dimarts, 19 de novembre de 2013

ADÉU PSC! I BON VENT

El Partit dels Socialistes de Catalunya ha decidit baixar del tren del dret a decidir. Navarro va assolir arrasar els crítics amb un 83,5% de suport dels membres del Consell Nacional (tot i que fonts parlen de l’absència de fins a un 28% dels mateixos). Un resultat aclaparador que reflecteix amb claredat la posició de l'òrgan màxim de decisió del partit entre congressos. La seva funció és definir les grans línies d'acció política entre cada congrés i controlar l'acció de la Comissió Executiva del Partit. I allà, aquest diumenge, es va renunciar a la consulta com a estratègia política (agradarà a tots els votants?). A destacar el que sap Navarro: no hi haurà consulta sense acord". I coherència no n’han demostrat, però en això són llestos i molt conscients: no hi haurà acord. Les negatives constants rebudes en primera persona els han fet adonar de la realitat. Per tant ara no volen la consulta fent bona la dita de què una retirada a temps és una victòria (al principi van imaginar que la victòria era al costat dels qui hi eren inclosos). Consumat el fet, diumenge em sorgia una pregunta: qui som d’altres per negar el dret d’un 83% amb una etiqueta com #forapsc quan legitimem un 80% a favor de la consulta?

Ara bé, la legitimitat no amaga que el PSC ha fet el ridícul i el passerell. El moviment social i la reivindicació d’una consulta pel dret a decidir, que no és altre que pel dret a l’autodeterminació ( se’n van adonar?) els ha passat per sobre i el joc de la puta i la ramoneta els ha anat consumint. Ho sumem a la preocupació per uns Ciutadans clars i contundents que han anat agafant espai polític? El PSC sempre ha optat pel federalisme i la pregunta clara de resposta binaria no els interessa. I així ha de ser o significarà un frau de votació. Vet aquí la renúncia. Ep! Per això i un absolut pànic a trencar amb la versió espanyola (PSOE) que ja els va negar, en un clar avís, incloure la consulta a Granada. Han topat amb l’Espanya que no s’esperaven des de bon principi: la de la negació absoluta al procés. Van confiar en una complicitat que no és possible. I demà picaran contra el següent mur: una Constitució, que mal els pesi a ells, és irreformable protocol·làriament per canviar el model territorial d’Espanya.

Antoni Balmón declarava: "els crítics no estan en el present, viuen del passat". Quanta raó! Manifest Socialista del 1976: "...nosaltres treballadors, homes i dones de Catalunya, provinents dels sectors i de les tendències més diverses, aplegats sota l'objectiu comú de la lluita, la lluita indispensable pel procés de transformacions revolucionàries de la societat, la lluita per l'alliberament de tots els treballadors de Catalunya, la lluita pels drets de la nostra nacionalitat, per l'ús de les nostres institucions de govern i pel dret d'autodeterminació de tots dels pobles...". Doncs això és el passat escombrat pel present. Si es pensen que les lluites, les revolucions i l'autodeterminació de Catalunya, es fan en guants de seda, els socialistes han fet bé de retirar-se. Com era allò? "Si creus que és impossible, deixa treballar als qui ho volen fer possible".

Avui el dret a decidir està emprenyat i els diu: adéu PSC i bon vent!

dijous, 14 de novembre de 2013

“S” DE SANDÀLIA

Benvolguts lectors, recorden la pel·lícula “las sandàlies del pescador”? Vés per on, de sobte s’ha manifestat en mi. Quaranta cinc anys més tard evoco un Anthoni Queen convertit en Kiril Lakota, un bisbe ucraïnès condemnat a treballs forçats en una presó soviètica i més tard proclamat com a Cirili I, el nou Papa. El dia de la seva coronació i enfront de la multitud reunida a la Plaça de Sant Pere, es llevà la “tiara” i anuncià al món l'alienació de tots els béns materials de l'Església catòlica amb l'objectiu de pal·liar la fam del poble xinès (la cúria vaticana faria bé de prendre nota de similar acte altruista). La seva decisió va ser aclamada a tot el món.
El gest de David  Fernàndez ensenyant  la sandàlia davant Rodrigo Rato ("tiara" no en porta i ben cert, l’acció sembla més pròpia d’altres contrades i religions) em va fer retrobar de nou amb aquell Cirili d’un poble indefens i oprimit per una crisi en què els veritables responsables passegen per comissions guardant absolut silenci, presentant el desconeixement com a justificació o defensant les decisions engegades com a única mesura de contenció per a mals pitjors davant la situació. Pura comèdia que necessitava una rebolcada. El que provoca fer volar la imaginació no?
I vet aquí que de cop i volta molts converteixen un acte simbòlic, en violent, un gest al·legòric, en una amenaça i una simple gesticulació, en tot cas de mal gust o discutible educació, en una mostra de radicalisme intolerant. Aila! no ha agradat a tothom com en Cirili. En això, el calçat de sola assegurada al peu amb cordons o llenques de cuir, ha posat d’acord als qui darrere hi veuen un independentista d’esquerres i un partit en creixement: el grup Godó, ICV, 13TV, Duran Lleida, el progressisme acadèmic, tertulians conservadors, ABC, El Mundo, unionistes varis... Portades, articles, posts, piulades i un munt de propaganda. En màrqueting ja ha guanyat el cooperativista.
I és què en el fons l’incordi no és la sandàlia; molesta el que representa: trencar amb el protocol establert per denunciar als del poder. I què esperaven de la CUP? Correcció política absoluta? Això demostra que molts els consideraven una anècdota i no una proposta treballada i amb contingut. David Fernàndez es va proclamar com el que vol ser: la veu dels més indignats i desvalguts.
Davant les evidències, si haig d’escollir entre mostrar una sandàlia o estafar amb productes bancaris, enfonsar bancs, gaudir de sous immorals o posar tot un país en dubte, ep! i sota perill de ser mal educat, abans em descalço. Cap pudor de peus és similar a la de la merda de les preferents i d’altres atacs als més dèbils. Una sandàlia, fins on jo sé, no provoca desnonaments, ni estafes, ni envia a la misèria a un munt de gent.
Mirin, l’únic que em fa certa recança és que, molt a pesar d’equivocar-me, David Fernández  ja portava aquestes sandàlies el dissabte i sense mitjons. Uffff. Tret d’això, aquesta possible fortor d’una pell amb excés d’ús, personalment aplaudeixo el gest. Li suen molt els peus? A mi el que me la sua molt i una mica més amunt  (XD), és que alguns es quedin, per interessos, amb la forma abans que el fons.
Sigui com sigui acceptaria sandàlia com a exhibició "S" i a Rato com a "X". Enfonsar en la pobresa a milers de persones, és molt més pervers i pervertit.


dilluns, 11 de novembre de 2013

PAÍS DE PARTITS

El debat independentista esta deixant en evidencia les vergonyes del país. Ens hem fotut a tort i a dret en un merder de dimensions còsmiques, desafiant a tot un Estat, i arribada l’hora de la veritat ens adonem que anem de mal borràs amb un país de partits en comptes d’uns partits de país. Enfront tan descomunal repte com el del dret a decidir i un rival de record a Goliat (més pel que tenim nosaltres de David que pel que significa en l’actualitat de gegant Espanya) els partits de l’arc parlamentari català i els líders polítics, s’han agafat el dret a diferir, discernir i discutir en públic en una estratègia que aparenta intentar apostar per aspirar al dret a dividir als qui es van unir de mans; ja sigui a la Via Catalana o a l’encerclem La Caixa. L’espectacle és dantesc, surrealista i vergonyant. El partidisme per damunt del que reclama una àmplia majoria de la societat catalana.
Dels qui sempre han pensat en clau espanyola, ja ens ho esperàvem. Què el PP(C) i C’s dinamitarien tant com els fos possible cap intenció de referèndum que “atemptés” contra l’Estat indivisible per mandat de la Sagrada Constitució, era sabut. El seu argumentari sobre la benedicció de pertànyer a Espanya, la seva benevolència en sortir a l’ajut d’una mal gestionada Catalunya i la negació absoluta de cap dèficit en el tracta al conjunt dels catalans, de manual.
Però que de retop ens topéssim amb la manca d’alçada de mires en els partidaris de la consulta i, aila!, a voltes representants del 80% dels qui van votar a les anteriors eleccions del 25N, no és de rebut. Anar a les palpentes, cadascú per on enfila i vetllant pels propis interessos, pot significar que el que no es paga amb diners s’acabi pagant amb dinades i l’alt preu del desencís i esgotament d’una bona part dels afins, faci efecte.
I és que contradiccions en la data o la pregunta; ara al setembre o més tard, a l’octubre o... Una resposta binaria, o tal vegada en format enquesta. Que si un federalisme exclusivament català o una moció per fer-ho a la valenta. Ara no entrem al govern però demà si s’escau sí. Ho volem tot o no ens cal. I l’última, la logística; una excusa immoral davant els que van assolir travessar Catalunya agafats de la mà amb una participació de gairebé 1.500.000 persones en un èxit organitzatiu sense precedents. Au va, home, va!
I essent conscients de la dificultat, molts poden pensar que no hi haurà referèndum i per això veuen les eleccions europees com una oportunitat única per sumar vots favorables a la independència i presentar-los a la comunitat internacional. Resposta fins avui? La candidatura unitària esdevé més inversemblant que mai. Ni això.
No, avui en dia el gran parany per consultar al poble català no és Espanya; són uns partits que encara pensen en clau interna i no en el país. Els catalans som com aquell sabater que és qui va més mal calçat mentre els seus polítics es posen les botes. O ens vestim bé pels peus marcant data i pregunta i assolint la complicitat en les europees, o això no hi ha per on agafar-ho i ens calçaran d’altres. Estem arreglats nois.

dijous, 7 de novembre de 2013

LA GRAN PEÇA ÉS TV3


Deia Walter Lippmann: “el periodisme lliure no és un privilegi sinó una necessitat orgànica per a qualsevol societat que vulgui ser gran” (diari ARA d’avui). Escoltant les denúncies dels professionals de l’ens valencià, un intueix que en aquesta cadena la llibertat va ser coartada fa temps. I de segur, si haguessin estat fidels a la cita, avui la societat valenciana no seria una mica més petita davant la pèrdua d’un canal públic en llengua materna que hauria d’haver servit a la ciutadania i no al poder polític.

Paulo Freire, en la seva Pedagogia de l’Oprimit, ja advertia: “la manipulació, en la teoria de l'acció antidialògica, com la conquesta al fet que serveix, ha d'anestesiar a les masses amb l'objecte que aquestes no pensin.” I a això s’ha dedicat el govern del Partit Popular amb Canal 9. Tot i haver estat utilitzada com a eina propagandística, ara l’anulació de tot allò que no obeeix a les directrius recentralitzadores i d’atac sistemàtic al català endegats temps ençà, l’havien convertit en una molèstia.

Canal 9 ha estat dinamitada des de dins pels de fora: això sí, amb la convivència de    qui havia de garantir la seva imparcialitat i qualitat en defensa del codi deontològic periodístic. Polititzada, sobre dimensionada, folkloritzada, arruïnada i ara tancada per manca de diners per a serveis essencials. I pregunto: aquests són la Fórmula 1, el València CF o els 16 assessors, tres conductors oficials i cuiner personal del president Fabra? Ep! o tal vegada l’aeroport de Castelló o els seus 82000 euros anuals en un falconer de protecció a avions inexistents?. Au va, home, va! No hauríem de picar l’ham de similar simplificació intencionada.

I anem en compte. En aquesta cacera la peça més cotissada, més anhelada, és TV3. A València ja va ser abatuda. I a Catalunya Albert Rivera ja en va demanar el seu tancament amb la demagògia habitual que el caracteritza per defensar en aquell moment a la gent gran. Ara, sempre que pot hi assisteix per fer arribar el seu missatge (em recorda aquells partits del meu poble contraris al Butlletí Municipal però que hi van escrivint a cada nova entrega).

No val a badar! TV3 està en cerca i captura. Estem avisats.

dilluns, 4 de novembre de 2013

LA PREGUNTA

Aila!, després de moltes hores, gairebé diria dies, crec que he trobat la pregunta que hauria de fer possible l’acord entre tots els grups de l’arc parlamentari català favorables al dret a decidir.
Benvolguts lectors, agafin aire, i som-hi:
Vol vostè un referèndum legal, tolerat, d’amagatotis o a la babalà i a tot estirar en un temps prudencial i moderadament radical per decidir què Catalunya esdevingui un estat propi confederal i independent dins un marc federal, vulgui Espanya o si us plau a la força més pacífica i cívica, republicanament monàrquic i amb enquadrament legal dictat per norma suprema constitucional redactada per especialistes o mitjançant un procés constituent que declari el nou estat com lliure, associat o depenent de sistema capitalista, socialista i tendenciosament comunista, basat en una nova llei electoral i de sistemes de partits a mida dels existents, d’ateisme catòlic i islàmic, energies renovables gestionades per elèctriques, banc públic de gestió privada, sanitat universal en mans de mútues, escola pública amb subvencions a les privades, lliure de transgènics locals i producció de Km.0 oberta a les importacions, seleccions catalanes espanyolitzades, on el Barça jugui la lliga espanyola o qualsevulla altre, La Vanguardia gaudeixi de l’exclusiva de les enquestes polítiques o no, Gonzalo Bernardos sigui més omnipresent, es demani fervorosament a Lara que no marxi i un cop fet ja està fet ves-te’n Anton que el que es queda ja es compon?
I, cercant un alt grau de consens, les respostes també les he pensat:
Sí, potser, a vegades, hem de canviar-ho tot, podria interessar-me, no, tant me fa o “mande?”.
Ja ho tenim oi?