dilluns, 9 d’abril de 2012

LA LLIGA ÉS BLAUGRANA

Deia Piqué: “pel Madrid la lliga es farà molt llarga”. Quanta raó tenia! Deia Guardiola: “aquesta lliga és impossible guanyar-la”. Estava equivocat! Per una vegada els designis del totpoderós líder espiritual blaugrana no han fet justícia a la realitat. La lliga és oberta a qualsevol pronòstic, fet que el passat 12 de febrer, quan el Reial Madrid assolia 10 punts d’avantatge, esdevenia un objectiu utòpic pels seguidors del conjunt català.
Tres empats blancs, davant Màlaga, Vila-real i València, han reduït la distancia fins a només quatre punts. Una diferencia escassa si es té present que els madrilenys han de visitar el Camp Nou i fer front a un calendari més complicat. La propera jornada els portarà a jugar 90 minuts al Vicente Calderon, un camp relativament fàcil per ells en situació normal. Però aguantaran la pressió psicològica a la que es veuran sotmesos?
El Barça jugarà abans, i si el resultat no nega les prediccions esperades, dormirà a un sol punt. Això els convertirà, demà, virtualment en campions de lliga, si es miren les probabilitats de victòria per uns i altres, segons resultats anteriors, en l’enfrontament cara a cara del proper 22 d’abril. Serà capaç el Reial Madrid d’obviar aquest fet dimecres?
La lliga és ja blaugrana, la tenen a tocar i serà molt difícil que s’escapi. La roda de premsa del passat diumenge al Santiago Bernabeu ho deixa clar. La por s’ha apoderat de la casa blanca. Mourinho va enviar a la marioneta Karanka a donar la cara. Ell, que anteriorment havia sentenciat que quan perdien sempre era la seva persona la que sortia a atendre als mitjans de comunicació, només va ser capaç de moure els fils del ninot. Una mostra de debilitat al no disposar de cap altre argument que el repetitiu i cansí de l’arbitratge. Una reiteració d’ultratge a la competició i de deslleialtat a l’intel·ligència davant la pèssima oratòria del segon entrenador.
Però l’ànsia i el pànic son presents també en l’equip i la gespa. O no ho és què el trastocat Pepe agredeixi a un company quan les connexions elèctriques del seu cervell provoquen un fals contacte? Davant la basarda que els produeix la viabilitat d’arribar al Camp Nou amb la possibilitat de sortir per darrera en la classificació, els jugadors blancs van mostrar incapacitat per endur-se els tres punts en un partit en què el gol no va arribar amb la celeritat necessària per gaudir de certa tranquil·litat.
A l’altre banda la progressió és absolutament oposada. Cada cop més confiat en les seves possibilitats, el Barça, de la mà d’un inigualable Leo Messi, 23 gols en els últims 12 enfrontaments, madura els partits a base de paciència i joc. Necessitarem temps per adonar-nos del que estem vivint amb aquest noi.
Sí, el campionat és més a prop dels catalans que dels madrilenys. Però no està tot dit. Aquest Madrid es mereix el respecte propi del gran rival, i farà bé Guardiola, en el supòsit d’atrapar-los, de no deixar caure als seus en un relaxament. Avui ho tenen més fàcil que ahir, però demà les coses poden canviar.
Ara bé, el campió d’aquesta lliga serà aquell que disposi de la mentalitat suficient per fer front a la pressió de les properes set jornades. El títol es jugarà més al cap que a les cames. I en això avui te avantatge el Barça.
Seran campions, i alguns hauran de pagar sopars jugats alegrement per la boca però pensats com a conseqüència d’allò que surt pel cul: la caguera.
Soc plenament conscient que a Guardiola no li agrada aquesta eufòria desbordant i ens demana austeritat, a mi i a tots. Però estic fins els collons de retallades. Deia Valdano: “el futbol és lo más importante de lo que menos importancia tiene”. I té tota la raó. Per això, aquí que retallin ell i els jugadors, ensenyant als polítics com donar exemple. A mi que em deixin seguir fent volar les il·lusions sense retallar-me les ales per una lliga blaugrana. 
Salut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.