EL NOSTRE SANT JORDI HA DE SER VALENT

Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v.270–Nicomèdia, Bitínia, 303), va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

Sant Jordi és el patró de Catalunya però també d’Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Djobouti, etc... A Catalunya, es van estendre les llegendes segons les quals sant Jordi intervé en batalles al costat dels comtes catalans: Borrel II, Jaume I, etc.; també és invocat pels almogàvers enmig de les lluites.

La llegenda més coneguda, i versió de la recollida per Joan Amades en el Costumari Català el 1904, dóna peu a una de les característiques més importants de la diada d’avui: la rosa. Una rosa fruit de la sang que brolla del cos del Drac quan és ferit pel cavaller i acaba morint.

- “No patiu jove donzella. Si sóc aquí és perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.”

Aquesta frase la pronuncia el cavaller Sant Jordi en la llegenda i per ella no passen els anys. La petita donzella, de nom Catalunya, intueix ser més amenaçada que mai davant un Drac que treu foc de la seva fètida boca. Dia sí, dia també, la petita Catalunya, desproveïda de Rei que la protegeixi, veu com la mena de gavina de dues potes i ales pretén posar en dubte la seva cultura, les seves tradicions i la seva llengua.

Amagat al poble de Madrid, el Drac actual, té un fort alè de foc, capaç de rostir totes les esperances dels vilatans catalans. Tanmateix és capaç d’emetre una fètida pudor de poders per podrir qualsevol argument amb la ferum que fan les manipulacions habituals en el seu discurs. I el pitjor és que les seves maneres han despertat després de llarg temps demostrant llarga vida i la capacitat de mirar a través de les parpelles, fins i tot quan dormia. Semblaven oblidades.

En les llegendes, l’actuació dels sants aconseguien amansir-los sovint, fins a tal punt que es morien de llàstima. Però aquests sants eren valents, disposaven de coratge i no s’amagaven sota discursos de jocs semàntics, ensenyant a cor obert les seves intencions.

Avui és dia de roses i llibres. Jornada de cultura i amor. Però faríem bé de començar a pensar en un Sant Jordi real que defensi Catalunya de l’atac previst del Drac espanyolitzador que pretén un retorn a la centralitat de l’Estat obviant la singularitat d’aquest territori. No cal cap llança, tant sols decisions fermes i un objectiu, com diem aquí, clar i català. I aquest cop no escrivim una llegenda, hem d’escriure una nova veritat.

Salut