L’EDUCACIÓ INFANTIL (0-3) EN PERILL

"No s’ha de començar sempre per la noció primera de les coses que s'estudien, sinó per allò que facilitarà l'aprenentatge" Plató

A l’habitual precarietat del subsistema d’educació infantil del primer cicle al nostre país, que ens havien promès canviar, ara s’afegiran les noves retallades anunciades per la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la senyora Irene Rigau. Un descens abrupte en les aportacions públiques (de 1800 euros plaça fins als possibles 800 euros pel curs 2012-2013) i que poden arribar a posar en perill la suposada universalitat i per tan la igualtat d’oportunitats en una etapa vital que no ha gaudit fins ara ni de l’obligatorietat que la seva importància li hauria d’haver conferit ni de les places que per demografia hauria necessitat. Unes retallades que molts ajuntaments no estan en condicions de subsidiar i, a manca de solucions imaginatives, recauran sobre els progenitors dels infants.

“La mateixa Convenció sobre els drets dels infants, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1989 i ratificada per l’Estat espanyol l’any 1990, evidencia la responsabilitat de l’Administració pública de vetllar pel dret dels infants a l’educació. La Convenció reconeix en l’article 28 el dret a l’educació en igualtat d’oportunitats, i en l’article 3 estableix que els estats han de donar l’ajut als progenitors perquè puguin complir les responsabilitats d’educar els seus fills, i han d’assegurar la creació d’institucions, equipaments i serveis per a l’atenció dels infants”. Síndic de Greuges de Catalunya 2007 Informe extraordinari sobre l’escolarització de 0 a 3 anys

L’educació infantil fora de l’àmbit familiar és un dret. És una obligació dels estaments públics universalitzar aquest dret, fent compatible l’oferta privada amb la pública. I no únicament per qüestions de conciliació de vida familiar o de la cada cop més alta taxa de dones treballadores. Per davant de tot això ha de prevaler la demostrada validesa i importància d’aquesta etapa educativa. Una bona educació i estimulació primerenca és fonamental (segons tots els estudis) per l’adequat desenvolupament cerebral i físic que han de possibilitar una correcta evolució o detectar les possibles disfuncions en els infants. És en aquesta fase, de gran plasticitat neuronal i motriu, on s’han de reforçar les dinàmiques que potenciïn el creixement integral.

L’escola bressol no pot esdevenir una reproducció de l’escola; són més importants les capacitats de conducta, emocionals, motrius o d’empatia i relació amb els similars, que no les cognitives precoces o de lectura i lògica. I, si la implicació familiar és significativament important en qualsevol cicle educatiu, en aquest és bàsica.

És necessari remarcar que estem parlant d’escoles bressols (per educar), no de guarderies (per guardar); espais pensats pels infants (desenvolupar capacitats), no decorats per ells (per jugar); on els responsables són educadors (que educa), no monitors (que instrueix) i que ofereixen, als infants d’entre 0 i 3 anys, el dret de treballar correctament les capacitats fonamentals per desenvolupar la seva personalitat i preparar-los per un futur educatiu en el que aquest treball previ exerceixi de prevenció davant els fracassos escolars, personals i professionals o socials.

La Conselleria no anul·la una subvenció; anul·la un compromís de finançament (a terços entre Generalitat, Ajuntament i família). Això és mes greu. I el pitjor és que a 2 d’Agost passat va rebaixar aquest compromís amb caràcter retroactiu, quan el curs ja estava tancat, les despeses pressupostades i les quotes de les famílies cobrades. Segons fonts consultades, a Granollers això suposà 50.000 euros de forat que es van haver d’assumir per part del consistori. A dia d’avui encara no es clara quina serà l’aportació de la Sra. Rigau pel proper curs, fins i tot s’han disparat les alarmes al demanar, per premsa, que s’aturin uns preinscripcions que havien començat el dilluns dia 7. L’Ajuntament de Granollers de moment pensa assumir les diferències i valora tan sols una pujada de taxes pels alumnes que utilitzen el servei de 8 a 9 del matí. Esperarem.

Aquesta nova realitat suma a la desaparició de les beques existents. La manca del finançament ha provocat ja aturar el projecte d’ampliació de l’escola Cangur o de Ponent. Això és a Granollers, però passarà a tots els municipis de l’entorn que hauran d’adaptar-se a la nova realitat.

Per això les retallades proposades des del govern, en l’educació en general, però més en aquesta, són d’una gravetat suprema. Convertir la inversió imprescindible en educació, en una despesa qualsevol prescindible, és hipotecar el futur del país, de la seva ciutadania i el necessari progrés com a societat moderna. Una rebaixa de les aportacions de gairebé més de la meitat, significa també un desmerescut menyspreu cap aquest nivell i els seus professionals. Retallar les aportacions a les famílies, és sinònim d’una iniquitat en l’accés dins els estudis de l’etapa prèvia a l’escola. En definitiva esdevé una temeritat impròpia d’un govern. Per cert no val el discurs de què no és obligatòria; hauria de ser-ho.

Essent mal pensat, la millor opció avui en dia, es pot experimentar una certa angoixa de si realment són retallades de resposta a la situació econòmica existent o darrera amaguen un canvi de model.

Però encara més: estem segurs que retallem dels llocs adequats? Amb millors prioritats els diners podrien sortir d’altres assignacions de significatius privilegis d’alguns i no de les que asseguren els drets de tots.

Hi ha línies vermelles, que són el moll de l’os, i que en cap cas les tisores s’haurien d’atrevir a retallar.

Salut.

M’AGRADA LA LLENGUA ALS COLLONS PERÒ QUE EM TOQUIN ELS COLLONS SOBRE LA LLENGUA...

Granollers a 3 de Setembre del 2011

Sempre m’ha agrada’t que amb la llengua em toquin els collons, però que em toquin els collons sobre la llengua, per reiteratiu, injust i injustificat, em crida a la revolució. Ja cansa!

L’atac a la llengua catalana, desde amplis sectors espanyols ha estat, és i, molt em temo, seguirà essent, agressiva, constant, i molt injusta. Alhora, el desgast provocat des d’aquí, per segons quins partits polítics, ha estat sorprenent i premeditadament oportunista. I el que m’emprenya més, tot això, bàsicament per rèdits electorals.

Als d’allà, els hi suposo l’ignorància de la realitat, una realitat que intencionadament ignoren els d’aquí. Els de lluny parlen del que desconeixen, els propers mostren les intencions simulant coneixement del que parlen. I és que no es pot defensar segons quines teories i viure a Catalunya. No es pot ignorar la realitat del país i afirmar segons què. ¿Surten al carrer o dibuixen les estratègies des d’un despatx? Si no es mouen, ho entenc, si surten al carrer em sorprèn. A tall d’exemple, quan un arriba a Catalunya el primer que aprèn i parla és el castellà, per algun motiu serà, ¿no? D’estúpids poc, i si el castellà no els permetés viure a Catalunya, aprendrien el català. Aquesta és la realitat, totes les altres afirmacions són suposicions.

Els d’aquí i els d’allà, sota una pretesa equitat, demanen la igualtat del castellà enfront al català a l’escola, però només a l’escola, allà on la llengua vehicular és la llengua catalana. No els he escoltat mai defensar el mateix davant la supremacia presencial del castellà en els mitjans audiovisuals o escrits, el cinema, o les apostes editorials. D’això, jo en dic hipocresia.

No, senyors, la llengua dèbil és la catalana, no la castellana. I si no, passegin i escoltin als adolescents a les sortides dels centres educatius: a dins en català, però a fora domini del castellà. Facin estadístiques de publicacions escrites, de cadenes de televisió, d’emissores de ràdio, de pàgines a Internet. Vagin al cine i intentin triar una pel·lícula en català o comprin un DVD de Disney que no parli castellà. ¿Quants anys hem tardat a llegir la Vanguardia en català? I així...

Jo parlo i entenc el català, entenc del que em parlen quan ho fan en castellà. Llegeixo i escolto en castellà, escolto el que em llegeixen en català. I ara, últimament escric en català, però quan ha estat necessari ho he fet en castellà. Gaudeixo d’aquesta riquesa lingüística que el país m’ha donat i que em serveix per ser competent.

La sentència del TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) ha donat dos mesos de termini a la Generalitat perquè apliqui les mesures necessàries per posar el castellà com a llengua vehicular a l’escola, aplicant així la sentència del Tribunal Suprem de desembre del 2010.

Aquesta, si que és la sentencia pels castellanoparlants més petits. Molt em dóna la impressió que, amb els anys i contràriament al que es pensen si els fem cas, aquesta mesura els perjudicarà. ¿Evitarà que les empreses demanin els dos idiomes per accedir a un lloc de treball? ¿Els organismes públics deixaran d’exigir el nivell C de català? D’aquí a uns anys, ¿el català ja no serà necessari per res? La nostra defensa també és la de la igualtat d’oportunitats pels castellanoparlants davant els catalanoparlants.

A Catalunya, mal els pesi, conviuen amb absoluta normalitat, el català i el castellà. Gran sort. La meva filla com a catalanoparlant continuarà utilitzant aquesta llengua amb normalitat, com a ciutadana farà ús del castellà amb freqüència. Podrà accedir als llocs de treball amb les dues llengües oficials, les podrà llegir, parlar i entendre amb suma facilitat. Però, aquells infants que en el seu entorn parlen castellà i a l’escola ja no hauran d’aprendre el català més que de forma residual, ¿com s’ho faran d’aquí a uns anys? Llavors els que avui riuen, potser ploraran.

I amb el temps diran ¿gràcies? senyor Rivera, senyora Alicia, senyors del TSJC o del TS, gràcies per coartar la meva competència.

I ara un últim dubte, ¿quina serà la reacció dels partits polítics catalans? Però no la de boca, parlo de la dels fets. ¿Ens quedarem amb un recurs davant dels de sempre?

Salut