SPAN...TADA!!!

Per a 23.000 passatgers aquest cap de setmana ha fet un gir espectacular, inesperat i abrupte. Els diferents vols de la companyia aèria Spanair  a diversos punts geogràfics, en total 91, han estat anul·lats davant el cessament de les activitats. Spanair presentarà concurs de creditors, acomiadarà a 2000 persones de plantilla directa i deixarà sense feina uns altres 2000 de forma indirecta.

El tancament de la companyia no significa només un nou dígit en la immensitat de baixes empresarials que aquesta crisi està produint. Res a dir a la negativa de la Generalitat a seguir injectant diners per la seva viabilitat, no n’hi han ni per educació ni sanitat. Això sí, un altre tractament em mereixen les denúncies d'aquest ajuts a la Unió Europea de companyies com Ryanair: ells, precisament ells, es converteixen en fiscals? Hipòcrites!!!

El més preocupant és en què converteix aquest cessament de les activitats de Spanair les il·lusions, expectatives i esperances d’obrir Catalunya al món, de gaudir d’una companyia aèria pròpia que vetllés pels interessos comercials, ciutadans i de país al unir-nos amb el temps arreu sense haver de passar per Madrid.

De nou es posa en evidència que som un país amb sentiment d’estat i una economia ofegada de regió. Fins què Catalunya no disposi d’un finançament acord a les seves necessitats, unes infraestructures de gestió pròpia i uns representants polítics més efectius, haurem de renunciar a moltes il·lusions.

Fins quan?

Salut

AMB L’ESGLÉSIA SEMPRE TOPO

“És molt trist que hi hagi hagut casos de pederàstia i hem de ser capaços de perdonar”. Coincideixo, la pederàstia és trista però afegeixo, inhumana, irracional i delictiva. Per això no només s’ha de perdonar, s’ha de denunciar, perseguir i penar. Perdonar, perdoni vostè, jo vull que es jutgi.

Amb frases com aquesta, pronunciada per l’Arquebisbe de Tarragona, Sr. Jaume Pujol Balcells, en una entrevista amb Ariadna Oltra al programa Els Matins, cada cop topo més amb els representants màxims de l’església. Considerant-me creient, em declaro seguidor incondicional de tots aquells i aquelles què en silenci i sota el paraigua del catolicisme ajuden als més desvalguts i acompanyen als més febles, rebutjo cada cop més als seus màxims representants. Em resulten de discurs anacrònic, insuls i allunyat en moltes ocasions de la realitat. Disfressats de valors, pels que no s’ha de formar part de la seva creença per signar-los, amaguen habitualment missatges subliminars de repulsa, intolerància, desigualat de gènere i autoritat.

“El fill més petit és el teu marit, és el que has de cuidar” Només qui no ha gaudit de família pot pronunciar similar frase. Però darrera s’amaga una voluntat de submissió de la dona envers l’home que encara es fa més present en el moment de valorar la situació a l’inrevés: “la seva dona és el seu tresor”. En cap cas la dona és de l’home, ni tan sols és una possessió equiparable a cap tresor, i com a membre del segment masculí de la població vull pensar que em puc cuidar sol i que en tot cas amb la muller col·laboraré en mimar i fer sortir endavant la parella i la família. I quan aquesta frase es pronuncia com a resposta a una interpel·lació sobre la violència masclista, està intentant justificar-la?

“Tots som iguals amb diferents funcions”, però quan totes les funcions menors i fora de tot poder de decisió, com és en el cas de l’església, les fa només un dels dos generes, això és desigualtat. I evidentment,”jo no puc portar fills al món”, però això no justifica què les dones hagin d’estar al servei de l’home.

“L’homosexualitat no és un comportament adequat”; ni és adequat ni inadequat, és. I això alguns encara no ho saben. Acceptar i tolerar la diferencia i la diversitat sexual és el què fem altres amb la seva castedat. O no és podria també titllar d'antinatural?

“No pot ser que la vida sigui tractada així. És un gran mal per al nostre país i la societat” i defèn que ha de ser precisament la societat la que defineixi la legalitat de l’avortament. No entraré jo en discussions sobre quan comença la vida ni en quin moment es forma el ser humà, tot i haver-ho experimentat tant com a protagonista com de guionista, no com d’altres, però el que ara mateix tinc clar és que m’agradi o no, la societat a través dels seus representants democràticament escollits, ha parlat. I enfront la seva decisió no organitzaré cap manifestació.

Avui, el Sr. Jaume Pujol Balcells, ha presentat un llibre, “Records i Esperances”, i jo veient-lo parlar i essent coneixedor de què disposa d’un blog en el que no accepta comentaris, el què parla ja molt d’ell, no el compraré. No vull recordar el que ha dit ni tinc esperances de què canviï el seu discurs.

Salut

LEWINSKY I MEGAUPLOAD: A XUCLAR-LA!

Lewinsky era aquella noia que li feia favors sexuals a l’expresident dels EEUU Bill Clinton. Amagats al despatx oval, i a esquenes de la seva dona, Clinton es deixava xuclar les parts nobles. Finalment la senyoreta en qüestió el va portar fins els tribunals, i mostrant entre d’altres coses senyals de l’apreciat líquid masculí del president americà, va convertir el seu cas en un dels més mediàtics que es recorden.

I per què surt ara això?, doncs per què resulta que l’advocat de Bill Clinton en tot el procés, Robert Bennet, defensarà els interessos de Kim Schimtz, propietari de Megaupload, davant la petició de llibertat sota fiança sol·licitada després de ser detingut i la seva pàgina tancada pel FBI. Resulta curiós si més no l’especialització d’aquest advocat en casos de xuclar; Lewinsky li xuclava el penis a Clinton i Kim Schimts xucla els drets de propietat intel·lectual als artistes.

A diferencia de l’SGAE que sota la pretensió d’afirmar aquests drets s’enriqueix desmesuradament, Megaupload s’enriqueix a base de negar-los i distribuir de manera gratuïta, sota el paraigües de compartir arxius de tota mena. I sempre amb els mateixos perjudicats: autors i/o consumidors. Compartir significar dividir alguna cosa donant-ne una part a d’altres, prenent cadascú la seva part; rebre, usar, posseir, en comú. És això el que ha fet Megaupload?

Com viu Kim Schmitz, és important per comprendre Megaupload. Definit com un milionari extravagant, és un fanàtic dels cotxes de luxe, les noies i les mansions. L’any 2004, i degut a una de les seves participacions a la Gumball 3000, carrera il·legal de cotxes d’alta gamma, va gaudir d’una trobada amb els mossos, que en aquella època devien parlar català, i  els va intentar subornar. Tanmateix va ser detingut a Thailàndia per negoci fraudulent amb unes participacions.

Megaloup és una empresa, amb finalitats lucratives per ell permetés aquests excessos, i que mitjançant publicitat i subscripcions obté beneficis. El seu propietari disposa de milions de treballadors, que sota el pretext de compartir arxius de forma gratuïta, li generen milions de beneficis que ell en cap cas comparteix .  No propugna amb el gran argument de la seva pàgina.

Però no ens equivoquem, tancar Megaloup no soluciona els problemes. D’un costat la generació d’un corrent d’opinió de què la creació no té amo i la seva difusió ha de ser gratuïta; de l’altre els d’una indústria que culpa de tots els seus mals a Internet sense trobar respostes originals i viables a la nova competència.

Gratuïtat no, preu excessiu tampoc: els usuaris i consumidors de productes audio-visuals han de ser conscients que el treball d’altres té un cost. Evidentment tot té cabuda en una realitat com l’actual i no són iguals les necessitats d’un artista novell (promoció abans que beneficis) què el d’un consolidat (absolutament invers). Però és ben cert que els preus de moltes de les alternatives a Internet és inacceptable. Els clients en cap cas volen fer guanyar diners a empreses com la del senyor Scmitz, què els nega als veritables creadors del producte, però algú els està donant alternatives diferents?

Estem davant un problema de difícil solució en què els drets d’uns i altres xoquen i són manipulats per personatges què troben en aquest enfrontament una forma de fer diners. En les mans de la indústria està trobar una forma de donar resposta a les necessitats d’uns i altres expulsant els del mig, com aquest senyor.

Salut

UNA NOVA VERGONYA BANCÀRIA

Basat en una informació de directa.cat. Veure la notícia relacionada.

Un nou cas de frau, si més no ètic, de bancs i caixes, acaba d’explotar per a 500 famílies catalanes. Copiant “el corralito” argentí, moltes entitats financeres han bloquejat els diners de petits estalviadors emparats en un contracte de més de 100 folis i mal explicat a l’hora de formalitzar-lo; són les anomenades “participacions preferents”. Una batalla que com tantes altres, que han de lidiar els ciutadans normals, recorda la de David i Goliat.

En aquest cas el gegant són les entitats i els seus flamants i joves venedors de productes financers que sortits de les millors escoles de negocis s’han quedat només en les lliçons d’especulació, agressivitat comercial i benefici ràpid; quin mal han fet les prejubilacions! Goliat era un gegant amb uns dos metres i mig d’alçada i amb sis dits a cada una de les mans i els peus (per agafar-te millor pel coll i aixafar-te després) David era un de tants, normal, inexpert en la lluita i què es va encomanar a Déu per fer front al gegant.

Les “participacions preferents”, eren un producte d’alt risc i que durant els més de 100 folis ja remarcava:

1.- Producte complex i d’alt risc

2.-No són un dipòsit bancari i en conseqüència no estan incloses en les garanties del fons de Garantia de Dipòsit.

3.- L’adjectiu preferent que la legislació espanyola atorga a les participacions preferents no significa que els seus titulars tinguin la condició de creditors preferents. 

I també explica què: “el pagament dels interessos resta condicionat a l’obtenció de suficient benefici distribuïble per part de l’entitat i a l’existència de recursos propis suficients de conformitat amb la normativa bancària existent a cada moment. Si en les dates de pagament d’interessos, aquests no es paguen, els inversors perden el dret a percebre els interessos no cobrats”, per també deixar clar: “en supòsits extrems d’insuficiència patrimonial de l’Emissor, aquest podria liquidar l’emissió per un valor inferior al nominal de les participacions preferents, amb la conseqüent pèrdua per part del titular del principal invertit”

Si el venedor de fum encarregat de col·locar aquest producte hagués explicat amb veracitat això, haguessin signat el contracte?

I aquests són els que desnonen i deixen sense llar a més de 26 famílies diàriament a Espanya. Si en el contracte de crèdit personal per la compra de la llar i mal anomenat hipoteca, es donés la mateixa oportunitat al client que la que s’han agafat els bancs de què “en el supòsit d’insuficients recursos, el hipotecat pot liquidar el crèdit per un valor inferior al total de la hipoteca, amb la conseqüent pèrdua per part de l’entitat del principal cedit”, ara la situació no seria tan dramàtica.

Ells es van procurar la seva pròpia dació en pagament, perquè la neguen als altres?

De moment a tots aquells que han signat un d’aquests contractes només els queda fer com David, encomanar-se a Déu, ja que el banc d’Espanya fins ara manté silenci. I sobretot,en el moment de signar, cap confiança.

Salut

SPAM ( Societat Protectora d’Animals de Madrid)

Ahir, aproximadament 83.500 persones van assistir a la inauguració de la nova societat protectora d’animals de Madrid situada a l’avinguda Concha Espina, 1. Unes instal·lacions de dimensions prou amplies com per encabir, habitualment, uns 22 animals en les millors condicions de mobilitat per córrer lliurement.

A les 22:00 hores es van presentar els primers 11 exemplars en adopció, alguns d’ells, degut a una compra impulsiva i equivocada per part del seu amo.  De moment el director de la mateixa, Sr. Mourinho, tot i els dubtes que genera per ocupar el càrrec, disposa dels mínims exigibles per administrar aquesta entitat: és major d’edat, tot i que amb rabietes de menor, no presenta antecedents penals, a pesar què hauria d’haver estat sancionat ja, disposa de capacitat física i psicològica, aquesta última està a l’espera de resultats analítics, i es suposa que ha subscrit una assegurança de responsabilitat per danys a tercers en cas d’atacs dels seus custodiats de clares mostres d’agressivitat.

Entre les races exhibides en destaquen tres de les de l’anomenada zona blanca:

PIT BULL TERRIER què respon al nom de Cristiano. Aquest exemplar, importat del Regne Unit, és de constitució atlètica i cap gros. No es significa especialment agressiu amb les persones però mostra fàcilment el seu enuig bordant i grunyint. Actitud hostil davant els que li mostren indiferència, això sí, exhibeix un comportament juganer i distés amb els que l’acaricien.  

FILA BRASILEIRO de nom Pepe. És el més perillós de tots. De temperament altament agressiu, malcriat de petit, disposa de la suficient força corporal per fer mal, molt de vigor per mossegar als rivals i amb una gran capacitat per olorar i detectar a les seves presses ràpidament. Serà de difícil adopció ja que la petita capacitat del crani oprimeix el cervell provocant pèrdues de la raó constantment i actuacions violentes i aleatòries.  S’obre la possibilitat a un possible aïllament per amansar-lo.

BOXER BLANC sota el nom de Sergio. D’una camada pensada pels concursos, el seu pelatge i la manca d’intel·ligència (característica pròpia d’aquesta raça) el van portar a l’abandonament. És un clar exemple de l’origen del seu nom què és degut a utilitzar les dues potes davanteres per enfrontar-se tirant trompades, recordant els punys dels protagonistes d’un combat de boxa. Presenta un defecte físic típic com és la deficiència auditiva davant les indicacions de qui li reteu les faltes fent-lo protestar constantment.

De totes maneres, durant 90 minuts es van presentar 14 races, del recinte blaugrana, més dòcils, ben ensinistrades i de comportament exquisit. I el que va quedar clar és que fins i tot els animals més perillosos són fruit d’uns amos irresponsables.

Davant la nova direcció, que comença a disposar d’un estat interí, s’espera l’arribada d’un nou responsable amb instruccions diferents que amansi el sector blanc i com a mínim serveixin per ser adoptats.

Salut

UNA BARBIE CALBA, NO? BOICOT JA!

Granollers a 17 de gener del 2012

Veure notícia relacionada al diari ARA

Benvolguts directius de Mattel,

Estic convençut de què han passat per un munt d’escoles de renom i gaudeixen d’una col·lecció inacabable de títols de gestió empresarial i publicitat. Per això no posaré en dubte la seva genialitat en convertir el què va sorgir com un negoci familiar, de la mà del desaparegut Sr. Elliot Handler, en una empresa multimilionària. Ara bé, si que em qüestiono que diria el fundador davant la contestació feta en nom de l’empresa, i sempre segons USA TODAY, a la demanda d’una Barbie sense cabell, proposta articulada a través d’un grup del Facebook i en homenatge a totes elles, dones i nenes, que degut al tractament de la quimioteràpia han de veure i acceptar la seva nova imatge davant el mirall i la societat.

“No acceptem idees que vinguin de fora de la companyia per crear joguines”. I qui collons creuen que compra les seves joguines? Els de fora!!!! Quants estudis de mercat han pagat per saber que demanden els de fora? Aquest els ha sortit gratuït, i el neguen? Em sembla que aquest cop els negats són vostès.

Senyors, el càncer, entre moltes altres coses, necessita de normalitat, de visibilitat, d’accions que ens permetin gaudir d’esperances i minorin la por envers aquesta xacra. I què millor que una de les joguines més influents dels últims temps per fer-ho? O potser estan negant que una Barbie calba disposi de la bellesa necessària per ser comercialment viable? Estan negant a un munt de senyores, joves i nenes en edat infantil el dret a sentir-se guapes tot i patir la crueltat invasiva de la quimioteràpia i el desgast de la malaltia? Han pensat en el retorn d’una campanya solidaria d’aquesta mena al prestigi de la seva empresa?

No senyors, el càncer ja és prou dolorós com per escoltar segons quines frases. Han estat capaços de construir models d’aquesta joguina de totes les formes i colors, amb tots els vestits i complements, amb els accessoris més inimaginables. I moltes d’aquestes han esdevingut models de bellesa. No es poden negar ara a una petició que a través de “Beautiful and Bald Barbie! Let's see if we can get it made”, vostès contribueixin a normalitzar una situació que afecta a tantíssima gent, entre d’altres, moltes nenes massa petites per esdevenir diferents pel cabell.

Mirin, saben què, jo a la meva filla de 8 anys, amb un munt de Barbies col·leccionades, la propera que li penso comprar és la que no té cabells. Mentre aquets model no el tinguin vostès en estoc haurà de jugar amb les altres. S’han proposat un munt de boicots a productes d’arreu per motius diferents, jo ara faig el meu propi amb un convenciment absolut de què faig el que haig de fer.

I mentre no escoltin als seus clients i les necessitats de la societat que els dóna de menjar, millor que el senyor Handler no aixequi el cap.

Per apuntar-vos al grup de Facebook en suport a la iniciativa entreu a l’enllaç:

VOLEM UNA BARBIE CALBA

AVUI ELS CARRERS PLOREN

Granollers a 16 de gener del 2012

Avui els carrers ploren, són dels pocs que ho fan. Manuel Fraga Iribarne, autoproclamat fa temps amo del carrer, ha mort als 89 anys. I ho ha fet amb la tranquil·litat que se li suposa a qualsevol altre mortal sense el passat acumulat per ell i d’un atac de cor, una de les formes més ràpides i poc doloroses de fer-ho.

Les veus que disposen d’altaveus, avui el recorden com un dels pares de la constitució i la transició política espanyola, com “un servidor públic impecable” (Rubalcaba), “un home bo que va lluitar per la llibertat” (Aznar)... i obvien el seu passat franquista.

De molt jove es va afiliar a la “Falange Española de las Jons” i va començar la seva trajectòria política al servei de Franco al 1949 amb qui va ser “Ministro de Información y Turismo” de l’any 1962 fins el 1969. D’aquella època ens queden dos fets impagables: el bany a Palomares (Almeria) i la dita “Spain is different”. Aquest són els cómics però hi ha moltes altres circumstàncies que van estar molt doloroses i fins i tot sagnants, amb execucions incloses.

Fraga va ser un supervivent, un camaleònic que va seguir nedant fossin com fossin les aigües. Primer en el què més creia, la dictadura, després en el que va veure que havia de creure, la democràcia. Sempre l’ha acompanyat una gran dicotomia: ser un lleu reformador en dictadura i un fort conservador en democràcia.

Però amb la mort de Fraga el que queda més al descobert és la gran vergonya d’Espanya: no passar comptes amb l’època franquista. Mort un dels seus braços executors i ho fa sense haver demanat ni tant sols perdó per aquells temps.

I ara, ja va passar amb Juan Antonio Samaranch, ens volen explicar només les seves excel·lències. Davant la mort tothom té dret a ser recordat, però a ser-ho des del primer dia, no tallant part de la seva trajectòria.

Per a uns quants a partir d’avui Fraga descansarà al cel, per altres millor que acabi a l’infern.

Salut

DEAR MOSSOS, HAVE SHITTED HIM

Granollers a 14 de gener del 2012

Benvolguts mossos,

Agraeixo què enlloc de fer servir les porres, com en d’altres ocasions, hàgiu fet servir les paraules, això de canviar armes per discurs té un punt poètic. Ara, no entenc utilitzar la llengua com a argument per reclamar drets laborals. Disculpeu però l’heu cagada, com diem en aquest català que no heu respectat, heu pixat fora de test al vulnerar els drets de tots els ciutadans d’aquest país a què la seva llengua sigui utilitzada i respectada. Parlar en castellà, al menys a mi no em significa cap problema; comprendre allò que voleu expressar en castellà, continua no essent cap problema; ara bé, que us expresseu en castellà per tocar els collons, això sí que em revolta. Per què, suposo que només és això i no un atac al català, oi?

No molesta als polítics, molesta al país i a qui us hagi recomanat aquesta estratègia negociadora millor destituir-lo. El català és patrimoni de tots i gràcies a la utilització de la paraula moltes vegades s’ha evitat fer servir les armes. Convertir la llengua en una arma qualsevol us fa perdre credibilitat davant la ciutadania a qui retorneu a records d’uns altres cossos de seguretat que utilitzaven el castellà per reprimir idees i idiomes.

Hem de fer el mateix nosaltres quan davant una actuació que no compartim ens dirigim a vosaltres en una llengua que no utilitzem habitualment? Començo a imaginar situacions:

-Only they have been five minutes, there is not right!

-Tellement seulement une bière, me nie à souffler!

-Não roubei, peguei prestado!

-They are 100 grams, but it is an own consumption. I give him very much!

A mi personalment que us ho fessin em semblaria una manca d’educació, una educació que heu descuidat ara amb mi i tants d’altres. Espero que reflexioneu i us torneu a mostrar com el cos de seguretat de la Generalitat i dels catalans. Potser així tornareu a assolir que escoltem el que demaneu. Mentrestant si no torneu a la normalitat, per què el català és normal en el vostre cos, no? molts farem que les nostres oïdes no us escoltin parleu en el que parleu. I si mai us dirigiu a mi en castellà us contestaré en castellà, sempre i quan no sigui per tocar-me les pilotes amb la llengua.

ÚLTIMA HORA

Dedicat als que han rebut avui al president de la Generalitat amb el “viva España”:

Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena.....

Perdoneu però amb segons quines actuacions més que mossos d’esquadra alguns us acabaran dient mossos de quadra.

REFLEXIONEU!!!

Salut

TU QUE ETS MÚSIC PER QUÈ NO TOQUES UNA ESTONA (PER LA CARA) TU QUE ERES MÚSICO POR QUE NO TOCAS UN RATO (POR LA CARA)

Granollers a 13 de gener del 2012
Nueva versión en castellano debajo

Estic agregat a un grup de Facebook que sota la denominació de “págame mi actuación y no me cuentes tu vida” denuncia la situació laboral dels músics. L’últim post de l’administrador són dos correus electrònics en què sota una oferta laboral que ofèn a qui la rep, aquest contesta de manera irònica.

Transcric els dos missatges:

Correu oferta

“Junto con saludarte, te cuento que somos un local nuevo y pequeño dedicado al rubro gastronómico con interés en la música y su difusión. Te queremos ofrecer nuestro espacio para que promuevas tu trabajo y tus cd’s a través de tu música y tu bajo, eso si más bien smooth jazz y música ambiental y suave para que la gente pueda a la vez comer... siempre manejamos una muy buena cantidad de público con los cuales podrás promover tu música. Si luego de algunas visitas vemos que la acogida es buena estamos en condiciones de ofrecerte un arreglo económico muy atractivo para que vengas cada cierto tiempo a nuestro local a deleitar nuestros oídos...”

Correu resposta

“Junto con saludarte ,te cuento que soy un músico experimentado con una casa muy grande con gran interés en las artes culinarias y su difusión. Te quiero ofrecer mi espacio para que promuevas tu trabajo y tu restaurante a través de tus platos, eso sí, más bien cocktail y platos livianos para que mis invitados puedan escuchar música en mi casa... siempre tengo una buena cantidad de invitados con los cuales podrás promover tu comida y tu restaurante. Si luego de algunas visitas veo que la acogida es buena estoy en condiciones de ofrecerte un arreglo económico para que vengas cada cierto tiempo a mi casa para deleitar nuestros paladares...”

Deixant de costat la resposta, que em sembla ben estructurada i sarcàstica, darrera s’amaga una gran realitat: tothom entén que per menjar qualsevol cosa a qualsevol lloc s’ha de pagar però no és el mateix si a qualsevol lloc et fan pagar per escoltar qualsevol cosa. I el més sorprenent de tot, moltes vegades ens veiem obligats a pagar per mal menjar i ens neguem a pagar per sortir ben escoltats. I això no passa només en restaurants; és extensiu a bars, locals i altres guarides que programen música.

Músics que toquen a canvi de sopar i begudes, de 60 euros per tota l’estona de feina o segons com vagi la taquilla de la nit, que sempre ha estat més fluixa del que aparentava. Instrumentistes que ni són assegurats ni disposen de contracte de cap mena. Joves que es volen obrir pas en el món de la música i són explotats en concursos i festivals on actuen gratuïtament sota pretext de qualsevol promoció posterior del seu treball. I sempre sota una seguretat nul·la de tornar a treballar demà.

El problema és profund: ¿per quan el treball de músic serà considerat una professió en aquest país com la d’un metge, un electricista o un advocat? Queda molt camí per recórrer, molta tasca informativa a realitzar, molts hàbits a canviar.

Però per què això canviï, el primer que ha de succeir és que els músics es facin valorar. La contestació inclosa en aquest mail va en la línia correcta. Fins que el col·lectiu no deixi de costat disputes internes, guerres de preus i l’acceptació d’ofertes denigrants, els altres aniran fent.

Els músics a ben segur no aplaudirien una frase com la de “tu que ets cuiner, i vens al casament, per què no cuines una estona per tots nosaltres”. No els hi fem a ells, ens hi va molt més què quatre notes posades en un pentagrama de forma més o menys correcta; ens hi va part de la nostra cultura. 

Salut

Me agregué a un grupo del Facebook que bajo el nombre de “págame mi actuación y no me cuentes tu vida” denuncia la situaicón laboral de los músicos. El último post del administrador son dos correos electronicos cruzados en los cuales baho una oferta laboral que ofende a quien la recibe, este contesta de forma irónica.

Transcripción de los dos correos:

Correo con la oferta:

“Junto con saludarte, te cuento que somos un local nuevo y pequeño dedicado al rubro gastronómico con interés en la música y su difusión. Te queremos ofrecer nuestro espacio para que promuevas tu trabajo y tus cd’s a través de tu música y tu bajo, eso si más bien smooth jazz y música ambiental y suave para que la gente pueda a la vez comer... siempre manejamos una muy buena cantidad de público con los cuales podrás promover tu música. Si luego de algunas visitas vemos que la acogida es buena estamos en condiciones de ofrecerte un arreglo económico muy atractivo para que vengas cada cierto tiempo a nuestro local a deleitar nuestros oídos...”

Correu respuesta

“Junto con saludarte ,te cuento que soy un músico experimentado con una casa muy grande con gran interés en las artes culinarias y su difusión. Te quiero ofrecer mi espacio para que promuevas tu trabajo y tu restaurante a través de tus platos, eso sí, más bien cocktail y platos livianos para que mis invitados puedan escuchar música en mi casa... siempre tengo una buena cantidad de invitados con los cuales podrás promover tu comida y tu restaurante. Si luego de algunas visitas veo que la acogida es buena estoy en condiciones de ofrecerte un arreglo económico para que vengas cada cierto tiempo a mi casa para deleitar nuestros paladares...”

Dejando de lado la respuesta, que me parece bien estructurada y sarcástica, detrás se esconde una gran realidad: todo el mundo entiende que para comer cualquier cosa en cualquier lugar hay que pagar pero no es lo mismo si en cualquier lugar te hacen pagar por escuchar cosa cualquiera. Y lo más sorprendente de todo, muchas veces nos vemos obligados a pagar por mal comer y negamos pagar por salir bien escuchados. Y esto no pasa sólo en restaurantes, lo podemos hacer extensivo a bares, locales y otros garitos que programan música.

Músicos que trabajan a cambio de cena y bebida, de 60 euros o poco más por todo el tiempo dedicado o como no, según vaya taquilla, que habitualmente siempre desvanece las expectativas que intuía la afluencia de público. Jóvenes que se quieren abrir paso en el mundo de la música y son explotados en concursos y festivales por doquier en los que bajo la gratuidad de su actuación esconden un proyecto de promoción de su trabajo posterior. Y a todo ello debemos añadir la nula seguridad de una vuelta al trabajo al día siguiente.

El problema es profundo: ¿para cuándo el trabajo de músico será considerado una profesión en este país como lo son la de un médico, un abogado o un electricista?. Queda mucho camino por recorrer, una enorme labor informativa y de difusión a realizar, muchos hábitos a cambiar.

I para que esto cambie es primordial, primero, que los músicos se hagan valorar. La contestación va en ese camino y en la línea correcta. Hasta que el colectivo no abandone trifulcas internas, guerras de precios y rechace ofertas que denigran la profesión, los demás seguirán aprovechándose. Más unión y menos individualismo.

Los músicos nunca aplaudirían una frase como “tú que eres cocinero, y vienes a la boda, por qué no cocinas un rato para todos nosotros”. No cometamos la misma equivocación con ellos, nos va mucho más que cuatro notas en un pentagrama escritas de forma más o menos correcta; nos va parte de nuestra cultura.

Salud

NO SÉ PER QUÈ NO CORREN, SÉ PER QUÈ CORRERÉ

Granollers a 11 de gener del 2012

En Carles Capdevila, director del diari ARA,  en una editorial amb el títol “no sé per què corren, sé per què correrem”, deixava entreveure la seva incomprensió cap els motius que porten a un munt de gent a practicar aquest esport arreu.

Jo, Carles, a diferencia de tu, sé per què corro i com ja deus saber, sé per què correré. Estic segur què si com has avançat et prepares pels 5 kilòmetres del proper dia 5 de febrer a la Mitja Marató de Granollers amb la mateixa qualitat, implicació, continuïtat i esforç que escrius, tu també ho entendràs, és més, deixaràs d’entendre als què no ho fan. I amb el temps faràs una nova editorial en la que sota el títol “no se per què no corren, sé per què corro”, explicaràs les bondats d’aquest estil de vida, per què és això: un estil de vida.

La lluita contra el càncer és un motiu més que suficient per fer aquest pas endavant i desafiar l’esforç que signifiquen els 5 kilòmetres que t’has proposat, motiu d’altre banda que t’honora. Pot esdevenir, aquest, fins i tot l’únic motiu, és suficientment important. No faré ara un tractat sobre els beneficis d’aquesta practica, com molt bé dius veus més autoritzades ja ho han fet, però el convenciment sobre la veracitat dels arguments esgrimits em dona peu a confiar en què, si els busques, els acabaràs trobant per passar a ser un més dels que necessiten la seva dosi setmanal d’endorfines.

Però hi ha quelcom que els resumeix tots: el programa comença a fer la mitja. Un projecte amb sis anys de recorregut fet per voluntaris i pensat per voluntariosos. Una activitat que incita a començar a córrer, a gaudir d’aquest plaer i a millorar la teva salut. Tot això acompanyat per monitors que treballen per què finalment els seus alumnes acabin els 21 kilòmetres, i trobin una estona de plaer i felicitat en cada entrenament o sortida. Un resum dels valors i les satisfaccions de córrer i què no es troben només en un munt de passes cada cop més ràpides.

Un plaer córrer compartint: un, habituat a córrer sol per motius d’horaris, va gaudir el passat diumenge d’una sortida amb un dels grups en què es divideixen els gairebé 1000 participants que només busquen acabar la Mitja dignament o amb una millora respecte a l’edició anterior. No m’agradava l’hora, sóc au nocturna, i les vuit del matí em sembla innecessari, “no se per què corren tan aviat, sé per què corro més tard”. Creia que era una sensació àmpliament compartida però el nombre de gent davant les pistes em va deixar en absoluta solitud. Sabedor de les meves limitacions vaig apuntar-me al grup 0, el de l’amiga que em va provocar a anar-hi, nota que ja conec de la meva època d’estudiant i que es significava com la més fluixa i per tan no requeria del meu patiment.

Ritme de plaer desconegut el que varem utilitzar per arribar a l’Honda I em vaig preguntar si no seria jo capaç també de gaudir de córrer, com feien ells, sense pensar en el cronòmetre. Un pas còmode que donava peu a respirar amb naturalitat, i el més important, a mantenir converses mirant als ulls. En poca estona el grup era un compendi de discursos paral·lels, de formació de colles i d’una estona per compartir sensacions, sentiments i pensaments. Vaig ser capaç d’observar riures, escoltar il·lusions, respirar preocupacions davant el repte i confirmar que allò no eren 30 runners solitaris sinó un grup ja d’amics corrent. Això també és córrer.

I ara el repte que s’han posat tots: assolir els 21 kilòmetres de la Mitja. Estic segur, tots ho faran, però inclús si algun, per un imprevist d’última hora, no assoleix l’objectiu jo em permeto fer-li una reflexió: no ha valgut la pena el temps invertit, les hores d’esport i sobretot el munt d’amics que ha fet participant en aquest programa del comença a fer la Mitja? Estic segur que superada la decepció inicial això el farà tornar-hi l’any que ve.

És d’agrair la voluntarietat dels monitors, la planificació del treball a fer, les hores dedicades pels seus precursors, però sobretot l’altra dimensió amb la que aquesta iniciativa embolica un esdeveniment esportiu com la Mitja. És un privilegi ser ciutadà de Granollers quan parles d’aquest programa.

T’invito a conèixer aquest projecte, si és que no l’has conegut ja de la teva època entre nosaltres. A ben segur descobriràs un nou motiu, allunyat dels llibres, per córrer.

Salut

CATALUNYA: REGIÓ AMB AIRES D’ESTAT

Granollers a 10 de gener del 2012

A Catalunya es paguen més impostos que a la resta d’Espanya i això molesta a qualsevol ciutadà català. A Catalunya el pla d’austeritat, bàsicament aplicat sota el model de les retallades amb el govern del Sr. Mas, és infinitament superior a l’aplicat, si és que n’han aplicat cap, al de qualsevol altre comunitat o a al mateix estat espanyol (no els quedarà cap més remei que fer-ho).

Fins el passat abril els catalans pagàvem un impost de successions que per exemple no havien de suportar madrilenys o valencians. Continuem pagant més pel de donacions o transmissions patrimonials. Fa temps ja varem introduir el cèntim sanitari fins el nivell màxim, els únics que ho fèiem fins al límit. L’impost de matriculació de vehicles és més car, vehicles que al circular han de pagar més peatges aquí que allà. L’IRPF català és superior a la resta, millor dit només Aruba i Suècia paguen més. I en poc temps, i en la versió que més ens agrada de ser innovadors, aquí pagarem un euro per recepta sanitària, i allà?

I amb tots aquests impostos que paguem hem de veure com suportem un dèficit fiscal, és a dir el que paguem i rebem els catalans, a i d’Espanya, d’un 9% del PIB català, és a dir uns 18000 milions d’euros, prop de 2400 euros per català i any. A ben segur si no ens robessin, perdó senyora presidenta del  Parlament, gairebé 50 milions d’euros diaris, el nivell impositiu podria ser inferior.

Català a l’atac ja!!!!!!!

Però aquest català a l’atac ha de ser conscient del que vol ser de gran. No és viable una comunitat amb aires d’estat i un munt de transferències traspassades, com seguretat o sanitat, sense disposar de la clau de la caixa. No necessitem pseudoambaixades i estructures d’estat si només som tractats com una antiga regió, amb nom nou, que únicament ha assolit treure despeses a l’Estat que l’ofega.

Catalunya s’ha de repensar, treballar i fer entendre a la resta d’Espanya que necessita un nou sistema de finançament que el permeti seguir essent capdavantera. Catalunya ha de fer repensar Espanya. No demanem res que altres no hagin assolit, o és què els bascos i el seu concert econòmic no obren i tanquen la caixa com els sembla? Si hi ha insolidaritat, tal i com està estructurada fiscalment Espanya en l’actualitat, no és patrimoni català.

I Espanya ho ha d’entendre, és més Europa no hauria de permetre un espoli fiscal com el que pateix Catalunya, model que no existeix a cap altre indret del continent europeu. Si no ho fa, si no els ajuden a entendreu, el camí cap a la independència es perfila com l’única solució. Potser és això el que hem de ser de grans?

Això sí, un cop assolida la clau de la caixa haurem de mirar molt bé en mans de qui la posem; els que fins ara han gestionat els nostres diners ja hem vist a on ens han portat i en què els han gastat. No tot és culpa dels veïns.

Acabo amb una reflexió, feta fa temps per Xavier Sala Martín que es significa molt apropiada encara avui:

“Hi ha països com EEUU en què es paguen pocs impostos i es reben pocs serveis; a d’altres com Suècia, es paguen molts impostos i a canvi es donen molts serveis; Catalunya és un fenomen curiós i insòlit: es paguen molts impostos i es reben pocs serveis.”

Salut 

ARA, DIA DE REIS

Granollers a 9 de gener del 2012

Els Reis Mags de l’Orient van passar per casa, tancant ja les Festes de Nadal, després de què la família assistís a la paupèrrima cavalcada que hauria de ser denunciada per publicitat subliminar: els més petits es mereixen ser bombardejats per caramels d’una entitat bancària còmplice de la situació actual?

De tot el recorregut i la posada en escena res significatiu més enllà del somriure innocent de la meva filla i tants altres infants. Tristor en mi al ser conscient del pròxim descobriment, per part de la més petita de la casa, de la veritable màgia de ses majestats que a ben segur donarà pas a la realitat de la monarquia existent que llença per terra els valors del tres que ens visiten un cop a l’any: solidaritat i honorabilitat. He vist que el príncep Felip està molt angoixat: a la notícia de què els seus pares són els reis ara hi ha d’afegir que el seu cunyat és l’home del sac. Baltasar, Melcior i Gaspar donaran pas a l’home del sac que ens visitarà durant tot aquest 2012.

La nena, amb vuit anys, no aguantarà un any més les badomies d’una faula de clara conspiració comercial. Això sí, desitjo que les noves intencions d’organització dels festius no tirin per terra una tradició carregada d’il·lusions com aquesta: els polítics i els agents socials en són capaços.

No cal despertador, la petita s’aixeca a una hora mai assolida per anar al cole i rient. Dia de regals, de riures i somriures, de destapar il·lusions i embolicar decepcions. Jornada de desordre absolut a la llar, de baralles per deslligar nines de caixes pensades per la tortura, de llegir instruccions de jocs impensables.

Dia de felicitat per a molts, de tristor per molts altres. Enguany els Reis Mags de l’Orient, disfressats de diari i amb dos dies de retard, també van pensar en ells. Un munt de gent que en dies com aquest recorda amb més tristor que mai a qui ha caigut víctima del càncer, malalts i famílies que pateixen la seva crueltat però també per molts de nosaltres que només d’imaginar les conseqüències derivades d’un diagnòstic mèdic que l’anomena, ens angoixem.

Sí, l’ARA s’apunta a la iniciativa solidaria de “la mitja la correm per tu i per tots els que ens han deixat o lluiten contra el càncer”. La farà present en les seves pàgines difonent-la per tot el país i posant a disposició de qui ho vulgui la samarreta i un pack solidari (samarreta i dorsal) a través d’una web site creada per a l’ocasió.

En temps de convulsió, de la que no queden resguardats els mitjans de comunicació, reconforta comprovar el compromís de molts envers la solidaritat. Les adhesions al grup del Facebook, la xifra assolida de més de 1050 samarretes venudes fins avui, els voluntaris per portar endavant la botiga al carrer, la implicació dels botiguers a través de Gran Centre, la disponibilitat del consistori per fer-ho fàcil i l’acompanyament de l’organització de la Mitja, sumen ARA a la d’aquest diari.

Només dir, al seu director, Carles Capdevila i a tot l’equip de l’ARA, set lletres, les set lletres més repetides entre tots els que formem part d’aquest projecte: gràcies. Gràcies per com heu estat abans, gràcies pel que aporteu ARA a aquesta iniciativa i gràcies per demà, ja què sabem que no canviareu.
El que entre tots estem fent ARA servirà per millorar l’assistència de molts malalts que han de passar l’esgotador tràngol a les Unitats de Cures Pal.liatives de l’Hospital de Granollers. Però a la vegada servirà per difondre i meritar la tasca d’acompanyament que els professionals d’aquestes unitats realitzen a diari amb malalts i famílies a tants hospitals del país.
I sobretot els vostres articles ajudaran a comprendre el significat de patir i conviure amb un càncer per acabar tots posant-nos la samarreta cyan per cridar-li el proper 5 de febrer a Granollers o qualsevol altre dia en qualsevol altre lloc: FOT EL CAMP, NO ETS DELS NOSTRES!

ARA més que mai

Salut

EL NOU PARE NOSTRE ADAPTAT ALS PROPERS TEMPS

Granollers a 3 de gener del 2012
Espanya donarà a l’Església catòlica mig milió d’euros diaris. En contraprestació el Pare Nostre ha estat revisat de nou en la seva versió per a Catalunya i Espanya.

 Versió per a Catalunya

Rajoy nostre, que estàs a Moncloa :

sigui santificat el teu nom.

Vinguin a nosaltres els diners de tots.

Faci's la nostra voluntat,

aquí a Espanya com es fa en el cel.

Els diners de cada dia,

doneu-nos Rajoy, el mig milió del dia d'avui.

I perdoneu els nostres dispendis,

així nosaltres perdonarem els teus errors.

I no us importi, nosaltres no farem com Urdangarin,

si ens deslliureu de qualsevol impost.

Amén.

Versió per a Espanya

Rajoy nuestro,

que estás en Moncloa,

santificado sea en tu Nombre;

venga a nosotros el dinero de todos;

hágase nuestra voluntad

en España como en el cielo.

Danos hoy nuestro medio millón de cada dia:

perdona nuestros despilfarros,

como tambien nosotros perdonamos

a los que dinero no nos dan;

No nos dejeis caer en la tentanción como a Urdangarin,

y para eso líbranos de impuestos.

Amen

DRÀCULA ÉS AQUÍ

Granollers a 2 de gener del 2012

Dràcula, la novel·la de terror gòtic escrita per Bram Stoker el 1897, ens explica la historia d’un comte de Transilvana (Romania) que ven la seva ànima al diable a l’assabentar-se de la mort de la seva estimada. Un vampir incapaç d’estimar a cap ser humà excepte a una dona, Mina, en qui veu la reencarnació del seu antic amor.

Dràcula, en la llengua nativa de Valàquia significa diable i ens presenta a un personatge que dormia de dia en un sarcòfag i basava la seva alimentació en la sang que xuclava als sers humans de nit.

Això era al 1897 i a Romania, però hi ha característiques de la novel·la i la manera de ser i actuar del protagonista que podrien situar a Dràcula en l’Espanya i la Catalunya actual posant-li cares més amables però iguals de pernicioses i diabòliques.

Era romanès

Com alguns dels molts que avui en dia viuen en els carrers de les nostres ciutats. Això sí, aquest no anava coix com els actuals.

Actuava amb nocturnitat

Dràcula era comte, no duc com Urdangarin, però al igual que aquest es servia de l’opacitat de la manca de llum que ofereix la nit per cometre les seves traïdories. Actuar amb nocturnitat és, també, el que ha fet el conseller Mas Collell per recaptar un IRPF als funcionaris d’unes quantitats que encara no havien cobrat.  

Dormia de dia

Desapareixia de dia i ficat en el sepulcre esperava l’arribada de les dotze, més o menys com Zapatero que un cop va entreveure el seu òbit polític va desaparèixer deixant-nos a tots ben enterrats, però no per dotze hores sinó per anys.

Ho feia amb traïdoria

Quan menys t’ho esperaves ja t’havia clavat les dents per treure’t la sang, com Rajoy que assegurava que no pujaria els impostos i és el primer que ha fet.

Xuclava sang d’essers humans

Dràcula s’alimentava de la sang dels sers humans. Recorda als bancs que durant el temps dels beneficis han viscut esprement la sang dels ciutadans i un cop han caigut en les pèrdues han dessagnat a l’estat agafant diners de tots, uns tots als que ens continuen clavant les dents amb comissions i interessos abusius.

Era immortal

Com en Montilla que sembla etern. Primer alcalde, després president de la Generalitat i ara, per no morir, s’ha agafat a la pantomima del Senat.

Conviu amb vampiresses voluptuoses

I això ens fa pensar en Berlusconi, el que deixa entreveure que no només aquí hi ha dràcules.

No es veia als miralls

Aquesta és l’enveja de molts polítics, banquers, especuladors i altres especies actuals que quan es veuen al mirall es signifiquem com a veritables vampirs. Els agradaria més no veure’s.

Dràcula va perdre la seva ànima, com molts dels que amb les seves accions ens han portat a aquesta crisi. Una de les formes d’acabar amb ell era clavar-li una estaca al cor i decapitar-lo. No cal anar tan lluny amb els vampirs actuals però d’igual forma, deien a l’Europa Occidental, per protegir un mort de convertir-se en vampir se li havia d’introduir un all a la boca, millor dit, en tots i cadascun dels seus forats naturals.

Avui en dia el que s’hauria de fer no és posar-li al mort sinó a alguns vius que exerceixen de vampirs. I se m’acut una idea per protegir-nos d’ells: l’all només al forat del cul, a veure si amb la picor aprenen, s’aixequen i deixen les cadires a d’altres millor preparats i més ètics.

Salut