L’@AZOTELIBERAL EM MATA. I AMB RAÓ.

Hi haurà qui després d’aquest article posarà la meva cara en un Tió qualsevol per fotre’m cops de bastó i alleugerir l’esgotament davant la reiteració argumental ja molt “sobada” entre lletraferits i piuladors varis (oi @azoteliberal?). Però renoi, tots els camins porten a Roma i m’hi fan pensar amb això de la cosa catalana dia sí, dia també. Fins i tot els més valedors del matrimoni, ai las! i representants terrenals d’un Déu que mai va parlar de votar, s’atreveixen a dir-me immoral. Clar que veient algunes de les immoralitats que s’han comès sota sotana, ep! i segueixen essent perpetrades, gairebé prefereixo ser el depravat de les urnes.

Vol vostè que Catalunya sigui un Estat? Quantes vegades hem fet una versió d’aquesta pregunta aquells que hem tastat el que és dona en el matrimoni. Les relacions bilaterals sempre són difícils, complicades, tal vegada inclús impossibles. “Hem de parlar més, la feina ens absorbeix i no deixa temps per nosaltres, et posiciones com a perseguidor/a i em converteixes en víctima, la motxilla ja vessa i un dia explotarà… Hem de canviar l’Estat de les coses”. Guaita! Ja ho tenim. I felicitats a qui se'n surt. Apa a brindar com el Pere Navarro i deixar de fer el "borrego" amb tants hackers que volen dinamitar el matrimoni.

I si és així, vol que Catalunya sigui un Estat independent? Vaja que “si hem de seguir igual foto el camp. O la relació esdevé diferent o agafo la porta i aquí et quedes. Estic fart! Estàs fins als nassos! Això no hi ha qui ho aguanti. Així què proposo que ens separem.”

I no parlem de quan el matrimoni es converteix en família amb fills (altrament dites 17 comunitats autònomes). Les discussions es fan presents pràcticament cada dia i pugen de to. Tot es complica per què les parts no poden dialogar amb la tranquil·litat de la intimitat amb tants plors, crits i fressa amb intencions de cridar l’atenció.

Però davant la disjuntiva cal fer-se preguntes. “Canviar l’Estat cap a on? En això hem d’estar d’acord els dos? Què m’ofereixes I a què et compromets? Seràs capaç de complir al que t’obliguis? Acceptaràs la meva parcel·la d’individualitat?”

Per què, separar-se és una decisió unilateral que només comporta el repartiment de béns, saber on vas a viure, amb qui i què comptes i com s’ho prendran els pares i la família real o política, no?

Doncs això. Espanya ha de posar cognoms al primer nom de la pregunta. Altres ja l’hem posat a la segona. Mourà fitxa el govern espanyol per salvar el matrimoni o esperarà al trencament definitiu de la relació fent veure que no passa res?

Molt em temo que ja podem començar a buscar advocat, procurador i jutge. Per què al final serem pèssims companys de llar, la família renegarà de nosaltres i haurem fins i tot (els que hi creuen) d’apostatar. Valgui’m Déu!