AMB L’ÀNIMA I EL COR S’ESCOLTA?

Volem cap a la independència?

L’estelada onejava a primera hora al balcó. Com en tantes ocasions el què significava estava agafat amb pinces i mirava al cel en record de l’àvia Quimeta què, amb paciència va retallar les teles de color, va obrar del res un triangle blau i una estrella blanca i a punxada d’agulla va crear aquella senyera de l’Estat Català pel nét més radical que filla seva havia parit (això era ser i declarar-se independentista). Era convergent però no entenia al sonat del Jaume. D’això fa més de trenta anys.

La situació era inèdita, impressionava la visió general del barri. No, no estava sola com en tantes altres ocasions. Un munt de similars l’acompanyaven a dalt i a sota, a dreta i esquerra. Triangles blaus o grocs, en horitzontal o vertical, amb pal o sense. I totes amb un missatge clar: convertir un dia històric en la demostració del canvi de mentalitat d’una societat que pretenia posar definitivament la independència en el centre del debat polític sense extremismes, honorant la democràcia i de manera transversal i pacífica.

El recorregut cap a la capital era reflexa de les sensacions viscudes unes hores abans. Un munt d’autocars, cotxes i moltes més estelades a l’arribar a Barcelona. I dic estelades, no senyeres. Fins i tot una patrulla dels mossos la lluïa a la finestra. Assegut en un bar el moviment de gent presagiava que les sensacions d’èxit eren inequívoques. Mai els pèls se m’havien posat de punta com en aquell moment.

El Passeig de Gràcia era un tsunami de ciutadans orgullosos de lluir l’estelada. Persones de tota mena, de totes les procedències, de totes les edats. Sols, en grup, en família o agrupats a l’entorn d’unes sigles. I tots amb una única il·lusió: crear un nou Estat d’Europa. No, no vaig veure missatges federalistes, ni de suport al pacte fiscal o de necessitat de millorar l’autogovern. La cridòria era clara: cap a la independència (qualsevol altra interpretació és demagògica). I una nova actitud: no era un crit ni cap Espanya ni pels espanyols ni tan sols contra ells: era un encàrrec cap a les institucions del nostre país.

Obviar que no tothom hi ha arribat de la mateixa forma ni a la mateixa hora seria il·lús. Però negar que el moment, per un motiu a l’altre és històric, també. Molts catalans, d’aquí i d’allà, estan esgotats i imaginen la llibertat del país com a solució. No és tant fàcil, però és ara o mai. I a Espanya ho saben: o ignoren (TVE i el PP) o exerceixen el dret a l’abrupte (president extremeny) o utilitzen el discurs de la por (Coronel Alamán). Pocs arguments.

Més d’un milió i mig de persones segons fonts, 600.000 segons la delegació del govern. Sóc incapaç de determinar la xifra. Però a ben segur més de les que previsions optimistes es podien imaginar. No son tots els catalans, però són molts. I interpretar el que pensen aquells que es van quedar a casa és de tarotista d’Antena 3 a les dues de la matinada.

I ara què? Aquesta és la pregunta del milió. Ara és l’hora de la política en majúscules. En mans del MHP Sr. Mas, el govern del país i els partits democràtics, nacionalistes i independentistes del Parlament està marcar el full de ruta. Però en qualsevol país amb democràcia adulta i vocació de servei al poble que representa, el president hauria de crear la hisenda pròpia (el pacte fiscal va néixer mort) dotant de recursos al país (part del gran empresariat català ja està convençut i només manca La Caixa), generar dinàmiques amb l’exterior per crear complicitats, convocar eleccions anticipades, presentar-se amb el dret a decidir i el referèndum per l’autodeterminació en el programa (CiU i els que hi creuen) i acabar preguntant al poble que vol ser. Això o proclamar la independència de forma unilateral i validant la decisió dels resultats de les eleccions (si aquests donen una majoria suficientment independentista al Parlament).

És l’hora dels valents, la democràcia i la política. I en mans de Convergència, guanyador de les últimes eleccions i amb el pinyol més independentista al capdavant, està donar el pas i cercar les complicitats d'altres (ERC, ICV, SI, Laporta i fins i tot potser PSC?). Faran com la meva àvia Quimeta i no entendran als milers de ciutadans que hi havia ahir al carrer? O escoltaran (desitjo que ser-hi present en ànima i cor permeti escoltar) i agafaran consciencia de què els molts Jaume que hi havia no eren ni radicals ni sonats sinó ciutadans amb un anhel?

Una gran part de la societat ha agafat el tren d’alta velocitat. Els polítics aniran amb rodalies? Veure’m. Però sobretot pensem que a l’endemà de la independència tocarà treballar, no ser rics.

Salut 

DE CATALUNYA A EUROPA. EL FUTUR EN UNA SOLA IMATGE