Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CDC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CDC. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 d’octubre del 2013

MODERATO

El Moderato és un tipus de moviment musical de velocitat mitjana. Entre les 80 i 108 negres per minut ja és considerat com a tal. En música és imprescindible controlar els tempos per interpretar bé la peça. I aquests es mesuren en pulsacions per minut (ppm o bpm en anglès). Aila! no en pulsions com ha fet últimament La Vanguardia.
I és que el mitjà del Grup Godó, molt habituat a interpretar peces Andantes (molt més lentes) ha escrit últimament al so de les pulsions del carrer (ep! no pulsacions) i d’una CDC en mans de Mas, Homs, Turull, Rull i d’altres. A les cinc línees del pentagrama diari ha estat escrivint un Allegro poc característic de la seva idiosincràsia habitual.
Imaginant que la nova simfonia significaria una peça celestial, es van passar de rosca, i a voltes fins i tot a tempo de Prestissimo, van acompanyar el procés creatiu. Qualsevol bon compositor els hauria avisat de la complexitat de generar una obra nova. El co-director a l’ombra, Duran i LLeida, en un principi també va accelerar massa. Ara tot s’allarga i resulta summament complicat compaginar el concert en que hi havia de participar l'altra orquestra, la de més enllà de l’Ebre, que no va al compàs que s’esperaven. I mira que no serà que des de l’ombra no s’hagi intentat. Toca cridar a l’arranjador per tornar a posar el metrònom al tempo conegut, el Moderato, altrament dit la “puta i la ramoneta” a Catalunya. En aquesta línia va l’editorial d’ahir.
Però molts en aquest país s’han adonat de què l’habitual ritme de l’statu quo català únicament beneficia a certa burgesia benestant i als qui viuen del pont aeri. Mas no pot tornar al Moderato després d'incitar al ritme de l’Allegro per molt que ho demani La Vanguardia. 
Pel col•lectiu seria una gravíssima equivocació que acabaria en una oda fúnebre. La peça s'ha d’interpretar tant sí com no. Ep! i ja val només de tocar el violí que alguns comencen a donar cops a la bateria. 

dimecres, 1 d’agost del 2012

MOLT HONORABLE SR. MAS,


Com a president de la Generalitat de Catalunya li ofereixo tot el respecte i consideració que mereix el seu càrrec, però l’actuació al davant de la governabilitat del país em genera una dicotomia sobre la seva persona: o és vostè un inepte il·lús o un destre estrateg. En memòria de la meva àvia Quimeta, convergent fins a la medul·la i autora fa més de 25 anys de l’estelada que penjo al balcó, m’agradaria pensar en la segona possibilitat.
No dono crèdit a tal ineptitud en les retallades que està aplicant, amb els criteris que ho està fent i sense mesures de creixement sòlides què poc o res tinguin a veure amb Eurovegas. No el suposo quimèric per esmerçar tant de temps i esforç en un pacte fiscal impossible que ja va néixer mort. No és possible que faci l’orni davant protestes com el #novullpagar, la insubmissió fiscal d’alguns empresaris catalans o la molta gent que #tenimpressa obviant que arribat el moment seran qui més suport li donaran.
Vull donar-li un vot de confiança i dibuixar-lo com el destre estrateg què és tensant la corda fins que trenqui. Esta esprement als ciutadans d’aquest país per fer-los conscients de fins a quin punt l’espoli fiscal que pateix Catalunya és indignant i deixa la caixa buida. Apurarà al màxim l’opció del pacte fiscal buscant la negativa segura, i ja confirmada del govern espanyol, què sumarà a la guillotinada feta amb l’estatut. Treballarà amb sigil·li per explicar l’ofec al que estem sotmesos a Europa i als mitjans de comunicació internacional utilitzant-los com a altaveu. Buscarà el xoc de trens amb el país veí amb oratòria i absències constants. No ens farà cas en cap insubmissió civil per no cometre il·legalitats contraproduents a les justificacions que farà servir.
I arribat el moment donarà per esgotada la via del diàleg amb Espanya. Portarà al Parlament l’opció d’una llei per a la hisenda pròpia i ens demanarà als catalans que ingressem els impostos a la mateixa. Això crearà un trencament de dimensions desconegudes amb l’Estat Espanyol al superar l’actual marc legal.
A partir d’aquí valentia. Eleccions anticipades i programa electoral amb el referèndum per l’autodeterminació com a principal aposta de Convergència i Unió. Això pot comportar grans tensions amb els socis d’Unió comandats pel Sr. Duran i Lleida (ja el coneixem). Si no el segueixen, trenqui la coalició i busqui noves aliances. El país està mancat de decisions fermes, objectius clars i un líder inequívoc capaç d’aglutinar al voltant del mateix sentiment diferents ideologies polítiques.
Necessitarà d’una tasca àrdua en educació per tal d’explicar els arguments envers la ciutadania indecisa, però molts, com deia en Puyal, l’acompanyarem, serem darrera seu. Prepari’s per la gran ofensiva espanyolista, no hi haurà pietat. I aquí, si ha treballat bé a Europa i internacionalment podem trobar més aliats dels que ens pensem.
Ningú li assegura una victòria, ningú ens promet una victòria. Sí, podem perdre. Però, que no hem perdut ja? El poble és sobirà i decidirà. Respectar els seus designis és la base de la democràcia, tant si ens agrada com no.
Estem davant una oportunitat històrica per exercir el dret a decidir. En les seves mans està la voluntat de convertir-se en el president que va donar l’opció als catalans a decidir o continuar fent créixer la retòrica del peix al cova que ens ha portat fins aquí.
Molt Honorable Sr. Mas, és aquest el seu pla B? Doncs endavant!

divendres, 20 de juliol del 2012

L’OASI CATALÀ ERA UN TOLL PLE DE MERDA


L’anomena’t oasis polític català ha estat sempre un miratge irreal amb nom de bellesa natural però que no era més que un toll ple d’aigües tèrboles que de tan immòbils, per no destapar el que hi havia al fons, ara han vessat la merda que contenien omplint de ferum els voltants.
I quan es remena la merda aquesta brolla esquitxant a dojo i deixant al descobert la putrefacció i les misèries que amagava, desemmascarant als miserables que per acció o omissió o les dues coses, mai es van preocupar de netejar.
Miserables són aquells que mereixen el menyspreu i la indignació per la seva abjecció i vilesa. La política catalana actual esta immersa en la misèria absoluta i es mereix el grau de descrèdit i desafecció que la ciutadania li atorga. Els partits, més representants de la partitocràcia absolutista què no de la democràcia participativa, són lluny de la societat i juguen una partida d’escacs on es creuen els reis d’una torre catalana exprimida utilitzant els cavalls per les seves batalles i movent els alfils amilletats per acabar fotent als peons convertits en súbdits i fer sostenible el seu tauler de joc on  es reparteixen els privilegis entre ells i els seus amics. No són tots, però pel que sembla són masses.
I als últims fets em remeto. Convergència i Unió ha de respondre a la notificació oficial del jutge que investiga el cas Palau de la Música sobre la fiança de 3,2 milions d'euros que li ha imposat com a responsable civil "a títol lucratiu" del saqueig. Però el que no haurà de fer és comparèixer el president de la Generalitat i de CDC, Artur Mas, per donar explicacions pel suposat finançament irregular gràcies a la conxorxa trobada amb Esquerra Republicana de Catalunya que ha votat també en contra d’aquesta presencia al Parlament. Cal recordar que ERC ha vist els últims dies com un exconseller de governació i administracions públiques de la seva formació era posat a presó sota acusació de traficar amb tabac.
Mentrestant el Partit Socialista de Catalunya cometia un error i no estava al cas al votar a favor del corredor central i com a conseqüència en contra del corredor mediterrani. Que petita es fa la C de Catalunya davant les O i E del PSOE que fins i tot els encega i els despista.
Gairebé a l’uníson el portaveu del govern, Francesc Homs, qualificava a Montoro de “macarra”, era ràpidament rectificat pel pactista Duran i Lleida i el Partit Popular demanava la seva dimissió sense recordar el famós “que se jodan” pel qual no van obrir boca acabant tot plegat amb la rectificació del portaveu.
A Catalunya tenim un problema, i no és únicament Madrid o l’altisonant 3% de Maragall. Hi ha tota una generació de polítics i un sistema de partits absolutament perduts i mancats de la credibilitat suficient per liderar el país cap a la sortida del toll que cada vegada l’ofega més. Emmerdats en les seves guerres, esmaperduts per trobar sortides a la crisi sense retallar i retallar, teoritzant sobre un pacte fiscal impossible i buscant complicitats per amagar les presumptes misèries que els ha fet perdre ideologies, continguts i formes.
No, no tot es culpa d’Espanya. A Catalunya, país de diables del foc, s’ha de cremar molt per començar de nou i arribar a ser allò que volem i necessitem.
Salut

dimarts, 15 de maig del 2012

CiU, ARA, CoU.


La política permet justificacions inversemblants per pactes cada cop més ficticis. Les ànsies de poder polític permeten explicacions a amistats que trontollen en allò fonamental, convertint en essencial la futilitat i validant matrimonis de conveniència basats cada cop més en les individualitats que en les parelles, o fins i tot en els trios (a Catalunya en som grans coneixedors d’aquesta modalitat).
Definir un partit com a independentista o sobiranista, no és un detall. Validar una formació política, amb quelcom més d’un 80% dels compromissaris, com a confederal, tampoc. Una i altra són respectables i democràtiques. Però la pertinença o no de Catalunya dins d’Espanya esdevé l’ésser d’un ideari, l’essència del per què de moltes de les decisions polítiques i de les línies programàtiques.
CiU, va veure aquest cap de setmana, que CoU (produir desfici, intranquil·litat, disgust). CDC va marcar, en el seu congrés de fa uns mesos, un to sobiranista (una independència amagada); en el congrés d’aquest cap de setmana, UDC una clara voluntat espanyolista. L’olla bull. La i, que ha estat unint la federació, hauria de ser posada en dubte. Mas i Duran semblen més que mai Mas o Duran.
El to oratori actual del president de la Generalitat requereix d’un gran suport social per significar canvis. La societat catalana, amb més independentistes cada dia, una majoria farta del tracte espanyol i l’espanyolista, de veritat, cada cop menor, encara no és prou madura per trencar del tot. El partit es juga al vell mig del terreny de joc. I CDC ho sap: Unió posa el contrapès necessari per aglutinar els indecisos.
Per això la ruptura no es presenta immediata. El cap prevaldrà al cor, però segons tendències i moviments socials, el cor i el cap es trobaran en algun dels posicionaments. Serà el moment escollit pel pinyol de CDC pel divorci? Les tesis de Vila d’Abadal a Unió, ara minoritàries, s’acabaran imposant? La societat farà renunciar a Convergència a la sobirania?
L’interès polític aguanta el matrimoni, com en tantes parelles d’avui en dia en què la hipoteca impedeix el divorci. Però la convivència forçada podreix la relació. Titllar de merda un programa independentista per Unió, es defecar damunt dels posicionaments actuals de Convergència.
Llegeixo a la Vanguardia una entrevista al Sr. Duran i Lleida ja com a guanyador. Destaco dues afirmacions de les declaracions: “defensem la sobirania i l’exercici de l’autodeterminació, i el dia que puguem decidir, optarem per la confederació”. O no ha escoltat a Espanya o fa demagògia. Seguir dins d’Espanya o sortir-ne pot ser una decisió unilateral dels catalans; però, ser una confederació ha de comptar amb la voluntat d’Espanya. Faria bé de recordar el Sr. Duran la sentència de l’Estatut. Ja ens van dir que no. Tanmateix, referint-se al moviment del 15M  comenta: “sense comprometre’s, indignar-se no serveix per res”. Els indignats, entenen el moviment inicial divers i multitudinari, no son un paviment uniforme; més aviat un conglomerat divers amb part de la gent compromesa. Però no amb el compromís que ell entén de formar part d’un sistema obsolet i una política en clara davallada de credibilitat. El seu compromís gira a l’entorn de noves formes d’organització social, econòmica i política. No els falta implicació, no creuen en el seu model, potser no acabaran de disposar mai d’un model.
El temps, que posa a lloc a tothom, acostarà als convergents als d’unió o a l’inrevés. Però si un o altre, l’un i l’altre, cada cop s’allunyen més en el moll de l’os, la ruptura acabarà imposant-se.
Salut