Ahir
feia dos anys de la gran manifestació en rebuig a la sentencia de l’estatut i
pel dret a decidir. Als carrers es va respirar una onada independentista plena
de senyeres i reivindicacions per un dret democràtic com és el de
l’autodeterminació.
Però
aquella gran manifestació del 10 de Juny no va canviar res del substancial. És
cert que l’independentisme a Catalunya és en un procés de creixement. Però no
obviem l’entorn en què es mou aquesta evolució i que la pot situar més en una
resposta a les necessitats d’unes escurades butxaques que a una reclamació
democràtica de qui pensa amb el cor per un país amb personalitat, cultura i
llengua pròpies. Això sí, alguns han despertat i som més.
No
ens van escoltar ni ens van voler veure. Ni els d’allà, ni els d’aquí. D’un
costat, Espanya centralitza més sota l’excusa de la crisi i ens ataca virulentament
la immersió lingüística o els drets adquirits pel parlament durant tants anys
de lluita constant. Són cecs? Mentrestant, que fan els nostres representants? Pensar
en clau de partit i barallar-se per un pacte fiscal de clares reminiscències a
l’estatut pel què sembla d’utopia abocada al fracàs. Son sords?
En
aquests dos anys el que ha quedat clar és un fet irrefutable: el federalisme ha
mort. Aquelles proclames per un canvi en profunditat del model de l’estat
espanyol no gaudiran d’una millor oportunitat. El dau es va llençar sobre la
taula, i l’as no va sortir.
Ara
tan sols queden dos camins: l’acceptació a ser una comunitat cada cop menys
reconeguda (més Espanya) o la independència (més Catalunya). I cadascú s’ha de situar en un lloc a l’altre.
Sí,
el 10 de Juny, ara fa dos anys, el carrer reclamava més unió i coratge pel dret
a decidir. Dos anys després continuem igual. No, no ha canviat res. És el de
sempre: la ciutadania parla i la política ignora.
El
país és darrera, que deia Josep Maria Puyal I jo pregunto: però hi ha algú
davant?
Salut
