ÉS IMPORTANT CÓRRER, PERÒ ÉS MÉS IMPORTANT PER QUÈ CORREREM

Diumenge serà un gran dia però...

camí de la Mitja 2012 tenia una obsessió: córrer per competir i entrenar per competir corrent. Sabia que cauria presoner de nou del crono, de la distancia, dels segons, de l’altímetre a diari; de series o rodatges llargs, de canvis de ritme o progressius; a 5, no millor a 4:30 i l’última acaba-la a 4:00; ara puja escales, després baixa-les, fes-ne una de pujades ràpides; avui una mica d’asfalt, demà toca nomes camins; entrenament dins la zona aeròbica, més tard l’anaeròbica; has de ser capaç de conversar per acabar que no puguis ni respirar; plogui, nevi, faci fred o calor; per pla, pujades, parc fluvial, muntanyes i muntanyetes.

I tot això per guanyar a qui i competir contra què? Per guanyar i perdre contra mi mateix i el meu crono a la Mitja, però...

diumenge no serà així...

diumenge serà una Mitja especial, diferent, emotiva, de sensibilitats a flor de pell. Serà la Mitja del Toti, per mi particularment del Toti, però també de tants i tants Toti’s. Em venen noms al cap que de cop i volta s’han convertit en un nou motiu: Xavi, Marcel, Kike, David, el pare dels Font, Oriol... Però també i per diferents motius, el Sergi López, el Joan Bretcha... La memòria és així, evoca i aboca de tot.

Serà la MITJA CYAN, la del color que en pocs mesos s’ha convertit en el de tots, pel seu significat, per la seva significació. Color d’agre rebuig a l’enemic, de dolçor d’esperança als amics i familiars. Una tonalitat d’abraçada als nostres i de cop de puny a ell, al maleït i odiat càncer. Coloració feta samarreta lluint una impressionant silueta negra, la del Toti aixecant el puny en inequíoca mostra de victòria, que ha assolit la unió, la companyonia, la solidaritat i l’altruisme necessari per fer de tots nosaltres un equip més fort, un grup més sòlid, un exèrcit capaç de la victòria més complicada. Només amb aquest esperit, que portarem fins als carrers, en sortirem un dia guanyadors d’una lluita fins ara desigual.

Però aquesta cursa, la del camí cap a la derrota del càncer, no ens equivoquem, és més llarga que 21 kilòmetres. És més dura que qualsevol de les rampes de Llerona, més silenciosa que el polígon i molt més freda què la possibilitat climatològica de diumenge. Desgasta més que l’asfalt, provoca més dolor que una senzilla pàjara i és més perniciosa què sortir al carrer per fer una foto o veure passar als corredors amb la possibilitat d’un simple refredat. Aquest diumenge tan sols guanyarem una etapa, però que important és guanyar-la. No serveixen excuses, tots al carrer, tots a la foto, tots a cridar contra ell, per això...

diumenge serà diferent...

queda poc i jo ja he decidit: trairé les meves ànsies competitives, ni les vull ni les puc fer servir. El dia 5 no importa el temps, no interessa el resultat, no necessito arribar en un lloc més o menys. Durant aquest últims mesos la prioritat ha estat arribar aquí, entrenat o desentrenat. He utilitzat més el teclat de l’ordinador que les sabatilles esportives. He estat més al Facebook què als llocs per córrer. He estat més amb els dels mitjans de comunicació què amb els del Comença a fer la Mitja. He mirat més fotos i samarretes què arbres i rius. Però hi ha moments en què les prioritats et fan decidir i jo vaig decidir que això era massa especial per no fer-hi costat amb els cinc sentits. Tot el pla d’entrenament en orris, però importa? NO!

I ara necessito 21 kilòmetres de reflexió, sensacions, olors, paraules, mirades, records i riures. Descomprimir sentiments per deixar sortir aire. Bufar per respirar, respirar per ser feliç, felicitat que tan sols trobaré si sóc capaç de captar cada moment, cada situació, cada samarreta d’amagada mostra de solidaritat, cada racó pel que fa pocs anys havia passat l’amic.

Sortiré amb la Carme, s’ho mereix per la seva capacitat d’anar endavant i servir de clar exemple  de positivitat enfront la desgràcia; però sobretot  per la capacitat de saber posar, ara, el somriure d’un Toti que tant trobem a faltar. I si el cos respon després marxaré per viure-la el més sol possible. Serà difícil, però només en la solitud del repte podré trobar el meu gaudi de tan important moment; córrer, recordar i reflexionar.

I Toti, quan acabem podràs riure de ple. Sempre que ens havíem trobat a la Mitja havies anat darrera. Ara la correré amb tu al pit, prop del cor, i així arribaràs segur abans que jo... i no saltis al veure el temps. Hauré d’acceptar la meva derrota.

Serà la derrota més trista però més dolça que mai he patit, m’hauràs guanyat tu!

DIUMENGE serà un gran dia però no per què correré,sinó per què correré PER TU I AMB TU!!!

Salut.

PD: Gràcies Carme, Laia, Juli, Toni,Victor, Martí, Miquel i Dani per deixar-me compartir amb tots vosaltres això tant especial. Vosaltres us mereixeu també un Mitja especial. HO SERÀ!!!!