Després de la Via Catalana l’hostilitat entre governs ha augmentat
més. L’èxit de la cadena humana va preocupar, i més del que demostren, a un
govern espanyol que fins aleshores havia negat, obviat i menystingut el canvi
de la centralitat política de Catalunya cap a un moviment independentista que
aquest cop havia convençut a la classe mitjana. Ja no era residual, ni tan sols
de la radicalitat que l’aïllament provoca. Ara, la força del col·lectiu,
nombrós i divers, imposa el civisme i la pacificació en un moviment fins fa
pocs anys massa emmirallat en
el model basc. Les noves incorporacions socials han generat un patró propi que
fins i tot repulsa els excessos dels intolerants.
I d’això, l’estat, aquest cop n’és conscient. S’han adonat que no
s’enfronten a quatre eixelebrats d’idees utòpiques, a un únic messies
il·luminat o a la rauxa d’un partit. Infravalorar a l’Estat per les
declaracions, és anar amb el lliri a la mà. Aquest cop la ressonància
internacional d’un gest democràtic, pacífic i massiu, com el del passat onze de
setembre, ha disparat les alarmes. Els últims gestos protocol·laris són una
mostra més d’aquest increment virulent de les posicions (pressupostos,
impagaments, incompliments, atac sistemàtic a la llengua...) que ja no es
discuteixen des del diàleg i la política, sinó de la imposició del més fort. Ara,
el govern espanyol ha decidit exigir també la seva prevalença en l’ordre
protocol·lari; el català reacciona exigint dignitat a la seva
representativitat.
El de Madrid ve a parlar i al d’aquí no el deixen. Surrealista
situació. Rajoy acaba
utilitzant l’argument d’unitat davant un grup de dirigents de l’arc mediterrani
quan sempre ha defensat que això és un assumpte intern que no interessa
internacionalment; Mas, a qui si li interessa internacionalitzar el conflicte,
no pot parlar i tan sols apareix per saludar i marxar sense escoltar. I el
pitjor de tot, és que un i l’altre acaben parlant i gesticulant pels
convençuts. Una realitat que s’està traslladant a gairebé tots els àmbits
comunicatius (medis, xarxes socials, etc...).
Atenent a la segona onada del CEO (Centre
d’Estudis d’Opinió) d’aquest any respecte a la independència, el 47,0% es
mostrava a favor de l’Estat propi, el 21,2% de l’Estat federal, el 22,8% de la
Comunitat autònoma i el 4,6% de la Regió. Entenen que la hipotètica pregunta al
suposat referèndum hauria de ser: vol vostè un estat independent per Catalunya?
i les respostes sí o no, el resultat es jugarà al camp dels federalistes.
Convèncer als qui creuen en l’opció federal serà bàsic, més ben dit
imprescindible. La pregunta comportarà el posicionament a un o altre costat,
dels que encara creuen en una via anomenada tercera i morta a les primeres de
canvi.
És per això que l'independentisme ha de fer un gir important en la seva relació
amb els federalistes. No ha de cometre el mateix error que l’espanyolisme.
Desinstal·lar el mode vèncer per activar el convèncer. Emprar l’escarni públic,
l'insult o la reducció a l’absurd, a tots ells o als seus representants, és una
greu equivocació. Arguments, passió, seguretat, il·lusió i per damunt de tot
respecte. Espanya ha estat darrerament el gran aliat en la generació
d'independentistes. No cometre la mateixa errada pot significar la victòria.
Comencem a parlar pels federalistes.
