MAL PERDRE, MAL GUANYAR

El Reial Madrid es va proclamar ahir campió de lliga en guanyar al camp de l’Athletic de Bilbao per tres a cero i certificar matemàticament la primera posició del campionat a la regularitat. Els lleons bascos es van significar poc ferotges per evitar escoltar els crits d’alegria d’uns jugadors blancs àvids de celebracions. En vint minuts el Madrid havia fallat una pena màxima i havia marcat dos gols que certificaven el seu triomf. Avui celebració a la capital per entregar un trofeu a la seva afició que farien bé no deixar-li tocar, per sort crec que encara no disposaran de la replica, a Sergio Ramos.

Fora de context, els números que acredita el campió el fan mereixedor de tal distinció. Durant la temporada han sortit victoriosos de tots els camps dels campions de lliga a excepció del Deportivo de la Coruña, ara a segona, inclòs el Camp Nou, on fa pocs dies i en la setmana tràgica, el Barça va perdre definitivament la lliga. Han marcat 115 gols en 35 partits i estan en disposició de sumar 100 punts en total.

Però les veritats no sempre són absolutes. Dues frases de Guardiola en la roda de premsa posterior al partit del Camp Nou contra el Màlaga (4-1), entreveuen que existeix una segona versió del resultat: “em sap greu per les penes màximes, ara no ens fan falta, és una mica tard” o “han passat moltíssimes coses amagades pel nostre silenci”. Aquesta darrera intueix una crítica pròpia o cap a la directiva?

El silenci atorga i per tan ara toca ser coherents i felicitar al rival. Un rival, això sí, què a la Catedral va demostrar ser fidel a la dita de Cicerón: “la victòria és per naturalesa insolent i arrogant”. No sempre és així, però en el cas del Madrid de Mourinho, habitualment és així.

Era conegut el mal perdre, demostrat en infinitat d’ocasions, dels de Mourinho. El villarato repetitiu, les acusacions de dopatge, el calendari... Tot excuses per no fer autocrítica i evidenciar la més típica de les sortides espanyoles davant els errors: és culpa d’altres.

Però ahir el, ja desacreditat, senyorio blanc va fer un nou pas enrere. Ni en la celebració van estar elegants. Un enfurismat Cristiano Ronaldo, submergit en la seva guerra golejadora particular amb Messi, va dedicar una botifarra, gest obscè, al jugador bilbaí Javier Martínez així com no es va tallar al desafiar a l’afició local en assenyalar en reiterades ocasions l’escut del seu club i l’anagrama de la lliga. Mourinho, sabedor de que es podia posar la medalla, aquest cop si va fer la roda de premsa prèvia i com no la posterior i va tornar a deixar entreveure la seva fixació cap el club català, que ratlla la paranoia obsessiva, declarant que el Barça “ha guanyat tots els seus partits, amb algun penal així, així...” i recordant, sempre es fa autopublicitat, el seu setè triomf en diferents lligues europees.

Aquest Madrid serà campió en els números aquest any, però la seva derrota en imatge, educació i credibilitat és molt més gran. Durant els darrers anys han pagat un alt preu per un parell de títols. Hi ha victòries agries i derrotes dolces.

Avui tan els seguidors del Barça com els del Madrid haurien de recordar una cita anònima: “no tot el guanyat és victòria ni tot el perdut és derrota”.

Salut

LES TROPES, EL REI I SANT JORDI: AHIR VAN FALLAR

No havia de ser així, podia ser així, ha acabat essent així. La lliga serà del Reial Madrid després de guanyar ahir al camp del F.C.Barcelona per 1 a 2. Ni el guionista de la casa reial hauria estat capaç d’escriure una conjunció d’astres tan negativa pels interessos blaugranes. Ahir, tot es va significar en contra del conjunt català excepte l’afició.

Propers a Sant Jordi, les tropes blaugranes no van trobar la manera d’enderrocar la muralla d’un drac blanc especialment preparat per a la defensa del seu territori. Les habituals tècniques d’atac de l’escamot local no van servir i la princesa, de nom lliga, haurà d’esperar per caure en braços de qui millor la tracta.

El Rei Guardiola, sabedor de què la princesa era més propera a ser devorada per l’enemic, aquest cop va actuar de manera desconcertant. Ja de bon inici la configuració de les tropes va estar estranya. La no presencia de l’armat Piqué obria peu a les especulacions sobre els motius de la seva absència. Posar a primera línia de foc a Alves, acostumat a la reraguarda, tampoc era la tàctica habitual. Però el més sorprenent en ell va ser la manca de decisions en el transcurs de la batalla.

El veritable Sant Jordi, Lionel Messi, ahir no va agafar el cavall per cavalcar i donar la victòria. No va ser capaç de clavar la llança a la xarxa de l’enemic i haurà de reaccionar per dimarts on els seus gols semblen imprescindibles. Els deu aliats del valent cavaller, després de remuntar cap a la victòria final, van estar impotents per culminar l’esforç fet i continuar amenaçant les intencions del drac, un drac que amb la sortida al camp d’Alexis per un moment va veure perillar la seva menja. Però la reacció semblava arribar tard.

Hi va haver-hi un moment d’il·lusió davant l’empat en les forces exhibides, però el monstre va treure l’urpa i ràpidament va contestar amb una ferida ja insuperable al cor dels aliats. Allà la derrota dels bons ja era inqüestionable.

La princesa és en mans del malefactor. Tan sols un descuit impensable podria fer-la tornar salva i sana. Ahir tot allò que no havia de passar, i què en els darrers anys no havia passat, va passar.

Però el contingent català va deixar clares les seves pràctiques habituals: els vilatans els fan costat, la proposta és pel joc d’atac i gaudeixen d’elegància en la derrota. Faria bé el Drac de prendre nota de les formes per no caure sempre en la trampa de treure foc de la seva fètida boca per justificar les derrotes.

La lliga està perduda, en el Barça ahir la corneta va tocar retirada. Però s’ha de preparar pel proper atac i no ha de tenir por: a Munich i contra el Reial Madrid. Dimarts nou episodi.

Salut

LA LLIGA ÉS BLAUGRANA

Deia Piqué: “pel Madrid la lliga es farà molt llarga”. Quanta raó tenia! Deia Guardiola: “aquesta lliga és impossible guanyar-la”. Estava equivocat! Per una vegada els designis del totpoderós líder espiritual blaugrana no han fet justícia a la realitat. La lliga és oberta a qualsevol pronòstic, fet que el passat 12 de febrer, quan el Reial Madrid assolia 10 punts d’avantatge, esdevenia un objectiu utòpic pels seguidors del conjunt català.

Tres empats blancs, davant Màlaga, Vila-real i València, han reduït la distancia fins a només quatre punts. Una diferencia escassa si es té present que els madrilenys han de visitar el Camp Nou i fer front a un calendari més complicat. La propera jornada els portarà a jugar 90 minuts al Vicente Calderon, un camp relativament fàcil per ells en situació normal. Però aguantaran la pressió psicològica a la que es veuran sotmesos?

El Barça jugarà abans, i si el resultat no nega les prediccions esperades, dormirà a un sol punt. Això els convertirà, demà, virtualment en campions de lliga, si es miren les probabilitats de victòria per uns i altres, segons resultats anteriors, en l’enfrontament cara a cara del proper 22 d’abril. Serà capaç el Reial Madrid d’obviar aquest fet dimecres?

La lliga és ja blaugrana, la tenen a tocar i serà molt difícil que s’escapi. La roda de premsa del passat diumenge al Santiago Bernabeu ho deixa clar. La por s’ha apoderat de la casa blanca. Mourinho va enviar a la marioneta Karanka a donar la cara. Ell, que anteriorment havia sentenciat que quan perdien sempre era la seva persona la que sortia a atendre als mitjans de comunicació, només va ser capaç de moure els fils del ninot. Una mostra de debilitat al no disposar de cap altre argument que el repetitiu i cansí de l’arbitratge. Una reiteració d’ultratge a la competició i de deslleialtat a l’intel·ligència davant la pèssima oratòria del segon entrenador.

Però l’ànsia i el pànic son presents també en l’equip i la gespa. O no ho és què el trastocat Pepe agredeixi a un company quan les connexions elèctriques del seu cervell provoquen un fals contacte? Davant la basarda que els produeix la viabilitat d’arribar al Camp Nou amb la possibilitat de sortir per darrera en la classificació, els jugadors blancs van mostrar incapacitat per endur-se els tres punts en un partit en què el gol no va arribar amb la celeritat necessària per gaudir de certa tranquil·litat.

A l’altre banda la progressió és absolutament oposada. Cada cop més confiat en les seves possibilitats, el Barça, de la mà d’un inigualable Leo Messi, 23 gols en els últims 12 enfrontaments, madura els partits a base de paciència i joc. Necessitarem temps per adonar-nos del que estem vivint amb aquest noi.

Sí, el campionat és més a prop dels catalans que dels madrilenys. Però no està tot dit. Aquest Madrid es mereix el respecte propi del gran rival, i farà bé Guardiola, en el supòsit d’atrapar-los, de no deixar caure als seus en un relaxament. Avui ho tenen més fàcil que ahir, però demà les coses poden canviar.

Ara bé, el campió d’aquesta lliga serà aquell que disposi de la mentalitat suficient per fer front a la pressió de les properes set jornades. El títol es jugarà més al cap que a les cames. I en això avui te avantatge el Barça.

Seran campions, i alguns hauran de pagar sopars jugats alegrement per la boca però pensats com a conseqüència d’allò que surt pel cul: la caguera.
Soc plenament conscient que a Guardiola no li agrada aquesta eufòria desbordant i ens demana austeritat, a mi i a tots. Però estic fins els collons de retallades. Deia Valdano: “el futbol és lo más importante de lo que menos importancia tiene”. I té tota la raó. Per això, aquí que retallin ell i els jugadors, ensenyant als polítics com donar exemple. A mi que em deixin seguir fent volar les il·lusions sense retallar-me les ales per una lliga blaugrana. 

Salut