EL CAOS: ÚNICA VIA?

Ens han declarat batalla i hem de sortir a la lluita. Sota confiança del nostre dormitar i amb el discurs de la por, fa temps que els exercits dels mercats de valors, aliats amb la reraguarda política, disparen munició econòmica contra els nostres drets per posar sota cobert els seus privilegis. És la nova cara de les guerres als països del primer món executada fins ara amb bombes a d’altres indrets (Iraq...). Allà, maten civils i destrueixen el país generant negoci a la indústria de les armes per després enviar les grans constructores a reconstruir-lo. Aquí, amb aquesta nova estratègia, destrueixen la forma de vida de les persones per empobrir a la majoria i generar noves especulacions als més rics.

Amagats darrera una, a qui anomenen prima, i pujant i baixant accions i interessos, ja no utilitzen armes ni munició balística. Disparen bits des dels seus flamants Mac’s de color blanc (no virginal) i 24 pantalles. Asseguts, en qualsevol oficina del lloc més remot, ataquen als països més dèbils bombardejant les seves defenses, molt afeblides per ells mateixos, i emprovin, directament o indirectament, als civils que acaben víctimes de la pobresa o la misèria més absoluta.

Mentrestant les forces de la suposada resistència (polítics i governs) es veuen incapaços de defensar als seus per l’atac ferotge de forces tan invasives i per què ja fa temps que han estat segrestats per les mateixes venent l’ànima a aquests diables i convertint-se en els nous Judes pels seus electors.

Desprès de l’aparició del Sr. Rajoy, què mentre retallava era aplaudit pels seus com un heroi, possiblement estàvem dient adéu a la pobresa per donar la benvinguda a la misèria. I és que sota l’excusa d’aquesta guerra virtual, els vandàlics posseïdors del poder financer i polític s’han proposat acabar amb la classe mitjana d’aquest país i afegir-la a la llista dels que ja són al llindar de la pobresa.

I aquí, tot i ser més, perdrem. Des de casa, asseguts i utilitzant com a únic element els dits damunt el teclat, tot fent abús d’unes xarxes socials i d’altres medis en què ni tan sols es pot cridar, no guanyarem. És al carrer, amb accions no violentes però generadores del caos més absolut, on la societat civil catalana pot demostrar que la força de tot aquest sistema, anomenat capitalista (en realitat especulatiu), la tenim nosaltres, els ciutadans.

I en aquest país, Catalunya, per ensortir-nos-en ha arribat l’hora d’acabar amb l’Escanya que ens ofega i els nostres dirigents (fotocopia embolicada amb la senyera) que els ajuden.  Les idees més esbojarrades a vegades són les úniques armes que tenim a la nostre disposició i que si no es pensen és quan es fan possibles.

Per què no una insubmissió fiscal i la negació a pagar crèdits i hipoteques amb una retirada massiva de diners del sistema bancari. Un cop lliures de pagaments, una vaga general indefinida amb manifestacions al carrer? Ocupar pacíficament parlaments i pujar al faristol per dir que així no! què hi ha d’haver-hi una altra forma possible. Per què no enderrocar el govern, crear una assemblea constituent, posar-nos de nou a treballar per aixecar el país i proclamar la independència tot construint entre tots la nova Constitució Catalana fent possible un nou ordre mitjançant les primeres eleccions generals a l’Estat Català. I després sí, aixecar-nos ben aviat, ben aviat que hi ha molta feina a fer.

Sí, crear el caos, la substància bàsica segons la mitologia grega, de la qual va néixer l’univers. Fer net i començar de nou. Som més de set milions.

Però el més possible és que com a societat no estiguem preparats per desaprendre els alliçonaments rebuts, unir-nos deixant diferencies de costat i crear sinergies personals pel bé comú.

Ara em quedarà durant dies la pregunta: el caos és l’única via que tenim els ciutadans?
Por cierto Sra. Fabra: Jódase usted idiota. Ui perdó!

Salut

10J

Ahir feia dos anys de la gran manifestació en rebuig a la sentencia de l’estatut i pel dret a decidir. Als carrers es va respirar una onada independentista plena de senyeres i reivindicacions per un dret democràtic com és el de l’autodeterminació. 

Però aquella gran manifestació del 10 de Juny no va canviar res del substancial. És cert que l’independentisme a Catalunya és en un procés de creixement. Però no obviem l’entorn en què es mou aquesta evolució i que la pot situar més en una resposta a les necessitats d’unes escurades butxaques que a una reclamació democràtica de qui pensa amb el cor per un país amb personalitat, cultura i llengua pròpies. Això sí, alguns han despertat i som més.

No ens van escoltar ni ens van voler veure. Ni els d’allà, ni els d’aquí. D’un costat, Espanya centralitza més sota l’excusa de la crisi i ens ataca virulentament la immersió lingüística o els drets adquirits pel parlament durant tants anys de lluita constant. Són cecs? Mentrestant, que fan els nostres representants? Pensar en clau de partit i barallar-se per un pacte fiscal de clares reminiscències a l’estatut pel què sembla d’utopia abocada al fracàs. Son sords?

En aquests dos anys el que ha quedat clar és un fet irrefutable: el federalisme ha mort. Aquelles proclames per un canvi en profunditat del model de l’estat espanyol no gaudiran d’una millor oportunitat. El dau es va llençar sobre la taula, i l’as no va sortir.

Ara tan sols queden dos camins: l’acceptació a ser una comunitat cada cop menys reconeguda (més Espanya) o la independència (més Catalunya). I cadascú s’ha de situar en un lloc a l’altre.

Sí, el 10 de Juny, ara fa dos anys, el carrer reclamava més unió i coratge pel dret a decidir. Dos anys després continuem igual. No, no ha canviat res. És el de sempre: la ciutadania parla i la política ignora.

El país és darrera, que deia Josep Maria Puyal I jo pregunto: però hi ha algú davant?

Salut