L’@AZOTELIBERAL EM MATA. I AMB RAÓ.

Hi haurà qui després d’aquest article posarà la meva cara en un Tió qualsevol per fotre’m cops de bastó i alleugerir l’esgotament davant la reiteració argumental ja molt “sobada” entre lletraferits i piuladors varis (oi @azoteliberal?). Però renoi, tots els camins porten a Roma i m’hi fan pensar amb això de la cosa catalana dia sí, dia també. Fins i tot els més valedors del matrimoni, ai las! i representants terrenals d’un Déu que mai va parlar de votar, s’atreveixen a dir-me immoral. Clar que veient algunes de les immoralitats que s’han comès sota sotana, ep! i segueixen essent perpetrades, gairebé prefereixo ser el depravat de les urnes.

Vol vostè que Catalunya sigui un Estat? Quantes vegades hem fet una versió d’aquesta pregunta aquells que hem tastat el que és dona en el matrimoni. Les relacions bilaterals sempre són difícils, complicades, tal vegada inclús impossibles. “Hem de parlar més, la feina ens absorbeix i no deixa temps per nosaltres, et posiciones com a perseguidor/a i em converteixes en víctima, la motxilla ja vessa i un dia explotarà… Hem de canviar l’Estat de les coses”. Guaita! Ja ho tenim. I felicitats a qui se'n surt. Apa a brindar com el Pere Navarro i deixar de fer el "borrego" amb tants hackers que volen dinamitar el matrimoni.

I si és així, vol que Catalunya sigui un Estat independent? Vaja que “si hem de seguir igual foto el camp. O la relació esdevé diferent o agafo la porta i aquí et quedes. Estic fart! Estàs fins als nassos! Això no hi ha qui ho aguanti. Així què proposo que ens separem.”

I no parlem de quan el matrimoni es converteix en família amb fills (altrament dites 17 comunitats autònomes). Les discussions es fan presents pràcticament cada dia i pugen de to. Tot es complica per què les parts no poden dialogar amb la tranquil·litat de la intimitat amb tants plors, crits i fressa amb intencions de cridar l’atenció.

Però davant la disjuntiva cal fer-se preguntes. “Canviar l’Estat cap a on? En això hem d’estar d’acord els dos? Què m’ofereixes I a què et compromets? Seràs capaç de complir al que t’obliguis? Acceptaràs la meva parcel·la d’individualitat?”

Per què, separar-se és una decisió unilateral que només comporta el repartiment de béns, saber on vas a viure, amb qui i què comptes i com s’ho prendran els pares i la família real o política, no?

Doncs això. Espanya ha de posar cognoms al primer nom de la pregunta. Altres ja l’hem posat a la segona. Mourà fitxa el govern espanyol per salvar el matrimoni o esperarà al trencament definitiu de la relació fent veure que no passa res?

Molt em temo que ja podem començar a buscar advocat, procurador i jutge. Per què al final serem pèssims companys de llar, la família renegarà de nosaltres i haurem fins i tot (els que hi creuen) d’apostatar. Valgui’m Déu!

A LA MERDA LA PREGUNTA I A CAGAR LES POSSIBLES RESPOSTES.

Com estan benvolguts lectors? Ja han superat la transició necessària per acceptar la tan esperada pregunta de la cosa? I què, què? Com els ha quedat el cos? Els ha agradat? L’accepten i prou? O els produeix sensació d’estafa? Aquestos dies he vist, llegit i escoltat, més versions al seu voltant que cites de Nelson Mandela. I mira que de les últimes tothom n’ha estat expert.

Doncs mirin, jo després d’haver passat pel confessionari d’aquesta altra cosa anomenada església, els faré una revelació: he deixat l’addicció que l’espera m’havia creat al Tranquimazin i amb perill de sobredosis amb la menjada de coco per comprendre el que ha passat. Allà postrat, mentre el mossèn m’escoltava, he rebut confidència celestial de conclusió inequívoca. A la merda la pregunta i a cagar les possibles respostes. Estic molt més tranquil.

Encara veig aquella aurèola lluminosa encerclant ésser desconegut. I escolto les seves paraules profètiques: “no perdis ni un segon més en l'estudi de l’anunciat o les combinacions matemàtiques de probabilitats incertes de les diverses respostes. És molt més senzill del que sembla. Tan sols preguntat per què així? i... voilà, t'adonaràs que tot ha estat concebut per garantir una única guanyadora possible, si hi ha collons (ell no va utilitzar aquesta paraula agafada de collita pròpia davant l’oblit): el Sí i Sí”. I abans de ser capaç d’interrogar-lo va fer cap a lloc llunyà (desconec si era el cel o l’avern). Jo li desitjo via directa al costat de Llucifer amb la nit que m’ha donat.

Per què? Per què? Per… Malparit, té raó! Quina importància té una, dues o cent preguntes i la/les resposta/es d’una consulta que no es farà si depèn de l’Espanya de N’Alejo Vidal Quadras i tants altres similars a dreta i esquerra? Cap. Ni una. Zero. I a aquesta Espanya no li veig cap intenció de variació. Per això és tan inclusiva, per què en serem exclosos tots. Uns per què ja han decidit que no votaran; d’altres per què no els deixaran.

I afectat per l’aparició començo a patir efectes al.lucinògens i confereixo als de la foto del pacte títol de Grans Mestres en això del tauler d’escacs en què es juga aquesta apassionant partida (potser m'estic passant en donar-me plaer solitari amb el què imagino?) Saben que l'escac i mat està en portar fins a l'absurd intolerable al govern espanyol i conseqüentment a l’Estat Espanyol. Es tracta de què prohibeixen la consulta i en els pitjors dels supòsits intervinguin la Generalitat, fins i tot empresonin al President Mas o... ui, ui, ui... retirin les urnes si s'arriben a col·locar a peu de carrer. Guaita! Ja tenim els “feixistes”, els colpistes, o vés a saber quin adjectiu s’emprarà, negant el vot als catalans. Ja tenim la imatge que donarà la volta al món.

Aquesta posada en escena (diguin-li pregunta) és summament intel·ligent, estratègicament impecable i meravellosament imprevisible. Està tan ben estudiada que justificarà les plebiscitàries i (si hi ha collons, recorden?) la DUI (ep! cal advertir que és el pitjor dels escenaris però aquell al que l’Estat ens volen fer arribar). Ai las! Vés que no arribi a fer possible fins i tot la consulta segons pressions d’una Europa que veurà Espanya en un carreró sense sortida (l'esperança en la democràcia ha de ser l'última víctima colateral de tot plegat encara que la promoguin de fora). 

Apa, esperarem, com ja fa temps que fem. Però la independència amb unes plebiscitàries està conquerida... si hi ha collons!

HABEMUS PREGUNTA

Mentre els unionistes estaven engrescats en discursos contraris al simposi “Espanya contra Catalunya”, la Camacho amenaçant amb un “simposi de la veritat” (qui no el vulgui que posi en marxa un Verkami per 80000 euros i tal vegada, com en el cas Mètode3, els perdonarà) i suposo que Albert Rivera alliçonant per alguna televisió espanyola... SÍ, SÍ, quan tots articulaven oratòriament llamps i trons de similar aberració històrica…ZASCA! Va i s’anuncia la pregunta i la data. Ai las! "habemus fumata" inclusiva i estelada. La data: el 9 de l'11. Ep! que si li donem la volta queda curiosa: l’11 del 9. (Diada Nacional de Catalunya). I enorme perplexitat: no és una pregunta; són dues. I trobo que personalment podré dir poques vegades SÍ, SÍ.

No és la meva pregunta, ja ho avanço, però és la pregunta de més gent (democràticament impecable) i jo hi podré votar el que vull. Per tant la dono per bona. Ens fa arribar a tots els favorables al dret a decidir (menys al PSC) en aplec fins a la consulta. Però és més: és una pregunta estratègicament brutal. Únicament deixa fora als qui volen negar la votació o s’agafen a una Constitució de protocol impossible per a donar cabuda a una reivindicació d’aquest nivell. Ara m’adono de què segurament el Sr. Navarro ja la sabia i per això va marxar, cames ajudeu-me amb foto de “momentazo”, abans de posar títol a allò fins ara anomenat “la cosa” i per fi convertida en un referèndum per l’autodeterminació amb possibilitats de votar pel federalisme. Per això haver arribat fins el dia d’avui no li hauria permès excloure’s de la mateixa. SÍ i SÍ, felicitem-nos! La cosa ja té nom i cognom. Decepció per molts dels que fins ara escrivien que tot era una fal·làcia per manca de complement directe acompanyant aquest “invent” del dret a decidir. Ara sí, ara ho entendran a tot el món (es pot traduir clarament). Ep! i fins i tot tenim data oi? Guaita! ERC al govern!

Bé, veurem fins on arriba tot plegat. Però l’obligació del govern català és posar les urnes al carrer. I si l’espanyol vol, que les retiri. Probablement no els quedarà cap més opció amb l’històric de declaracions fins avui realitzades. Mentre veiem de nou el TC deliberant, nosaltres a allò veritablement important: seguir treballant, i més que mai, per augmentar les possibilitats de la doble resposta afirmativa. La majoria social envers el SÍ, SÍ, ha de créixer. Però comptem amb un gran aliat: l’Estat Espanyol. Segur que actuarà en favor d’aquesta opció.

I no ens deixem enganyar: les declaracions dels contraris demostren que avui s’ha fet un nou pas mal els pesi i semblin dissimular. Jordi Cañas ja no parla de sí som majoria o no al Parlament; ja s’aferra a que som minoria al Congreso. I aquells que fins fa unes hores reien i comentaven la jugada de la pregunta (i jo ho he fet per esgotament XD) ara ja diuen que la consulta no es farà. Ells també ho saben.

ADÉU PSC! I BON VENT

El Partit dels Socialistes de Catalunya ha decidit baixar del tren del dret a decidir. Navarro va assolir arrasar els crítics amb un 83,5% de suport dels membres del Consell Nacional (tot i que fonts parlen de l’absència de fins a un 28% dels mateixos). Un resultat aclaparador que reflecteix amb claredat la posició de l'òrgan màxim de decisió del partit entre congressos. La seva funció és definir les grans línies d'acció política entre cada congrés i controlar l'acció de la Comissió Executiva del Partit. I allà, aquest diumenge, es va renunciar a la consulta com a estratègia política (agradarà a tots els votants?). A destacar el que sap Navarro: “no hi haurà consulta sense acord". I coherència no n’han demostrat, però en això són llestos i molt conscients: no hi haurà acord. Les negatives constants rebudes en primera persona els han fet adonar de la realitat. Per tant ara no volen la consulta fent bona la dita de què una retirada a temps és una victòria (al principi van imaginar que la victòria era al costat dels qui hi eren inclosos). Consumat el fet, diumenge em sorgia una pregunta: qui som d’altres per negar el dret d’un 83% amb una etiqueta com #forapsc quan legitimem un 80% a favor de la consulta?

Ara bé, la legitimitat no amaga que el PSC ha fet el ridícul i el passerell. El moviment social i la reivindicació d’una consulta pel dret a decidir, que no és altre que pel dret a l’autodeterminació ( se’n van adonar?) els ha passat per sobre i el joc de la puta i la ramoneta els ha anat consumint. Ho sumem a la preocupació per uns Ciutadans clars i contundents que han anat agafant espai polític? El PSC sempre ha optat pel federalisme i la pregunta clara de resposta binaria no els interessa. I així ha de ser o significarà un frau de votació. Vet aquí la renúncia. Ep! Per això i un absolut pànic a trencar amb la versió espanyola (PSOE) que ja els va negar, en un clar avís, incloure la consulta a Granada. Han topat amb l’Espanya que no s’esperaven des de bon principi: la de la negació absoluta al procés. Van confiar en una complicitat que no és possible. I demà picaran contra el següent mur: una Constitució, que mal els pesi a ells, és irreformable protocol·làriament per canviar el model territorial d’Espanya.

Antoni Balmón declarava: "els crítics no estan en el present, viuen del passat". Quanta raó! Manifest Socialista del 1976: "...nosaltres treballadors, homes i dones de Catalunya, provinents dels sectors i de les tendències més diverses, aplegats sota l'objectiu comú de la lluita, la lluita indispensable pel procés de transformacions revolucionàries de la societat, la lluita per l'alliberament de tots els treballadors de Catalunya, la lluita pels drets de la nostra nacionalitat, per l'ús de les nostres institucions de govern i pel dret d'autodeterminació de tots dels pobles...". Doncs això és el passat escombrat pel present. Si es pensen que les lluites, les revolucions i l'autodeterminació de Catalunya, es fan en guants de seda, els socialistes han fet bé de retirar-se. Com era allò? "Si creus que és impossible, deixa treballar als qui ho volen fer possible".

Avui el dret a decidir està emprenyat i els diu: adéu PSC i bon vent!

PARLAR PELS FEDERALISTES

Després de la Via Catalana l’hostilitat entre governs ha augmentat més. L’èxit de la cadena humana va preocupar, i més del que demostren, a un govern espanyol que fins aleshores havia negat, obviat i menystingut el canvi de la centralitat política de Catalunya cap a un moviment independentista que aquest cop havia convençut a la classe mitjana. Ja no era residual, ni tan sols de la radicalitat que l’aïllament provoca. Ara, la força del col·lectiu, nombrós i divers, imposa el civisme i la pacificació en un moviment fins fa pocs anys massa emmirallat en el model basc. Les noves incorporacions socials han generat un patró propi que fins i tot repulsa els excessos dels intolerants.

I d’això, l’estat, aquest cop n’és conscient. S’han adonat que no s’enfronten a quatre eixelebrats d’idees utòpiques, a un únic messies il·luminat o a la rauxa d’un partit. Infravalorar a l’Estat per les declaracions, és anar amb el lliri a la mà. Aquest cop la ressonància internacional d’un gest democràtic, pacífic i massiu, com el del passat onze de setembre, ha disparat les alarmes. Els últims gestos protocol·laris són una mostra més d’aquest increment virulent de les posicions (pressupostos, impagaments, incompliments, atac sistemàtic a la llengua...) que ja no es discuteixen des del diàleg i la política, sinó de la imposició del més fort. Ara, el govern espanyol ha decidit exigir també la seva prevalença en l’ordre protocol·lari; el català reacciona exigint dignitat a la seva representativitat.

El de Madrid ve a parlar i al d’aquí no el deixen. Surrealista situació. Rajoy acaba utilitzant l’argument d’unitat davant un grup de dirigents de l’arc mediterrani quan sempre ha defensat que això és un assumpte intern que no interessa internacionalment; Mas, a qui si li interessa internacionalitzar el conflicte, no pot parlar i tan sols apareix per saludar i marxar sense escoltar. I el pitjor de tot, és que un i l’altre acaben parlant i gesticulant pels convençuts. Una realitat que s’està traslladant a gairebé tots els àmbits comunicatius (medis, xarxes socials, etc...).

Atenent a la segona onada del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) d’aquest any respecte a la independència, el 47,0% es mostrava a favor de l’Estat propi, el 21,2% de l’Estat federal, el 22,8% de la Comunitat autònoma i el 4,6% de la Regió. Entenen que la hipotètica pregunta al suposat referèndum hauria de ser: vol vostè un estat independent per Catalunya? i les respostes sí o no, el resultat es jugarà al camp dels federalistes. Convèncer als qui creuen en l’opció federal serà bàsic, més ben dit imprescindible. La pregunta comportarà el posicionament a un o altre costat, dels que encara creuen en una via anomenada tercera i morta a les primeres de canvi.

És per això que l'independentisme ha de fer un gir important en la seva relació amb els federalistes. No ha de cometre el mateix error que l’espanyolisme. Desinstal·lar el mode vèncer per activar el convèncer. Emprar l’escarni públic, l'insult o la reducció a l’absurd, a tots ells o als seus representants, és una greu equivocació. Arguments, passió, seguretat, il·lusió i per damunt de tot respecte. Espanya ha estat darrerament el gran aliat en la generació d'independentistes. No cometre la mateixa errada pot significar la victòria. Comencem a parlar pels federalistes.

MASSATGE INDEPENDENTISTA

Fa dies que no dormo bé, el cansament s’ha tornat omnipresent i la formació reticular del meu encèfal s’ha hiperactivat a causa de la sobre-estimulació de l'entorn i la meva incapacitat per disminuir l'estat d'alerta. Pateixo l’estrès de l’independentista accelerat que mirava d’atrapar un horitzó utòpic...

Segueix llegint a l'enllaç:
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/massatge-independentista-68243.html

SENSE ESPERANZA, ESPERANÇATS

"Aguirre ha estat un animal polític dels que no deixen indiferent. Un depredador de la imatge pública, del populisme cap als qui sabia que l’escoltaven i devoradora de majories absolutes. Una administradora de la cosa pública que, a similitud  de Stoitxkov o Hugo Sánchez, omplien a cabassos veneració i menyspreu, ràbia i complaença, amor i odi."

PER LLEGIR L'ARTICLE COMPLERT
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/sense-esperanza-esperancats-68032.html

AMB L’ÀNIMA I EL COR S’ESCOLTA?

Volem cap a la independència?

L’estelada onejava a primera hora al balcó. Com en tantes ocasions el què significava estava agafat amb pinces i mirava al cel en record de l’àvia Quimeta què, amb paciència va retallar les teles de color, va obrar del res un triangle blau i una estrella blanca i a punxada d’agulla va crear aquella senyera de l’Estat Català pel nét més radical que filla seva havia parit (això era ser i declarar-se independentista). Era convergent però no entenia al sonat del Jaume. D’això fa més de trenta anys.

La situació era inèdita, impressionava la visió general del barri. No, no estava sola com en tantes altres ocasions. Un munt de similars l’acompanyaven a dalt i a sota, a dreta i esquerra. Triangles blaus o grocs, en horitzontal o vertical, amb pal o sense. I totes amb un missatge clar: convertir un dia històric en la demostració del canvi de mentalitat d’una societat que pretenia posar definitivament la independència en el centre del debat polític sense extremismes, honorant la democràcia i de manera transversal i pacífica.

El recorregut cap a la capital era reflexa de les sensacions viscudes unes hores abans. Un munt d’autocars, cotxes i moltes més estelades a l’arribar a Barcelona. I dic estelades, no senyeres. Fins i tot una patrulla dels mossos la lluïa a la finestra. Assegut en un bar el moviment de gent presagiava que les sensacions d’èxit eren inequívoques. Mai els pèls se m’havien posat de punta com en aquell moment.

El Passeig de Gràcia era un tsunami de ciutadans orgullosos de lluir l’estelada. Persones de tota mena, de totes les procedències, de totes les edats. Sols, en grup, en família o agrupats a l’entorn d’unes sigles. I tots amb una única il·lusió: crear un nou Estat d’Europa. No, no vaig veure missatges federalistes, ni de suport al pacte fiscal o de necessitat de millorar l’autogovern. La cridòria era clara: cap a la independència (qualsevol altra interpretació és demagògica). I una nova actitud: no era un crit ni cap Espanya ni pels espanyols ni tan sols contra ells: era un encàrrec cap a les institucions del nostre país.

Obviar que no tothom hi ha arribat de la mateixa forma ni a la mateixa hora seria il·lús. Però negar que el moment, per un motiu a l’altre és històric, també. Molts catalans, d’aquí i d’allà, estan esgotats i imaginen la llibertat del país com a solució. No és tant fàcil, però és ara o mai. I a Espanya ho saben: o ignoren (TVE i el PP) o exerceixen el dret a l’abrupte (president extremeny) o utilitzen el discurs de la por (Coronel Alamán). Pocs arguments.

Més d’un milió i mig de persones segons fonts, 600.000 segons la delegació del govern. Sóc incapaç de determinar la xifra. Però a ben segur més de les que previsions optimistes es podien imaginar. No son tots els catalans, però són molts. I interpretar el que pensen aquells que es van quedar a casa és de tarotista d’Antena 3 a les dues de la matinada.

I ara què? Aquesta és la pregunta del milió. Ara és l’hora de la política en majúscules. En mans del MHP Sr. Mas, el govern del país i els partits democràtics, nacionalistes i independentistes del Parlament està marcar el full de ruta. Però en qualsevol país amb democràcia adulta i vocació de servei al poble que representa, el president hauria de crear la hisenda pròpia (el pacte fiscal va néixer mort) dotant de recursos al país (part del gran empresariat català ja està convençut i només manca La Caixa), generar dinàmiques amb l’exterior per crear complicitats, convocar eleccions anticipades, presentar-se amb el dret a decidir i el referèndum per l’autodeterminació en el programa (CiU i els que hi creuen) i acabar preguntant al poble que vol ser. Això o proclamar la independència de forma unilateral i validant la decisió dels resultats de les eleccions (si aquests donen una majoria suficientment independentista al Parlament).

És l’hora dels valents, la democràcia i la política. I en mans de Convergència, guanyador de les últimes eleccions i amb el pinyol més independentista al capdavant, està donar el pas i cercar les complicitats d'altres (ERC, ICV, SI, Laporta i fins i tot potser PSC?). Faran com la meva àvia Quimeta i no entendran als milers de ciutadans que hi havia ahir al carrer? O escoltaran (desitjo que ser-hi present en ànima i cor permeti escoltar) i agafaran consciencia de què els molts Jaume que hi havia no eren ni radicals ni sonats sinó ciutadans amb un anhel?

Una gran part de la societat ha agafat el tren d’alta velocitat. Els polítics aniran amb rodalies? Veure’m. Però sobretot pensem que a l’endemà de la independència tocarà treballar, no ser rics.

Salut 

DE CATALUNYA A EUROPA. EL FUTUR EN UNA SOLA IMATGE

PER UNA CATALUNYA LLIURE #11S2012

Ara o mai. Catalunya té el dret a decidir lliurement quin ha de ser el seu paper en una Europa en procés de reconstrucció. Els catalans han de parlar i esvaí d’una vegada per totes els dubtes sobre el suport que un procés de secessió, mai preguntat a través de les urnes, té entre tots els qui han nascut, viuen o treballen en aquest país.

El procés cap a la independència ha de ser democràtic, pacífic i liderat per les institucions polítiques, què escoltant la voluntat dels ciutadans han de gestionar el resultat d’un sistema democràtic que ha de permetre totes les opcions.

Avui viurem una de les manifestacions més multitudinàries que s’han vist en els darrers temps a Catalunya. Seran molts els qui reclamaran la independència estelades en mà o a pulmó obert. Però encara restaran molts a casa poc o gens convençuts de la possibilitat d’un Estat Català lliure. A partir del dia 12 quedarà molta feina a fer per convèncer a una part de la població que serà decisiva en el supòsit d’un referèndum per l’autodeterminació.  

“A tots aquells que no vareu néixer a Catalunya, als que teniu vincles familiars fora del país o als qui encara us manca fluïdesa per parlar en català però també en teniu prou, us sentiu estafats i sou conscients de l’ofec què Espanya exerceix cultural, socialment i econòmicament a Catalunya, només dir-vos que la il.lusió de la manifestació de l’onze de setembre, i de la majoria dels assistents, és per una independència assolida de forma democràtica, mitjançant mètodes pacífics i per damunt de tot inclusiva, tolerant, respectuosa amb la diversitat i generadora de riquesa. No, no som millors catalans per haver nascut aquí; no, no sou pitjors catalans per haver nascut en altres indrets. Som catalans tots aquells que sentim el país, l’estimem i el volem millorar per un futur diferent pels nostres fills i un present més engrescador pels qui encara en podem gaudir. Sols no ho farem i us necessitem. Ajudeu-nos a crear un país nou, diferent i en el que tothom es sàpiga important. Personalment així ho penso, així ho crec i això aniré a reclamar avui. M'és igual si ens fotem una botifarra amb seques, uns callos, una paella o unes migas mentre ens les fotem tots plegats en qualsevol indret d'aquest nou país anomenat Estat Català.”

Però també necessitem agafar consciència de la necessitat de lligar complicitats arreu del món fent comprendre el sentiment nacional català. Sense el suport internacional al procés aquest és inviable. Per això l’externalització del fet diferencial català i de les il·lusions per esdevenir estat  ha de ser una de les tasques prioritàries del govern, dels partits nacionalistes i dels convençuts de tota mena.

“Catalunya vol esdevenir un nou estat dins la Unió Europea. I ho vol ser com a resposta a un creixent sentiment nacional arrelat al llarg de l'historia convençut de què aquesta és l’única possibilitat de donar resposta a les necessitats culturals, socials i econòmiques urgents. Però també per col.laborar en la construcció d’una Europa creïble i viable inserida com a motor d’un món millor. Catalunya vol decidir el seu futur per esdevenir un país nou, demòcrata, divers, tolerant, inclusiu i pacífic en què els drets humans i socials validin les polítiques que el guiïn. Catalunya no s’aixeca en contra de res. Catalunya es proclama en defensa d’uns valors propis que no la fan ni millor ni pitjor; únicament diferent. Per això demanem als organismes internacionals que col·laborin en fer possible un referèndum per l’autodeterminació reconegut en el dret internacional.”

Hem de ser realistes. A partir de demà quedarà molta feina a fer. Avui no proclamem la independència. Avui el que molts farem és reclamar que el sistema democràtic escolti i posi en marxa els protocols necessaris per un referèndum que permeti a Catalunya decidir lliurement el que vol ser. Demà ens aixecarem i els que tenim sort anirem a treballar com qualsevol dia, això sí, amb una il.lusió nova per haver demostrat que en un temps no massa llunyà el que volem es fer servir la democràcia en majúscules per escoltar i respectar a la majoria.

Salut

CATALUNYA ESTAT 30?

Demà serà un dia històric, tot i què alguns l’han intentat convertir en un dia histèric. No senyors, ni serà pel pacte fiscal, ni pel federalisme ni per reclamar més autogovern. El missatge és clar: Catalunya nou Estat d’Europa. No hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar i la gran majoria dels assistents no caurem en el parany estudiat d’alguns per crear histèria envers el que volem. Demà reclamarem el dret a decidir i la possibilitat d’assolir l’independència de manera cívica, democràtica i pacífica.

La ciutadania catalana ha fet un pas endavant. Tan sols cal aixecar els ulls i mirar balcons i finestres i adonar-se que no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure. La massiva presencia d’estelades, d’un color o l’altre, és un crit a l’esperança d’aquells que ens significàvem com a sers estranys, fa no gaire temps, davant una solitud esfereïdora. Aquelles quatre barres de triangle i estrella assenyalaven algunes cases convertides en repúbliques independents. Això avui ha canviat i són moltes les llars proclamades repúbliques i demanant una independència que ja no fa por aquí i comença a crear pànic allà. Ja no ens distingeixen ni cognoms, ni procedències ni ètnies. Parlem en català, castellà o en qualsevol altre idioma. Som de dretes, de centre o d’esquerres. Empresaris, treballadors, autònoms, pensionistes o aturats. Homes i dones, nens i nenes, avis i àvies. Ara sí, l’independència reflecteix la diversitat del país, la seva tolerància davant la diferència i la comunió davant l’objectiu de fer un estat nou i millor.

Però no siguem il·lusos: el dia després no serem independents i hi haurà molta feina a fer. No n’hi ha prou en declarar-nos lliures, tot i que sense la llibertat la utopia d’una Catalunya millor és impossible ja que l’hem de compartir amb una Espanya que ni ens deixa ni vol. Aquest no serà un camí fàcil, ni ens ho faran fàcil. Però és impossible? Estic segur que no. En els últims 100 anys s’han creat 29 estats a Europa. Catalunya serà el proper? Demà en començarem a ser més conscients.

I el més important: la política catalana continuarà al darrere de la societat civil o es posarà a la seva alçada i treballarem plegats?

PD: “com que sabíem que era impossible ho vàrem aconseguir” Mark Twain

Salut i fins demà

NOU ARTICLE A E-NOTICIES

ONZE DE SETEMBRE: TOTS AL CARRER #totssomalexfabregas

Els silenciosos tenim, ara sí, l’obligació moral d’omplir els carrers de raons per a un nou sistema que permeti la justícia social, agafi els veritables culpables i obri la porta a un referèndum sobre l’autodeterminació que negui als extremistes, d’un costat i l’altre, imposar-se. Hem d’acabar amb el dubte del que ens mereixem i el que volem ser. O ara o mai. En som més i hem de parlar. Aquest onze de setembre tots al carrer!

http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/onze-de-setembre-tots-al-carrer--totssomalexfabregas-66938.html

FOC, DOLOR, ORGULL I VERGONYA

Dolor, molt dolor davant un cel roent en senyal d’alarma. El cor encongit veient el fum ofegar sol i estrelles o les flames esfereïdores en connivència amb un tret característic de la zona: la tramuntana. Por davant la immensitat d’un foc desafiant la vida i les il·lusions de sers humans que lluiten cos a cos contra un enemic amb intencions de destruir el màxim possible de la meravella de país que tenim.

Hectàrees de natura destrossades. Arbres calcinats i convertits en cendres luctuoses de negació a l’oxigen necessari per a l’existència. Columnes vermelles criminals de moltes il·lusions de gent que veuen com es crema tot, fins i tot la seva manera de subsistir. I el pitjor, el més desolador, ignició assassina que ja acumula tres morts al seu recorregut.

El cor palpita angoixat però amb molt d’orgull. Orgull per la solidaritat de molts catalans voluntaris. Orgull per la professionalitat i coratge dels bombers que no pensen en les retallades sinó en el país i en la defensa de la terra. Orgull per uns ADF que els acompanyen i es tornen imprescindibles o per uns serveis d’emergència disposats a qualsevol imprevist. Orgull de tots aquells que s’enlairaran, amb un perill immens, per simular una pluja que seria rebuda amb els braços oberts. Orgullós de saber que el millor de Catalunya, són els catalans.

El cap, què sempre reflexiona més que el cor, avergonyit. Avergonyit de què em defineixen com a similar d’un imbècil que llença una puta i fastigosa burilla a Portbou. D’un miserable inconscient que per pur plaer i vici, i una gran manca de responsabilitat, avui veu les conseqüències de la seva estupidesa. Però avergonyit també, de nou, de la política, d’aquesta política de les retallades en recursos humans i mitjans que han abandonat els nostres boscos a la seva sort, tal i com estan fent amb les persones. Sí, el foc i el vent han fet la feina, però el combustible l’han deixat créixer ells.

Ara el discurs es conegut. No han estat les retallades i no hi ha diners per fer més contractes. Però aquesta és la resposta de qui no gaudeix de la creativitat suficient per a trobar solucions a les mancances dels vulgars, no dels millors.

I no em serveixen les competències d’uns i altres. Els recursos humans hi son i els estem pagant. O no paguem el munt d’aturats o presoners que hi ha al país i a qui els hauríem ofert una tasca d’ajut il·lusionant fent-los sentir útils i necessaris? Menys pensar a retallar berenars i prestacions i més creativitat per fer sortir endavant una Catalunya, i uns catalans, a qui aquest foc els recordarà el que esta passant en tot: què fa olor a cremat.

I ara el que diuen els budells: indignat per alguns mitjans de comunicació i alguns espanyols, que vull pensar no representen a la majoria, i que escriuen i publiquen comentaris com: “por mi que se queme Catalunya entera y su contendio”. Més  imbècils que no saben què demà pot ser casa seva la que es cremi.

Salut

NO, NO ÉS CULPA NOSTRE

Assegut a la cadira penso: per què ho hem fet? Com hem estat capaços d’abusar fins a aquest punt de la sanitat, l’educació, les prestacions de l’atur o les pensions? Per què hem deixat el país en la misèria hipotecant el futur dels nostres fills? Som uns desgraciats! Clar que si, a retallar! Molt bé senyors Rajoy i Mas, Mas i Rajoy que com diuen a les Espanyes, “tanto monta, monta tanto...”.

Assegut a la cadira repasso notícies. Del color roig de la meva avergonyida cara passo al violat de la més absoluta indignació per les vergonyes d’altres. Me l’estan fotent! L’oratòria de les retallades és una fal·làcia, una absoluta i demencial mentida, una de les moltes mostres de què en aquest país la culpa és sempre de l’altra.

L’AVE a Galícia seran 25.000.000.000 milions d’euros per a una ruïnosa rendibilitat.

Espanya és el país del món amb més cotxes oficials (22.500) i 958 conductors. El cost aproximat és de 1.200.000.000 anuals.

Els ajuts a la tauromàquia són de 600.000.000.

El Senat espanyol (si aquell que només pot instar, recomanar, aconsellar) és el més poblat d’Europa i ens costa 53.214.437 euros.

La Generalitat subvenciona amb 5.000.000 milions al grup Godó per ampliar la seva planta d’impressió.

A l’aeroport de Castelló l’escultura amb l’únic avió fins ara vist per aquelles latituds, i posat sobre el cap del Sr. Fabra, 300.000.

Grans i petites. Importants i les mal anomenades xocolates del lloro. I totes prescindibles en la seva totalitat o en part. I sumen ni més ni menys que 26.858.300.000 milions d’euros. ¿Algú em pot assegurar que la medicació de la població espanyola genera 26.858.300.000 receptes?.

Fart de viure en un país amb 445.568 polítics (300.000 més que Alemanya i el doble que a França o Itàlia) que m’estan fent creure que la culpa és meva.

Assegut a la cadira foto un bot i crido: fins els pebrots d’aquest engany! Ja n’hi ha prou! Fins quan! I m’adono que foto el ridícul. Estic sol?

Salut 

EUROVEGAS FUCK OFF

Obrim-nos de mans per abraçar al gran i nou mecenes del catalanisme polític convergent. Agenollem-nos davant els seus enviats per merèixer l’honor, en un futur pròxim, a ser anomenats una de les capitals del joc al món. Posem-nos a la seva disposició, amb catifa vermella si cal, per sortir victoriosos en aquesta subhasta amb el gran rival: Madrid. Oblidem-nos dels propòsits anteriors de nous model productius basats en la investigació i el desenvolupament, dels discursos negant l’especulació més corrosiva, o la creació de llocs de treball qualificats o de la qualitat del turisme. 

El govern català ja ho té decidit i utilitza de nou el discurs de la por, les fal•làcies i el xantatge amb la finalitat de justificar l’instal•lació del complex Eurovegas. En les mans del Sr. Adelson està convertir el Baix Llobregat en el flamant Macao europeu. I per si l’escolli’t és el nostre petit país, l’artilleria governamental ja justifica la decisió. 

Ens hem de creure que sense el magnat americà no hi ha sortida a la crisi. Hem de reconèixer que Catalunya és incapaç de crear llocs de treball per si mateixa i sense haver de recórrer a una nova especulació urbanística lligada al joc. Hem de pensar que és el mateix que Port Aventura (que ja va crear debat) o Disneyland (que va marxar a Paris); que els casinos són una part poc important del negoci; que lligat al joc no hi ha ni prostitució ni drogues o alcohol; que això és el que li manca al país per ser referent turístic mundial i crear llocs de treball amb l’embranzida de les convencions.

Posats a fer, ¿per què no instal•lar la indústria d’armament més potent del món? (quan en un altre lloc es matin sers humans ja mirarem cap un altre costat) o ¿convertir Barcelona en el prostíbul més gran mai vist? (el sexe és bo encara que sigui pagant) o ¿deixar que Rasquera es converteixi en una gran plantació de marihuana? (que tot i il•legal té raons terapèutiques). 

Darrera d’aquest discurs l’únic que s’amaga és la incompetència d’un govern què només retalla, no té solucions a la crisi i s’ha d’agenollar davant qualsevol olor a creixement encarà que sigui més aviat d’una enorme pudor fètida. 

Eurovegas és repetir els errors ja coneguts oferint diners avui amb hipoteques per demà. Però el pitjor de tot: si acaba aquí, el nostre país serà més vulgar i brut. Per cert, segons ells ens portarà molts beneficis, però jo pregunto quan ens ha costat fins ara? Viatges pagats per anar-nos a oferir i ara 67.850 euros per a l’arquitecte Mercè Berengué a qui li han encarregat tres propostes d’encaix urbanístic del macrocomplex al territori. Som nosaltres qui li proposem dibuixets de com quedarà? Un cop acabat està previst que viatgi a EEUU per presentar-lo i segur que serà en classe bussines i hotel de luxe. Quina vergonya!!! 

Jo ho tinc clar: senyors d’Eurovegas si m’escolten, fuck off!!!. Salut

EL CAOS: ÚNICA VIA?

Ens han declarat batalla i hem de sortir a la lluita. Sota confiança del nostre dormitar i amb el discurs de la por, fa temps que els exercits dels mercats de valors, aliats amb la reraguarda política, disparen munició econòmica contra els nostres drets per posar sota cobert els seus privilegis. És la nova cara de les guerres als països del primer món executada fins ara amb bombes a d’altres indrets (Iraq...). Allà, maten civils i destrueixen el país generant negoci a la indústria de les armes per després enviar les grans constructores a reconstruir-lo. Aquí, amb aquesta nova estratègia, destrueixen la forma de vida de les persones per empobrir a la majoria i generar noves especulacions als més rics.

Amagats darrera una, a qui anomenen prima, i pujant i baixant accions i interessos, ja no utilitzen armes ni munició balística. Disparen bits des dels seus flamants Mac’s de color blanc (no virginal) i 24 pantalles. Asseguts, en qualsevol oficina del lloc més remot, ataquen als països més dèbils bombardejant les seves defenses, molt afeblides per ells mateixos, i emprovin, directament o indirectament, als civils que acaben víctimes de la pobresa o la misèria més absoluta.

Mentrestant les forces de la suposada resistència (polítics i governs) es veuen incapaços de defensar als seus per l’atac ferotge de forces tan invasives i per què ja fa temps que han estat segrestats per les mateixes venent l’ànima a aquests diables i convertint-se en els nous Judes pels seus electors.

Desprès de l’aparició del Sr. Rajoy, què mentre retallava era aplaudit pels seus com un heroi, possiblement estàvem dient adéu a la pobresa per donar la benvinguda a la misèria. I és que sota l’excusa d’aquesta guerra virtual, els vandàlics posseïdors del poder financer i polític s’han proposat acabar amb la classe mitjana d’aquest país i afegir-la a la llista dels que ja són al llindar de la pobresa.

I aquí, tot i ser més, perdrem. Des de casa, asseguts i utilitzant com a únic element els dits damunt el teclat, tot fent abús d’unes xarxes socials i d’altres medis en què ni tan sols es pot cridar, no guanyarem. És al carrer, amb accions no violentes però generadores del caos més absolut, on la societat civil catalana pot demostrar que la força de tot aquest sistema, anomenat capitalista (en realitat especulatiu), la tenim nosaltres, els ciutadans.

I en aquest país, Catalunya, per ensortir-nos-en ha arribat l’hora d’acabar amb l’Escanya que ens ofega i els nostres dirigents (fotocopia embolicada amb la senyera) que els ajuden.  Les idees més esbojarrades a vegades són les úniques armes que tenim a la nostre disposició i que si no es pensen és quan es fan possibles.

Per què no una insubmissió fiscal i la negació a pagar crèdits i hipoteques amb una retirada massiva de diners del sistema bancari. Un cop lliures de pagaments, una vaga general indefinida amb manifestacions al carrer? Ocupar pacíficament parlaments i pujar al faristol per dir que així no! què hi ha d’haver-hi una altra forma possible. Per què no enderrocar el govern, crear una assemblea constituent, posar-nos de nou a treballar per aixecar el país i proclamar la independència tot construint entre tots la nova Constitució Catalana fent possible un nou ordre mitjançant les primeres eleccions generals a l’Estat Català. I després sí, aixecar-nos ben aviat, ben aviat que hi ha molta feina a fer.

Sí, crear el caos, la substància bàsica segons la mitologia grega, de la qual va néixer l’univers. Fer net i començar de nou. Som més de set milions.

Però el més possible és que com a societat no estiguem preparats per desaprendre els alliçonaments rebuts, unir-nos deixant diferencies de costat i crear sinergies personals pel bé comú.

Ara em quedarà durant dies la pregunta: el caos és l’única via que tenim els ciutadans?
Por cierto Sra. Fabra: Jódase usted idiota. Ui perdó!

Salut

LES 8 VERITATS D’AHIR EN 8 FRASES

El què es va viure ahir al Congrés dels Diputats és un nou atemptat contra la ciutadania i en especial contra la classe mitjana. En aquest país hem eradicat per fi el terrorisme ideològic per caure en les xarxes del terrorisme econòmic. I aquest no selecciona una sola víctima com el maleït tret a la nuca. La seva metralla, tot i què selectiva, forada a la immensa majoria.

I del que hauríem de ser conscients és que ahir es van entreveure 8 veritats que les resumeixen amb precisió 8 frases d’aquelles que s’acumulen en qualsevol manual de dites:

1.-La de la democràcia espanyola:

“La diferència entre una democràcia i una dictadura és que en la primera votes abans d’obeir”

2-La del govern espanyol:

“Un que no sap governar-se a si mateix, com pot governar als altres?”

3-La de Rajoy:

“Digues alguna vegada la veritat per què et creguin quan menteixis”

4-La del govern i els polítics catalanistes:

“Un fracassat és aquell que ha comés un error i no ha estat capaç de convertir-ho en un aprenentatge”

5-La dels votants del PP:

“El pitjor no és que us hagi mentit; el pitjor és que partir d’ara ja no el podreu creure”

6- La de la majoria dels ciutadans:

“El dia que la merda sigui valuosa, als pobres ens fotran fins i tot el cul”

7-La de tots els que no formen part dels privilegiats:

“Quan l’estafa ja és enorme agafa un nom fins i tot decent”

8-La de la societat:

“La primera vegada que m’enganyis serà culpa teva; la segona ja serà culpa meva”

Salut

10J

Ahir feia dos anys de la gran manifestació en rebuig a la sentencia de l’estatut i pel dret a decidir. Als carrers es va respirar una onada independentista plena de senyeres i reivindicacions per un dret democràtic com és el de l’autodeterminació. 

Però aquella gran manifestació del 10 de Juny no va canviar res del substancial. És cert que l’independentisme a Catalunya és en un procés de creixement. Però no obviem l’entorn en què es mou aquesta evolució i que la pot situar més en una resposta a les necessitats d’unes escurades butxaques que a una reclamació democràtica de qui pensa amb el cor per un país amb personalitat, cultura i llengua pròpies. Això sí, alguns han despertat i som més.

No ens van escoltar ni ens van voler veure. Ni els d’allà, ni els d’aquí. D’un costat, Espanya centralitza més sota l’excusa de la crisi i ens ataca virulentament la immersió lingüística o els drets adquirits pel parlament durant tants anys de lluita constant. Són cecs? Mentrestant, que fan els nostres representants? Pensar en clau de partit i barallar-se per un pacte fiscal de clares reminiscències a l’estatut pel què sembla d’utopia abocada al fracàs. Son sords?

En aquests dos anys el que ha quedat clar és un fet irrefutable: el federalisme ha mort. Aquelles proclames per un canvi en profunditat del model de l’estat espanyol no gaudiran d’una millor oportunitat. El dau es va llençar sobre la taula, i l’as no va sortir.

Ara tan sols queden dos camins: l’acceptació a ser una comunitat cada cop menys reconeguda (més Espanya) o la independència (més Catalunya). I cadascú s’ha de situar en un lloc a l’altre.

Sí, el 10 de Juny, ara fa dos anys, el carrer reclamava més unió i coratge pel dret a decidir. Dos anys després continuem igual. No, no ha canviat res. És el de sempre: la ciutadania parla i la política ignora.

El país és darrera, que deia Josep Maria Puyal I jo pregunto: però hi ha algú davant?

Salut

CAC(a)

El CAC(a), és a dir el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, què fot? Jo ho desconec, digueu-me ignorant. Pregunto a d’altres: pocs saben que fa. I penso què quan un organisme públic amb un pressupost aproximat als sis milions d’euros i prop de 100 treballadors és un desconegut, tenim un problema: o no serveix o no fot res. En qualsevol de les dues hipòtesis i en època de retallades, ens el podem permetre?

El “Big Brother” del periodisme català, sí, només del català tot i els 100 treballadors i els sis milions, actua com a departament d’assumptes interns de la policia amb la finalitat de “defensar la llibertat d'expressió i d'informació, el pluralisme, la neutralitat i l'honestedat informatives, així com de la lliure concurrència al sector". És a dir, no confiem en els mitjans ni els seus professionals.

Veient la definició molts podríem pensar en un CAC(a) amb càrrecs plens d’experiència i professionalitat de tan lloable ofici. Doncs no. Per a tal menester, i veient l’eficiència dels polítics per exemple en el sistema bancari, els partits hi col·loquen molts dels seus rebutjats o (pre)jubilats. Tots ells de reconeguda experiència en el sector de la informació (des d’aquí records al senat espanyol). 

Senyors, no hi ha diners ni per la salut. Mentrestant paguem sis milions i mantenim 100 treballadors per evitar quatre tetes en horari infantil. Demagògia i fal·làcia? Potser si. Ara bé la mateixa que escolto constantment sobre la meva culpabilitat en les teranyines a la caixa de la Generalitat.  El CAC(a) és una constatació més de què Catalunya, espoliada per Espanya, també sabria arruïnar-se sola amb tanta estructura i burrocràcia.

Com a ciutadà, a qui li han apujat l’IRPF, li han baixat el sou, li cobren un euro per recepta, li retallen en salut o educació i encara haurà de veure, potser aquest dimecres, com li pugen l’IVA, els impostos especials, li congelen pensions o li cobren per visita al metge, demano als meus governants que acabin amb aquesta pantomima del CAC (oi que retallem en tot allò dels ciutadans, doncs tisorada aquí també). Per cert, mirin bé què trobaran moltes pantomimes estructurals encara més importants per reduir despeses.

Salut

NOU ARTICLE A L'ARA VALLES

AQUESTA DECISIÓ NO ÉS TAN SOLS ECONÒMICA, ÉS UNA PROPOSTA DE CANVI DE MODEL DE PAÍS.


Fa 30 anys que em defineixo com a un petit comerciant de barri, convençut dels valors del comerç de proximitat i ciutadà. Sí, sóc d’aquells que modestament han contribuït a la personalitat de les ciutats i pobles de Catalunya; dels petits botiguers que s’han implicat, fins on ha estat possible, amb el teixit ciutadà i les propostes socials i solidaries de l’entorn. Dels que han donat suport a l’esport local o la cultura de ciutat. ...


Segueix llegint a...


http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1381/mes-hores-de-consum-menys-pais

INDEPENDENTISME DE BUTXACA

Alguns es despertaven amb cants de sirena no fa masses dies. La segona onada de l’any del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO), convertit en un d’aquells personatges femenins de veu benèvola, encantadora i sensual, reflectia un suport del 51,1% (1276 sobre una mostra de 2500) a votar si en un hipotètic referèndum per decidir la independència de Catalunya.

Però, com si de la mitologia clàssica grega es tractés, ahir les sirenes vestides de vermell per foradar xarxes, van mostrar el seu cant de monstre marí per fer reflexionar sobre aquestes dades. La victòria de la selecció espanyola va fer present al carrer una realitat diferent, una realitat més espanyolista.

És cert que el document del CEO, en la pregunta 39, presenta aquest resultat. Extrapolant la mateixa de la resta, la conclusió és fàcil: el independentisme és majoria. Però un repàs més general genera dubtes sobre la fiabilitat i els motius d’aquesta aposta favorable al secessionisme. 

Els enquestats veuen com a principals problemes de Catalunya en l’actualitat, l’atur 57,3% (1433), l’economia 52,0% (1299) i la política 23,7% (592), quedant el sistema de finançament de Catalunya el quart 14,4% (592) i les relacions entre Catalunya i Espanya el quint 12,0% (tan sols 299). Posicions que es repeteixen en considerar quin és el més important.

Davant la situació econòmica present a Catalunya, el 81,9% (2047) la qualifiquen de molt dolenta o dolenta i sospiten que empitjorarà el 75,9% (1897). Al mencionar la mateixa pregunta per Espanya el 94,2% (2354) consideren també que és dolenta o molt dolenta. La situació econòmica personal dels enquestats segueix igual o pitjor en un 94,4% (2360) dels casos.

Referent a la política un 62% (1548) creu que viu un moment dolent o molt dolent, no esperant, en un 47,6% (1129), que cap partit polític sigui capaç de donar una resposta a la crisi.

I per acabar, i la més sorprenent, 1775 enquestats (71%) es situen en una definició que inclou tan el sentiment de pertinença a Catalunya com Espanya, en una o altra prioritat. Quan són preguntats per si es senten més espanyols o catalans, únicament el 22,7% (567) només català o catalana.

La independència de Catalunya hauria de ser una certesa basada en el cor, el sentiment i les emocions. Una identificació envers el caràcter, la cultura, les tradicions i la llengua del país. Estudiant les dades, a un li queda el dubte de quina part d’aquest 51,1% respon influenciat més per la situació econòmica, la desafecció envers la política o l’empobriment personal.

Som davant d’un independentisme més de butxaca que de convicció, i això s’intueix conjuntural. Farien bé els defensors de la ruptura amb Espanya de llegir bé els resultats i anar per feina.

Salut