dijous, 31 de maig del 2012

NO OBLIDEM EL DEL 38


Sense recordar el passat, present d’errors repetits i futur de por al conegut.

Fa 74 anys. Era el 31 de Maig del 1938 a les 9 i cinc del matí. Cinc falcons alats afamats de carn i sang sobrevolaven Granollers. 60 bombes llestes pel sacrifici. 750 Kg de metralla indiscriminada. Explosius d’execució humana. Aus feixistes esperant la mort d’innocents. En un sol minut runes, desolació i 224 morts. Seixanta segons per reconèixer assassins i víctimes; màrtirs i executors; innocents i culpables. Granollers avui no pot oblidar. Tothom hauria de saber-ho i no oblidar. Fa 74 anys va passar a la capital del Vallès Oriental. Eren els seus marits o mullers, les nostres mares i pares, els vostres avis. Avui està passant en d’altres indrets. El gran depredador humà continua matant similars. La llei del més fort es vol continuar imposant al de la raó i el diàleg. Fer memòria dels qui van patir la barbàrie l’any 38 és denunciar les barbaritats d’avui per assolir un demà en pau.
NO OBLIDEM! DIEM NO A LA GUERRA





dimecres, 30 de maig del 2012

HEM DE FER COSTAT ALS GOVERNS CATALÀ I ESPANYOL


Difícil situació la que s’han trobat els nostres governants en aquest país de treballadors ociosos que han utilitzat la prestació de l’atur en benefici propi o de petits empresaris corruptes de grans evasions fiscals; de funcionaris de cafeteria constant i autònoms de treball en negre insultant; de músics sobrevalorats o movides de drogoaddictes posats; de benestants amb ànsies de malaltia i de la sanitat pública abusant o metgesses inconscients de ment púbica i receptes fàcils amb la seva rubrica; de professors privilegiats i alumnes malcriats; d’estudiants de formació professional gratuïta o guarderies mal anomenades escoles bressol per fer-hi la visita; d’entitats sense ànim de lucre inadmissibles per a usuaris suprimibles o l’estat del jubilat amb una paga que mai s’havia guanyat; de dependents que de viure bé han estat grans aprenents o de famílies que de la cria en feien una ajuda econòmica cada dia; de científics ociosos amb emoluments capciosos o una prescindible innovació a càrrec de la subvenció; d’immigrants malfiats què ens roben la feina ara escassa com si fos paper d’estrassa o de nacionals amb el cap ple de pardals.
País de vividors, estafadors i privilegiats que haurien de ser jutjats i tancats.
Com no fer costat als governs espanyol i català ara que toca castigar? La modèlica política ha de sancionar als culpables de què el benestar social s’acabi d’enfonsar. País de polítics d’altruisme demostrat, veracitat contrastada i honorabilitat aplicada; d’oratòria coherent i compromís electoral d’aplicació imminent a l’ocupar el càrrec pertinent; professionals de la gestió pública de refús a qualsevol acció impúdica o de renuncia al benefici propi desmesurat per fer-ne de la responsabilitat social un art; de negació a privilegis que consideren sacrilegis o de dietes i sous que tocarien els ous; creadors d’organismes necessaris de personal imprescindible per no col·locar cap amic visible; sers dotats d’opinió individual dins de partits de participació lliure total o col·lectius creats per dotar al sistema de fonament i plens d’afiliats que els hi aporten el finançament; constructors d’aeroports de vols constants, AVE’s de destins massificats o ideòlegs d’algun corredor més interessant que un altre de nacionalisme imperant.
País de polítics treballadors, honestos i creïbles amb la capacitat moral per gestionar la manera com a tot el poble castigar.
Res millor que treure els diners del pobre per donar-los al ric, en el que sembla un acudit. Hem estat jutjats i sentenciats pels polítics amb tots els valors agraciats. Ara ens trauran el que hem pagat i amb impostos acumulat per donar-los a Bankia, empresa que tan bé han gestionat i que a diferencia de tots nosaltres no ha enganyat. Ens havien dit que ja no en quedaven, però en realitat per l’estat del benestar (d’alguns) ho amagaven. Ens ho mereixem, s’ho mereixen. Hem estat nosaltres; no n’hi ha hagut d’altres. I els bons sempre acaben guanyant en un país delirant.
Menys protestar i més treballar que hem viscut amb sous i beneficis d’un rei que ni ens hem merescut.
Salut

dilluns, 28 de maig del 2012

BANKIA O ISMAEL


Ismael es posa les ulleres negres per sortir del despatx. Camina amb el cap cot, baixant els ulls. Avergonyit. Humiliat. Es sap culpable. Sap d’altres culpables. S’enfonsa. Les llàgrimes inunden els seus ulls. Ella també haurà de saber-ho. Ella és menys culpable. Serà culpable igual. El menut també ho sabrà. Ell si que no és culpable en absolut.
Impotent. Indignat. Rabiós. Marxa. Gira la cara, reconeix el nom i no en té cap dubte: ells també haurien d’assumir la seva part de culpa i fer-li més fàcil.
Ismael havia abandonat els estudis cridat per una suculenta oferta de treball. Contracte temporal. Amb el temps havia generat la confiança necessària. Indefinit. Il·lusions a flor de pell. L’Ariadna també tenia feina feia temps. Eren joves. De futur esperançador i present segur. La quimera de la vida en comú s’obria pas. Necessitat d’una llar de dret constitucional. Treball de recerca. Pis escollit. Molt car. Igual de car que la majoria. Manca de diners. Una caixa disposada a deixar-los. Aquests i una mica més. Potser masses? Un comercial de banc jove. Un munt de xifres. Molts papers i condicions. Un notari. Signat. El pis és d’ells, bé del banc, però serà d’ells en 40 anys.
En dos anys el niu creix. Donen la benvinguda al Jordi. Ja són una família. Riuen. Pateixen. Dormen poc. Discuteixen abraçats. S’abracen sense discutir. La felicitat s’apodera d’ells.
El temps passa a casa de l’Ismael. Passa a totes les cases. El tsunami econòmic truca a la porta del costat. Ells tenen sort. No han perdut la feina. De cop un timbre els desperta. L’Ismael ja no té treball. L’Ariadna si, però li retallen el sou. La hipoteca puja. El mes s’allarga per un sou i curt. El cicle negatiu ha arribat. S’acumulen els impagaments. Negocia amb el banc. El banc no vol negociar. Entra a la sucursal, surt derrotat i es posa les ulleres. Buscarà més solucions. No les trobarà. Perdrà casa seva.
Mentre a casa veïna el temps també ha passat. Hi ha hagut matrimonis però han caigut igual. Les hipoteques anomenades tòxiques se’ls ha menjat. Bankia, com tantes altres famílies, no arribarà a final de mes. Ells, a diferencia de l'Ismael, han enganyat en els números. La situació, com la de l’Ismael, és límit. Tancats en un habitacle busquen solució. No porten ulleres. Estan segurs de no sortir amb llàgrimes als ulls. No abaixaren al cap. Desvergonyits. Amb orgull. L’estat ofereix 23500 milions d’euros per què no perdin la casa. Surten de la sucursal (Ministeri), victoriosos i sense el cap cot.
El Ismael no és molt llest. Treballador si. Mira el diari. Indignat fa números. 23500 milions dividit entre 150000 euros eliminarien les hipoteques de 156667 famílies i aquests diners arribarien igual al banc. L’estat seria el nou propietari i disposaria de la possibilitat d’oferir-los en règim de lloguer amb opció a compra. Seria una possibilitat. No sempre estarà tan ofegat. Se’n sortirà. Mai ha vist l’ampolla mig plena. El deixaran? Sense pis i amb un deute de per vida. Difícil. Tan estúpids són els que ens governen? O també tenen grans hipoteques?
Pensa en immolar-se davant de l’ajuntament. Ho descarta. És lluitador i il·lús. Creu que demà tornarà a sortir el sol i il·luminarà als qui decideixen sobre les nostres vides. Acabaran triant les persones abans que als bancs. Escolliran a l’Ismael abans que a Bankia. Li donaran una nova oportunitat.
Un amic més realista el veu: obre els ulls Ismael!!! Demana ajuda a la PAH més propera!!! Ells si que pensen en tu. Oblida als que viuen de tu.
Salut

dissabte, 26 de maig del 2012

XIULETS, ÀGUILES I NOVA INQUISICIÓ


Esportivament la final de la copa del rei es va sentenciar en només tres minuts, els que va tardar Pedro en reivindicar-se i posar als blaugranes per davant. En el minut 20 Messi distanciava encara més el marcador fent justícia a la supremacia del joc culé, per de nou Pedro sentenciar en el 25. Una primera part esplèndida dels de Guardiola, exhibint una altra vegada aquella asfixiant pressió a la sortida de la pilota del contrari i donant pas a uns posteriors 45 minuts soporífers de desenllaç conegut feia estona: Xavi aixecava el 14è títol de 19 d’aquest cicle. Avui, de nou, i hauríem d’anar acabant amb el #graciespep, festa de celebració i comiat a Guardiola. Marcador a cero per rebre a Tito Vilanova.
El partit va durar gairebé el mateix que l’himne espanyol o la xiulada, grans protagonistes prèvies de la final. La política va estar la gran derrotada (en credibilitat) i va embrutar la dosi d’opi del poble (futbol).
Conèixer, per part de la Sra. Esperanza Aguirre, l’anunci d’una xiulada de protesta a l’himne espanyol o la monarquia en un esdeveniment esportiu (llibertat d’expressió) i engegar una campanya per callar-la (censura) amb l’únic propòsit de desviar l’atenció de l’engany dels 2000 milions de dèficit tapats per la Comunidad de Madrid, ens la presenta com una gran depredadora de la política però a la vegada com una incendiaria plena d’irresponsabilitat i temeritat.
Convertida en la nova inquisidora general va animar a les hostes dels guardians de l’ortodòxia del regne espanyol a reclamar, com feia l’antic Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició des del 1478 en defensa del catolicisme, el restabliment de la unitat nacional (llavors era la religiosa) i acabar amb la poderosa minoria nacionalista (en aquella època els judeoconversos).
Armat l’exèrcit inquisidor amb un potent equip de so de 100.000 watts i la clara intenció de callar boques en el moment de l’ofici, la previsió per evitar problemes va portar a un munt d’escorcolls per requisar qualsevol símbol de preocupant incitació a la violència (xiulets, pancartes de Catalonia is not Spain o estelades) mentre, per demostrar la seva existència es permetia una manifestació plena d’àguiles, braços i mans aixecades o signes de clares referències feixistes.
Ressuscitant a Tomas de Torquemada, Esperanza Aguirre va promulgar les seves consignes com si d’una bula antiga es tractés (Exigit sinceras devotionis affectus)  i tots varem caure en la seva ensarronada. Mentre oblidàvem la falsedat dels números i ens centràvem en pronunciar abruptes sobre les seves declaracions cap a la censura, ella reia a barballera estesa. Finalment, com sol ser present en les prepotències que s’originen més per les debilitats que les capacitats, va evitar l’hora de la missa deixant sol al seu respectat príncep suportar l’augmentada xiulada i els càntics animalistes en suport als elefants fruits de la provocació.
Al final, les imatges del camp van provocar menys preocupació i repulsa que les de la manifestació paral·lela. Però en cap cas por: eren molts més els que xiulaven que els que mostraven l’àguila i aixecaven la mà oberta. I si a la Sra. Aguirre li fa més por la primera hauria de repassar els seus valors democràtics ja que els esta oblidant (si els ha tingut mai).
Salut

divendres, 25 de maig del 2012

MARXAR D’ESPANYA ÉS MARXAR D’ÀFRICA?


“Una Catalunya independent seria un país més gran i ric. Marxar d’Espanya és marxar d’Àfrica”.
Aquesta sentencia sense argumentar és tan ridícula, demagoga i simplista com la que va pronunciar el dimarts el primer secretari del PSc, Pere Navarro: “una Catalunya independent seria un país més petit i més pobre (...) Marxar d’Espanya és marxar d’Europa”.
El líder del socialisme català ha posat de nou la c de les sigles del seu partit en minúscula. Greu errada estratègica en un moment en què la ciutadania catalana en general és més conscient que mai de l’ofec a què està sotmetent Espanya al nostre país. El PSc no es pot permetre més errors, i el comés pel seu primer secretari és una demostració de la necessitat de continuar buscant capitost i discurs per un partit necessari i amb vocació de govern.
Fent un acte de fe, vull pensar que el Sr. Navarro disposa de xifres per realitzar aquesta afirmació. En tot cas les que coneix ell s’allunyen molt de les que jo vull creure. No entraré ara en una discussió numèrica (de balanços, balances i comptes d’explotació), què últimament s’han significat com una obra abstracta de línies asimètriques segons qui pinta. Escollir és un acte de llibertat. Ara bé, amb 16.000 milions d’euros aquí o allà, els rics (o menys pobres) són uns o altres. 
Però el que em deixa més perplex de l’afirmació és que Catalunya seria més petita. ¿Què potser amb la independència extraviaríem Lleida? ¿Ens intervindrien també la costa litoral barcelonina? ¿Ens podrien robar Girona? O potser en un descuit, ¿ens oblidaríem de les Cases d’Alcanar (últim poble del sud de Catalunya)? Tal vegada es refereix a la decisió de gent com ell, tot i imaginar-nos sobirans en un país inclusiu i divers, ¿marxarien disminuint la població?.
Per acabar amenaça amb no ser d’Europa. Una Catalunya més rica (opinió personal) i idèntica en límits geogràfics (fet indiscutible), seria cridada, volguda i respectada per la comunitat. En tot cas seria qüestió de temps.
Per cert Sr. Pere Navarro: això de ser ric i gran és d’abans de la crisi. Ara el que ha quedat clar és que la millor opció és ser més petit i/o tenir menys que no pas no ser. No ha après res en aquests últims anys.
Necessitem ser nosaltres, tant si som petits com grans, rics com pobres. Com deia Pablo Neruda: “algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas”. Cada dia hi som més a prop.
Salut

dijous, 24 de maig del 2012

AQUESTA ESPANYA EM DOL



Legalment som espanyols, ens agradi o no, ens en sentim o no, ens ompli o ens buidi. I mentre sigui així, aquesta Espanya a la que pertanyem (voluntària o involuntàriament) ens hauria de doldre; doldre tant que ens produís rebuig i fàstic.
Aquesta és l’Espanya dels polítics amics de la banca o d’una banca de directius amics dels polítics que enfonsen el sistema, marxen indemnes i demanen una ajuda (comunista) quan els beneficis (capitalistes) no permeten pagar i es donen el luxe de seguir desnonant famílies en una situació insostenible davant hipoteques abusives (especulació).
L’Espanya de les tisores per retallar la carn (magra) de l’educació i la (malalta) sanitat però del plat de sopa (tres estrelles Michelin) per les entitats bancàries més míseres, la tauromàquia o la cúpula d’una església massa privilegiada per un país laic.
La de l’augment d’impostos i taxes per a tots però de màniga ampla davant els rics i les seves sicavs, els clubs de futbol (i el seu milionari deute amb hisenda i la seguretat social) o l’aberrant exempció de l’IBI a un dels més grans terratinents, l’església, que encara es permet amenaçar dient que Càrites en sortiria perjudicada (la seva aportació és menor del 2% del total dels ingressos d’aquesta excepcional entitat).
Aquesta Espanya que ens obliga a pagar en benefici de tots però beneficia als que no han pagat amb una amnistia fiscal per aquells diners amagats d’un únic beneficiari. La del malbaratament de fons públics a la valenciana, les trampes a la madrilenya o de la corrupció catalana del 3%. La de la llotja del Bernabeu com a centre de negocis especulatius d’edificis torts, carreteres que porten enlloc o trens d’alta velocitat que moren de desídia.
L’Espanya de la justícia igual per tothom però diferent per gendres reials de mà ample, Millet’s de butxaca rebentada, de viatjats com Carlos Divar o d’elegants Camps. La d’un Tribunal Constitucional que amb titulars morts o caducs pot rebutjar un estatut aprovat per un parlament i un congreso escollits pel poble o d’un govern que pretén multar sense arguments a qui no vol pagar la injustícia dels peatges catalans.
Sí, aquesta és l’Espanya de l’Aznar i les seves sabates damunt de la taula o traient pit a les Azores; la del Zapatero del més del mateix o l’actual del Rajoy del res del que havia de ser per acabar essent el que vulgui l’Europa més alemanya. La de les gràcies anticatalanes de significat guany de vots i la dels vots cap a uns catalans que continuen divagant sobre el camí a seguir.
L’Espanya de l’Esperança més preocupada pels xiulets contra un monarca mata elefants i un país que no respecta ningú (encara que no la xiulin però li fotin YPF o li enviïn auditors externs per què no se la creuen) mentre fa veure que no ens ha enganyat amb el dèficit de la seva comunitat i com a premi assolirà posar 100000 watts de potencia (ni els Rolling Stones) a la censura de fer callar les veus discordants.
La de la Belen Esteban, el Jorge Javier Vázquez, la Karmele Marchante, els Gran Hermano o els supervivents d’una illa. La de la Buena Ley, el Roncero o el quiero ser torero de defensa a un sagnant espectacle.
Aquesta és l’Espanya què ens hauria d’avergonyir, provocar rebuig, fàstic i arcades (tan als que hi son per gust com als que no tenen ganes de ser-hi però hi son). Aquesta ja no és ni tan sols l’Espanya de pandereta, és l’Espanya dels corruptes, els vividors, els especuladors i les marionetes.
Salut

dimecres, 23 de maig del 2012

QÜESTIONARI AL 9 NOU


Avui m’agradaria compartir el qüestionari que el passat 27 de gener del 2012 va publicar el 9 Nou del Vallès Oriental. Cap intenció narcisista. Només un pèl de transparència de qui escriu sobretot i poc sobre ell.
Salut 


dimarts, 22 de maig del 2012

L’OU MASTURBADOR MASCULÍ

Que va ser abans l’ou o la gallina? Els homes que vulguin no caldrà que es facin aquesta pregunta, ja que disposen d’un ou de negació a la necessitat de cap gallina per satisfer els seus sòrdids plaers. L’ou Tenga promet submergir a qualsevol gall, de necessitats solitàries, en un món desconegut de plaer gràcies a la masturbació agradable i suau que produeixen els seus rinxols ondulats de silicona amagats a l’interior i que produeixen sensacions en la pell mai abans experimentades.
Ja no és necessari posar la mà sota el cul, deixar que s’adormi i, davant la manca de sensibilitat de l’extremitat, pensar que és la d’una preciosa pubilla; l’ou ja s’encarrega de robar identitats.
Conec de la seva existència en un sopar, entre riures i alcohol desinhibidor. En torno a sentir parlar en un cafè matinal l’endemà. Entre grans de l’or negre diluïts, un experimentat usuari diu que la similitud és més propera a una cavitat bucal que no pas a la dels cinc dits en cilíndrica formació.
Davant tanta expectació la curiositat és afamada i requereix experimentació. Armat del valor necessari per obviar la vergonya imprescindible, travesso la porta automàtica de la farmàcia convertida per moments en un castell qualsevol d’imaginari plaer sexual. Ullada als presents i elecció de la caixa de cobrament menys sospitosa de jutjar. Reconec el corral i albiro els ous. Com en una nit qualsevol, això sí, sense condicionants alcohòlics, hauré d’escollir entre l’oferta. Abans eren rosses, morenes, altes o baixes; avui és el color de l’embolcall el que diferencia les oportunitats. La pressa no em permet gaudir de temps i estiro el de color lila, l’anomenat model Spider (aranya en català). El nom em fa pensar, ¿com caigui en la seva tela em convertirà en víctima d’una nova però coneguda addicció? De moment ja han volat 4 euros amb setanta.
Busco solitud, i un cop l’ambientació és la necessària l’agafo. Repàs a les instruccions i ruptura del paper que l’envolta. La imaginació és poderosa i penso en quan despullava a la companya. L’ou del desig és nu i destaca el seu color impecablement blanc. Hi ha una teoria, de base científica dubtosa, que associa als ous blancs a una major higiene que als morens. Anem bé.
L’envàs és fàcil d’obrir. A dins s’amaga l’objecte del desig, que al treure el cap genera un moviment de pèrdua de consciència. Al agafar-lo es suau, lleuger, per què no, de tacte excitant. Extracció de la càpsula interior de record al recipient d’un tampó femení qualsevol. Els sexes cada dia es toquen més.
Hi ha quelcom dins. Costa treure el contingut: seran els nervis? El sobre conté lubricant, tot i que les instruccions en japonès no ajuden a saber-ho. Miro l’anvers de tot l’ou i dins hi ha un gravat en relleu amb il·lusions al domicili de Spiderman.
S’acosta l’hora de posar fil a l’agulla. Però sabeu què, ho faré sol i m’ho quedaré per mi. Si necessiteu saber com acaba avui l’article haureu de passar per la farmàcia i dedicar una estona a l’autoexperimentació. A veure si m’agrada i acabo tornant a decorar la cara amb acne juvenil. Jajajajajajaja.
Ahhhhhhhhhhhhhh!
Salut

dilluns, 21 de maig del 2012

EL VESTUARI HA BUIDAT GUARDIOLA


Diu un proverbi turc: “qui busca un amic sense defectes es queda sense amics”. La frase resumeix molt bé un dels motius que han portat a Pep Guardiola a buidar-se i no renovar. Més enllà de les trifulgues amb la directiva i la realitat d’un entorn de similituds a qualsevol serial de lluites pel poder, hauríem de recordar que ell sempre havia supeditat la renovació a les sensacions que li transmetia el vestuari. I en el darrer any tot apunta a què la podridura del sagrat cor blaugrana i els seus apòstols ha acabat amb un sant sopar ple de vi i hòsties i la crucifixió del messies. Un messies que ha escollit retirar-se a temps abans de perdre els amics.
Ser el millor del món, convertir-se en referent i gaudir de l’adulació absoluta de milions de seguidors als 24 anys, ha de ser difícil de digerir. Lionel Messi indiscutible numero 1 no només és el que sembla. Sota la suposada timidesa s’amaga un depredador del futbol que imposa la seva titularitat, ha discutit alineacions, escridassa als companys en plena acció i ha dividit el vestuari. Tancat en Pinto i Mascherano és mal vist per Iniesta, Xavi, Puyol i d’altres vaques sagrades.
Gerard Piqué s’ha convertit més en jugador dels reconeguts tics madridistes del show time que en el culé implicat i treballador que era. Tot això amb l’afegitó d’encarar-se davant els retrets del que encara a dia d’avui és el seu entrenador.
A Dani Alvés  la separació l’ha transformat i es dedica més a refer la seva vida sentimental què a seguir essent el jugador conegut.
I per acabar de rematar-ho tot, els seus amics Tito i Zubizarreta, jugaven a dues bandes mentre ell meditava la seva possible sortida del club.
Ara, el vestidor, però també el club com s’ha vist en els últims dies, es queda sense el gran mur de contenció que significava la figura de Guardiola. Molt haurà de treballar Vilanova, presentat per segons quines informacions com el Judes del sopar, per evitar què les tremolors conegudes esdevinguin un gran tsunami que enfonsi un vaixell que semblava un plàcid creuer.
Salut

dissabte, 19 de maig del 2012

DISMINUINT ALS DISMINUÏTS


Col·laborar durant tretze mesos amb una fundació per a la inserció laboral de disminuïts físics i psíquics obra camí a ser conscient de la immensa fragilitat d’usuraris i familiars i de la dimensió de l’afectació. Treballar conjuntament amb ells afavoreix el coneixement de la seva realitat present i la dificultat de donar resposta a un futur ple d’inseguretats. Un cop fora estàs plenament convençut de la responsabilitat social per a la inserció d’aquest col·lectiu. Ara aquest deure comença a patir de labilitat.
Diumenge, i sota l’Arc de Triomf, les entitats sense ànim de lucre i què treballen amb la finalitat d’aquesta inserció laboral, convoquen un acte que, sota la premissa d’“Això si que no. Si ens retallen ens abandonen.”, vol denunciar la precària situació, tendint a la desaparició, en què quedarà aquest sector davant el 56% de retallada de les aportacions anunciada pel govern espanyol.
Posem-hi xifres. Estan en període de caducitat 7300 llocs de treball i 100 entitats; unes 980 persones deixaran de rebre formació i 500 professionals poden perdre el seu lloc de treball. Però aquestes són fredes. Quants disminuïts psíquics o físics perdran l’esperança de sentir-se útils? Quantes famílies veuran de nou la frevolesa de la seva situació? Aquestes són les xifres intangibles de la vessant humana de tan frívola mesura.
Estem convertint la utopia d’una societat justa, solidaria i tolerant en la seva pròpia distòpia. Això és moll de l’os. Sí, allò que no es podia tocar, que no era ni prescindible ni bàsic, sinó imprescindible.
La vilesa, crueltat i mostra d’insensibilitat d’aquesta retallada és magnànima. La indignació què hauria de produir és molt superior a qualsevol de les altres. Atrevir-se amb el més dèbil, i en aquest cas amb l’afegitó del disminuït, no és propi d’un estat de dret.
Però quan es justifica l’acció davant la necessitat de reducció de dèficit mentre es segueix injectant desmesurades quantitats de diners al sistema bancari és de pòtol amb corbata què viu d’allò que roba o capta.
Necessito trencar la norma i prendre’m la llicencia de dir-li a qui ha estat ideòleg i precursor d’aquesta nova retallada: ets un gran fill de puta.
Salut 

DESPERTEM?

Despertem? i junts aixequem la veu, articulem respostes i proposem alternatives, o callem d’una vegada, ens acabem de baixar els pantalons i la roba interior i esperem a la propera que serà pitjor.
I recordem, primer les persones, després les ideologies. Ara toca sumar tots per acabar amb el muntatge d’uns quants que enlloc de posar les idees al servei de les persones han utilitzat a les persones per a les seves idees.
Recordant a Antonio Machado: “després de viure i somiar, hi ha el que més importa: despertar”
Despertem?
Llegir la totalitat de l'article a l'aravalles.cat:
http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1368/despertem

dijous, 17 de maig del 2012

CATALANS: L’AUTOESTIMA AMUNT!


L’autoestima és la capacitat d’autovaloració essencial per a la supervivència psicològica. Disposar d’una autoestima saludable significa confiar en les teves capacitats, empatia amb augment de pertinença al col·lectiu i millora de les relacions socials, atribució correcta de les responsabilitats, preparació pels canvis i autoconeixement o estimació d’un mateix.
Últimament la salut de l’estima pròpia dels catalans està sotmesa a una prova de supervivència. La política espanyola, el govern català, l’economia i els mitjans de comunicació, s’han convertit en els principals braços armats (no de pistoles sinó d’arguments tendenciosos) per executar la nostra sana autoestima i convertir-la en un adoctrinament a la submissió i la depressió pròpies de qui es sent inferior o en inferioritat.
Espanya posa en dubte el que som, el que tenim i el que signifiquem negant-nos identitat, realitat i diners. El govern català argumenta la pèrdua dels nostres drets, disfressats de simples retallades, sota l’aixopluc d’una culpa única de la ciutadania davant la situació. L’economia ens ataca als de sempre defensant als que mai gaudeixen de responsabilitats. I els mitjans de comunicació ens insereixen en un món de notícies catastròfiques d’un futur sense esperança. 
Uns i altres centrifuguen mesures i culpes mentre els marejats som els catalans de peu de carrer. I davant el mareig ens podem desorientar i baixar la nostra autoestima provocant desànim, desconfiança per lluitar, descrèdit en les nostres possibilitats i renuncia als riscos per acabar projectant una imatge exterior que assoleixi com a resposta d’altres la manca de respecta i valoració.
Entrar en una depressió individual, col·lectiva i de país esdevindrà fracàs, solitud i la humiliació.
Però davant el mareig prolongat i excessiu sempre queda el recurs del vòmit. L’emesi és l’expulsió abrupta i espasmòdica del contingut de l’estómac a través de la boca com un mecanisme per eliminar verins ingerits.
Provoquem-nos el vòmit!, alcem la veu, cridem i reclamen el que som, el que tenim i el que volem ser. Clamen, allà on faci falta, per reclamar els nostres drets com a ciutadans i poble. Denunciem les mentides d’uns, les fal·làcies dels altres i parlem clar i català actuant per què els mitjans de comunicació s’omplin de notícies esperançadores.
I un cop lliures de verí i amb l’autoestima amunt, sense exagerar i caure en l’orgull, el narcisisme o l’hibris clàssica, serem capaços de ser respectats i valorats, obtindrem les forces necessàries per lluitar pel que es just, arriscarem i el dret a decidir ja no serà una utopia.
I com sempre els polítics acabaran arribant, tard, però arribaran.
Amunt l’autoestima!
Salut

dimecres, 16 de maig del 2012

ENLLOC DE “MAS”, VA SEMBLAR MENYS (fàcil,fàcil,ho sé. En tenia d’altres però els he retallat i no m’agradaven)


La majoria, avui més pobres què ahir. Continuem errant en el camí cap a la misèria, aquella que un cop superada la pobresa ja porta a la desesperació. Sonen tambors de tancament de caixes a les entitats financeres (corralito), d’intervenció de l’estat espanyol per part d’Europa i d’Espanya cap a Catalunya; fins i tot de Catalunya cap als seus ciutadans (ara ens renyen i diuen que no es pot viure de crèdit). La prima de risc espanyola avui supera els 500 punts (Grècia va ser intervinguda al passar aquest límit). El que havia estat un Titànic, s’enfonsa.
Escoltem veus governamentals negant la situació límit, però altres veus anuncien la catàstrofe. I si hem de fer acte de fe, recordem els “brotes verdes” de l'època Zapatero, fins a dia d’avui els pessimistes l’han encertat més.
A Catalunya, ahir, el president de la Generalitat en roda de premsa, Sr. Artur Mas, anunciava noves retallades (això sí, imposades). Per cert, ja n’hi ha prou de culpar als anteriors governants, indiscutibles responsables de la mala gestió inicial de la crisi, d’amagar la realitat i trobar-se una situació que no s’esperaven. No estaven els d’ara a l’oposició per controlar, conèixer amb exactitud la situació i denunciar? Recorden als auditors del Palau.
De la seva intervenció, algunes consideracions:
1.- Felicitar-nos de disposar d’un màxim representant que surt a donar la cara en els moments de dificultat. Em fa patir, acabarà buidat com Guardiola amb tanta pressió?
2.- Entre administracions públiques es centrifuguen deute i dèficit, centrifuguen culpes, però els que acabem marejats i perjudicats som els ciutadans. Ni en la pitjor de les borratxeres ens varem notar tan desorientats i a l’endemà tan emprenyats!
3.- El govern català ha demostrat no disposar de cap més idea que retallar, obviant el cicle perniciós que aquesta política, de contenció momentània i mai de solució definitiva, comporta (retallades = mensyconsum = mésacomiaments = mésatur = menysempreses = menysingressos = mésretallades). Esperàvem més dels escollits!
4.- Sorprenent sortir a anunciar mesures sense xifres clares mentre es denuncia improvisació en altres. Les desqualificacions van per barris.
5.- L’executiu gemega i amenaça davant l’ofec de l’estat (pacte fiscal o agència tributari pròpia, si o si), però no actua amb decisió i mostra submissió davant el morós que no paga i li birla més de 16.000 milions a l’any. Cop de puny a la taula o acabarem pensant que és com el pastor mentider del conte.
6.- Amb un atur juvenil de vergonya, taxa de matriculació a la formació professional, creant les condicions per què tots aquells que anaven per constructors i van deixar el batxillerat es reciclin!
7.- Nova rebaixa salarial als funcionaris i cap notícia de reforma del sistema de funció pública. Els responsables no són ells, en tot cas és el sistema!
8.- Menys substitucions en el professorat i més infants per aules. Podríem posar a fer classes a algun conseller a qui les dietes li donen per fer alguna hora extra, no?
Això sí, es va permetre un sarcasme: renyar a Europa per convertir l’austeritat en una obsessió. La senyora Merkel, s’hauria de fixar més en el govern català i les seves propostes de creixement econòmic sostenible, de mesures contra l’atur i d’ajut a la petita i mitjana empresa. El govern dels millors ens està demostrant com sortir de la crisi.
Salut

dimarts, 15 de maig del 2012

CiU, ARA, CoU.


La política permet justificacions inversemblants per pactes cada cop més ficticis. Les ànsies de poder polític permeten explicacions a amistats que trontollen en allò fonamental, convertint en essencial la futilitat i validant matrimonis de conveniència basats cada cop més en les individualitats que en les parelles, o fins i tot en els trios (a Catalunya en som grans coneixedors d’aquesta modalitat).
Definir un partit com a independentista o sobiranista, no és un detall. Validar una formació política, amb quelcom més d’un 80% dels compromissaris, com a confederal, tampoc. Una i altra són respectables i democràtiques. Però la pertinença o no de Catalunya dins d’Espanya esdevé l’ésser d’un ideari, l’essència del per què de moltes de les decisions polítiques i de les línies programàtiques.
CiU, va veure aquest cap de setmana, que CoU (produir desfici, intranquil·litat, disgust). CDC va marcar, en el seu congrés de fa uns mesos, un to sobiranista (una independència amagada); en el congrés d’aquest cap de setmana, UDC una clara voluntat espanyolista. L’olla bull. La i, que ha estat unint la federació, hauria de ser posada en dubte. Mas i Duran semblen més que mai Mas o Duran.
El to oratori actual del president de la Generalitat requereix d’un gran suport social per significar canvis. La societat catalana, amb més independentistes cada dia, una majoria farta del tracte espanyol i l’espanyolista, de veritat, cada cop menor, encara no és prou madura per trencar del tot. El partit es juga al vell mig del terreny de joc. I CDC ho sap: Unió posa el contrapès necessari per aglutinar els indecisos.
Per això la ruptura no es presenta immediata. El cap prevaldrà al cor, però segons tendències i moviments socials, el cor i el cap es trobaran en algun dels posicionaments. Serà el moment escollit pel pinyol de CDC pel divorci? Les tesis de Vila d’Abadal a Unió, ara minoritàries, s’acabaran imposant? La societat farà renunciar a Convergència a la sobirania?
L’interès polític aguanta el matrimoni, com en tantes parelles d’avui en dia en què la hipoteca impedeix el divorci. Però la convivència forçada podreix la relació. Titllar de merda un programa independentista per Unió, es defecar damunt dels posicionaments actuals de Convergència.
Llegeixo a la Vanguardia una entrevista al Sr. Duran i Lleida ja com a guanyador. Destaco dues afirmacions de les declaracions: “defensem la sobirania i l’exercici de l’autodeterminació, i el dia que puguem decidir, optarem per la confederació”. O no ha escoltat a Espanya o fa demagògia. Seguir dins d’Espanya o sortir-ne pot ser una decisió unilateral dels catalans; però, ser una confederació ha de comptar amb la voluntat d’Espanya. Faria bé de recordar el Sr. Duran la sentència de l’Estatut. Ja ens van dir que no. Tanmateix, referint-se al moviment del 15M  comenta: “sense comprometre’s, indignar-se no serveix per res”. Els indignats, entenen el moviment inicial divers i multitudinari, no son un paviment uniforme; més aviat un conglomerat divers amb part de la gent compromesa. Però no amb el compromís que ell entén de formar part d’un sistema obsolet i una política en clara davallada de credibilitat. El seu compromís gira a l’entorn de noves formes d’organització social, econòmica i política. No els falta implicació, no creuen en el seu model, potser no acabaran de disposar mai d’un model.
El temps, que posa a lloc a tothom, acostarà als convergents als d’unió o a l’inrevés. Però si un o altre, l’un i l’altre, cada cop s’allunyen més en el moll de l’os, la ruptura acabarà imposant-se.
Salut

dissabte, 12 de maig del 2012

L’EDUCACIÓ INFANTIL (0-3) EN PERILL


"No s’ha de començar sempre per la noció primera de les coses que s'estudien, sinó per allò que facilitarà l'aprenentatge" Plató

A l’habitual precarietat del subsistema d’educació infantil del primer cicle al nostre país, que ens havien promès canviar, ara s’afegiran les noves retallades anunciades per la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la senyora Irene Rigau. Un descens abrupte en les aportacions públiques (de 1800 euros plaça fins als possibles 800 euros pel curs 2012-2013) i que poden arribar a posar en perill la suposada universalitat i per tan la igualtat d’oportunitats en una etapa vital que no ha gaudit fins ara ni de l’obligatorietat que la seva importància li hauria d’haver conferit ni de les places que per demografia hauria necessitat. Unes retallades que molts ajuntaments no estan en condicions de subsidiar i, a manca de solucions imaginatives, recauran sobre els progenitors dels infants.
“La mateixa Convenció sobre els drets dels infants, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1989 i ratificada per l’Estat espanyol l’any 1990, evidencia la responsabilitat de l’Administració pública de vetllar pel dret dels infants a l’educació. La Convenció reconeix en l’article 28 el dret a l’educació en igualtat d’oportunitats, i en l’article 3 estableix que els estats han de donar l’ajut als progenitors perquè puguin complir les responsabilitats d’educar els seus fills, i han d’assegurar la creació d’institucions, equipaments i serveis per a l’atenció dels infants”. Síndic de Greuges de Catalunya 2007 Informe extraordinari sobre l’escolarització de 0 a 3 anys
L’educació infantil fora de l’àmbit familiar és un dret. És una obligació dels estaments públics universalitzar aquest dret, fent compatible l’oferta privada amb la pública. I no únicament per qüestions de conciliació de vida familiar o de la cada cop més alta taxa de dones treballadores. Per davant de tot això ha de prevaler la demostrada validesa i importància d’aquesta etapa educativa. Una bona educació i estimulació primerenca és fonamental (segons tots els estudis) per l’adequat desenvolupament cerebral i físic que han de possibilitar una correcta evolució o detectar les possibles disfuncions en els infants. És en aquesta fase, de gran plasticitat neuronal i motriu, on s’han de reforçar les dinàmiques que potenciïn el creixement integral.
L’escola bressol no pot esdevenir una reproducció de l’escola; són més importants les capacitats de conducta, emocionals, motrius o d’empatia i relació amb els similars, que no les cognitives precoces o de lectura i lògica. I, si la implicació familiar és significativament important en qualsevol cicle educatiu, en aquest és bàsica.
És necessari remarcar que estem parlant d’escoles bressols (per educar), no de guarderies (per guardar); espais pensats pels infants (desenvolupar capacitats), no decorats per ells (per jugar); on els responsables són educadors (que educa), no monitors (que instrueix) i que ofereixen, als infants d’entre 0 i 3 anys, el dret de treballar correctament les capacitats fonamentals per desenvolupar la seva personalitat i preparar-los per un futur educatiu en el que aquest treball previ exerceixi de prevenció davant els fracassos escolars, personals i professionals o socials.
La Conselleria no anul·la una subvenció; anul·la un compromís de finançament (a terços entre Generalitat, Ajuntament i família). Això és mes greu. I el pitjor és que a 2 d’Agost passat va rebaixar aquest compromís amb caràcter retroactiu, quan el curs ja estava tancat, les despeses pressupostades i les quotes de les famílies cobrades. Segons fonts consultades, a Granollers això suposà 50.000 euros de forat que es van haver d’assumir per part del consistori. A dia d’avui encara no es clara quina serà l’aportació de la Sra. Rigau pel proper curs, fins i tot s’han disparat les alarmes al demanar, per premsa, que s’aturin uns preinscripcions que havien començat el dilluns dia 7. L’Ajuntament de Granollers de moment pensa assumir les diferències i valora tan sols una pujada de taxes pels alumnes que utilitzen el servei de 8 a 9 del matí. Esperarem.
Aquesta nova realitat suma a la desaparició de les beques existents. La manca del finançament ha provocat ja aturar el projecte d’ampliació de l’escola Cangur o de Ponent. Això és a Granollers, però passarà a tots els municipis de l’entorn que hauran d’adaptar-se a la nova realitat.
Per això les retallades proposades des del govern, en l’educació en general, però més en aquesta, són d’una gravetat suprema. Convertir la inversió imprescindible en educació, en una despesa qualsevol prescindible, és hipotecar el futur del país, de la seva ciutadania i el necessari progrés com a societat moderna. Una rebaixa de les aportacions de gairebé més de la meitat, significa també un desmerescut menyspreu cap aquest nivell i els seus professionals. Retallar les aportacions a les famílies, és sinònim d’una iniquitat en l’accés dins els estudis de l’etapa prèvia a l’escola. En definitiva esdevé una temeritat impròpia d’un govern. Per cert no val el discurs de què no és obligatòria; hauria de ser-ho.
Essent mal pensat, la millor opció avui en dia, es pot experimentar una certa angoixa de si realment són retallades de resposta a la situació econòmica existent o darrera amaguen un canvi de model.
Però encara més: estem segurs que retallem dels llocs adequats? Amb millors prioritats els diners podrien sortir d’altres assignacions de significatius privilegis d’alguns i no de les que asseguren els drets de tots.
Hi ha línies vermelles, que són el moll de l’os, i que en cap cas les tisores s’haurien d’atrevir a retallar.
Salut.

dijous, 10 de maig del 2012

BANKIA I BADALONA: ANTAGONIA CONTEMPÒRANEA DE L’ABSURD


Molts (ciutadans) hem estat culpables de signar unes hipoteques desproporcionades a les nostres possibilitats. Alguns (bancs) han tingut la culpa de posar-nos massa fàcil l’accés als diners necessaris per a la signatura. Per culpa del discurs d’un (govern) i les seves polítiques (afavorint la compra) hem cregut que el millor era procedir a signar. Però ara, només es dóna la culpa a uns, mentre els altres són ajudats i els tercers ja no hi són o no cal que els esperem al nostre costat.
El passat dimarts al matí un centenar de persones, i la intervenció de l’ajuntament, van ajornar el desnonament d’una família amb quatre fills per part de l’entitat bancària pertinent per impagament reiterat de les quotes. L’espasa de Dàmocles caurà sobre ells i el proper mes s’executarà la sentència i veuran com desapareix la propietat i continua el deute pendent caient sobre ells impedint una segona oportunitat. Han estat culpables de signar i no pagar i en reben les conseqüències. L’entitat era Bankia.
Dilluns, Rodrigo Rato anunciava la seva dimissió i obria la caixa dels trons de Bankia a qui el govern està disposat a ajudar amb la nacionalització (amb diners públics) convertint en capital els 4.464 milions prestats pel FROB a la seva matriu BFA el 2010. Entenent que la valoració actual de l’entitat bancària és poc menys de 4000 milions, l’estat es quedaria el banc. I faran el que sigui necessari amb els nostre diners per salvar-lo. Les entitats bancàries han tingut la culpa de deixar ingents quantitats de diners de manera indiscriminada, entrar en fallida i no pagar-ne les conseqüències (ajudes de l’estat o directius com Rato a casa havent cobrat l’any passat 2,4 milions d’euros i ningú assumint responsabilitats).
En tot això els diferents governs, subsidiaris en responsabilitat per afavorir la bombolla immobiliària i l’adquisició, amb la finalitat de recaptar impostos, ja no hi són, han marxat a casa ben coberts, o no se’ls espera amb mesures justes com es veu amb la decisió de Bankia. També per culpa de les seves polítiques ens trobem en la situació actual.
Bankia desnonarà a la família de Badalona, rebrà ajut de l’estat i aquí l’únic que sembla haver queixalat la desmesurada bonança d’èpoques anteriors, com un Annibal Lecter  qualsevol, és el més dèbil: el ciutadà de Badalona, la seva dona i els quatre fills en representació de tants altres que s’han trobat o patiran la mateixa situació. Dos fets, contemporanis, Bankia i Badalona, que mostren l’absurda i antagònica situació.
La societat ha de dir PROU! Davant la injustícia, la iniquitat i la discriminació de la llei en depurar responsabilitats per a tothom, hem de forçar com a col·lectiu la legislació de la dació en pagament, aturar els desnonaments, sobretot els previstos per aquelles entitats que han rebut ajuts públics o en què l’estat ja és propietari, i permetre a molts, masses, una segona oportunitat.
Aquest és un drama social de magnitud tràgica. No és moment de pensar en els que encara poden fer front a les quotes i denunciar un greuge comparatiu basat en la que hauria estat la racionalització del deute adquirit. Hi ha un munt de condicionants per tan simple afirmació. És el seu gran argument: la desunió entre similars. La misèria d’uns acaba afectant a tots i demà poden ser els solvents qui necessitin liquidar el deute amb l’entrega del bé immoble (quants eren rics ahir i pobres avui). Sobretot, cap preocupació per les entitats bancàries i els seus arguments de la por: amb el sistema d’embargament actual en surten beneficiades. I sinó ja disposen del benefici de l’ajut estatal. I pels seus clients, tranquils, el Fons de Garantia de dipòsits en entitats de crèdit els cobreix fins a 100.000 euros (els rics no ho tenen tot en un banc, ni tan sols tot en bancs d’aquí).
Treballem en un primer pas, la proposta d’Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre lallei de regulació de la dació en pagament, de paralització de desnonaments i lloguer social, que s’ha posat en marxa necessita 500.000 firmes. Avui és per ell, demà potser per nosaltres, però sobretot per què no s’ho arreglin entre ells (bancs i govern) per fer-nos sentir només culpables a nosaltres.
Diguem prou a un sistema que afavoreix només als que han fet del poder del diner la seva autoritària forma d’actuació. I preparem-nos per una intervenció bancària més general i un més que possible rescat d’Espanya.
Salut 

dimecres, 9 de maig del 2012

“ELS MÚSICS HAN DE COBRAR MENYS” JOSÉ IGNACIÓ WERT


S’ha de ser molt atrevit per demanar als músics que han de cobrar menys per acomodar-se a les noves circumstancies quan com a ministre: el sou brut anual és aproximadament de 68.000 euros del que bona part està exempt de tributació per IRPF, es gaudeix de dietes, comunicacions i transport gratuït, es disposa d’una garantia de seguir cobrant el 80% durant dos anys desprès d’abandonar la titularitat del ministeri i, si la cartera s’ha ocupat durant dos anys o més, procurar-se una pensió mínima del 80%. 
Segons Google, Wert en alemany es tradueix com a valor, i no es pot negar que valor al Ministre d’educació, cultura i esports, Sr. José Ignació Wert, no n’hi manca per fer segons quines declaracions. Però a ben segur tampoc cara dura, demagògia i desconeixement. 
Aquesta declaració és dins un reportatge fet per a la revista Rolling Stone i conté algunes frases antològiques. En una d’elles afirma “el sábado estuve tomando bastantes copas...”, i en això el crec, ja què la ressaca encara li durava al contestar.
La insinuació d’enriquiment exagerat dels músics per les seves actuacions a ben segur es refereix tan sols al que ell coneix: l’elit. Però, que es pot esperar de qui declara davant la pregunta de si va habitualment a concerts: “no qué va. Hace siglos que no voy a un concierto”. Jo li aconsellaria que surtis més, sense consumir tantes copes, i assistís al munt de concerts que programen grups i músics que no han estat mai de la corda dels qui manen i miren de guanyar-se la vida com bonament poden.
A tenor de les seves paraules valora el preu d’una actuació tan sols per l’estona del directe. I això és impropi d’un ministre de cultura, educació i esports. Quan ell arriba (a no, que no va a concerts!) els músics porten hores de treball per muntar, intentar que soni correctament i esperar a què l’espectacle comenci. Però hauria de saber de tot el treball previ a l’acció final: hores d’estudi, d’assaig i preparació necessària pel dia D a l’hora H en què ell podrà gaudir i el músic cobrar per tot el que ha fet.
Tanmateix desconeix, i algú li hauria d’explicar, que no tot passa al Palau Sant Jordi o a una de les moltes places de braus o grans infraestructures. Els petits locals i els bars són majoria en un dia a dia de molta feina per pocs diners. Tocar per, més o menys, 300 euros (no Sr. Wert!, no cadascú, el grup) a percentatge d’una taquilla que mai surt a compte o per sopar també existeix. I degut a la manca de regularització del sector, en pèssimes condicions en la contractació en el millor dels supòsits de què ni hagi. Per cert, quan parla de no esperar res de les contractacions públiques, ha de saber que en cap cas és la bicoca tal i com paguen habitualment. 
Per acabar, resulta preocupant està en mans de qui defèn el bilingüisme educatiu i afirma “es curioso, pero me inclino por artistas que cantan en inglés”  o generalitza en el tópic de drogues i música quan parla de la movida madrilenya: “ estuvo muy atinado uno de sus referentes intelectuales cuando dijo que el que habla de ella, o no estuvo o miente, porque el que estuvo no puede contarla ya que estaban muy colocados”. Jajajaja, em troncho.
Al senyor Wert li agrairia que consultés al Facebook el grup “págame mi actuación y no me cuentes tu vida”  o baixés a peu de carrer i parlés amb la majoria dels músics per després fer una diagnosi respectuosa i fidel de la realitat d’un sector que, si quelcom li ha provocat la crisi, és passar de pobres a miserables, d’ignorats a rebutjats. Aquest home fa molta por.
Salut

dimarts, 8 de maig del 2012

NO ESTIC D’ACORD, SR. XAVIER SALA MARTIN


No és fàcil escriure aquest article quan davant tinc una eminència a qui respecto com és el Sr. Xavier Sala Martin, economista català reconegut i catedràtic de la Columbia University. En moltes ocasions reconec en les seves paraules i els seus escrits reflexions que faig pròpies. Però aquest cop no hi estic d’acord i em llenço al Coliseu per ser devorat pel lleó de l’economia com un ignorant qualsevol però ciutadà d’un país que cada cop ens ofega més i em fa sentir més ignorat.
En el seu article “la campanya no vull pagar està desenfocada” i diferents contestacions a comentaris a través del Facebook, el Sr. Xavier Sala Martin ens exposa que no estem actuant correctament ja que Abertis és una empresa privada i que hem de dirigir el nostre malestar contra el govern central espanyol: “però la solució no és deixar de pagar a l'empresa que va posar el capital i va fer les obres perquè l'autopista fos construïda. La culpa del problema no la té Abertis i, per tant, castigar aquesta empresa no té sentit. El culpable de la situació discriminatòria és el govern central de l'estat que durant anys ha invertit a Catalunya molt menys del que era necessari mentre malgastava els diners en altres zones amb menys necessitats d'inversió.” I continua dient: “la solució al problema de la discriminació és que es deixi d'utilitzar els diners del contribuent per finançar les autovies a la resta de l'estat. És a dir, que es posin peatges a totes les autopistes i autovies d'Espanya i passin a finançar-se amb els diners de l'usuari i no del contribuent”.
Ell mateix argumenta el motiu inicial de la creació dels peatges quan diu que l’empresa va posar el capital i va fer les obres per què l’autopista fos construïda. Però no hem d’oblidar que amb el temps moltes de les nostres autopistes ja estan pagades, s’han renovat les concessions i l’empresa continua cobrant molt, massa, per fer-les servir sota l’aixopluc dels diferents governs català i espanyol. Per tan el motiu inicial ha canviat i ningú ho ha explicat correctament. Avui en dia no s’està pagant ja per la seva construcció i és dubtós que es faci únicament pel seu manteniment, significant un mínim retorn a la societat de part dels ingressos. I s’ha d’afegir que mentre aquí, Catalunya, seguim apostant pel pagament de moltes vies de circulació, allà, Espanya, segueixen amb la màxima gratuïtat. I mentre els catalans siguin considerats espanyols, això és discriminació, greuge inequitatiu i ja és prou motiu per protestar contra l’empresa o el govern de torn de la forma que el ciutadà sigui capaç d’articular per fer pressió; i el #novullpagar n’és una.
Però em sorprèn més l’argument del contribuent i l’usuari. M’està dient el senyor Sala Martin que ¿puc deixar de pagar un atur que no faré servir, unes infraestructures sanitàries que no utilitzaré, un pavelló municipal que no visito o una piscina a la que mi sobre l’aigua? ¿M’està insinuant que els serveis que m’ofereixen els organismes públics del país només els haig de pagar si en sóc usuari? Doncs som-hi!!! Menú a la carta dels serveis públics. Per cert, estem segurs que tots els serveis públics que semblen ser pagats només pels usuaris no són deficitaris i els acabem pagant també els contribuents? 
I en el tema concret dels peatges: si son els usuaris els que han de pagar les infraestructures, les podran fer servir els contribuents? ¿Hi haurà un peatge pels usuaris i un pels contribuents? I a Espanya, ¿quan hauran de pagar els usuaris que fins ara no han pagat? I un cop ho hagin pagat, podran els contribuents fer-les servir i a quin preu?
Sr. Xavier Sala Martin, l’Estat no és una empresa i els seus servies públics no poden ser tractats com un article més dins un mercat lliure. És una opinió, possiblement utòpica i contraria a la seva, més realista i pragmàtica. Però quan una actuació dels organismes públics es converteix en mentida segons ideal inicial, hi ha un amagat intent de generar beneficis desmesurats per una empresa privada obviant el retorn pels socials i s’afavoreix la discriminació entre els territoris, és una pèssima praxi de la política. I aquí el ciutadà té dret a protestar. I més quan els seus representants polítics fan servir un discurs a l’oposició i a l’arribar al govern el canvien en un acte demagògic que el poble ha de denunciar.
Vostè a això n’hi dirà excés de protecció; jo n’hi dic justícia social. I si no expliqui-m’ho millor que hi ha un munt de coses que no faig servir i hauria de deixar de pagar.
Salut

dilluns, 7 de maig del 2012

MÉS JOVE I FOTO EL CAMP


M’he fet gran i envejo als adolescents d’aquest país amb capacitat per fotre el camp i iniciar un nou present en altres llocs de millor futur i ben allunyats de la putrefacció en què ens hem ficat aquí. Un jovent que no esta lligat a una hipoteca de merda en la que els únics responsables, a dia d’avui de no pagar-la som els ciutadans, que no ha muntat una empresa en baixada constant i impossible de tancar amb dignitat o no depenen d’un sou de retallada continuada per tirar endavant una família que ja comença a haver de pagar fins i tot per posar-se malalta o comprar les medicines de la iaia. Aquesta edat de l’acne en què no son treballadors cada cop més febles ni autònoms arruïnats o empreses de persianes més abaixades que obertes. L’època d’estudiant on tot és possible, fins i tot dir adéu a un país, el teu, que pretén fer-te combregar amb rodes de molí. Com els envejo!!!.
Foteu el camp!!!, jo ja seria fora, però no per fer un cafè sinó per gaudir d’esperances en un futur pròxim; aquí el futur fa pudor a cremat.
Però ha de saber aquest jovent que marxar no és una elecció sinó més aviat una necessitat i una mostra d’ètica personal. Catalunya i Espanya són un femer on la veritable merda, que hem amuntegat durant temps, ha de seguir tenint vigència mentre que les úniques flaires d’aire pur són eliminades per la fètida pudor que signifiquen les maneres tan aleatòries de prioritzar dels governants. No siguem enganyats: molts dels nostres drets, tractats ara com a privilegis, no han estat els que ens han portat a la decadència del país que ens havíem imaginat. Si més no, no per si sols. Hi han molts privilegis, tractats ja com a drets d’alguns, que són com a mínim tan responsables.
Allunyeu-vos! a Espanya les prioritats no us són favorables.
Aquest és un estat en què la monarquia veu retallada la seva assignació en menor quantitat que la que s’aplica a educació o prefereix continuar destinant molts diners a les armes enlloc dels llibres. Aquesta és l’Espanya laica que dedica més de 6000 milions a l’església però ens vol fer pagar per ser al llit d’un hospital. Aquest és el territori que permet una despesa de més de 35 milions d’euros en subvencions a partits polítics i sindicats però posa en dubte el sosteniment de les beques i apuja les matrícules universitàries mentre pressuposta 600 milions d’euros per la promoció de la tauromàquia. Aquesta és la porció de terra en la que uns governants permeten el senat més gran de tots els voltants i uns ministeris de duplicitat clara mentre cada divendres ens omplen de notícies sobre pèrdues de drets.
Dieu adéu! a una Catalunya que vol ser millor i es significa igual.
Aquesta és la Catalunya incapaç de fer-se respectar dins l’estat, cobrar el que aquest li deu i sinó plantar cara de veritat. La Catalunya que es veu obligada, per imperatiu legal de qui no paga les seves obligacions, a retallades constants a la recerca d’un dèficit menor mentre el morós s’endú prop de 20.000 milions cada any sota pretext d’una solidaritat que, avui més que mai, necessita el mateix benefactor de tants anys. Aquesta és la Catalunya que, abans que Espanya, ja va practicar les mateixes mesures sancionadores a educació i sanitat mentre no és el suficientment valent com per optimitzar consells comarcals, diputacions i altres organismes de dubtós servei. Aquesta és la porció de terra en la que uns governants es permeten complements i dietes mentre ens imposen un euro cada cop que anem a la farmàcia.
Sí, dieu adéu Espanya, adéu Catalunya! Dieu adéu a aquesta Catalunya incapaç de dir adéu a l’ofegament d’Espanya ni a les seves pròpies equivocacions i a aquesta Espanya competent per estrangular als més dèbils i nul·la per obligar als més forts mentre escanya Catalunya. Sí, aquestes són l’Espanya i la Catalunya que us obliguen a marxar per gaudir d’uns estudis competents, un treball digne i un futur engrescador per què no pot oferir dignitat enlloc de privilegis.
Jo avui i amb 20 anys em feia la meva personal maleta cap a la independència. Això, o canviem molt i ens aixequem de la cadira d’una puta vegada per mirar de canviar un sistema podrit que ens culpa de tots els mals. I aquí hi haurem de ser tots: joves i adults.
Recordant a Napoleó: "és injust que una generació sigui hipotecada per l'anterior. S'ha de trobar la forma de preservar a les futures generacions de l'avarícia o incompetència de la present."
Salut

divendres, 4 de maig del 2012

L’ABERTITIS DE CiU


La posició del govern de la Generalitat davant el moviment ciutadà del #novullpagar, en mans de Convergència i Unió, crea confusió i fins i tot a molts rebuig i indignació. Fidels al rebuscat joc semàntic i a la bilateralitat entre les seves declaracions i les actuacions, d’una banda demostren comprensió davant la mobilització i per l’altra els consellers, Sr. Felip Puig i Sr. Recoder, amenacen amb tramitar les sancions que presenti Abertis de dubtosa justificació normativa. Tanmateix, davant la proposta parlamentaria del passat dimecres per recuperar els descomptes als usuaris habituals, l’únic partit que hi ha votat en contra ha estat la formació nacionalista.
Acaba de sortir el nom del gran protagonista del per què de tot plegat, Abertis, un grup empresarial de gestió d’infraestructures per a la mobilitat i les telecomunicacions. Un gegant que cotitza en la borsa espanyola i forma part, entre d’altres, del selectiu Ibex35. A Espanya gestiona directament 1500 kilòmetres d’autopista.
Durant anys Abertis, en complicitat amb els governs que han allargat les concessions, ha assolit que la definició inicial de la paraula peatge, “dret que es paga per passar per vies de trànsit per contribuir a l’economia de la seva construcció i el seu manteniment”, s’hagi convertit, vistos els ingressos que generen un cop amortitzada la inversió inicial, en una segona accepció descrita en el diccionari i que els defineix com a “dret que els senyors baronials i les universitats o municipis cobraven per raó del trànsit per un camí, pont o canal”. Sí, moltes de les vies de pagament, avui en dia, son gestionades en funció única del benefici. I què part de les carreteres d’un país es gestionin com un negoci qualsevol, és un greu problema, i més quan a Espanya, a qui es regala anualment aproximadament 20.000 milions d’euros en l’anomena’t dèficit fiscal, fins ara han actuat des de l’opció de la màxima gratuïtat.
Els lligams entre el gestor de les autopistes i el partit de govern, han estat i són significatives. Anys enrere dos consellers d’economia i finances de la Generalitat, i de la federació convergent, van ocupar un cop abandonats els càrrecs públics, la presidència d’Abertis. Eren el Sr. Francesc Homs i el Sr. Macià Alavedra. Així mateix, i en l’actualitat, el Sr. Miquel Roca i Junyent, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, és president de la Fundació Abertis, a la vegada que el director de Relacions Institucionals d'aquest empresa privada, el Sr. Sergi Loughney Castells, havia estat en diversos càrrecs de direcció de relacions públiques i protocol de la Generalitat de Catalunya amb el Sr. Jordi Pujol. A dia d'avui, el president actual, Sr. Salvador Alemany, és membre del Consell Assessor per a la reactivació econòmica de Catalunya” del president Artur Mas.
Si es fa una cerca en la pàgina d’Abertis i es busca l’accionariat, queda evident que el màxim accionista estable és la Caixa amb un 27,40%, tan sols superat per la porció del 42,44% del free-float, es a dir, la porció de capital que cotitza en borsa no controlada de forma estable per accionistes. Segons informacions, la federació de Convergència i Unió, en parts diferents entre CiU, CDC i UDC, disposava d’un deute acumulat de 24,35 milions, a data del 31 de desembre del 2011, amb La Caixa.
I tot això què vol dir o a on ens porta? Doncs res i enlloc. Tan sols és una curiositat. Però, ¿què faríem nosaltres si tinguéssim un amic a qui li varem demanar uns diners que li hem de tornar i amb qui compartim amistats, ens comentés que té un problema amb un munt de gent desconeguda, que nosaltres podem gestionar? Dins la legalitat i les nostres possibilitats, ajudar-lo, no?
Salut







dijous, 3 de maig del 2012

MAL PERDRE, MAL GUANYAR


El Reial Madrid es va proclamar ahir campió de lliga en guanyar al camp de l’Athletic de Bilbao per tres a cero i certificar matemàticament la primera posició del campionat a la regularitat. Els lleons bascos es van significar poc ferotges per evitar escoltar els crits d’alegria d’uns jugadors blancs àvids de celebracions. En vint minuts el Madrid havia fallat una pena màxima i havia marcat dos gols que certificaven el seu triomf. Avui celebració a la capital per entregar un trofeu a la seva afició que farien bé no deixar-li tocar, per sort crec que encara no disposaran de la replica, a Sergio Ramos.
Fora de context, els números que acredita el campió el fan mereixedor de tal distinció. Durant la temporada han sortit victoriosos de tots els camps dels campions de lliga a excepció del Deportivo de la Coruña, ara a segona, inclòs el Camp Nou, on fa pocs dies i en la setmana tràgica, el Barça va perdre definitivament la lliga. Han marcat 115 gols en 35 partits i estan en disposició de sumar 100 punts en total.
Però les veritats no sempre són absolutes. Dues frases de Guardiola en la roda de premsa posterior al partit del Camp Nou contra el Màlaga (4-1), entreveuen que existeix una segona versió del resultat: “em sap greu per les penes màximes, ara no ens fan falta, és una mica tard” o “han passat moltíssimes coses amagades pel nostre silenci”. Aquesta darrera intueix una crítica pròpia o cap a la directiva?
El silenci atorga i per tan ara toca ser coherents i felicitar al rival. Un rival, això sí, què a la Catedral va demostrar ser fidel a la dita de Cicerón: “la victòria és per naturalesa insolent i arrogant”. No sempre és així, però en el cas del Madrid de Mourinho, habitualment és així.
Era conegut el mal perdre, demostrat en infinitat d’ocasions, dels de Mourinho. El villarato repetitiu, les acusacions de dopatge, el calendari... Tot excuses per no fer autocrítica i evidenciar la més típica de les sortides espanyoles davant els errors: és culpa d’altres.
Però ahir el, ja desacreditat, senyorio blanc va fer un nou pas enrere. Ni en la celebració van estar elegants. Un enfurismat Cristiano Ronaldo, submergit en la seva guerra golejadora particular amb Messi, va dedicar una botifarra, gest obscè, al jugador bilbaí Javier Martínez així com no es va tallar al desafiar a l’afició local en assenyalar en reiterades ocasions l’escut del seu club i l’anagrama de la lliga. Mourinho, sabedor de que es podia posar la medalla, aquest cop si va fer la roda de premsa prèvia i com no la posterior i va tornar a deixar entreveure la seva fixació cap el club català, que ratlla la paranoia obsessiva, declarant que el Barça “ha guanyat tots els seus partits, amb algun penal així, així...” i recordant, sempre es fa autopublicitat, el seu setè triomf en diferents lligues europees.
Aquest Madrid serà campió en els números aquest any, però la seva derrota en imatge, educació i credibilitat és molt més gran. Durant els darrers anys han pagat un alt preu per un parell de títols. Hi ha victòries agries i derrotes dolces.
Avui tan els seguidors del Barça com els del Madrid haurien de recordar una cita anònima: “no tot el guanyat és victòria ni tot el perdut és derrota”.
Salut