dilluns, 20 de febrer de 2012

ELS “IAIOFLAUTES” CAMINEN MASSA SOLS

Després de la “dormidina” aplicada al moviment del 15M i de l’allunyament de gran part del suport ciutadà que va suscitar aquest moviment dels denominats “perroflautas”, de sobte apareixen els “iaioflautes”. Sota la premissa, feta lema, de “varem lluitar i aconseguir una vida millor pels nostres fills”, una setantena de jubilats han iniciat la seva revolta contra el sistema.
Reunits a l’Ateneu Roig de Gràcia, els gats vells de l’activisme social, dissenyen accions per protestar contra el que ells, i elles, en diuen opressió del sistema capitalista i atac a l’estat del benestar. Es van donar a conèixer a l’ocupar tot un matí una sucursal bancària del Santander o asseure’s a la seu de l’agència de qualificació Flix a Passeig de Gràcia. La mesura de més repercussió va estar segrestar un autobús de la línia 47 per protestar contra l’augment de les tarifes del transport públic en un acte simbòlic de record a l’acció que l’any 1978 va dur a terme el sindicalista i conductor Manuel Vital per demostrar que els autobusos podien arribar fins a Torre Baró.
Els “iaioflautes” són una versió d’acompanyament als “perroflautes”, no sé que en pensen d’aquest reconeixement la professió dels flautistes, i inviten a un retorn al paradís assolit amb les seves lluites d’antany. Però hauran de conviure amb dues subespècies molt extenses en l’actualitat: els “paresordines” i els “filiosordos”.
Els “paresordines” són la generació de la indignació silenciosa fruit de la por. Acostumats a la bonança passegen esmaperduts les seves reclamacions sense aixecar la veu submisos a hipoteques abusives, crèdits il·lògics i treball insegur d’un atur cada cop més proper. Esperançats en una democràcia de superació d’anys dictatorials dubten de què el seu vot serveixi per res i assisteixen atònits als canvis d’una Europa en què hi som molts, manen uns quants i sempre en benefici d’uns pocs.  Envaïts pel desànim miren de passar el dia que empeny l’any, esperant que el proper sigui millor.
Els “filiosordos” han tancat les oïdes davant l’avís d’aniquilació de les seves esperances i els seus drets. Cansats d’un discurs que els preveu el discutible honor de ser la primera generació en molts anys que viurà pitjor que l’anterior, fan cas omís als crits revolucionaris d’alguns. Uns avancen perduts en una educació de canvis constants i perspectives laborals inconsistents; altres, reclamen un nou lloc de treball després de l’enfonsament del diner fàcil de l’ocupació laboral fruit de l’especulació del maó. Tots s’angoixen davant el 50% de taxa d’atur juvenil. L’atac de pànic impossibilita la reacció d’una joventut acostumada a què els grans els treguin les castanyes del foc.
I a tot això els òrgans de poder segueixen gestionant en benefici propi davant el silenci permissiu de la majoria. Els “iaioflautes” quedaran en el record de les anècdotes si no són acompanyats per uns “parestrompeta” i uns “fillsbateria”. I és que, tot i les bones intencions dels més grans, la llei no escrita de la vida reafirma que a més jove més soroll, més energia i més ímpetu.
Si els jubilats generen més cridòria, quelcom està fallant.
Salut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.