HABEMUS PREGUNTA

Mentre els unionistes estaven engrescats en discursos contraris al simposi “Espanya contra Catalunya”, la Camacho amenaçant amb un “simposi de la veritat” (qui no el vulgui que posi en marxa un Verkami per 80000 euros i tal vegada, com en el cas Mètode3, els perdonarà) i suposo que Albert Rivera alliçonant per alguna televisió espanyola... SÍ, SÍ, quan tots articulaven oratòriament llamps i trons de similar aberració històrica…ZASCA! Va i s’anuncia la pregunta i la data. Ai las! "habemus fumata" inclusiva i estelada. La data: el 9 de l'11. Ep! que si li donem la volta queda curiosa: l’11 del 9. (Diada Nacional de Catalunya). I enorme perplexitat: no és una pregunta; són dues. I trobo que personalment podré dir poques vegades SÍ, SÍ.

No és la meva pregunta, ja ho avanço, però és la pregunta de més gent (democràticament impecable) i jo hi podré votar el que vull. Per tant la dono per bona. Ens fa arribar a tots els favorables al dret a decidir (menys al PSC) en aplec fins a la consulta. Però és més: és una pregunta estratègicament brutal. Únicament deixa fora als qui volen negar la votació o s’agafen a una Constitució de protocol impossible per a donar cabuda a una reivindicació d’aquest nivell. Ara m’adono de què segurament el Sr. Navarro ja la sabia i per això va marxar, cames ajudeu-me amb foto de “momentazo”, abans de posar títol a allò fins ara anomenat “la cosa” i per fi convertida en un referèndum per l’autodeterminació amb possibilitats de votar pel federalisme. Per això haver arribat fins el dia d’avui no li hauria permès excloure’s de la mateixa. SÍ i SÍ, felicitem-nos! La cosa ja té nom i cognom. Decepció per molts dels que fins ara escrivien que tot era una fal·làcia per manca de complement directe acompanyant aquest “invent” del dret a decidir. Ara sí, ara ho entendran a tot el món (es pot traduir clarament). Ep! i fins i tot tenim data oi? Guaita! ERC al govern!

Bé, veurem fins on arriba tot plegat. Però l’obligació del govern català és posar les urnes al carrer. I si l’espanyol vol, que les retiri. Probablement no els quedarà cap més opció amb l’històric de declaracions fins avui realitzades. Mentre veiem de nou el TC deliberant, nosaltres a allò veritablement important: seguir treballant, i més que mai, per augmentar les possibilitats de la doble resposta afirmativa. La majoria social envers el SÍ, SÍ, ha de créixer. Però comptem amb un gran aliat: l’Estat Espanyol. Segur que actuarà en favor d’aquesta opció.

I no ens deixem enganyar: les declaracions dels contraris demostren que avui s’ha fet un nou pas mal els pesi i semblin dissimular. Jordi Cañas ja no parla de sí som majoria o no al Parlament; ja s’aferra a que som minoria al Congreso. I aquells que fins fa unes hores reien i comentaven la jugada de la pregunta (i jo ho he fet per esgotament XD) ara ja diuen que la consulta no es farà. Ells també ho saben.

MODERATO

El Moderato és un tipus de moviment musical de velocitat mitjana. Entre les 80 i 108 negres per minut ja és considerat com a tal. En música és imprescindible controlar els tempos per interpretar bé la peça. I aquests es mesuren en pulsacions per minut (ppm o bpm en anglès). Aila! no en pulsions com ha fet últimament La Vanguardia.

I és que el mitjà del Grup Godó, molt habituat a interpretar peces Andantes (molt més lentes) ha escrit últimament al so de les pulsions del carrer (ep! no pulsacions) i d’una CDC en mans de Mas, Homs, Turull, Rull i d’altres. A les cinc línees del pentagrama diari ha estat escrivint un Allegro poc característic de la seva idiosincràsia habitual.

Imaginant que la nova simfonia significaria una peça celestial, es van passar de rosca, i a voltes fins i tot a tempo de Prestissimo, van acompanyar el procés creatiu. Qualsevol bon compositor els hauria avisat de la complexitat de generar una obra nova. El co-director a l’ombra, Duran i LLeida, en un principi també va accelerar massa. Ara tot s’allarga i resulta summament complicat compaginar el concert en que hi havia de participar l'altra orquestra, la de més enllà de l’Ebre, que no va al compàs que s’esperaven. I mira que no serà que des de l’ombra no s’hagi intentat. Toca cridar a l’arranjador per tornar a posar el metrònom al tempo conegut, el Moderato, altrament dit la “puta i la ramoneta” a Catalunya. En aquesta línia va l’editorial d’ahir.

Però molts en aquest país s’han adonat de què l’habitual ritme de l’statu quo català únicament beneficia a certa burgesia benestant i als qui viuen del pont aeri. Mas no pot tornar al Moderato després d'incitar al ritme de l’Allegro per molt que ho demani La Vanguardia. 
Pel col•lectiu seria una gravíssima equivocació que acabaria en una oda fúnebre. La peça s'ha d’interpretar tant sí com no. Ep! i ja val només de tocar el violí que alguns comencen a donar cops a la bateria. 

DEBAT 25N

Ahir debat. Més del de sempre, tots contra un en referencia a l’acció de govern. Això sí, una novetat en aquestes parafernàlies televisives: l’aparició d’un debat a dos bàndols indentitàri que no es va traduïr en el típic dreta-esquerra sinó en l’àmbit de l’unionisme, el independetisme i el dret a decidir. El gran convençut avui però, aquell que estava idencís de participar: a ben segur no votarà. Tenim uns candidats i en general uns partits, molt per damunt de les nostres possibilitats. Ningú es pot permetre pagar tant per tanta mediocritat quan hi ha tants pocs diners per fer-ho.

Sr.Mas (CiU) Puntuació (7)

Sensació de què arriba cansat al final, desgastat. Va escoltar, es va mostrar educat i va exercir de president més que de candidat. Va renunciar al cos a cos en moltes ocasions per agafar el posat de qui sap que l’atunyiran però sortirà il.lés i que era més fàcil ser esclau de les paraules que amo dels silencis amb massa discurs. Només Herrera el va incomodar i crec, sincerament, va tractar a Navarro com a qui no reconeix  competidor , a Alícia com qui sap que no el pot criticar massa ja que fa el mateix, a Junqueres sabedor que no el buscaria i obviant uns atacs massa coneguts de Rivera.

Sr.Navarro (PSC) Puntuació: 2

El gran absent en contingut i forma. El seu “bona nit”, en l’últim minut de torn de paraula, denota, de la mateixa manera que a la vaga a Zapatero, que no voldrà recordar si hi era ni tan sols estarà segur de si hi va ser. Molt fluix per esdevenir cap de l’oposició, inconsistent en el discurs cap a un federalisme pel que s’hauria de posar d’acord amb el PP i derrotat en els enfrontaments amb Mas i Camacho, tot i la pissarra exhibida que ja podria haver estat, si més no, Vileda. Un gran mirall de la situació què viu el partit.

Sra.Camacho (PP) Puntuació (5)

El de sempre, cap novetat. Promovent la creació d’atur i essent còmplice de la reforma laboral. Promovent el creixement i retallant a Catalunya i Espanya… I el què és pitjor: oferint por a canvi d’arguments. Els seus atacs frontals al Sr. Navarro van ser molt més pertorbadors que els que va dirigir cap a Mas. En definitiva les polítiques socials de les retallades son molt similars.

Sr.Junqueres (ERC) Puntuació 8

Molts per primer cop van assistir a una classe universitària. El to educat i educatiu de Junqueres, amb pocs atacs, arguments i algunes frases contundents va ser el més moderat de tots a pesar de la seva monogamia gesticulatoria que li confereix cert aire de frare oficiant missa a l’hora de beneïr les hòsties. Possiblement qui va convènçer més indecisos en fer-li costat.  

Sr.Herrera (ICV) Puntuació (7)

¿Va baixar de la bicicleta o la portava posada amb tant de moviment? En polítiques socials va estar el gran contrincant de les retallades dogmàtiques del govern, interpelant amb incisió al Sr. Mas, i emprenyant-se fins a la indignació amb la llei hipotecaria i els pisos de protecció oficial que va posar en dubte el candidat de CiU durant l’estada al govern del Sr. Herrera.

Sr.Rivera(C’S) Puntuació 6

Disposa de bona oratòria per exercir el populisme que no haver estat mai al govern permet. Ahir menys agressiu que d’altres vegades, va llistar un seguit de  propostes regeneradores del sistema que les signaria una gran part de la societat civil. Defensar el dret a ser català i espanyol sense respectar el de només ser català, també és una mostra de la part del discurs demagògic que l’acompanya. I fa trampa quan parla de canviar la llei (constitució): és conscient què el protocol per fer-ho és impracticable.

Sr.Tena(SI) Puntuació 5

De menys a més, però monotemàtic. Frases contundents, números feridors però res de polítiques més enllà de l’Estat independent que ens ha de portar a la panacea de disposar de molts diners per ser feliços.

Particularment els independentistes no em van dir com hi arribaríem ni en quines condicions, els federalistes tampoc saben amb qui s’aliaran per fer-ho possible allà on es viable i els unionistes només em van fer veure que m’enfonsaré si no continuo en una Espanya en fallida.

El debat va estar viu, poc dirigit pel moderador i a diferencia d’altres les interrupcions les van provocar els candidats i no en Pellicer. En resum vaig arribar al final cansat però despert. Per cert les CUP van utilitzar el seu propi mitjà per ser-hi presents: ben fet!

Hi ha qui ha canviat d’opinió després de veure’l?

Salut

MASSATGE INDEPENDENTISTA

Fa dies que no dormo bé, el cansament s’ha tornat omnipresent i la formació reticular del meu encèfal s’ha hiperactivat a causa de la sobre-estimulació de l'entorn i la meva incapacitat per disminuir l'estat d'alerta. Pateixo l’estrès de l’independentista accelerat que mirava d’atrapar un horitzó utòpic...

Segueix llegint a l'enllaç:
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/massatge-independentista-68243.html

AMB L’ÀNIMA I EL COR S’ESCOLTA?

Volem cap a la independència?

L’estelada onejava a primera hora al balcó. Com en tantes ocasions el què significava estava agafat amb pinces i mirava al cel en record de l’àvia Quimeta què, amb paciència va retallar les teles de color, va obrar del res un triangle blau i una estrella blanca i a punxada d’agulla va crear aquella senyera de l’Estat Català pel nét més radical que filla seva havia parit (això era ser i declarar-se independentista). Era convergent però no entenia al sonat del Jaume. D’això fa més de trenta anys.

La situació era inèdita, impressionava la visió general del barri. No, no estava sola com en tantes altres ocasions. Un munt de similars l’acompanyaven a dalt i a sota, a dreta i esquerra. Triangles blaus o grocs, en horitzontal o vertical, amb pal o sense. I totes amb un missatge clar: convertir un dia històric en la demostració del canvi de mentalitat d’una societat que pretenia posar definitivament la independència en el centre del debat polític sense extremismes, honorant la democràcia i de manera transversal i pacífica.

El recorregut cap a la capital era reflexa de les sensacions viscudes unes hores abans. Un munt d’autocars, cotxes i moltes més estelades a l’arribar a Barcelona. I dic estelades, no senyeres. Fins i tot una patrulla dels mossos la lluïa a la finestra. Assegut en un bar el moviment de gent presagiava que les sensacions d’èxit eren inequívoques. Mai els pèls se m’havien posat de punta com en aquell moment.

El Passeig de Gràcia era un tsunami de ciutadans orgullosos de lluir l’estelada. Persones de tota mena, de totes les procedències, de totes les edats. Sols, en grup, en família o agrupats a l’entorn d’unes sigles. I tots amb una única il·lusió: crear un nou Estat d’Europa. No, no vaig veure missatges federalistes, ni de suport al pacte fiscal o de necessitat de millorar l’autogovern. La cridòria era clara: cap a la independència (qualsevol altra interpretació és demagògica). I una nova actitud: no era un crit ni cap Espanya ni pels espanyols ni tan sols contra ells: era un encàrrec cap a les institucions del nostre país.

Obviar que no tothom hi ha arribat de la mateixa forma ni a la mateixa hora seria il·lús. Però negar que el moment, per un motiu a l’altre és històric, també. Molts catalans, d’aquí i d’allà, estan esgotats i imaginen la llibertat del país com a solució. No és tant fàcil, però és ara o mai. I a Espanya ho saben: o ignoren (TVE i el PP) o exerceixen el dret a l’abrupte (president extremeny) o utilitzen el discurs de la por (Coronel Alamán). Pocs arguments.

Més d’un milió i mig de persones segons fonts, 600.000 segons la delegació del govern. Sóc incapaç de determinar la xifra. Però a ben segur més de les que previsions optimistes es podien imaginar. No son tots els catalans, però són molts. I interpretar el que pensen aquells que es van quedar a casa és de tarotista d’Antena 3 a les dues de la matinada.

I ara què? Aquesta és la pregunta del milió. Ara és l’hora de la política en majúscules. En mans del MHP Sr. Mas, el govern del país i els partits democràtics, nacionalistes i independentistes del Parlament està marcar el full de ruta. Però en qualsevol país amb democràcia adulta i vocació de servei al poble que representa, el president hauria de crear la hisenda pròpia (el pacte fiscal va néixer mort) dotant de recursos al país (part del gran empresariat català ja està convençut i només manca La Caixa), generar dinàmiques amb l’exterior per crear complicitats, convocar eleccions anticipades, presentar-se amb el dret a decidir i el referèndum per l’autodeterminació en el programa (CiU i els que hi creuen) i acabar preguntant al poble que vol ser. Això o proclamar la independència de forma unilateral i validant la decisió dels resultats de les eleccions (si aquests donen una majoria suficientment independentista al Parlament).

És l’hora dels valents, la democràcia i la política. I en mans de Convergència, guanyador de les últimes eleccions i amb el pinyol més independentista al capdavant, està donar el pas i cercar les complicitats d'altres (ERC, ICV, SI, Laporta i fins i tot potser PSC?). Faran com la meva àvia Quimeta i no entendran als milers de ciutadans que hi havia ahir al carrer? O escoltaran (desitjo que ser-hi present en ànima i cor permeti escoltar) i agafaran consciencia de què els molts Jaume que hi havia no eren ni radicals ni sonats sinó ciutadans amb un anhel?

Una gran part de la societat ha agafat el tren d’alta velocitat. Els polítics aniran amb rodalies? Veure’m. Però sobretot pensem que a l’endemà de la independència tocarà treballar, no ser rics.

Salut 

DE CATALUNYA A EUROPA. EL FUTUR EN UNA SOLA IMATGE

MOLT HONORABLE SR. MAS,

Com a president de la Generalitat de Catalunya li ofereixo tot el respecte i consideració que mereix el seu càrrec, però l’actuació al davant de la governabilitat del país em genera una dicotomia sobre la seva persona: o és vostè un inepte il·lús o un destre estrateg. En memòria de la meva àvia Quimeta, convergent fins a la medul·la i autora fa més de 25 anys de l’estelada que penjo al balcó, m’agradaria pensar en la segona possibilitat.

No dono crèdit a tal ineptitud en les retallades que està aplicant, amb els criteris que ho està fent i sense mesures de creixement sòlides què poc o res tinguin a veure amb Eurovegas. No el suposo quimèric per esmerçar tant de temps i esforç en un pacte fiscal impossible que ja va néixer mort. No és possible que faci l’orni davant protestes com el #novullpagar, la insubmissió fiscal d’alguns empresaris catalans o la molta gent que #tenimpressa obviant que arribat el moment seran qui més suport li donaran.

Vull donar-li un vot de confiança i dibuixar-lo com el destre estrateg què és tensant la corda fins que trenqui. Esta esprement als ciutadans d’aquest país per fer-los conscients de fins a quin punt l’espoli fiscal que pateix Catalunya és indignant i deixa la caixa buida. Apurarà al màxim l’opció del pacte fiscal buscant la negativa segura, i ja confirmada del govern espanyol, què sumarà a la guillotinada feta amb l’estatut. Treballarà amb sigil·li per explicar l’ofec al que estem sotmesos a Europa i als mitjans de comunicació internacional utilitzant-los com a altaveu. Buscarà el xoc de trens amb el país veí amb oratòria i absències constants. No ens farà cas en cap insubmissió civil per no cometre il·legalitats contraproduents a les justificacions que farà servir.

I arribat el moment donarà per esgotada la via del diàleg amb Espanya. Portarà al Parlament l’opció d’una llei per a la hisenda pròpia i ens demanarà als catalans que ingressem els impostos a la mateixa. Això crearà un trencament de dimensions desconegudes amb l’Estat Espanyol al superar l’actual marc legal.

A partir d’aquí valentia. Eleccions anticipades i programa electoral amb el referèndum per l’autodeterminació com a principal aposta de Convergència i Unió. Això pot comportar grans tensions amb els socis d’Unió comandats pel Sr. Duran i Lleida (ja el coneixem). Si no el segueixen, trenqui la coalició i busqui noves aliances. El país està mancat de decisions fermes, objectius clars i un líder inequívoc capaç d’aglutinar al voltant del mateix sentiment diferents ideologies polítiques.

Necessitarà d’una tasca àrdua en educació per tal d’explicar els arguments envers la ciutadania indecisa, però molts, com deia en Puyal, l’acompanyarem, serem darrera seu. Prepari’s per la gran ofensiva espanyolista, no hi haurà pietat. I aquí, si ha treballat bé a Europa i internacionalment podem trobar més aliats dels que ens pensem.

Ningú li assegura una victòria, ningú ens promet una victòria. Sí, podem perdre. Però, que no hem perdut ja? El poble és sobirà i decidirà. Respectar els seus designis és la base de la democràcia, tant si ens agrada com no.

Estem davant una oportunitat històrica per exercir el dret a decidir. En les seves mans està la voluntat de convertir-se en el president que va donar l’opció als catalans a decidir o continuar fent créixer la retòrica del peix al cova que ens ha portat fins aquí.

Molt Honorable Sr. Mas, és aquest el seu pla B? Doncs endavant!

CiU, ARA, CoU.

La política permet justificacions inversemblants per pactes cada cop més ficticis. Les ànsies de poder polític permeten explicacions a amistats que trontollen en allò fonamental, convertint en essencial la futilitat i validant matrimonis de conveniència basats cada cop més en les individualitats que en les parelles, o fins i tot en els trios (a Catalunya en som grans coneixedors d’aquesta modalitat).

Definir un partit com a independentista o sobiranista, no és un detall. Validar una formació política, amb quelcom més d’un 80% dels compromissaris, com a confederal, tampoc. Una i altra són respectables i democràtiques. Però la pertinença o no de Catalunya dins d’Espanya esdevé l’ésser d’un ideari, l’essència del per què de moltes de les decisions polítiques i de les línies programàtiques.

CiU, va veure aquest cap de setmana, que CoU (produir desfici, intranquil·litat, disgust). CDC va marcar, en el seu congrés de fa uns mesos, un to sobiranista (una independència amagada); en el congrés d’aquest cap de setmana, UDC una clara voluntat espanyolista. L’olla bull. La i, que ha estat unint la federació, hauria de ser posada en dubte. Mas i Duran semblen més que mai Mas o Duran.

El to oratori actual del president de la Generalitat requereix d’un gran suport social per significar canvis. La societat catalana, amb més independentistes cada dia, una majoria farta del tracte espanyol i l’espanyolista, de veritat, cada cop menor, encara no és prou madura per trencar del tot. El partit es juga al vell mig del terreny de joc. I CDC ho sap: Unió posa el contrapès necessari per aglutinar els indecisos.

Per això la ruptura no es presenta immediata. El cap prevaldrà al cor, però segons tendències i moviments socials, el cor i el cap es trobaran en algun dels posicionaments. Serà el moment escollit pel pinyol de CDC pel divorci? Les tesis de Vila d’Abadal a Unió, ara minoritàries, s’acabaran imposant? La societat farà renunciar a Convergència a la sobirania?

L’interès polític aguanta el matrimoni, com en tantes parelles d’avui en dia en què la hipoteca impedeix el divorci. Però la convivència forçada podreix la relació. Titllar de merda un programa independentista per Unió, es defecar damunt dels posicionaments actuals de Convergència.

Llegeixo a la Vanguardia una entrevista al Sr. Duran i Lleida ja com a guanyador. Destaco dues afirmacions de les declaracions: “defensem la sobirania i l’exercici de l’autodeterminació, i el dia que puguem decidir, optarem per la confederació”. O no ha escoltat a Espanya o fa demagògia. Seguir dins d’Espanya o sortir-ne pot ser una decisió unilateral dels catalans; però, ser una confederació ha de comptar amb la voluntat d’Espanya. Faria bé de recordar el Sr. Duran la sentència de l’Estatut. Ja ens van dir que no. Tanmateix, referint-se al moviment del 15M  comenta: “sense comprometre’s, indignar-se no serveix per res”. Els indignats, entenen el moviment inicial divers i multitudinari, no son un paviment uniforme; més aviat un conglomerat divers amb part de la gent compromesa. Però no amb el compromís que ell entén de formar part d’un sistema obsolet i una política en clara davallada de credibilitat. El seu compromís gira a l’entorn de noves formes d’organització social, econòmica i política. No els falta implicació, no creuen en el seu model, potser no acabaran de disposar mai d’un model.

El temps, que posa a lloc a tothom, acostarà als convergents als d’unió o a l’inrevés. Però si un o altre, l’un i l’altre, cada cop s’allunyen més en el moll de l’os, la ruptura acabarà imposant-se.

Salut

#NOVULLPAGAR

1.-L’EXPERIÈNCIA

L’expressió “no vull pagar” pot semblar a ulls de molts una forma de passar, com un jeta qualsevol, de les obligacions. Però en el cas que ens ocupa, els peatges a Catalunya, es significa com una manera de reivindicació davant un espoli a la butxaca dels catalans que circulen pel nostre país. Aquestes vies, de suposat luxe, es mostren en ocasions necessàries davant la manca d’alternatives en condicions i molt allunyades de l’esperit del pagament com a retorn de la inversió inicial. Tanmateix els que les utilitzen són sabedors de la diferencia entre el cost de fer servir el cotxe aquí i el que suposa a la resta d’Espanya.

Val a dir que personalment he participat aquest dimarts de manera solidaria, per sort pateixo molt poc el cotxe. De cop i volta sóc a la crida d’ERC a Granollers. Cinc cotxes esperen davant de la Bimbo per sortir en suposada caravana. Arribem a Mollet on a l’estació de servei ens esperen una vintena més de vehicles. Instruccions i de nou peu al pedal en direcció al peatge.

Som puntuals. A les dotze estem immersos en una cua, d’altra banda molt típica en tantes ocasions davant un peatge. El soroll dels clàxons i algun crit amenitzen l’espera. Compto un centenar llarg de compromesos amb l’acció fent cua davant l’opció de pagament amb modalitat de targeta. A poc a poc els cotxes van avançant. Ja em toca a mi. No cal ni que vocalitzi la frase: no vull pagar. Una senyoreta anota el numero de la matrícula, introdueix una targeta a la ranura de la tan odiada màquina i la barrera s’aixeca posant el semàfor en verd.

Ja ho he fet. Ja ho hem fet. Em noto alliberat: he estat conseqüent amb el que penso. I no, no ho he fet per estalviar-me uns calés. Per això m’hauria quedat a casa, no jugaria amb la possibilitat d’una multa i no m’hauria costat una pasta la rebequeria, tal i com està el preu de la benzina. Ho he fet per convicció.

2.-CONTRA #PAISDEPANDERETA, #PAISDESACDEGEMECS

Però coneixedor de la gent que érem, em pregunto, com en tantes altres ocasions: on eren els altres?. Catalunya hauria de disposar de l’etiqueta #paisdesacdegemecs per contraposar a la tan utilitzada #paisdepandereta espanyola, conferint-li el mateix to despectiu, tot i el respecta cap als sacaires d’aquesta cornamusa aeròfona típica catalana que acumula l’aire. Però és que l’aire, segons quines instantànies ofereix la realitat, provoca una ofegant hiperventilació a qui estima i creu en Catalunya, la seva cultura, tradicions i llengua o esdevé ferm defensor dels drets socials i renega de la discriminació. Els catalans som de gemegar molt i actuar poc; alcem masses gemecs per tan poc compromís davant l’acció. I al final amb tan poca resposta social tot cau en el sac, aquest si foradat, dels que governen els designis d’aquest país i els del costat.

Aquest diumenge la Plaça de la Porxada oferia una d’aquelles contraposicions que reflecteixen la diversitat del país: d’un costat una convocatòria a ballar country es podia felicitar per l’èxit: molta gent; de l’altre una acció en favor del català a l’escola havia de veure com els de sempre reclamaven, molt sols, una immersió lingüística de solvència contrastada amb els anys.

Una demostració inequívoca del caràcter català predominat: al sofà posem la reivindicació com a foto de perfil al Facebook, escrivim al Twitter contra els qui volen negar la immersió lingüística i aixequem a categoria de dimonis, en fòrums i comentaris, als enemics de tan llustrada llengua. A l’hora de l’acció continuem al sofà i ja ho faran uns altres.

La de dissabte, o el no vull pagar, no són mostres úniques d’aquesta manca de coherència i compromís; en els darrers anys un munt de reivindicacions han estat poc seguides al carrer, tot i què motius en tenim de sobres. Són més els que s’aixopluguen a casa que els que mostren la cara. I així els que governen van fent, emparats en què les mostres no són representatives i esgrimint unes xifres de participació manipulades però que en cap cas són les que haurien de ser.

Amb els temps que corren és bo trobar activitats que serveixin per respirar i continuar a l’endemà. A la Porxada, l’èxit del Country, va demostrar ser-ne una. Però a la vegada és necessari que sorgeixin accions que mostrin el rebuig a polítiques, amagades sota retallades selectives, que posen en dubte els drets adquirits durant anys. I aquí la societat falla o fallen els què creuen que son més els que protesten.

Sí, o els emprenyats reals són menys dels que la comoditat de casa ofereix o els que estan d’acord amb aquestes polítiques són més dels que imaginem. Sigui com sigui segueix sorprenen aquest #paisdesacdegemecs en què protestar és econòmic i actuar esdevé feixuc. Millor seria que agaféssim els timbals grossos, sortíssim al carrer i féssim molt de soroll emulant a aquell del Bruc i convertint-nos en el #paisdelstimbalers. I sinó a acceptar, abaixar-se els pantalons i a esperar a la propera que ens l’endinyin.

3- POSICIONS POLÍTIQUES

De nou la societat civil per davant dels polítics i els agents socials. Els ciutadans s’avancen al govern, als partits, als sindicats i a les seves relacions amb el poder. No vull pagar esdevé una petita demostració d’una ciutadania cansada, esgotada, indignada i amb necessitat de passar a l’acció. I la resposta de la política, els seus legítims representants, obeeix a d’altres consideracions:

Convergència i Unió, el partit de govern continua amb el discurs de joc semàntic i ambigüitat de continguts. D’un costat, es posicionen comprensibles davant la reivindicació; de l’altre el conseller Puig amenaça amb tramitar sancions. Però, ¿què es pot esperar de qui ha tingut relacions com la del Sr. Homs o Macià Alavedra, expresidents del consell d’administració d’Abertis i, segons notícies, deu un munt de diners, com a partit, a la Caixa?.

Esquerra Republicana de Catalunya, ha fet costat a última hora a la iniciativa. Queda el dubte de si hi ha contribuït l’apropiació de la mateixa per part de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). De totes formes la incoherència entre les bases i la cúpula ha estat clara: els diputats de la formació, sempre segons declaracions d’Anna Simó, no tornaran els Teletacs que paguen tots els ciutadans.

Solidaritat Catalana per la Indepèndencia, ha fet l’aposta més forta. En tot moment ha denunciat la situació i ha fet campanya per l’èxit de la mobilització. Tan sols dubtar de si no ha actuat apropiant-se d’una iniciativa de la societat civil i fent-la servir com a eina per fer-se presents.

UGT, en una carta oficial del secretari general de la secció sindical UGT-Abertis demanava als "activistes" del moviment #novullpagar que "reconsiderin l'objecte de la protesta" i afegia “la vostra iniciativa, consistent en no pagar els peatges, involucra directament i negativa a companyes i companys que, lluny d’ésser responsables de les polítiques de tarificació de les d’infraestructures en el nostre país, són treballadors amb uns protocols i instruccions que s’adapten, en cada cas, a les situacions que es poden donar en el lloc de treball, també la que es genera amb la vostra iniciativa...”. I jo em pregunto, davant aquesta simplista retòrica, ¿quantes mobilitzacions coneix aquest senyor que no involucrin directament o indirectament a d’altres companys i companyes?

Al final ens hem de quedar amb la resposta social, com sempre els de sempre i massa pocs. Però també eren pocs els insubmisos i després els objectors i ara ja no existeix el servei militar obligatori, no?

Salut