A LA MERDA LA PREGUNTA I A CAGAR LES POSSIBLES RESPOSTES.

Com estan benvolguts lectors? Ja han superat la transició necessària per acceptar la tan esperada pregunta de la cosa? I què, què? Com els ha quedat el cos? Els ha agradat? L’accepten i prou? O els produeix sensació d’estafa? Aquestos dies he vist, llegit i escoltat, més versions al seu voltant que cites de Nelson Mandela. I mira que de les últimes tothom n’ha estat expert.

Doncs mirin, jo després d’haver passat pel confessionari d’aquesta altra cosa anomenada església, els faré una revelació: he deixat l’addicció que l’espera m’havia creat al Tranquimazin i amb perill de sobredosis amb la menjada de coco per comprendre el que ha passat. Allà postrat, mentre el mossèn m’escoltava, he rebut confidència celestial de conclusió inequívoca. A la merda la pregunta i a cagar les possibles respostes. Estic molt més tranquil.

Encara veig aquella aurèola lluminosa encerclant ésser desconegut. I escolto les seves paraules profètiques: “no perdis ni un segon més en l'estudi de l’anunciat o les combinacions matemàtiques de probabilitats incertes de les diverses respostes. És molt més senzill del que sembla. Tan sols preguntat per què així? i... voilà, t'adonaràs que tot ha estat concebut per garantir una única guanyadora possible, si hi ha collons (ell no va utilitzar aquesta paraula agafada de collita pròpia davant l’oblit): el Sí i Sí”. I abans de ser capaç d’interrogar-lo va fer cap a lloc llunyà (desconec si era el cel o l’avern). Jo li desitjo via directa al costat de Llucifer amb la nit que m’ha donat.

Per què? Per què? Per… Malparit, té raó! Quina importància té una, dues o cent preguntes i la/les resposta/es d’una consulta que no es farà si depèn de l’Espanya de N’Alejo Vidal Quadras i tants altres similars a dreta i esquerra? Cap. Ni una. Zero. I a aquesta Espanya no li veig cap intenció de variació. Per això és tan inclusiva, per què en serem exclosos tots. Uns per què ja han decidit que no votaran; d’altres per què no els deixaran.

I afectat per l’aparició començo a patir efectes al.lucinògens i confereixo als de la foto del pacte títol de Grans Mestres en això del tauler d’escacs en què es juga aquesta apassionant partida (potser m'estic passant en donar-me plaer solitari amb el què imagino?) Saben que l'escac i mat està en portar fins a l'absurd intolerable al govern espanyol i conseqüentment a l’Estat Espanyol. Es tracta de què prohibeixen la consulta i en els pitjors dels supòsits intervinguin la Generalitat, fins i tot empresonin al President Mas o... ui, ui, ui... retirin les urnes si s'arriben a col·locar a peu de carrer. Guaita! Ja tenim els “feixistes”, els colpistes, o vés a saber quin adjectiu s’emprarà, negant el vot als catalans. Ja tenim la imatge que donarà la volta al món.

Aquesta posada en escena (diguin-li pregunta) és summament intel·ligent, estratègicament impecable i meravellosament imprevisible. Està tan ben estudiada que justificarà les plebiscitàries i (si hi ha collons, recorden?) la DUI (ep! cal advertir que és el pitjor dels escenaris però aquell al que l’Estat ens volen fer arribar). Ai las! Vés que no arribi a fer possible fins i tot la consulta segons pressions d’una Europa que veurà Espanya en un carreró sense sortida (l'esperança en la democràcia ha de ser l'última víctima colateral de tot plegat encara que la promoguin de fora). 

Apa, esperarem, com ja fa temps que fem. Però la independència amb unes plebiscitàries està conquerida... si hi ha collons!