Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 de juliol del 2012

L’OASI CATALÀ ERA UN TOLL PLE DE MERDA


L’anomena’t oasis polític català ha estat sempre un miratge irreal amb nom de bellesa natural però que no era més que un toll ple d’aigües tèrboles que de tan immòbils, per no destapar el que hi havia al fons, ara han vessat la merda que contenien omplint de ferum els voltants.
I quan es remena la merda aquesta brolla esquitxant a dojo i deixant al descobert la putrefacció i les misèries que amagava, desemmascarant als miserables que per acció o omissió o les dues coses, mai es van preocupar de netejar.
Miserables són aquells que mereixen el menyspreu i la indignació per la seva abjecció i vilesa. La política catalana actual esta immersa en la misèria absoluta i es mereix el grau de descrèdit i desafecció que la ciutadania li atorga. Els partits, més representants de la partitocràcia absolutista què no de la democràcia participativa, són lluny de la societat i juguen una partida d’escacs on es creuen els reis d’una torre catalana exprimida utilitzant els cavalls per les seves batalles i movent els alfils amilletats per acabar fotent als peons convertits en súbdits i fer sostenible el seu tauler de joc on  es reparteixen els privilegis entre ells i els seus amics. No són tots, però pel que sembla són masses.
I als últims fets em remeto. Convergència i Unió ha de respondre a la notificació oficial del jutge que investiga el cas Palau de la Música sobre la fiança de 3,2 milions d'euros que li ha imposat com a responsable civil "a títol lucratiu" del saqueig. Però el que no haurà de fer és comparèixer el president de la Generalitat i de CDC, Artur Mas, per donar explicacions pel suposat finançament irregular gràcies a la conxorxa trobada amb Esquerra Republicana de Catalunya que ha votat també en contra d’aquesta presencia al Parlament. Cal recordar que ERC ha vist els últims dies com un exconseller de governació i administracions públiques de la seva formació era posat a presó sota acusació de traficar amb tabac.
Mentrestant el Partit Socialista de Catalunya cometia un error i no estava al cas al votar a favor del corredor central i com a conseqüència en contra del corredor mediterrani. Que petita es fa la C de Catalunya davant les O i E del PSOE que fins i tot els encega i els despista.
Gairebé a l’uníson el portaveu del govern, Francesc Homs, qualificava a Montoro de “macarra”, era ràpidament rectificat pel pactista Duran i Lleida i el Partit Popular demanava la seva dimissió sense recordar el famós “que se jodan” pel qual no van obrir boca acabant tot plegat amb la rectificació del portaveu.
A Catalunya tenim un problema, i no és únicament Madrid o l’altisonant 3% de Maragall. Hi ha tota una generació de polítics i un sistema de partits absolutament perduts i mancats de la credibilitat suficient per liderar el país cap a la sortida del toll que cada vegada l’ofega més. Emmerdats en les seves guerres, esmaperduts per trobar sortides a la crisi sense retallar i retallar, teoritzant sobre un pacte fiscal impossible i buscant complicitats per amagar les presumptes misèries que els ha fet perdre ideologies, continguts i formes.
No, no tot es culpa d’Espanya. A Catalunya, país de diables del foc, s’ha de cremar molt per començar de nou i arribar a ser allò que volem i necessitem.
Salut

dilluns, 5 de març del 2012

PERSONES, IDEES I PARTITS

La informàtica permet, en cas d’urgència, prémer tres tecles a la vegada, CTRL+ALT+SUPR, que reinicien el sistema i fan possible començar de nou. A vegades és imprescindible.
I és que ens hauria d’indignar un sistema en què les idees es posen al servei d’uns partits que es serveixen de les persones prioritzant l’ocupació de poder davant el veritable sentit de la política: servir als altres. Les persones han estat creadores d’unes idees generadores de col·lectius que s’han articulat a través dels partits, partits que en cap cas haurien d’haver esdevingut el contingut sinó la forma. El mitjà ha prostituït les persones i el discurs.
La bulímica necessitat de poder dels partits ha desvirtuat les idees posant-la a mans dels poderosos que acaben finançant-los o d’allò què fa possible continuar gaudint dels càrrecs i les prebendes varies que ofereix el poder. Les contradiccions entre el discurs i l’acció, el posicionament a l’oposició o exercint responsabilitats de govern i les promeses electorals o les excuses del viratge en les decisions un cop escollits, són a l’ordre del dia. Els casos de corrupció, de freqüència inusitada, reflecteixen la degeneració que afecta a masses i que permet el sistema al gaudir d’un poder “ad eternum”.
El partit ha estat engolit per la partitocràcia. Una partitocràcia  de veneració al líder i més tard al successor per ell i els seus escollit. El tancament de les direccions per a la perpetuació d’uns quants en el poder no deixa escletxes per a una renovació a fons. El silenci, provocat, dels sectors crítics permet variar la ideologia que justifica les seves accions segons moment i situació. La gairebé nul·la, i d’altres vegades simulada, votació universal per escollir lideratge, demostra carència de democràcia. Però el més preocupant és que l’estructura prostitueix les bases un cop arriben a dalt.
No importa el com davant el què. Un vot justifica la demagògia; un escó la mentida; una victòria, qualsevol cosa. I una vegada assolit l’objectiu del suport de la ciutadania mitjançant l’oratòria del país i les persones, o dels seus propis militants i simpatitzants, s’obliden d’allò dit per tornar a pensar en el partit i en el seu propi perfil un cop el poder ha estat assolit.
I els sorprèn el descrèdit de la política? La credibilitat en política, com en tot, es guanya amb ètica, conviccions, compromís, coherència, valors, altruisme, treball, esforç... De tot això, avui en dia, els partits polítics, i molts polítics, n’estan mancats; s’han venut al poder.
Fan falta partits transparentment assemblearis, d’estructures permeables i lideratge amb vocació de renovació; amb les idees clares, arguments coherents amb els fets i l’objectiu de posar per davant el servei públic als interessos propis.
Aquest canvi només és possible des de dins, un dins que a dia d’avui no fa possible el canvi i necessita de les tres tecles a la vegada.
Salut

dimarts, 28 de febrer del 2012

A LA PRESÓ!!!!


Espanya va tancar l’exercici 2011 amb un dèficit del 8,51%, 91.344 milions d’euros amb una desviació sobre el previst del 2,51%. Això significa retallar, si es vol acomplir amb el màxim acordat amb Brussel·les per aquest 2012 del 4,4%, 41.500 milions. Amb el primer pla, de retallades i increment de l’IRPF, el govern de Mariano Rajoy eixugarà 15.000 milions. En manquen 26.500. Serà capaç de ser fidel a la seva promesa de no apujar l’IVA? Segur que no, hi ha un precedent recent. I no només aquest impost; que es preparin fumadors, amants de begudes alcohòliques, els que precisen de benzina, etc...
Segons declaracions de Cristobal Montoro, actual ministre d’hisenda: “,,, els responsables som tots. El govern d’Espanya es fa responsable. Ho arreglarem entre tots.” Simplista forma de depurar responsabilitats aquesta d’esquitxar la merda damunt de tots. Els autònoms saben perfectament que això no és així. Per a ells no serveixen excuses de baixades d’ingressos, augment de despeses o impostos, impagats, interessos de crèdits demolidors o crisi nacional o internacional. Ells son els únics responsables de l’enfonsament de la seva economia empresarial i en el supòsit de caiguda lliure hauran de fer front amb els seus diners, si en queden, i patrimoni, si encara n’hi ha, als deutes generats.
Amb el dèficit fiscal espanyol, govern i oposició en són els màxims responsables, no ho som tots, ho son ells. Uns per acció, els altres per omissió; uns per gastar més del que es podia, els altres per no exercir un sever control; uns per no informar, els altres per deixar ser desinformats.
Uns van ser escollits per dirigir aquesta gran empresa que s’anomena Espanya. En ells va recaure la legitimitat de fer un bon ús dels fons públics que son de tots; els altres van sortir escollits democràticament per fer de garants del bon ús dels diners dels espanyols. Ni uns ni els altres, ni una cosa ni l’altra.
Els números no enganyen, ho han fet pèssimament. Però en política, uns ja són a casa gaudint encara de privilegis, sous i jubilacions, que cap dels parats o jubilats tindran mai, i els altres ens governen cobrant i gaudint d’un munt de privilegis, que cap dels que treballem tenim. Quelcom estem fent malament.
Cristobal Montoro on si que diu la veritat és en això de pagar-ho tots, com sempre. Tots i cadascú de nosaltres haurem de solucionar el merder en què s’han ficat, pagant més impostos o veient com retallen serveis que ells mateixos ens havien presentat com a drets adquirits i innegociables de la ciutadania.
Gestionar els diners públics requereix de molta més responsabilitat que la d’un autònom. A diferència d’aquest, la política no genera cap més conseqüència que la de perdre la butaca i els privilegis. Sembla a totes vistes poc. Potser enlloc de tan currículum de partit, els polítics haurien de presentar llicencia d’autònoms i si fan una mala gestió, conscients que no podran pagar amb diners i patrimonis aquesta ingent quantitat d’euros, a la presó!
Potser exagerem portats per la indignació però a dia d’avui surt massa econòmic malbaratar el diner públic.
Salut

diumenge, 14 d’agost del 2011

PERRUQUER A 11.000 EUROS MENSUALS

Granollers a 14 d'Agost del 2011

Al món cada dia hi ha gent que s’emprenya. Ho fa espontàniament, de forma reiterada o viu en un constant mal humor. Es cabreja per motius personals, socials, laborals o sense motius. Molt, poc, una mica o una mica massa. Ho viu de forma individual, ho comparteix amb la parella o ho fa saber a tothom. El d’avui és dels últims.
Un antic treballador del parlament italià, emprenyat i amb voluntat de compartir la seva ira, va exercir de “topo”. Utilitzant el súper altaveu d’Internet va filtrar alguns dels privilegis de la classe política italiana. En principi vaig donar-li la credibilitat que qualsevol document penjat a Internet mereix. Però quan d’això en van plens els rotatius informatius italians, hem de començar a pensar en notícia contrastada.
Entre aquests destaca el restaurant oficial. Les seves senyories poden menjar uns espaguetis amb anxoves, desconec si de l’Escala però els hi aconsello, per 1,60 euros. Podríem començar amb això de primer plat. De segon i per no omplir-se massa i ¿treballar?, un emperador a la planxa per 3,55. I a l’haver fet bondat amb el segon es poden deixar anar i escollir uns pastissos del bufet per 1,74 euros. El servei 0,59. Deixo apart la beguda i el possible cafè, copa i puro. Perdó, puro ja no que està prohibit. En total l’àpat 7,48 euros, servits i ben menjats. ¿Algú ho iguala? Suposo que el restaurant s’aguanta per ajuts oficials que surten dels diners de tots. I no ens donen ni les gràcies!
Però encara sorprèn més el servei exclusiu de perruqueria oficial del que disposen. L’encarregat de tallar els molts, bastants o pocs cabells disposa d’un sou mensual d’11.ooo euros al mes, un sou comparable al del vicepresident dels EEUU o més alt que el de molts dels tan criticats alcaldes del nostre voltant. Aquest perruquer és l’únic que és capaç de guanyar els diners amb la mateixa tasca que ells: prendre el pèl a la gent.
Quina vergonya! Això ja no indigna, crida a la revolució. Quina facilitat per llençar els diners que no són d’ells, són de tots.
I dic de tots ja que penso que nosaltres també som mediterranis/es. Sempre han dit, he escoltat, he pensat que ens assemblem als italians. ¿Vols dir que si en un moment d’oblit de les nostres senyories sortis un rebotat del Parlament de Catalunya o el “Congreso de los Diputados” no sabríem el que no estic segur de ser capaç de digerir? ¿Potser encara podríem superar la vergonya italiana?
Recordant antecedents i molt a disgust meu, prefereixo no contestar.
Salut