El programa de TV3, El Convidat,
sempre ha basat el seu interès en l’habilitat comunicativa i gestual de
l’amfitrió, en cap cas del presentador. Sempre neutre, previsible, quasi transparent,
i l’altre dia fins i tot maldestre. Potser aquesta és la gran habilitat de
l’Albert Om: passar el més desapercebut possible. I de totes elles, la de
maldestre al caminar sobre la neu i sobreviure a muntanya, era, probablement,
la més desconeguda de totes. La comparació era odiosa: compartir amb el campió
del món de curses i esqui de muntanya dos dies i la seva inevitable nit, és un
salt al buit del que no va sortir venturós.
Killian Jornet és un afortunat:
fa el que vol, on vol i com vol, el que no vol dir que sigui ni el millor a fer
ni el més desitjable ni tan sols la forma més saludable de fer-ho. Però tampoc
ho és treballar vuit hores, fent el mateix gest i acabar estirat al sofà consumint
un paquet diari de tabac i injectant-se alcohol a les venes. I entre un i
l’altre: el primer. La seva vida personal tampoc és idíl·lica, tot i que a ben
segur la pública esta idealitzada. Això sí, la seva passió per l’entorn
muntanyenc resulta indiscutible.
Ara, de tot el que va dir, i en
va dir unes quantes, em quedo amb la màxima expressió de l’holocaust en què
s’ha inserit el ser humà per contradicció: “és més important utilitzar els
diners per guanyar temps que utilitzar el temps per guanyar diners”. I això no
ho hem fet bé com a societat.
Parlem del diner, aquella riquesa
material que ha segrestat i violat persones, que ha matat il·lusions i
esperances, que ha excusat malvolences, dictadures i guerres. En llocs, amagat en
forma de bitllets, ha permès explotacions infantils, esclavituds humanes,
tràfic de dones i òrgans. En d’altres, disfressat de monedes, ha disculpat
desforestacions, sacrifici de la natura i extenuació de recursos humans. I arreu
ha agafat la pitjor cara de totes: transformat en bits, de PC’s o MAC’s
luxosos, s’ha reinventat com el nou armament que mata drets i llibertats. Sí,
l’acumulació desmesurada de diners s’ha demostrat nociva i provocadora del que
pot ser l’holocaust del ser humà per acceptar un consumisme extrem que es paga
amb diner.
Hem caigut a la trampa: et
coneixeran pel que tens no pel que ets. A més possessions materials, o
acumulació de diners, més reconeixement. Convertits en societats limitades hem
lluitat per gaudir d’una casa amb piscina (millor climatitzada), per aparcar un
cotxe més ostentós que el del costat, per mirar una televisió més gran que
l’estadi, per pagar molt per menjar molt poc, per què ens posin flors al Gin
Tonic o pagar mitja mensualitat en una peça de roba per l’escut.
Inserits en la voràgine consumista i especuladora hem
oblidat ser. El tenir ens ha encegat. Hem esmerçat tot el nostre temps en posseir
per damunt de les nostres possibilitats de gaudi mentre pel camí malbaratàvem
temps d’allò realment important. I ens hauríem de preguntar: perquè som més pobres
avui que ahir? La nostre misèria actual nomes és de diners? O és que avui, més
que mai, el que realment ens angoixa és que no sabem que som sense els maleïts
diners?
Killian Jornet encertava en el propòsit. Un
amic, sense la popularitat del millor, em va dir una vegada: “ hauria de
comprar més sabatilles per córrer; però per fer-ho hauria de treballar més i no
podria córrer tant”. Aquest és el camí: tenir menys per ser més. Ser mes per
gaudir amb menys. I sobretot, invertir el temps en ser feliços en com som i amb
el que tenim.
Com es fa? A dia d’avui no ho se i jo també
estic angoixat. Sóc més capaç d’escriure un llibre d’autodestrucció que d’ajuda
individual. Demano disculpes.
Salut