LIVING LAS VEGAS, A CATALUNYA

Carrers de color neó, rètols llampants, atac lumínic d’alt voltatge. Entrada espectacular de columnes carregoses, tapissos carregats i terra de moquetes recarregades. Noies homenatge que et miren, mirades còmplices amb qui mira de fotre’t. Diners a canvi de fitxes, fitxes que són diners, d’uns diners què abans tenia de veritat i ara ja no. Llum i més llum, d’una llum encegadora per no deixar-te veure.

Nit de xupa sangs vestits de negre elegant, nit de bastons que recullen i mai tornen, nit de taules verdes d’un vermell de perill imaginari. Gin tònic, per començar i Robusto sèrie D. Pinya, cirera, bar; res.

Bola de voltar marejant que ha d’escollir entre vermell i negre; jo negra, ella vermell; res. Un nen que corra, una nena que el persegueix. Pinya, llimona, cireres; res.

Daus, aposta 7, tirada, 6; res. Vodka amb llimona. Taronja, raïm, síndria; res.

Baralla de cartes angleses, rondes, suma, derrotat; res. Dues síndries, llimona, quasi; res. 
Monument femení de formes terrorífiques a prop, tan a prop que em diu el seu preu. Gin tònic de nou. Passa el temps.

Ni un euro a la butxaca, ni una fitxa a les mans. Veig ranures bulímiques de monedes i bastons lladres de fitxes. Les de l’entrada continuen allà, riuen més que abans, els hi deuen haver dit què surto pelat. Guanya la casa. La propera vegada serà diferent, i l’altre millor, i la següent superior.

De nou al carrer. Els neons semblen apagats, els carrers foscos de cop, ja no sóc atacat per un munt de llum. Una xinesa plora, una parella discuteix pel que han gastat. Un grapat de noies, més enllà nois. Se m’acosten elles, tornen a dir preu, preu que un d’ells em diu per un gram en euros, euros que no tinc, els he perdut tots. Miro al voltant, sembla Las Vegas o Macao o Singapur, però no, és  El Prat o Gavà o Abrera. Tal vegada Montcada i Reixach?

Així serà el possible complex Eurovegas del multimilionari americà Sheldon Adelson, presentat com a gran salvador del nostre país si Catalunya guanyà aquesta mena de concurs. La seva inversió i els llocs de treball generats són una atractiva proposta per fer-nos baixar els pantalons en moments de crisi davant les exigències que demana. Busca a canvi privilegis, privilegis que a moltes empreses d’aquí se’ls ha negat. 17.000 milions i 130.000 llocs de treball fan tremolar. 
Però el què pot tremolar de veritat és el model social i de país què semblava havíem decidit. Joc, ludopatia, drogues i prostitució són el futur què volem? Aquest és el nou sector productiu que ens prometien i els llocs de treball amb valor afegit? On han quedat les ànsies de reforma d’un sector turístic pensat per la borratxera i l’entrepà? On queden els models de ciutat propera, innovadora, de serveis i sostenible? Aquesta és la nova forma en què s’amaga l’especulació?

Això sí, és molt probable que el Circ de Soleil hi munti un dels seus espectacles que no roden pel món. I sabeu que us dic: prefereixo que vinguin de tan en tan amb la seva carpa desmuntable, Le Gran Chapiteau, i ens estalviem tot l’altre embolcall. O l’embolcall és el circ per amagar el veritable contingut?

I no oblidem que la crisi passarà, tardarem però acabarà, en canvi aquest paradís dels vicis continuarà com a monument a la feblesa davant el xantatge proposat com a negociació d’un americà amb aires de benefactor. 

Salut