10J

Ahir feia dos anys de la gran manifestació en rebuig a la sentencia de l’estatut i pel dret a decidir. Als carrers es va respirar una onada independentista plena de senyeres i reivindicacions per un dret democràtic com és el de l’autodeterminació. 

Però aquella gran manifestació del 10 de Juny no va canviar res del substancial. És cert que l’independentisme a Catalunya és en un procés de creixement. Però no obviem l’entorn en què es mou aquesta evolució i que la pot situar més en una resposta a les necessitats d’unes escurades butxaques que a una reclamació democràtica de qui pensa amb el cor per un país amb personalitat, cultura i llengua pròpies. Això sí, alguns han despertat i som més.

No ens van escoltar ni ens van voler veure. Ni els d’allà, ni els d’aquí. D’un costat, Espanya centralitza més sota l’excusa de la crisi i ens ataca virulentament la immersió lingüística o els drets adquirits pel parlament durant tants anys de lluita constant. Són cecs? Mentrestant, que fan els nostres representants? Pensar en clau de partit i barallar-se per un pacte fiscal de clares reminiscències a l’estatut pel què sembla d’utopia abocada al fracàs. Son sords?

En aquests dos anys el que ha quedat clar és un fet irrefutable: el federalisme ha mort. Aquelles proclames per un canvi en profunditat del model de l’estat espanyol no gaudiran d’una millor oportunitat. El dau es va llençar sobre la taula, i l’as no va sortir.

Ara tan sols queden dos camins: l’acceptació a ser una comunitat cada cop menys reconeguda (més Espanya) o la independència (més Catalunya). I cadascú s’ha de situar en un lloc a l’altre.

Sí, el 10 de Juny, ara fa dos anys, el carrer reclamava més unió i coratge pel dret a decidir. Dos anys després continuem igual. No, no ha canviat res. És el de sempre: la ciutadania parla i la política ignora.

El país és darrera, que deia Josep Maria Puyal I jo pregunto: però hi ha algú davant?

Salut