LES TRES MARIES DE LA LLENGUA CATALANA

Granollers a 15 de setembre del 2011

“El Saben aquel que diu”, començaria l’admira’t Eugenio, “sembleu les tres maries, la ca..., la me... i la por....”.

La llengua catalana també té les seves tres maries, la “CMiP” pròpia. L’amenaça a la immersió lingüística res té a veure amb l'aigua que ens entra al ulls per no portar ulleres de submarinista, si no en els tres taurons que, en diferent mesura posen en perill, per acció o omissió, un model que durant més de trenta anys ha estat, és i espero que seguirà essent, alabat, respectat i copiat per molts. Eix de cohesió d’una societat plural en la que un idioma és més dèbil que l’altre, ha assolit cert equilibri. Manca molt, però si entenem d’on venim... I em pregunto, ¿si el benestar social protegeix al més desfavorit per què el sistema lingüístic no ha de fer el mateix?

La Ca...: el sistema judicial. De nou, existència de diferents tribunals, contradicció de resolucions. Tres actors, dos papers enfrontats en l’obra, TC (Tribunal Constitucional), TS (Tribunal Suprem), TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). El TC va avalar el sistema basat en el català com a llengua vehicular. El TS i el TSJC reclamen, basats en els recursos presentats per tres famílies, que la llengua castellana també sigui vehicular. I al mig, jo i tants d’altres que no entenem aquest joc dels disbarats entre representants de la judicatura actualment massa polititzats. Les divergències, ¿responen més a interessos polítics que a la justícia en majúscules? I dubto sobre si la denúncia d’uns pocs pot posar en perill un sistema que avalen uns molts.

La Me...: La política i els polítics. O algú dubte, ¿que la pertinença, com a mínim de dos dels denunciants a un partit polític, visualitza la intromissió d’arguments partidistes en un debat que no hauria d’admetre intromissions i fer-se des de la independència judicial enfront una política cada cop més depenent de certs interessos?.

El senyor Rivera (C’s), orador hàbil però mancat d’arguments en aquest i altres temes, utilitza la llengua com a eix central del seu discurs de marcada recerca de rèdit electoral. Parla clar, no té res a perdre, arriba a qui ha d’arribar. Al seu costat, la senyora Alícia Sánchez (PP), aprofita l’ocasió i reprèn un discurs, ja conegut per repetitiu, atemorida per la por de vots davant l’avançament en el protagonisme del senyor Rivera en aquest tema, ells van ser primers. I, ¿els partits catalans? Redacten conjuntament un manifest que és però no acaba de ser. Immersos en una pre-campanya electoral, que alguns preveuen difícil, juguen les seves cartes moderant o radicalitzant discursos. Molt soroll en les paraules, molt silenci en els fets. Un sol recurs davant qui ja coneixem, deixa un regust a poca cosa. I és que tots caminen per les turbulentes aigües de les eleccions properes. Els més independentistes, ERC, SI i Reagrupament, avui separats, ara més preocupats per una possible unió demà. El PSC, amb baralles successòries, com sempre defensant una cosa aquí i l’altre allà; lluitant pel català a Catalunya, votant en contra de la seva presencia en altres llocs. Mentrestant CIU, amb unes responsabilitats de govern que limiten, mostrant fermesa oral, fermesa traduïda com sempre al final en debilitat d’actes. ICV, immers al mig de tot plegat.

La Por...: els catalans. No hi ha critica bona sense autocrítica. Les concentracions en favor de la immersió lingüística a l’escola i vaig més enllà, del català en la seva presència més global, han estat un fracàs. L’única presencia de professors i alumnes favorables al posicionament hauria significat una major repercussió. Érem pocs, massa pocs per quelcom tan important. ¿On ens varem ficar? Si el que es va veure és el suport a la llengua, perdoneu, ja m’hi he cagat al mig. Defensant així un patrimoni, l’únic segur és la pèrdua patrimonial.

Potser que ens ho fem mirar com a país. Els atacs són constants, diversos i cada cop més agressius. Si esperem que uns quants ens ho solucionin, anem arreglats. És hora de ser-hi tots o de rendir-nos. Manca compromís en l’acció social i accions decidides de la política.

Jo a la pròxima hi tornaré a ser, a qui prengui una decisió valenta l’acompanyaré. Vosaltres ja decidireu.

Salut

M’AGRADA LA LLENGUA ALS COLLONS PERÒ QUE EM TOQUIN ELS COLLONS SOBRE LA LLENGUA...

Granollers a 3 de Setembre del 2011

Sempre m’ha agrada’t que amb la llengua em toquin els collons, però que em toquin els collons sobre la llengua, per reiteratiu, injust i injustificat, em crida a la revolució. Ja cansa!

L’atac a la llengua catalana, desde amplis sectors espanyols ha estat, és i, molt em temo, seguirà essent, agressiva, constant, i molt injusta. Alhora, el desgast provocat des d’aquí, per segons quins partits polítics, ha estat sorprenent i premeditadament oportunista. I el que m’emprenya més, tot això, bàsicament per rèdits electorals.

Als d’allà, els hi suposo l’ignorància de la realitat, una realitat que intencionadament ignoren els d’aquí. Els de lluny parlen del que desconeixen, els propers mostren les intencions simulant coneixement del que parlen. I és que no es pot defensar segons quines teories i viure a Catalunya. No es pot ignorar la realitat del país i afirmar segons què. ¿Surten al carrer o dibuixen les estratègies des d’un despatx? Si no es mouen, ho entenc, si surten al carrer em sorprèn. A tall d’exemple, quan un arriba a Catalunya el primer que aprèn i parla és el castellà, per algun motiu serà, ¿no? D’estúpids poc, i si el castellà no els permetés viure a Catalunya, aprendrien el català. Aquesta és la realitat, totes les altres afirmacions són suposicions.

Els d’aquí i els d’allà, sota una pretesa equitat, demanen la igualtat del castellà enfront al català a l’escola, però només a l’escola, allà on la llengua vehicular és la llengua catalana. No els he escoltat mai defensar el mateix davant la supremacia presencial del castellà en els mitjans audiovisuals o escrits, el cinema, o les apostes editorials. D’això, jo en dic hipocresia.

No, senyors, la llengua dèbil és la catalana, no la castellana. I si no, passegin i escoltin als adolescents a les sortides dels centres educatius: a dins en català, però a fora domini del castellà. Facin estadístiques de publicacions escrites, de cadenes de televisió, d’emissores de ràdio, de pàgines a Internet. Vagin al cine i intentin triar una pel·lícula en català o comprin un DVD de Disney que no parli castellà. ¿Quants anys hem tardat a llegir la Vanguardia en català? I així...

Jo parlo i entenc el català, entenc del que em parlen quan ho fan en castellà. Llegeixo i escolto en castellà, escolto el que em llegeixen en català. I ara, últimament escric en català, però quan ha estat necessari ho he fet en castellà. Gaudeixo d’aquesta riquesa lingüística que el país m’ha donat i que em serveix per ser competent.

La sentència del TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) ha donat dos mesos de termini a la Generalitat perquè apliqui les mesures necessàries per posar el castellà com a llengua vehicular a l’escola, aplicant així la sentència del Tribunal Suprem de desembre del 2010.

Aquesta, si que és la sentencia pels castellanoparlants més petits. Molt em dóna la impressió que, amb els anys i contràriament al que es pensen si els fem cas, aquesta mesura els perjudicarà. ¿Evitarà que les empreses demanin els dos idiomes per accedir a un lloc de treball? ¿Els organismes públics deixaran d’exigir el nivell C de català? D’aquí a uns anys, ¿el català ja no serà necessari per res? La nostra defensa també és la de la igualtat d’oportunitats pels castellanoparlants davant els catalanoparlants.

A Catalunya, mal els pesi, conviuen amb absoluta normalitat, el català i el castellà. Gran sort. La meva filla com a catalanoparlant continuarà utilitzant aquesta llengua amb normalitat, com a ciutadana farà ús del castellà amb freqüència. Podrà accedir als llocs de treball amb les dues llengües oficials, les podrà llegir, parlar i entendre amb suma facilitat. Però, aquells infants que en el seu entorn parlen castellà i a l’escola ja no hauran d’aprendre el català més que de forma residual, ¿com s’ho faran d’aquí a uns anys? Llavors els que avui riuen, potser ploraran.

I amb el temps diran ¿gràcies? senyor Rivera, senyora Alicia, senyors del TSJC o del TS, gràcies per coartar la meva competència.

I ara un últim dubte, ¿quina serà la reacció dels partits polítics catalans? Però no la de boca, parlo de la dels fets. ¿Ens quedarem amb un recurs davant dels de sempre?

Salut

COMPETIDORS INCOMPETENTS

Granollers a 23 d'Agost del 2011

Un dia qualsevol a una hora qualsevol. Davant d’un grup es posa a debat l’educació d’aquest país. Presentació a càrrec d’un especialista en la matèria de qui no recordo el nom. Torn de paraules. Intervenció d’una mestra. Del que diu parla de les competències dins l’aula. L’escolto amb atenció, té raó.

Passen els minuts i les intervencions. Agafa la paraula una noia i mostra la seva disconformitat davant l’afirmació de la mestra suposant entendre que el sistema educatiu afavoreix dins de l’aula la competició més agressiva. Aboca els seus arguments. També té raó.

Novament la mestra agafa la paraula i desfà el malentès. Aclareix que entre ser competent i competidor hi ha una gran diferència; a l’escola es treballa la competència cada cop més i es busca la part positiva de la competició. M’adono de la importància d’escoltar bé i saber el que s’escolta. Tot i la lleugera noció personal davant els diversos mots i la seva diferència em neguiteja el desconeixement profund. I m’assalta una pregunta: ¿què vull ser competent o competidor?.

Arribo a casa. Entro al totpoderós Google. Escric: diccionari de la llengua catalana. Pantalla amb la pàgina del DIEC2, Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Llegeixo, anoto. Escric en un full les que em serveixen. Una paraula amb porta a l’altra i aquesta a una tercera. No veig el final del túnel. Serà complicat escriure aquesta columna.

M’il·lustro. Competència: “fet d’entendre pregonament en una matèria”. Cerco competent: “que té competència en una matèria; reconegut apte per a una professió, un ofici, entès en una matèria, etc...”. No trobo subjecte. No hi ha un competent, un és o no competent.

Continuo, Competir: “Dues o més persones, lluitar, esforçar-se, emular-se per aconseguir el mateix objecte”. Aquí si trobo subjecte, competidor/a: “persona que competeix amb una altra per obtenir el mateix objecte”.

I penso en competitiu-iva. Ha de fer referència a la competició i al competidor. Error! No només fa referència a competir sinó també a competència: “Que implica una competició. Que pot sostenir la competència”. Faig relectura de competència i m’adono que també és: “rivalitat d’interessos entre persones que persegueixen el mateix objecte.” És a dir, coincideix amb competició. Necessito al Màrius Serra! Collons que rica, complicada i diversa és la llengua! M’encanta.

Bull el cap. Crec entendre una cosa: competent pot significar ser vàlid; competidor només és ser lluitador. M’està començant a interessar més la competència que la competició. Prefereixo ser competent que competidor. No, ja ho tinc, vull ser competitiu: creure en les meves competències i ser capaç d’implicar-me en una competició en bones condicions.

I em pregunto: ¿avui en dia som competents o competidors?. I arribo a la conclusió de què l’afany per competir està trepitjant la necessitat de treballar la competència. Ho tinc clar. ¿Pot ser que l’afany per ser més que l’altre enlloc de millors ens hagi portat fins a la situació actual? ¿Pot ser que hàgim acabat emmalaltint de competició?

¿És millor competir per arribar primer que compartir i aprendre dels altres arribant junts? ¿M’omple més ser el més ric o estudiant la manera d’evitar els pobres? ¿Haig d’assolir que la meva religió sigui la millor o conèixer les altres i aprendre en la fe junts? ¿Sóc més feliç amb la casa més gran o estudiant la forma de què tots gaudim d’una casa? ¿És més important preocupar-se per si el meu cotxe és millor que el del veí o bé en trauré més de conèixer bé el que tinc?

Vaig a la botiga, intentaré ser competent al vendre però ben segur hauré d’acabar essent competidor pel preu. Em desanimo, m’agradaria que el client valorés els coneixements, el tracte, l’assessorament, no si l’altre és més barat. Sabeu què, miraré de ser competitiu i trobar l’equilibri. Per cert no es tracta de ser més competent que l’altre, s’ha de ser competent per un mateix, si no estem tornant a competir.

Salut