge i solidaritzar-me envers la proposta d’acció que sota l’etiqueta #novullpagar comença a fer forat entre la ciutadania.
Segons experiències explicades per usuaris a les xarxes socials, resulta senzill. Arriben al peatge, salutació cordial al treballador de la taquilla, i seguidament mostren les intencions: no vull pagar. El treballador trucarà al responsable que intentarà fer servir un esquer que fins ara han articulat per enganyar: obrir la tanca i deixar que es passi: QUIET!, diuen els protagonistes. Si es passa el semàfor en vermell es comet una infracció. Amablement s’ha de convidar a posar el semàfor verd tot explicant que no es vol ser sancionat per aquesta infracció. Es mostraran reticents i fins i tot poden retenir el vehicle posant cons darrera per indicar que aquella via esta obstaculitzada. Si el propietari es mostra segur de la seva acció, fins aquest moment, l’empresa concessionària ha acabat posant el semàfor en verd.
Avisen els promotors que en cap cas l’usuari està obligat a mostrar el seu DNI a cap treballador ni responsable que se li presenti. Fins i tot Uriel Bertran, de Solidaritat Catalana per la Independència, ha presentat denúncia davant els mossos per retenció il·legal.
L’expressió no vull pagar i l’acció d’evitar el peatge, la signaríem tots, però a primer cop de vista intueix antisistema i fins i tot de barrut. Però, si no l’externalitzem del context ens adonarem de què aquesta acció respon a una lògica per l’abús d’aquesta taxa impositiva per circular.
El terme peatge defineix aquell “dret que es paga per passar per vies de trànsit per contribuir a l’economia de la seva construcció i el seu manteniment”. A tall d’exemple: el tram Granollers-La Jonquera va significar un cost de 68,4 milions d’euros. Els ingressos total estimats fins el 2021, ja que la concessió va ser prorrogada, seran de 3033,7 milions (font Declaració de Gèlida). No cal ser economista per veure que l’esperit inicial de la definició de peatge ha estat àmpliament superat.
No faré demagògia i no es poden obviar les despeses de funcionament ordinari, actuacions d’acondiciament i inversions per la millora de la infraestructura. Però molt haurien d’haver fet en aquests anys les concessionàries per justificar la diferencia.
Seria també bo ser conscients de què Catalunya disposa del 50% dels quilòmetres de vies de pagament de tot l’estat, però tan sols el 10% de les autopistes construïdes, uns 600 km (450 són de l’estat espanyol i 150 de la Generalitat). 
El pitjor de tot és que les alternatives a les autopistes són per exemple la NII. Qui és usuari d’aquesta sap les condicions de la via.
Aquest “dret de pernada” en forma de pagament per circular, és un dels molts que ens col·loquen com a temporals i acaben esdevenint com a eterns. El diccionari de la llengua catalana accepta també com a definició: “dret que els senyors baronials i les universitats o municipis cobraven per raó del trànsit per un camí, pont o canal”. És en això en el què s’ha convertit aquella idea original de pagar per fer noves carreteres.
I és aquí on radica l’engany. I és per això que cal protestar. I és aquí on els que protesten amb una acció directa no semblen ni antisistema ni barruts, senzillament estan fins els collons de pagar molt per quelcom que intuïen temporal i s’allarga “in eternum”. I com a catalans encara amb més raó, tot i què no es pot apuntar només cap al de sempre. Aquí els nostres també en són part implicada.
Per cert, no pagar el peatge no infringeix el reglament de circulació.
Salut i Gasssssssssssssssss!!!!

dijous, 19 d’abril del 2012

CARTA AL REY


Granollers a 18 de abril del 2012

Excmo. Sr. Jefe de la casa de S. M. el Rey Don Rafael Spottorno Díaz-Caro
Palacio de la Zarzuela
Madrid
Excelentísimo Sr. Don Juan Carlos l Rey de España 


Me dirijo a V. M. Su Majestad con el fin de hacerle llegar mi absoluto respeto y sincero vasallaje a la vez que mostrar la más humillante vergüenza ajena ante el asedio a la que su persona, y por ende la representación institucional que con ella ejerce, han sido objeto en los últimos días. La anecdótica matanza de un elefante, en su tiempo de ocio y descanso y muy a pesar de un país en quiebra producto de irresponsabilidades de otros, no puede instrumentalizarse de similar manera para acometer contra la monarquía borbónica española de la cual usted es legal descendiente i fiel ejemplo. Recuerde su pueblo que siempre ha nadado en las aguas de la miseria, y solo bajo su mandato han sido vilmente engañados por unas ansias de riqueza de imaginación desbordante.
Gustaría de citar, con vuestra aquiescencia, a Arthur Schopenhauer y su “cada uno tiene el máximo de memoria para lo que le interesa y el mínimo para lo que no le interesa”. La gran mayoría de los oriundos de su amada España, han sido víctimas de la malévola manipulación de la arcaica resistencia republicana y la obsoleta extrema derecha.
Haría bien el pueblo de voltear la cabeza para otear en un horizonte no muy lejano los servicios prestados por su Majestad, y en muestra de agradecimiento, jurar pleitesía eterna. Muy a pesar de los ejércitos revolucionarios, no se preocupe su excelencia, los españoles cuando quieren, quieren de verdad. Y olvidada semejante sandez arquearan de nuevo su espalda ante vuestro paso.
Bueno seria, que todos y cada uno de nosotros evocáramos su nacimiento en Roma, lejos de su España, fruto de un exilio obligado por la proclamación de la Segunda República. Hubo de soportar estoicamente que un dictador, Francisco Franco, accediera a su entrada en el país para cursar estudios a los 10 años. ¿Recuerda su majestad aquellas vacaciones de Semana Santa, en la residencia en Villa Giralda, cuando por accidente le disparó a su hermano menor Alfonso? Tristes recuerdos de coincidencia absurda en estos dias.
Muchos olvidan el esfuerzo ejercido por su majestad a partir de aquella proclamación que le reconocía como Rey de España y le otorgaba la jefatura del estado. Era un 22 de noviembre de 1975. Una transición que requería de gran tesón ante cualquier decisión con tambores de guerra acechando amenazantes. Determinación acertada la de sustituir al Sr. Carlos Arias Navarro y nombrar al Sr. Adolfo Suárez como presidente del gobierno. Más tarde permitió la legalización del comunismo, las primeras elecciones generales y la aprobación de la Constitución Española.
Su calidad democrática le permitió hacer frente a un intento de golpe de estado y la llegada al gobierno por primera vez de un partido de izquierdas con Felipe González al frente. Imagino su desencanto con tan altivo Sr. José Maria Aznar y tan desparecido, en su último mandato, Sr. Jose Luís Rodríguez Zapatero. Ahora debe aceptar a un Rajoy que se intuye débil para defender el honor de España y saludar a una nueva época de olvido a tan dramática situación. España es lo que usted le ha permitido.
Últimamente, parecen desconocerlo sus ciudadanos, ha debido su Majestad lidiar con inverosímiles vicisitudes familiares. Dicen que los amigos son la familia que uno escoge; haría bien su Majestad de acercarse más a ellos que a los verdaderos titulares de dicha distinción. Los primeros le pagan viajes, los segundos le pagan con problemas. ¿Quien le iba a decir a usted que el respetado jugador de balonmano seria acusado de estafa al erario público? ¿Como podía usted imaginar semejante matrimonio de  Doña Elena con Jaime de Marichalar, padre incapaz de evitar que su hijo se dispare en el pie? Y a pesar de su procedencia real, reconocer los valores de una plebeya como Doña Leticia Ortiz y desoír críticas interesadas sobre el color de su sangre para acabar bendiciendo su matrimonio con el futuro monarca Don Felipe de Borbón, hablan por si solas. 
A su edad y semejante servicio al país, este ferviente servidor desearía alejarle de tan absurdas críticas, de tan cruel acoso y persecuciones realizadas en los últimos tiempos. En un mundo real, su edad y su hoja de trabajo le permitirían una jubilación de retiro esperado para gozar de la tranquilidad y el tiempo que merece. No se retrase que pronto la fecha del retiro coincidirá con la de defunción. Reconozco la presión que disponer de linaje y sangre azul ejerce sobre tal decisión. Pero, y siempre pensando en su bienestar, como dijo aquél de envidiables abdominales: váyase Don Juan Carlos! Sea previsor, no les de oportunidad de echarle, y avance su decisión a los proyectos de desalmados y olvidadizos enemigos que pretenden destronarle.
Por cierto, si me permite la osadía, como vasallo autónomo de país en acoso y derribo por vividores, malhechores, corruptos, especuladores y otras especies depredadoras, tan solo un hecho significaría mí baja en la cotización de pernada a la que me veo sometido: que mi descendencia deseara el negocio. Haga usted lo mismo e invente un futuro menos placentero en prebendas pero más alejado de enemigos para su primogénito. Instaure antes de irse un sistema republicano. No lo querían, pues ya lo tienen!
Le creo y le perdono: no lo volverá a hacer. Y recuerde lo que dijo en su día Thomas Jefferson: "Los reyes son como las estrellas: salen y se ponen; cuentan con la veneración del mundo, pero no tienen ningún reposo." Salga usted, repose y no espere a que caiga el trono.

Su eternamente súbdito

Salud 

dimecres, 18 d’abril del 2012

LOOOVETINKEBELL: LA DENÚNCIA ANIMALISTA MÉS ANIMAL

Alguns ja la coneixeu, Katinka Simonson, més coneguda com a Tinkebell, és a ben segur l’artista holandesa més odiada del planeta. Són un munt les persones que li desitgen els pitjors mals amagades sota l’anonimat de Internet o a través de compartir fotos de les seves creacions a les xarxes socials i escriure missatges d’una apocalipsis agònica de la seva existència en el format més cruel que ser humà sigui capaç d’imaginar.
Les seves obres i performances provoquen indignació, repulsa i horror desmesurat davant imatges esperpèntiques o accions presumptament de tall sanguinari. Un dia, el seu gat es posa malalt i decideix practicar-li una eutanàsia, li escorxa la pell i el converteix en una bossa com a complement del vestuari. La reacció no es fa esperar i són un munt els missatges en la seva contra. Ella emprenyada surt a la xarxa virtual a la caça d’informació sobre els remitents i acaba publicant un llibre amb noms, fotos i direccions: Dearest Tinkebell/Druk 1 (Benvolguts Tinkebell/Pressió 1, del maig del 2009).
Més tard provoca la seva detenció amb una performance sota el títol “Save the males” en què amenaçava al públic en col·locar pollets dins una trituradora de paper si la gent, en una espècie de subhasta, no els comprava. Més tard converteix animals de veritat en joguines o cranis de gos i cóssos de diferents animals en objectes de decoració.
I ningú li podrà negar el seu poder de provocació oral: “amb Fifi, fet amb pell d’un gos mort, els nens disposen d’una joguina de veritat a la que no s’ha d’alimentar ni vigilar”. L’escàndol, majúscul.
Però darrera, sembla ser, s’amaga una activista desenganyada de la relació entre els sers humans, més concretament els holandesos, i els animals, així com una crítica ferotge sobre els mètodes d’execució de la indústria alimentària. Una obsessiva paranoia per posar en evidència l’actitud contradictòria i hipòcrita dels holandesos amb els animals. Tot, segons ella té una explicació. 
Una de les seves obres consisteix a posar cent hàmsters en boles de plàstic de giravolts infinits criticant així la dèria per aquests animals com a entreteniment del personal. I si llegim enrere veurem que l’acció dels polls vol significar una cruel parodia de com els pollets mascles, que no posaran ous, són inserits en una trituradora en forma d’embut, provocant que aquests intentin ascendir per escapar mentre la meitat del seu cos ja ha estat triturat. O les joguines i objectes de decoració intenten denunciar com alguns animals han estat transformats en un peluix més per a molts nens.
Aquest és un activisme irracional de denúncia de fets consumats que utilitzant la raó haurien de ser denunciables. Possiblement existeixi cert paral·lelisme amb la crema de contenidors i trencadissa de mobiliari de moltes manifestacions, en què l’acció fa perdre les raons que amaguen les denúncies i mobilitzacions. En qualsevol cas, els extremismes solen ser nocius per qui els pateix però també per qui els practica. I en Tinkebell les formes provoquen lògica indignació i repulsa a qui les veus, però el contingut, ben explicat, gaudiria de molta acceptació.
En mi ha aconseguit la reacció desitjada: adonar-me de com d’hipòcrita puc ser, escandalitzant-me per segons quines coses i obviant segons quines altres.
Salut

dimarts, 17 d’abril del 2012

COP D'ESTAT A REPSOL

La presidenta argentina ha anunciat l’expropiació del 51% d’YPF a Repsol. Yacimientos Petrolíferos Argentinos era una empresa Argentina dedicada a l’exploració, explotació, destil·lació i venda de petroli i els seus derivats, fins que entre el 1998 i el 1999 es va privatitzar. A partir d’aquell moment, i després de diferents moviments accionariats, Repsol va assolir el 57%, el Grup Pettersen (argentí) un 25,46%, un 0,02 en poder de l’estat i la resta en mans d’inversors privats o a la borsa.
Espanya s’ha aixecat en armes davant la gallardia del govern de Cristina Fernàndez de Kirchner i la posada en escena amb Eva Perón darrera. Però caldria fer un repàs a les accions de Repsol per adonar-se que en cap cas això pot derivar en una batalla contra els interessos de l’Estat Espanyol. El pragmatisme ens hauria de situar dins la vulneració d’un contracte comercial entre una empresa privada espanyola i el govern d’un país per evitar excessos i derivar en una disputa Espanya-Argentina, espanyols-argentins.
Hauríem de conèixer profundament les clàusules del citat contracte per ser conscients de fins a quin punt s’han produït incompliments i qui els ha realitzat. Dubto molt de la responsabilitat social i econòmica de Repsol envers el país argentí, però també dubto molt de les veritables intencions d’un govern argentí populista en el discurs i colpista en les formes.
L’expropiació propugnada esdevé discriminatòria a l’afectar tan sols a la part d’accions de Repsol. Si es vol nacionalitzar l’empresa, fer-ho en la seva totalitat seria el més coherent. Fer-ho en el moment en què el país entra en dèficit entre producció i importació i responsabilitzar-ne només a Repsol, requeriria de més reflexió. Una decisió d’aquesta importància fer-la de manera unilateral, obviant a ben segur els principis fonamentals de seguretat jurídica i de confiança de la comunitat inversora internacional, arriscat. Entrar a la seu de l’empresa i desplaçar a la directiva, col·locant en el seu lloc als ministres escollits, sona a cop d’estat. Finalment, no buscar una solució política a tot plegat, actuant per decret, un fort descrèdit nacional davant els inversors mundials creant una desconfiança en el futur.
Al seu costat el govern espanyol ha actuat amb absoluta improvisació. No disposar d’una resposta i actuació articulada i preparada, davant el que semblava inevitable, augmenta el descrèdit dels nous responsables del país. Semblava segons les seves paraules que el problema estava encaminat, “encauzado” per ser més exactes. I els ha agafat amb els pixats al ventre. Això sí, per una empresa privada han muntat una roda de premsa, per les retallades a educació i sanitat, de tan sols 10.000 milions, van creure pertinent fer-ho en una simple nota de premsa.
I Espanya, on queda? Els esdeveniments posen al país en el lloc que li correspon en fortalesa i pes internacional. A França utilitzen la crisi espanyola per fer campanya electoral i crear por per no acabar com nosaltres. Alemanya ens marca el camí. I ara Argentina ens proposa un repte. Un cop de puny sobre la taula de realisme polític.
Però, i Europa? Serà capaç de donar una resposta conjunta i defensar a una empresa d’un estat membre validant els acords internacionals?
És hora de la política. Però quin paper hi juguen, darrera de tot això, els enormes recursos per explotar descoberts a Vaca Muerta? I per acabar: Argentina disposa dels 18.300 milions en què Antoni Brufau, president de Repsol, valora l’expropiació o es vendrà a alguna altre empresa? Per cert si el rerefons és explotar la troballa, com assolirà els mils de milions d’inversió per fer possible extraure líquid d’aquí a deu anys?
Queda partida, qui disposa de l’as amagat a la màniga? Ara, la gent normal, faríem bé de continuar intentat sobreviure en un país en caiguda lliure i aliens als problemes d’una empresa privada que ens pot desviar del realment important: sortir de la crisi.
Salut



dilluns, 16 d’abril del 2012

ELS PAQUIDERMS: UN ORDRE OBSOLET

Jornada de contradiccions. El passat dissabte dos conceptes antagònics, república i monarquia, van lluitar per un protagonisme informatiu als mitjans de comunicació i les xarxes socials d’Espanya. La Segona República commemorava la seva proclamació el 14 d’abril de 1931 amb el que culminava el règim de la Restauració Borbònica iniciada amb l’arribada al tron d’Alfons XII. Sa Majestat Juan Carlos, màxim representant dels Borbons en l’actualitat, resultava ferit en un viatge a la caça de l’elefant a Botswana, culminant una llarga llista de successos recents que alimenten els arguments cap a la Restauració Republicana. El debat sembla més obert que mai.
És curiós com aquesta lluita entre les dos formes de representació, uneix ideologies tan discrepants com republicans i extrema dreta en l’objectiu d’abolir la monarquia. Al mig una societat civil que es posiciona segons criteris diversos. Agafant un discurs del director de l’ARA al TED de Manresa, el senyor Carles Capdevila, ens trobem davant emprenedors, emprenyadors i altres. Els primers cerquen una fórmula més democràtica; als segons els emprenya directament la democràcia; la majoria acabaran deixant-se arrossegar per uns o altres.
La monarquia espanyola ha entrat en caiguda lliure per mèrits propis. Fóra bo recordar què són els màxims representants d’un estat intervingut econòmicament i amb pressupostos de guerra davant una crisi financera, política i social de dimensions desconegudes. I què fan ells mentrestant? El gendre és acusat de mà llarga amb diners públics, el nét es dispara al peu, la iaia de viatge i l’avi marxa de safari per caçar elefants i signar un BOE a distancia.
Les xifres varies requereixen de més responsabilitat, professionalitat i ètica. 5.300.000 aturats; 200 desnonaments diaris des que va començar la crisi; retallades descomunals en els drets socials; 107.800 autònoms menys durant el 2011 (la destrucció de treball per compta pròpia més gran a Europa); més d’un milió de persones sense cap ingrés; entitats financeres a l’espera d’una ordenació que pot significar un embargament selectiu dels saldos dels ciutadans; i així...
La xifra d’un safari com el del Rei, 37.000 euros aproximadament, no sembla significativa si es treu de context. Però quan es repassa el sou d’un mil.leurista, dels molts que intenten sobreviure actualment, és escandalosa. Les seves catorze pagues d’un any, de la que en surt un petit percentatge per a l’assignació pública de la monarquia, sumen tan sols 14.000 euros. Ni treballant dos anys, sense dispendis, poden matar un elefant. Millor dit, molts súbdits no poden ni marxar!!!
Matar elefants per diversió ja esdevé indigna com a concepte, però que ho faci ell, el Rei d’Espanya, mentre el que representa és ple de misèria, crida a proposar canvis estructurals per escollir representants nous.
Antigament els elefants eren considerats com a membres de l’obsolet ordre dels paquiderms i estan en perill d’extinció. Avui, la monarquia espanyola està dilapidant veloçment la seva poca raó de ser, abocant-se també a una possible extinció. Acabarà formant part d’un ordre obsolet i d’una especia desapareguda?
Per cert parlant d’antagonismes: ¿no ho és anar matant elefants i ser president d’honor de WWF España, que defineix què el seu compromís amb el món és que tots junts podem trobar les millors solucions per salvar la naturalesa?
El Rei, en aquest cas, segueix a Groucho Marx quan deia: “aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc d’altres”.
Salut

divendres, 13 d’abril del 2012

SI ESPANYA ENS ROBA, GUARDEM NOSALTRES ELS DINERS

Vuit empresaris i autònoms catalans es declaren insubmisos fiscals i han pagat l’IVA corresponent a la liquidació del primer trimestre de l’exercici 2012 a l’Agència Tributaria Catalana enlloc de fer-ho a l’espanyola. Reclamen que “els impostos que es paguen aquí es quedin aquí” en resposta a l’espoli fiscal d’Espanya envers Catalunya. Aplegats en la plataforma independent Diem Prou! compten ja amb el suport d’una trentena d’ajuntaments entre d’altres.
“Ha acabat l’època de les reivindicacions i comença la de l’acció”, diuen. Però fonts de l'Agència Tributària Catalana han assenyalat que no correspon a aquest organisme fer-se càrrec de l'IVA, per la qual cosa deixaran en dipòsit el pagament dels tributs i posaran en coneixement d'Hisenda el cas d'aquests empresaris perquè sigui l'executiu espanyol qui determini què fer.
Novament, sigui aplaudida o criticada l’acció, la societat civil s’avança a la política i comença a fer camí mentre els organismes públics es passen la pilota uns als altres. Els d’aquí diuen que han de ser els d’allà qui aportin la solució; els d’allà dictaminaran el de sempre: per ells; i els d’aquí, com sempre, a obeir.
Un, entrat ja en anys, evoca l’època del servei militar obligatori. No vaig gaudir dels pebrots suficients per declarar la meva insubmissió, però vaig trobar la meva pròpia protesta en la prestació social. Tretze mesos de treballs socials a la Fundació Montserrat Montero per a disminuïts mentals. No hi vaig aprendre de fusells, ni tancs, ni tan sols a utilitzar la força com a mitjà dissuasori. Però, de valorar el veritablement important en vaig rebre un curs accelerat.
Recordo la persecució i les adjectivacions envers els insubmisos: els sonats, els il·legals, els antisistema... Sí, però van ser ells qui van fer possible que uns quants primer, i molts després gaudíssim d’una manera diferent de regalar el nostre temps. Més tard la mili va ser abolida, professionalitzant l’exèrcit. Ceuta i Melilla queden lluny i les converses repetitives als sopars sobre batalletes, ja no es produeixen. Farien bé les generacions d’avui de no oblidar que respiren tranquil·les gràcies al moviment de la insubmissió d’aquells dies.
Ara, un nou moviment insubmís, aquest cop fiscal. A ben segur estan sonats, actuen al.legalment i contra el sistema. Però el temps, al igual que en el cas mili, els donarà o traurà la raó. Però, mentre en el servei obligatori la decisió era unilateral de la política espanyola, aquest cop veurem com es posiciona la catalana: de nou respostes pel peix al cova, o qui té el cova ara es quedarà sense el nostre peix amb reaccions més valentes?
Com deia Alexis Tocqueville: “en una revolució, com en una novel·la, el més difícil és el final”.
Salut

dijous, 12 d’abril del 2012

LA BARCELONA DEL LUXE I LA MISÈRIA

Habitualment es dóna a conèixer la luxuriosa Barcelona de Passeig de Gràcia; la dels Loewe, Armani, Cartier o D&G. Exportem la que es converteix en la capital de la innovació de la mà del Mobil World Congress o del saló de l’automòbil. Ens sorprenem amb la Barcelona moderna, la de la torre Agbar, alimentària i un munt de restaurants i locals “chics”. Gaudim amb la Barcelona que obre pas al mar i esdevé acollidora amb els creuristes de vaixells inabastables...
Aquesta Barcelona maca i d’aparador l’ensenyem, la mirem i ens enorgulleix.
Però aquesta, és també la Barcelona de la vergonya, la desigualtat, la marginalitat i la pobresa. Una Barcelona que permet l’exclusió social, trobada o volguda, de gent celada en llocs de desídia i insalubritat convertides en burdes imitacions d’habitatges. Persones i realitats que la ciutat amaga en pro del narcisisme i la satisfacció en si mateixa, creant errònia complaença en la seva vàlua per mostrar-se falsament formosa davant el món.
Aquesta Barcelona lletja i de darrera botiga, l’amaguem, neguem veure-la i ens humilia.
El barraquisme incipient s’ha fet visible mitjançant la pitjor de les cares a la seva disposició: la mort de quatre persones al incendiar-se la barraca que ocupaven en un solar del Poblenou. Aquest fenomen semblava oblidat en el món de nou rics imaginat. Ara, la crisi ens el retorna amb tota la cruesa possible. I és obligació de tots, però en especial de l’Ajuntament, trobar resposta a una nova realitat d’antigues formes. En cap cas els catalans podem justificar trobar nous emplaçaments per un parc temàtic del joc, els llums i les grans construccions, i no articular sortida per una marginalitat emplaçada en alguns llocs i que s’oculta sota tendals, ferros i fustes.
Eren romanesos, i a diferencia de molts dels nous pobres què han rebut aixopluc familiar, aquí haurà de ser la societat, mitjançant els seus representants polítics, qui reculli el testimoni i solucioni la situació. No és moment d’excuses argumentals del per què; és hora del com.
I si no som capaços de renunciar a aquest per què d’ahir, observant el què de l’ara i estudiant solucions pel demà, Barcelona esdevindrà la capital de les contradiccions. No podrem amagar la realitat, per què com deia Carlo Collodi, escriptor italià i creador del popular personatge Pinotxo: “ tot i que Pinotxo era per naturalesa alegre també es posava trist. La misèria quan esdevé gran i de veritat fins i tot els nens i nenes la veuen.” I aquesta misèria urbana, amb els temps que corren es farà gran; veraç no, ja ho és fins i tot quan és petita. Busquem solucions ara que hi som a temps, no com sempre que arribem tard.
Salut

dimarts, 10 d’abril del 2012

SE’NS PIXEN A SOBRE I DIUEN QUE PLOU

Damunt de l’asfalt del carrer un missatge anònim: “se’ns pixen a sobre i diuen que plou”. Curt, senzill, concís, però real. El govern del Partit Popular ha començat a buidar el seu aparell urinari damunt de tots nosaltres. Després d’anys a l’oposició els ronyons eren plens de tanta socialdemocràcia. Amb l’arribada al poder l’urèter s’ha vist ple de deutes, la Merkle ha pressionat fort damunt la bufeta urinària i la uretra s’ha obert deixant pas a un munt de líquid en forma d’orina que recau únicament en nosaltres, els més pobres. Sí, se’ns pixen a sobre i ens fan creure que plou per tots, però és una pluja selectiva.
A ben segur, la socialdemocràcia dels darrers anys va acumular un excés de líquid ple de residus metabòlics nocius per l’organisme (estatal). I darrerament només va pixar fora o ni tan sols va anar a l’orinal. Però l’orina que provoca l’excreció popular sembla filtrada per caure només en el bací dels de sempre: els dèbils, la majoria.
Ens van agafar amb traïdoria. En plena campanya electoral no semblaven disposats a necessitar evacuar tant de líquid i van negar una micció ràpida i general. Suposem esforç sobrenatural per part dels testicles, de similars gavines, per acumular disbauxa líquida tot esperant a què s’obrís la tapa després de la porta (eleccions andaluses).
Però un cop oberta del tot, amb resultats poc satisfactoris, la pixada ja no ha trobat entrebancs i intueix discriminació. Primer, pujada d’un IRPF d’afectació global però amnistia fiscal de suport al defraudador habitual. Ara, uns pressupostos anuals, i decisions paral·leles, d’atac frontal al benestar general i resistència a la renuncia dels privilegis pels habituals. Retallada als ajuts i beques de 166 milions però confirmació del suport a la tauromàquia de 600 milions. 47,6% menys en cooperació internacional davant un exigu 8% del ministeri de defensa. 10.000 milions menys d’aportació a sanitat i educació (anunciades a través d’una senzilla nota de premsa) enfront una casa Reial que tan sols veu minvada la seva assignació en un 2%. La llum registrarà un augment del 7%, i el gas un 5%, mentre sonen tambors d’un possible nou ajut a les entitats financeres. Per cert on és la retallada a polítics i partits, sindicats, organismes oficials...? I així...
A nosaltres, els catalans: el de sempre, menys. El morós estat espanyol no fa previsió de pagament de l’addicional tercera i preveu uns mils de milions menys d’inversió a Catalunya.
Els núvols grisos amenacen amb una pluja d’orina desfermada, era esperada, però havia de ser intolerant i mullar només a uns molts posant el paraigua a uns quants? Les gavines ens sobrevolen segures de què, arribada l’hora, obrirem la boca per tragar i com sempre callar. Però el pitjor d’aquestes aus no és el líquid sobrant sinó l’excrement. I aquest encara no ens l’han deixat veure.
Salut

dilluns, 9 d’abril del 2012

LA LLIGA ÉS BLAUGRANA

Deia Piqué: “pel Madrid la lliga es farà molt llarga”. Quanta raó tenia! Deia Guardiola: “aquesta lliga és impossible guanyar-la”. Estava equivocat! Per una vegada els designis del totpoderós líder espiritual blaugrana no han fet justícia a la realitat. La lliga és oberta a qualsevol pronòstic, fet que el passat 12 de febrer, quan el Reial Madrid assolia 10 punts d’avantatge, esdevenia un objectiu utòpic pels seguidors del conjunt català.
Tres empats blancs, davant Màlaga, Vila-real i València, han reduït la distancia fins a només quatre punts. Una diferencia escassa si es té present que els madrilenys han de visitar el Camp Nou i fer front a un calendari més complicat. La propera jornada els portarà a jugar 90 minuts al Vicente Calderon, un camp relativament fàcil per ells en situació normal. Però aguantaran la pressió psicològica a la que es veuran sotmesos?
El Barça jugarà abans, i si el resultat no nega les prediccions esperades, dormirà a un sol punt. Això els convertirà, demà, virtualment en campions de lliga, si es miren les probabilitats de victòria per uns i altres, segons resultats anteriors, en l’enfrontament cara a cara del proper 22 d’abril. Serà capaç el Reial Madrid d’obviar aquest fet dimecres?
La lliga és ja blaugrana, la tenen a tocar i serà molt difícil que s’escapi. La roda de premsa del passat diumenge al Santiago Bernabeu ho deixa clar. La por s’ha apoderat de la casa blanca. Mourinho va enviar a la marioneta Karanka a donar la cara. Ell, que anteriorment havia sentenciat que quan perdien sempre era la seva persona la que sortia a atendre als mitjans de comunicació, només va ser capaç de moure els fils del ninot. Una mostra de debilitat al no disposar de cap altre argument que el repetitiu i cansí de l’arbitratge. Una reiteració d’ultratge a la competició i de deslleialtat a l’intel·ligència davant la pèssima oratòria del segon entrenador.
Però l’ànsia i el pànic son presents també en l’equip i la gespa. O no ho és què el trastocat Pepe agredeixi a un company quan les connexions elèctriques del seu cervell provoquen un fals contacte? Davant la basarda que els produeix la viabilitat d’arribar al Camp Nou amb la possibilitat de sortir per darrera en la classificació, els jugadors blancs van mostrar incapacitat per endur-se els tres punts en un partit en què el gol no va arribar amb la celeritat necessària per gaudir de certa tranquil·litat.
A l’altre banda la progressió és absolutament oposada. Cada cop més confiat en les seves possibilitats, el Barça, de la mà d’un inigualable Leo Messi, 23 gols en els últims 12 enfrontaments, madura els partits a base de paciència i joc. Necessitarem temps per adonar-nos del que estem vivint amb aquest noi.
Sí, el campionat és més a prop dels catalans que dels madrilenys. Però no està tot dit. Aquest Madrid es mereix el respecte propi del gran rival, i farà bé Guardiola, en el supòsit d’atrapar-los, de no deixar caure als seus en un relaxament. Avui ho tenen més fàcil que ahir, però demà les coses poden canviar.
Ara bé, el campió d’aquesta lliga serà aquell que disposi de la mentalitat suficient per fer front a la pressió de les properes set jornades. El títol es jugarà més al cap que a les cames. I en això avui te avantatge el Barça.
Seran campions, i alguns hauran de pagar sopars jugats alegrement per la boca però pensats com a conseqüència d’allò que surt pel cul: la caguera.
Soc plenament conscient que a Guardiola no li agrada aquesta eufòria desbordant i ens demana austeritat, a mi i a tots. Però estic fins els collons de retallades. Deia Valdano: “el futbol és lo más importante de lo que menos importancia tiene”. I té tota la raó. Per això, aquí que retallin ell i els jugadors, ensenyant als polítics com donar exemple. A mi que em deixin seguir fent volar les il·lusions sense retallar-me les ales per una lliga blaugrana. 
Salut

dissabte, 7 d’abril del 2012

AG I EL BUTLLETÍ MUNICIPAL DE GRANOLLERS

A l’arribar a casa, com en d’altres ocasions, la bústia escup quelcom massa gros per encabir dins del seu estomac. Fico la mà fins el fons i provoco una arcada en el subjecte per fer-li vomitar l’objecte. És el butlletí Granollers informa, una publicació de 23 pàgines amb informació ciutadana, de ciutat, ¿de publicitat de govern? A la pàgina 15 inclou el rengle, si no recordo malament, una publicació que anteriorment esdevenia per si sola un enviament més. 
Aquest butlletí municipal de Granollers costa als ciutadans 43.000 euros en concepte d’impressió i distribució, segons la columna publicada per Acció Granollers a l’última pàgina. Un espai que la coalició aprofita per denunciar la despesa en època de crisi i manca de recursos com l’actual.
La xifra, dins un pressupost de 75 milions d’euros com el que administra el consistori, forma part de les anomenades xocolates del lloro. A ben segur disposar d’aquests diners per altres menesters no esdevindria sinònim de solució als problemes actuals, però la pregunta és: podrien ser invertits millor?
Actualment, moltes de les publicacions en suport físic tendeixen a la desaparició, i si més no, la seva continuïtat es posa en dubte. Diaris, llibres, revistes, cd’s..., tal i com els coneixíem veuen com les versions digitals els agafen terreny. Gaudeixen d’una reacció immediata convertint el que abans era per demà en un ara rabiós, són més econòmiques i permeten la interacció entre el proveïdor de la informació i el consumidor de la mateixa.
Aquest butlletí en paper, ara, no té raó de ser. Una versió digital obriria noves possibilitats disminuint costos i fent-la més comprensible pels ciutadans granollerins. I no parlo d’una còpia en PDF. Els 43.000 euros de despesa en impressió i distribució són absolutament prescindibles i avui podrien ser imprescindibles per encarar projectes més necessaris o senzillament sumar a iniciatives d’ajut als més necessitats. Sí, aquests diners podrien ser millor invertits!
Ara bé, les idees sempre han de ser acompanyades d’accions coherents amb el que es predica. El desacord d’AG significa que ¿en el proper numero, a manera de manifestació en contra, no utilitzaran la columna i seguiran amb la protesta iniciada? ¿És possible un espai en blanc amb l’únic contingut pancartista d'“El butlletí municipal que teniu a les mans és un dispendi de 43.000 euros innecessari. Per això Acció Granollers no utilitza l’espai cedit”? O és massa temptador l'SPAM (publicitat) gratuït? Esperarem.
Salut

divendres, 6 d’abril del 2012

ADÉU MR. MARSHALL

“Benvingut Mr. Marshall és una expressió què a Catalunya ha tornat a agafar importància essent utilitzada amb to despectiu davant la possibilitat de l’arribada del complex anomenat Eurovegas. En realitat és el títol de la pel·lícula en que Luis García Berlanga descriu l’arribada dels americans al petit poble de Villar del Rio. Una situació que els habitants viuen com una oportunitat de desenvolupament venent-se al nouvingut i organitzant la vida social a les seves necessitats. Una mordaç crítica contra l’imperi americà i les seves ànsies d’expansió i imposició del model social i econòmic de la senyera de barres i estrelles. Un argument que enlloc d’envellir, avui és més actual que mai al nostre país.
Ara bé, pels amants de la guitarra donar la benvinguda a un Marshall britànic, que no americà, ha significat assolir la gran il·lusió, el so somiat, la distorsió essencial. Era la grip desitjada per unes sis cordes que havien de patir la ronquera més autentica.
Marshall ha estat, i és, la Harley Davidson dels amplificadors. Utilitzada pels grups de rock més importants del món, ha esdevingut un símbol imprescindible. Però, des del passat dijous, el seu daurat habitual i les lletres blanques que vestien capçals i combos, es muden, per un temps, vestint-se de negre. El fundador, Jim Marshall, ha mort a l’edat de 88 anys.
Conegut com el pare del soroll, aquest propietari d’un comerç d’instruments musicals a Hanwell, va veure la necessitat de crear un nou model d’amplificador davant les consideracions de clients de l’alçada de Richie Blackmore, Jim Sullivan o Peter Townshend. Ajudat per un aprenent d’electrònica de 18 anys, Dudley Craven, va començar a crear models que esdevindrien de culte i significarien la progressió de l’imperi empresarial anglès, Marshall Amplifications. Basant-se en el model Fender Bassman, el seu amplificador predilecte fins llavors, va decidir canviar els quatre altaveus de 10” en caixa oberta per un de 12” en caixa tancada, assolint un so més compacte, un volum extra i una agressivitat i distorsió superiors amb les vàlvules EL-34. Les primeres unitats donaven 45 watts de potència acabant amb el model de 100 convertit en un clàssic.
Pels que durant anys ens dedicaquem a la venda d’instruments musicals, les seves creacions han estat imprescindibles. Exposar els seus amplificadors era sinònim de prestigi comercial; endollar una guitarra al seu canal de distorsió i escoltar el so produït, feia la venda fàcil.
Amb Marshall, els guitarristes van trobar la distorsió i el volum necessaris per convertir-los en el problema numero 1 de la convivència veïnal. Gràcies per haver ensordit als contraris al Rock&Roll!
Descansi en pau i un desig: fes soroll allà on vagis.
Salut

dijous, 5 d’abril del 2012

L’ARA M’AGRADA

Ahir vaig gaudir de la possibilitat de visitar la seu del diari ARA. Allà, al carrer Diputació 119, s’aixeca un espai de banderola i lletres que inviten a pensar en el present, un avui que necessitava d’una publicació amb aires de revolució periodística, un ARA de recerca d’una informació diferent, en formes i continguts, per inventar un demà nou.
No neguem la realitat. L’ARA disposa d’un manifest fundacional atractiu però com sempre les seves línies responen a una ideologia pròpia que els fa acostar-se més a Òmnium Cultural que a Convivència Cívica; però personalment això a mi ja m’agrada.
A l’entrar un somriure educat darrera la taula de recepció. I una primera imatge: un espai soterrat a un segon nivell en què una taula i les seves cadires conviden a la gent a agafar el diari i fer-ne una lectura pausada o participar en esmorzars debat d’enriquiment intel·lectual.
Unes escales separen aquesta zona de la redacció i despatxos. No intueixo ascensor. Un cop dalt la majoria de cares són joves. Ara ho entenc, a ells no els fa falta medis de transport automàtics. Un munt de taules en disposició horitzontal i plenes d’ordinadors intueixen treball pel dia de demà en paper o per un ARA immediat al món virtual. A l’esquerra un mostrador amb totes les publicacions del dia, fins i tot reconec un exemplar de La Razón. Obvio haver-la vist.
Entre la redacció i el despatx del Carles Capdevila, una sala de reunions, petita i calorosa, però de vidres transparents, negació a l’opacitat del que allà es debat. Treballo en el món de la música, faig la prova, a un volum per damunt de segons quins decibels, la paraula traspassa els murs. M’adono que la qualificació i apreciació anterior sobre mi, amb aires d’intel·lectual, no calia per fer una prova tan simple. 
De petit sempre m’havien cridat al despatx del director. Aquella porta de fusta abans d’obrir, de la Sra. Conchita, ja feia por. Imaginava a Lucifer disposat a fer caure damunt meu tot el pes de les fures de l’jnfern. En Carles Capdevila, intueixo que, com jo, no és un àngel, però el seu despatx no s’assimila a l’avern. Invita a entra-hi ja què la vidriera et permet, a primer cop d’ull, veure la persona sense imaginar el monstre de quan jo era petit.
Crec recordar que hi havia més escales. Si hi eren, no vaig pujar. Suposo que és allà on duen a terme les intimitats. Però jo a casa també gaudeixo, cada cop menys, de la habitació on amb la dona perpetrem les accions més personals. Potser si ho hagués sol·licitat m’hauria passat com a la meva filla, que entra trucant a la porta. No ho vaig fer.
Visita feta. ARA descobreixo què, t’agradi o no el disseny, els continguts o el color, l’ARA transmet imatge de transparència, veracitat, serietat, frescor i joventut. El seu desig, traspassar aquestes característiques arquitectòniques i de recursos humans a la publicació.
Però els manca tasca periodística del territori, fent territori i esdevenint referència periodística en aquest territori. En són conscients i treballaran, segons diuen, per articular respostes a les necessitats d’una Catalunya molts més gran, diversa i diferent a la de Barcelona. Si ho diuen, els hem de creure. I si ho assoleixen, el territori respondrà.
A Granollers hem comprovat darrerament la predisposició de l’ARA a fer-ho possible. La seva col·laboració, envers una iniciativa solidaria contra el càncer al voltant de la Mitja Marató de Granollers i en record d’una víctima d’aquesta cruel xacra, ha estat absoluta. I no es proposava des de Barcelona ni per gent de Barcelona.
Jo participava d’aquesta acció. Segurament des de llavors sóc més de l’ARA. Però els que em seguiu habitualment sabeu que el què dic és el que penso, i d’aquesta visita poso en paraules les sensacions viscudes.
Salut