LA BARCELONA DEL LUXE I LA MISÈRIA

Habitualment es dóna a conèixer la luxuriosa Barcelona de Passeig de Gràcia; la dels Loewe, Armani, Cartier o D&G. Exportem la que es converteix en la capital de la innovació de la mà del Mobil World Congress o del saló de l’automòbil. Ens sorprenem amb la Barcelona moderna, la de la torre Agbar, alimentària i un munt de restaurants i locals “chics”. Gaudim amb la Barcelona que obre pas al mar i esdevé acollidora amb els creuristes de vaixells inabastables...
Aquesta Barcelona maca i d’aparador l’ensenyem, la mirem i ens enorgulleix.

Però aquesta, és també la Barcelona de la vergonya, la desigualtat, la marginalitat i la pobresa. Una Barcelona que permet l’exclusió social, trobada o volguda, de gent celada en llocs de desídia i insalubritat convertides en burdes imitacions d’habitatges. Persones i realitats que la ciutat amaga en pro del narcisisme i la satisfacció en si mateixa, creant errònia complaença en la seva vàlua per mostrar-se falsament formosa davant el món.
Aquesta Barcelona lletja i de darrera botiga, l’amaguem, neguem veure-la i ens humilia.

El barraquisme incipient s’ha fet visible mitjançant la pitjor de les cares a la seva disposició: la mort de quatre persones al incendiar-se la barraca que ocupaven en un solar del Poblenou. Aquest fenomen semblava oblidat en el món de nou rics imaginat. Ara, la crisi ens el retorna amb tota la cruesa possible. I és obligació de tots, però en especial de l’Ajuntament, trobar resposta a una nova realitat d’antigues formes. En cap cas els catalans podem justificar trobar nous emplaçaments per un parc temàtic del joc, els llums i les grans construccions, i no articular sortida per una marginalitat emplaçada en alguns llocs i que s’oculta sota tendals, ferros i fustes.

Eren romanesos, i a diferencia de molts dels nous pobres què han rebut aixopluc familiar, aquí haurà de ser la societat, mitjançant els seus representants polítics, qui reculli el testimoni i solucioni la situació. No és moment d’excuses argumentals del per què; és hora del com.

I si no som capaços de renunciar a aquest per què d’ahir, observant el què de l’ara i estudiant solucions pel demà, Barcelona esdevindrà la capital de les contradiccions. No podrem amagar la realitat, per què com deia Carlo Collodi, escriptor italià i creador del popular personatge Pinotxo: “ tot i que Pinotxo era per naturalesa alegre també es posava trist. La misèria quan esdevé gran i de veritat fins i tot els nens i nenes la veuen.” I aquesta misèria urbana, amb els temps que corren es farà gran; veraç no, ja ho és fins i tot quan és petita. Busquem solucions ara que hi som a temps, no com sempre que arribem tard.

Salut