Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PP. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PP. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 de juliol del 2012

L’OASI CATALÀ ERA UN TOLL PLE DE MERDA


L’anomena’t oasis polític català ha estat sempre un miratge irreal amb nom de bellesa natural però que no era més que un toll ple d’aigües tèrboles que de tan immòbils, per no destapar el que hi havia al fons, ara han vessat la merda que contenien omplint de ferum els voltants.
I quan es remena la merda aquesta brolla esquitxant a dojo i deixant al descobert la putrefacció i les misèries que amagava, desemmascarant als miserables que per acció o omissió o les dues coses, mai es van preocupar de netejar.
Miserables són aquells que mereixen el menyspreu i la indignació per la seva abjecció i vilesa. La política catalana actual esta immersa en la misèria absoluta i es mereix el grau de descrèdit i desafecció que la ciutadania li atorga. Els partits, més representants de la partitocràcia absolutista què no de la democràcia participativa, són lluny de la societat i juguen una partida d’escacs on es creuen els reis d’una torre catalana exprimida utilitzant els cavalls per les seves batalles i movent els alfils amilletats per acabar fotent als peons convertits en súbdits i fer sostenible el seu tauler de joc on  es reparteixen els privilegis entre ells i els seus amics. No són tots, però pel que sembla són masses.
I als últims fets em remeto. Convergència i Unió ha de respondre a la notificació oficial del jutge que investiga el cas Palau de la Música sobre la fiança de 3,2 milions d'euros que li ha imposat com a responsable civil "a títol lucratiu" del saqueig. Però el que no haurà de fer és comparèixer el president de la Generalitat i de CDC, Artur Mas, per donar explicacions pel suposat finançament irregular gràcies a la conxorxa trobada amb Esquerra Republicana de Catalunya que ha votat també en contra d’aquesta presencia al Parlament. Cal recordar que ERC ha vist els últims dies com un exconseller de governació i administracions públiques de la seva formació era posat a presó sota acusació de traficar amb tabac.
Mentrestant el Partit Socialista de Catalunya cometia un error i no estava al cas al votar a favor del corredor central i com a conseqüència en contra del corredor mediterrani. Que petita es fa la C de Catalunya davant les O i E del PSOE que fins i tot els encega i els despista.
Gairebé a l’uníson el portaveu del govern, Francesc Homs, qualificava a Montoro de “macarra”, era ràpidament rectificat pel pactista Duran i Lleida i el Partit Popular demanava la seva dimissió sense recordar el famós “que se jodan” pel qual no van obrir boca acabant tot plegat amb la rectificació del portaveu.
A Catalunya tenim un problema, i no és únicament Madrid o l’altisonant 3% de Maragall. Hi ha tota una generació de polítics i un sistema de partits absolutament perduts i mancats de la credibilitat suficient per liderar el país cap a la sortida del toll que cada vegada l’ofega més. Emmerdats en les seves guerres, esmaperduts per trobar sortides a la crisi sense retallar i retallar, teoritzant sobre un pacte fiscal impossible i buscant complicitats per amagar les presumptes misèries que els ha fet perdre ideologies, continguts i formes.
No, no tot es culpa d’Espanya. A Catalunya, país de diables del foc, s’ha de cremar molt per començar de nou i arribar a ser allò que volem i necessitem.
Salut

dimarts, 3 de juliol del 2012

EL VENDING HUMÀ DEL PP


Els autònoms i petits comerciants s’han posat en contacte amb la Universitat Politècnica de Catalunya per dissenyar màquines de vending. I és que davant la liberalització d’horaris comercials del govern del PP, imaginació diuen. Amb aquesta mesura creixerà l’economia: reformes dels locals, inversió en investigació i desenvolupament, fabricació dels nous dispensadors, més consum elèctric i augment dels ingressos. Això, o treballar més hores que un xinés.
Com a consumidor podria aplaudir la mesura. Com a gran multinacional també. Com a petit botiguer o autònom del comerç no. Però, independentment d’aquesta visió més econòmica, com a català, el no és rotund. A ben segur aquesta norma és un nou atac a les competències de la Generalitat, que en paraules del seu Director General de Comerç ja ha amenaçat amb portar-ho al Tribunal Constitucional i a la llarga canviarà el marcat caràcter comercial del país (ja molt deteriorat) i la fisonomia de pobles i ciutats.
Com a ciutadà i treballador haig de ser conscient que el meu consum no va lligat a les hores d’obertura de les botigues sinó als diners disponibles. I mentre reclamo per a mi més conciliació dels horaris laborals i personals no puc desitjar el contrari pels similars. A la vegada hauria de rebutjar l’absoluta manipulació del discurs favorable al canvi quan aquest no reclama el mateix per un munt de serveis tant o més necessaris (que fàcil és legalitzar amb el temps i els diners dels altres i pensant nomes amb qui ve de fora).
Els governants que tanquen serveis, redueixen els horaris d’atenció i rebaixen plantilles, ara demanen als comerciants que obrin més temps i augmentin el nombre de treballadors? Oi tant que si, ells poden, s’estan enriquint molt amb la situació actual.
No senyors. Als que venen aquesta idea com una forma d’encarar el futur, jo els remeto al passat. O no recordem la situació de fa molts anys? Alguns han de renunciar als drets laborals adquirits en aquest temps? Potser sí, però segur que jo als meus no, oi?
I una pregunta, qui creieu que són els amics dels senyors del PP? La Maria de la carnisseria, el Josep de la ferreteria o les grans multinacionals i cadenes comercials? Ai que em sembla que els segons.
Eurovegas, llibertat d’horaris, aposta pels grans centres comercials...Tenim clar el país que estem dissenyant?
Potser si que molts escolliran lliurement quan tanquen, però serà per sempre.
Salut

dimarts, 10 d’abril del 2012

SE’NS PIXEN A SOBRE I DIUEN QUE PLOU

Damunt de l’asfalt del carrer un missatge anònim: “se’ns pixen a sobre i diuen que plou”. Curt, senzill, concís, però real. El govern del Partit Popular ha començat a buidar el seu aparell urinari damunt de tots nosaltres. Després d’anys a l’oposició els ronyons eren plens de tanta socialdemocràcia. Amb l’arribada al poder l’urèter s’ha vist ple de deutes, la Merkle ha pressionat fort damunt la bufeta urinària i la uretra s’ha obert deixant pas a un munt de líquid en forma d’orina que recau únicament en nosaltres, els més pobres. Sí, se’ns pixen a sobre i ens fan creure que plou per tots, però és una pluja selectiva.
A ben segur, la socialdemocràcia dels darrers anys va acumular un excés de líquid ple de residus metabòlics nocius per l’organisme (estatal). I darrerament només va pixar fora o ni tan sols va anar a l’orinal. Però l’orina que provoca l’excreció popular sembla filtrada per caure només en el bací dels de sempre: els dèbils, la majoria.
Ens van agafar amb traïdoria. En plena campanya electoral no semblaven disposats a necessitar evacuar tant de líquid i van negar una micció ràpida i general. Suposem esforç sobrenatural per part dels testicles, de similars gavines, per acumular disbauxa líquida tot esperant a què s’obrís la tapa després de la porta (eleccions andaluses).
Però un cop oberta del tot, amb resultats poc satisfactoris, la pixada ja no ha trobat entrebancs i intueix discriminació. Primer, pujada d’un IRPF d’afectació global però amnistia fiscal de suport al defraudador habitual. Ara, uns pressupostos anuals, i decisions paral·leles, d’atac frontal al benestar general i resistència a la renuncia dels privilegis pels habituals. Retallada als ajuts i beques de 166 milions però confirmació del suport a la tauromàquia de 600 milions. 47,6% menys en cooperació internacional davant un exigu 8% del ministeri de defensa. 10.000 milions menys d’aportació a sanitat i educació (anunciades a través d’una senzilla nota de premsa) enfront una casa Reial que tan sols veu minvada la seva assignació en un 2%. La llum registrarà un augment del 7%, i el gas un 5%, mentre sonen tambors d’un possible nou ajut a les entitats financeres. Per cert on és la retallada a polítics i partits, sindicats, organismes oficials...? I així...
A nosaltres, els catalans: el de sempre, menys. El morós estat espanyol no fa previsió de pagament de l’addicional tercera i preveu uns mils de milions menys d’inversió a Catalunya.
Els núvols grisos amenacen amb una pluja d’orina desfermada, era esperada, però havia de ser intolerant i mullar només a uns molts posant el paraigua a uns quants? Les gavines ens sobrevolen segures de què, arribada l’hora, obrirem la boca per tragar i com sempre callar. Però el pitjor d’aquestes aus no és el líquid sobrant sinó l’excrement. I aquest encara no ens l’han deixat veure.
Salut

dimecres, 15 de febrer del 2012

LES AVENTURES SUBTERRÀNIES D’ALÍCIA

L’exemple més clar de la literatura de l’absurd “Alícia en el país de les meravelles”, de Charles Lutwidge Dodgson més conegut amb el pseudònim de Lewis Carrol, disposa d’un manuscrit anterior fruit d’una sèrie d’històries explicades a les germanes Lidell en un passeig en vaixell pel riu Támesi: “Les aventures subterrànies d’Alícia”. Un conjunt de relats orals surrealistes què tant van agradar a les xiquetes i que van provocar al sacerdot anglicà a escriure un llibre.
Un llibre de més actualitat a Catalunya que mai. El nostre país disposa de la seva pròpia Alícia, Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP que actualment està utilitzant com ningú les armes subterrànies disponibles per dirigir a l’erràtic conill convergent cap on li sembla.
Avorrida, durant molt de temps, per no ser decisiva en la política catalana, de cop i volta apareix amb uns resultats inesperats de la mà del creixement del seu germà gran espanyol. Fins llavors havia anat empetitint en talla, però vet aquí que després de recórrer un túnel de foscor tediosa s’adona de l’existència d’una nova porta: la de la geometria variable. Darrera la porta hi ha un atractiu jardí, però necessita la clau i s’adona de la millor eina per accedir al verger i gaudir dels seus privilegis: l’obligació d’aprovar uns pressupostos.
En aquest temps comença a fer amistat amb un nou company, el conill blanc, especialista en murmurar, no parlar clar sobre la independència del país i preocupat només pel rellotge de butxaca en un intent d’arribar a temps de trobar un company que el permeti treure endavant els números de les retallades. Ella en principi deixa que es pensi que és la seva criada Mary Ann. Diverses reunions a casa d’ell i bevent d’un beuratge desconegut, Alícia cada cop es creix més. A ben segur que allà dins Alícia s’ha trobat amb el liró, el barretaire o un munt de personatges de vodevil que han fet servir una i mil lògiques per fer-la canviar. Ella una mica atabalada per tot plegat ha anat disparant arguments i exigències, se sap imprescindible.  
Alícia és jutjada, algú l’acusa de la voluntat de créixer massa ràpid i voler ocupar tot l’aire; altres s’ofereixen per fer-la marxar. Però ella els ridiculitza, augmenta dia a dia les seves pretensions i reclama que tothom té dret a la seva part de poder amenaçant-los en retirar el suport. Sap que els té collats.
Molts demanen que li tallin el cap, però els reconeix com una baralla de cartes on ella remena i a sobre té l’as sota la màniga. Alícia està fent servir, com mai, les seves aventures subterrànies.
I ara qui té més a perdre és el conill. Capficat amb el rellotge ha traït una declaració signada davant notari fa temps i en la que declarava que mai pactaria amb l’Alícia ni el que ella representa. Els resultats electorals canvien les coses, ella segueix creixent, ell cada cop sembla més petit. Serà capaç la nena de llavis engrandits de convertir el país del conill en el de les meravelles amb l'acord? El temps dictarà sentencia però al pas que anem aquest país cada cop serà més el que vol l’Alícia. I a mi el seu model de país no em sembla ni de bon tros meravellós. Em fa por quan ahir ella mateixa declarava: “el PP és determinant”. Ho veig a venir, si el PP és determinant, a mi no m’agradarà aquesta Catalunya.
Salut