dilluns, 6 de febrer de 2012

LA MEVA MITJA, LA D'EN TOTI, LA DE TOTS.

AD: No sobrepassa els dos fulls a Arial 10 amb els que tots podeu participar al concurs literari. Jo com a jurat quedo exclòs però volia deixar el meu testimoni d’un dia enorme que acabaré explicant als meus néts. No vull que em falli la memòria.
Envieu els vostres escrits abans del 29 de febrer a:

Seria una Mitja especial, havia de ser una mitja diferent. 21 kilòmetres en què no corria per mi, corria per ell, corria per tants com ell.
Aquesta cursa va començar el dia 16 d’agost del 2011. En Toti ens va dir adéu de la manera més cruel i despietada que he viscut: dies de crueltat, desgast, deformació, degeneració, esgotament, lluita, distanciament i sobretot injustícia, massa jove. El seu cos es va anar apagant lentament, el seu etern riure es va anar convertint en somriure, al final imaginàvem que reia; la mirada, durant anys de lluminositat aclaparadora, va remetre, acabant buida d’expressió; les seves mans, fins llavors font de calor, gèlides.
Ell va marxar, exhaurit d’un esforç per sortir vencedor davant un rival que encara avui es reconeix massa fort. Convençut que deixava enrere família, amics i el més important, dues filles que encara necessitaven de la seva presència. Estirat durant dos mesos en un llit es va anar acomiadant de tots, donant les gràcies per tantes abraçades d’acompanyament. Ell era així.
Però la seva carrera no podia acabar aquí, havia de tornar a creuar la línia d’arribada i aixecar el puny en senyal de victòria. Només ell era capaç de tornar a somriure des d’on fos per què no oblidéssim com havia estat.
Els inicis de tot plegat
Cap pretensió en uns quants. Tan sols una vintena de samarretes amb la seva foto per fer-lo arribar allà on ell feia un munt d’anys havia posat la mirada: la cinta a l’acabar el recorregut de la Mitja de Granollers. Un grup al Facebook, una paraula maleïda: càncer. Centenar d’amics en una setmana. Milers en un mes. 5000 abraçades en poc temps per acabar amb 10200 ànimes que mostraven amb tota la seva força el rebuig a una malaltia que afecta a tots. Fotos, escrits, records. Companyonia, unió, aplec i sobretot esperit d’equip. En Toti, en Xavi, en Marcel, en Kike. Missatges encoratjadors, ànims d’amagat desànim davant esdeveniments, alegries de subliminars mostres d’angoixa segons notícies, llàgrimes davant un acomiadament que ningú esperava, en Xavi ja no era entre nosaltres.
Tot plegat ja era quelcom més
El dinamisme de tots traspassava límits, límits que necessitaven una resposta a tanta implicació. Cotó no, tècniques. Blaves i amb un símbol que al posar-nos-la ens recordés a l’amic però en el que qualsevol hi evoqués al familiar o amic perdut. Un missatge, tots contra el càncer, tots pel Toti, tots pel Toti de cadascú. Una primera sorpresa: Gran Centre Granollers ens fa costat. Una il·lusió, el diari ARA també. Acompanyaments necessaris: el consistori de la ciutat i l’organització de la Mitja. I sobretot la capacitat d’il·lusió i treball d’uns quants per moure els fils del que començava a ser una marea cyan d’aportacions de tants que ho convertien tot en fàcil. Un desig: recaptar el màxim per la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital, allà on havien cuidat magistralment al Toti, on cuiden a tants Toti’s.
El dia abans
Mai ho havia fet, de fet així no havia estat mai. A la nit, preparació del viatge de l’endemà amb l’amic. Sabatilles esportives descordades, pantalon curt, un o dos mitjons?, buf i sobretot guants; avisaven de fred ambiental, desconeixien el calor humà previst. Ja estava tot al menjador llest. Mancava el més important, la samarreta. La vaig agafar amb molta estimació, amb especial atenció, com si d’un petit tresor es tractés. Allà estava, negre en honor a la morenor estiuenca que agafava, aixecant el puny, esperant que li clavés al cor les agulles d’un dorsal de gran significació. 8215, Jaume. Rotulador en mà, a un pas d’escriure el nom del veritable protagonista, Toti. Tanco el llum i la negror em recorda que demà serà un gran dia, un dia gran en què tornarem a compartir sensacions junts.
La foto
Obro la porta. Sortim al carrer. Per la meva dona es perfila el repte del seu primer quart de Mitja. Toti ho has aconseguit, l’Anna s’ha enganxat!!!. Tanco amb clau, darrera queden mesos de treball, esforç, lluita i per damunt de tot sentiment. Esbufego, respiro profundament, amb noto ple de vida, vida que en qualsevol moment l’enemic em pot intentar prendre. Primera aturada: plaça Serrat i Bonastre. Articulo un ampli somriure blau. Tot i el penetrant fred diviso un munt de gent esperant que la grua funcioni. Abraçades, petons i mirada al cel: Toti avui la farem grossa. En Ribó crida, habitualment crida. Una foto, dos, tres. SOM-HI!!!! T’ha quedat clar, maleït càncer?
100 metres del Quart
Ha arribat l’hora. Al calaix del quart, l’Anna espera per començar a córrer. Em distancio una mica per fer uns metres amb ella. Des de la llunyania intueixo un minut de silenci pel Toti. Miro cap amunt, ser que hi és i que ens està veient. Respecte absolut en la intimitat. Els veig començar a moure’s. Entro dins. Cerco la seva silueta, em poso al costat. Emoció a flor de pell. Són els nostres primers metres d’una cursa. Ens mirem, ens donem la mà, riem segurs d’una nova activitat en comú. Em separo haig d’anar cap a la sortida.
Els 21 kilòmetres somiats
Passo pel meu calaix però no paro. Vaig a l’últim, allà hi ha la Carme. Vaig prometre que l’acompanyaria uns kilòmetres, ella va prometre que faria la Mitja, haig de complir com ella. L’he vist patir, plorar, enfonsar-se per sortir més forta, enfortir-se per no enfonsar-se. Ha demostrat fortalesa, tenacitat, esperit de lluita. Ha hagut de dir adéu al Toti però el què més em va fer adonar de la seva grandesa va estar com va enfrontar a les seves filles al comiat del pare a pal·liatius. No ho oblidaré mai.
Veig un munt de samarretes blaves, són ells. M’acosto i em difumino entre un munt de persones a qui el Comença a fer la Mitja ha convertit en amics. Els de davant inicien el trot. Les cames es posen en marxa. Haig d’acabar com sigui per mi, però avui sobretot per ell. Li dedico.
El grup avança i el ritme em permet pensar. I penso en les hores compartides. En l’escola, en el viatge de fi de curs a Venècia, en Palamós, en l’institut i la classe predilecta: les campanes. En les alegries nocturnes d’una joventut massa hormonal, en les celebracions d’una nova vida matrimonial, en els caps d’any.... Primer Km, només 20 per arribar. Arribem al cinc, el grup arribarà segur, ànims!!!. Augmento el ritme i em perdo en la soledat que necessito enmig de la munió de gent. Em noto bé, vull continuar així. Busco el ritme, el trobo. Avanço molt, em puja la moral, és fàcil, anava dels últims. Arribo a la Garriga i imagino que per aquí passava ell cada any. Començo a escoltar crits de suport. Veig samarretes cyan per tot arreu. La plaça de l’església em recorda una etapa de muntanya del Tour. Encaro el passeig, ja és baixada. Primeres rampes al sortir, agafa-te-les amb calma. Agafo aigua a la benzinera, i la noto molt freda, la mateixa fredor que et deu envair quan reps el depriment diagnòstic. Intueixo el trencacames de Llerona, i disminueixo velocitat; la por als dies següents a la notícia també deu ser una frenada a l’ímpetu vital. Arribo a les Franqueses i imagino ja Granollers i la meva personal victòria; com ell devia imaginar que acabaria guanyant la malaltia un cop superada l’angoixa inicial. Entro a Granollers i intueixo l’arribada. Allà estan les llums de la nova zona de vianants, llums que mai havia vist tan maques. Passo per la Fonda Europa i allà hi torna a ser. Sempre l’esperàvem allà. Ell ens aixecava el puny en forma de resposta, jo l’aixeco; ell avui hauria estat aquí. Escolto moltes vegades el meu nom, nom que no es mereix tants crits. I l’explosió final: arribo a la Plaça de la Corona, el Punt Toti del recorregut. Al entrar el soroll em posa els pèls de punta. Al mig hi veig a les seves filles, la imatge més dura de totes: per què els hi has fet això càncer?. Baixo el cap, m’avergonyeix escoltar tant el meu nom però penso que aquests crits el que amaguen és el record al Toti. Torno aixecar-lo i a uns 100 metres veig el que s’ha convertit en el més important de la meva vida: la Joana, la meva filla. Paro, l’abraço i li faig un càlid petó. Vull que sàpiga que el que fem també és per què ells acabin veient el càncer com un record. Ara sí, aixeco la mirada i veig l’arc negre, el de l’arribada. Sóc a poc de superar el repte. 100 metres. Paro, camino, arrenco el dorsal, en el seu lloc hi hauria d’haver-hi el 4607 de l’última del Toti. Senyalo amb el dit la silueta, l’aixeco cap el cel per ell però el faig girar per fer extensiu el reconeixement a tants altres. Sento el soroll del xip al passar damunt de la catifa.
M’emociono, inspiro, expiro i deixo anar un munt de sentiments comprimits durant tant de temps. 21 kilòmetres consumits, massa exigua la distància per tantes coses a dir.
M’abrigo. No ploro, la suor han estat les llàgrimes que havia de vessar. Espero l’arribada de la Carme. Aixeca els braços. Ho has aconseguit Toti!!!! La Carme ja és finalista d’una Mitja. Ens abracem, no ho oblidaré mai. Plora, m’alegro d’aquest plor. Ploren amb ella alguns companys, m’alegro d’aquest plors.
Acabat?
S’ha acabat la Mitja. Miro amunt i el veig, vermell de vergonya per la grandària de l’homenatge; amb un somriure de galta a galta per qualsevol insignificança què ha vist. En un breu espai de temps em venen imatges al cap. Veig al Xavi, el Kike o el Marcel. La dels amics que han fet possible tot això: la Carme, la Laia, el Miquel, el Martí, el Juli, el Toni, el Victor, el Dani. Un adéu a l’amic que s’ha convertit en un enfortiment d’amistats. Veig un munt de dorsals que avui també han fet una cursa dedicada al seu propi Toti. Escric més de 11500 noms amb qui he compartit un munt d’emocions virtuals.
I això s’ha acabat? Hem escrit el present, però la cursa contra el càncer és molt més llarga que la distancia feta i hem de veure entre tots quines són les paraules amb que redactem el futur. Un futur que, igual que l’ahir, només cal desitjar que acabi com la Mitja: amb tothom arribant a travessar la línia final com a guanyador.  
I a tu càncer: ens has robat masses familiars, masses amics. Ens has pres el que més estimàvem, amb crueltat, patiment i desgast. Ens has fet plorar i emprenyar. Això sí, no ho dubtis, ets fort, molt fort, però com avui has comprovat, nosaltres som més, molts més. Acabaràs perdent!!!

PD: a tots aquells, hàgiu fet cursa o no, hàgiu sortit al carrer o tan sols des de casa hàgiu tingut una estona de record pels que estimeu, només un desig: espero què el dia 5 de febrer hagi estat especial i el recordeu durant molt de temps.


Salut

14 comentaris:

  1. Fas que a tots se'ns posi la pell de gallina... Heu fet Història i ens heu fet partíceps de la Història. Jo no havia fet mai una carrera, i als 43 he corregut, el 1/4, però he corregut.

    MOLTES GRÀCIES

    ResponElimina
  2. No he conegut en Toti personalment, però pel que dieu segur que era una gran persona. Tinc Totis a la meva vida, uns han perdut, altres han guanyat i altres estan lluitant i gràcies a Actes com els d'ahir ens donan ànims per seguir endavant !!!
    Jo tampoc havia corregut mai... i els meus 44 anys ho he aconseguit... la 1/4 però ho he fet per tots els "Totis". Gràcies !!!

    ResponElimina
  3. Per mi ha estat l'any de la MITJA més emocionant.El TOTI ha estat present a cada KM i l'hem sentit tot el recorregut. Toti, encara que molts de nosaltres no et coneixien, T'EN SENTIT! Felicitats a tots els teus amics i familia per aquesta iniciativa que posa la pell de gallina!!

    ResponElimina
  4. Per mi ha estat l'any de la MITJA més emocionant.El TOTI ha estat present a cada KM i l'hem sentit tot el recorregut. Toti, encara que molts de nosaltres no et coneixien, T'EN SENTIT! Felicitats a tots els teus amics i familia per aquesta iniciativa que posa la pell de gallina!!

    ResponElimina
  5. Es la teva experiencia, pero pots estar segur, que quan he llegit aquest escrit, jo anava al teu costat, en nom dels meus Toti's, "YAYO RAMON" i "JORDI GUIÑON". Gracies una i mil vegades. Aixó nomes acaba de començar, aixó a de seguir!

    Àngel Mingot

    ResponElimina
  6. Aquest any, la Mitja ha estat diferent, gràcies a vosaltres, amics o familiars de Toti, hem corregut una Mitja ,emotiva, solidària i molt molt bonica. És la primera vegada que els components del C.M.Sigueme no correm amb la nostra samarreta verda habitual, estem molt orgullosos d'haver corregut amb la samarreta cyan i d'haver participat en el vostre acte solidari.

    ResponElimina
  7. Jaume, com sempre la claves!!! Va ser un dia molt emocionant i poder acompanyar-vos desde la plaça de la corona ho he viscut com un privilegi. Però el meu primer QUART va pel meu Toti, i per tants altres Totis que he d'acompanyar en aquesta dura batalla i en ocasions, a la ultima derrota. Es dur veure el final d'una vida que s'apaga abans d'hora, però es part de la meva feina.
    UN PETÓ MOLT FORT I UNA ABRAÇADA DES DEL FONS DEL MEU COR A TOTS ELS QUE HEU FET POSSIBLE AQUESTA INICIATIVA!
    SOU UNS CAMPIONS!!!!!

    ResponElimina
  8. Ostres Jaume, jo si que he vessat llàgrimes, de tristesa per la Carme i les seves filles, i d'emoció per la força i energia de les persones. En Toti segur que era excepcional, però el que heu aconseguit vosaltres... això és magnífic i únic...no deixeu mai de ser tan autèntics.
    Enhorabona...!!

    ResponElimina
  9. Jaume, era la meva primera mitja, no serà l'ultima, totes tindran el record d'aquesta.
    Fantastic el teu relat, casi ploro, emocionan,
    tendra i respectuos. Felicitats

    ResponElimina
  10. Es maravellós veure com del dolor mes profund poden sortir actes d' amor com aquest. Felicitats a tots per aquest dia tan especial. els que no coneixiem a en Toti ens hagues agradat tenir aquesta oportunitat. Un record i una gran admiració per la Carme pel seu exemple de coratge i fortalesa. Felicitats

    ResponElimina
  11. Jaume un plaer tenir la sort de poder-te llegir. Dona gust!

    ResponElimina
  12. Jaume, amb fas possar la pell de gallina amb aquestes paraules... jo també vaig perder un esser querit per aquest maleit malt, al cancer, vaig perdre al meu pare. I tambe li vaig dedicar una cursa per ell, i espero dedicar-li moltes mes, ell es deia Isidre, i com no podia ser li vaig dedicar la cursa de Sant Isidre, de Caradadeu.

    Ara per motius personals, m'he traslladat a viure a Galicia, peró li penso dedicar la cursa més famosa, que ya a Ourense, la Cursa de San Martiño, que es el novembre. I si las circustancies m'ho permeten vindre a la mitja de Granollers, seria una llastima perdemela!!

    ResponElimina

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.