BON DIA CORREDORS, VOLUNTARIS, ORGANITZADORS
I AMICS
Avui, cadascú de
vosaltres fareu un crit a l’esperança i a la salud corrent la TRENCACAMES i
demostrant, a aquells detractors que pretenen desacreditar la vostra opció de
vida, què córrer també pot ser una alternativa solidaria i altruista.
Sí, hem triat córrer, per què córrer no és
de covards, tot i anar ràpid.
És covard qui
només accepta el repte d’asseure’s davant el televisor deixant-se guanyar pel
tabac o el plaer disfressat de beguda alcohòlica.
Per què córrer no és de inconscients
assumint reptes desmesurats.
És inconscient
qui condueix sota efectes de substàncies nocives o circula per la carretera com
per un circuit qualsevol.
Per què córrer no és d’estúpids ni sonats.
És estúpid qui
es tanca en un habitacle qualsevol a veure passar la vida o exerceix de sonat
aquell que espera la vida estirat al sofà.
Per què córrer no és d’individualistes.
És
individualista qui centra l’origen de les coses en el seu propi ego, no es
compromet amb res ni amb ningú i només
li serveix la victòria damunt els altres.
Per què córrer no és temptar la mort
Tempten a la
mort aquells que acumulen calories i colesterol indiscriminadament, acudeixen a
la cocaina per buscar respostes o condueixen fora de tota lògica.
Per què córrer, aquest córrer nostre, és
una filosofia sana de vida. Córrer és compromís, dedicació, esforç i
treball. Córrer no és anar contra ningú; és en protecció i coneixement del
propi jo. Córrer no és guanyar; és participar. Córrer és sobretot un crit a la
salud. Però avui aquest córrer és també solidaritat i altruisme.
Sí, avui tots i
cadascun de vosaltres agafeu el repte d’afrontar quinze kilòmetres i acompanyar
metre a metre al Marcel en la cursa més difícil de totes les que s’han de
córrer: la lluita contra la leucèmia, contra el càncer. Un càncer irrespectuós,
aleatori, cruel i virulent que exhibeix en els més petits la seva vessant més
monstruosa .
I no només correreu
pel Marcel, també per la Laura, el Javi i
tants d’altres infants que han vist la seva virginitat segrestada per un
enemic més fort que qualsevol dels que avui la gent del Món us posarà per
davant.
El seu repte és
ple de corriols de desnivell inhumà, de camins plens de paranys, d’un asfalt
que deteriora quelcom més que els genolls; de kilòmetres que mai saps quan
acabaran, de patiments sense distancia segura, d’una sortida d’incerta línia
d’arribada.
Avui en les
vostres mans està córrer amb ells. Feu-los abandonar per uns instants la sala
de l’habitació asèptica de l’hospital i porteu-los a volar per la natura; ajudeu-los
a gaudir dels arbres, dels matolls, del riu i compartim eliminar sueros,
radioteràpies, sondes i toxines; respireu fort per ells, i sueu, sue molt per
extirpar en el seu nom tota la porqueria que han d’assumir en els tractaments
de la marató, que qui escull aleatòriament, els ha fet córrer.
Sí, Marcel avui
correm per tu i per tots els que com tu ens mostreu que arribar és possible si
es lluita. Avui, nosaltres lluitarem per arribar i creuar la línia d’arribada per
dir-li al càncer: VÉS A LA MERDA! FOT EL CAMP! TU NO ETS DELS NOSTRES!!!!
En nom de la
família del Marcel i de tots aquells infants com ell: moltes gràcies i bona
cursa.