dimarts, 13 de setembre de 2011

A FAVOR DE LA LLENGUA: QUATRE GATS

Granollers a 13 de setembre del 2011


Semblem molts, érem pocs
Començo aquesta columna essent conscient que a alguns els molestarà o no hi estaran d’acord. Uns esgrimiran motius lògics, d’altres inventaran lògiques pels seus motius. No agradarà, però és que a mi no em va agradar l’experiència. Això sí, m’agrada donar les gràcies als que hi van invertir el seu temps. Jo també hi vaig ser, no cal que ningú m’ho agraeixi, ho havia de fer. No formo part del sistema educatiu, tan sols em considero defensor d’allò que em sembla inversemblant que encara, ahir, avui o demà, s’hagi de defensar.
Tinc motius més que suficients per estar molest. El meu sou, com tants d’altres, s’ha reduït, fins i tot hi ha mesos en què és inexistent, ja ho tenim els autònoms en l’actualitat. Treballo més hores que abans per acabar arribant a final de mes més escurat que mai. Estic absolutament contrariat amb les retallades i la política i els seus representants. Estic com molts, com tu, com vosaltres. Però no m’amago darrera d’aquests arguments, i d’altres que no vull ni pensar, per no sortir a defensar el que és just.
Possiblement em cregués, de forma il·lusa, més acompanyat en aquesta reivindicació. Potser la meva percepció era equivocada envers la multitud de missatges de solidaritat vistos, escoltats i llegits. No érem tants com em pensava que seriem, menys dels que somiava ser. Demanem molt, donem molt poc, ¿potser ens acabaran donant el que ens mereixem?
300 persones reclamant la validesa de la immersió lingüística ahir al centre neuràlgic de Granollers. El famós “catalàalatac” ha quedat reduït com a molt a un català a la reraguarda. Però, com en totes les manifestacions, sempre quedarà el dubte de saber de quin costat està el que no hi és. Però em nego a creure que aquesta ridícula xifra sigui la favorable a posicionaments com el meu.
Molts pocs, massa pocs per un tema tan important. Em vaig sentir molt sol, acompanyat de gent. ¿És que potser ja se’ns en fot tot? I és que penso en una ciutat, Granollers, amb uns 9100 alumnes i un nombre indeterminat de professors que treballen per la seva educació, fins a dia d’avui amb el català com a llengua vehicular. Imagino la xifra amb pares, mares i familiars que els envolten i creuen que aquest idioma ha de ser el protegit a les escoles. Finalment sumo els altres i només puc anotar una conclusió: rotund fracàs de la convocatòria. Massa acostumats al ja m’ho faran o al sempre són els mateixos.
Després, ¿amb quines imatges de suport popular defensarem la nostra llengua a les escoles? ¿Amb les de la concentració a la plaça de la Porxada d’ahir? Derrota anticipada i previsible. Nou argument pels que ja no disposaven de cap argumentació. Ara esgrimiran la de manca de suport ciutadà. La culpa no sempre és d’Espanya, ahir la poca assistència no va ser responsabilitat d’ells. Això sí, el senyor Rivera, que des de la Garriga ho pot veure, està rient amb despit. Victoria al sarró per ell.
Potser si que ens mereixem perdre. Allò que perds es valora més, l’absència del que pensaves etern li confereix major importància. Caldrà arribar a aquest límit.
Salut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.