De passeig amb amics i família pel centre d’una ciutat qualsevol. Diviso, com no podia ser d’altre forma, a dreta i esquerra, botigues del grup Inditex. Ho farem, me la veig al damunt: estem a punt de fer la ruta turística pel món fantàstic dels Ortega. El “Dinesyland” del tèxtil promet diversió a unes, avorriment als altres. Parada davant el “Zaraworld”.
Elles encantades amb la “pre-visió” dels vestuaris de personatges fantàstics, els veuen abans d’entrar; nosaltres resignats, sabem que acabarem pagant l’espectacle; els petits corrent per entrar i sortir de les cases embruixades de prínceps convertits en pantalons i princeses transformades en suggerents camisetes per damunt del melic. Només manca l’”Apple” mossegada per Blancaneus. Error, la veig a dins, preparada per sumar i cobrar.
Les dones entren a la velocitat del tren del “Far West”, els petits les acompanyen per tocar barrets de “Cowboy”, camisetes de ballarina de bar o botes d’índia. Mentrestant els homes decideixen quedar-se fora, aquesta atracció no va amb ells. Jo dubto.
Ho he volgut disfressar, he estat fantasiós, m’he envoltat d’enganyosa autosuggestió i penso, en veu baixa no vagi a ser que s’emprenyin: no han de comprar res, llavors ¿per què collons entren?. I si elles volen entrar, ¿és obligatori que jo les acompanyi?. Però el que m’indigna més és preguntar-me: ¿aquest és l’oci familiar d’avui en dia?, ¿així hem de compartir part del poc temps del que disposem a gaudir amb els fills?, ¿hem canviat la fantasia dels “Mickey Mouse”, els “Donald” o “Harry Potter”, dels jocs de taula o els gelats compartint conversa, per una pura visita comercial?
Finalment entro, mirada desconfiada a dins: a dalt home, hòstia ¿hauré de pujar escales?, ¿per què sempre jo i no elles?; a baix, els petits ja corren amagant-se darrere d’aquells que no es mouen mai i als qui estic a punt de tirar una moneda pensant que són estàtues de les Rambles; el “merchandising” no falla, sap perfectament qui és la millor víctima, i deixa aquesta planta per a elles. Santuari femení, feminitat consumista.
No sé si anar cap a un lloc o l’altre. Estic perdut i m’adono que necessitaria un d’aquells cartells amb un punt vermell que posa: vostè és aquí, el que busca és allà. Decideixo seguir-les a elles, són com a casa seva, es coneixen els passadissos, les cantonades, els racons més inhòspits, estic segur que saben fins i tot on és la caixa forta. ¡Una d’elles ha trobat a faltar un model de sabates!
En el trajecte, m’esgoto només de veure un munt de prestatges i roba per tot arreu, col·locada o descol·locada. Fins i tot haig de vigilar de no trepitjar-ne alguna. Em fixo en una dependenta, de vestit corporatiu, que si de mi depengués li faria treure. La meva ja té una faldilla a la mà, respiro, la seva encara la porta posada; l’amiga una camiseta sense tirants, imagino, com li quedarà amb aquell bé de Deu que se li suposa. I m’ho veig a venir.
NOOOOOOOOO! Es dirigeixen cap als provadors. Allà hi ha una vigilant, i recordo quan m’impedien el pas a les discoteques. És més maca que aquells goril·les, funciona igual. Les atura, ¿portaran el VIP?, els hi fa ensenyar les peces de roba, els dona una cartolina amb un 1 a cadascuna. Si tenen cada una l’u, ¿quina entrarà primer?. M’expliquen que és el nombre de peces que entren a la cabina per que no robin, ¿què ho pensàveu fer?, inquireixo.
Entren, la meva em demana que entri i fa la gran pregunta: ¿com em queda? ¿Ara que haig de contestar? Quan pregunten sempre saben quina resposta volen. Li dic que fatal directament i m’estalvio els “calers” o em guardo les espatlles i li dic que se’n provi una altra. Saps què, tampoc li queda tant malament i acabarem abans: bé!
Cap a la caixa, 20 euros. Respiro, sortim, m’he sentit com als hospitals.
Recordo el preu, això si que ho tenen són molt econòmics. Em sento estúpid davant la intel·ligència d’alguns per fer de forma tan econòmica productes que fets per gent d’aquí son tant poc econòmics.
Arribo a casa, obro l’ordinador, consulto pàgines de consulta habitual. Llegeixo un titular: “Zara denunciada por “condiciones de esclavitud” en talleres de Brasil”. Només és una denúncia, li atorgo la presumpció d’innocència i més sabent que és una empresa subcontractada la causant principal de l’explotació. Responsabilitat directa no ho sé, però per omissió, segur. Em queda clar allò de ser els més econòmics, ara ho entenc. I jo hi he comprat: ¡Burro!.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.