EM NOTO DEIXAT, EM SENTO ABANDONAT

Granollers a 30 de setembre del 2011

¿En què m’he quedat?. Mal vestit, descabellat i amb la bufanda antiga i arrugada. Estic deixat, no em cuido ni em sento cuidat. No m’agrada la llum que m’il·lumina de nit però és millor que la que em deixa veure de dia, no estic presentable. ¿On sou? ¿Com és que em sento sol? Ja sé que el nou és molt més agradable, maco i còmode. Les seves noves robes l’afavoreixen i no porta bufanda, ¿s’ha fet antiga?. Sempre planxat d’última hora, net i ben pentinat. Bellesa d’un vell envellit de nou.

Recordo quan jo vestia de gris impecable, elegant. Brillava sota la llum del sol marcant clarament el meu territori, territori que il·luminava artificialment de nit. Sempre amb la bufanda caient sobre els costats, de quadres, senyalitzant els laterals del vestit. De tant en tant, algun pin amb missatge trencava la fredor d’un color massa fred, ho reconec. A vegades em creuava amb d’altres de vestuari similar a qui guinyava l’ull per cadascú seguir la nostra direcció. Recordo aquella vegada en què a la feina, primer sonava a broma, algú va decidir que havia de pintar-me algun tros de blau, després va ser veritat. Deia que allò era per pagar, ¿pagar per mi?, ¿per què?. Vaig haver de fer-ho, al final mi vaig acostumar.

Evoco imatges de quan em sentia acompanyat, a peu, en cotxe. Tant era, la companyonia em feia sentir útil. Uns passaven, altres es quedaven. Alguns els veuria per última vegada, d’altres era la primera vegada que els veia, fins i tot alguns m’ensenyaven el petit que feia poc que veien. Uns eren de tota la vida, altres acabaven d’arribar fins i tot molts arribaven i marxaven.

No he estat mai d’aglomeracions però em molesta la solitud. Ara m’heu deixat. Ho entenc, quan el veig sento sana enveja, jo també triaria el nou. Jo no he acceptat bé l’abandonament de la parella, aquella que em vigilava, em mimava i assolia de mi el millor. Ella, era qui invertia en mi, qui pensava per mi i en mi. Em comprava el vestit, em posava bufandes noves, em recordava la importància de la netedat. Em feia visible, imaginava per fer-me sentir necessari i útil. Prenia decisions, decisions que milloraven la meva existència.

Et trobo a faltar estimat Ajuntament. Torna, et necessito per tornar a ser. Seré el que vulguis, faré el que em manis, però davant la teva absència no sóc útil. Torna a pensar per mi, pensa en mi. Jo cada dia penso en tu.

Parlo del carrer Barcelona de Granollers, però de molts altres que amb l’arribada de la nova zona de vianants han perdut raó de ser. Incòmodes pel passeig, impossibles per la circulació. Inútils pels vianants, inaccessibles pels cotxes. Laberints automobilístics, curses d’obstacles per anar a peu.

Hauríem d’anar pensant en com fer-los útils per uns, els altres o tots dos. Ara, la seva inutilitat els està matant.

Salut

UN CAFÈ + UNA FOTO

Granollers a 28 de setembre del 2011

Un cafè + una foto

“Proposo a qui li vingui de gust, (a mi em venen de gust moltes coses), d’entre tots els amics que tinc al Facebook, (¿amics?), intercanviar un cafè per una foto, (ah!), i crear un àlbum d’amics amb qui prenc un cafè” Arian Botey.

Em ve al cap la iniciativa de les abraçades gratuïtes i com no pot ser d’altra manera en aquestes èpoques de crisi, m’apunto a la invitació (invitació=gratuïta, jo=rata). Deixo missatge al seu mur, (¿contestarà?).

¿Arian Botey?, ¿que se jo d’ell?, ¿que sap ell de mi? El conec, ens saludem, fins i tot hem creuat un parell de paraules (¿és suficient?). Li conec la professió, on viu i amb qui va (¿importa?). La família, molt coneguda, la germana tant o més, el seu negoci de tota la vida (¿i què?). El pare client meu (¿això ens uneix una mica?). Singularitats de viure en un poble gran o una ciutat petita singular. No contestarà, penso (¿m’haig d’apuntar a tot?)

Dimarts 22 de setembre (¿haig de fer el cafè amb ell?) Ha contestat i encara que només sigui per cortesia haig de fer-ho (¿cal fer-ho?). Dubtosa capacitat de diàleg, conversa incerta (¿de què parlarem?).

16:00. Allà el veig, el reconec, no podia ser d’altra forma. Primera salutació, encaixada de mans de qui és coneix sense coneixes. Primeres paraules, paraules d’estiraments davant el que es preveu un esforç compartit. 100 metres ens separen de l’experiència.

La ViVi, 16:10. L’aroma del cafè perfuma ja la taula (aroma pagat més ben olorat). El gas de l’aigua, imprescindible per mi després de l’amargor de la tassa, sembla riure davant la situació (¿què faig en aquesta situació?). Ell amb la càmera a punt per perpetrar l’assassinat de l’objectiu davant la visió del que s’ha de fotografiar. Jo intentant fer posats que no semblin de posar. El disparador es resisteix, no vol (ho entenc), ell pressiona i finalment comença a disparar (¿no era una?). Sempre m’he sentit incòmode davant un fotògraf (¿pèrdua d’intimitat o inseguretat en un mateix?).

16:20 S’acaben els trets. Comença la conversa i l’estona per compartir quelcom més que una ciutat compartida. Parlo molt ¿sabrà escoltar?, escolta (¿sabrà parlar?). Passen els minuts i això flueix, no em sento incòmode (¿s’hi sent ell?). Riem, trobem punts en comú. Passa l’estona (¿sempre són així les cites a cegues?). Fins i tot l’he convertit a la rutinària mania del gas posterior al cafè.

16:50. Ens aixequem. M’ofereixo a pagar (¿no havíem quedat que era gratuït?¿Vol dir això que ha estat millor del que m’esperava?). Marxem i ens queda una idea pendent (¿qui ho havia de dir?), una idea que pot fer-nos trobar en moltes més ocasions (¿s’engreixarà amb tanta aigua amb gas?).

¡Com ens equivoquem quan cerquem el plaer en les grans coses!. Que estúpids som davant les necessitats materials, o l’acumulació de diners, per sentir plaer. Jo, avui, amb un senzill cafè amb gas i una agradable conversa, he sentit plaer (i no m’agafeu la frase pel costat equivocat). Gràcies Arian.

Salut

“THE END”

Granollers a 27 de setembre del 2011

Diumenge 25 de setembre del 2011. José Tomás, Serafin Marín i Juan Mora omplen la que podria ser l’última corrida a la Monumental de Barcelona, ¿com és que s’omple si gairebé sempre és buida?

Observo el cartell fet per Miquel Barceló per l’esdeveniment. La meravellosa efígie d’un brau amb intencions d’entrar a plaça, ¿no li deuen haver explicat bé el que hi passarà?, mira la sorra on amb totes probabilitats caurà un cop torturat i assassinat. Al fons un cel gris en senyal de protesta per l’espectacle dantesc que significa la festa i algunes taques blanques, poques, en senyal d’assistència, de presència humana de comportaments inhumans. Predomini del negre. Un negre d’homenatge al dolor, al dol, a la mort. Color habitual als enterraments. Foscor de dia gris, de dia trist. Toro de traç que intueix bravura, potencia, força. Bellesa en les formes, moviments plens de bellesa, ¿cal maltractar tant encant animal?

Sobresurten les astes amenaçadores de defensa, una defensa que no es produirà en igualtat de condicions. Sortida a plaça poderosa, enèrgica. Vigorós en la primera cursa, envestida inicial que provoca por.  Persecució constant a un tros de tela de color vermell, el vermell de la sang que no li pararà de vessar (per cert color que manca en el dibuix del cartell). Rubicund omnipresent al seu cos, a la sorra, a les vestimentes del seu botxí, al capot. Roig sàdic de sàdic espectacle ple de complaença davant el sofriment d’un ser viu. Un, dos, tres, tots contra ell.

Toro per ser punxat des d’un cavall o sense, marejat i esgotat per enfrontar-se al desenllaç final provocat per una espassa. Estocades constants, aparició de l’estoc al final. Final amb sort, si no es produirà la decapitació en senyal de submissió mentre roman moribund al terra.

Aplaudiments a un moviment, a un pas, a una punxada, a la sort última de la mort. Ovacions de justificació de l’òbit arribat injustament i convertit en espectacle.

De tot el que va passar, a mi només em sembla art, l’artístic cartell de Barceló, cartell al que li manca una inscripció:

“THE END”

Salut

“EL QUE FAIG ÉS POC IMPORTANT, PERÒ ÉS MOLT IMPORTANT QUE HO FACI”

Granollers a 26 de setembre del 2011

“EL QUE FAIG ÉS POC IMPORTANT, PERÒ ÉS MOLT IMPORTANT QUE HO FACI”... deia Ghandi.

Solidaritat “és una relació de fraternitat,  de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d’una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d’uns interessos comuns”. Personalment m’agrada afegir-hi de forma altruista i sense cap interès més enllà del creixement personal i la millora del col·lectiu.

La solidaritat és imprescindible per necessària, justa davant les moltes injustícies, fet real davant la irrealitat d’alguns fets. Paraula única que posa en valor els valors veritables d’una societat que no els hauria d’haver oblidat mai.

Solidaritat no són només diners, és escoltar i/o parlar quan tu demanen, entendre el que intenten explicar-te, acompanyar en la solitud, vessar llàgrimes plegats, formar aplec davant les individualitats de les desgràcies o les desgràcies del col·lectiu. Possibilitat de fer riure a qui no riu, de conversar amb el que no pot donar conversa, de fer arribar esperança als qui l’han perduda.

Solidaritat és una paraula molt gran que no necessita de grans gestos. Una abraçada, un petó, un riure, una llàgrima, una estona de companyonia, una presencia davant l’absència. Un saber-se estimat, estimar sense necessitat de fer-ho saber.

La solidaritat ha de ser sòlida “capaç d’oposar una gran resistència a les forces que tendeixen a deformar-lo, alterar-lo, consistent, fort”. Així ha de ser. Són moltes les forces que intenten deformar la realitat que voldríem, alterar la nostra salut, la nostra felicitat, el nostre benestar. I davant d’això només ens queda ser forts, consistents i persistir en la lluita.

El que fem cadascun de nosaltres, possiblement, no es nou, ni tan sols original, però és una aportació més, una aportació que requereix d’implicació. Fer una petita donació, posar-te una samarreta, samarreta que significa una donació, és treballar de nou per allò que és just, per radicar allò que està ple d’injustícia.

I per assolir la implicació necessària hem de disposar de la claredat que la frase de Ghandi transmet. Individualment el que podem fer és poc però no oblidem que és molt important que ho fem. Un a un sumem molts, molts fan possible la consecució de tot.

Salut

A FER MONEDES I DEIXAR-SE DE LOTS

Granollers a 23 de setembre del 2011

La “Real Casa de Moneda i Timbre”, és a dir la fàbrica de moneda i timbre d’Espanya, depenen del (Ministerio de Economía y Hacienda), ¿aquest no és el de les retallades?, gastarà 638.770 euros en lots de Nadal pels seus 1825 treballadors. Uns lots amb un cost mig de 170 a 175 euros. Mitjançant un concurs públic exposat al BOE (“Boletin Oficial del Estado”) el passat mes d’agost, el plec de condicions exigeix un total de 19 productes: un pernil i embotits varis ibèrics, formatge pur d’ovella de màxima qualitat, dolços, oli, vinagre i begudes i licors... ¿que s’han begut l’enteniment?

1825 privilegiats, enfront d’alguns, gairebé 5000000, per qui el seu lot disposarà d’atur ibèric. D’altres canviarien el llom fumat per cobrar la devolució de la renda que encara està pendent. Molts hi veuran, en els xoriços, la por a l’augment de inseguretat que la desesperació pot provocar. Alguns deixarien de costat els formatges amb la finalitat de disposar dels ajuts aprovats i mai arribats.

No volen oli, volen la pròtesi quan abans millor, vinagre, amb les retallades i la situació, ja en tenim tots. Les begudes per més endavant, que l’eliminació de gairebé tot els ajuts al creixement de les famílies aturarà els naixements. Els cartrons dels lots que els deixin al carrer, no manca gent buscant-ne. Això sí, que salvin les begudes alcohòliques i els licors, que alguns haurem de fer un traguet per fer oblidar el que ens esta passant.

Ja està bé! Ja n‘hi ha prou! No podem acceptar que per un costat se’ns demani esforç i per l’altre s’esforcin en continuar gastant en privilegis. No n’hi ha prou en ser auster, també se n’ha de semblar. I perdonin senyors del “Ministerio de Economía”, vostès no ho semblen permetent això.

I per cert a aquells que sempre treuen la dita de què això és la xocolata del lloro, amb tantes xocolates del lloro acabaríem fent una xocolatada per tots.
El millor de tot seria, no que l'organisme públic retirés el concurs i els lots, si no que els treballadors, en senyal de solidaritat i com a lliçó als que ens manen, renunciessin a aquest privilegi i fessin una donació dels diners a Caritas. ¿És molt demanar?

Salut

CÀNCER

Granollers 22 de setembre del 2011

Càncer d’origen etimològic grec que significa cranc. Paraula maleïda, maleïda paraula. Mot de por, por al mot. Vocable significat de lluita, lluita contra el significat del vocable. Terme de dicció impronunciable, pronunciació amb caràcter de condemna anticipada.

Càncer, el cranc que neix i amb les seves ramificacions s’agafa amb inusual força a tot el que té al voltant fins al deteriorament de tot allò que l’envolta. Pinces de desgast, pinçament d’ofec, òbit cel·lular.

Cranc devorador de lògiques, amenaça constant a l’ordre establert de desaparició, percepció d’injustícia en moltes de les eleccions de les seves víctimes, en totes, però en especial algunes. Crustaci de muda periòdica per passar desapercebut davant la possibilitat d’atacar a qualsevol, sense consideracions, sense estudis previs, sense valoracions que donin raons a la seva tria.

El càncer és una malaltia personal, la lluita contra el càncer és col·lectiva. Angoixa pel que t’acaben de dir que tens, angoixant escolta del que li diuen que té. Primeres pors personals pel desenllaç, desenllaç que fa por a tots els que l’estimen. Dolor físic individual, dolorós acompanyament de tots. Nervis que un viu viscut amb nerviosisme per tots.

Arriba la intervenció humana per aniquilar aquesta espècie de cranc, cranc que encara avui acaba amb molts de la nostra espècie, masses. Teràpies agressives, agressivitat que no li hauries conferit a la definició de teràpia. Sensacions que es tradueixen en sentiments, sentiments que produeixen sensacions. Riures davant un avanç, plors pel retrocés. Temps que passa dubtós, dubtes davant el pas del temps. Estudis que creen neguit o neguit que creix davant el resultat dels estudis, resultats il·lusionats o il·lusió sense resultat. El cranc esmola de nou les pinces, amenaça, enganya per no ser enganyat pels fàrmacs i derrotat per la ciència. Ho torna a provar, ho tornem a provar.

Nosaltres contra ell, la nostra intel·ligència contra el seu afany devorador, les nostres eines sanadores contra els seus tumors insans. Conflicte armat en el que les nostres tropes avui en dia encara surten derrotades en masses ocasions, una ja és massa.

Però vull recordar-li a l’enemic la lluita que es troba en l’origen mitològic de la constel·lació de Cranc. Expliquen que la deessa “Hera”, enemiga d’”Heracles” va enviar un cranc per acabar amb la seva vida mentre aquest lluitava contra la terrorífica serp “Hidra”. Heracles, després d’una esgotadora lluita, va sortir victoriós.

No ho dubtem, més aviat o més tard caurà a la xarxa. Els nostres “Heracles” descobriran com muta, com funciona i com s’amaga, per aniquilar-lo com espècie. Guanyarem nosaltres. Cada cop hi som més a prop.

I per què sigui conscient de quans som a les tropes que lluiten contra ell, tenim l’oportunitat de donar suport a la iniciativa “Els 21 els correm pel Toti” per la pròxima Mitja Marató de Granollers. Un projecte per algú que ens ha deixat però amb una vessant de solidaritat amb tots aquells que lluiten contra el càncer: pacients, investigadors, metges, infermeres i famílies senceres.

Posant-te la samarreta contribuiràs a dotar al nostre pacífic exercit d’alguns recursos més per trobar la fórmula per vèncer. No serà molt, les nostres possibilitats són minses, però serà una aportació més. Qualsevol ajut és bàsic en aquest repte. Dóna’ns la teva signatura virtual. Agregat al grup de Facebook que hem creat per fer arribar el suport als organitzadors de la Mitja, fes corra l’enllaç. Ajuda’ns.

ANAR A L'ENLLAÇ

Avui, més que mai,

SALUT

QUEIXA’T, QUEIXEM-NOS. 28 DE SETEMBRE

Granollers a 22 de setembre del 2011

M’he queixa’t, t’has queixat, ens hem queixa’t, queixes que en un moment o altre hem fet tots. Queixar-se és saludable, expressar en paraules un dolor físic o moral és necessari, manifestar el nostre malcontentament per alguna cosa esdevé imprescindible. La queixa ajuda a la millora, a la defensa dels drets individuals i col·lectius, a reclamar llibertat. No parlo de la queixa gratuïta, d’aquella a la que ens hem acostumat, de la que surt de la boca i no es reafirma en els fets. Imagino una queixa constructiva que lluita pels drets bàsics, contra els abusos socials, administratius, econòmics i contra tot allò que significa pèrdua de dignitat humana i qualitat de vida.

Ens queixem molt, últimament més, raons no ens en falten. Ho fem a viva veu, mitjançant paraules, fent cas omís a segons quines indicacions. Ens sentim atacats en les prestacions socials, les sanitàries, les educatives, la llengua, el reconeixement de la singularitat. Cridem contra els abusos de les grans empreses, de les petites, dels funcionaris públics o del “funcionariat” de les privades. Estem en llistes d’espera d’hospitals “ad eternum”, eternament penjats del telèfon per escoltar ofertes que no volem ens siguin oferires. Mirem factures que no entenem, comprensió difícil davant segons quines sentencies administratives. Ens canvien el PIRMI sense avisar, avís que si ens fan per retallar els ajuts a les famílies. Sonen constantment cançons de menys inversió educativa, educació musical que perd subvencions. I així...

Sortim a cridar als carrers, a les places. Vociferem des de casa, als cafès, a l’escola. Qualsevol lloc és vàlid. Però ens notem ignorats, les paraules semblen abduïdes pel vent i desapareixen cap enlloc.

No hem de cridar més, hem de parlar al lloc adequat. A Granollers ara en tenim una possibilitat. El proper dimecres 28 de setembre al Centre de Cultura de la Pau de Can Jonch (carrer Rec, 19), l’equip del Síndic de Greuges de Catalunya, ens visita. En una trobada oberta a tothom escoltaran les nostres queixes i després d’un estudi les faran arribar als responsables de buscar-hi solució. No asseguren res, no són els encarregats de jutjar ni solucionar, però ens dóna’n l’oportunitat de què la nostra veu arribi a qui ha d’arribar.

El Síndic de Greuges de Catalunya funciona. Representat pel Sr. Rafel Ribó i Massó, té l’obligació d’escoltar-nos a tots i tot, sense distincions, sense exclusions. La seva missió és garantir els drets de les persones a una bona administració. Investiga possibles vulneracions i impulsa actuacions d’ofici. Finalment fa recomanacions per millorar les situacions irregulars que s’han produït. És el defensor de les persones.

Així, que si te’ns raons per creure que has de ser escoltat, no fallis, és una bona oportunitat per no haver de cridar.

Salut

VEURE PÀGINA DEL SÍNDIC DE GREUGES

LA MITJA 2012. LA FAREM PEL TOTI, PERÒ TAMBÉ PER TOTS ELS QUE ENS HAN DEIXAT

Granollers a 21 de setembre del 2011

Havia de ser una mitja més, una de tantes, una qualsevol. Un nou esforç de superació, una prova més de la capacitat de resistència, del compromís envers un objectiu, desafiament a la voluntat davant un repte més. Kilòmetres d’esperança abans del dia, dies previs d’hores de patiment o diversió segons el dia, distancies fetes per fer la distancia. Uns 21, xifra màgica d’il·lusions, que volíem ignorar que serien mancats d’il·lusió.

El 16 d’agost ho va canviar tot. Ens va deixar, no ho havia de fer, ja en tenia prou, era lògica la retirada. Es va acabar la cursa més difícil d’en Toti, el company del recorregut dels anys. El llibre vital de l’amic tancat abans de l’hora prevista, una vida trencada massa aviat. Una lluita de més de 21 Km, una guerra de molt més d’una hora i quaranta, un esforç superior al necessari per córrer, de dificultat màxima. Córrer per acabar parat davant la desmesurada agressivitat de la malaltia. Creuar la línia d’arribada per no tornar a posar-se les sabatilles desgastades per tanta fricció. Una carrera de rival massa fort, rivalitat finalment perduda.

Durant aquest temps, metres i metres de companyonia, de conversació sonora primer, silenciosa més tard, finalment muda. Mirades de complicitat davant la dificultat de la cursa, abraçades solidaries amb la intuïció d’un avançament, desencís al reduir la velocitat de la progressió, llàgrimes davant l’abandonament, plors múltiples per no haver arribat al final desitjat. Impossibilitat de tornar-ho a provar el proper any.

Ara, la Mitja de Granollers 2012, ja no serà com les altres, però retrobem la il·lusió amb la iniciativa engegada per uns quants, que ha de ser d’uns molts, de tots. Els “21 els correm per tu TOTI” ha de significar l’aplec davant el seu record. Un esforç, però, que cadascú pot aprofitar per dedicar-lo a aquells que ens han deixat. Un homenatge per un, que s’ha de fer per molts, que es pot fer per qualsevol. Un missatge en què qui no coneixia en Toti hi pot posar un altre nom, el del seu particular record.

Aquest any la Mitja l’haurem de córrer sense ell, la farem per ell, el tindrem  present durant el recorregut i l’acabarem amb ell. S’ho mereix, ens ho mereixem. Creuarem l’arribada, mirarem amunt i aixecarem els dits, les mans o els braços en senyal d’una victòria que se’ns va negar físicament però que afirmarem amb el record. Saltarem, pararem, ens agenollarem o simplement traspassarem el final esgotats i sense força per fer res. Tancarem els ulls i el veurem somrient, com sempre, agraint que li hàgim fet creuar la cinta final.

Tant és si fas els 21 o els 5, si la corres o la veus córrer, si trepitjaràs amb velocitat l’asfalt o estaràs quiet a les voreres. Tots ens podrem posar una camiseta en el seu record i col·laborar, amb el preu simbòlic de la mateixa, a lluitar contra el càncer.

Ara la iniciativa recull signatures per fer arribar la proposta als organitzadors, ¿vols col·laborar?, entra a l’enllaç i agregat al grup. Et necessitem.

CLICA L'ENLLA I DÒNA'NS LA TEVA SIGNATURA VIRTUAL AL GRUP DE FACEBOOK

Salut

EL SEXE: ARMA FEMENINA

Granollers a 21 de setembre del 2011

Veure noticia relacionada amb l'article

La veig, al fons, molt a prop dels altaveus. L’aire dels greus d’una música greu per l’oïda,  provoca el moviment dels seus cabells de rinxols acostant-se a un “tio” del costat que em sembla massa proper. ¿Gelós d’un a qui no conec per què s’acosta a una desconeguda? Els seus ulls blaus il·luminen la foscor en clara competència amb l’estressant arc de Sant Marti de llums intermitentment artificials. Riu, la seva boca esdevé una pluja d’estrelles de blanc virginal. Es gira, 380 graus, insinuació de formes reafirmant feminitat, moviment sensualment eròtic. Ha de ser ella, desconec qui és ella, vull saber d’ella. ¿Amor a primera vista?

Ha estat un instant de desig, desig al que li queda una eternitat per declarar-se satisfet. Entre ella i jo, masses cossos, masses cares, massa gent. Foscor intermitent, llums de repte visual, música transformada en soroll quan es desitja conversació, conversació amb probabilitats de no iniciar-se.

S’acosta a la barra, barra a la que m’haig d’acostar si o no. Demana, demano, i penso com començar. No fuma ni fumo, per aquí no podré entrar. Em mira, la miro fent veure que no la veig. Així no vaig bé. Penso si estudia o treballa i m’adono del ridícul que sona tot plegat. L’observo amb mirada esbrinadora, buscant un plaer, un oci, una afició, quelcom que ens uneixi, unió que em permeti parlar-hi.

Cop de sort, arriben les sempre maltractades amigues. NO!, rebuig inicial, SI!, intuïda oportunitat. En conec una, rebaixo 20 anys i li demano que me la presenti, ja ho feia a BUP. M’acosta els llavis protocol·làriament, es produeix contacte, suor freda, tremolor de moviments, moviments propis d’un principiant, petó buit de sabor. Primeres paraules, primeres frases, primer discurs, discurs indagador. ¡Vaig bé! Diàleg fluid, somriures inicials, riures posteriors. ¿Li agrado? Ens sentim còmodes inclús durant els silencis, silencis que es produeixen molt distanciats. ¡Arriba l’hora de l’atac! Faig per convidar-la a un “cubata” carregat d’intencions, refresc que jo necessito ben carregat davant la intenció. ¡Esta a punt de caramel! La convido a sortir, accepta, sortida que acaba al cotxe, cotxe que serveix per follar. ¡Si senyor! Follada d’arqueig voluntari, contorsió involuntària,  moviments provocats o provocadors. Satisfacció final, sensació de felicitat. ¡Sóc una bèstia, me l’he follat!. Com un cavaller la deixo a casa, dos petons, ¿ara semblem amics?, i volo cap a casa.

A l’endemà, cafè amb la colla. I com no podia ser d’altra forma, explicació detallada de la perversió viscuda, de l’èxit assolit. Inflada de pit, cara de triomfador, cos de semental, frase final categòrica: va ser fàcil. L’egocentrisme masculí en la seva màxima potencia.

Un amic agafa la Vanguardia i l’obra per una pàgina concreta. Me’l fa arribar, llegeixo: “Una vaga sexual d’unes dones acaba amb un conflicte armat a Filipines”. Sento la veu de l’amic, ironia en estat pur, “tu no folles mai, et follen elles a tu”. Quanta raó, ¡He estat il·lús, prepotent i estúpid! Aquí, manen elles.

I penso que si a Filipines un grup de dones han parat una guerra utilitzant com a única arma l’abstinència sexual dels armats, ¿que poden assolir la meva dona, la teva, la nostra, la de tots amb un senzill no al nostre bulímic desig sexual? El nostre futur esta fotut, però no només pel sexe si no per molts altres indicadors que ja les posen com a dominadores i en millor situació de sortida. Els homes, els totpoderosos homes, haurem d’aprendre a conviure amb una realitat diferent. Preparem-nos, el país de les dones esta a una cantonada, la ficció del “planeta dels simis”, a tocar. ¿Potser serà millor? Tenen dret a provar-ho, però el sexe deixem-lo estar que ja és prou difícil. Abans em rendeixo.

Salut

BARÇA. SERIAL DE SÈRIES.

Granollers a 20 de stemebre del 2011

La màquina blaugrana, l’altre dia, em va recordar la sèrie de televisió “Con ocho basta”. En van fer vuit, en podien haver fet més, possiblement es van negar a humiliar al contrincant fent-ne més.¡Ben fet! Van sortir al camp com els “Hombres de Harrelson”, armats fins a les dents d’arguments per sortir victoriosos de l’enfrontament i fer justícia al bon joc que la llei, defensada per “Starsky i Hutch”, hauria de fer obligatori. “Los soprano” blaugrana van cantar com mai, afinats, harmònicament, com una sola veu. L’Osasuna, com tants d’altres, exercint de “Marco”, no buscaven a la seva mare, volien trobar la fórmula màgica per acabar amb el domini culé.

Conduïts per un Pep Guardiola, “Colombo” investigador de les debilitats dels rivals i inventor de solucions per tot com en “Mac Giver”, el grup de “Friends” en que s’ha convertit el vestuari ja fa temps que ens condueixen per l’”Autopista hacia el cielo” amb el joc desplegat.

Pujats al seu “Coche fantástico” formulen un “Tres en la carretera” sense fissures. Defensa dura amb aires de l’“Increïble Hulk” i comandada per la “Furia” de Carles Puyol, el gran capità. Amb un mig del camp bucòlic, que recorda la “Casa de la pradera” i fa ballar l’equip com a “Fama”, abraçat a uns meravellosos “Barrufets” a la davantera que superen entramats cada cop més defensius en el que sembla una “Misión imposible”. Un serial d’habilitats traduïdes en elegància, bellesa i plasticitat. El futbol fet art.

Mentrestant el gran rival s’ha acostumat a perdre fent honor a “Lost”. Al capdavant, el seu JR particular de “Dallas”, Don Florentino. Dirigits per un Benjamin Linus (Lost) qualsevol amb habilitats per manipular i que en el primer enfrontament al Camp Nou va reviure “Hawai 5-0”, els jugadors merengues han embogit fins a viure la seva “Horror Story”. Més preocupats per gaudir envoltats d’“Angeles de Charlie” que de viure com a professionals de l’esport, ja parlen d’aquell vestuari com un “Aqui no hay quien viva”.

Amb tot això el prestigi del Barça està donant “La vuelta al mundo amb Willy Foog” i el Madrid es troba immers “Dos metros bajo tierra”. Algunes declaracions, d’alguns declarats prepotents, em fan sentir com a “Hombre rico, hombre pobre”. Allà ells amb la seva rica butxaca i miserable boca.

Ara, a diferència de moltes altres sèries, el Barça d’en Pep, millora a cada temporada que passa, a cada entrega nova.

Que continuï així durant molt de temps i el Barça ens provoqui tants orgasmes com fer “Sexo en Nueva York” i més endavant ens permeti explicar als néts “Aquellos maravillosos años”.

Salut

BURKA I NICAB

Granollers a 19 de setembre del 2011

No acabo d’estar d’acord amb les declaracions del Sr. Felip Puig. No, no és única i exclusivament una mesura de seguretat. Una mesura de seguretat és un mecanisme de prevenció davant el suposat delicte i una eina per reduir la por de les possibles víctimes. El braçalet per maltractadors és un bon exemple de mesura de seguretat. La prohibició del Burka i el Nicab no, si més no, no són només això. Parlem clar.

Els vels integrals signifiquen molt més que un interrogant a la seguretat; esdevenen presons pels innocents, teixits en forma de gàbies per a sers humans, camises de força que s’han de portar a la força. Reixes pels ulls, parets infranquejables per la resta. Tela de captivitat, vestuari fantasmagòric de color equivocat (veure la foto invertida en blanc i negre) i de lloança a la prohibició. Negació de l’existència de la individualitat, afirmació de la superioritat d’un gènere sobre l’altre. Oda de dret a la superioritat masculina per amagar l’existència femenina de ple dret.

Prohibir el Burka i el Nicab, no és racisme, no significa intolerància  ni negació de la diferència i la diversitat. És un pas endavant per la llibertat de moltes dones, de la majoria (no nego la voluntarietat d’algunes, les menys). És prioritzar els drets de la persona abolint les obligacions sense dret del col·lectiu. Significa posar en valor la dignitat femenina davant interpretacions de llibres religiosos que poc o res tenen a veure amb la religió que diuen representar. És cridar per la tolerància abans que la intolerància, la democràcia sobre la dictadura, la igualtat damunt la imposició. Defensa inequívoca dels valors que a la nostra societat tan han costat defensar, dignificar la globalització de les llibertats que a vegades tan poc globals eren, igualar uns, moltes vegades, desiguals gèneres. És no renunciar al que hem assolit.

No em crec els arguments culturals que alguns li donen. No entenc les raons que raonen que ho diu el llibre sagrat. No defenso als que ho defensen, ni tan sols als que volen donar temps a la integració dels nouvinguts, temps que no s’ha de donar per segons quines coses. La justícia no ha de tardar en ajusticiar allò injust.

Si a la immigració, abraçada de germanor amb els nouvinguts, companyonia en la seva integració a la nostra societat i pel coneixement dels seus drets. Un acompanyament solidari que també ha de fer un esforç per saber explicar quines són les seves obligacions, i una, innegociable, és respectar els drets de les dones. I el Burka i el Nicab no són respectuosos, són intolerables, reneguen de la diversitat i ataquen la igualtat. 

Als que es queixen de la prohibició del Burka o el Nicab, al·legant a les llibertats religioses o culturals només els vull fer arribar una pregunta: ¿no és també una prohibició no deixar mostrar la cara a una dona?

Davant dues prohibicions, aquí, sempre defensaré la més propera als drets humans. I aquesta no és un altra que la proposada pel senyor Felip Puig.

Prohibir una prohibició em recorda a aquella dita que diu “qui roba a un lladre té 100 anys de perdó”. El conseller d’interior pot no haver de passar mai més pel confessionari, al menys per això.

A qui, per aquest escrit, em consideri racista amb els nouvinguts, jo l’acuso de racista amb el gènere femení.

Salut

LA PITJOR TRAICIÓ

Granollers a 16 de setembre del 2011

Tu o l’altre, l’altre i tu. No hi ha pitjor traïció que trair la confiança. Obre’t, abraça, entrega’t. Resta, divideix, multiplica per acabar sumant. Comparteix l’esforç per una dualitat de dues solituds. Deixar de pensar en tu per començar a pensar en el nosaltres. Estranya seqüència numèrica: el 2 abans de l’1.

Sigues fort davant les seves febleses, demostra feblesa quan se sent fort. Assoleix un somriure quan plora, deixa que plori abraçat pel teu somriure. No el deixis plorar sol i ajuda’l a riure plegats, plegats es plora menys i es riu més. Explica’t per ser escoltat, escolta quan et vol explicar. Calla quan no vol consell i aconsella’l quan necessita que parlis. Dubta, li transmets seguretat, una seguretat que et donarà quan estiguis dubtós. Fas servir la raó quan el supera el cor, equilibres i hi poses tot el cor quan actua només sota la raó. Lluites contra els teus defectes, defectes aliens que intentes obviar. Dónes aire o estrenys fins l’ofec quan és necessari per viure i deixar viure.

Ha de marxar, confies en que tornarà. Vol espai, t’allunyes per un després més proper. Surt i no pateixes, entrarà més tard. Necessita gaudir amb d’altres, saps que els altres no faran ombra al teu gaudi. Et mira, el mires, no hi ha mirades entre mig. Càlida abraçada de retorn pel retorn d’un càlid adéu segurs del retrobament.

L’abraces, li acostes els llavis, li fas un petó, un petó que saps que només fas tu. L’estires i el mires, gaudeixes del que veus sabedor que és per tu. Necessites amor, un amor que va més enllà d’un exterior poc inclusiu i frises per entrar dins seu, saber-lo teu, saber-te seu, notar que només som nostres. Plaer de conjunció, de penetració intensa en el més profund de l’altre per demostrar amor en majúscules. Orgasme compartit del què és comparteix amb respecte i estimació.

Vides separades unides pel temps. Esforç en la recerca de complicitats, de punts de trobada, d’il.lusions conjuntes, de decepcions superades en companyia. Acumulació d’experiències, sentiments i sensacions d’experiències de parella.

Rutina temorosa davant una realitat de constants desafiaments. Projecte d’un viure conjunt basat en la plenitud del confiar. Imprescindible altes dosis de creure en l’altre, d’entendre la paraula fe tot i no ser catòlic, els pertinents paranys en que s’amaga la desconfiança, el sentir-se traït són a tot arreu.

De cop i volta informacions mancades d’importància que s’oculten, si són poc importants ¿per què s’oculten? Descobriment d’allò amagat que surt de la seva negació i es reafirma contra el cor. Sentiments que lluiten contra la raó, cap que ha de frenar les ràpides palpitacions del cor. Arriben els dubtes, les imposicions, les prohibicions. La desconfiança s’ha instal·lat ferint de mort al seu gran enemic: la confiança.

I emergeix, d’allà on no hi havia preguntes, la gran incògnita: quan la confiança és traïda, ¿hi ha camí de retorn?

La desconfiança no només té un culpable però sí un que se sent més víctima

“la confiança és difícil de recuperar, no torna a créixer com les ungles”

Brahms

Salut

LES TRES MARIES DE LA LLENGUA CATALANA

Granollers a 15 de setembre del 2011

“El Saben aquel que diu”, començaria l’admira’t Eugenio, “sembleu les tres maries, la ca..., la me... i la por....”.

La llengua catalana també té les seves tres maries, la “CMiP” pròpia. L’amenaça a la immersió lingüística res té a veure amb l'aigua que ens entra al ulls per no portar ulleres de submarinista, si no en els tres taurons que, en diferent mesura posen en perill, per acció o omissió, un model que durant més de trenta anys ha estat, és i espero que seguirà essent, alabat, respectat i copiat per molts. Eix de cohesió d’una societat plural en la que un idioma és més dèbil que l’altre, ha assolit cert equilibri. Manca molt, però si entenem d’on venim... I em pregunto, ¿si el benestar social protegeix al més desfavorit per què el sistema lingüístic no ha de fer el mateix?

La Ca...: el sistema judicial. De nou, existència de diferents tribunals, contradicció de resolucions. Tres actors, dos papers enfrontats en l’obra, TC (Tribunal Constitucional), TS (Tribunal Suprem), TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). El TC va avalar el sistema basat en el català com a llengua vehicular. El TS i el TSJC reclamen, basats en els recursos presentats per tres famílies, que la llengua castellana també sigui vehicular. I al mig, jo i tants d’altres que no entenem aquest joc dels disbarats entre representants de la judicatura actualment massa polititzats. Les divergències, ¿responen més a interessos polítics que a la justícia en majúscules? I dubto sobre si la denúncia d’uns pocs pot posar en perill un sistema que avalen uns molts.

La Me...: La política i els polítics. O algú dubte, ¿que la pertinença, com a mínim de dos dels denunciants a un partit polític, visualitza la intromissió d’arguments partidistes en un debat que no hauria d’admetre intromissions i fer-se des de la independència judicial enfront una política cada cop més depenent de certs interessos?.

El senyor Rivera (C’s), orador hàbil però mancat d’arguments en aquest i altres temes, utilitza la llengua com a eix central del seu discurs de marcada recerca de rèdit electoral. Parla clar, no té res a perdre, arriba a qui ha d’arribar. Al seu costat, la senyora Alícia Sánchez (PP), aprofita l’ocasió i reprèn un discurs, ja conegut per repetitiu, atemorida per la por de vots davant l’avançament en el protagonisme del senyor Rivera en aquest tema, ells van ser primers. I, ¿els partits catalans? Redacten conjuntament un manifest que és però no acaba de ser. Immersos en una pre-campanya electoral, que alguns preveuen difícil, juguen les seves cartes moderant o radicalitzant discursos. Molt soroll en les paraules, molt silenci en els fets. Un sol recurs davant qui ja coneixem, deixa un regust a poca cosa. I és que tots caminen per les turbulentes aigües de les eleccions properes. Els més independentistes, ERC, SI i Reagrupament, avui separats, ara més preocupats per una possible unió demà. El PSC, amb baralles successòries, com sempre defensant una cosa aquí i l’altre allà; lluitant pel català a Catalunya, votant en contra de la seva presencia en altres llocs. Mentrestant CIU, amb unes responsabilitats de govern que limiten, mostrant fermesa oral, fermesa traduïda com sempre al final en debilitat d’actes. ICV, immers al mig de tot plegat.

La Por...: els catalans. No hi ha critica bona sense autocrítica. Les concentracions en favor de la immersió lingüística a l’escola i vaig més enllà, del català en la seva presència més global, han estat un fracàs. L’única presencia de professors i alumnes favorables al posicionament hauria significat una major repercussió. Érem pocs, massa pocs per quelcom tan important. ¿On ens varem ficar? Si el que es va veure és el suport a la llengua, perdoneu, ja m’hi he cagat al mig. Defensant així un patrimoni, l’únic segur és la pèrdua patrimonial.

Potser que ens ho fem mirar com a país. Els atacs són constants, diversos i cada cop més agressius. Si esperem que uns quants ens ho solucionin, anem arreglats. És hora de ser-hi tots o de rendir-nos. Manca compromís en l’acció social i accions decidides de la política.

Jo a la pròxima hi tornaré a ser, a qui prengui una decisió valenta l’acompanyaré. Vosaltres ja decidireu.

Salut

¿ADÉU AL LLIBRE?

Granollers a 15 de setembre del 2011

Estic casat amb el llibre, la lectura digital sempre ha exercit d’amant. Enamorat de les novel·les, els contes, les histories escrites i descrites, editades i publicades en paper. Desig sexual per l’actualitat de les notícies a la pantalla. Sóc un privilegiat, tinc a qui estimo i una amant que es deixa estimar, i cap d’elles em molesta.

Surto a buscar de qui enamorar-me, avui l’amant ja l’he vist a primera hora. Obro la porta d’un local qualsevol i veig a la sala de baix els més joves, els que surten per primera vegada. A la de dalt els veterans, els de tota la vida. Veig una sala VIP, allà s’exposen els més famosos, els que atrauen més gent. Fins i tot diviso una sala infantil per deixar els més petits durant la teva estància. Hi ha l'especial pels més viatjats o els que corren més enllà del que es pot corra.

Busco, remeno, em perdo al mig del munt d’oferiment cultural dibuixat de lletres. Reconec que el llibre sempre m’ha deixat intuir, amb la visió de la portada, el contingut de l’interior. L’he estudiada, mirada, fins i tot l’hi he xiuxiuejat a cau d’orella si les pàgines següents serien del meu interès. He llegit la contraportada, estudiat a l’autor, he acabat observant el premi assolit en la tira, habitualment vermella, que l’envolta (si no hi ha tira, ¿ja no és interessant?). He passat fulls de forma desenfrenada esperant una explicació del que explica. Finalment decideixo, aquest. Seducció en marxa, desig encetat, perversió pel camí davant l’expectativa a desvirgar la nova adquisició.

Un cop a casa protocol en marxa. Obertura de l’objecte de desig, carícies al paper, plaer davant la seva olor. Primera lletra, primera línia, paràgraf inicial. Primeres sensacions. A poc a poc a devorar pàgines de forma desmesurada.

Viatjo a llocs on mai podré ser, ser de gent que mai hauria conegut, descobreixo espais, espais que s’omplen d’històries reals o fictícies de les que mai hauria sabut. Imagino les paraules, passejo pels llocs, veig els personatges. Ric amb ells, ploro amb elles, estimo i faig l’amor, escolto, em parlen. Em torno protagonista de l’acció o és la mateixa acció qui em descriu els protagonistes. Mato, maten, corren, corro, volen i volo amb ells. Pateixo, gaudeixo, em fa gaudir la lectura d’un llibre de paper.

Obro l’ordinador i llegeixo a la “pantalla-amant” una notícia que em fa preocupar sobre el futur del meu amor cap a l“enamorat-llibre”: els seus germans bords i digitals provoquen el tancament de la cadena de llibreries “Borders”. Un munt de magatzems que han estat durant quatre dècades part consubstancial del paisatge dels EEUU. A finals d’aquest mes tancaran les seves últimes 399 botigues i deixaran a 11.000 treballadors al carrer.

Però no  ha estat només el creixent èxit del llibre digital qui ha escrit la defunció de “Borders”. “Amazon” i la seva venda directa per Internet també han estat cruels. Els preus, absolutament més econòmics, són una lluita perduda pels que no estan en el món de l’”ADSL”.

I ara si que tremolo: l’amant em torna a fer patir per l’enamorat. “Amazon” aterra a Espanya. De moment respiro, segons la llei espanyola els preus els marquen els editors i s’han de respectar. Per ara el meu local dels desitjos disposa de certa protecció.

Però, ¿i demà? ¿Passarà com amb els Cd’s i les botigues que els venien? El temps dictarà sentència, amb els de la música ja ho ha fet. Ara bé Apple, Kobo, Telefónica i Google estan preparant el seu atac. ¿Serà devastador?

Espero una derrota parcial de la digitalització, però hi confio poc. Així que senyors llibreters, agafin-se que venen corbes i jo ja hem puc anar preparant unes ulleres millors pels reflexes dels nous llibres.

Salut

EEUU: 10 ANYS DE CONSTANTS PÈRDUES

Granollers a 14 de setembre del 2011

En els darrers 10 anys moltes han estat les pèrdues americanes. El país dels somnis no ha parat de somiar en la derrota de l’onze de setembre, un dia cruel, en què va patir, damunt la seva pròpia pell, moltes de les crueltats que ha anat escampant durant tan de temps per tot arreu. En poca estona va ser víctima de les seves pròpies vileses.

El seu comportament, en països del mon àrab o del continent sud-americà, havia de comportar conseqüències. Les decisions presses, habitualment marcades pels interessos econòmics, polítics i de l’indústria de l’armament, eren un risc constant. El posicionament envers la situació entre Israel i Palestina, era, i és una bomba de rellotgeria. Aquell dia van explotar de la manera més sàdica possible.

Bin Laden, cervell executor del múltiple assassinat, com tants d’altres, era producte d’aquest mode d’actuar. El fill, utilitzat per lluitar en favor d’interessos ianquis i en contra dels russos a l’Afganistan, abandona al pare i acaba per desafiar-lo, provocant morts i ferint-lo allà on més li dol. I és que, a l’absurda aniquilació de sers humans que el xoc contra les Torres Bessones va significar, hem d’afegir-li la pèrdua de lideratge econòmic, polític i social que va arrossegar.

En deu anys el somni americà ha caigut considerablement.

Lideratge social: estocada al cor del sistema social americà, la seguretat en ells mateixos i de la seva vida, posada en qüestió. A partir d’aquell moment vulnerabilitat, inconsistència de la premissa de ser els més forts. La guerra es transformava en les formes i s’havien mostrat incapaços per fer-li front. Els serveis de seguretat havien fallat, l’armament era desconegut i l’enemic no vestia de guerra. Desconcert, inseguretat i feblesa. Pèrdua de l’habitual prepotència demostrada i de la potencia demostrada habitualment. Posada en qüestió de les milionàries inversions en seguretat i armament, por a no saber defensar-se. País poc acostumat al terrorisme, despertar a una nova realitat.

Seguidament desconfiança al diferent, al de fora o de color, al altri. Obsessió per posar cara al pròxim terrorista, els que havien gosat desafiar-los havien rebut formació en el mateix país. Pèrdua de llibertats individuals per assolir la col·lectiva, col·lectivitat que ja no confiava en l’arribada de l’estranger, del turista. Negació del dret a la presumpció d’innocència.

Descobriment de l’existència dels altres. Freqüentment acostumats a mirar-se el melic, a ser el centre únic mundial, han d’acceptar què les seves decisions en llocs llunyans, de retruc, els poden afectar a casa seva.

Transformació en una societat més dèbil i vulnerable, desconfiada, vigilada i amb necessitat de saber de l’altre.

Lideratge polític: la decisió de la guerra com a resposta, en especial la d’Irak, de forma unilateral, enfronten el país amb molts d’altres. La suposició, mai demostrada, de possessió d’armament nuclear per part de Sadam Hussein, els porta a una pèrdua de credibilitat. Troben alguns aliats, Anglaterra i Espanya com a més importants, però es queden molt sols. 

Manifestacions arreu, inclús entre els propers, en contra d’una guerra inexplicable. De fons el restabliment de la democràcia en els països atacats. Un atac que a dia d’avui encara esta per demostrar que hagi tingut incidència política en ells més enllà d’un canvi de formes.

Desconfiança dels països àrabs. Creixement de l’animadversió cap a tot allò que fa olor a americà. Sensació d’invasió i arrelament als discursos religiosos dels que se senten més perjudicats.

EEUU ja no sembla capaç de liderar políticament el món.

Lideratge econòmic: és evident que la crisi econòmica, del país més econòmicament potent del món, no és producte només de l’onze de setembre però si esta relacionat amb ell. Segons Ramon Rovira, “potser perquè els polítics estaven massa enfeinats intentant recuperar el pols del país i dissenyant l’estratègia per castigar als culpables, la gestió econòmica va quedar en mans dels taurons de Wall Street, els quals es van adonar ràpidament de l’enorme possibilitat que se’ls oferia. L’expansió irracional del crèdit i la facilitat amb què es concedien sense les garanties necessàries, van provocar un creixement brutal dels preus de l’habitatge, que als EEUU, per exemple es van doblar entre el 2000 i el 2006... setembre del 2008 amb la fallida del banc d’inversions Lehman Brothers, desprès que l’administració de Bush decidís no intervenir per salvar-lo”. El després ja el coneixem.

A tot això, per exemple afegir-hi, els costos ingents de les diferents i eternitzades guerres, el mal provocat al turisme, les hores, no comptabilitzades, de recursos humans parats en els múltiples controls aeroportuaris.

I en aquests desequilibris hem de sumar-hi l’emergència de països com Brasil, la Xina o L’Índia que han amenaçat la supremacia.

Ara queda per veure si a l’acabar aquesta crisi, el país dels somnis torna a fer somiar a la gent. Recupera una societat malmesa, un lideratge polític gestionant noves complicitats i actuant sempre sota el paraigua de l’ONU tot posant la vista en reactivar els mercats tornant a posicionar-se com la gran potencia econòmica que era. Si algú ho pot fer, són ells. Però per tot això primer haurà de sortir de la crisi actual i després passar pàgina de l’onze de setembre.

Salut

A FAVOR DE LA LLENGUA: QUATRE GATS

Granollers a 13 de setembre del 2011



Semblem molts, érem pocs

Començo aquesta columna essent conscient que a alguns els molestarà o no hi estaran d’acord. Uns esgrimiran motius lògics, d’altres inventaran lògiques pels seus motius. No agradarà, però és que a mi no em va agradar l’experiència. Això sí, m’agrada donar les gràcies als que hi van invertir el seu temps. Jo també hi vaig ser, no cal que ningú m’ho agraeixi, ho havia de fer. No formo part del sistema educatiu, tan sols em considero defensor d’allò que em sembla inversemblant que encara, ahir, avui o demà, s’hagi de defensar.

Tinc motius més que suficients per estar molest. El meu sou, com tants d’altres, s’ha reduït, fins i tot hi ha mesos en què és inexistent, ja ho tenim els autònoms en l’actualitat. Treballo més hores que abans per acabar arribant a final de mes més escurat que mai. Estic absolutament contrariat amb les retallades i la política i els seus representants. Estic com molts, com tu, com vosaltres. Però no m’amago darrera d’aquests arguments, i d’altres que no vull ni pensar, per no sortir a defensar el que és just.

Possiblement em cregués, de forma il·lusa, més acompanyat en aquesta reivindicació. Potser la meva percepció era equivocada envers la multitud de missatges de solidaritat vistos, escoltats i llegits. No érem tants com em pensava que seriem, menys dels que somiava ser. Demanem molt, donem molt poc, ¿potser ens acabaran donant el que ens mereixem?

300 persones reclamant la validesa de la immersió lingüística ahir al centre neuràlgic de Granollers. El famós “catalàalatac” ha quedat reduït com a molt a un català a la reraguarda. Però, com en totes les manifestacions, sempre quedarà el dubte de saber de quin costat està el que no hi és. Però em nego a creure que aquesta ridícula xifra sigui la favorable a posicionaments com el meu.

Molts pocs, massa pocs per un tema tan important. Em vaig sentir molt sol, acompanyat de gent. ¿És que potser ja se’ns en fot tot? I és que penso en una ciutat, Granollers, amb uns 9100 alumnes i un nombre indeterminat de professors que treballen per la seva educació, fins a dia d’avui amb el català com a llengua vehicular. Imagino la xifra amb pares, mares i familiars que els envolten i creuen que aquest idioma ha de ser el protegit a les escoles. Finalment sumo els altres i només puc anotar una conclusió: rotund fracàs de la convocatòria. Massa acostumats al ja m’ho faran o al sempre són els mateixos.

Després, ¿amb quines imatges de suport popular defensarem la nostra llengua a les escoles? ¿Amb les de la concentració a la plaça de la Porxada d’ahir? Derrota anticipada i previsible. Nou argument pels que ja no disposaven de cap argumentació. Ara esgrimiran la de manca de suport ciutadà. La culpa no sempre és d’Espanya, ahir la poca assistència no va ser responsabilitat d’ells. Això sí, el senyor Rivera, que des de la Garriga ho pot veure, està rient amb despit. Victoria al sarró per ell.

Potser si que ens mereixem perdre. Allò que perds es valora més, l’absència del que pensaves etern li confereix major importància. Caldrà arribar a aquest límit.

Salut

ELS TOP MANTA MURALS

Granollers a 13 de setembre del 2011

En situació de crisi una columna com aquesta no és políticament correcta. Socialment, a ben segur, serà considerada antisocial. Econòmicament es pot veure com una manera d’aniquilar l’únic suport econòmic de molts. El millor, sembla ser, és tancar els ulls i deixar que en surtin perjudicats els que socialment col·laboren pagant, econòmicament depenen d’un treball oficialitzat i políticament es comporten dins la normativa que la política ha marcat.

Està ben demostrat que el que diferencia, en aquest país, la persecució d’algunes il·legalitats, és la seva visibilitat. Si passen desapercebudes no són perseguides, amb poc soroll semblen legals, sense presència física apareixen invisibles. Però són nocives, perjudicials i signifiquen un atemptat econòmic en contra del benestar de tots.

Perseguim els top manta a ras de terra. S’han fet massa visibles i han ocupat els punts neuràlgics de les ciutats. Ells mateixos han fet massa publicitat de la seva il·legalitat. No argumentaré el meu posicionament sobre aquesta realitat, ja el vaig fer.

Cap autoritat ha decidit posar ordre als top manta murals. Sí, aquella multitud d’ofertes que pengen de les parets de les nostres ciutats. Amagades darrera d’un cartell, més o menys artístic, fan apologia fictícia de serveis econòmics. La majoria identificats amb telèfons retallables només estirant d’ells.

Pintors, electricistes, fusters o reparacions varies i variades. Classes de guitarra, baix o bateria. Sessions de ioga, massatges o curacions miraculoses a tots els nivells. Anglès, francès o qualsevol idioma parlat o amb possibilitats de ser parlat. Fins i tot, ofertes per passejar el gos.

Gent amb habilitats per fer-ho o autònoms que s’han donat de baixa. Treballadors que cobren de l’atur o aturats desesperats que ja no saben d’on cobrar. Sous afegits en temps lliure, potser massa temps lliure sense sou. Persones, famílies, realitats amb dificultats que busquen una sortida a la situació.

Sona bonic, però si reflexionem una mica, és lleig, molt lleig. Aquest país actualment està ple de treballadors per compta pròpia amb serioses dificultats per arribar a final de mes, empreses petites que fan mans i mànigues per pagar, escoles i centres amb baixades d’ingressos espectaculars passant-les magres per complir amb les seves obligacions. Hi ha treballadors que continuen en el seu lloc de treball tot i patir dificultats per cobrar la seva nòmina. Un munt de persones exercint oficis de manera legal.

Tots cotitzen els impostos pertinents per continuar amb la seva activitat, paguen el corresponent IVA, les quotes a la seguretat social, els beneficis (ara no n’hi ha) i disposen d’assegurances que cobreixen al client. I després són cars en referència als top manta murals.

Senyors, no els queda cap altre remei. Han de ser menys econòmics, hi han més despeses. I moltes d’aquestes de retruc ens afavoreixen a tots i cadascun de nosaltres. El benestar social també és possible gràcies al que paguem d’impostos. Sense aquesta recaptació, deixem-nos de tonteries, hi ha menys serveis socials possibles. Aparenta insignificança, és més significat del que ens imaginem. 

Així és, que quan estirem un número de telèfon d’un cartell d’aquests, pensem que a curt termini paguem menys, demà potser engrandirem les llistes de l’atur i amb el temps ens costarà molts diners.

I a les autoritats els prego que busquin el protocol possible per aturar aquesta economia submergida. La de gran escala també, però aquesta petita és molt nociva encara que no ho aparenta.

Salut