dilluns, 11 de novembre de 2013

PAÍS DE PARTITS

El debat independentista esta deixant en evidencia les vergonyes del país. Ens hem fotut a tort i a dret en un merder de dimensions còsmiques, desafiant a tot un Estat, i arribada l’hora de la veritat ens adonem que anem de mal borràs amb un país de partits en comptes d’uns partits de país. Enfront tan descomunal repte com el del dret a decidir i un rival de record a Goliat (més pel que tenim nosaltres de David que pel que significa en l’actualitat de gegant Espanya) els partits de l’arc parlamentari català i els líders polítics, s’han agafat el dret a diferir, discernir i discutir en públic en una estratègia que aparenta intentar apostar per aspirar al dret a dividir als qui es van unir de mans; ja sigui a la Via Catalana o a l’encerclem La Caixa. L’espectacle és dantesc, surrealista i vergonyant. El partidisme per damunt del que reclama una àmplia majoria de la societat catalana.
Dels qui sempre han pensat en clau espanyola, ja ens ho esperàvem. Què el PP(C) i C’s dinamitarien tant com els fos possible cap intenció de referèndum que “atemptés” contra l’Estat indivisible per mandat de la Sagrada Constitució, era sabut. El seu argumentari sobre la benedicció de pertànyer a Espanya, la seva benevolència en sortir a l’ajut d’una mal gestionada Catalunya i la negació absoluta de cap dèficit en el tracta al conjunt dels catalans, de manual.
Però que de retop ens topéssim amb la manca d’alçada de mires en els partidaris de la consulta i, aila!, a voltes representants del 80% dels qui van votar a les anteriors eleccions del 25N, no és de rebut. Anar a les palpentes, cadascú per on enfila i vetllant pels propis interessos, pot significar que el que no es paga amb diners s’acabi pagant amb dinades i l’alt preu del desencís i esgotament d’una bona part dels afins, faci efecte.
I és que contradiccions en la data o la pregunta; ara al setembre o més tard, a l’octubre o... Una resposta binaria, o tal vegada en format enquesta. Que si un federalisme exclusivament català o una moció per fer-ho a la valenta. Ara no entrem al govern però demà si s’escau sí. Ho volem tot o no ens cal. I l’última, la logística; una excusa immoral davant els que van assolir travessar Catalunya agafats de la mà amb una participació de gairebé 1.500.000 persones en un èxit organitzatiu sense precedents. Au va, home, va!
I essent conscients de la dificultat, molts poden pensar que no hi haurà referèndum i per això veuen les eleccions europees com una oportunitat única per sumar vots favorables a la independència i presentar-los a la comunitat internacional. Resposta fins avui? La candidatura unitària esdevé més inversemblant que mai. Ni això.
No, avui en dia el gran parany per consultar al poble català no és Espanya; són uns partits que encara pensen en clau interna i no en el país. Els catalans som com aquell sabater que és qui va més mal calçat mentre els seus polítics es posen les botes. O ens vestim bé pels peus marcant data i pregunta i assolint la complicitat en les europees, o això no hi ha per on agafar-ho i ens calçaran d’altres. Estem arreglats nois.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.