dimecres, 15 de febrer de 2012

LES AVENTURES SUBTERRÀNIES D’ALÍCIA

L’exemple més clar de la literatura de l’absurd “Alícia en el país de les meravelles”, de Charles Lutwidge Dodgson més conegut amb el pseudònim de Lewis Carrol, disposa d’un manuscrit anterior fruit d’una sèrie d’històries explicades a les germanes Lidell en un passeig en vaixell pel riu Támesi: “Les aventures subterrànies d’Alícia”. Un conjunt de relats orals surrealistes què tant van agradar a les xiquetes i que van provocar al sacerdot anglicà a escriure un llibre.
Un llibre de més actualitat a Catalunya que mai. El nostre país disposa de la seva pròpia Alícia, Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP que actualment està utilitzant com ningú les armes subterrànies disponibles per dirigir a l’erràtic conill convergent cap on li sembla.
Avorrida, durant molt de temps, per no ser decisiva en la política catalana, de cop i volta apareix amb uns resultats inesperats de la mà del creixement del seu germà gran espanyol. Fins llavors havia anat empetitint en talla, però vet aquí que després de recórrer un túnel de foscor tediosa s’adona de l’existència d’una nova porta: la de la geometria variable. Darrera la porta hi ha un atractiu jardí, però necessita la clau i s’adona de la millor eina per accedir al verger i gaudir dels seus privilegis: l’obligació d’aprovar uns pressupostos.
En aquest temps comença a fer amistat amb un nou company, el conill blanc, especialista en murmurar, no parlar clar sobre la independència del país i preocupat només pel rellotge de butxaca en un intent d’arribar a temps de trobar un company que el permeti treure endavant els números de les retallades. Ella en principi deixa que es pensi que és la seva criada Mary Ann. Diverses reunions a casa d’ell i bevent d’un beuratge desconegut, Alícia cada cop es creix més. A ben segur que allà dins Alícia s’ha trobat amb el liró, el barretaire o un munt de personatges de vodevil que han fet servir una i mil lògiques per fer-la canviar. Ella una mica atabalada per tot plegat ha anat disparant arguments i exigències, se sap imprescindible.  
Alícia és jutjada, algú l’acusa de la voluntat de créixer massa ràpid i voler ocupar tot l’aire; altres s’ofereixen per fer-la marxar. Però ella els ridiculitza, augmenta dia a dia les seves pretensions i reclama que tothom té dret a la seva part de poder amenaçant-los en retirar el suport. Sap que els té collats.
Molts demanen que li tallin el cap, però els reconeix com una baralla de cartes on ella remena i a sobre té l’as sota la màniga. Alícia està fent servir, com mai, les seves aventures subterrànies.
I ara qui té més a perdre és el conill. Capficat amb el rellotge ha traït una declaració signada davant notari fa temps i en la que declarava que mai pactaria amb l’Alícia ni el que ella representa. Els resultats electorals canvien les coses, ella segueix creixent, ell cada cop sembla més petit. Serà capaç la nena de llavis engrandits de convertir el país del conill en el de les meravelles amb l'acord? El temps dictarà sentencia però al pas que anem aquest país cada cop serà més el que vol l’Alícia. I a mi el seu model de país no em sembla ni de bon tros meravellós. Em fa por quan ahir ella mateixa declarava: “el PP és determinant”. Ho veig a venir, si el PP és determinant, a mi no m’agradarà aquesta Catalunya.
Salut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.