dijous, 29 de setembre de 2011

EM NOTO DEIXAT, EM SENTO ABANDONAT

Granollers a 30 de setembre del 2011

¿En què m’he quedat?. Mal vestit, descabellat i amb la bufanda antiga i arrugada. Estic deixat, no em cuido ni em sento cuidat. No m’agrada la llum que m’il·lumina de nit però és millor que la que em deixa veure de dia, no estic presentable. ¿On sou? ¿Com és que em sento sol? Ja sé que el nou és molt més agradable, maco i còmode. Les seves noves robes l’afavoreixen i no porta bufanda, ¿s’ha fet antiga?. Sempre planxat d’última hora, net i ben pentinat. Bellesa d’un vell envellit de nou.
Recordo quan jo vestia de gris impecable, elegant. Brillava sota la llum del sol marcant clarament el meu territori, territori que il·luminava artificialment de nit. Sempre amb la bufanda caient sobre els costats, de quadres, senyalitzant els laterals del vestit. De tant en tant, algun pin amb missatge trencava la fredor d’un color massa fred, ho reconec. A vegades em creuava amb d’altres de vestuari similar a qui guinyava l’ull per cadascú seguir la nostra direcció. Recordo aquella vegada en què a la feina, primer sonava a broma, algú va decidir que havia de pintar-me algun tros de blau, després va ser veritat. Deia que allò era per pagar, ¿pagar per mi?, ¿per què?. Vaig haver de fer-ho, al final mi vaig acostumar.
Evoco imatges de quan em sentia acompanyat, a peu, en cotxe. Tant era, la companyonia em feia sentir útil. Uns passaven, altres es quedaven. Alguns els veuria per última vegada, d’altres era la primera vegada que els veia, fins i tot alguns m’ensenyaven el petit que feia poc que veien. Uns eren de tota la vida, altres acabaven d’arribar fins i tot molts arribaven i marxaven.
No he estat mai d’aglomeracions però em molesta la solitud. Ara m’heu deixat. Ho entenc, quan el veig sento sana enveja, jo també triaria el nou. Jo no he acceptat bé l’abandonament de la parella, aquella que em vigilava, em mimava i assolia de mi el millor. Ella, era qui invertia en mi, qui pensava per mi i en mi. Em comprava el vestit, em posava bufandes noves, em recordava la importància de la netedat. Em feia visible, imaginava per fer-me sentir necessari i útil. Prenia decisions, decisions que milloraven la meva existència.
Et trobo a faltar estimat Ajuntament. Torna, et necessito per tornar a ser. Seré el que vulguis, faré el que em manis, però davant la teva absència no sóc útil. Torna a pensar per mi, pensa en mi. Jo cada dia penso en tu.
Parlo del carrer Barcelona de Granollers, però de molts altres que amb l’arribada de la nova zona de vianants han perdut raó de ser. Incòmodes pel passeig, impossibles per la circulació. Inútils pels vianants, inaccessibles pels cotxes. Laberints automobilístics, curses d’obstacles per anar a peu.
Hauríem d’anar pensant en com fer-los útils per uns, els altres o tots dos. Ara, la seva inutilitat els està matant.
Salut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.