HABEMUS PREGUNTA

Mentre els unionistes estaven engrescats en discursos contraris al simposi “Espanya contra Catalunya”, la Camacho amenaçant amb un “simposi de la veritat” (qui no el vulgui que posi en marxa un Verkami per 80000 euros i tal vegada, com en el cas Mètode3, els perdonarà) i suposo que Albert Rivera alliçonant per alguna televisió espanyola... SÍ, SÍ, quan tots articulaven oratòriament llamps i trons de similar aberració històrica…ZASCA! Va i s’anuncia la pregunta i la data. Ai las! "habemus fumata" inclusiva i estelada. La data: el 9 de l'11. Ep! que si li donem la volta queda curiosa: l’11 del 9. (Diada Nacional de Catalunya). I enorme perplexitat: no és una pregunta; són dues. I trobo que personalment podré dir poques vegades SÍ, SÍ.

No és la meva pregunta, ja ho avanço, però és la pregunta de més gent (democràticament impecable) i jo hi podré votar el que vull. Per tant la dono per bona. Ens fa arribar a tots els favorables al dret a decidir (menys al PSC) en aplec fins a la consulta. Però és més: és una pregunta estratègicament brutal. Únicament deixa fora als qui volen negar la votació o s’agafen a una Constitució de protocol impossible per a donar cabuda a una reivindicació d’aquest nivell. Ara m’adono de què segurament el Sr. Navarro ja la sabia i per això va marxar, cames ajudeu-me amb foto de “momentazo”, abans de posar títol a allò fins ara anomenat “la cosa” i per fi convertida en un referèndum per l’autodeterminació amb possibilitats de votar pel federalisme. Per això haver arribat fins el dia d’avui no li hauria permès excloure’s de la mateixa. SÍ i SÍ, felicitem-nos! La cosa ja té nom i cognom. Decepció per molts dels que fins ara escrivien que tot era una fal·làcia per manca de complement directe acompanyant aquest “invent” del dret a decidir. Ara sí, ara ho entendran a tot el món (es pot traduir clarament). Ep! i fins i tot tenim data oi? Guaita! ERC al govern!

Bé, veurem fins on arriba tot plegat. Però l’obligació del govern català és posar les urnes al carrer. I si l’espanyol vol, que les retiri. Probablement no els quedarà cap més opció amb l’històric de declaracions fins avui realitzades. Mentre veiem de nou el TC deliberant, nosaltres a allò veritablement important: seguir treballant, i més que mai, per augmentar les possibilitats de la doble resposta afirmativa. La majoria social envers el SÍ, SÍ, ha de créixer. Però comptem amb un gran aliat: l’Estat Espanyol. Segur que actuarà en favor d’aquesta opció.

I no ens deixem enganyar: les declaracions dels contraris demostren que avui s’ha fet un nou pas mal els pesi i semblin dissimular. Jordi Cañas ja no parla de sí som majoria o no al Parlament; ja s’aferra a que som minoria al Congreso. I aquells que fins fa unes hores reien i comentaven la jugada de la pregunta (i jo ho he fet per esgotament XD) ara ja diuen que la consulta no es farà. Ells també ho saben.

PARLAR PELS FEDERALISTES

Després de la Via Catalana l’hostilitat entre governs ha augmentat més. L’èxit de la cadena humana va preocupar, i més del que demostren, a un govern espanyol que fins aleshores havia negat, obviat i menystingut el canvi de la centralitat política de Catalunya cap a un moviment independentista que aquest cop havia convençut a la classe mitjana. Ja no era residual, ni tan sols de la radicalitat que l’aïllament provoca. Ara, la força del col·lectiu, nombrós i divers, imposa el civisme i la pacificació en un moviment fins fa pocs anys massa emmirallat en el model basc. Les noves incorporacions socials han generat un patró propi que fins i tot repulsa els excessos dels intolerants.

I d’això, l’estat, aquest cop n’és conscient. S’han adonat que no s’enfronten a quatre eixelebrats d’idees utòpiques, a un únic messies il·luminat o a la rauxa d’un partit. Infravalorar a l’Estat per les declaracions, és anar amb el lliri a la mà. Aquest cop la ressonància internacional d’un gest democràtic, pacífic i massiu, com el del passat onze de setembre, ha disparat les alarmes. Els últims gestos protocol·laris són una mostra més d’aquest increment virulent de les posicions (pressupostos, impagaments, incompliments, atac sistemàtic a la llengua...) que ja no es discuteixen des del diàleg i la política, sinó de la imposició del més fort. Ara, el govern espanyol ha decidit exigir també la seva prevalença en l’ordre protocol·lari; el català reacciona exigint dignitat a la seva representativitat.

El de Madrid ve a parlar i al d’aquí no el deixen. Surrealista situació. Rajoy acaba utilitzant l’argument d’unitat davant un grup de dirigents de l’arc mediterrani quan sempre ha defensat que això és un assumpte intern que no interessa internacionalment; Mas, a qui si li interessa internacionalitzar el conflicte, no pot parlar i tan sols apareix per saludar i marxar sense escoltar. I el pitjor de tot, és que un i l’altre acaben parlant i gesticulant pels convençuts. Una realitat que s’està traslladant a gairebé tots els àmbits comunicatius (medis, xarxes socials, etc...).

Atenent a la segona onada del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) d’aquest any respecte a la independència, el 47,0% es mostrava a favor de l’Estat propi, el 21,2% de l’Estat federal, el 22,8% de la Comunitat autònoma i el 4,6% de la Regió. Entenen que la hipotètica pregunta al suposat referèndum hauria de ser: vol vostè un estat independent per Catalunya? i les respostes sí o no, el resultat es jugarà al camp dels federalistes. Convèncer als qui creuen en l’opció federal serà bàsic, més ben dit imprescindible. La pregunta comportarà el posicionament a un o altre costat, dels que encara creuen en una via anomenada tercera i morta a les primeres de canvi.

És per això que l'independentisme ha de fer un gir important en la seva relació amb els federalistes. No ha de cometre el mateix error que l’espanyolisme. Desinstal·lar el mode vèncer per activar el convèncer. Emprar l’escarni públic, l'insult o la reducció a l’absurd, a tots ells o als seus representants, és una greu equivocació. Arguments, passió, seguretat, il·lusió i per damunt de tot respecte. Espanya ha estat darrerament el gran aliat en la generació d'independentistes. No cometre la mateixa errada pot significar la victòria. Comencem a parlar pels federalistes.

DEBAT 25N

Ahir debat. Més del de sempre, tots contra un en referencia a l’acció de govern. Això sí, una novetat en aquestes parafernàlies televisives: l’aparició d’un debat a dos bàndols indentitàri que no es va traduïr en el típic dreta-esquerra sinó en l’àmbit de l’unionisme, el independetisme i el dret a decidir. El gran convençut avui però, aquell que estava idencís de participar: a ben segur no votarà. Tenim uns candidats i en general uns partits, molt per damunt de les nostres possibilitats. Ningú es pot permetre pagar tant per tanta mediocritat quan hi ha tants pocs diners per fer-ho.

Sr.Mas (CiU) Puntuació (7)

Sensació de què arriba cansat al final, desgastat. Va escoltar, es va mostrar educat i va exercir de president més que de candidat. Va renunciar al cos a cos en moltes ocasions per agafar el posat de qui sap que l’atunyiran però sortirà il.lés i que era més fàcil ser esclau de les paraules que amo dels silencis amb massa discurs. Només Herrera el va incomodar i crec, sincerament, va tractar a Navarro com a qui no reconeix  competidor , a Alícia com qui sap que no el pot criticar massa ja que fa el mateix, a Junqueres sabedor que no el buscaria i obviant uns atacs massa coneguts de Rivera.

Sr.Navarro (PSC) Puntuació: 2

El gran absent en contingut i forma. El seu “bona nit”, en l’últim minut de torn de paraula, denota, de la mateixa manera que a la vaga a Zapatero, que no voldrà recordar si hi era ni tan sols estarà segur de si hi va ser. Molt fluix per esdevenir cap de l’oposició, inconsistent en el discurs cap a un federalisme pel que s’hauria de posar d’acord amb el PP i derrotat en els enfrontaments amb Mas i Camacho, tot i la pissarra exhibida que ja podria haver estat, si més no, Vileda. Un gran mirall de la situació què viu el partit.

Sra.Camacho (PP) Puntuació (5)

El de sempre, cap novetat. Promovent la creació d’atur i essent còmplice de la reforma laboral. Promovent el creixement i retallant a Catalunya i Espanya… I el què és pitjor: oferint por a canvi d’arguments. Els seus atacs frontals al Sr. Navarro van ser molt més pertorbadors que els que va dirigir cap a Mas. En definitiva les polítiques socials de les retallades son molt similars.

Sr.Junqueres (ERC) Puntuació 8

Molts per primer cop van assistir a una classe universitària. El to educat i educatiu de Junqueres, amb pocs atacs, arguments i algunes frases contundents va ser el més moderat de tots a pesar de la seva monogamia gesticulatoria que li confereix cert aire de frare oficiant missa a l’hora de beneïr les hòsties. Possiblement qui va convènçer més indecisos en fer-li costat.  

Sr.Herrera (ICV) Puntuació (7)

¿Va baixar de la bicicleta o la portava posada amb tant de moviment? En polítiques socials va estar el gran contrincant de les retallades dogmàtiques del govern, interpelant amb incisió al Sr. Mas, i emprenyant-se fins a la indignació amb la llei hipotecaria i els pisos de protecció oficial que va posar en dubte el candidat de CiU durant l’estada al govern del Sr. Herrera.

Sr.Rivera(C’S) Puntuació 6

Disposa de bona oratòria per exercir el populisme que no haver estat mai al govern permet. Ahir menys agressiu que d’altres vegades, va llistar un seguit de  propostes regeneradores del sistema que les signaria una gran part de la societat civil. Defensar el dret a ser català i espanyol sense respectar el de només ser català, també és una mostra de la part del discurs demagògic que l’acompanya. I fa trampa quan parla de canviar la llei (constitució): és conscient què el protocol per fer-ho és impracticable.

Sr.Tena(SI) Puntuació 5

De menys a més, però monotemàtic. Frases contundents, números feridors però res de polítiques més enllà de l’Estat independent que ens ha de portar a la panacea de disposar de molts diners per ser feliços.

Particularment els independentistes no em van dir com hi arribaríem ni en quines condicions, els federalistes tampoc saben amb qui s’aliaran per fer-ho possible allà on es viable i els unionistes només em van fer veure que m’enfonsaré si no continuo en una Espanya en fallida.

El debat va estar viu, poc dirigit pel moderador i a diferencia d’altres les interrupcions les van provocar els candidats i no en Pellicer. En resum vaig arribar al final cansat però despert. Per cert les CUP van utilitzar el seu propi mitjà per ser-hi presents: ben fet!

Hi ha qui ha canviat d’opinió després de veure’l?

Salut