divendres, 28 de setembre de 2012

DINERS PER GUANYAR TEMPS...



El programa de TV3, El Convidat, sempre ha basat el seu interès en l’habilitat comunicativa i gestual de l’amfitrió, en cap cas del presentador. Sempre neutre, previsible, quasi transparent, i l’altre dia fins i tot maldestre. Potser aquesta és la gran habilitat de l’Albert Om: passar el més desapercebut possible. I de totes elles, la de maldestre al caminar sobre la neu i sobreviure a muntanya, era, probablement, la més desconeguda de totes. La comparació era odiosa: compartir amb el campió del món de curses i esqui de muntanya dos dies i la seva inevitable nit, és un salt al buit del que no va sortir venturós.
Killian Jornet és un afortunat: fa el que vol, on vol i com vol, el que no vol dir que sigui ni el millor a fer ni el més desitjable ni tan sols la forma més saludable de fer-ho. Però tampoc ho és treballar vuit hores, fent el mateix gest i acabar estirat al sofà consumint un paquet diari de tabac i injectant-se alcohol a les venes. I entre un i l’altre: el primer. La seva vida personal tampoc és idíl·lica, tot i que a ben segur la pública esta idealitzada. Això sí, la seva passió per l’entorn muntanyenc resulta indiscutible.
Ara, de tot el que va dir, i en va dir unes quantes, em quedo amb la màxima expressió de l’holocaust en què s’ha inserit el ser humà per contradicció: “és més important utilitzar els diners per guanyar temps que utilitzar el temps per guanyar diners”. I això no ho hem fet bé com a societat.
Parlem del diner, aquella riquesa material que ha segrestat i violat persones, que ha matat il·lusions i esperances, que ha excusat malvolences, dictadures i guerres. En llocs, amagat en forma de bitllets, ha permès explotacions infantils, esclavituds humanes, tràfic de dones i òrgans. En d’altres, disfressat de monedes, ha disculpat desforestacions, sacrifici de la natura i extenuació de recursos humans. I arreu ha agafat la pitjor cara de totes: transformat en bits, de PC’s o MAC’s luxosos, s’ha reinventat com el nou armament que mata drets i llibertats. Sí, l’acumulació desmesurada de diners s’ha demostrat nociva i provocadora del que pot ser l’holocaust del ser humà per acceptar un consumisme extrem que es paga amb diner.
Hem caigut a la trampa: et coneixeran pel que tens no pel que ets. A més possessions materials, o acumulació de diners, més reconeixement. Convertits en societats limitades hem lluitat per gaudir d’una casa amb piscina (millor climatitzada), per aparcar un cotxe més ostentós que el del costat, per mirar una televisió més gran que l’estadi, per pagar molt per menjar molt poc, per què ens posin flors al Gin Tonic o pagar mitja mensualitat en una peça de roba per l’escut.
Inserits en  la voràgine consumista i especuladora hem oblidat ser. El tenir ens ha encegat. Hem esmerçat tot el nostre temps en posseir per damunt de les nostres possibilitats de gaudi mentre pel camí malbaratàvem temps d’allò realment important. I ens hauríem de preguntar: perquè som més pobres avui que ahir? La nostre misèria actual nomes és de diners? O és que avui, més que mai, el que realment ens angoixa és que no sabem que som sense els maleïts diners?
Killian Jornet encertava en el propòsit. Un amic, sense la popularitat del millor, em va dir una vegada: “ hauria de comprar més sabatilles per córrer; però per fer-ho hauria de treballar més i no podria córrer tant”. Aquest és el camí: tenir menys per ser més. Ser mes per gaudir amb menys. I sobretot, invertir el temps en ser feliços en com som i amb el que tenim.
Com es fa? A dia d’avui no ho se i jo també estic angoixat. Sóc més capaç d’escriure un llibre d’autodestrucció que d’ajuda individual. Demano disculpes.
Salut


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.