diumenge, 2 de desembre del 2012

LECTURA A LA CURSA TRENCACAMES



BON DIA CORREDORS, VOLUNTARIS, ORGANITZADORS I AMICS
Avui, cadascú de vosaltres fareu un crit a l’esperança i a la salud corrent la TRENCACAMES i demostrant, a aquells detractors que pretenen desacreditar la vostra opció de vida, què córrer també pot ser una alternativa solidaria i altruista.
Sí, hem triat córrer, per què córrer no és de covards, tot i anar ràpid.
És covard qui només accepta el repte d’asseure’s davant el televisor deixant-se guanyar pel tabac o el plaer disfressat de beguda alcohòlica.
Per què córrer no és de inconscients assumint reptes desmesurats.
És inconscient qui condueix sota efectes de substàncies nocives o circula per la carretera com per un circuit qualsevol.
Per què córrer no és d’estúpids ni sonats.
És estúpid qui es tanca en un habitacle qualsevol a veure passar la vida o exerceix de sonat aquell que espera la vida estirat al sofà.
Per què córrer no és d’individualistes.
És individualista qui centra l’origen de les coses en el seu propi ego, no es compromet amb res ni amb ningú  i només li serveix la victòria damunt els altres.
Per què córrer no és temptar la mort
Tempten a la mort aquells que acumulen calories i colesterol indiscriminadament, acudeixen a la cocaina per buscar respostes o condueixen fora de tota lògica.
Per què córrer, aquest córrer nostre, és una filosofia sana de vida. Córrer és compromís, dedicació, esforç i treball. Córrer no és anar contra ningú; és en protecció i coneixement del propi jo. Córrer no és guanyar; és participar. Córrer és sobretot un crit a la salud. Però avui aquest córrer és també solidaritat i altruisme.
Sí, avui tots i cadascun de vosaltres agafeu el repte d’afrontar quinze kilòmetres i acompanyar metre a metre al Marcel en la cursa més difícil de totes les que s’han de córrer: la lluita contra la leucèmia, contra el càncer. Un càncer irrespectuós, aleatori, cruel i virulent que exhibeix en els més petits la seva vessant més monstruosa .
I no només correreu pel Marcel, també per la Laura, el Javi i  tants d’altres infants que han vist la seva virginitat segrestada per un enemic més fort que qualsevol dels que avui la gent del Món us posarà per davant.
El seu repte és ple de corriols de desnivell inhumà, de camins plens de paranys, d’un asfalt que deteriora quelcom més que els genolls; de kilòmetres que mai saps quan acabaran, de patiments sense distancia segura, d’una sortida d’incerta línia d’arribada.
Avui en les vostres mans està córrer amb ells. Feu-los abandonar per uns instants la sala de l’habitació asèptica de l’hospital i porteu-los a volar per la natura; ajudeu-los a gaudir dels arbres, dels matolls, del riu i compartim eliminar sueros, radioteràpies, sondes i toxines; respireu fort per ells, i sueu, sue molt per extirpar en el seu nom tota la porqueria que han d’assumir en els tractaments de la marató, que qui escull aleatòriament, els ha fet córrer.
Sí, Marcel avui correm per tu i per tots els que com tu ens mostreu que arribar és possible si es lluita. Avui, nosaltres lluitarem per arribar i creuar la línia d’arribada per dir-li al càncer: VÉS A LA MERDA! FOT EL CAMP! TU NO ETS DELS NOSTRES!!!!
En nom de la família del Marcel i de tots aquells infants com ell: moltes gràcies i bona cursa. 


dilluns, 19 de novembre del 2012

DEBAT 25N


Ahir debat. Més del de sempre, tots contra un en referencia a l’acció de govern. Això sí, una novetat en aquestes parafernàlies televisives: l’aparició d’un debat a dos bàndols indentitàri que no es va traduïr en el típic dreta-esquerra sinó en l’àmbit de l’unionisme, el independetisme i el dret a decidir. El gran convençut avui però, aquell que estava idencís de participar: a ben segur no votarà. Tenim uns candidats i en general uns partits, molt per damunt de les nostres possibilitats. Ningú es pot permetre pagar tant per tanta mediocritat quan hi ha tants pocs diners per fer-ho.
Sr.Mas (CiU) Puntuació (7)
Sensació de què arriba cansat al final, desgastat. Va escoltar, es va mostrar educat i va exercir de president més que de candidat. Va renunciar al cos a cos en moltes ocasions per agafar el posat de qui sap que l’atunyiran però sortirà il.lés i que era més fàcil ser esclau de les paraules que amo dels silencis amb massa discurs. Només Herrera el va incomodar i crec, sincerament, va tractar a Navarro com a qui no reconeix  competidor , a Alícia com qui sap que no el pot criticar massa ja que fa el mateix, a Junqueres sabedor que no el buscaria i obviant uns atacs massa coneguts de Rivera.
Sr.Navarro (PSC) Puntuació: 2
El gran absent en contingut i forma. El seu “bona nit”, en l’últim minut de torn de paraula, denota, de la mateixa manera que a la vaga a Zapatero, que no voldrà recordar si hi era ni tan sols estarà segur de si hi va ser. Molt fluix per esdevenir cap de l’oposició, inconsistent en el discurs cap a un federalisme pel que s’hauria de posar d’acord amb el PP i derrotat en els enfrontaments amb Mas i Camacho, tot i la pissarra exhibida que ja podria haver estat, si més no, Vileda. Un gran mirall de la situació què viu el partit.
Sra.Camacho (PP) Puntuació (5)
El de sempre, cap novetat. Promovent la creació d’atur i essent còmplice de la reforma laboral. Promovent el creixement i retallant a Catalunya i Espanya… I el què és pitjor: oferint por a canvi d’arguments. Els seus atacs frontals al Sr. Navarro van ser molt més pertorbadors que els que va dirigir cap a Mas. En definitiva les polítiques socials de les retallades son molt similars.
Sr.Junqueres (ERC) Puntuació 8
Molts per primer cop van assistir a una classe universitària. El to educat i educatiu de Junqueres, amb pocs atacs, arguments i algunes frases contundents va ser el més moderat de tots a pesar de la seva monogamia gesticulatoria que li confereix cert aire de frare oficiant missa a l’hora de beneïr les hòsties. Possiblement qui va convènçer més indecisos en fer-li costat.  
Sr.Herrera (ICV) Puntuació (7)
¿Va baixar de la bicicleta o la portava posada amb tant de moviment? En polítiques socials va estar el gran contrincant de les retallades dogmàtiques del govern, interpelant amb incisió al Sr. Mas, i emprenyant-se fins a la indignació amb la llei hipotecaria i els pisos de protecció oficial que va posar en dubte el candidat de CiU durant l’estada al govern del Sr. Herrera.
Sr.Rivera(C’S) Puntuació 6
Disposa de bona oratòria per exercir el populisme que no haver estat mai al govern permet. Ahir menys agressiu que d’altres vegades, va llistar un seguit de  propostes regeneradores del sistema que les signaria una gran part de la societat civil. Defensar el dret a ser català i espanyol sense respectar el de només ser català, també és una mostra de la part del discurs demagògic que l’acompanya. I fa trampa quan parla de canviar la llei (constitució): és conscient què el protocol per fer-ho és impracticable.
Sr.Tena(SI) Puntuació 5
De menys a més, però monotemàtic. Frases contundents, números feridors però res de polítiques més enllà de l’Estat independent que ens ha de portar a la panacea de disposar de molts diners per ser feliços.
Particularment els independentistes no em van dir com hi arribaríem ni en quines condicions, els federalistes tampoc saben amb qui s’aliaran per fer-ho possible allà on es viable i els unionistes només em van fer veure que m’enfonsaré si no continuo en una Espanya en fallida.
El debat va estar viu, poc dirigit pel moderador i a diferencia d’altres les interrupcions les van provocar els candidats i no en Pellicer. En resum vaig arribar al final cansat però despert. Per cert les CUP van utilitzar el seu propi mitjà per ser-hi presents: ben fet!
Hi ha qui ha canviat d’opinió després de veure’l?
Salut

divendres, 5 d’octubre del 2012

RESPOSTA A L’EDITORIAL DE REVISTA DEL VALLÈS



L’editorial de la Revista del Vallès, d’avui divendres 5 d’octubre, es postula favorable a la convocatòria d’un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya afirmant que  “això només se sabrà amb una consulta” i que aquesta ha de fer-se sota “una pregunta clara i concisa, sense eufemismes”. Fins aquí signo la columna. No imagino una pregunta de l’estil: “esta vostè d’acord amb què el Quebec arribi a ser sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per una nova associació econòmica i política en l’àmbit del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’acord firmat el 12 de juny del 1995?”. Millor un: independència si o no?
Ara bé, el columnista, com a gat vell, amaga uns quants asos a la màniga: un pràcticament impossibilita la consulta i l’altre prostitueix el resultat. Està molt bé fer costat a la democràcia i el dret a decidir reconegut internacionalment (que no en la Constitució Espanyola) però en cap cas agafant camins impossibles i donant veu a vot a qui no li correspon.
“És obvi que el que es faci ha de ser legal, perquè aquestes són les regles de tot estat de dret. La legalitat es pot modificar, però a través de la llei”. Qui escriu això és perfectament conscient de quines són aquestes regles del joc de la legalitat a què fa referència: reformar la Constitució Espanyola per encabir-hi el dret a un referèndum per l’autodeterminació. Anem a fer repàs del procés: aquesta reforma hauria de ser aprovada al principi per dos terços de la càmera (títol X article 168)  a l’afectar a al Títol preliminar (en què es descriu p.e. la unitat d’Espanya) i significaria la immediata dissolució de les Corts. Un cop escollides es procediria a l’estudi del nou text constitucional que hauria de ser aprovat per dos terços, tan en el “Congreso” com en el “Senado”. Aprovada la reforma seria sotmesa a referèndum. Més enllà de la dificultat del protocol, aquesta Constitució implica, a dia d’avui, per a la seva revisió i en el supòsit concret del dret a l’autodeterminació un posicionament favorable dels dos partits majoritaris a l’Estat Espanyol (PP i PSOE). Qui valora aquesta possibilitat? Ningú. Sí, s’ha de fer legal però s’haurà de salvar aquest parany i cercar la legalitat més enllà de la Constitució Espanyola i de l’Estat Espanyol tot acudint al dret internacional.
“Ara bé, aquesta pregunta perquè sigui vinculant i no merament consultiva, s’ha de fer a tota Espanya per una raó d’arrel històrica.” Anem a imaginar: la pertinença d’Espanya a l’euro i la unió europea  perquè sigui vinculant i no merament consultiva, s’ha de fer a tots els estats membres per una raó d’arrel històrica”. Deixem-ho estar i anem sortint, no? No, els qui han de votar són tots aquells que resideixen en la comunitat amb intencions secessionistes. I com en justícia, hi ha precedents: en els referèndums al Quebec han votat els habitants de la província canadenca del Quebec; en cap cas la totalitat dels canadencs. Tanmateix podem imaginar que seran els escocesos i no tots els ciutadans del Regne Unit els propers. Pretendre que en un procés de secessió el dret de vot sigui universal és impedir la victòria de la majoria de la minoria.
“De fet, el procediment lògic seria un Referèndum legal i consultiu exclusivament a Catalunya i un altre vinculant a nivell general...” A Catalunya consultar i a Espanya decidir. I si no coincideixen, Espanya a guanyar i Catalunya a acatar. I aquí radica la diferencia de posicionament. Uns creuen que el subjecte és Espanya i d’altres que és Catalunya. En cap cas, de la mateixa forma que fan els amics de la Revista del Vallès, qüestionaré un subjecte o l’altre i respectaré com suposo que faran ells, i hauria de fer tothom, el resultat d’un procés democràtic, just i legal.
Salut

divendres, 28 de setembre del 2012

DINERS PER GUANYAR TEMPS...



El programa de TV3, El Convidat, sempre ha basat el seu interès en l’habilitat comunicativa i gestual de l’amfitrió, en cap cas del presentador. Sempre neutre, previsible, quasi transparent, i l’altre dia fins i tot maldestre. Potser aquesta és la gran habilitat de l’Albert Om: passar el més desapercebut possible. I de totes elles, la de maldestre al caminar sobre la neu i sobreviure a muntanya, era, probablement, la més desconeguda de totes. La comparació era odiosa: compartir amb el campió del món de curses i esqui de muntanya dos dies i la seva inevitable nit, és un salt al buit del que no va sortir venturós.
Killian Jornet és un afortunat: fa el que vol, on vol i com vol, el que no vol dir que sigui ni el millor a fer ni el més desitjable ni tan sols la forma més saludable de fer-ho. Però tampoc ho és treballar vuit hores, fent el mateix gest i acabar estirat al sofà consumint un paquet diari de tabac i injectant-se alcohol a les venes. I entre un i l’altre: el primer. La seva vida personal tampoc és idíl·lica, tot i que a ben segur la pública esta idealitzada. Això sí, la seva passió per l’entorn muntanyenc resulta indiscutible.
Ara, de tot el que va dir, i en va dir unes quantes, em quedo amb la màxima expressió de l’holocaust en què s’ha inserit el ser humà per contradicció: “és més important utilitzar els diners per guanyar temps que utilitzar el temps per guanyar diners”. I això no ho hem fet bé com a societat.
Parlem del diner, aquella riquesa material que ha segrestat i violat persones, que ha matat il·lusions i esperances, que ha excusat malvolences, dictadures i guerres. En llocs, amagat en forma de bitllets, ha permès explotacions infantils, esclavituds humanes, tràfic de dones i òrgans. En d’altres, disfressat de monedes, ha disculpat desforestacions, sacrifici de la natura i extenuació de recursos humans. I arreu ha agafat la pitjor cara de totes: transformat en bits, de PC’s o MAC’s luxosos, s’ha reinventat com el nou armament que mata drets i llibertats. Sí, l’acumulació desmesurada de diners s’ha demostrat nociva i provocadora del que pot ser l’holocaust del ser humà per acceptar un consumisme extrem que es paga amb diner.
Hem caigut a la trampa: et coneixeran pel que tens no pel que ets. A més possessions materials, o acumulació de diners, més reconeixement. Convertits en societats limitades hem lluitat per gaudir d’una casa amb piscina (millor climatitzada), per aparcar un cotxe més ostentós que el del costat, per mirar una televisió més gran que l’estadi, per pagar molt per menjar molt poc, per què ens posin flors al Gin Tonic o pagar mitja mensualitat en una peça de roba per l’escut.
Inserits en  la voràgine consumista i especuladora hem oblidat ser. El tenir ens ha encegat. Hem esmerçat tot el nostre temps en posseir per damunt de les nostres possibilitats de gaudi mentre pel camí malbaratàvem temps d’allò realment important. I ens hauríem de preguntar: perquè som més pobres avui que ahir? La nostre misèria actual nomes és de diners? O és que avui, més que mai, el que realment ens angoixa és que no sabem que som sense els maleïts diners?
Killian Jornet encertava en el propòsit. Un amic, sense la popularitat del millor, em va dir una vegada: “ hauria de comprar més sabatilles per córrer; però per fer-ho hauria de treballar més i no podria córrer tant”. Aquest és el camí: tenir menys per ser més. Ser mes per gaudir amb menys. I sobretot, invertir el temps en ser feliços en com som i amb el que tenim.
Com es fa? A dia d’avui no ho se i jo també estic angoixat. Sóc més capaç d’escriure un llibre d’autodestrucció que d’ajuda individual. Demano disculpes.
Salut


dilluns, 24 de setembre del 2012

MASSATGE INDEPENDENTISTA

Fa dies que no dormo bé, el cansament s’ha tornat omnipresent i la formació reticular del meu encèfal s’ha hiperactivat a causa de la sobre-estimulació de l'entorn i la meva incapacitat per disminuir l'estat d'alerta. Pateixo l’estrès de l’independentista accelerat que mirava d’atrapar un horitzó utòpic...

Segueix llegint a l'enllaç:
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/massatge-independentista-68243.html

dijous, 20 de setembre del 2012

EL NOU ESCENARI



Deia l’escriptor anglès Chesterton: “ no pots fer la revolució per gaudir de democràcia; has de tenir democràcia per fer la revolució”, i aquest és el camí que escollirà el president de la Generalitat, Sr. Artur Mas, per engegar un procés cap a l’Estat propi per Catalunya. Les eleccions anticipades seran convocades en breu, molt breu. El president s’explicarà on toca: al Parlament. Missatge cap Europa de democràcia i de la importància de la institució catalana.
Seria simplista analitzar aquesta decisió única i exclusivament en clau de dignitat de país i com a conseqüència de la reunió d’avui. Tot i l’acceleració dels esdeveniments producte de la Diada i que han encunyat el ja popular MASGAS, a CiU són molt conscients de la situació de la tresoreria catalana i de l’entorn polític.
Suportat tot el programa en el pacte fiscal, mort al néixer, el govern ha estat incapaç d’articular respostes, ni amb les retallades, per donar sortida a la crisi. El deute català és quasi de 44.000 milions d’euros amb un augment aproximat de 1.500 en aquest segon trimestre tot i l’austeritat. Tanmateix s’acosten venciments de xifres ingents i als que no se sap com fer front properament. El govern no té liquiditat, està en fallida i davant el caire dels esdeveniments no espera ajut de l’Estat espanyol.
Tanmateix dins la federació són molts conscients de la situació dels diferents partits polítics amb qui hauran de competir pel vot. El gran adversari, el PSC, no disposa de líder creïble, no troba encaix entre el missatge del carrer i el seu posicionament federalista inexistent a Espanya, saben que el posicionament els podria apropar massa a les tesis del PP i la data escollida l’agafa amb el peu canviat en el projecte de primàries. Però és més: les enquestes continuen fent caure els socialistes en el resultat. Alícia Sánchez Camacho i el partit popular ja donen per descomptat perdre la tercera posició davant les retallades del seu homòleg espanyol, les promeses incomplertes i el desgast propi de governar en època de crisi. Esquerra Republicana olora a creixement exponencial; Oriol Junqueres ha tallat les divisions internes i ha articulat un discurs creïble i encoratjador amb les bases que el poden convertir en el gran aliat de CiU. Per Iniciativa per Catalunya s’obre una fase també d’augment del suport ciutadà, però haurà de debatre molt sobre el dret a decidir que monopolitzarà el discurs amagant les retallades i la gestió del govern. SI i C’s creixeran però seguiran en una posició de poca incidència en possibles pactes.
CiU no podrà pagar en breu i aposta per la il·lusió que genera la proposta de l’Estat propi per no patir en excés el desgast de la seva actuació al front de la governabilitat de Catalunya, és conscient de la desastrosa situació actual del seu principal contrincant i coneix el possible creixement d’ERC, el gran aliat de demà. Tanmateix avui ha quedat clar que suport d’Espanya, cap, ni ara ni demà.
A algú li estranya que Mas convoqui eleccions? Això sí, avui orgullós del meu president per com ens ha representat i acompanyant-lo amb dos hagstags: #totsambelpresident i #tenimpresa. 
Salut

dimecres, 19 de setembre del 2012

SENSE ESPERANZA, ESPERANÇATS

"Aguirre ha estat un animal polític dels que no deixen indiferent. Un depredador de la imatge pública, del populisme cap als qui sabia que l’escoltaven i devoradora de majories absolutes. Una administradora de la cosa pública que, a similitud  de Stoitxkov o Hugo Sánchez, omplien a cabassos veneració i menyspreu, ràbia i complaença, amor i odi."

PER LLEGIR L'ARTICLE COMPLERT
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/sense-esperanza-esperancats-68032.html

dimecres, 12 de setembre del 2012

AMB L’ÀNIMA I EL COR S’ESCOLTA?

Volem cap a la independència?

L’estelada onejava a primera hora al balcó. Com en tantes ocasions el què significava estava agafat amb pinces i mirava al cel en record de l’àvia Quimeta què, amb paciència va retallar les teles de color, va obrar del res un triangle blau i una estrella blanca i a punxada d’agulla va crear aquella senyera de l’Estat Català pel nét més radical que filla seva havia parit (això era ser i declarar-se independentista). Era convergent però no entenia al sonat del Jaume. D’això fa més de trenta anys.
La situació era inèdita, impressionava la visió general del barri. No, no estava sola com en tantes altres ocasions. Un munt de similars l’acompanyaven a dalt i a sota, a dreta i esquerra. Triangles blaus o grocs, en horitzontal o vertical, amb pal o sense. I totes amb un missatge clar: convertir un dia històric en la demostració del canvi de mentalitat d’una societat que pretenia posar definitivament la independència en el centre del debat polític sense extremismes, honorant la democràcia i de manera transversal i pacífica.
El recorregut cap a la capital era reflexa de les sensacions viscudes unes hores abans. Un munt d’autocars, cotxes i moltes més estelades a l’arribar a Barcelona. I dic estelades, no senyeres. Fins i tot una patrulla dels mossos la lluïa a la finestra. Assegut en un bar el moviment de gent presagiava que les sensacions d’èxit eren inequívoques. Mai els pèls se m’havien posat de punta com en aquell moment.



El Passeig de Gràcia era un tsunami de ciutadans orgullosos de lluir l’estelada. Persones de tota mena, de totes les procedències, de totes les edats. Sols, en grup, en família o agrupats a l’entorn d’unes sigles. I tots amb una única il·lusió: crear un nou Estat d’Europa. No, no vaig veure missatges federalistes, ni de suport al pacte fiscal o de necessitat de millorar l’autogovern. La cridòria era clara: cap a la independència (qualsevol altra interpretació és demagògica). I una nova actitud: no era un crit ni cap Espanya ni pels espanyols ni tan sols contra ells: era un encàrrec cap a les institucions del nostre país.


Obviar que no tothom hi ha arribat de la mateixa forma ni a la mateixa hora seria il·lús. Però negar que el moment, per un motiu a l’altre és històric, també. Molts catalans, d’aquí i d’allà, estan esgotats i imaginen la llibertat del país com a solució. No és tant fàcil, però és ara o mai. I a Espanya ho saben: o ignoren (TVE i el PP) o exerceixen el dret a l’abrupte (president extremeny) o utilitzen el discurs de la por (Coronel Alamán). Pocs arguments.
Més d’un milió i mig de persones segons fonts, 600.000 segons la delegació del govern. Sóc incapaç de determinar la xifra. Però a ben segur més de les que previsions optimistes es podien imaginar. No son tots els catalans, però són molts. I interpretar el que pensen aquells que es van quedar a casa és de tarotista d’Antena 3 a les dues de la matinada.
I ara què? Aquesta és la pregunta del milió. Ara és l’hora de la política en majúscules. En mans del MHP Sr. Mas, el govern del país i els partits democràtics, nacionalistes i independentistes del Parlament està marcar el full de ruta. Però en qualsevol país amb democràcia adulta i vocació de servei al poble que representa, el president hauria de crear la hisenda pròpia (el pacte fiscal va néixer mort) dotant de recursos al país (part del gran empresariat català ja està convençut i només manca La Caixa), generar dinàmiques amb l’exterior per crear complicitats, convocar eleccions anticipades, presentar-se amb el dret a decidir i el referèndum per l’autodeterminació en el programa (CiU i els que hi creuen) i acabar preguntant al poble que vol ser. Això o proclamar la independència de forma unilateral i validant la decisió dels resultats de les eleccions (si aquests donen una majoria suficientment independentista al Parlament).
És l’hora dels valents, la democràcia i la política. I en mans de Convergència, guanyador de les últimes eleccions i amb el pinyol més independentista al capdavant, està donar el pas i cercar les complicitats d'altres (ERC, ICV, SI, Laporta i fins i tot potser PSC?). Faran com la meva àvia Quimeta i no entendran als milers de ciutadans que hi havia ahir al carrer? O escoltaran (desitjo que ser-hi present en ànima i cor permeti escoltar) i agafaran consciencia de què els molts Jaume que hi havia no eren ni radicals ni sonats sinó ciutadans amb un anhel?
Una gran part de la societat ha agafat el tren d’alta velocitat. Els polítics aniran amb rodalies? Veure’m. Però sobretot pensem que a l’endemà de la independència tocarà treballar, no ser rics.
Salut 

DE CATALUNYA A EUROPA. EL FUTUR EN UNA SOLA IMATGE

dimarts, 11 de setembre del 2012

PER UNA CATALUNYA LLIURE #11S2012


Ara o mai. Catalunya té el dret a decidir lliurement quin ha de ser el seu paper en una Europa en procés de reconstrucció. Els catalans han de parlar i esvaí d’una vegada per totes els dubtes sobre el suport que un procés de secessió, mai preguntat a través de les urnes, té entre tots els qui han nascut, viuen o treballen en aquest país.
El procés cap a la independència ha de ser democràtic, pacífic i liderat per les institucions polítiques, què escoltant la voluntat dels ciutadans han de gestionar el resultat d’un sistema democràtic que ha de permetre totes les opcions.
Avui viurem una de les manifestacions més multitudinàries que s’han vist en els darrers temps a Catalunya. Seran molts els qui reclamaran la independència estelades en mà o a pulmó obert. Però encara restaran molts a casa poc o gens convençuts de la possibilitat d’un Estat Català lliure. A partir del dia 12 quedarà molta feina a fer per convèncer a una part de la població que serà decisiva en el supòsit d’un referèndum per l’autodeterminació.  
“A tots aquells que no vareu néixer a Catalunya, als que teniu vincles familiars fora del país o als qui encara us manca fluïdesa per parlar en català però també en teniu prou, us sentiu estafats i sou conscients de l’ofec què Espanya exerceix cultural, socialment i econòmicament a Catalunya, només dir-vos que la il.lusió de la manifestació de l’onze de setembre, i de la majoria dels assistents, és per una independència assolida de forma democràtica, mitjançant mètodes pacífics i per damunt de tot inclusiva, tolerant, respectuosa amb la diversitat i generadora de riquesa. No, no som millors catalans per haver nascut aquí; no, no sou pitjors catalans per haver nascut en altres indrets. Som catalans tots aquells que sentim el país, l’estimem i el volem millorar per un futur diferent pels nostres fills i un present més engrescador pels qui encara en podem gaudir. Sols no ho farem i us necessitem. Ajudeu-nos a crear un país nou, diferent i en el que tothom es sàpiga important. Personalment així ho penso, així ho crec i això aniré a reclamar avui. M'és igual si ens fotem una botifarra amb seques, uns callos, una paella o unes migas mentre ens les fotem tots plegats en qualsevol indret d'aquest nou país anomenat Estat Català.”
Però també necessitem agafar consciència de la necessitat de lligar complicitats arreu del món fent comprendre el sentiment nacional català. Sense el suport internacional al procés aquest és inviable. Per això l’externalització del fet diferencial català i de les il·lusions per esdevenir estat  ha de ser una de les tasques prioritàries del govern, dels partits nacionalistes i dels convençuts de tota mena.
“Catalunya vol esdevenir un nou estat dins la Unió Europea. I ho vol ser com a resposta a un creixent sentiment nacional arrelat al llarg de l'historia convençut de què aquesta és l’única possibilitat de donar resposta a les necessitats culturals, socials i econòmiques urgents. Però també per col.laborar en la construcció d’una Europa creïble i viable inserida com a motor d’un món millor. Catalunya vol decidir el seu futur per esdevenir un país nou, demòcrata, divers, tolerant, inclusiu i pacífic en què els drets humans i socials validin les polítiques que el guiïn. Catalunya no s’aixeca en contra de res. Catalunya es proclama en defensa d’uns valors propis que no la fan ni millor ni pitjor; únicament diferent. Per això demanem als organismes internacionals que col·laborin en fer possible un referèndum per l’autodeterminació reconegut en el dret internacional.”
Hem de ser realistes. A partir de demà quedarà molta feina a fer. Avui no proclamem la independència. Avui el que molts farem és reclamar que el sistema democràtic escolti i posi en marxa els protocols necessaris per un referèndum que permeti a Catalunya decidir lliurement el que vol ser. Demà ens aixecarem i els que tenim sort anirem a treballar com qualsevol dia, això sí, amb una il.lusió nova per haver demostrat que en un temps no massa llunyà el que volem es fer servir la democràcia en majúscules per escoltar i respectar a la majoria.
Salut

dilluns, 10 de setembre del 2012

CATALUNYA ESTAT 30?


Demà serà un dia històric, tot i què alguns l’han intentat convertir en un dia histèric. No senyors, ni serà pel pacte fiscal, ni pel federalisme ni per reclamar més autogovern. El missatge és clar: Catalunya nou Estat d’Europa. No hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar i la gran majoria dels assistents no caurem en el parany estudiat d’alguns per crear histèria envers el que volem. Demà reclamarem el dret a decidir i la possibilitat d’assolir l’independència de manera cívica, democràtica i pacífica.
La ciutadania catalana ha fet un pas endavant. Tan sols cal aixecar els ulls i mirar balcons i finestres i adonar-se que no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure. La massiva presencia d’estelades, d’un color o l’altre, és un crit a l’esperança d’aquells que ens significàvem com a sers estranys, fa no gaire temps, davant una solitud esfereïdora. Aquelles quatre barres de triangle i estrella assenyalaven algunes cases convertides en repúbliques independents. Això avui ha canviat i són moltes les llars proclamades repúbliques i demanant una independència que ja no fa por aquí i comença a crear pànic allà. Ja no ens distingeixen ni cognoms, ni procedències ni ètnies. Parlem en català, castellà o en qualsevol altre idioma. Som de dretes, de centre o d’esquerres. Empresaris, treballadors, autònoms, pensionistes o aturats. Homes i dones, nens i nenes, avis i àvies. Ara sí, l’independència reflecteix la diversitat del país, la seva tolerància davant la diferència i la comunió davant l’objectiu de fer un estat nou i millor.
Però no siguem il·lusos: el dia després no serem independents i hi haurà molta feina a fer. No n’hi ha prou en declarar-nos lliures, tot i que sense la llibertat la utopia d’una Catalunya millor és impossible ja que l’hem de compartir amb una Espanya que ni ens deixa ni vol. Aquest no serà un camí fàcil, ni ens ho faran fàcil. Però és impossible? Estic segur que no. En els últims 100 anys s’han creat 29 estats a Europa. Catalunya serà el proper? Demà en començarem a ser més conscients.
I el més important: la política catalana continuarà al darrere de la societat civil o es posarà a la seva alçada i treballarem plegats?
PD: “com que sabíem que era impossible ho vàrem aconseguir” Mark Twain
Salut i fins demà





dimecres, 8 d’agost del 2012

VACANCES


És agost. El mes en què el sol brilla i el cel és blau. En què mar i platja deixen enrere carrers i edificis. Moment de descans i oci avisant del retorn proper a l’angoixa i el treball. Un munt d’imatges de paisatges paradisíacs envaint les xarxes socials. Un seguit de plats convertits en obres d’art fotografiats. Per fi en l’eterna companyia de qui ens estima de veritat. Per fi alliberats de veritats amagades d’amistat.
Moments de pausa enmig d’una embriagadora impaciència diària. Reflexió enfront l’impuls habitual que ens acabarà tornant a ser impulsats cap a la velocitat irreflexiva de la resta de l’any. Pocs dies per tant desgast.
Desitjo a tots els que gaudireu del privilegi de trencar amb la rutina la millor de les sorts en l’àrdua tasca de fer neteja, de buidar. Feu reciclatge i poseu-vos com a nous per una tardor complicada. Jo no ho faré, no ho puc fer. La feina em reclama més que abans. És moment de treballar més que mai per guanyar menys que sempre; si és que guanyes.
No vull fer llàstima ni reclamo solidaritat. Un dia vaig decidir que aquesta era la meva realitat i assumeixo les conseqüències. Ser autònom actualment és sinònim d’imbècil. I ser-ho d’un sector com el cultural més. La cultura mai ha estat una forma ostentosa de vida. Ara el 1 de setembre, als que vivim de l’art o dels qui el fan possible i practiquen, ens foten l’última estocada; la punyalada al clatell. La pujada de l’IVA del 8 al 21% no ajudarà a un sector sensible i prescindible en un país amb un baix consum cultural. Resistirem, però serà difícil i esgotador.
Els darrers anys han estat professionalment complicats, com els de tantes altres persones, però aquest últim m’ha possibilitat tornar a descobrir el plaer d’escriure i compartir inquietuds, il·lusions i anècdotes amb tots vosaltres. He estat lleial al que penso i he escrit un munt d’articles i comentaris denunciant el que considero una estafa. He millorat interactuant i llegint els vostres comentaris. He coincidit amb molts de vosaltres; he après amb tants d’altres de discrepants. En definitiva he crescut i m’heu fet créixer com a persona. Avui no sóc el mateix que fa un any.
Han estat 355 articles en els darrers 365 dies amb més de 45.000 lectures. He redactat pel blog però també per l’aravalles.cat i últimament per E-notícies de la mà del Xavier Rius (gràcies a tots dos). I això per un ignorant ha significat una esgotadora tasca de superació i millora en coneixements i redacció. Però he estat immensament feliç i em  denoto àmpliament recompensat ( ei, no en diners sinó en felicitat).
Ha arribat l’agost, i com qualsevol altre que posa passió i esforç en allò que fa, m’agafo a la necessitat de Guardiola i decideixo que necessito buidar per recuperar forces per una nova etapa en què continuar compartint amb vosaltres els meus neguits i les meves paranoies requerirà de totes les capacitats en plenitud davant el que ens espera (serem rescatats, tocats i enfonsats).
Tanco el blog durant uns dies. No em nego l’opció d’escriure pels mitjans de comunicació esmentats i que m’han donat la possibilitat de ser present en ells. Necessito recuperar família. Sí, ho necessito. Gaudir del més important que m’acompanya en el difícil camí de l’existència. Fer-me present per recuperar una absència massa necessària durant la resta de l’any. Obviar momentàniament la realitat virtual per centrar-me en la física. I sobretot fer net, llegir, compartir i observar atentament per recuperar la vostra confiança i seguir dialogant sobre la realitat. Avui comença el descans convençut què gràcies a vosaltres em reconec menys ignorant i ignorat.
Per tot aquest temps: gràcies i fins el setembre. I d’aquí a uns dies no m’abandoneu. Tornar a ser ignorat significaria començar un nou camí cap a la ignorància. Vosaltres obligueu.
Salut
NOU ARTICLE A E-NOTICIES
ONZE DE SETEMBRE: TOTS AL CARRER #totssomalexfabregas


Els silenciosos tenim, ara sí, l’obligació moral d’omplir els carrers de raons per a un nou sistema que permeti la justícia social, agafi els veritables culpables i obri la porta a un referèndum sobre l’autodeterminació que negui als extremistes, d’un costat i l’altre, imposar-se. Hem d’acabar amb el dubte del que ens mereixem i el que volem ser. O ara o mai. En som més i hem de parlar. Aquest onze de setembre tots al carrer!

divendres, 3 d’agost del 2012

SON UNS MALNASCUTS

En Joan viu assegut fa temps a la cadira de rodes d’una residencia. Una presó motoritzada que fa anys l’acompanya per moure’s en un espai que ja ha fet seu i on.....
Continua a l'E-noticies
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/son-uns-malnascuts-66882.html

dimecres, 1 d’agost del 2012

MOLT HONORABLE SR. MAS,


Com a president de la Generalitat de Catalunya li ofereixo tot el respecte i consideració que mereix el seu càrrec, però l’actuació al davant de la governabilitat del país em genera una dicotomia sobre la seva persona: o és vostè un inepte il·lús o un destre estrateg. En memòria de la meva àvia Quimeta, convergent fins a la medul·la i autora fa més de 25 anys de l’estelada que penjo al balcó, m’agradaria pensar en la segona possibilitat.
No dono crèdit a tal ineptitud en les retallades que està aplicant, amb els criteris que ho està fent i sense mesures de creixement sòlides què poc o res tinguin a veure amb Eurovegas. No el suposo quimèric per esmerçar tant de temps i esforç en un pacte fiscal impossible que ja va néixer mort. No és possible que faci l’orni davant protestes com el #novullpagar, la insubmissió fiscal d’alguns empresaris catalans o la molta gent que #tenimpressa obviant que arribat el moment seran qui més suport li donaran.
Vull donar-li un vot de confiança i dibuixar-lo com el destre estrateg què és tensant la corda fins que trenqui. Esta esprement als ciutadans d’aquest país per fer-los conscients de fins a quin punt l’espoli fiscal que pateix Catalunya és indignant i deixa la caixa buida. Apurarà al màxim l’opció del pacte fiscal buscant la negativa segura, i ja confirmada del govern espanyol, què sumarà a la guillotinada feta amb l’estatut. Treballarà amb sigil·li per explicar l’ofec al que estem sotmesos a Europa i als mitjans de comunicació internacional utilitzant-los com a altaveu. Buscarà el xoc de trens amb el país veí amb oratòria i absències constants. No ens farà cas en cap insubmissió civil per no cometre il·legalitats contraproduents a les justificacions que farà servir.
I arribat el moment donarà per esgotada la via del diàleg amb Espanya. Portarà al Parlament l’opció d’una llei per a la hisenda pròpia i ens demanarà als catalans que ingressem els impostos a la mateixa. Això crearà un trencament de dimensions desconegudes amb l’Estat Espanyol al superar l’actual marc legal.
A partir d’aquí valentia. Eleccions anticipades i programa electoral amb el referèndum per l’autodeterminació com a principal aposta de Convergència i Unió. Això pot comportar grans tensions amb els socis d’Unió comandats pel Sr. Duran i Lleida (ja el coneixem). Si no el segueixen, trenqui la coalició i busqui noves aliances. El país està mancat de decisions fermes, objectius clars i un líder inequívoc capaç d’aglutinar al voltant del mateix sentiment diferents ideologies polítiques.
Necessitarà d’una tasca àrdua en educació per tal d’explicar els arguments envers la ciutadania indecisa, però molts, com deia en Puyal, l’acompanyarem, serem darrera seu. Prepari’s per la gran ofensiva espanyolista, no hi haurà pietat. I aquí, si ha treballat bé a Europa i internacionalment podem trobar més aliats dels que ens pensem.
Ningú li assegura una victòria, ningú ens promet una victòria. Sí, podem perdre. Però, que no hem perdut ja? El poble és sobirà i decidirà. Respectar els seus designis és la base de la democràcia, tant si ens agrada com no.
Estem davant una oportunitat històrica per exercir el dret a decidir. En les seves mans està la voluntat de convertir-se en el president que va donar l’opció als catalans a decidir o continuar fent créixer la retòrica del peix al cova que ens ha portat fins aquí.
Molt Honorable Sr. Mas, és aquest el seu pla B? Doncs endavant!

divendres, 27 de juliol del 2012

WERTGONYA. ATAC A LA CULTURA


Era previsible què aquell dit, en forma corba damunt l’ull que molts artistes van mostrar en l’anunci en suport a Zapatero, passés factura. Ja ha arribat. El govern de Mariano Rajoy a aixecat ben erecte el dit del cor i ha donat pel sac als de la cultura amb una pujada de l’IVA del 8% al 21%. La venjança és un plat que es serveix ben fred i molts s’han quedat glaçats al veure que pagaran molt cara la seva gosadia. D’altres, que ni van participar ni se’ls esperava i viuen del seu art, en patiran les mateixes conseqüències.
I és que aquest augment en l’impost sobre el valor afegit suma al descens de les subvencions i portarà al sector a una situació molt complicada. S’ha de fer una reflexió important sobre una política d’ajuts que havia creat una dependència exagerada als diners públics i ha enverinat l’opinió de molts ciutadans, expressada en fòrums i comentaris, davant el rebuig total del món cultural a aquest increment impositiu.
Però el discurs anterior no pot obviar que la cultura no és un privilegi i ni tan sols pot ser tractada de la mateixa manera que qualsevol article de consum. El conreu dels coneixements i les facultats dels éssers humans a través de la música, el cine, el teatre, la dansa, i qualsevol de les arts, contribueixen a percebre la vida, expressar i educar en el que som deixant-ne constància.
Quaranta entitats i associacions culturals catalanes s’han unit per evitar-ho i presentar alternatives al ministre espanyol d’educació, cultura i esport, Sr. José Ignacio Wert. Àrdua tasca fer comprendre de la importància de la cultura a un personatge que menysprea als músics amb declaracions incendiaries que demostren desconeixement com “els músics han de cobrar menys”. Recordo aquella entrevista a la revista “Rolling Stones” on diu “el dissabte vaig esta prenent varies copes “com si això el disculpés davant tots els de la “movida madrilenya” destacant que “va estar molt encertat un dels seus referents intel·lectuals al dir que el que parla d’ella, o no hi era o menteix, ja que anaven molt col·locats”. Sí, aquest senyor és el mateix que declarava “fa segles que no vaig a un concert” o essent d’un partit contrari a la immersió lingüística i la defensa numantina del castellà afirmava “m’inclino per artistes en anglès”. 
Molt difícil s’intueix una retirada d’aquesta pujada tan negativa pel sector cultural amb un personatge capaç de fer similars declaracions de significativa manca de sensibilitat i desconeixement cap a l’art, els seus executants i la indústria. Esperem pel bé de tots que facin marxa enrere i s’adonin que la cultura no és un privilegi; però aquella cella fa molt mal.
De moment, un únic aspecte positiu d’aquest canvi: les corrides de toros continuen amb l’IVA reduït. Això és la confirmació que no són ni cultura ni art.
Salut

dijous, 26 de juliol del 2012

PENSAR CREATIVAMENT


Us proposo avui un joc llegit el diumenge. En un full en blanc d’un qüestionari qualsevol per ocupar una plaça de treball vacant ens proposen el següent dilema:
Vostè va conduint en un dia de llamps i trons. En una parada d’autobús observa tres persones:
1.- Una senyora d’avançada edat apunt de morir
2.- Un vell amic que en una ocasió li va salvar la vida
3.- La dona/home de la seva vida
Respongui a la pregunta:
A qui portaria vostè en el cotxe sabent que només hi ha un lloc?
 Què contestaríeu?

Continua sota la imatge

El responsable dels recursos humans va escollir la següent resposta:
“Donaria les claus al vell amic per què portés la senyora d’avançada edat a un hospital i em quedaria a la parada amb l’home de la meva vida”.
I el candidat va ser escollit per la seva creativitat, la solidaritat mostrada i la manera de prioritzar les urgències sense renunciar a donar solució a totes les necessitats possibles i no perjudicar a ningú.
I ara ve la gran pregunta:
Creieu que els hi van fer aquesta pregunta als candidats a governar-nos?
Aquí jo si que contesto sense dilació ni dubte: NO! I si un d’ells va contestar segur que va salvar a l’amic.
Salut

dilluns, 23 de juliol del 2012

FOC, DOLOR, ORGULL I VERGONYA


Dolor, molt dolor davant un cel roent en senyal d’alarma. El cor encongit veient el fum ofegar sol i estrelles o les flames esfereïdores en connivència amb un tret característic de la zona: la tramuntana. Por davant la immensitat d’un foc desafiant la vida i les il·lusions de sers humans que lluiten cos a cos contra un enemic amb intencions de destruir el màxim possible de la meravella de país que tenim.
Hectàrees de natura destrossades. Arbres calcinats i convertits en cendres luctuoses de negació a l’oxigen necessari per a l’existència. Columnes vermelles criminals de moltes il·lusions de gent que veuen com es crema tot, fins i tot la seva manera de subsistir. I el pitjor, el més desolador, ignició assassina que ja acumula tres morts al seu recorregut.
El cor palpita angoixat però amb molt d’orgull. Orgull per la solidaritat de molts catalans voluntaris. Orgull per la professionalitat i coratge dels bombers que no pensen en les retallades sinó en el país i en la defensa de la terra. Orgull per uns ADF que els acompanyen i es tornen imprescindibles o per uns serveis d’emergència disposats a qualsevol imprevist. Orgull de tots aquells que s’enlairaran, amb un perill immens, per simular una pluja que seria rebuda amb els braços oberts. Orgullós de saber que el millor de Catalunya, són els catalans.
El cap, què sempre reflexiona més que el cor, avergonyit. Avergonyit de què em defineixen com a similar d’un imbècil que llença una puta i fastigosa burilla a Portbou. D’un miserable inconscient que per pur plaer i vici, i una gran manca de responsabilitat, avui veu les conseqüències de la seva estupidesa. Però avergonyit també, de nou, de la política, d’aquesta política de les retallades en recursos humans i mitjans que han abandonat els nostres boscos a la seva sort, tal i com estan fent amb les persones. Sí, el foc i el vent han fet la feina, però el combustible l’han deixat créixer ells.
Ara el discurs es conegut. No han estat les retallades i no hi ha diners per fer més contractes. Però aquesta és la resposta de qui no gaudeix de la creativitat suficient per a trobar solucions a les mancances dels vulgars, no dels millors.
I no em serveixen les competències d’uns i altres. Els recursos humans hi son i els estem pagant. O no paguem el munt d’aturats o presoners que hi ha al país i a qui els hauríem ofert una tasca d’ajut il·lusionant fent-los sentir útils i necessaris? Menys pensar a retallar berenars i prestacions i més creativitat per fer sortir endavant una Catalunya, i uns catalans, a qui aquest foc els recordarà el que esta passant en tot: què fa olor a cremat.
I ara el que diuen els budells: indignat per alguns mitjans de comunicació i alguns espanyols, que vull pensar no representen a la majoria, i que escriuen i publiquen comentaris com: “por mi que se queme Catalunya entera y su contendio”. Més  imbècils que no saben què demà pot ser casa seva la que es cremi.
Salut

divendres, 20 de juliol del 2012

L’OASI CATALÀ ERA UN TOLL PLE DE MERDA


L’anomena’t oasis polític català ha estat sempre un miratge irreal amb nom de bellesa natural però que no era més que un toll ple d’aigües tèrboles que de tan immòbils, per no destapar el que hi havia al fons, ara han vessat la merda que contenien omplint de ferum els voltants.
I quan es remena la merda aquesta brolla esquitxant a dojo i deixant al descobert la putrefacció i les misèries que amagava, desemmascarant als miserables que per acció o omissió o les dues coses, mai es van preocupar de netejar.
Miserables són aquells que mereixen el menyspreu i la indignació per la seva abjecció i vilesa. La política catalana actual esta immersa en la misèria absoluta i es mereix el grau de descrèdit i desafecció que la ciutadania li atorga. Els partits, més representants de la partitocràcia absolutista què no de la democràcia participativa, són lluny de la societat i juguen una partida d’escacs on es creuen els reis d’una torre catalana exprimida utilitzant els cavalls per les seves batalles i movent els alfils amilletats per acabar fotent als peons convertits en súbdits i fer sostenible el seu tauler de joc on  es reparteixen els privilegis entre ells i els seus amics. No són tots, però pel que sembla són masses.
I als últims fets em remeto. Convergència i Unió ha de respondre a la notificació oficial del jutge que investiga el cas Palau de la Música sobre la fiança de 3,2 milions d'euros que li ha imposat com a responsable civil "a títol lucratiu" del saqueig. Però el que no haurà de fer és comparèixer el president de la Generalitat i de CDC, Artur Mas, per donar explicacions pel suposat finançament irregular gràcies a la conxorxa trobada amb Esquerra Republicana de Catalunya que ha votat també en contra d’aquesta presencia al Parlament. Cal recordar que ERC ha vist els últims dies com un exconseller de governació i administracions públiques de la seva formació era posat a presó sota acusació de traficar amb tabac.
Mentrestant el Partit Socialista de Catalunya cometia un error i no estava al cas al votar a favor del corredor central i com a conseqüència en contra del corredor mediterrani. Que petita es fa la C de Catalunya davant les O i E del PSOE que fins i tot els encega i els despista.
Gairebé a l’uníson el portaveu del govern, Francesc Homs, qualificava a Montoro de “macarra”, era ràpidament rectificat pel pactista Duran i Lleida i el Partit Popular demanava la seva dimissió sense recordar el famós “que se jodan” pel qual no van obrir boca acabant tot plegat amb la rectificació del portaveu.
A Catalunya tenim un problema, i no és únicament Madrid o l’altisonant 3% de Maragall. Hi ha tota una generació de polítics i un sistema de partits absolutament perduts i mancats de la credibilitat suficient per liderar el país cap a la sortida del toll que cada vegada l’ofega més. Emmerdats en les seves guerres, esmaperduts per trobar sortides a la crisi sense retallar i retallar, teoritzant sobre un pacte fiscal impossible i buscant complicitats per amagar les presumptes misèries que els ha fet perdre ideologies, continguts i formes.
No, no tot es culpa d’Espanya. A Catalunya, país de diables del foc, s’ha de cremar molt per començar de nou i arribar a ser allò que volem i necessitem.
Salut

dimecres, 18 de juliol del 2012

NO, NO ÉS CULPA NOSTRE


Assegut a la cadira penso: per què ho hem fet? Com hem estat capaços d’abusar fins a aquest punt de la sanitat, l’educació, les prestacions de l’atur o les pensions? Per què hem deixat el país en la misèria hipotecant el futur dels nostres fills? Som uns desgraciats! Clar que si, a retallar! Molt bé senyors Rajoy i Mas, Mas i Rajoy que com diuen a les Espanyes, “tanto monta, monta tanto...”.
Assegut a la cadira repasso notícies. Del color roig de la meva avergonyida cara passo al violat de la més absoluta indignació per les vergonyes d’altres. Me l’estan fotent! L’oratòria de les retallades és una fal·làcia, una absoluta i demencial mentida, una de les moltes mostres de què en aquest país la culpa és sempre de l’altra.
L’AVE a Galícia seran 25.000.000.000 milions d’euros per a una ruïnosa rendibilitat.
Espanya és el país del món amb més cotxes oficials (22.500) i 958 conductors. El cost aproximat és de 1.200.000.000 anuals.
Els ajuts a la tauromàquia són de 600.000.000.
El Senat espanyol (si aquell que només pot instar, recomanar, aconsellar) és el més poblat d’Europa i ens costa 53.214.437 euros.
La Generalitat subvenciona amb 5.000.000 milions al grup Godó per ampliar la seva planta d’impressió.
A l’aeroport de Castelló l’escultura amb l’únic avió fins ara vist per aquelles latituds, i posat sobre el cap del Sr. Fabra, 300.000.
Grans i petites. Importants i les mal anomenades xocolates del lloro. I totes prescindibles en la seva totalitat o en part. I sumen ni més ni menys que 26.858.300.000 milions d’euros. ¿Algú em pot assegurar que la medicació de la població espanyola genera 26.858.300.000 receptes?.
Fart de viure en un país amb 445.568 polítics (300.000 més que Alemanya i el doble que a França o Itàlia) que m’estan fent creure que la culpa és meva.
Assegut a la cadira foto un bot i crido: fins els pebrots d’aquest engany! Ja n’hi ha prou! Fins quan! I m’adono que foto el ridícul. Estic sol?
Salut 

dimarts, 17 de juliol del 2012

EUROVEGAS FUCK OFF

Obrim-nos de mans per abraçar al gran i nou mecenes del catalanisme polític convergent. Agenollem-nos davant els seus enviats per merèixer l’honor, en un futur pròxim, a ser anomenats una de les capitals del joc al món. Posem-nos a la seva disposició, amb catifa vermella si cal, per sortir victoriosos en aquesta subhasta amb el gran rival: Madrid. Oblidem-nos dels propòsits anteriors de nous model productius basats en la investigació i el desenvolupament, dels discursos negant l’especulació més corrosiva, o la creació de llocs de treball qualificats o de la qualitat del turisme. 
El govern català ja ho té decidit i utilitza de nou el discurs de la por, les fal•làcies i el xantatge amb la finalitat de justificar l’instal•lació del complex Eurovegas. En les mans del Sr. Adelson està convertir el Baix Llobregat en el flamant Macao europeu. I per si l’escolli’t és el nostre petit país, l’artilleria governamental ja justifica la decisió. 
Ens hem de creure que sense el magnat americà no hi ha sortida a la crisi. Hem de reconèixer que Catalunya és incapaç de crear llocs de treball per si mateixa i sense haver de recórrer a una nova especulació urbanística lligada al joc. Hem de pensar que és el mateix que Port Aventura (que ja va crear debat) o Disneyland (que va marxar a Paris); que els casinos són una part poc important del negoci; que lligat al joc no hi ha ni prostitució ni drogues o alcohol; que això és el que li manca al país per ser referent turístic mundial i crear llocs de treball amb l’embranzida de les convencions.
Posats a fer, ¿per què no instal•lar la indústria d’armament més potent del món? (quan en un altre lloc es matin sers humans ja mirarem cap un altre costat) o ¿convertir Barcelona en el prostíbul més gran mai vist? (el sexe és bo encara que sigui pagant) o ¿deixar que Rasquera es converteixi en una gran plantació de marihuana? (que tot i il•legal té raons terapèutiques). 
Darrera d’aquest discurs l’únic que s’amaga és la incompetència d’un govern què només retalla, no té solucions a la crisi i s’ha d’agenollar davant qualsevol olor a creixement encarà que sigui més aviat d’una enorme pudor fètida. 
Eurovegas és repetir els errors ja coneguts oferint diners avui amb hipoteques per demà. Però el pitjor de tot: si acaba aquí, el nostre país serà més vulgar i brut. Per cert, segons ells ens portarà molts beneficis, però jo pregunto quan ens ha costat fins ara? Viatges pagats per anar-nos a oferir i ara 67.850 euros per a l’arquitecte Mercè Berengué a qui li han encarregat tres propostes d’encaix urbanístic del macrocomplex al territori. Som nosaltres qui li proposem dibuixets de com quedarà? Un cop acabat està previst que viatgi a EEUU per presentar-lo i segur que serà en classe bussines i hotel de luxe. Quina vergonya!!! 
Jo ho tinc clar: senyors d’Eurovegas si m’escolten, fuck off!!!. Salut

dilluns, 16 de juliol del 2012

ARA MÉS QUE MAI


El Sr. Xavier Sala Martin, economista català i catedràtic de la Columbia University, ens explica el significat, segons el MoU (memorandum of understanding) publicat el 9 de juliol i què conté la lletra petita del rescat bancari espanyol, el significat del banc dolent o el que ell denomina “empresa gestora dels actius immobiliaris del sistema bancari”
Veure article http://www.salaimartin.com/randomthoughts/item/375-lhellenitzaci%C3%B3-despanya.html
I descrita aquesta fórmula no queda més remei que adonar-se de la gran estafa del sistema capitalista (especulatiu) actual, de la injustícia dels contractes hipotecaris i de la vergonyosa submissió de la política al mon financer.
Sempre segons XSM, “es crearà una gestora anomenada “banc dolent” que, amb diners d’Europa, comprarà aquests immobles pagant un “preu just de llarg termini”. És a dir, un preu que els auditors pensin que es pot aconseguir una vegada la crisi hagi acabat. L’entitat gestora es quedarà aquests actius per vendre’ls”. És el mateix que es fa en els processos d’embargament de milers de ciutadans? En absolut, a les persones se les esprem al màxim fins a la negació més absoluta a una segona oportunitat.
Transformem la frase quan es tracta de persones i no bancs. “els bancs compren aquests immobles pagant “un preu taxat segons mercat actual”. És a dir, un preu que els taxadors pensen que es pot aconseguir en plena crisi. El banc es queda aquest actiu immobiliari per vendre’l pagant un 60% del preu taxat (i ja rebaixat per un taxador amb la credibilitat que li confereix que amb les vaques grasses el sobrevalorés) i el client respon de la resta del deute fins a la totalitat de la hipoteca prestada en l’època en què no hi havia crisi”.
Si comparem la proposta política pels bancs i la resposta dels governants enfront la greu situació de les persones ens adonem de la gran estafa, de la vergonya que hem de sentir davant els qui ens representen i de la mentida de la responsabilitat privada en els beneficis i les pèrdues d'aquest capitalisme de fireta.
Estem en mans de veritables bandolers polítics venuts al sistema financer i disposats a abusar de les persones, no donant format de llei a la dació en pagament, mentre enginyen mecanismes per afavorir als bancs de manera traïdora amb el concepte ideològic de capitalisme.
Sí, ara més que mai la ciutadania ha de reclamar la dació en pagament com a obligació a uns governants escollits per ells i no per la banca.
Salut

divendres, 13 de juliol del 2012

Señora diPUTAda Fabra:


Si lo de “que se jodan” hace referencia a la primera definición del diccionario de la Real Academia Española en la que define el acto de joder como el de “practicar el coito” sepa que en ningún caso me ha molestado. Así lo haremos, eso si, en la generalización me reservo el derecho de elección de compañeras/os. Gracias por la proclama de ayuda a buscar complicidades. Si en una de esas jodiendas nos encontramos, no lo dude, póngase a cuatro patas que haré como ustedes con nosotros: darle por culo.
Si lo dicho hace referencia a la segunda definición, “molestar, fastidiar” sepa que no molesta o fastidia quien quiere si no quien puede. Y alguien como usted, descendiente de quien desciende, no molesta. Espero que los 5 millones de parados no se sientan ofendidos por la ofensa que su persona de por si ya significa. Si señora diPUTAda su imagen me resulta ofensiva.
En la tercera definición “destrozar, arruinar, echar a perder” ahí si que usted llevaba razón. Están destrozando el país, arruinando a los ciudadanos y con sus semejantes han echado a perder el crédito que para algunos podía suponer su llegada al poder. Pero lo peor, su actitud como partido aplaudiendo las medidas de recorte, echan a perder cualquier sentido de responsabilidad y empatía para y con los españoles.
Joder es utilizado también para expresar el enfado que ha provocado con su actitud chulesca, prepotente, falta de educación y especialmente intolerante. Joder significa a la vez provocar la irritación en tantas personas que han visto perder sus ilusiones y expectativas por un sistema bancario y político inepto y/o corrupto, del cual, y no se donde colocarle, es usted un claro ejemplo.
Para acabar, yo voy a ser más claro por que me queda la duda de en que contexto poner su “que se jodan”. Yo a usted le voy a decir: VAYASE USTED A LA MIERDA!
Hoy más que nunca mis convicciones, gracias a su actitud, niegan acercarme a su partido. Versionado a Groucho Marx:
“Nunca seria de un partido que aceptase a alguien como usted en sus filas”.
Salud

EL CAOS: ÚNICA VIA?


Ens han declarat batalla i hem de sortir a la lluita. Sota confiança del nostre dormitar i amb el discurs de la por, fa temps que els exercits dels mercats de valors, aliats amb la reraguarda política, disparen munició econòmica contra els nostres drets per posar sota cobert els seus privilegis. És la nova cara de les guerres als països del primer món executada fins ara amb bombes a d’altres indrets (Iraq...). Allà, maten civils i destrueixen el país generant negoci a la indústria de les armes per després enviar les grans constructores a reconstruir-lo. Aquí, amb aquesta nova estratègia, destrueixen la forma de vida de les persones per empobrir a la majoria i generar noves especulacions als més rics.
Amagats darrera una, a qui anomenen prima, i pujant i baixant accions i interessos, ja no utilitzen armes ni munició balística. Disparen bits des dels seus flamants Mac’s de color blanc (no virginal) i 24 pantalles. Asseguts, en qualsevol oficina del lloc més remot, ataquen als països més dèbils bombardejant les seves defenses, molt afeblides per ells mateixos, i emprovin, directament o indirectament, als civils que acaben víctimes de la pobresa o la misèria més absoluta.
Mentrestant les forces de la suposada resistència (polítics i governs) es veuen incapaços de defensar als seus per l’atac ferotge de forces tan invasives i per què ja fa temps que han estat segrestats per les mateixes venent l’ànima a aquests diables i convertint-se en els nous Judes pels seus electors.
Desprès de l’aparició del Sr. Rajoy, què mentre retallava era aplaudit pels seus com un heroi, possiblement estàvem dient adéu a la pobresa per donar la benvinguda a la misèria. I és que sota l’excusa d’aquesta guerra virtual, els vandàlics posseïdors del poder financer i polític s’han proposat acabar amb la classe mitjana d’aquest país i afegir-la a la llista dels que ja són al llindar de la pobresa.
I aquí, tot i ser més, perdrem. Des de casa, asseguts i utilitzant com a únic element els dits damunt el teclat, tot fent abús d’unes xarxes socials i d’altres medis en què ni tan sols es pot cridar, no guanyarem. És al carrer, amb accions no violentes però generadores del caos més absolut, on la societat civil catalana pot demostrar que la força de tot aquest sistema, anomenat capitalista (en realitat especulatiu), la tenim nosaltres, els ciutadans.
I en aquest país, Catalunya, per ensortir-nos-en ha arribat l’hora d’acabar amb l’Escanya que ens ofega i els nostres dirigents (fotocopia embolicada amb la senyera) que els ajuden.  Les idees més esbojarrades a vegades són les úniques armes que tenim a la nostre disposició i que si no es pensen és quan es fan possibles.
Per què no una insubmissió fiscal i la negació a pagar crèdits i hipoteques amb una retirada massiva de diners del sistema bancari. Un cop lliures de pagaments, una vaga general indefinida amb manifestacions al carrer? Ocupar pacíficament parlaments i pujar al faristol per dir que així no! què hi ha d’haver-hi una altra forma possible. Per què no enderrocar el govern, crear una assemblea constituent, posar-nos de nou a treballar per aixecar el país i proclamar la independència tot construint entre tots la nova Constitució Catalana fent possible un nou ordre mitjançant les primeres eleccions generals a l’Estat Català. I després sí, aixecar-nos ben aviat, ben aviat que hi ha molta feina a fer.
Sí, crear el caos, la substància bàsica segons la mitologia grega, de la qual va néixer l’univers. Fer net i començar de nou. Som més de set milions.
Però el més possible és que com a societat no estiguem preparats per desaprendre els alliçonaments rebuts, unir-nos deixant diferencies de costat i crear sinergies personals pel bé comú.
Ara em quedarà durant dies la pregunta: el caos és l’única via que tenim els ciutadans?
Por cierto Sra. Fabra: Jódase usted idiota. Ui perdó!
Salut